Folklore

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Catifa màgica. Les catifes màgiques eren uns objectes llegendaris que podien transportar persones de forma instantània o molt ràpidament.

El folklore (de l'anglès folk, «poble» i lore, «saber» o «coneixement»)[1] és l'expressió de la cultura d'un poble: artesania, balls, festes, costums, contes, història oral, llegendes, música, proverbis, supersticions, etc, comú a una població concreta, incloent les tradicions de la mencionada cultura, subcultura o grup social, a més a més acostuma a dir-se de la mateixa manera l'estudi d'aquestes matèries.[1] Tanmateix hi va haver molts desacords de referència a què exactament el folcklore contenia: alguns parlaven només de contes i creences i d'altres incloïen també festivitats i vida comuna.[2]

El terme anglès «folklore» fou utilitzat per primera vegada el 22 d'agost de 1846 per l'arqueòleg britànic William John Thomson,[1] qui desitjava crear una paraula per denominar el que aleshores es deia «antiguitats populars». La definició més àmpliament acceptada pels investigadors actuals de l'especialitat és «la comunicació artística en grups petits», proposada per l'investigador de la Universitat de Pennsilvània Dan Ben-Amos.

Al 1960, la UNESCO va designar el 22 d'agost de cada any com «Dia Mundial del Folklore» com a reconeixement a Thomson.[3]

El fet folklòric[modifica | modifica el codi]

Perquè una manifestació cultural es consideri un fet folklòric, ha de complir amb algun o tots dels següents aspectes:

1.Ha de transmetre's per via oral.

2.Ha de ser d'autoria anònima.

3.Ha de ser patrimoni col·lectiu de la comunitat representant del lloc on es manifesta aquest fenomen.

4.Ha d'ésser funcional, és a dir, tenir alguna utilitat pragmàtica o complir amb fins rituals.

5.Ha de ésser durador i perdurable per un temps considerablement [longitud | llarg], com a oposició a una moda efímera.

6.Ha de tenir variants múltiples, és a dir que no existeixi una versió oficial del fenomen sinó que es torni a formular cada vegada que emergeixi.

7.Existeixen versions tant urbanes com rurals, sense ser necessàriament una superior a l'altra.

8.Ha d'ésser aglutinant, és a dir, pertànyer o fundar una categoria, corrent, estil, gènere o tipus.

Història[modifica | modifica el codi]

Portada de Kinder- und Hausmärchen dels Germans Grim (1812)

Johann Gottfried von Herder es dedica per primera vegada a enregistrar i preservar deliberadament el folklore per documentar l'autèntic esperit, tradició i identitat del poble germànic. La creença que aquesta autenticitat pugui existir és un dels principis del nacionalisme romàntic que Herder va desenvolupar.[1] Per a Von Herder, les classes camperoles són al mateix temps dipositàries, vehicle i guardians del «geni popular», que es va modelar mitjançant el contacte dels homes amb la terra i el clima i es va transmetre de generació en generació, tant oralment com a les epopeies, contes i llegendes.

Sobre els incentius d'Herder, els germans Grimm es van comprometre com a pioners amb l'enorme empresa de recopilar contes orals alemanys, per recuperar el caràcter autèntic d'una cultura nacional perduda per les elits.[1] Així, el 1812 van publicar la primera sèrie de contes tradicionals com a Kinder- Und Hausmärchen (Històries infantils i familiars).

Ràpidament, la iniciativa dels germans Grimm va ser imitada en tota Europa de l'Est i l'Oest i als països escandinaus. A partir del segle XIX s'emprèn la feina d'educar el poble en el seu propi folklore, que apareix amenaçat de desaparició sota els efectes de la modernitat i la urbanització. Les campanyes de difusió del folklore prenen la forma de veritable propaganda nacionalista, procurant essencialment fer ressaltar l'originalitat i singularitat pròpies del folklore de cada poble, permetent distingir-lo dels veïns i vincular-lo a qui, en el context d'instauració de les identitats nacionals, es designa com els seus avantpassats.

Abans de res el folklore es va limitar a la tradició oral. Cap a la meitat del segle

XIX s'amplia l'àmbit del folklore, començant els compiladors a interessar-se també per diferents produccions que emanen de les cultures populars (creences, medicina tradicional, indumentària, arts o tècniques.

No va ser fins al segle XX quan els etnògrafs van començar a intentar registrarel folklore sense manifestar metes polítiques.

Estudi del folklore[modifica | modifica el codi]

Hansel i Gretel i la bruixa. Il·lustració d'Alexander Zick (1845-1907).

Encara que el folklore pot contenir elements religiosos i mitològics, es preocupa també amb tradicions de vegades mundanes de la vida quotidiana. El folklore relaciona amb freqüència pràctic i l'esotèric en un mateix bloc narratiu. Ha estat sovint confós amb la mitologia, i viceversa, perquè s'ha assumit que qualsevol història figurativa que no pertany a les creences dominants de l'època no té el mateix estatus que les mencionades creences dominants. Així, la religió romana és qualificada de «mitologia» pels cristians. Així, tant la mitologia com el folklore s'han convertit en termes classificadors per a tots els relats figuratius que no es corresponen amb l'estructura de creences dominant.

De vegades el folklore és de naturalesa religiosa, com les històries del Mabinogion gal·lès o les de la poesia escàldica islandesa. Molts dels relats de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze també plasmen elements folklòrics en un context cristià: exemples de la mencionada mitologia cristiana són els temes desenvolupats al voltant de Sant Jordi o Sant Cristòfor. En aquest cas, el terme «folklore» s'usa en un sentit pejoratiu, és a dir, mentre les històries del rodamón Odín tenen un valor religiós per als nòrdics que van compondre les històries, perquè no encaixen en les creences cristianes no són considerades «religioses» sinó «folklòriques» pels cristians.

Els contes populars són terme general per a diverses varietats de la narrativa tradicional. La narració d'històries sembla ser un univ

ersal cultural, comú per igual a les societats bàsiques i les complexes. També les formes que adopten les històries populars són certament semblants d'una cultura a una altra, i els estudis comparatius de temes i formes narratives han tingut èxit en demostrar aquestes relacions.

D'altra banda, el folklore pot usar-se per descriure precisament una narrativa figurada, que no té contingut sagrat o cap religiós. Des del punt de vista jungià, que no és més que un mètode d'anàlisi, pot en lloc seu correspondre a patrons psicològics inconscients, instints o arquetips de la ment. Aquest saber pot o no tenir components fantàstics (com ara màgia, éssers eteris o personificacions d'objectes inanimats). Aquestes històries populars poden sorgir d'una tradició religiosa, però tanmateix parla d'assumptes psicològics profunds. El folklore familiar, com ara Hansel i Gretel, és un exemple d'aquesta subtil línia.

El propòsit manifest del conte pot ser primordialment un ensenyament mundà sobre la seguretat en el bosc o secundàriament un conte cautelar sobre els perills de la fam a les famílies grans, però el seu significat latent pot evocar una forta resposta emocional a causa dels àmpliament compresos temes i motius com ara «la mare terrible», «la mort» i «l'expiació amb el pare». Pot haver-hi un abast tant moral com psicològic a l'obra, així com un valor lúdic, segons la naturalesa del narrador, l'estil de la història, l'edat mitjana de l'audiència i el context general de l'actuació. Els folkloristes s'acostumen a resistir les interpretacions universals dels relats i, on sigui possible, analitzen les versions orals d'històries en contexts específics, més que en fonts impreses, que sovint mostren l'efecte del biaix de l'escriptor o editor.

Els relats contemporanis comuns a l'Occident inclouen la llegenda urbana. Hi ha moltes formes de folklore que són tan comunes, tanmateix, que la majoria de la gent no adverteix que són folklore, com ara endevinalles, rimes infantils i contes de fantasmes, rumors (incloent teories conspiratives), xafarderies, estereotips ètnics, costums festius i ritus del cicle vital (batejos, funerals). Els relats d'abduccions per OVNIs poden ser considerades, en un cert sentit, com actualitzacions dels contes de l'Europa precristiana o també d'històries de la Biblia com ara l'ascensió al cel d'Elies. Adrienne Mayor, en presentar una bibliografia sobre aquest tema, va assenyalar que la majoria dels folkloristes moderns desconeixen els paral·lels i precedents clàssics, en materials que estan només parcialment representat per la familiar etiqueta de «isòpics»: «La literatura clàssica grecoromana conté rics tresors amagats de folklore i creences populars, moltes d'elles amb equivalents a les llegendes contemporànies modernes» (Mayor, 2000).

A finals del segle XIX es va produir els principals estudis sobre folklore català, entre els historiadors més coneguts destaquen Antoni Maria Alcover i Sureda i Aureli Capmany. El 1915 es va crear l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya i el 1922 l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnografia i Prehistòria.[1]

Folkloristes destacats[modifica | modifica el codi]

Principat de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Costumari català, de Joan Amades.

Catalunya del Nord[modifica | modifica el codi]

País Valencià[modifica | modifica el codi]

  • Joaquim González i Caturla
  • Josep Bataller i Calderón
  • Maria Dolors Pellicer
  • Adolf Salvà i Ballester

Mallorca[modifica | modifica el codi]

Menorca[modifica | modifica el codi]

Eivissa i Formentera[modifica | modifica el codi]

  • Joan Castelló Guasch

L'Alguer[modifica | modifica el codi]

  • Andreu Bosch
  • Susanna Sanna
  • Antoni Useri

La Franja d'Aragó[modifica | modifica el codi]

  • Carles Sancho
  • Lluís Borau
  • Desideri Lombarte

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 La Gran Enciclopèdia en català. Volum 9. Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5437-7. 
  2. Diccionario Folcklórico Argentino, Félix Coluccio, 1981, ediciones Plus Ultra
  3. Decreto núm. 207 Norma=263405. Versión=4-8-2007 Instituye día nacional del folclor Ministerio de Educación de Chile (castellà)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Oriol Carazo, Carme. Introducció a l'etnopoètica. Cossetània, 2002.

Rondcat. Cercador de la rondalla catalana. Arxiu de folklore de la Universitat Rovira i Virgili

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Folklore Modifica l'enllaç a Wikidata