Manuel García Prieto

Manuel García Prieto

García Prieto fotografiat per Kaulak
Biografia
Naixement	5 novembre 1859 Astorga (província de Lleó)
Mort	8 març 1938 (78 anys) Sant Sebastià (Guipúscoa)
President de l'Institut de Dret Internacional
1934 – 1936 Electe a: 1934 Paris Session of the Institut de Droit International (en)
President de l'Institut de Dret Internacional
1932 – 1934 Electe a: 1932 Oslo Session of the Institut de Droit International (en)
Ministre de Gràcia i Justícia
18 febrer 1931 – 14 abril 1931 ← Joaquín de Montes Jovellar – Fernando de los Ríos Urruti →
President del Consell de Ministres d'Espanya
7 desembre 1922 – 15 setembre 1923 ← José Sánchez Guerra y Martínez – Miguel Primo de Rivera Orbaneja →
President del Consell de Ministres d'Espanya
9 novembre 1918 – 5 desembre 1918 ← Antoni Maura i Montaner – Álvaro Figueroa y Torres Mendieta →
Ministre de Foment d'Espanya
9 novembre 1918 – 5 desembre 1918 ← Francesc Cambó i Batlle – José Gómez-Acebo y Cortina →
Ministre de la Governació
22 març 1918 – 9 novembre 1918 ← José Bahamonde y de Lanz – Luis Silvela y Casado →
President del Consell de Ministres d'Espanya
3 novembre 1917 – 22 març 1918 ← Eduardo Dato e Iradier – Antoni Maura i Montaner →
Ministre d'Estat
3 novembre 1917 – 22 març 1918 ← Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor – Eduardo Dato e Iradier →
President del Consell de Ministres d'Espanya
20 abril 1917 – 11 juny 1917 ← Álvaro Figueroa y Torres Mendieta – Eduardo Dato e Iradier →
President del senat
6 maig 1916 – 19 abril 1917 ← Joaquín Sánchez de Toca Calvo – Alejandro Groizard y Gómez de la Serna →
Diputat a Corts
2 maig 1914 – 14 maig 1914 Circumscripció electoral: Madrid Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1914
Diputat a Corts
2 maig 1914 – 12 febrer 1915 Circumscripció electoral: Lleó Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1914
President de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
1913 – 1913 ← Faustino Rodríguez-San Pedro – Joaquín Sánchez de Toca Calvo →
President del Consell de Ministres d'Espanya
12 novembre 1912 – 15 novembre 1912 ← José Canalejas – Álvaro Figueroa y Torres Mendieta →
Senador vitalici d'Espanya
4 març 1911 – octubre 1923
Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Representa: quinze 22 novembre 1910 – 22 novembre 1910 (vacant de treball) ← José Canalejas – Antonio López Muñoz →
Diputat a Corts
4 maig 1910 – 6 març 1911 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: eleccions generals espanyoles de 1910
Ministre d'Estat
9 febrer 1910 – 31 desembre 1912 ← Juan Pérez-Caballero y Ferrer – Joan Navarro i Reverter →
President de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
1909 – 1910 ← Eduardo Dato e Iradier – Faustino Rodríguez-San Pedro →
Diputat a Corts
29 abril 1907 – 14 abril 1910 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1907
Ministre de Foment d'Espanya
6 juliol 1906 – 30 novembre 1906 ← Rafael Gasset Chinchilla – Rafael Gasset Chinchilla →
Ministre de Gràcia i Justícia
1r desembre 1905 – 10 juny 1906 ← Pío Gullón e Iglesias – José María Celleruelo y Poviones →
Diputat a Corts
18 setembre 1905 – 30 març 1907 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1905
Ministre de la Governació
23 juny 1905 – 1r desembre 1905 ← Augusto González-Besada y Mein – Álvaro Figueroa y Torres Mendieta →
Diputat a Corts
4 maig 1903 – 17 agost 1905 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1903
Diputat a Corts
25 maig 1901 – 27 març 1903 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1901
Diputat a Corts
6 juny 1899 – 24 abril 1901 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: Eleccions generals espanyoles de 1899
Diputat a Corts
3 abril 1898 – 16 març 1899 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: eleccions generals espanyoles de 1898
Diputat a Corts
19 abril 1896 – 26 febrer 1898 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: eleccions generals espanyoles de 1896
Diputat a Corts
13 març 1893 – 1r juliol 1895 Circumscripció electoral: la Corunya Electe a: eleccions generals espanyoles de 1893
Diputat a Corts
21 febrer 1888 – 29 desembre 1890 ← Pío Gullón e Iglesias Circumscripció electoral: Lleó Electe a: eleccions generals espanyoles de 1886
Dades personals
Religió	Catolicisme
Formació	Institut San Isidro de Madrid
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	diplomàtic, polític, advocat, jurista
Partit	Partit Liberal Fusionista
Membre de	Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (1912–1938) Institut de droit international (1911–) Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1909–1910) Comissió General de Codificació
Altres
Títol	Marquesat d'Alhucemas
Cònjuge	M. Victoria Montero Villegas
Parents	Eugenio Montero Ríos, gendre Eduardo Vincenti, cocunyat Benito Calderón Ozores, cocunyat Manuel Gullón García-Prieto, fill de la germana Carlos Albert Despujols, gendre
Premis
(30 desembre 1915, 4 gener 1916)  collar de l'Orde de Carles III
Signatura

Manuel García Prieto (Astorga, 5 de novembre de 1859 - Sant Sebastià, 8 de març de 1938) va ser un polític espanyol, militant del Partit Liberal Fusionista, ministre i president del Govern d'Espanya en diverses ocasions, la darrera presidència va ser l'últim govern constitucional de la Restauració abans de la dictadura de Primo de Rivera.

Primers anys

No es té informació sobre els seus estudis d'abans d'anar a estudiar lleis a la Universitat de Madrid. Ben aviat, sent encara estudiant, va entrar a militar al Partit Progressista i, poc després, al Partit Liberal, sota la protecció de José Canalejas y Méndez i, especialment, del que fou el seu mentor i padrí polític Eugenio Montero Ríos, que el va iniciar en la seva carrera pública. En finalitzar els estudis de dret, va entrar a treballar al despatx de Montero, del qual s'havia guanyat la seva total confiança, fet que es va materialitzar amb el casament amb la filla d'aquest.

Elecció i ministeris

García Prieto en l'etapa de ministre de Gràcia i Justícia, fotografiat per Manuel Compañy.

Amb 29 anys, el 1888 va ser elegit per primera vegada diputat al Parlament, representant del districte d'Astorga, i el 1897 és nomenat director general del contenciós de l'Estat, després subsecretari d'Ultramar. El 1905 li és entregada la seva primera cartera ministerial, la de Governació, durant el govern del seu sogre Eugenio Montero; el càrrec va donar grans prestigi a García Prieto entre els liberals. Una crisi de govern va fer caure el govern, passant a la presidència Segismundo Moret que, no obstant això, va mantenir a García Prieto en el seu gabinet de govern, però en la cartera de Gràcia i Justícia, en la qual només va dirigir dos mesos, però durant els quals va crear les «colònies penitenciàries», va fundar l'Escola de Criminologia, i, finalment va modernitzar i reorganitzar el Tribunal Suprem. La fi de l'exercici del càrrec va ser per l'oposició a la Llei de Jurisdiccions que pretenia promulgar Moret, que va aconseguir aprovar al Parlament i, tot seguit, García Prieto va presentar la dimissió.

El 1906 va ser ministre de Foment del govern del general López Domínguez i, després, el 1910, va ser Ministre d'Estat durant el mandat de José Canalejas y Méndez (1910-1912), govern aglutinadors de diferents tendències liberals i fecund en reformes. García Prieto va ser un dels grans protagonistes d'aquell govern, com a autor dels tractats amb el Marroc (1911) i amb França (1912), que van possibilitar l'establiment del Protectorat Espanyol del Marroc, i l'annexió a la corona de les localitats de Larraix i Alcazarquivir. per qual cosa va rebre el títol de Marquès d'Alhucemas. A més, també va aconseguir que les noves repúbliques americanes, antigues colònies d'Espanya, tinguessin representació al Tribunal Internacional de Justícia de L'Haia.

Primeres presidències i enfrontament amb Romanones

Després de l'assassinat de Canalejas, fou nomenat president accidental a García Prieto, l'actuació del qual es va reduir a pronunciar un discurs d'elogi pel difunt el 13 de novembre al Congrés dels Diputats. El dia 15 era nomenat president el comte de Romanones. Aleshores, es va obrir una lluita per la direcció del Partit Liberal entre els partidaris del comte de Romanones, recentment nomenat cap de govern, i els de García Prieto, anomenats «demòcrates», per ser gendre d'Eugenio Montero. Mentre els eren més heterogenis, fidels al llegat de Segismundo Moret, i que reconeixien, especialment, més que a Romanones, a Santiago Alba. Els demòcrates eren més homogenis, antics monteristes, i moderats en el seu pensament ideològic, de fet, eren la part més dretana del partit, amb plantejaments liberals clàssics, contraris a l'intervencionisme de l'estat, a l'apropament amb els republicans i a les posicions anticlericals, i totalment oposats a la llei de mancomunitats provincials el govern del comte de Romanones. Precisament, va ser la qüestió de la descentralització la que va dur a García Prieto i els seus seguidors a formar un grup parlamentari propi a les Corts, acompanyats de diputats amb la seva clientela sense cap mena de motiu ideològic sinó per falta de favors polítics per part del govern Romanones, i es van escindir dels liberals la tardor del 1913. García Prieto, amb el suport dels conservadors, van fer caure el govern del comte.

García Prieto i els seus correligionaris el 1914.

Durant el període de la Primera Guerra Mundial, durant el govern d'Eduardo Dato (1913-1915), en què Espanya es va mantenir neutral oficialment, si bé comerciant amb els aliats, la posició neutralista va tenir el suport dels demòcrates de García Prieto, rigoristes en aquest sentit, a diferència del comte de Romanones, que s'havia declarat obertament aliadòfil. El 1917, les tensions socials i polítiques nacionals causades per la guerra mundial, van provocar la caiguda d'un nou govern encapçalat per Romanones, que va ser substituït per García Prieto. Al llarg d'aquest any, les relacions entre els grups liberals es van deteriorar progressivament, dins de la tònica de la crisi dels partits dinàstics tradicionals, que des de feia temps patien una fragmentació política i, de retruc, estaven desprestigiats pels problemes socials. Entre l'abril i el juny d'aquell any, García Prieto va presidir un govern marcar per la crisi de les juntes militars, amb una clara orientació sindical, dirigida principalment pels oficials d'infanteria de baix rang demanant la reforma de l'exèrcit i millores econòmiques. Tot i la dissolució de la Junta Superior d'Infanteria va ser dissolta, es va tornar a formar i va desafiar obertament el govern de García Prieto quan se'ls va demanar la dissolució definitiva. Una rebel·lió encapçalada pel coronel Benito Márquez, a Barcelona, va resultar infructuosa i els rebels van ser empresonats a Montjuïc.

La sufocació de la rebel·lió no va aturar el moviment juntista, ans al contrari, es va estendre a altres àmbits. El juny entrava un nou govern amb Eduardo Dato al capdavant, però només va durar fins a novembre i García Prieto va tornar a esdevenir president, amb un govern que integrava diferents faccions: demòcrates, romanonistes, mauristes, ciervistes i catalanistes, això sí, sempre de tendència dretana. Aquest va ser el primer govern de la restauració que va tenir un caràcter de concentració monàrquica, que té, precisament, el seu tret de sortida amb la crisi dels militars de 1917, i que va suposar la creació de coalicions dels fragmentats partits dinàstics, amb reforços ocasionals de la Lliga Regionalista. El nou govern va renovar mètodes electorals, i no va pactar les llistes prèviament, ni tampoc va haver-hi ingerència per part dels governadors civils, però això va provocar una gran fragmentació de les Corts, i va impossibilitar la formació de govern i va esdevenir una crisi tot just un mes després de les eleccions.

Darreres actuacions polítiques

Amenaçant amb l'abdicació, Alfons XIII va aconseguir que Antoni Maura formés govern, al qual es va integrar García Prieto, entre altres personalitats, com Dato, Romanones, Alba i Cambó. No obstant això, les desavinences polítiques entre ells no van fer-se esperar, especialment en la política internacional, sobre quina posició prendre envers Alemanya, que havia torpedinat vaixells mercants espanyols que comerciaven amb els aliats, destruint un 20% del total de la flota i provocant un total de 100 morts. Als vuit mesos el govern va caure i la desil·lusió va tornar a inundar el país. Les coalicions i governs de concentració inaugurats per García Prieto van ser inestables i poc duradores. El novembre de 1918, García Prieto va formar novament govern, dominat pels demòcrates i els seguidors de Santiago Alba, però només va durar un mes a causa de les desavinences, especialment en referència a la qüestió catalana, quan els parlamentaris catalans de tots els partits, regionalistes, republicans, reformistes, carlins, conservadors i, fins i tot, liberals, van exigir a García Prieto un govern regional autònom per a Catalunya, inspirats per la doctrina Wilson, quelcom que podia fer perillar l'estabilitat nacional amb altres moviments regionals a altres zones d'Espanya.

En el seu darrer mandat com a president (1922-1923), l'últim del període constitucional abans de la dictadura de Primo de Rivera, inspirat per Santiago Alba, va intentar unir les diverses faccions liberals. Com havia passat anteriorment, el discurs del nou govern de superació de la crisi nacional va donar esperances, però a la pràctica no va haver-hi canvis. De fet, les eleccions d'abril de 1923 es van conduir de forma fraudulenta, de fet, les faccions van pactar el repartiment d'escons, perquè un procés normal d'eleccions hauria fragmentat massa el parlament. Alguns autors, com Raymond Carr, sostenen que aquest govern va ser un veritable intent de democratització i reforma constitucional, i que la dictadura en va ser un impediment. Tot i això, la seva vida política no acabaria. Després de la dimissió del general Dámaso Berenguer, i l'intent d'Alfons XIII que José Sánchez Guerra formés govern, García Prieto formà part del darrer govern del regnat d'Alfons XIII, presidit per Juan Bautista Aznar Cabañas, on es van integrar altres figures com Romanones, Juan de la Cierva i, fins i tot, membres de la Lliga Regionalista.

Mort

Després de la darrera presidència i la participació en el govern d'Aznar, la importància política de García Prieto va decaure, tot i que havia mantingut durant la dictadura el seu càrrec de senador vitalici, amb l'arribada de la Segona República, es va retirar a Sant Sebastià, on va morir el 8 de març del 1938, en plena Guerra Civil.

Vegeu també

• Josep de Caralt i Sala

Bibliografia

• AADD. Enciclopedia de Historia de España (en castellà). vol. IV. Madrid: Alianza Editorial, 1991. 
• Avilés, Juan; Elizalde, María Dolores; Sueiro, Susana. Historia política de España, 1875-1939 (en castellà). Madrid: Ediciones Istmo, 2002. ISBN 84-7090-320-9. 
• Martínez Martínez, Martín «Manuel García Prieto: un astorgano en la cumbre política» (en castellà). Argutorio, 13, 2004, pàg. 29-32.
• Pericot, Luis (dir.); Ulloa, Luis; Camps, Emilio. Historia de España. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Borbón (Siglos XVIII a XX) (en castellà). Barcelona: Océano & Instituto Gallach, 1983. ISBN 84-7505-725-X.