Institut San Isidro de Madrid

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióInstitut San Isidro de Madrid
Instituto de San Isidro (Madrid) 01.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici i Institut d'Educació Secundària
Forma jurídica
Creació 1845
Organització i govern
Seu 
Altres dades

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

L'Institut d'Ensenyament Secundari San Isidro és un centre docent públic d'educació secundària dependent de la Conselleria d'Educació de la Comunitat de Madrid, que des de l'any 1845 ocupa part dels edificis que abans varen albergar el Col·legi Imperial i els Reials Estudis de San Isidro.

Historia[modifica]

Precedent històric[modifica]

Article principal: Reials Estudis de San Isidro

Des de l'any 1346 Madrid comptava amb l'Estudi de la Vila, dependent del concell, institució atorgada pel rei Alfons XI el 7 de desembre del mateix any.[1] El conjunt del Col·legi Imperial, a l'illa 143 de l'antiga Vila de Madrid, té el seu origen en la fundació jesuïta feta durant el regnat de Felip II, que va incloure un temple sota l'advocació de Sant Pere i Sant Pau, construït el 1567, i la posada en funcionament dos anys després (1569) de la «Casa dels Estudis»,[2] que va posar en funcionament les aules de Llatinitat i Retòrica amb matrícula gratuïta.[3] El 1603 es va enderrocar la primitiva església i gràcies al llegat de Maria d'Espanya, filla de Carles V i esposa de Maximilià II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic,[4] es va promoure la construcció d'una col·legiata i es va posar en marxa el Col·legi Imperial.[5][6]

El 1625, Felip IV de Castella va concedir als jesuïtes la gestió i explotació de la nova institució, que a partir de llavors seria coneguda indistintament com els Reials Estudis, el Col·legi Imperial de la Companyia de Jesús o el Col·legi de Sant Pere i Sant Pau de la companyia de Jesús a la Cort i, més tard, com els Reials Estudis de San Isidro.[n. 1][7][8][3][n. 2]

Amb l'expulsió dels jesuïtes l'any 1767, els Reials Estudis es van tancar, fins que Carles III d'Espanya els va reobrir tres anys més tard creant càtedres guanyades per oposició i concedides pel mateix rei; també es va ampliar la biblioteca, convertint-la en un centre públic de consulta el 1785.[9]

El 1752 Ferran VI d'Espanya va promocionar una nova aula de Matemàtiques.[3] Després de l'expulsió dels jesuïtes, Carles III va establir quinze càtedres -atorgades per oposició, a diferència del que s'estipulava durant el mandat jesuïta- inaugurades el 21 d'octubre de 1771, i la direcció va ser encomanada al ministre del Consell de Castella, Manuel de Villafaña; també es va decidir canviar el caràcter de la biblioteca, obrint-se com a biblioteca pública, a cura de dos bibliotecaris i el personal de servei necessari.[3] Però el 1815, Ferran VII d'Espanya va lliurar de nou la institució i l'edifici als jesuïtes que van sortir i van entrar seguint les vicissituds del regnat del "rei Felón",[n. 3][3] entre 1816 i 1834 (amb el parèntesi del Trienni Liberal), per esdevenir una institució definitivament laica el 1835 amb el nom d'Estudis Nacionals, passant una dècada més tard a la Universitat Literària de Madrid.[n. 4][10] Finalment, el 1836, amb la desamortització de Mendizábal es va desallotjar l'edifici.[11]

L'Institut[modifica]

En entrar en vigor el “pla Pidal” el 1845, els antics Reials Estudis van quedar transformats en l'Institut d'Ensenyament “San Isidro”.[n. 5][10] No obstant això, al mateix edifici s'instal·laria la Biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central, a partir de 1856 l'Escola Diplomàtica, i el 1860 l'Escola de Taquigrafia. El 1876, en traslladar-se la Universitat a l'edifici de la carrera de San Bernardo, Francisco Jareño y Alarcón inicia la reforma i ampliació de l'edifici, que una vegada disponible de nou seria temporalment ocupat per l'antiga Escola d'Arquitectura (fins llavors depenent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando),[12][9] i l'Escola d'Arts i Oficis de Madrid que encara es manté en aquesta adreça.[13]

Entre 1901 i 1936, l'Institut va desenvolupar un dels seus períodes més significatius, arran de la col·laboració amb el centre de pedagogs com José Rogerio Sánchez García i Enrique Rioja Lo Bianco, continuadors de la línia educativa de la Institución Libre de Enseñanza.[14]

Durant la Guerra Civil espanyola, suspeses les classes, l'edifici es va utilitzar com a refugi antiaeri, romanent oberta una escola per a fills de milicians. «A diferència de la Col·legiata, l'Institut no va patir danys.».[13][n. 6] El 1943, conclosa la guerra, l'Institut, que abans era mixt, va passar a ser només masculí.

Entre 1969 i 1971, les instal·lacions van ser reformades. Es va construir un edifici nou, respectant la façana, el pati,[15] la capella de 1723, i l'antiga escala, l'espai de la qual inclou un petit museu dedicat a la Ciència i a la Educació.[16] La biblioteca, projectada per Ventura de la Vega, encara té alguns llibres del seu fons antic no traslladats a altres institucions.[n. 7]. Es troba a la planta superior i es va renovar afegint noves tecnologies. L'escola compta també amb un antic museu a la planta baixa, recreant una classe de l'institut, una col·lecció d'animals dissecats i quatre plantes de divers interès.[17]

El 1983 l'Institut va recuperar el seu caràcter de centre mixt per a l'ensenyament, i la Direcció General de Belles Arts i Arxius va proposar que fos declarat monument històric artístic (BOE de 22 de juny de 1983).[6] Dos anys després es van realitzar noves obres de rehabilitació i restauració a càrrec de l'arquitecte Miquel Àngel López Miguel. Imparteix ensenyament bilingüe en anglès i en francès.[18]

Alumnes notables

Entre els alumnes més coneguts es documenten: José Canalejas,[19] Pío Baroja,[20] Pedro Salinas,[21] Alonso Zamora Vicente[22] i Camilo José Cela.[23]

Notes[modifica]

  1. El 1625 es concentraven en els Reials Estudis ensenyaments d'altres institucions anteriors, com el vell Estudi de la Vila i l'Acadèmia de Matemàtiques fundada per Felip II. Els ensenyaments impartits abastaven tant la Teologia i la Filosofia com les llengües sàvies, la Geografia o les Ciències. Lope de Vega, Quevedo i Calderón de la Barca es troben entre els alumnes més distingits, al costat de bona part de la intel·lectualitat i la noblesa madrilenya del segle XVII. (Referit a ucm.es)
  2. Alguns autors suggereixen que la raó del seu naixement va ser la necessitat de dotar la capital d'Espanya d'un centre d'ensenyament de prestigi que no tenia, tot i que a causa de les pressions de les Universitats de Salamanca i Alcalá, gestionades per altres ordres religioses, no va ser possible que el nou Col·legi atorgués títols oficials, tot i impartir estudis superiors. La influència però de la Companyia de Jesús en aquest període en la cort espanyola es pot intuir en el fet que l'antiga església jesuítica del Col·legi, que en aquell moment tenia la consideració de col·legiata, fos el temple catedralici de la diòcesi de Madrid (en no haver-se acabat la catedral de l'Almudena).
  3. Els Jesuïtes van tornar en els períodes de 1816 a 1820, i de 1823 a 1834. El cronista Pedro de Répide glossa el tema amb aquest paràgraf: «El 1823 va ser tancada perquè se n'havien adonat que convenia no incórrer en la funesta mania de pensar, i no va recobrar el seu títol fins al pla d'estudi del 28 d'agost de 1850».
  4. Entre els antics alumnes es troben Lope de Vega, Francisco de Quevedo o Calderón de la Barca, i entre els professors pot citar-se a Claude Clément, Johann Baptist Cysat, Grégoire de Saint-Vincent, Jean Charles della Faille, Charles Malapert, Juan Eusebio Nieremberg, Alexius Silvius Polonus, Hugh Sempill o Christian Rieger.
  5. Cal anotar també que la primitiva biblioteca dels Reials Estudis, una de les més importants de Madrid fins al segle segle xviii, va traslladar els seus fons documentals a la Universitat Complutense de Madrid i la Reial Acadèmia de la Història.
  6. Annexa a l'institut i amb façana al carrer de Toledo, es troba la col·legiata de San Isidro, construïda entre 1622 i 1664 pels arquitectes Pedro Sánchez i Francisco Bautista i consagrada el 23 de setembre de 1651 per Julio Raspelosi (nunci papal), sota la advocació de Sant Francesc Xavier. L'edifici imita el model de la «església del Gesú» de Roma.
  7. Entre els seus tresors, pel que sembla es conserven obres com Elementos de Física y nociones de Meteorología (1891); de Bernardo Rodríguez y Largo, la primera edició de la tesi doctoral d'Umberto Eco, Il problema estetico in san Tommaso (1956); i en una cambra blindada, obres dels segles XVI al XVIII

Referències[modifica]

  1. «Estudio Público de Humanidades» (en es). esmadrid.com. [Consulta: 8 setembre 2016].
  2. Mesonero, 1861, p. 163,165.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 de Répide, 2011, p. 258-259.
  4. Mesonero, 1861, p. 163.
  5. Díaz, 1952, p. 18-19.
  6. 6,0 6,1 «La conformación del Colegio Imperial de Madrid (1560 -1767)». Anales del Instituto de Estudios Madrileños [Madrid], LIII, 2013, pàg. 135-175.
  7. «El Colegio Imperial de Madrid y los Reales Estudios de San Isidro» (en es). biblioteca.ucm.es. [Consulta: 3 gener 2019].
  8. ««Fundación de los estudios generales en el colegio imperial de los jesuitas, hecha por Felipe IV en 1625»» (en es). Colección de documentos inéditos para la historia de España, vol. III p. 548-560, 1842. [Consulta: 1r gener 2019].
  9. 9,0 9,1 de Répide, 2011, p. 259.
  10. 10,0 10,1 «El Colegio Imperial de Madrid y los Reales Estudios de San Isidro». Madrid: Universidad Complutense. Biblioteca Histórica Marqués de Valdecilla, 1999. [Consulta: 8 juny 2016].
  11. Simón Díaz , José. Historia del Colegio Imperial de Madrid. Madrid: CSIC. Instituto de Estudios Madrileños, 1952. OCLC 988504. 
  12. Peñasco de la Puente; Cambronero, 1889, p. 218.
  13. 13,0 13,1 Martínez Bargueño, Manuel. «Instituto de San Isidro» (en es). manuelblasdos.blogspot.com, marzo 2012. [Consulta: 1r gener 2019].
  14. Fernández, Vicente; Rodríguez, Carmen. «L'Institut de San Isidro (1901-1936). L'Edat de Plata de l'ensenyament oficial». A: Ministeri d'Educació. Participació educativa no extraordinari 2011. Revista quadrimestral del Consell Escolar de l'Estat. Professorat d'ensenyament secundari, memòria i patrimoni. (en eS), 2011, p. 211-224. «Referències a p. 223» 
  15. Guerra Esetena, Jesús. «El patio del antiguo Colegio Imperial» (en es). pasionpormadrid.blogspot.com, 27-04-2010. [Consulta: 11 gener 2019].
  16. «Museo de la Educación y Ciencia del Instituto San Isidro» (en es). archive.org, 2011. [Consulta: 11 gener 2019].
  17. «Biblioteca del IES San Isidro» (en es). educa2.madrid. [Consulta: 11 gener 2019].
  18. «Instituto San Isidro» (en es). Página web del Instituto de San Isidro, 2007. [Consulta: 4 gener 2019].
  19. Francos Rodríguez, José. «En el Instituto de San Isidro». A: La vida de Canalejas (en eS). Tip. de la "Rev. de arch., bibl. y museos", 1918, p. 6 [Consulta: 25 gener 2019]. 
  20. Pérez Ferrero, Miguel. «V». A: Vida de Pío Baroja (en eS). Pío Baroja. Madrid: Novelas y Cuentos (Magisterio Español), 1972, p. 59-60. M.15.080-1972. 
  21. Salinas, Pedro. «Cronología biográfica». A: Poesías completas (en eS). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2016. ISBN 9788466336000 [Consulta: 25 gener 2019]. «alumno del San Isidro entre 1903-1908 (sin referencias)» 
  22. Pedrazuela Fuentes, Mario. «1.4.2. El Instituto». A: Universidad de Alicante. Alonso Zamora Vicente: vida y filología (en es), 2010, p. 57 y ss [Consulta: 27 gener 2019]. 
  23. Cela, Camilo José. Los vasos comunicantes: ensayos, verdades y libertades (en es). Plaza & Janés, 1989, p. 280 i 362 [Consulta: 25 gener 2019]. 

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Institut San Isidro de Madrid Modifica l'enllaç a Wikidata