Eduardo Cobián y Roffignac

Eduardo Cobián y Roffignac

Biografia
Naixement	19 març 1857 Pontevedra (Espanya)
Mort	20 abril 1918 (61 anys) Madrid
President del Consell d'Estat
18 desembre 1915 – 15 juny 1917 ← Fermín de Lasala y Collado – Vicente Santamaría de Paredes →
Diputat a Corts
15 març 1914 – 21 abril 1918 – Luis Usera Bugallal → Circumscripció electoral: Xinzo de Limia
Diputat a Corts
21 juny 1911 – 2 gener 1914 Circumscripció electoral: O Barco de Valdeorras
Governador del Banc d'Espanya
abril 1911 – novembre 1913 ← Tirso Rodrigáñez y Sagasta – Lorenzo Domínguez Pascual →
Diputat a Corts
1r juliol 1910 – 8 maig 1911 – Antonio Rodríguez Lázaro → Circumscripció electoral: Santa Cruz de Tenerife
Ministre d'Hisenda
9 febrer 1910 – 3 abril 1911 ← Juan Alvarado y del Saz – Tirso Rodrigáñez y Sagasta →
Ministre de Marina
6 gener 1905 – 8 abril 1905 ← Marcelo Azcárraga y Palmero – Vicente Martítegui Pérez de Santamaría →
Ministre de Marina
20 juliol 1903 – 5 desembre 1903 ← Joaquín Sánchez de Toca Calvo – José Ferrándiz y Niño →
Diputat a Corts
3 febrer 1902 – 14 abril 1910 ← Álvaro López Mora Circumscripció electoral: Xinzo de Limia
Senador del Regne
10 juny 1899 – desembre 1900 Circumscripció electoral: Ourense
Senador del Regne
10 abril 1898 – 10 juny 1899 Circumscripció electoral: Pontevedra
Diputat a Corts
3 març 1893 – 26 febrer 1898 Circumscripció electoral: Xinzo de Limia
Diputat a Corts
13 agost 1886 – 22 octubre 1890 Circumscripció electoral: A Cañiza
Dades personals
Formació	Universitat Central
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	polític
Partit	Partit Liberal Fusionista
Membre de	Col·legi d'Advocats de Madrid
Família
Cònjuge	Luisa Benita Fernández de Córdoba y Romero
Premis
(1910)  Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc
Signatura

Eduardo Cobián y Roffignac (Pontevedra, 19 de març de 1857 – Madrid, 20 d'abril de 1918) va ser un polític gallec, ministre de marina i d'hisenda durant la restauració borbònica.

Biografia

Nascut a Pontevedra. Va començar els seus estudis a la seva ciutat natal, per continuar-los en el Col·legi Lliure Municipal dels Escolapis a Celanova. Després d'aconseguir el títol de batxiller va començar els seus estudis de Dret en la Universitat de Santiago. Després d'abandonar en 1874 aquesta universitat, tornaria en 1876 a la Universitat Central concloent els seus estudis en 1878. Aquest any va contreure matrimoni amb Luisa Benita Fernández de Córdoba y Romero.

En 1880 va ingressar en el Col·legi d'Advocats de Getafe on va obrir un despatx. En 1883 es va afiliar al Col·legi d'Advocats de Madrid. En 1884 intentaria aconseguir una acta de diputat per la circumscripció de Getafe sense èxit, per la qual cosa va haver d'esperar a 1886 per convertir-se en diputat pel districte d'A Cañiza. Brillant advocat, la seva fama propiciaria l'expansió del seu bufet que en 1897 ja comptava amb despatxos en Valladolid, Chinchón i Getafe arribant anys més tard a defensar Maria Cristina d'Habsburg-Lorena i al Comte de San Bernardo.

Tant en les eleccions generals espanyoles de 1893 com a les de 1896 va accedir pel districte de Xinzo de Limia com a cuner. El 1898 va canviar el Congrés per Senat, on descollà en afers relacionats amb la defensa. Va ocupar la cartera de Ministre de Marina entre 20 de juliol de 1903 i el 5 de desembre de 1903, i entre el 6 de gener de 1905 i el 23 de juny de 1905.

El 1901 va tornar al Congrés, on repetiria com a diputat per Xinzo de Limia fins a la seva mort. Després de la mort de Fernández Villaverde, els villaverdistes es van agrupar entorn del polític de Pontevedra. El grup villaverdista es va dissoldre el 17 de juliol de 1906 i alguns dels seus prohoms, com Alba, Gasset i Burell, es van integrar al Partit Liberal Fusionista.

El seu nou partit el va promoure el 1906 a la presidència de la Comissió de Pressupostos. Després del període gris que li va suposar el llarg govern d'Antoni Maura, el 9 de febrer del 1910 es va convertir a titular de la cartera d'Hisenda, que va ocupar fins al 3 d'abril de 1911. A les eleccions del 8 de maig de 1910 a més d'aconseguir la seva acta per Ginzo, va aconseguir que els seus fills Eduardo i Juan José fossin escollits per Getafe i O Barco de Valdeorras. A més, després de la seva renúncia a l'acta de Xinzo de Limia per resultar escollit simultàniament per Santa Cruz de Tenerife, va ser designat el seu secretari Francisco Barber Sánchez com a titular per aquesta circumscripció.

Entre juny i setembre de 1910, Cobián va presentar diversos projectes de reforma inspirats en les recomanacions de l'economista Flores de Lemus. Destaca el projecte de reforma dels impostos de Consums pels impostos de Consums Específics, així com un augment de la tributació del sucre que va acabar atenuant-se a causa de la pressió de les productores sucreres. A més, va reformar la Contribució d'Utilitats i va intentar introduir un impost personal sobre la renda modificant l'impost de Cèdules. A pesar que la majoria de les reformes proposades per Cobián van ser rebutjades, les modificacions aprovades van proporcionar resultats profitosos a la Hisenda Pública. Va augmentar la capacitat recaptatòria de la Contribució d'Utilitats i es va avançar en l'elaboració del cadastre.

El 3 d'abril de 1911, Cobián va abandonar el Consell de Ministres. Nomenat pocs dies després governador del Banc d'Espanya, el 2 de juny de 1913 tornà a ocupar la presidència de la Comissió de Pressupostos del Congrés. El 12 de novembre de 1913 va abandonar el càrrec de governador del Banc d'Espanya. President del Consell d'Estat entre el 31 de desembre de 1915 i el 15 de juny de 1917, va morir el 20 d'abril de 1918. El seu enterrament va congregar una infinitat de prohoms de la Restauració borbònica.

Bibliografia

• Comín, F. et alii. La Hacienda desde sus ministros. Del 98 a la guerra civil. Prensas Universitarias de Zaragoza. Zaragoza, 2000. ISBN 84-7733-540-0.
• González Clavijo, P.: Las calles de Pontevedra. Deputación de Pontevedra, 2008. ISBN 978-84-8457-312-8 (castellà).
• Vallejo Pousada, Rafael; Pro Ruiz, Juan e Pan-Montojo, Juan. Deputación Provincial. Cobián, González Besada e Bugallal: Tres ministros galegos na crise da Restauración, 2005. ISBN 84-8457-255-2. 

Càrrecs públics
Precedit per: Joaquín Sánchez de Toca Calvo Marcelo Azcárraga Palmero	Ministre de Marina (juliol-desembre) 1903 (gener-abril) 1905	Succeït per: José Ferrándiz y Niño Vicente Martítegui Pérez de Santamaría
Precedit per: Juan Alvarado y del Saz	Ministre d'Hisenda 1910-1911	Succeït per: Tirso Rodrigáñez y Sagasta
Precedit per: Tirso Rodrigáñez y Sagasta	Governador del Banc d'Espanya 1911-1913	Succeït per: Lorenzo Domínguez Pascual