Ministeri de Marina d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióMinisteri de Marina d'Espanya
Dades base
Tipus entitat navy ministry i ministeri d'Espanya
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica dades a Wikidata
La Caserna General de l'Armada, antiga seu de l'extint Ministeri de Marina, al Passeig del Prado de Madrid.

El Ministeri de Marina d'Espanya va ser el departament ministerial encarregat de l'Armada a Espanya, i va existir en diverses èpoques de la història, l'última entre 1939 i 1977.

Procedent del Despatx de Marina, que va modificar la seva denominació mitjançant el Reial decret de 20 de setembre de 1851, fou eliminat dues vegades; seria restaurat pel general Franco en finalitzar la Guerra Civil Espanyola en 1939 per Llei de 8 d'agost de 1939, l'organització del qual i funcions van quedar delimitades per Decret d'1 de setembre de 1939.

Va existir fins a 1977, any en què es va suprimir amb el RD 1558/77, de 4 de juliol, quan el president del govern Adolfo Suárez va crear el Ministeri de Defensa, que va integrar als ministeris de l'Aire, Exèrcit i Marina, durant la Transició política, després de les primeres eleccions generals.

Edifici[modifica | modifica el codi]

En un primer moment el Ministeri de Marina va tenir la seva seu al Palau de Godoy, juntament amb els Ministeris d'Hisenda, Justícia i Guerra, per la qual cosa aquest palau era conegut com a Casa dels Ministeris.[1] No obstant això, quan va arribar el segle XX l'edifici es trobava ja en estat ruïnós.

Per això la seu del Ministeri de Marina va passar a ser l'edifici situat en el Passeig del Prado de Madrid, construït entre 1925 i 1928, en terrenys pertanyents als Jardins del Buen Retiro, i que després es va convertir en la Caserna General de l'Armada. Part de les seves instal·lacions són ocupades pel Museu Naval de Madrid.

Història[modifica | modifica el codi]

El creuer Canarias va ser el vaixell insígnia de l'Armada espanyola fins a la seva baixa, en 1975.

Mitjançant el Reial decret de 20 de setembre de 1851, les anomenades Secretaries d'Estat i Despatx, van passar oficialment a ser cridades Ministeris. La cartera de Marina es va mantenir en la II República amb les seves competències tradicionals, excepte amb el Govern de Largo Caballero en què va passar a denominar-se Ministeri de Marina i Aire, que posteriorment es va fusionar amb el de Guerra per crear el Ministeri de Defensa.[2]

Després de la Guerra Civil Espanyola va ser restaurat. Fins al 4 de juliol de 1977 el franquisme va mantenir tres carteres ministerials per dirigir les Forces Armades: Ministeri de l'Exèrcit, Ministeri de Marina i Ministeri de l'Aire. Aquesta distribució li resultava interessant a Franco per coordinar un dels pilars del seu règim, el militar. D'aquesta forma cada ministeri regia l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, i donava al seu gabinet amb els tres ministeris una destacada presència militar.

Després de la Guerra Civil, les Forces Armades Espanyoles van estar molt mal organitzades i encara menys preparades per a cap altra acció que no fos reprimir insurreccions locals. Així, els militars enaltien les virtuts del cavall enfront dels carros de combat i el valor enfront de l'equipament.[3] Aquesta situació formava part de la política del règim: un exèrcit modern, ben format i entrenat, requeria el contacte amb nacions democràtiques, la qual cosa podia arribar a ser perillosa per al règim.[3] Durant anys van calar profund en les FF.AA. frases com la pronunciada per Franco que, davant el perill d'invasió, els espanyols tenien el cor i el cap per oposar-se als avions, carros de combat, destructors i cuirassats... en el fons anhelaven l'equipament d'altres nacions.[3]

D'altra banda, les possibilitats de posseir tecnologia punta internament eren molt escasses, i més àdhuc en l'exterior, ja que només en explicades ocasions Espanya tenia accés a armes i sistemes d'armes relativament moderns.[4]

Aquestes dues causes feien que Espanya comptés amb una Armada molt obsoleta, des del punt de vista dels estàndards europeus.

La situació va ser millorant gradualment des de mitjan anys 50, quan la pressió d'altres països per mantenir a Espanya aïllada va ser disminuint. Així en 1954, en la cúpula de la dictadura franquista ja se sospitava que les nacions occidentals i especialment Estats Units necessitaven Espanya en la Guerra Freda i els permetrien adquirir i construir armament modern, a més d'oferir-li facilitats financeres.[5]

Fins als anys 50, els vaixells dels quals disposava l'Armada Espanyola tenien una tecnologia similar a la de les armades de la Segona Guerra Mundial. El mateix succeïa amb els avions de l'Exèrcit de l'Aire Espanyol.

L'any 1953, en plena guerra freda, davant el perill d'un atac soviètic contra els Estats Units pel Mediterrani, els governs d'Espanya i EUA van signar uns acords a partir dels quals s'instal·len bases nord-americanes a Espanya, sota pavelló espanyol[6] i amb algunes zones exclusives per a cada nació, diverses bases d'utilització conjunta hispà-nord-americana, en les quals els contactes entre militars espanyols i nord-americans van ser continus. Arran d'aquests acords, es van modernitzar fins a 30 vaixells de l'Armada espanyola. A més, des de 1954, els EUA van prestar a l'Armada espanyola una sèrie de vaixells que, en la seva majoria, havien de recollir els marins espanyols en ports nord-americans.[7] Al mateix temps, l'Exèrcit de l'Aire comença a rebre avions moderns. Així, en la dècada dels 50 arriben els Grumman Albatros, els Sabre i els T-33, entre altres,[8] En els anys 60 va arribar el torn dels Starfighter i els Caribou, i en els 70 dels Phantom i F-5, tots ells avions moderns en la seva època. El lliurament d'aquests vaixells i avions es va fer majoritàriament als EUA, on també es van impartir els cursos d'ensinistrament per capacitar als militars espanyols en l'ocupació d'aquestes noves armes, la qual cosa va implicar estades a EUA de mesos, i en alguns casos, de més d'un any.[9][10]

Aquests contactes, al costat de la naturalesa mateixa de l'activitat naval i aèria, que implica el contacte amb l'exterior, va fer que aviadors i marins espanyols adquirissin un bon nivell tecnològic i es convencessin que les programacions i plans a llarg termini, així com un desenvolupament militar autònom, eren una necessitat.[11]

En 1964 va néixer el PLANGENAR,[12] que va estar vigent fins a mitjan 80, després de la seva última revisió de 1976.

Ministres titulars i interins[modifica | modifica el codi]

Durant la seva existència, la cartera del Ministeri de Marina va estar ocupada pels següents ministres (s'exclouen els ocasionals i substitucions):

Josep I, Ferran VII i Isabel II[modifica | modifica el codi]

Passà a denominar-se Ministeri de Marina, Comerç i Governació d'Ultramar

Passà a denominar-se Ministeri de Marina i Governació d'Ultramar

Passà a deniminar-se un altre cop Ministeri de Marina

Junta Provisional, Regència i Amadeu I[modifica | modifica el codi]

Primera República[modifica | modifica el codi]

Restauració borbònica[modifica | modifica el codi]

Miguel Primo de Rivera i Dámaso Berenguer[modifica | modifica el codi]

Segona República[modifica | modifica el codi]

Passà a denominar-se Ministeri de Marina i Aire

S'integra al Ministeri de Defensa Nacional

Època de Franco[modifica | modifica el codi]

Transició democrática[modifica | modifica el codi]

S'integra al Ministeri de Defensa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ministerio de la Presidencia. «Palacio de Godoy».
  2. Ministeri de Cultura: Arxius.
  3. 3,0 3,1 3,2 Juan Carlos Losada Malvárez, Miseria en el ejército de Franco, nº 63 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, gener 2004.
  4. Fernando Rueda, La Casa, Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 1993, ISBN 84-7880-303-3
  5. Ángel Viñas, En las garras del águila, Editorial Crítica, Madrid, 2003, ISBN 848432477-X
  6. Las relaciones políticas, económicas y culturales entre España y los Estados Unidos en los siglos XIX y XX. ANTONIO ÑÍGUEZ BERNAL Universidad Complutense [1]
  7. Varios, El Buque en la Armada Española, ISBN 84-85041-50-X
  8. Pàgina oficial de l'E.A. Aeronaus històriques [2].
  9. Portal Aeronàutic en castellà. F104. La seva Història. [3].
  10. USS Cabot/SNS Dedalo The Last Light Carrier [4]
  11. LA REFORME MILITAIRE [5]
  12. La fragata «Baleares», a Cartagena per darrer cop [6].
  13. 13,000 13,001 13,002 13,003 13,004 13,005 13,006 13,007 13,008 13,009 13,010 13,011 13,012 13,013 13,014 13,015 13,016 13,017 13,018 13,019 13,020 13,021 13,022 13,023 13,024 13,025 13,026 13,027 13,028 13,029 13,030 13,031 13,032 13,033 13,034 13,035 13,036 13,037 13,038 13,039 13,040 13,041 13,042 13,043 13,044 13,045 13,046 13,047 13,048 13,049 13,050 13,051 13,052 13,053 13,054 13,055 13,056 13,057 13,058 13,059 13,060 13,061 13,062 13,063 13,064 13,065 13,066 13,067 13,068 13,069 13,070 13,071 13,072 13,073 13,074 13,075 13,076 13,077 13,078 13,079 13,080 13,081 13,082 13,083 13,084 13,085 13,086 13,087 13,088 13,089 13,090 13,091 13,092 13,093 13,094 13,095 13,096 13,097 13,098 13,099 13,100 13,101 13,102 13,103 13,104 13,105 13,106 13,107 13,108 13,109 13,110 13,111 13,112 13,113 13,114 13,115 13,116 13,117 13,118 13,119 13,120 13,121 13,122 13,123 13,124 13,125 13,126 13,127 13,128 13,129 13,130 13,131 13,132 13,133 13,134 13,135 13,136 13,137 13,138 13,139 13,140 13,141 13,142 13,143 13,144 13,145 13,146 13,147 13,148 13,149 13,150 13,151 13,152 13,153 13,154 13,155 13,156 13,157 13,158 13,159 13,160 13,161 13,162 13,163 13,164 13,165 13,166 13,167 13,168 13,169 13,170 13,171 13,172 13,173 13,174 13,175 13,176 13,177 13,178 13,179 13,180 13,181 13,182 13,183 13,184 13,185 13,186 13,187 13,188 13,189 13,190 13,191 13,192 13,193 13,194 13,195 13,196 13,197 13,198 «Marina, Ministerio de». Instituto de Historia — CSIC.
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 14,8 Fuenterrebollo Governs de Franco.