Guerra Freda

Guerra Freda

La divisió mundial provocada per la Guerra Freda
Tipus	guerra freda, guerra perpètua, guerra per delegació i període històric
Data	1947 – 1991
Escenari	Món
Lloc	Amèrica Llatina, Àsia, Àfrica i Europa
Resultat	Dissolució de l'URSS i dels règims comunistes del Pacte de Varsòvia. El capitalisme avança com a sistema econòmic hegemònic
Bloc de l'Est i Bloc Occidental
Bàndols
Estats Units  Japó Corea del Sud Vietnam del Sud Tailàndia Austràlia República de la Xina Espanya OTAN Canadà Portugal Itàlia Regne Unit França Dinamarca RFA Noruega Islàndia Grècia Turquia Benelux Unió Soviètica República Popular de la Xina (fins al 1961) Corea del Nord Vietnam del Nord Cuba Laos Pacte de Varsòvia Polònia Txecoslovàquia Hongria Romania Bulgària Alemanya Oriental Albània (fins al 1968)
Cronologia
← Segona Guerra Mundial post–Cold War era (en) →

El terme Guerra Freda o Primera Guerra Freda va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat entre els blocs antagònics liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica amb els seus respectius aliats. Aquest fenomen es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial (1945). La guerra freda pròpiament dita va començar, però, l'any 1947, després de molta tensió política entre un bloc i un altre. Era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en la mútua amenaça (incloent-hi el desenvolupament de bombes atòmiques) i en l'intent per expandir les àrees d'influència respectives, ja que arran del llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, hi havia molta por d'entrar en una guerra nuclear d'abast mundial.

Els països de l'òrbita americana defensaven el capitalisme (bloc capitalista, units per l'OTAN des del 1949), mentre que els partidaris dels russos vivien versions diferents del comunisme (bloc comunista) units pel pacte de Varsòvia (1955). La Guerra Freda va afavorir l'espionatge, les curses espacial i armamentista així com diversos conflictes armats de baixa intensitat (per oposició al possible enfrontament total entre els dos blocs). La guerra freda es va acabar l'any 1991 amb el desmembrament de l'URSS i la caiguda del comunisme que es va donar entre 1989 (caiguda del mur de Berlín) i 1991 (cop d'estat a l'URSS).

Aquest enfrontament va tenir lloc en l'àmbit polític, ideològic, econòmic, tecnològic i militar.

Cap dels dos blocs va prendre mai accions directes contra l'altre, raó per la qual es va denominar al conflicte «guerra freda».

Aquestes dues potències es van limitar a actuar com a «eixos» influents de poder en el context internacional, i a la cooperació econòmica i militar amb els països aliats o satèl·lits d'un dels blocs contra els de l'altre.

Si bé aquests enfrontaments no van arribar a desencadenar una Guerra Mundial, l'entitat i la gravetat dels conflictes econòmics, polítics i ideològics compromesos, van marcar significativament gran part de la història de la segona meitat del segle xx. Les dues superpotències desitjaven implantar el seu model de govern en tot el planeta.

Els límits temporals de l'enfrontament s'ubiquen entre 1945 i 1947 (fi de la Segona Guerra Mundial i fi de la postguerra respectivament) fins a 1985 (inici de la Perestroika) i 1991 (dissolució de la Unió Soviètica). La fase posterior a 1991 seria coneguda més endavant com Segona Guerra Freda.

Mapa del món en Guerra Freda el 1959, en tons de vermell l'URSS i els seus altres aliats comunistes, en els tons de blau l'OTAN i els seus aliats capitalistes i en tons verdosos els països colonitzats.

Mapa del món en Guerra Freda el 1980, en tons de vermell els aliats de l'URSS i altres països comunistes i en tons de blau l'OTAN i els seus aliats capitalistes, els punts vermells signifiquen guerrilles comunistes i els punts blaus guerrilles anti-comunistes.

Origen del terme

En el sentit específic d'assenyalar les tensions geopolítiques entre la Unió Soviètica i els Estats Units, el terme «guerra freda» ha estat atribuït al financer estatunidenc i conseller presidencial Bernard Baruch. El 16 d'abril de 1947, Baruch va fer un discurs en què va dir «No ens enganyem: estem immersos en una guerra freda». El terme va ser també popularitzat pel columnista Walter Lippmann amb l'edició l'any 1947 d'un llibre titulat Guerra Freda.

Definició

Segons Pablo de Irazazábal hi ha poques definicions d'aquest conflicte mai declarat i una de les millors, per a ell, la va donar Giampaolo Calchi-Novati:

«

Guerra freda és l'estat de tensió entre potències o blocs en el qual cada una de les parts adoptava una política que tendeix al reforçament a expenses de l'adversari, sense arribar a les accions d'una guerra calenta.

»

Una definició que recull dues de les característiques més importants del conflicte com són: blocs enfrontats i estat de tensió.

Els dos blocs polítics estaven dividits en països capitalistes, encapçalats pels EUA, i contraposats a ells, els països socialistes o comunistes, encapçalats per l'URSS. Al seu torn, els dos blocs enfrontats van formar al seu voltant grans camps d'influència politicomilitar, i van arrossegar els altres països del globus al conflicte, mitjançant moviments polítics o accions militars, tant directes com indirectes (per mitjà d'algun aliat regional).

El que diferencia la Guerra Freda de qualsevol contesa militar o diplomàtica anterior, és que les dues superpotències enfrontades (els EUA i la URSS) mai es van enfrontar directament utilitzant les seves forces armades una contra l'altra, sinó que van aprofitar (i fins i tot provocar) conflictes regionals entre els seus aliats o tercers països no alineats. També van intervenir en aquests conflictes, ajudant a un dels dos bàndols mitjançant enviaments d'ajuda militar, suport econòmic, o suport polític de diferent tipus, depenent del país i la situació estratègica o política de la regió.

En ocasions molt puntuals, un dels contendents es va enfrontar directament contra un dels aliats de l'altre (EUA contra Vietnam del nord), però la pràctica habitual va ser que les dues potències recolzaren, guiant-se per afinitats ideològiques o interessos, a algun dels bàndols enfrontats en una guerra civil (guerra civil d'Angola, Guerra Civil Grega, etc.).

En la cronologia de la guerra freda hi ha punts d'assenyalada tensió que van estar a punt de fer esclatar una Tercera Guerra Mundial. Aquests punts de màxima tensió van ser sempre apaivagats per ambdós bàndols mitjançant concessions mútues, davant l'amenaça d'un conflicte internacional que pogués desembocar en una guerra nuclear a gran escala.

Antecedents

Tropes americanes a Vladivostok, l'agost de 1918, durant la intervenció americana en la Guerra Civil Russa

Hi ha un cert desacord sobre quan va començar exactament la Guerra Freda. Mentre que la majoria d'historiadors sostenen que va començar res més acabar la Segona Guerra Mundial, altres sostenen que els inicis de la Guerra Freda es remunten al final de la Primera Guerra Mundial, en les tensions que es van produir entre l'Imperi Rus, per una banda, i l'Imperi Britànic i els Estats Units per l'altra. El xoc ideològic entre comunisme i capitalisme va començar el 1917, després del triomf de la Revolució Russa, de la qual Rússia va emergir com el primer país comunista. Aquest va ser un dels primers esdeveniments que va provocar erosions considerables en les relacions russo-americanes.

Alguns esdeveniments previs al final de la I Guerra Mundial fomentaren les sospites i recels entre soviètics i nord-americans: la idea bolxevic que el capitalisme havia de ser enderrocat per la força per ser reemplaçat per un sistema comunista, la retirada russa de la I Guerra Mundial després de la signatura del Tractat de Brest-Litovsk amb el Segon Reich, la intervenció nord-americana en suport del Moviment Blanc durant la Guerra Civil Russa i el rebuig dels Estats Units a reconèixer diplomàticament a la Unió Soviètica fins a 1933. Al costat d'aquests, diferents esdeveniments durant el període d'entreguerres aguditza les sospites: la signatura del Tractat de Rapallo i del Pacte germano-soviètic de no-agressió són dos notables exemples.

La Segona Guerra Mundial

Article principal: Segona Guerra Mundial

Els «Tres Grans» durant la Conferència de Ialta, Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i Ióssif Stalin

Durant la guerra, els soviètics sospitaven que britànics i americans havien optat per deixar els russos el gruix de l'esforç bèl·lic, i forjar una unió contra els soviètics una vegada que la guerra estigués decidida a favor dels aliats, per forçar l'URSS a signar un tractat de pau avantatjós per als interessos occidentals. Aquestes sospites varen minar les relacions entre els aliats durant la II Guerra Mundial., i la creença que els països així governats acudirien a organitzacions internacionals (com la llavors futura ONU) per arreglar les seves diferències.

Els aliats no estaven d'acord amb com haurien de dibuixar les fronteres europees després de la guerra., i la creença que els països així governats acudirien a organitzacions internacionals (com la llavors futura ONU) per arreglar les seves diferències. El model americà d'«estabilitat» es basava en la instauració de governs i mercats econòmics semblants al nord-americà, i la creença que els països així governats acudirien a organitzacions internacionals (com la llavors futura ONU) per arreglar les seves diferències.

Tanmateix, els soviètics creien que l'estabilitat hauria de basar-se en la integritat de les mateixes fronteres de la Unió Soviètica., i la creença que els països així governats acudirien a organitzacions internacionals (com la llavors futura ONU) per arreglar les seves diferències. Aquest raonament neix de l'experiència històrica dels russos, que havien estat envaïts des de l'Oest durant els darrers 150 anys., i la creença que els països així governats acudirien a organitzacions internacionals (com la llavors futura ONU) per arreglar les seves diferències. El dany sense precedents infringit a l'URSS durant la invasió nazi (al voltant de 27 milions de morts i una destrucció generalitzada i quasi total del territori envaït) comminà als líders moscovites a assegurar que el nou ordre europeu possibilités l'existència a llarg termini del règim soviètic, i que aquest objectiu només es podria aconseguir mitjançant l'eliminació de qualsevol govern hostil al llarg de la frontera occidental soviètica, i el control directe o indirecte dels països limítrofs a aquesta frontera, per evitar l'aparició forces hostils en aquests països.

El cas de Polònia es va convertir en el principal aparador de les discrepàncies sobre la futura Europa que mantenien soviètics i occidentals: les relacions amb el govern soviètic van desmillorar considerablement l'abril de 1945, quan Winston Churchill i el recentment elegit president nord-americà Harry Truman demostraren el seu descontentament pel control que els soviètics exercien sobre Comitè de Lublin, enfront del prooccidental Govern de Polònia a l'exili.

Durant la Conferència de Ialta, al febrer de 1945, els aliats van tractar de crear un marc sobre el qual treballar en la reconstrucció de l'Europa de la postguerra, però no es va arribar a cap consens. Després de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, els soviètics van ocupar de facto les zones de l'Europa de l'Est que havien defensat, mentre que les forces nord-americanes i els seus aliats es mantenien en l'Europa Occidental. En el cas de l'Alemanya ocupada, es van crear les zones d'ocupació aliada a Alemanya i una difusa organització quatripartita compartida amb francesos i britànics. Per al manteniment de la pau mundial, els aliats van crear les Nacions Unides, però la seva capacitat d'actuació estava limitada pel Consell de Seguretat, en què les potències victorioses de la II Guerra Mundial es van assegurar el poder vetar aquelles accions contràries als seus interessos. L'ONU es va convertir així durant els seus primers anys en un fòrum on les potències s'embrancaven en lluites retòriques, i que els soviètics utilitzaven amb fins propagandístics.

A la Conferència de Potsdam, iniciada el 17 de juliol de 1945, van emergir les primeres diferències rellevants sobre Alemanya i l'Europa de l'Est. Els participants de la conferència no van amagar les seves antipaties, i l'ús d'un llenguatge bel·licós va confirmar les intencions mútuament hostils que defensaven cada vegada amb més afany. Durant aquesta conferència, Truman va informar Stalin que els EUA havien creat una nova arma. Stalin, que ja estava al corrent dels avenços americans en el desenvolupament de la bomba atòmica, va expressar el seu desig que aquella nova arma fos utilitzada contra el Japó. Una setmana després de finalitzar la conferència, els Estats Units van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki.

La postguerra (1946-1949)

Núvol radioactiu després de la bomba atòmica de Nagasaki (1945)

En els anys trenta, la teoria del socialisme en un sol país estipulava que la revolució s'havia de construir a la Unió Soviètica abans d'estendre-la a la resta del món. Però el 1945, amb Alemanya destruïda com a potència, i amb la meitat del seu territori ocupat pels soviètics, renaixia la possibilitat d'estendre la revolució a tot Europa. Stalin sempre havia pensat que la clau era Alemanya: si aquest país esdevenia comunista, la resta d'Europa seguiria inevitablement aquest camí. A més, durant la Segona Guerra Mundial els comunistes havien guanyat posicions polítiques importants a França i a Itàlia, a causa de l'important paper que van tenir en la resistència antifeixista. I la Unió Soviètica gaudia d'un enorme prestigi a Europa, gràcies a la seva decisiva contribució en la derrota de l'Alemanya nazi. També hi havia consideracions estratègiques: si els països de l'Europa de l'Est es convertien en aliats, aquests serien un cinturó defensiu de la Unió Soviètica. També hi havia temors: els nord-americans posseïen en exclusiva la bomba atòmica i, si bé la Unió Soviètica havia vençut els alemanys, era dubtós que tingués forces per a un nou enfrontament armat a gran escala. A més, convertir en comunistes els països de l'Europa Oriental era una experiència incerta: la Unió Soviètica, des de la seva fundació, havia estat una potència aïllada en ella mateixa.

Els anys 1946-1947 van ser decisius per a la degradació de les relacions soviètico-americanes i perquè el món quedés dividit per sistemes socials i econòmics antagònics. La presència de l'exèrcit soviètic a tota l'Europa de l'est i la important participació dels comunistes en la resistència contra els nazis havien fet créixer la seva popularitat. A Iugoslàvia i a Albània s'havien creat govern comunistes sortits de la resistència armada, mentre a molts altres es creaven governs de concentració amb participació comunista (Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Bulgària, França, Itàlia, Bèlgica i Àustria). En els Estats alliberats pels soviètics, els comunistes van aconseguir el domini d'aquests governs, que van acabar convertint-se, entre 1947 i 1948, en «democràcies populars», en què se socialitzava l'economia i la política exterior s'alineava amb la soviètica.

El «teló d'acer»

Article principal: teló d'acer

Europa dividida pel Teló d'acer

El febrer de 1946, George Kennan va escriure des de Moscou el conegut com Telegrama Llarg, en què es recolzava una política d'inflexibilitat amb els soviètics, i que es convertiria en una de les teories bàsiques dels nord-americans durant la resta de la Guerra Freda. El setembre d'aquell mateix any, els soviètics van respondre amb un altre telegrama signat per Nóvikov, encara que «co-escrit» amb Viatxeslav Mólotov; en aquest telegrama se sostenia que els Estats Units havia utilitzat el seu monopoli en el món capitalista per desenvolupar una capacitat militar que creés les condicions per a la consecució de la supremacia mundial a través d'una nova guerra.

Setmanes després de la recepció del «Telegrama Llarg», el primer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar el seu famós discurs sobre el Teló d'acer en una universitat de Missouri. El discurs tractava de promoure una aliança anglo-americana contra els soviètics a qui va acusar d'haver creat un «teló d'acer» des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, a l'Adriàtic.

«

Des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, a l'Adriàtic, un teló de ferro ha baixat a través d'un continent. Darrere d'aquesta línia es troben les capitals de tots els països d'Europa oriental… Totes aquelles ciutats cèlebres, totes aquelles nacions es troben a l'esfera soviètica i totes estan sotmeses, sota una forma o una altra, no només a la influència soviètica, sinó també al control constantment creixent de Moscou. Tan sols Atenes amb la seva glòria immortal és lliure de decidir el seu esdevenidor per mitjà d'eleccions... Els comunistes, que eren tan febles en tots els països de l'Est europeu, han estat investits d'uns poders que de cap manera no corresponen a llur importància numèrica i cerquen pertot arreu d'emparar-se d'un control totalitari... Qualsevol que siguin les conclusions que hom pugui treure d'aquests fets -car es tracta de fets- no s'escauen certament a aquesta Europa per la qual hem lluitat.

»

La Guerra Civil Grega

Article principal: Guerra Civil Grega

Durant l'ocupació alemanya de Grècia, les partides guerrilleres que combatien l'invasor s'havien polaritzat al voltant de dos grans grups: l'EDES, promonàrquics i dretans, i l'ELAS, comunistes. Aquests dos grups, que dominaven extenses zones de l'interior muntanyós, van embrancar-se en una guerra civil que va tenir una continuïtat acabada la Segona Guerra Mundial.

Després del final de la guerra, van arribar tropes britàniques per a salvaguardar l'ordre i allunyar el perill que els comunistes prenguessin el poder. Amb els britànics es va produir un parèntesi en la guerra civil. Tanmateix, l'estiu de 1946, els intents de la dreta per a reposar el rei van enfortir novament la contesa. En aquell moment, el govern britànic, empobrit fins al punt de renunciar al control de l'Índia i Palestina, es va declarar incapaç de continuar implicat a Grècia. Els nord-americans, sota la nova doctrina Truman, van prendre el relleu.

La doctrina Truman

Article principal: doctrina Truman

El 12 de març de 1947, el president Harry S. Truman pronuncià un discurs en què es comprometia a «lluitar contra el comunisme fos on fos que aquest sorgís en el món». Aquest va ser l'origen de l'anomenada doctrina Truman de contenció del comunisme i un dels precedents més directes de la guerra freda. La por a l'expansió del comunisme va fer que el president nord-americà Truman impulsés una nova política de contenció amb la fita de frenar la influència soviètica. En conseqüència va decidir mantenir les seves tropes en l'espai europeu i va aconseguir que els comunistes fossin expulsats dels governs de coalició de l'Europa Occidental. L'anomenada doctrina Truman considerava que era un deure dels EUA ajudar les democràcies europees contra el perill comunista. Així es feia realitat allò que Churchill havia denominat el «teló d'acer»: la divisió d'Europa en dos sistemes polítics i econòmics rivals.

Oposada a la Doctrina Truman, el bloc oriental liderat per l'URSS combregava amb la Doctrina Jdànov, una cosmovisió que dividia el món entre les "forces imperialistes" (entre les quals situaven els Estats Units i els aliats occidentals) i les "forces antiimperialistes".

• 

  El Pla Marshall a Europa. Les columnes indiquen la quantitat relativa d'ajuda rebuda.

• 

  Aliances econòmiques a Europa (1949-1989).

• 

  Aliances militars a Europa (1949-1989).

La responsabilitat iugoslava en l'origen de la guerra freda

La Iugoslàvia comunista va subministrar ajuda pel seu compte als guerrillers comunistes grecs. Com en el cas de Grècia, en aquest país balcànic la resistència guerrillera contra els nazis havia degenerat en una guerra civil entre comunistes i monàrquics dretans. Però a Iugoslàvia, la victòria militar havia estat pels partisans comunistes, liderats pel carismàtic Josip Broz Tito, anomenat Tito.

Aquesta victòria sense gairebé cap ajuda directa de l'exterior va generar un règim comunista que se sentia hereu ideològic de la Unió Soviètica, però alhora notablement sobirà respecte a la tutela soviètica, com havia estat la norma en altres «repúbliques populars» que van aparèixer a l'Europa de l'Est entre els anys 1947 i 1948. Per això, Tito i els nous dirigents comunistes iugoslaus van tenir ambicions pròpies per a estendre el comunisme a escala balcànica. Així, Belgrad va implicar-se en la guerra civil grega i va rebutjar els intents de control soviètic. En conseqüència, la tensió va arribar a ser tan extrema que el juny de 1948 Iugoslàvia va ser exclosa de la Kominform. La ruptura va constituir el primer cisma de la història entre estats comunistes i va deixar Iugoslàvia aïllada de la Unió Soviètica i de la resta de països del bloc de l'Est.

La implantació de règims comunistes a l'Europa de l'Est

La implantació dels règims comunistes a l'Est va ser un procés relativament llarg que en conjunt va durar gairebé quatre anys Primer, l'Exèrcit Roig, que ocupava els diferents estats de l'Europa Oriental, van donar suport als partits comunistes locals. Després, en tots els països de l'Est, els comunistes van desenvolupar tàctiques semblants per tal d'arribar al poder. Per exemple, van organitzar fronts populars o patriòtics amb altres partits per a assegurar-se la majoria de vots a les eleccions. Més endavant, quan ja no eren útils, els socis eren expulsats o abandonats. Fins i tot es va recórrer a pràctiques gens democràtiques, com la manipulació dels censos o de les urnes i la retirada del vot a ciutadans de l'oposició, a més de la detenció i dels judicis arbitraris als adversaris polítics.

Atès que l'objectiu dels comunistes era implantar una «dictadura del proletariat», el fi justificava perfectament els mitjans. Però la clau de la situació era la disciplina i l'organització dels comunistes, que contrastava amb la de la resta de partits amb presència, incloent-hi els socialistes car els partits de centredreta a l'Europa de l'Est estaven desgastats o desorganitzats: havien patit els efectes de la guerra i l'ocupació i la repressió dels nazis. En alguns casos, ja estaven desprestigiats des d'abans de començar la contesa, ja que en la majoria el règim que hi imperava al final dels anys trenta era la dictadura. Així, doncs, amb uns mitjans o amb uns altres, els comunistes de l'est d'Europa van anar conquistant parcel·les de poder. I el juliol de 1947, coincidint amb el llançament del Pla Marshall els països de l'Est van rebutjar l'oferta nord-americana. Després, en cada un dels països, els partits comunistes van prémer l'accelerador en la cursa cap al poder deixant enrere tot tipus d'escrúpols. En conseqüència, un any més tard, la meitat oriental d'Europa ja eren «repúbliques populars» o socialistes dependents del poder de Moscou. L'últim estat en què va triomfar el nou règim va ser Txecoslovàquia. El mateix 1948, els comunistes van iniciar el bloqueig de Berlín.

El pla Marshall

Article principal: pla Marshall

El 1947, la situació econòmica europea era desastrosa, els aliments mancaven arreu, els preus pujaven, el mercat negre s'estenia i les indústries estaven desfetes. Els EUA temien que aquesta crisi pogués degenerar en una situació revolucionària favorable als soviètics. Per impedir aquesta eventualitat, van decidir tirar endavant l'anomenat Pla Marshall (març de 1948), que va consistir en oferir suport polític, militar i una injecció econòmica als països amenaçats pel comunisme.

Així doncs 16 països van entrar en el programa (entre ells Gran Bretanya). El resultat final del Pla Marshall va suposar una crescuda considerable de l'economia europea i, Estats Units, va aconseguir estendre la seva influència per Europa, evitar una crisi de sobreproducció, i que Europa adaptés un model comunista.

El bloqueig de Berlín

Article principal: Bloqueig de Berlín

Després de la Segona Guerra Mundial i el repartiment d'Alemanya van començar a sorgir problemes a conseqüència de la divisió del país. Anglaterra, EUA i França van instaurar-hi el Deutschemark i van intentar introduir-lo a l'Alemanya soviètica. Com a resposta l'URSS va fer el bloqueig de Berlín (1948) evitant que hi arribessin subministraments. Els aliats van crear un pont aeri per fer-hi arribar tot allò necessari i l'URSS va aixecar el bloqueig onze mesos més tard. Més tard, arran d'això, es va dividir la República Democràtica Alemanya i la República Federal d'Alemanya i el 1961 es va construir el mur de Berlín.

L'estructura del bloc occidental sota l'hegemonia dels EUA va culminar amb la signatura del Tractat de l'Atlàntic Nord (1949) que feia néixer una organització política i militar, l'OTAN. La nova organització era un pacte de defensa col·lectiva que reagrupava les forces dels Estats occidentals afiliats sota un comandament militar únic, en què les tropes nord-americanes destacades a Europa jugaven un rol fonamental. A l'Europa de l'est, l'organització militar no va ser gaire diferent, però l'establiment definitiu no es va realitzar fins a l'any 1955, amb la signatura del Pacte de Varsòvia.

La descolonització

Articles principals: Descolonització, guerra d'Indoxina, guerra d'Algèria, crisi de Suez, i Panarabisme

Barricades a Alger, 1960.

La descolonització era un desafiament per les dues superpotències sorgides de la guerra, i en la immediata postguerra, generava una certa cautela tant a Moscou com a Washington que tenien una visió planetària dels problemes geoestratègics. Mentre les potències imperialistes europees, primer els britànics i després, els francesos, els holandesos i els belgues, van perseguir l'objectiu de perllongar la integritat dels seus vells imperis tant com es pogués. Washington examinà cas per cas, tenint en compte, sobretot, que en alguns territoris la lluita d'alliberament nacional era de signe comunista.

Pels nord-americans, defensors d'un lliure canvi favorable, els vells imperis afavorien les situacions de proteccionisme, una cosa poc convenient quan la maquinària industrial dels EUA pretenia mantenir els nivells productius que s'havien assolit durant la guerra i necessitava un mercat al màxim d'extens.

Pels soviètics els imperis no eren sinó un destorb a les seves noves capacitats expansives, ja que es consideraven líders mundials de la revolució socialista.

Per a les potències colonials la situació era de fallida econòmica: la guerra les havia arruïnat i això obligava a prendre decisions: en principi, l'opció era mantenir les riqueses dels territoris ultramarins i dels seus mercats com a millor garantia contra les èpoques de crisi a la metròpoli; política ja aplicada durant la Gran Depressió.

El problema era que en la immediata postguerra, des del Sud-est asiàtic al Pròxim Orient, pràcticament totes les potències europees s'havien d'enfrontar a situacions de revolta independentista més o menys agudes: començava la descolonització d'Àsia i del Pròxim Orient, seguida per l'Àfrica; era una revolució d'ideologia panarabista. Va tenir episodis conflictius per als vells imperis colonials de França i Gran Bretanya com la guerra d'Indoxina, la guerra d'Algèria i la crisi de Suez.

Els anys de l'apoteosi de la guerra freda (1949-1956)

La nova tensió internacional i l'obsessió per no ser inferior a l'adversari van fer que les dues potències es llancessin a una cursa d'armaments i perfeccionessin sense parar els seus arsenals nuclears. Uns mortífers i devastadors estocs nuclears imposaven el que s'ha anomenat l'«equilibri del terror», car les dues potències eren conscients que una guerra nuclear podia posar fi al planeta. Per això evitaven l'enfrontament directe i continuaven la guerra freda, que consistia a manifestar la seva oposició en conflictes armats localitzats en zones extraeuropees i en una gran intransigència ideològica en el si dels dos blocs.

La guerra freda es va estendre a altres continents, on els dos blocs s'enfrontaven, uns cops més directament, amb la presència de tropes d'ambdós bàndols, com fou el cas d'Indoxina i Corea, i d'altres més indirectament, amb l'ajut i assessorament militar, com a l'Orient Mitjà.

Els comunistes prenen el poder a la Xina

Article principal: Llarga Marxa

Una gran commoció va arribar amb la victòria de les tropes comunistes a la Xina contra l'exèrcit nacionalista del Guomindang (1949).

A la Xina, el moviment comunista havia crescut en els anys d'entreguerres, afavorit per les desigualtats socials al camp i la disgregació de l'Estat. Enmig de les lluites anàrquiques entre els «senyors de la guerra», els comunistes van ser controlats el 1931 a la província de Kingsi, al centre la Xina. Tres anys més tard van ser expulsats d'allà per l'exèrcit del Guomindang, dirigit per Chiang Kai-shek. Després de l'èpica Llarga Marxa que va durar dos anys, els comunistes van aconseguir escapar i arribar a Shensi, una remota i inaccessible regió del nord-est. La guerra contra els japonesos va ser una segona oportunitat per als comunistes xinesos. L'atenció de Chiang es va concentrar en aquesta guerra, i el Partit Comunista Xinès va créixer, es va organitzar i es va rearmar amb els arsenals capturats als japonesos.

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, els comunistes xinesos ocupaven una zona important al nord del país i disposaven d'un líder carismàtic en la persona de Mao Zedong. El juliol de 1946, Chiang va començar la guerra contra els comunistes. Però després d'una sèrie de victòries inicials, va succeir una cosa inesperada i els multitudinaris exèrcits nacionalistes van començar a perdre la contesa i a dissoldre's: només en quatre mesos i mig, entre setembre de 1948 i gener de 1949, els nacionalistes de Chiang van perdre gairebé la meitat de les seves forces. Amb una enorme energia, les tropes de Mao, organitzades i ben dirigides, aconseguiren conquerir en tres anys un immens país de cinc-cents milions d'habitants.

La guerra de Corea

Article principal: Guerra de Corea

Marines dels Estats Units a Seül, setembre de 1950

L'any 1950 el dictador comunista Kim Il-sung (de l'actual Corea del Nord) va atacar, instat per Stalin, la Corea del Sud. Els Estats Units van respondre amb un atac de les Nacions Unides a la Corea del Nord. Al final de la guerra (juliol 1953) les fronteres entre les dues Corees es van mantenir igual que abans de l'inici del conflicte.

La rebel·lió hongaresa

Article principal: Revolució hongaresa de 1956

Bandera hongaresa sense l'escut comunista en la revolució de 1956

El final de la guerra de Corea estava relacionat amb la mort de Stalin, que va tenir lloc el març de 1953. La mort de Stalin i el procés d'alliberament a la Unió Soviètica havia inquietat els líders pro estalinistes establerts a les repúbliques de l'Est d'Europa que orbitaven al voltant de Moscou. Les resistències locals als tímids intents d'alliberament van generar tensions a tot el bloc ja des de 1953. Aquell mateix any hi va haver aldarulls obrers a Berlín Oriental i a Pilsen (Txecoslovàquia). A Hongria, la repressió exercida pels estalinistes locals, com Mátyás Rákosi o Ernö Gerö, i el règim hongarès era tan rígid que les primeres manifestacions d'intel·lectuals i estudiants van col·lapsar el sistema. Un intent d'alliberament sobre la marxa el desestabilitzà completament. En una setmana s'havia format un govern de coalició basat en el pluripartidisme i al final hi va intervenir l'exèrcit soviètic, que va restaurar el règim a costa d'uns quants milers de morts i refugiats.

Si els hongaresos havien arribat tan lluny, era perquè confiaven en l'ajuda militar occidental, després de gairebé una dècada de dialèctica amenaçant de guerra freda. Però ni les potències europees ni els EUA, sota l'administració Eisenhower, no van moure ni un sol dit. S'havia respectat el principi de no-ingerència en els assumptes del bloc soviètic.

El conflicte araboisraelià

Article principal: Conflicte araboisraelià

A l'Orient Mitjà, el suport occidental a la creació dels nous estats (Israel per als jueus, i Palestina per als àrabs) al territori de la Palestina històrica (o Terra d'Israel, segons el nom més antic d'aquest territori) va provocar un nou focus de tensions. Els Estats de la Lliga Àrab es van oposar a la creació dels dos estats, i els continus enfrontaments van donar lloc a quatre guerres àrabo-israelianes, que eren fidel reflex de l'oposició entre els dos blocs: els israelians comptaven amb el suport nord-americà i Egipte i Síria amb el soviètic de Ióssif Stalin.

La distensió internacional. Cap a la coexistència pacífica

A partir de l'any 1956 les relacions de guerra freda entre els dos blocs van ser substituïdes per la coexistència pacífica, que va significar la constatació de la impossibilitat d'anihilar l'altre bloc sense desencadenar un conflicte nuclear. Era millor establir unes relacions mútues de distensió, encara que sense abaixar la guàrdia i sense renunciar als principis ideològics ni a les respectives zones d'influència. Aquest període de desglaç s'explica per la renovació dels dirigents polítics que va comportar un canvi en la política exterior. A l'URSS, tres anys després de la mort de Stalin (1953), Khrusxov va defensar al XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) la coexistència pacífica i va renunciar a l'exportació sistemàtica de la revolució. Als EUA, els sectors més intransigents del partit republicà, promotor de la «caça de bruixes» van ser apartats del poder. Però va ser la pujada al poder dels demòcrates en la personalitat de John Fitzgerald Kennedy (1961) el que va obrir la política exterior cap a una certa distensió.

Els contactes entre els dos mandataris van ser freqüents (el 1959 Khrusxov visita els EUA, el 1961 es reuneix amb Kennedy a Viena, el 1972 Nixon visita Moscou...) i es va crear l'anomenat telèfon roig (un tèlex directe entre la casa Blanca i el Kremlin). El resultat va ser la signatura d'una sèrie d'acords que fixaven la limitació d'armaments: el 1963, armistici nuclear EUA-URSS; el 1967, tractat per a la desnuclearització de l'espai; el 1968, acord de no-proliferació d'armes atòmiques; i el 1972, Acords SALT sobre limitació d'armes estratègiques.

La coexistència pacífica no va posar fi definitivament als conflictes i a les crisis entre blocs, com ho palesen la continuació de la guerra de Vietnam i del conflicte araboisraelià o l'aparició de nous conflictes, com la crisi dels míssils de Cuba. Alhora, es van viure episodis de crisi dins del bloc oriental i nous protagonistes a l'Europa Occidental (França i la RFA).

Cap a una estratègia global

Article principal: Exploració espacial

La cursa espacial va ser el vessant popular i espectacular de la cursa de míssils. A mitjan anys cinquanta el míssil de cap nuclear es va començar a perfilar com a arma de la guerra freda: tenien una potència destructora que superava la dels bombarders i una velocitat d'arribada que feia que fossin impossibles d'interceptar.

L'estiu de 1957, els nord-americans van provar amb èxit el primer míssil intercontinental, capaç de colpejar objectius molt a l'interior de l'URSS. Però com que uns quants mesos més tard els soviètics van aconseguir llançar l'Spútnik I, van sorgir tota mena de dubtes que deixaven molt poc marge a la diplomàcia tradicional: un míssil nuclear podia recórrer 5.000 km en només 25 minuts. A Moscou i a Washington aviat es va començar a obrir pas la necessitat d'estendre algun tipus de contacte formal per tal d'establir algun mecanisme de control a una situació militar que podia acabar fugint de les mans de les dues superpotències. Però la conferència de París, acordada per al maig de 1960, va fracassar, ja que pocs dies abans els soviètics aconseguiren abatre un avió espia nord-americà (l'anomenada crisi de l'U-2) que va tibar sobtadament les relacions.

Com a estratègia alternativa a la cursa d'armaments, Foster Dulles, el secretari de defensa del president Eisenhower, va idear l'estesa d'un enorme cinturó d'aliances estratègiques amb països d'Europa, Àsia i Oceania, amb la finalitat d'aïllar l'«illa roja» constituïda per la Xina i l'URSS. Així, des del final dels anys cinquanta, la SEATO, la CENTO i l'ANZUS es van sumar a l'OTAN, encara que el grau de cohesió interna o operativitat real de cadascuna d'aquestes organitzacions variés en cada cas.

La cursa d'armaments

Articles principals: Doctrina de la destrucció mútua assegurada i Acords SALT

Al llarg dels anys seixanta, la cursa d'armaments estratègics entre les dues grans superpotències era un fet real i perillós per la guerra per error, l'accident fatal. Com més míssils atòmics, bombarders i submarins nuclears, més perills que en algun punt del planeta fallés el factor humà o el tecnològic. Al llarg dels seixanta i els setanta, les armes i els sistemes de comunicacions es van fer més i més complicats amb ajuda de la informàtica, que precisament s'estava desenvolupant al voltant de la cursa d'armaments i espacial, així com l'espionatge tecnològic. Tot plegat va dificultar la negociació per al control o la limitació d'aquest tipus d'armaments

Però una de les amenaces més reals per a les superpotències era la de la ruïna econòmica car les investigacions, la producció, les proves, l'espionatge del contrari significava xifres multimilionàries. A Occident, les grans empreses privades d'armament creixien en les decisions polítiques nord-americanes. A l'altra banda del Teló d'Acer, el complex militar i industrial soviètic també imposava moltes vegades els seus interessos sobre la direcció de l'estat i el partit.

Per acabar-ho d'adobar, un nombre creixent d'estats disposaven del seu propi armament nuclear. El Regne Unit va inaugurar la proliferació quan el 1952 va aconseguir la bomba atòmica. El 1960 la van obtenir els francesos; i sis anys després, la bomba d'hidrogen. El 1964 va ser la República Popular de la Xina. Ben aviat es va començar a sospitar d'Israel i de Sud-àfrica, després els van seguir el Pakistan i l'Índia, l'Argentina i el Brasil.

Al mateix temps que s'intentaven evitar la ruïna o els accidents, tots aquests problemes associats al manteniment de la jerarquia nuclear existent van ser els que van impulsar les primeres negociacions entre Moscou i Washington per al control d'armaments, el colofó més sonat del qual, als anys setanta, van ser els acords SALT.

Després de vint anys i de continuat progrés tecnològic aplicat a la guerra nuclear, el denominat «equilibri del terror» basat en la destrucció mútua assegurada (MAD o doctrina de la destrucció mútua assegurada) seguia sent la base de la carrera nuclear entre soviètics i nord-americans.

Ja el 1961, segons el pla de guerra atòmica elaborat per Robert McNamara, secretari de la Defensa del president Kennedy, es calculava que només un atac nuclear americà suposaria la mort de 285 milions de persones. Des del 1962, la potència nuclear per capita, només en relació a l'arsenal nuclear nord-americà, era de 10 Tm. per habitant del planeta.

El gran cisma comunista

Articles principals: Gran Salt Endavant i Ruptura sinosoviètica

Després d'una guerra civil de tres anys, els comunistes xinesos, liderats per Mao Zedong, van prendre el poder el 1949. Durant els anys en què va viure Stalin, les relacions entre Moscou i Pequín van ser tèbies però correctes. Tanmateix, entre 1959 i 1963, les tensions van créixer fins a un punt tan extrem que van acabar en una ruptura. De fons hi havia els prejudicis racials i culturals entres xinesos i russos; després hi havia la prepotència soviètica, que tendia a tractar l'enorme Xina comunista (amb uns sis-cents milions d'habitants) com si fos un dels petits estats satèl·lits de l'Est d'Europa quan, en canvi, els dirigents del PCX tenien idees pròpies sobre com adaptar la revolució comunista a la seva realitat cultural i històrica.

Entre 1958 i 1959, els dirigents xinesos havien embarcat el país en el Gran Salt Endavant, un projecte que havia de conjugar la industrialització intensiva, a la manera estalinista, amb el desenvolupament agrícola, fonamentat en l'educació tècnica accelerada dels camperols, i projectes agrícoles a gran escala. L'experiència, basada en agrupacions de cooperatives, havia d'impulsar el desenvolupament d'una indústria rudimentària i descentralitzada per a proveir el món rural en règim d'autarquia, però va acabar fracassant per la manca de planificació (des de 1960 el règim no publicava estadístiques de producció).

Aquests primers intents econòmics van molestar força la Unió Soviètica i els soviètics van negar ajuda als seus camarades xinesos per a construir la seva pròpia bomba atòmica. Ben aviat, Pequín va acusar els soviètics de desviacionisme, revisionisme i traïció a les essències del leninisme, i el 1960, Moscou va retirar de la Xina tots els consellers, crèdits, ajudes i plans de desenvolupament econòmic i tecnològic que hi tenia. Els retrets mutus van acabar en una ruptura formal a l'estiu de 1963.

Nous actors polítics: De Gaulle i Willy Brandt

Al llarg dels anys seixanta i setanta, França i la República Federal Alemanya (RFA) van pressionar per aconseguir més espai polític.

De Gaulle

A França, i un cop Algèria va estar definitivament perduda, De Gaulle va desenvolupar un discurs polític basat en la possessió de l'arma nuclear, el desafiament a l'OTAN i els Estats Units, l'aliança amb Alemanya o l'acostament a l'URSS. Aquest fet ressaltava el paper de França com a potència continental i no alineada. El líder francès va desenvolupar, doncs, un cos ideològic alternatiu a la pèrdua de les colònies.

D'altra banda, va vetar algunes iniciatives de l'OTAN a Europa, va denunciar la voluntat hegemonista dels estatunidencs i va lluitar per evitar una «atlantització» del Mercat Comú. La primera línia d'acció va culminar amb l'anunci fet per de Gaulle que França, fins i tot mantenint la permanència a l'OTAN retiraria el compromís de participació activa de les seves tropes (març del 1966). Del segon, el veto de París a l'accés de la Gran Bretanya al Mercat Comú (1963).

Willy Brandt

Article principal: Ostpolitik

A la República Federal Alemanya la majoria absoluta aconseguida pels socialdemòcrates el 1969, que va tancar definitivament el llarg predomini dels democristians, va marcar un moment decisiu per a la política exterior europea. Willy Brandt, líder del partit i canceller, va posar en pràctica l'Ostpolitik, o «política de l'Est», destinada a restablir les relacions amb el bloc comunista. Per això va reconèixer la República Democràtica Alemanya el 1972 i es va convertir en el millor interlocutor de l'URSS a Europa occidental. L'establiment de relacions diplomàtiques entre les dues Alemanyes va relaxar considerablement la intensitat de la confrontació bipolar.

La revolució cubana

Articles principals: Revolució cubana i Invasió de Bahía de Cochinos

Raúl Castro (esquerra), amb Ernesto «Che» Guevara, a la Sierra de Cristal, Provincia de Oriente, Cuba, 1958.

El gener de 1959, les guerrilles del Movimiento 26 de Julio van baixar de Sierra Maestra i van donar el cop de gràcia al corrupte règim del dictador Fulgencio Batista. Les inquietuds socials del nou règim revolucionari el van conduir ben aviat a organitzar la distribució de terres estatals, dels terratinents i de les companyies estrangeres, majoritàriament nord-americanes, amb les quals aviat van sorgir conflictes. Els Estats Units també es van escandalitzar pels processos i les execucions sumàries contra els elements més compromesos amb el règim anterior.

Inicialment, ni el líder del moviment, Fidel Castro, ni molts dels seus lloctinents, tenien cap relació amb el comunisme (però sí el germà de Castro, Raúl, i l'argentí Che Guevara). Eren una mena de nacionalistes d'idees populistes. Però davant l'hostilitat política i el boicot econòmic de Washington, el nou règim va gravitar ràpidament cap al bloc soviètic. La qüestió agrària estigué al centre del canvi de direcció dels revolucionaris cubans perquè l'estructura econòmica de l'illa estava centrada en el monocultiu del sucre i, per tant, el boicot dels EUA, el principal comprador fins en aquell moment, va només van poder pal·liar-lo quan l'URSS es va erigir en nou client a partir de l'any 1960.

La possibilitat que Cuba es decantés cap a l'òrbita soviètica va causar una forta alarma a Washington, on es va decidir posar en marxa una operació per a derrocar el règim de Castro. La CIA va organitzar el desembarcament d'una brigada d'exiliats cubans anticastristes a la Playa Girón (o Bahía Cochinos). El model de l'operació d'invasió de Bahía de Cochinos recordava molt el que s'havia utilitzat per enderrocar el president Jacobo Arbenz, a Guatemala, el 1954. Les tropes cubanes anticastristes, un cop conquerit un cap de pont, l'havien de defensar com a mínim durant setanta-dues hores. S'hi instal·laria un govern provisional cubà, portat dels Estats Units, que seria immediatament reconegut per aquesta potència i per tota una sèrie de països aliats de Washington a l'Amèrica Llatina. Aquest pas donaria peu a una intervenció internacional quan el govern provisional anticastrista demanés ajut. Però l'operació va ser un fracàs total, en part a causa de les informacions errònies que havia recollit la CIA sobre el suport social al règim cubà. En el moment més crític, els nord-americans es van negar a donar suport directament a l'operació, en part per la indecisió del president John Fitzgerald Kennedy, que acabava d'arribar a la Casa Blanca.

Poc temps després, el primer de maig, Fidel Castro va proclamar la República Socialista de Cuba. El fet va provocar un gran nerviosisme entre els nord-americans, perquè amb un satèl·lit a les portes dels EUA, els soviètics havien assolit saltar el cinturó d'aliances polítiques i militars amb què s'havia intentat envoltar l'URSS. A més, el fenomen cubà podia servir d'exemple a altres llocs de Llatinoamèrica, i l'estratègic canal de Panamà també quedava molt a la vora de la Cuba prosoviètica.

La crisi dels míssils

Article principal: Crisi dels míssils de Cuba

Emplaçament dels míssils a l'illa de Cuba, novembre de 1962.

L'any 1962, els soviètics van començar a instal·lar míssils de llarg abast a l'illa de Cuba, ja que, amb anterioritat, Fidel Castro havia fet gestos d'apropament al comunisme per la falta de suport de l'exterior. El govern nord-americà va detectar-los i va decidir bloquejar l'illa per impedir l'arribada dels materials necessaris per construir els míssils. Després d'unes quantes negociacions es va acordar que l'URSS retiraria els míssils de l'illa a canvi que els EUA fessin el mateix amb els que tenien instal·lats a Turquia.

La primavera de Praga

Article principal: Primavera de Praga

En moltes de les anomenades democràcies populars de l'Est es va produir, entre 1966 i 1968, un debat entre progressistes i moderats; dit d'una altra manera, d'una banda, amb els quadres de l'aparell del partit, nucli d'una classe conservadora, i, de l'altra, amb els intel·lectuals tècnics disposats a la modernització socioeconòmica a partir de cert grau de liberalització política.

A Iugoslàvia, el debat es va traduir en la imposició definitiva, a partir de 1966, d'un model econòmic d'autogestió. Però a Txecoslovàquia es va produir la ruptura, emparentada amb el procés de desestalinització i del moderat aperturisme que va destil·lar la política de coexistència pacífica després de la crisi dels míssils de Cuba. En el canvi de 1967 a 1968, la batalla entre la intel·lectualitat tècnica progressista i els conservadors del partit va acabar amb l'ascens d'Alexander Dubček, un moderat líder eslovac. Durant la primavera de Praga, el nou programa d'acció del partit inaugurava el que més tard es va conèixer com el socialisme de rostre humà, l'objectiu del qual era la renúncia al poder monopolista i totalitari.

L'experiment txecoslovac era massa perillós per al règim de l'URSS, i va acabar el mes d'agost amb una invasió militar soviètica recolzada per altres forces del pacte de Varsòvia. No hi hagué resistència per part txeca, ni senyals d'ajuda dels occidentals, perquè al final dels seixanta ja estava clar que es respectava la mútua sobirania sobre les esferes d'influència de l'adversari. L'esclafament de la primavera de Praga va contribuir a l'estabilitat del règim de Bréjnev, ja que va dissuadir la resta d'estats de l'Europa de l'Est.

La Revolució Cultural xinesa

Article principal: Revolució Cultural

A la Xina, a partir de la tardor de 1965, Mao va llançar l'anomenada Revolució Cultural, que es va perllongar fins a l'abril de 1969 i que amb el suport de part important de l'exèrcit i la joventut estudiantil va servir per a tornar al carismàtic dirigent el poder i la influència que havia perdut arran del fracàs del Gran Salt Endavant. La Revolució Cultural, que en un principi també perseguia l'objectiu d'evitar la constitució de castes socials a la maquinària del partit i de l'Estat, va fracassar en aquest aspecte. El creixement urbà i industrial de la Xina havia estat espectacular i havia afavorit el desenvolupament d'un ampli sector de tècnics i buròcrates.

Aquests esdeveniments van fer empitjorar les relacions entre xinesos i soviètics. El març de 1969, tropes d'ambdues potències van mantenir tota una sèrie d'enfrontaments, coneguts com l'incident de l'illa de Zhenbao.

La guerra del Vietnam

Article principal: Guerra del Vietnam

Al final de la Segona Guerra Mundial, França va perdre la seva colònia a Indoxina; fet que va produir la divisió del territori en dues parts: el Vietnam del nord de caràcter comunista i un sud capitalista. L'any 1964 un destructor nord-americà va declarar que havia estat atacat pel Vietnam del nord (incident de Tonkín). Els americans, tot i l'empenta inicial van ser derrotats principalment perquè la guerra del Vietnam va ser una guerra de guerrilles (com ara el Front Nacional d'Alliberament). El 1973 es va firmar un tractat de pau i el 1975 els dos «Vietnams» es van unificar sota un govern comunista.

Els anys setanta de la guerra freda

A començament dels anys 70 el model de creixement econòmic que havia portat el món occidental a una etapa de prosperitat va començar a esgotar-se, i les economies capitalistes van entrar en una fase de recessió. El sistema capitalista es trobava de nou davant d'una profunda crisi econòmica. La recessió econòmica va afavorir la contestació i el descontentament en molts llocs del món: la tensió entre els blocs tornava a aguditzar-se.

Si el model econòmic tocava fons, en l'àmbit polític la Conferència de Hèlsinki (realitzada entre el 1972 i el 1975) va permetre a les dues superpotències arribar a acords que van seguir plenament vigents fins als anys noranta: va ser el fòrum diplomàtic que va reconèixer els resultats territorials sorgits de la Segona Guerra Mundial. D'alguna manera, s'havia acabat la provisionalitat generada per la guerra freda.

Al llarg de la dècada dels 70 es va produir una multiplicació dels focus de conflicte a tots els continents. A més, van seguir a l'Orient Pròxim les guerres àrabs-israelianes i la qüestió Palestina.

L'expansió revolucionaria a Àfrica

Articles principals: guerra civil angolesa i guerra de l'Ogaden

A l'Àfrica, la presència cubana a Angola o el suport soviètic a règims socialistes, com el d'Etiòpia o el del Iemen, eren una clara evidència del canvi geoestratègic i de l'augment de la presència socialista en detriment dels interessos nord-americans. Es van produir alguns conflictes fruit de la descolonització portuguesa (guerra civil angolesa) o de guerres interestatals (guerra de l'Ogaden entre Etiòpia i Somàlia, 1977). Conflictes armats que van comptar amb l'ajut dels revolucionaris cubans; fets que van alarmar Washington.

La revolució sandinista

A Centreamèrica, la contestació de la presència nord-americana va arribar al seu punt àlgid quan el Frente Sandinista de Liberación Nacional va fer caure al dictador Anastasio Somoza Debayle, que governava Nicaragua de manera corrupta. Als anys setanta, aquest país era un altre aliat formal dels nord-americans, per la qual cosa Washington veia amb preocupació la insurrecció general decretada pel Frente Sandinista de Liberación Nacional que comptava amb importants suports socials. Finalment, els sandinistes van aconseguir agafar el poder el juliol de 1979, que el govern nord-americà va veure com una nova reedició de la revolució cubana, perillosament a prop del canal de Panamà. El règim sandinista mai es va arribar a sovietitzar ni tan sols es va declarar marxista.

El març d'aquell mateix any es va instaurar un règim marxista a la diminuta illa de Granada, situada al Carib. L'any 1983 l'illa fou envaïda per l'exèrcit estatunidenc per treure-hi del poder el govern marxista que havia arribat democràticament al poder.

Els khmers rojos

Article principal: khmers rojos

El Vietnam, ja unificat per la victòria del Nord el 1975, es va convertir en aliat dels soviètics, mentre que a Cambotja, sota el govern de Pol Pot, s'hi va instal·lar un règim, el dels khmers rojos, que a partir del model revolucionari xinès volia radicalitzant-ne determinats aspectes: es va intentar agraritzar el país deportant la població de la capital al camp, es va assajar la destrucció de l'estructura familiar tradicional i es van cometre purgues de població, qualificades moltes vegades com a genocidi.

El gener del 1979 tropes vietnamites van envair la veïna Cambotja i van derrocar el règim dels Jemers Vermells. Com a represàlia, al febrer, unitats de l'exèrcit comunista xinès van atacar la frontera nord del Vietnam sense èxit. En qualsevol cas, la guerra va pujar la tensió entre Moscou i Pequín.

L'integrisme religiós

Article principal: Revolució Islàmica Iraniana

La revolució khomeinista va foragitar de l'Iran els interessos econòmics americans perquè l'afluència de riquesa pel petroli no es va distribuir socialment ni la monarquia de Mohammad Reza Pahlavi ho va aprofitar per modernitzar el país. Ans al contrari es va concentrar en poques mans i a la capital, on en un període molt curt de temps va arribar una enorme massa de camperols i de gent de l'Iran més profund. El fenomen va ser tan massiu i abrupte que va col·lapsar Teheran. La repressió de la política no podia aturar el malestar, i al final, el 1978, ni tan sols l'exèrcit aconseguia contenir els manifestants als carrers, que havien trobat en l'integrisme religiós una ideologia igualitària i revolucionària. El seu gran líder espiritual i polític era l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, exiliat a París. Després de la fugida del monarca Mohammad Reza Pahlavi, el gener de 1979, Ruhol·lah Khomeini va tornar a l'Iran i va encapçalar la revolució que va transformar l'estat en una República islàmica.

Tots aquests fets van desconcertar els analistes nord-americans, però també els soviètics, ja que no encaixaven en els esquemes de la guerra freda, que semblaven regular els successos transcendentals a tot el món.

El 1980, la guerra entre l'Iran i l'Iraq va afectar greument la producció de cru, i un cop més van colpejar durament l'economia occidental que amb prou feines s'havia pogut recuperar de la primera crisi, uns sis anys abans. Per si no n'hi hagués prou, la resta dels països de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) van aprofitar per apujar els preus.

La revolució islàmica no es va aturar a l'Iran. Als anys vuitanta, l'onada fonamentalista ja era patent a Egipte i al Líban, entre algunes milícies que lluitaven contra Israel. També va arribar a l'Afganistan, i més tard va passar a Algèria, on ja als noranta, la lluita guerrillera va derivar en espantoses massacres de població civil. A tots els països on va calar aquesta mena de revolució, l'antecedent era sempre el mateix: el fracàs d'un règim socialista o socialitzant.

El sindicat Solidarność

Article principal: Solidarność

A Polònia creixia la força d'un sindicat catòlic clandestí anomenat Solidarność (Solidaritat). Arran d'una important vaga desencadenada l'agost de 1980, el govern polonès es va veure obligat a reconèixer oficialment la seva existència. Per primera vegada feia aparició un sindicat no comunista en un país del bloc de l'Est.

Invasió de l'Afganistan

Article principal: Guerra afgano-soviètica

L'URSS, el 1979, intervenia militarment a l'Afganistan: era el primer cop des dels inicis de la guerra freda que l'URSS estenia per la força la seva zona d'influència.

La dècada dels vuitanta

Jimmy Carter i Bréjnev signen l'acord SALT II a Viena el 18 de juny de 1979

Canvis polítics als EUA

En les eleccions de 1980, el president Jimmy Carter va ser derrotat pel republicà Ronald Reagan. La victòria sandinista a Nicaragua, la caiguda del Sha a l'Iran, la presència sovieticocubana a l'Àfrica van contribuir a donar una imatge irresolta i dèbil de la primera potència mundial. Per això, l'administració de Ronald Reagan va potenciar un pla de defensa nuclear, la guerra de les galàxies, a la que l'URSS va respondre amb una política de rearmament.

La presència de Reagan a la Casa Blanca va donar impuls a la carrera nuclear a partir dels nous programes de rearmament com la Iniciativa de Defensa Estratègica que, aviat, va ser conegut com la «Guerra de les Galàxies». El pla preveia desplegar en l'òrbita terrestre un complex sistema de satèl·lits, canons làser i sistemes de reflectació per avortar un hipotètic atac atòmic soviètic des dels orígens.

Canvis polítics a la Unió Soviètica

L'URSS tenia seriosos problemes estructurals que amenaçaven la continuïtat del règim soviètic. El primer era el de la dificultat del sistema per aconseguir fórmules de successió funcionals i les úniques institucions objectives eren el PCUS, l'Exèrcit i l'aparell de seguretat. A partir d'aquí, l'amenaça de permanent inestabilitat era sempre present. I d'altra banda, la inexistència d'unes regles del joc externes al règim impedien obrir-lo i flexibilitzar-lo sense destruir-ne l'essència.

En segon lloc, les enormes despeses del complex militar industrial havien evitat les inversions en la revolució del transport, les comunicacions i els serveis, fenòmens que ja havia viscut el món occidental als anys seixanta. A la llarga, els costos de mantenir unes economies d'escala antiquades van acabar sent nefastos.

En tercer lloc, la ineficàcia econòmica, la crisi crònica en la redistribució de béns, així com les estretes vies de promoció social van fomentar una corrupció galopant a tots els nivells. A més, l'eficàcia de les economies «negres» amenaçava de corcar íntegrament totes les institucions soviètiques.

En quart lloc, els desastres ecològics i mediambientals produïts per les campanyes de colonització agrícola a l'Àsia Central als anys seixanta i setanta, i en general per tot el procés industrialitzador, eren incalculables.

A més, hi havia els costos de manteniment de l'hegemonia exterior: si Moscou tenia influència sobre alguns països del Tercer Món era, sobretot, en funció de les subvencions o dels subministraments energètics que atorgava, les armes que facilitava o els productes que comprava. Això costava milions i va afectar el desenvolupament interior de la Unió Soviètica. Faltaven diners per a les infraestructures de comunicació o per desenvolupar un mercat de béns de consum, ja que Moscou havia de pagar a l'exterior molts productes a un preu més car que al mercat internacional, en virtut de la «solidaritat ideològica» amb els països amics que els produïen.

Gorbatxov i la perestroika

Article principal: Perestroika

Reagan i Gorbachov van ser protagonistes de la fi de la guerra freda

La mort de Bréjnev va obrir un breu interludi, de poc més de dos anys, en la direcció de l'URSS. El primer successor, Iuri Andrópov, antic cap de la KGB (1967-82), va ser escollit com l'alternativa d'emergència que havia de posar punt final a l'estancament i la corrupció. Però va passar cinc mesos hospitalitzat del total de setze que va durar al càrrec. El breu període Andrópov va estar marcat per importants tensions de guerra freda, i per això, després de morir li va tocar el torn a Konstantín Txernenko (1984). Però aquest, fins i tot més vell que el seu antecessor, no va arribar a dissenyar una línia política clara i només va sobreviure un any al càrrec.

La mort de Txernenko, el març de 1985, va significar l'ascens immediat de Mikhail Gorbatxov (de 54 anys) qui, amb un ampli equip, va començar aplicant el programa de reformes dissenyat per Andrópov, centrat en la lluita contra la corrupció i la imposició de mesures disciplinàries a la feina i, sobretot, una relació molt més comprensiva cap a la intelligentsia que la dels seus predecessors. Això abraçava des de la tolerància cap a les crítiques contra el sistema en els mitjans de comunicació i el món de l'art, fins a informes científics sobre l'estat de l'URSS.

Però sobretot, la perestroika va ser des del principi un estat d'ànim, una actitud. Gorbatxov i l'equip que va crear al seu voltant al llarg del 1985 eren una bona expressió d'això.

El 1986, el nou estil de Gorbatxov ja va adquirir carta de naturalesa. Durant el XXVII Congrés del PCUS, celebrat entre el febrer i l'abril, el nou líder va parlar obertament de la necessitat del glàsnost (transparència) com una de les premisses bàsiques per impulsar la perestroika o la reconstrucció de l'URSS. Amb aquesta nova sensibilitat política, Gorbatxov va promoure la renovació del Comitè Central en el 40% dels seus membres.

L'accident de Txernòbil (Ucraïna), el 26 d'abril d'aquest mateix any, va ser un fet inesperat que va precipitar el pas a mesures concretes: els núvols radioactius que es van estendre i van afectar bona part de Bielorússia, els països bàltics i escandinaus, Ucraïna i Europa central i oriental, van obligar a evacuar més de cent cinquanta mil persones i van afectar seriosament la salut d'un nombre indeterminat. Txernòbil va ser el mirall de l'estat de deteriorament en què estaven la tecnologia i economia soviètiques, i això va ser mostrat al món en una primera mostra de glàsnost informativa.

El programa del Nou Mecanisme Econòmic, al qual va donar llum verda el Soviet Suprem el 29-30 de juny de 1987, va marcar el punt de partida d'una autogestió empresarial que va posar fi a la planificació centralitzada: fins al juliol del 1988 es van constituir 20.000 empreses cooperatives semi privades.

De tota manera, qualsevol intent de rendibilitzar l'aparell econòmic de l'URSS depenia de l'atenuació de la cursa d'armaments amb els EUA. El 30 de setembre de 1985, a la Conferència de Ginebra, els soviètics van llançar la primera proposta per a una reducció de les armes estratègiques. Finalment, el 8 de desembre de 1987, els presidents nord-americà i soviètic van signar a Washington el Tractat INF per a l'erradicació dels míssils d'abast intermedi. Aquest acord, el primer de desarmament efectiu des de la Segona Guerra Mundial, li va suposar a Mikhail Gorbatxov un enorme prestigi.

El pas següent va ser la retirada de les tropes soviètiques de l'Afganistan iniciada el 15 d'abril de 1988. El desembre d'aquell mateix any, Gorbatxov va anunciar davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides, el replegament d'un important contingent de tropes soviètiques de l'Europa oriental. La promesa es va materialitzar el 18 de gener de 1989 amb la notícia de reduccions en el pressupost militar soviètic fins al 14% i el retorn a l'URSS des de les seves bases als països satèl·lit de l'Est, de 240.000 soldats soviètics i 10.000 carros de combat.

L'esfondrament del bloc de l'Est

Article principal: Revolucions de 1989

La tardor de 1989, un seguit de revolucions, generalment de caràcter cívic i polític no violent —amb l'excepció de la revolució romanesa de 1989— va recórrer els països del bloc de l'Est d'Europa que van donar pas a estats democràtics i d'economia capitalista. Començà per Polònia, però els esdeveniments polítics més coneguts són la caiguda del mur de Berlín a l'antiga RDA.

La desaparició de l'URSS i la descomposició de Iugoslàvia

Article principal: Història de la Unió Soviètica (1985-1991)

Les mesures liberalitzadores de l'economia soviètica, posades en marxa el 1987, s'havien quedat molt curtes. La desapareguda planificació central no havia donat pas a un mercat oficial: l'economia estava escapçada, el mercat negre floria sense control, ni econòmic ni sanitari, i les noves empreses cooperatives semi privatitzades oferien productes no gaire millors que els antics, però més cars. Tot això provocava una enorme desmoralització entre la població soviètica.

A més, el 1990, Moscou ja no era capaç de posar ordre en la revolta nacionalista que es desenvolupava en algunes repúbliques de l'Àsia Central i del Caucas, les tropes soviètiques havien d'admetre la impossibilitat de guanyar la guerra afgano-soviètica i a dins del sistema polític s'hi sumaven plantejaments reformistes. Era un cúmul de contradiccions que acabarien paralitzant la perestroika.

Les revoltes nacionalistes

El cas dels països bàltics

A Estònia, l'accident de Txernòbil ja havia sensibilitzat, el 1988, als estonians i aquests van organitzar un Front Popular, el qual aviat va esdevenir modèlic per als nacionalistes de tota l'URSS. A Lituània, el catolicisme militant de bona part de la població es va encendre amb derivacions nacionalistes a partir de les successives visites del papa Wojtiła a Polònia.

El cas de les repúbliques caucàsiques

Pel que fa a les repúbliques del Caucas, l'ús de la força hauria significat obrir un nou front bèl·lic similar al que s'havia acabat de tancar a l'Afganistan. En darrer terme, Gorbatxov era víctima de la contradicció de reconèixer als Estats de l'Est el dret a la sobirania mentre el negava a les repúbliques independentistes de l'URSS, el dret a la secessió de les quals estava consagrat a l'article 72 de la Constitució soviètica del 1977.

Els problemes polítics interiors

Amb tot, difícilment aquests conflictes d'arrel nacionalista haurien afectat la integritat de la Unió en conjunt sense els greus problemes estructurals que amenacen l'URSS, ja que, a principis de 1990, Gorbatxov estava clarament encaixonat entre dues tendències divergents: d'una banda, l'extensa oposició conservadora, amb unes pretensions que anaven des de l'alentiment de la perestroika a un pur i simple retorn a l'ortodoxisme del passat; i, en l'altre extrem, els radicals pressionaven per accelerar el procés reformista, i fins i tot arribaven a l'abandonament total del sistema comunista.

Aquest segon grup era difús, però tenia un cap visible molt combatiu: en Borís Ieltsin, un polític popular pel seu tarannà reformista que posseïa un ampli grup de seguidors a Moscou. L'auge dels separatismes en la segona meitat del 1989 va donar a Ieltsin la força decisiva que necessitava car, després de ser elegit president de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia, el maig del 1990, va proclamar la vigència de les lleis russes sobre les soviètiques al territori de Rússia, i fins i tot va declarar la sobirania d'aquesta república, que era la més gran de l'URSS; i finalment va abandonar el Partit Comunista durant el XVIII Congrés del PCUS (juliol).

L'estratègia de Ieltsin va provocar que al llarg del juliol i l'agost declaressin la independència les repúbliques d'Ucraïna, Bielorússia, Armènia, Turkmenistan i Tadjikistan. Alhora, Ieltsin va pressionar Gorbatxov per a una ràpida transició cap a l'economia de mercat.

Durant la primera meitat del 1991, la perestroika es va estancar definitivament, mentre la població passava per importants privacions. En aquest embolic, els sectors més durs del partit i l'Exèrcit van començar a pressionar i van realitzar un cop d'Estat a la Unió Soviètica que tot i que va fracassar, va facilitar el desmembrament de les repúbliques que formaven l'URSS. Tot plegat va significar la dimissió de Gorbatxov, el desmembrament de l'URSS i la fi de la guerra freda.

Iugoslàvia, guerra als Balcans

Article principal: Guerres de Iugoslàvia

A Iugoslàvia, després de la mort de Josip Broz Tito el 1980, un comitè presidencial de vuit representants (un de cada república i les dues províncies autònomes) sense control de les urnes ni de la premsa lliure durant uns anys. El 1991 Eslovènia i Croàcia, les repúbliques de la Federació més riques i desenvolupades, volien entrar a Europa sense el llast de les repúbliques més pobres. Sèrbia, en canvi, s'entestava a mantenir unida la federació, fins i tot amb temptacions de recórrer a la força per aconseguir-ho. Les incerteses socioeconòmiques a la Iugoslàvia del 1991, els deutes històrics, l'abundància d'armes i indústries armamentístiques a l'abast de la població van facilitar que els enfrontaments polítics degeneressin en lluites sagnants quan la minoria sèrbia de Croàcia no va acceptar la independència de la república i va agafar les armes, amb el suport de Sèrbia. Començava la guerra dels Balcans.

Vegeu també

• Pactomania
• Guerra Freda Islàmica
• Segona Guerra Freda

Bibliografia

• Gaddis, John Lewis. Russia, the Soviet Union and the United States. An Interpretative History (en anglès). McGraw-Hill, 1990. ISBN 0-07-557258-3. 
• Gaddis, John Lewis. We Now Know: Rethinking Cold War History (en anglès). Oxford University Press, 1997. ISBN 0-19-878070-2. 
• Gaddis, John Lewis. The Cold War: A New History (en anglès). Penguin Press, 2005. ISBN 1-59420-062-9. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra Freda

• La decisió d'un home que va salvar el món d'una guerra nuclear, durant la guerra freda a EsNoticia.com