Conferència de Ialta

Conferència de Ialta

Els Tres Grans a la Conferència de Ialta, Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i Ióssif Stalin. Darrera d'ells, des de l'esquerra, el Mariscal Sir Alan Brooke, l'Almirall Ernest King, l'Almirall William D. Leahy, el General George Marshall, el Major General Laurence S. Kuter, el General Aleksei Antónov, el vicealmirall Stepan Kutxerov i l'Almirall Nikolai Kuznetsov.
44° 28′ 04″ N, 34° 08′ 36″ E
Nom en la llengua original	(en) Yalta Conference
Tipus	Acords bèl·lics en el marc de la Segona Guerra Mundial
Epònim	Ialta
Interval de temps	4 - 11 febrer 1945
Període	Segona Guerra Mundial
conferència de Potsdam →
Lloc	Palau de Livàdia (Ucraïna) , Ialta
Estat	Unió Soviètica
Participant	Estats Units d'Amèrica Regne Unit Unió Soviètica
Efectes	Acord sobre la Partició d'Alemanya i altres canvis polítics a l'Europa Oriental

La Conferència de Ialta va ser una reunió dels principals líders dels Aliats de la Segona Guerra Mundial que tingué lloc entre el 4 de febrer i l'11 de febrer de 1945 a Ialta (Russia), concretament al palau de Livàdia. Junt amb la Conferència de Teheran, va ser l'única vegada que es van reunir Roosevelt, Stalin i Churchill, els tres grans líders aliats dels Estats Units, la Unió Soviètica i l'imperi Britànic respectivament.

Cadascuna de les tres potències va dur els seus propis interessos a la Conferència: els britànics volien mantenir el seu imperi, els soviètics volien obtenir més territori i enfortir les seves conquestes, i els nord-americans volien que els soviètics entressin en l'Organització de les Nacions Unides i participessin en la Guerra del Pacífic, així com discutir les aliances de la postguerra.

L'epicentre de la conferència era la coordinació militar car es pensava que les tropes aliades haurien de desembarcar al Japó, la qual cosa comportava una enorme pèrdua de soldats i encara que els nord-americans avançaven en les investigacions per a obtenir la bomba atòmica, de moment els estadistes no desitjaven confiar en una arma tan incerta. Inicialment s'havia pensat en la Xina, però amb el temps s'havia pogut constatar l'escàs entusiasme del generalíssim Chiang Kai-shek, la deficient preparació del seu exèrcit i la poca fiabilitat dels seus comandaments. Per això, Roosevelt necessitava la col·laboració de la Unió Soviètica i el seu nombrós exèrcit per a donar el cop de gràcia al Japó, una cosa que semblava impossible, ja que formalment l'URSS i l'Imperi del Sol Naixent no s'havien declarat la guerra.

Es va preveure la divisió d'Alemanya en quatre zones de control, una per a cada una de les tres potències participants en la Conferència, més França. Berlín, tot i estar inclosa dins la zona soviètica, es dividiria en quatre sectors.

Es va discutir l'estatus i les noves fronteres de Polònia, de la qual no es va respectar el govern a l'exili, i se'n van fixar unes noves fronteres desplaçades vers l'oest, seguint la línia Curzon, en què l'estat polonès perdia les regions de la Galítsia oriental (regió històricament part d'Ucraïna, sota el control de la Confederació de Polònia i Lituània i després Polònia) i Brest-Litovsk a favor d'Ucraïna i de Belarús. Amb Alemanya la frontera es va fixar en la línia formada pels rius Oder i Neisse, per la qual cosa el territori polonès seria més reduït que el de 1939.

A més, s'obligà milions de soviètics a tornar a la Unió Soviètica i iugoslaus a Iugoslàvia sota els governs comunistes, contra la seva voluntat.

Acords

Fronteres poloneses abans i després de la Segona Guerra Mundial

Així doncs, els acords presos a la Conferència de Ialta van ser:

• S'acordà la prioritat de la rendició incondicional de l'Alemanya Nazi.
• Els criminals de guerra nazis haurien de ser portats davant de la justícia.
• Celebració d'eleccions lliures als estats europeus alliberats
• Els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit es comprometien a «constituir autoritats governamentals provisionals àmpliament representatives a tots els organismes democràtics de les poblacions, que es comprometrien a establir, tan aviat com fos possible, per elecció lliure, governs que fossin l'expressió de la voluntat dels pobles».
• La Unió Soviètica hauria d'entrar a la guerra contra el Japó abans que es complissin tres mesos de la rendició d'Alemanya. La Unió Soviètica rebria a canvi el sud de l'illa de Sakhalín i les illes Kurils.
• Destrucció del militarisme alemany i del nazisme.
• Les reparacions de guerra alemanyes es pagarien, parcialment, en forma de treballs forçats. Aquests haurien de ser per reparar els danys que Alemanya havia causat a les seves víctimes. Es crearia un Consell de Reparacions, amb seu a la Unió Soviètica.
• Alemanya quedaria dividida en 3 zones ocupades pels tres vencedors, Estats Units, la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Posteriorment Churchill defensaria la divisió en quatre zones, corresponent la quarta a França (la seva zona seria a costa de les zones britànica i estatunidenca).
• Polònia seria desplaçada a l'oest. Cediria territoris a la Unió Soviètica i rebria, en compensació, territoris presos d'Alemanya. La frontera polonesosoviètica quedaria fixada a la línia del pacte germanosoviètic de 1939 que es corresponia, en part, a la línia Curzon, és a dir, la línia de la demarcació proposada durant la guerra poloneso-soviètica de 1919-1920 pel ministre d'exteriors britànic, lord Curzon.
• Churchill remarcà que s'haurien de celebrar eleccions lliures a Polònia. El líder britànic senyalà que el Regne Unit mai no estaria satisfet amb cap solució que no deixés a Polònia com un estat lliure i independent. Stalin acceptà permetre eleccions lliures a Polònia, però mai no complí la seva promesa.
• Reorganització del Comitè de Lublin, govern prosoviètic establert a la Polònia alliberada, «segons les bases democràtiques més esteses, amb la inclusió dels caps demòcrates que es troben a l'estranger», és a dir, els membres del govern provisional a Londres.
• Precisions respecte del funcionament de l'ONU, la creació de la qual es decidí a la Conferència de Dumbarton Oaks el 1944: dret a veto dels membres permanents del Consell de Seguretat; la Unió Soviètica demana tants seients com províncies i regions la constitueixen (és a dir, 16), però només n'obté 3: Rússia, Ucraïna i Belarús. Les Nacions Unides estaran presents en qualitat d'observadores a l'organització d'Europa.

Mapes

• 
  Partició d'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial:

    Zona britànica

    Zona francesa (dos exclavaments) i començant el 1947, el protectorat de Saar

    Zona americana

    Zona soviètica, més endavant l'RDA

    Territoris annexionats per Polònia i la URSS
• 
  Pla de Winston Churchill:
  

    Estat nord-alemany

    Estat sud-alemany, inclosos les modernes Àustria i Hongria

    Estat alemany occidental
• 
  Pla de Franklin D. Roosevelt:
  

    Hannover

    Prússia

    Hessen

    Saxònia

    Baviera

    Zona internacional (dos exclavaments)

    Àustria, administrada pels aliats
• 
  Pla Morgenthau:
  

    Estat d'Alemanya del Nord

    Estat d'Alemanya del Sud

    Zona internacional

    Territori perdut d'Alemanya (Sarre a França, Alta Silèsia a Polònia, Prússia Oriental, dividida entre Polònia i la Unió Soviètica

• 
  Monument a la Bolshaya troika (Els Tres Grans) inaugurat a Livadiya, Crimea annexionada per Rússia, el 2015.

Conseqüències

Bloc de l'Est

Territoris ocupats pels aliats (vermell) el 15 de febrer de 1945, quatre dies després del final de la conferència

Fronteres antigues i noves de Polònia, 1945 – Kresy en vermell clar

A causa de les promeses de Stalin, Churchill creia que compliria la seva paraula respecte a Polònia i va comentar: «El pobre Neville Chamberlain creia que podia confiar en Hitler. S'equivocava. Però no crec que m'equivoqui sobre Stalin».

Churchill va defensar les seves accions a Ialta en un debat parlamentari de tres dies que va començar el 27 de febrer i que va acabar amb un vot de confiança. Durant el debat, molts diputats van criticar Churchill i van expressar profundes reserves sobre Ialta i suport a Polònia, i 25 van redactar una esmena protestant contra l'acord.

Després del final de la Segona Guerra Mundial, es va instal·lar un govern comunista a Polònia. Molts polonesos es van sentir traïts pels seus aliats de la guerra. Molts soldats polonesos es van negar a tornar a Polònia a causa de les repressions soviètiques dels ciutadans polonesos (1939-1946), el Judici dels Setze i altres execucions de polonesos prooccidentals, en particular els antics membres de l'AK (Armia Krajowa). El resultat va ser la Llei de Reassentament Polonesa de 1947, la primera llei d'immigració massiva de Gran Bretanya.

L'1 de març de 1945, Roosevelt va assegurar al Congrés: «Vinc de Crimea amb la ferma creença que hem començat el camí cap a un món de pau». Tanmateix, les potències occidentals aviat es van adonar que Stalin no compliria la seva promesa d'eleccions lliures per a Polònia. Després de rebre considerables crítiques a Londres després de Ialta sobre les atrocitats comeses a Polònia per les tropes soviètiques, Churchill va escriure a Roosevelt una carta desesperada en què feia referència a les deportacions i liquidacions a l'engròs dels polonesos de l'oposició pels soviètics. L'11 de març, Roosevelt va respondre a Churchill: «Estic totalment d'acord que hem de mantenir-nos ferms en una interpretació correcta de la decisió de Crimea. Tens tota la raó en suposar que ni el govern ni el poble d'aquest país donaran suport a la participació en un frau o un simple encobriment del govern de Lublin i la solució ha de ser com la vam preveure a Ialta».

El 21 de març, l'ambaixador de Roosevelt a la Unió Soviètica, Averell Harriman, va cablegrafar a Roosevelt dient que «hem d'arribar a adonar-nos clarament que el programa soviètic és l'establiment del totalitarisme, acabant amb la llibertat personal i la democràcia tal com la coneixem». Dos dies després, Roosevelt va començar a admetre que la seva visió de Stalin havia estat excessivament optimista i que «Averell té raó».

Quatre dies després, el 27 de març, el Comissariat del Poble Soviètic per a Afers Interns (NKVD) va arrestar 16 líders polítics de l'oposició polonesa que havien estat convidats a participar en negociacions del govern provisional. Les detencions formaven part d'un truc contractat per l'NKVD, que va transportar els líders a Moscou per a un judici espectacle posterior, seguit d'una condemna a un gulag. Churchill va argumentar posteriorment a Roosevelt que era «tan clar com un bastó de llaç» que les tàctiques de Moscou eren allargar el període per celebrar eleccions lliures «mentre el Comitè de Lublin consolidava el seu poder». Les eleccions poloneses, celebrades el 16 de gener de 1947, van resultar en la transformació oficial de Polònia en un estat comunista el 1949.

Després de Ialta, el ministre d'Afers Exteriors soviètic , Viatxeslav Molotov, va expressar la seva preocupació que la redacció de l'Acord de Ialta pogués impedir els plans de Stalin, i Stalin va respondre: «No importa. Ho farem a la nostra manera més tard». La Unió Soviètica ja havia annexat diversos països ocupats com a (o en) Repúbliques Socialistes Soviètiques, i altres països de l'Europa Central i Oriental van ser ocupats i convertits en estats satèl·lit controlats pels soviètics, com ara la República Popular de Polònia, la República Popular d'Hongria, la República Socialista Txecoslovaca, la República Popular de Romania, la República Popular de Bulgària, la República Popular d'Albània, i més tard l'Alemanya Oriental de la zona d'ocupació alemanya soviètica. Finalment, els Estats Units i el Regne Unit van fer concessions en reconèixer les regions dominades pels comunistes sacrificant la substància de la Declaració de Ialta, tot i que es va mantenir en la forma.

Plans d'aplicació avortats

En algun moment de principis de 1945, Churchill havia encarregat un pla d'operacions militars de contingència per a la guerra contra la Unió Soviètica per obtenir un acord just per a Polònia (Operació Impensable), que va resultar en un informe del 22 de maig que indicava probabilitats d'èxit desfavorables. Els arguments de l'informe incloïen qüestions geoestratègiques (una possible aliança soviètico-japonesa que resultés en el trasllat de tropes japoneses del continent asiàtic a les Illes Nacionals, amenaça a l'Iran i l'Iraq) i incerteses sobre les batalles terrestres a Europa.

Conferència de Potsdam

La Conferència de Potsdam es va celebrar de juliol a agost de 1945, i va incloure la participació de Clement Attlee, que havia substituït Churchill com a primer ministre i del president Harry S. Truman (representant els Estats Units després de la mort de Roosevelt). A Potsdam, els soviètics van negar les afirmacions que estaven interferint en els afers de Romania, Bulgària i Hongria. La conferència va donar lloc a la Declaració de Potsdam, relativa a la rendició del Japó, i a l’Acord de Potsdam, relatiu a l'annexió soviètica de l'antic territori polonès a l'est de la línia Curzon, disposicions que s'havien d'abordar en un eventual Tractat Final que posés fi a la Segona Guerra Mundial, i l'annexió de parts d'Alemanya a l'est de la línia Oder-Neisse a Polònia i del nord de Prússia Oriental a la Unió Soviètica.

Política americana

Les generoses condicions de Roosevelt amb Stalin, seguides força ràpidament per l'inici de la Guerra Freda sota el vicepresident i successor de Roosevelt, Harry Truman, van significar que Ialta sovint fos vista amb mala llum en l'opinió pública americana, especialment entre la majoria de republicans i demòcrates més conservadors del sud i l'oest, així com per molts nord-americans amb vincles amb l'Europa de l'Est. Quan Eisenhower va ser elegit president amb la candidatura republicana, hi havia esperances que Ialta fos repudiada per la nova administració i el nou Senat republicà. Tant el nou líder de la majoria del Senat, Robert A. Taft, com els membres republicans del Comitè de Relacions Exteriors van fer esforços, tot i que això va desaparèixer després de la mort de Stalin.