Nascut a Uniontown, Pennsilvània, Marshall es va graduar a l'Institut Militar de Virgínia (VMI) el 1901. Va rebre el seu nomenament com a sotstinent d'infanteria el febrer de 1902 i immediatament va anar a les Filipines. Va servir als Estats Units i a l'estranger en càrrecs de rang creixent, incloent-hi el de líder de secció i comandant de companyia a les Filipines durant la Guerra filipino-estatunidenca. Va ser el millor dels cinc Graduats d'Honor del seu Curs d'Escola d'Infanteria i Cavalleria el 1907 i es va graduar primer a la seva promoció de l'Escola Superior d'Estat Major de l'Exèrcit el 1908.[3] El 1916, Marshall va ser assignat com a ajudant de camp de J. Franklin Bell, el comandant del Departament Occidental. Després que la nació entrés a la Primera Guerra Mundial el 1917, Marshall va servir amb Bell, que comandava el Departament de l'Est. Va ser assignat a l'estat major de la 1a Divisió; va ajudar amb la mobilització i l'entrenament de l'organització als Estats Units, així com a la planificació de les seves operacions de combat a França.[3] Posteriorment, assignat a l'estat major del quarter general de les Forces Expedicionàries Americanes, va ser un planificador clau de les operacions americanes, inclosa l'ofensiva de Mosa-Argona.
Després del seu servei a la Primera Guerra Mundial, Marshall va esdevenir ajudant de camp del cap d'estat major de l'exèrcit John J. Pershing. Marshall més tard va servir a l'estat major de l'exèrcit, va ser l'oficial executiu del 15è Regiment d'Infanteria a la Xina i va ser instructor a l'Acadèmia de Guerra de l'Exèrcit. El 1927, va esdevenir comandant adjunt de l' Escola d'Infanteria de l'exèrcit, on va modernitzar els processos de comandament i estat major, cosa que va resultar ser de gran benefici durant la Segona Guerra Mundial.[4] El 1932 i el 1933, va comandar el 8è Regiment d'Infanteria i Fort Screven, Geòrgia. Marshall va comandar la 5a Brigada, la 3a Divisió d'Infanteria i els Quarters de Vancouver de 1936 a 1938; va rebre un ascens a general de brigada. Durant aquest comandament, Marshall també va ser responsable de 35 campaments del Cos de Conservació Civil (CCC) a Oregon i el sud de Washington. El juliol de 1938, Marshall va ser assignat a la Divisió de Plans de Guerra a l'estat major del Departament de Guerra; més tard es va convertir en el sotscap d'estat major de l'exèrcit. Quan el cap de l'estat major Malin Craig es va jubilar el 1939, Marshall va assumir el càrrec de cap de l'estat major en funcions abans del seu nomenament, càrrec que va ocupar fins al final de la guerra el 1945.[5]
Com a Cap d'Estat Major de l'Exèrcit dels Estats Units, Marshall va treballar estretament amb el Secretari de Guerra Henry L. Stimson per organitzar la major expansió militar de la història dels Estats Units, i finalment va ser ascendit al rang de cinc estrelles com a General de l'Exèrcit. Marshall va coordinar les operacions aliades a Europa i el Pacífic fins al final de la guerra. A més dels elogis de Winston Churchill i altres líders aliats, la revista Time va nomenar Marshall el seu Home de l'Any per al 1943 i el 1947.[6] Marshall es va retirar del servei actiu el 1945, però va romandre en servei actiu, tal com era requerit per als posseïdors del rang de cinc estrelles.[7] Del 15 de desembre de 1945 al gener de 1947, Marshall va servir com a enviat especial a la Xina en un intent fallit de negociar un govern de coalició entre els nacionalistes de Chiang Kai-shek i els comunistes de Mao Zedong.
Com a secretari d'Estat de 1947 a 1949, Marshall va defensar la reconstrucció d'Europa, un programa que es va conèixer com el Pla Marshall, [8] i que va portar a rebre el Premi Nobel de la Pau de 1953.[9] Després de dimitir com a secretari d'Estat, Marshall va exercir com a president de la Comissió Americana de Monuments de Batalla[10] i president de la Creu Roja Nacional Americana. Com a secretari de Defensa a l'inici de la Guerra de Corea, Marshall va treballar per restaurar la confiança i la moral dels militars després del final de la seva desmobilització posterior a la Segona Guerra Mundial i després de la seva preparació inicial per al combat a Corea i les operacions durant la Guerra Freda. Després de dimitir com a secretari de Defensa, Marshall es va retirar a casa seva a Virgínia. Va morir el 1959 i va ser enterrat amb honors al Cementiri Nacional d'Arlington.[11]
George Catlett Marshall Jr. va néixer a Uniontown, Pennsilvània, el més jove de tres fills de George Catlett Marshall i Laura Emily (de soltera Bradford) Marshall.[3][12] Ambdues parts de la seva família eren de Kentucky, però apreciaven les seves arrels de Virgínia .[13][A] També era cosí germà de l'expresident del Tribunal SupremJohn Marshall .[14] També era cosí llunyà de Richard J. Marshall.[15] El pare de Marshall estava actiu en el negoci del carbó i el coc.[12] Més tard, quan li van preguntar sobre les seves lleialtats polítiques, Marshall sovint feia broma dient que el seu pare havia estat demòcrata i la seva mare republicana, mentre que ell era episcopalià.[16]
Marshall es va educar a l'escola privada de la senyoreta Alcinda Thompson a Uniontown i va passar un any a l'Escola Central d'Uniontown.[12] Havent decidit de jove que volia fer carrera a l'exèrcit, però que era poc probable que aconseguís un nomenament a l'Acadèmia Militar dels Estats Units a causa de les seves notes mitjanes, va recórrer a l'Institut Militar de Virgínia (VMI) per obtenir una educació formal.[17] El germà de Marshall, Stuart, exalumne del VMI, creia que George no tindria èxit i va argumentar que la seva mare no havia de deixar que George hi assistís per por que "deshonrés el nom de la família".[18] Determinat a "eixugar la cara del seu germà", Marshall es va matricular als setze anys el desembre de 1897.[3][19] Per pagar la seva matrícula i les despeses, la mare de Marshall va vendre parcel·les de terra que posseïa a Uniontown i Augusta (Kentucky).[17]
Equip de futbol americà VMI Keydets de 1900. Marshall encerclat
A l'inici de la seva carrera universitària, Marshall va ser objecte d'un incident de novatades en què els estudiants de cursos superiors van col·locar una baioneta sense beina amb la punta cap amunt i li van indicar que s'ajupís a sobre.[20] Al cap de vint minuts, Marshall es va desmaiar i va caure.[20] Quan es va despertar, tenia una profunda laceració a una de les natges.[20] Mentre rebia tractament per la seva lesió, Marshall es va negar a informar els seus companys de classe.[20] Impressionats per la seva valentia, els abusadors no el van tornar a molestar mai més.[20]
Durant els seus anys a VMI, Marshall sempre va ocupar el primer lloc en disciplina militar i aproximadament a la meitat acadèmicament.[3] Va assolir el rang de primer capità, el més alt que un cadet podia assolir, i es va graduar com a 15è de 34 a la promoció de 1901.[3][21][22] Marshall va rebre un diploma, no un títol.[22] En el moment de la seva graduació, els cinc o sis millors graduats de VMI rebien títols de llicenciatura.[22] La resta rebien diplomes que acreditaven la seva condició de graduats.[22] Va jugar de bloquejador ofensiu a l'equip de futbol americà i el 1900 va ser seleccionat per als honors All-Southern.[23]
Després de graduar-se al VMI, Marshall va servir com a comandant d'estudiants a l'Institut Militar de Danville a Danville, Virginia.[24] fer un examen competitiu per a una comissió a l'exèrcit dels Estats Units, que s'havia expandit molt per fer front a les guerres hispanoamericana i la filipinoamericana.[25] Marshall va aprovar i va utilitzar els avals que el seu pare va obtenir dels dos senadors de Pennsilvània per reforçar la seva sol·licitud.[25] El superintendent del VMI, Scott Shipp, també va donar suport a la sol·licitud de Marshall i, en una carta al president William McKinley, el va comparar favorablement amb altres graduats del VMI que servien a l'exèrcit, dient que Marshall era "Totalment igual als millors. "[26] Va ser nomenat sotstinent d'infanteria el febrer de 1902.[25] En qüestió de dies es va casar, va renunciar a la feina de Danville i es va embarcar per servir amb el 30è Regiment d'Infanteria a les Filipines.[25][27][28]
Abans de la Primera Guerra Mundial, Marshall va rebre diversos càrrecs als Estats Units i a les Filipines, com ara ser líder d'un pelotó d'infanteria i comandant de companyia durant la Guerra Filipino-Americana i altres aixecaments guerrillers.[3] Va estudiar guerra moderna, incloent-hi missions del 1906 al 1910 com a estudiant i instructor.[29] Va ser classificat com el primer de cinc Graduats d'Honor del seu Curs d'Escola d'Infanteria i Cavalleria (ara l'Escola de Comandament i Estat Major General de l'Exèrcit dels Estats Units) el 1907 i es va graduar com el primer de la seva promoció de l'Escola d'Estat Major de l'Exèrcit del 1908 (ara l'Escola de Guerra de l'Exèrcit dels Estats Units .[3] Després de graduar-e el 1908, Marshall va ser assignat com a instructor a l' Escola d'Infanteria i Cavalleria de Fort Leavenworth.[30][31] Mentre era a la facultat, va conèixer Hunter Liggett, que aleshores comandava un batalló a Fort Leavenworth.[32] Tot i que Marshall estava subordinat a Liggett, Liggett es va oferir voluntari per estudiar el pla d'estudis sota la tutela de Marshall; Marshall va posar les lliçons i els exercicis pràctics a disposició de Liggett, va criticar les solucions de Liggett i després va compartir amb ell les solucions de l'escola del professorat.[33]
A partir de 1913, Marshall va servir com a ajudant de camp del general de divisió J. Franklin Bell, comandant del Departament de les Filipines. [34] Va continuar en aquest càrrec durant el comandament de Bell del Departament Occidental de l'exèrcit al Presidio de San Francisco.[34][35] A l'estiu i la tardor de 1916, Marshall va ser responsable d'organitzar diversos camps d'entrenament militar de ciutadans del Departament Occidental.[36][37] Després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial l'abril de 1917, Marshall es va traslladar amb Bell a Governors Island, Nova York, quan Bell va ser reassignat com a comandant del Departament de l'Est.[31] Poc després, Marshall va ser assignat per ajudar a supervisar la mobilització de la 1a Divisió per al servei a França.[3]
El general de divisió Robert Lee Bullard (centre, mirant cap a la seva dreta, la foto és a l'esquerra), el comandant recentment nomenat de la 1a Divisió, i membres del seu estat major divisional a Gondrecourt, França, el 17 de gener de 1918. A la dreta de Bullard hi ha el tinent coronel George C. Marshall, cap adjunt d'estat major per a operacions de la 1a Divisió.
Poc després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial l'abril de 1917, Marshall va tenir funcions de planificador tant d'entrenament com d'operacions.[3] A l'estiu, va ser assignat com a subcap d'estat major per a operacions a l'estat major de la recentment creada 1a Divisió, comandada pel major general William L. Sibert, un oficial d'enginyers de cinquanta-sis anys.[31] Després de supervisar la mobilització i l'organització de la divisió a Texas, va partir cap a França amb l'estat major de la divisió a mitjans de 1917.[3] En el llarg viatge oceànic, el seu company d'habitació va ser la subcap d'estat major de la divisió per a l'entrenament, la major Lesley J. McNair;[38] tots dos van formar un vincle personal i professional que van mantenir durant la resta de les seves carreres.[38] Marshall va ser el primer passatger del primer vaixell que transportava soldats de les Forces Expedicionàries Estatunidenques (AEF) a posar un peu a Europa, i un dels primers a entrar a les trinxeres del Front Occidental.[39]
Després d'arribar a França, Marshall va servir amb la 1a Divisió als fronts de Saint-Mihiel, Picardia i Cantigny.[3] Tot i que la divisió va ser designada com a formació de l'exèrcit regular, la majoria dels oficials i homes que servien a les seves files tenien una manca gairebé total d'experiència en combat. També tenien deficiències "en formació, treball d'estat major i problemes logístics. Més de la meitat dels seus soldats eren nous reclutes. Només uns quants dels seus sotsoficials havien estat a l'exèrcit durant dos anys o més, i gairebé tots els tinents havien estat nomenats menys de sis mesos".[40]
A finals de 1917, el general John J. Pershing, el comandant en cap (C-in-C) de l'AEF, va inspeccionar la 1a Divisió.[41] Sense impressionar-se pel que va observar, Pershing va començar a renyar Sibert davant de l'estat major de Sibert. Sibert va acceptar les crítiques de Pershing en silenci, però quan Pershing va dirigir la seva atenció al cap d'estat major de la divisió, Marshall va intercedir enfadat per informar Pershing de les dificultats logístiques i administratives de les quals Pershing no era conscient.[42] Marshall també va informar a Pershing que l'estat major de l'AEF no havia estat de gaire ajuda per afrontar els problemes. Sibert i el seu estat major estaven preocupats que la voluntat de Marshall d'enfrontar-se a Pershing probablement li hagués costat la carrera. En canvi, Pershing va començar a buscar Marshall i demanar-li consell cada vegada que visitava la 1a Divisió,[41] que, durant l'hivern, "va completar un extens entrenament, gran part sota tutela francesa". A mitjans d'abril de 1918, es va considerar que la divisió, ara comandada pel major general Robert Lee Bullard, havia progressat prou en el seu entrenament per tenir el seu propi sector del front occidental per aguantar.[40]
Coronel Marshall a França el 1919
Marshall va obtenir reconeixement i aclamació per la seva planificació de la batalla de Cantigny, que va tenir lloc del 28 al 31 de maig de 1918;[3] l'èxit de Marshall va resultar en la primera victòria americana notable de la guerra.[43] Mentre duia a terme la planificació prèvia a l'atac, Marshall va viatjar sol a l'empara de la foscor per veure personalment el terreny i cartografiar-lo mentalment.[44] Marshall es va aventurar més enllà de les línies del front i es va endinsar molt en terra de ningú, sovint sota foc d'artilleria amic i arriscant-se rutinàriament a ser descobert i capturat per les tropes de l'Exèrcit Imperial Alemany.[44] El 26 de maig, va resultar ferit mentre viatjava a diverses unitats subordinades per dur a terme la coordinació prèvia a l'atac.[45] Quan va sortir de la zona del quarter general de la divisió, el seu cavall va ensopegar, va caure i es va bolcar;[45] el peu esquerre de Marshall va quedar atrapat a l'estrep i va patir un esquinç i un hematoma greus.[44] Un metge va lligar el turmell i el peu lesionats de Marshall amb cinta adhesiva perquè pogués evitar l'evacuació mèdica i romandre amb la divisió per supervisar l'atac.[46] El 1920, Marshall va ser guardonat amb la Menció de l'Estrella pel seu heroisme durant aquesta batalla.[44] Quan es va crear la medalla de l'Estrella de Plata el 1932, les Estrelles de la Menció es van convertir en el nou guardó.[44][47][48][B]
A mitjans de 1918, Pershing va incorporar Marshall a l'estat major d'operacions de l'AEF, G-3, on va treballar estretament amb Pershing i va ser un planificador clau de les operacions americanes.[3] Va ser fonamental en la planificació i coordinació de l'ofensiva de Mosa-Argona, que va contribuir a la derrota de l'Imperi Alemany al Front Occidental el 1918.[49] A l'agost, va ser assignat com a sotscap d'operacions (G-3) per al Primer Exèrcit, que estava comandat primer per Pershing i després per Liggett.[50] Al final de la guerra, Marshall tenia el rang permanent de capità i el rang temporal de coronel i va ser recomanat per a l'ascens a general de brigada temporal a l'octubre de 1918, però l'Armistici amb Alemanya l'11 de novembre de 1918 es va produir abans que es pogués dur a terme la recomanació.[51]
El president dels Estats Units d'Amèrica, autoritzat per Llei del Congrés del 9 de juliol de 1918, té el plaer de lliurar la Medalla al Servei Distingit de l'Exèrcit al coronel (infanteria) George Catlett Marshall, Jr. (ASN: 0-1616), Exèrcit dels Estats Units, per serveis excepcionalment meritoris i distingits al govern dels Estats Units, en un deure de gran responsabilitat durant la Primera Guerra Mundial. El coronel Marshall ha exercit les funcions de Cap d'Estat Major Adjunt, G-3, 1a Divisió, del 26 de juny de 1917 al 12 de juliol de 1918. Va servir a la secció G-3, Quarter General, Forces Expedicionàries Americanes, del 13 de juliol de 1918 al 19 d'agost de 1918, a la secció G-3, 1r Exèrcit, del 20 d'agost de 1918 al 16 d'octubre de 1918; com a Cap d'Estat Major Adjunt, G-3, del 1r Exèrcit del 17 d'octubre al 19 de novembre de 1918; i com a Cap d'Estat Major del 8è Cos d'Exèrcit del 20 de novembre de 1918 al 15 de gener de 1918, període durant el qual la 1a Divisió va servir al sector de Toul i a l'atac de Cantigny i a les operacions del 1r Exèrcit a les ofensives de Saint-Mihiel i Mosa-Argonne. Amb esforços incansables, minuciosos i enèrgics, va tenir èxit en totes aquestes empreses. Els seus esforços van tenir una marcada influència en els èxits aconseguits per les unitats amb les quals va servir.[48]
Després de la guerra, Marshall va tornar al seu rang permanent de capità.[51] El 1919, va esdevenir ajudant de camp del generalPershing .[3] Entre el 1920 i el 1924, mentre Pershing era cap d'estat major de l'exèrcit, Marshall va treballar en diversos projectes centrats en l'entrenament i l'ensenyament de la guerra moderna i mecanitzada. Va ensenyar a l'Acadèmia de Guerra de l'Exèrcit i va ser un planificador clau al Departament de Guerra.[3] Després va servir com a oficial executiu del 15è Regiment d'Infanteria a la República de la Xina, on va romandre durant tres anys i va aprendre a parlar mandarí bàsic.[3] El 1927, com a tinent coronel, va ser nomenat comandant adjunt de l'Escola d'Infanteria de Fort Benning, on va iniciar canvis importants per modernitzar els processos de comandament i estat major, que van resultar ser de gran benefici durant la Segona Guerra Mundial.[3] Marshall va posar Edwin F. Harding a càrrec de les publicacions de l'Escola d'Infanteria, i Harding es va convertir en editor[53] d'Infantry in Battle, un llibre que codificava les lliçons de la Primera Guerra Mundial. Infantry in Battle encara s'utilitza com a manual d'entrenament per a oficials al Curs d'Oficials d'Infanteria i va ser el manual d'entrenament per a la majoria dels oficials i líders d'infanteria de la Segona Guerra Mundial.
La primera esposa de Marshall va morir el 1927. L'any següent, mentre estava destinat a Fort Benning, Marshall va conèixer Katherine Tupper Brown en un sopar.[18] Es van casar el 15 d'octubre de 1930 a l'església episcopal Emmanuel de Baltimore, Maryland.[54] El casament va ser notícia, ja que el general Pershing va ser el padrí de Marshall.[55]
De juny de 1932 a juny de 1933, Marshall va ser l'oficial al comandament del 8è Regiment d'Infanteria a Fort Screven, Geòrgia.[3] De juliol de 1933 a octubre de 1933 va ser comandant de Fort Moultrie, Carolina del Sud, i del Districte I del Cos Civil de Conservació. Va ser ascendit a coronel el setembre de 1933.[3]
Durant la Gran Depressió, Marshall es va convertir en un ferm partidari del president Franklin D. Roosevelt i del New Deal.[56] El cap de l'estat major de l'exèrcit Douglas MacArthur, que era republicà i amb qui Marshall tenia una relació polèmica, no apreciava les opinions de Marshall. Després de només uns mesos a Ft. Moultrie, MacArthur va orquestrar el trasllat sobtat de Marshall a Chicago, on va servir com a instructor sènior i cap d'estat major de la 33a Divisió de la Guàrdia Nacional d'Illinois des del novembre de 1933 fins a l'agost de 1936.[3][57][58]
General de brigada Marshall el 1938
Marshall va ser assignat al comandament de la 5a Brigada de la 3a Divisió d'Infanteria i els Quarters de Vancouver a Vancouver, Washington, de 1936 a 1938, i va ser ascendit a general de brigada a l'octubre de 1936.[3] A més d'obtenir un comandament de tropes significatiu i molt desitjat, tradicionalment considerat un pas indispensable per arribar al cim de l'exèrcit dels Estats Units, Marshall també va ser responsable de 35 campaments del Civilian Conservation Corps (CCC) a Oregon i al sud de Washington.[3] Com a comandant de lloc, Marshall va fer un esforç concertat per cultivar les relacions amb la ciutat de Portland i millorar la imatge de l'exèrcit dels Estats Units a la regió. Amb el CCC, va iniciar una sèrie de mesures per millorar la moral dels participants i fer que l'experiència fos beneficiosa en la seva vida posterior. Va crear un diari per a la regió del CCC que va proporcionar un vehicle per promoure els èxits del CCC, i va iniciar una varietat de programes que van desenvolupar les habilitats dels participants i van millorar la seva salut. Les inspeccions de Marshall als campaments del CCC li van donar a ell i a la seva dona Katherine l'oportunitat de gaudir de la bellesa del nord-oest del Pacífic americà i van fer que aquella tasca fos el que ell va anomenar "el servei més instructiu que he tingut mai, i el més interessant".[59]
El juliol de 1938, Marshall va ser assignat a la Divisió de Plans de Guerra a Washington, DC, i posteriorment reassignat com a Cap d'Estat Major Adjunt. En aquesta capacitat, el general de brigada Marshall va assistir a una conferència de la Casa Blanca en què el president Franklin D. Roosevelt va proposar un pla per ampliar el Cos Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units en 15.000 avions per any com a preparació per a la Segona Guerra Mundial. Amb tots els altres assistents expressant el seu suport, Marshall va ser l'únic que no hi va estar d'acord, assenyalant la manca de consideració pel suport logístic o l'entrenament. Marshall també va parlar a favor d'un gran exèrcit terrestre, tot i que Roosevelt havia dit que una gran força aèria seria un element de dissuasió més gran per als enemics, assenyalant que l'Exèrcit dels Estats Units encara no tenia ni una sola divisió amb plena força operativa.[56] Malgrat la creença d'altres que Marshall havia acabat la seva carrera, la seva voluntat d'expressar el seu desacord va fer que Roosevelt nomenés Marshall Cap d'Estat Major de l'Exèrcit.
Després de la jubilació del general Malin Craig l'1 de juliol de 1939, Marshall va esdevenir cap d'estat major en funcions.[60] Diversos generals van ser candidats per succeir Craig, inclòs Hugh Aloysius Drum.[61][62] Roosevelt va afavorir Marshall perquè donava més suport al liberalisme del New Deal que el conservador i encara influent Douglas MacArthur, que havia estat cap d'estat major de 1930 a 1935, i per les recomanacions de Pershing, Craig, Louis A. Johnson i l'assessor proper de Roosevelt, Harry Hopkins.[56] Marshall va jurar el càrrec de cap d'estat major l'1 de setembre de 1939, poques hores després que la Wehrmacht llancés la seva invasió de Polònia.[56][63] Va ocupar aquest càrrec fins a la seva jubilació el novembre de 1945.[64] En el moment del nomenament, Marshall ocupava el 34è lloc en edat general, superat per 21 major generals i 11 generals de brigada, però era el cinquè en la línia d'eleccions per al càrrec de cap d'estat major segons una regla no escrita que els candidats havien de poder servir un mandat complet de quatre anys abans d'arribar a l'edat de jubilació obligatòria de 64 anys.[65]
L'11 de maig de 1940, el Congrés dels Estats Units va retallar 10 milions de dòlars d'un pressupost de 28 milions de dòlars per a equipament per detectar avions de les Forces Armades Imperials Japoneses davant la costa oest dels Estats Units. Marshall es va reunir amb el secretari del Tresor, Henry Morgenthau Jr., i van anar a veure Roosevelt; Marshall va emfatitzar la importància suprema d'obtenir la quantitat total i li va dir a Roosevelt "ha de fer alguna cosa i ho ha de fer avui". L'advocacia de Marshall va funcionar i va obtenir "tot el que volia i més".[66]
El 1941, Marshall es va convertir en francmaçó, elevat "a la vista" pel gran mestre de la Gran Lògia del Districte de Columbia.[67] ("A la vista" és el procediment pel qual un gran mestre confereix a un candidat els tres graus maçònics: aprenent, company i mestre - alhora.) [67]
Marshall darrere del president Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill a bord del cuirassat britànic HMS Prince of Wales el 10 d'agost de 1941
Com a Cap d'Estat Major, Marshall va organitzar la major expansió militar de la història dels Estats Units, heretant un Exèrcit Regular antiquat i mal equipat de 189.000 homes i, en part aprofitant la seva experiència ensenyant i desenvolupant tècniques de guerra moderna com a instructor a l'Acadèmia de Guerra de l'Exèrcit, va coordinar l'expansió a gran escala i la modernització de l'Exèrcit dels Estats Units. Sota el seu nom es van produir importants obres doctrinals com el Manual de Camp 100-5. Durant la seva primera setmana al càrrec, va aconsellar a Roosevelt que emetés una ordre executiva que ampliés l'Exèrcit Regular a 227.000 soldats i la Guàrdia Nacional a 235.000 reservistes, tot i que el president no va poder actuar immediatament perquè el Congrés dels Estats Units encara afavoria l'aïllacionisme.[68]
Portada del llibre Infantry in Battle, la guia d'operacions de combat d'infanteria per a oficials de la Segona Guerra Mundial. Marshall va dirigir la producció del llibre, que encara s'utilitza com a referència avui dia.
Davant la necessitat de convertir antics civils en un exèrcit de més de vuit milions de soldats el 1942 (un augment de quaranta vegades en tres anys), Marshall va ordenar a McNair, com a comandant de les Forces Terrestres de l'Exèrcit, que centrés els esforços en la producció ràpida d'un gran nombre de soldats. Amb l'excepció de les forces aerotransportades, Marshall va aprovar el concepte de McNair d'un programa d'entrenament abreujat per als homes que entraven a l'entrenament de les forces terrestres de l'Exèrcit, especialment pel que fa a les habilitats bàsiques d'infanteria, la competència amb les armes i les tàctiques de combat.[71][72] En aquell moment, la majoria dels comandants nord-americans de nivells inferiors tenien poca o cap experiència de combat de cap tipus. Sense l'aportació d'oficials de combat britànics o aliats experimentats sobre la naturalesa de la guerra moderna i les tàctiques enemigues, molts van recórrer a mètodes d'entrenament formulistes que emfatitzaven la defensa estàtica i els avenços ordenats a gran escala de combois motoritzats per carreteres millorades.[73] En conseqüència, les forces de l'exèrcit desplegades a l'Àfrica a l'operació Torxa van patir greus revessos inicials quan es van trobar amb unitats blindades alemanyes a l'Àfrica a la batalla del Pas de Kasserine i altres batalles importants.[72] Fins i tot el 1944, els soldats nord-americans que rebien entrenament als Estats Units per preparar-se per al desplegament contra les forces alemanyes a Europa no rebien formació en els procediments i les tàctiques de combat que s'utilitzaven allà.[74]
Originalment, Marshall havia planejat un exèrcit de 265 divisions amb un sistema de rotació d'unitats com el que practicaven els britànics i altres aliats.[75] A mitjans de 1943, però, després de la pressió del govern i dels líders empresarials per preservar la mà d'obra per a la indústria i l'agricultura, havia abandonat aquest pla en favor d'un exèrcit de 90 divisions utilitzant reemplaçaments individuals enviats a través d'un procés circuital des de l'entrenament fins a les divisions en combat.[75] El sistema de reemplaçament individual ideat per Marshall i implementat per McNair va agreujar els problemes amb la cohesió de les unitats i la transferència efectiva de l'experiència de combat als nous soldats i oficials.[72][76] A Europa, on hi va haver poques pauses en el combat amb les forces alemanyes, el sistema de reemplaçament individual s'havia trencat completament a finals de 1944.[77] Els reemplaçaments entrenats a corre-cuita o el personal de servei reassignat com a infanteria sovint només rebien unes poques setmanes d'entrenament de repàs abans de ser llançats a la batalla amb divisions de l'exèrcit immerses en el combat de primera línia.
Els nous homes sovint ni tan sols eren competents en l'ús de les seves pròpies armes, i un cop en combat, no podien rebre prou instruccions pràctiques dels veterans abans de ser morts o ferits, de vegades durant els primers dies.[72][77][71] En aquestes condicions, molts soldats van patir una pèrdua paralitzant de moral, mentre que els veterans es mantenien al front fins que eren morts, ferits o incapacitats per fatiga de batalla o malaltia. Els incidents de soldats que s'abstenien del servei de combat, així com la fatiga de batalla i les lesions autoinfligides, van augmentar ràpidament durant els darrers vuit mesos de la guerra amb l'Alemanya nazi. [72][76][78] Com va concloure un historiador: "Si els alemanys haguessin tingut carta blanca per idear un sistema de substitució..., un que fes el màxim mal i el mínim bé als nord-americans, no podrien haver fet una millor feina."[78][79]
Les habilitats de Marshall per triar comandants de camp competents durant la primera part de la guerra van ser decididament mixtes. Va ser fonamental en l'avanç de les carreres de generals altament capaços com Dwight D. Eisenhower, Omar Bradley, George S. Patton, Walter Krueger i Mark W. Clark. Una excepció notable va ser la seva recomanació del fanfarró Lloyd Fredendall a Eisenhower per a un comandament important en la invasió americana del nord d'Àfrica durant l'Operació Torxa. Marshall tenia especial afecte per Fredendall, el va descriure com "un dels millors" i va comentar en una reunió d'estat major quan es va esmentar el seu nom: "M'agrada aquest home; es pot veure la determinació a tota la seva cara". Eisenhower el va triar degudament per comandar la Força de Tasques Central de 39.000 homes (la més gran de les tres) a l'Operació Torxa. Tots dos homes es van penedir d'aquesta decisió, ja que Fredendall era el líder de les forces de l'exèrcit dels Estats Units a la desastrosa batalla del Pas de Kasserine.[70]
Durant la Segona Guerra Mundial, Marshall va tenir un paper fonamental en la preparació de l'exèrcit dels Estats Units i de les forces aèries de l'exèrcit per a la invasió de l'Europa continental. Marshall va escriure el document que es convertiria en l'estratègia central per a totes les operacions aliades a Europa. Durant la Conferència Arcàdia, va convèncer el Regne Unit d'acceptar aquesta estratègia, que incloïa l'enfocament en derrotar primer Alemanya i l'establiment de comandaments unificats internacionals que controlessin totes les forces aliades en un teatre d'operacions determinat. El seu impuls per la unitat de comandament, en particular a través dels Caps d'Estat Major Combinats i el Comandament americà-britànic-neerlandès-australià, va trobar la resistència de les Forces Armades Britàniques sota el comandament d'Alan Brooke, ja que el pla permetria als Estats Units dominar l'esforç bèl·lic dels aliats occidentals, però el govern britànic finalment ho va aprovar.[80]
Inicialment va programar l'Operació Overlord per a l'1 d'abril de 1943, però va trobar una forta oposició de Winston Churchill, que va convèncer Roosevelt perquè enviés tropes a l'Operació Husky per a la invasió d'Itàlia.[81] Marshall i els seus assessors també es van oposar a la invasió aliada del nord d'Àfrica francesa després que quedés clar que la França de Vichy oferiria resistència, preocupacions per una intervenció de l'Eix a través de l'Espanya franquista i Gibraltar, i sospites que l'operació tenia com a objectiu defensar un territori colonial europeu amb poc valor estratègic per a la guerra.[82]
Quan van circular rumors que Marshall es convertiria en el Comandant Suprem de l'Operació Overlord, molts crítics van veure el possible trasllat com una degradació, ja que deixaria el seu càrrec de Cap d'Estat Major de l'Exèrcit i perdria el seu escó a l'Estat Major Combinat.[83] Tot i que Marshall va gaudir d'un èxit considerable treballant amb el Congrés i Roosevelt, es va negar a pressionar per al càrrec. Roosevelt va seleccionar Eisenhower, en gran part perquè no volia prescindir de Marshall al càrrec de Cap d'Estat Major. Li va dir a Marshall: "No sentia que pogués dormir tranquil si fossis fora de Washington."[84]
El 16 de desembre de 1944, Marshall es va convertir en el primer general estatunidenc a ser ascendit al rang recentment creat de general de l'Exèrcit, un rang de cinc estrelles que situava els comandants estatunidencs d'alt rang en igualtat de condicions amb els mariscals de camp dels aliats europeus; Marshall s'havia oposat a que se li atorgués el títol de mariscal de camp, ja que li hauria donat el títol de "Marshal Marshall" ("Mariscal Marshall").[85][86]
Durant la resta de la Segona Guerra Mundial, Marshall va coordinar les operacions aliades tant a Europa com al Pacífic. Churchill el va qualificar com l'organitzador de la victòria aliada. La revista Time va nomenar Marshall Home de l'Any del 1943.[6] Marshall va dimitir del seu càrrec de cap d'estat major el 18 de novembre de 1945, però no es va retirar, ja que les regulacions estipulen que els generals de l'exèrcit romanen en servei actiu de per vida. [C] Va ser succeït com a cap d'estat major de l'exèrcit pel general de l'exèrcit Dwight Eisenhower.[7] Durant aquest temps, també va rebre un manat de fulles de roure de bronze a la seva Medalla del Servei Distingit a l'Exèrcit per la seva tasca sense precedents del 1939 al 1945. La citació de la medalla diu:
«
El president dels Estats Units d'Amèrica, autoritzat per la Llei del Congrés del 9 de juliol de 1918, té el plaer de lliurar un manat de fulles de roure de bronze en lloc d'una segona medalla al servei distingit de l'exèrcit al general de l'exèrcit George Catlett Marshall, Jr. (ASN: 0-1616), de l'exèrcit dels Estats Units, per serveis excepcionalment meritoris i distingits al govern dels Estats Units, en un deure de gran responsabilitat durant el període comprès entre setembre de 1939 i novembre de 1945. Els èxits singularment distintius del general Marshall reflecteixen el màxim mèrit per a ell mateix i per a l'exèrcit dels Estats Units.[48]
»
Anàlisi del fracàs de la intel•ligència de Pearl Harbor
El president Truman, Marshall, el secretari d'Estat James F. Byrnes i el general Arnold a la Casa Blanca, l'agost de 1945
Després del final de la Segona Guerra Mundial, el Comitè Conjunt del Congrés per a la Investigació de l'atac a Pearl Harbor va rebre testimonis sobre la fallada d'intel•ligència. Va acumular 25.000 pàgines de documents, 40 volums, i incloïa nou informes i investigacions, vuit dels quals s'havien completat prèviament. Aquests informes incloïen crítiques a Marshall per retardar l'enviament d'informació important obtinguda de missatges diplomàtics japonesos interceptats al tinent general Walter Short, el comandant de l'exèrcit a Hawaii. L'informe també criticava la manca de coneixement de Marshall sobre la preparació del Comandament Hawaià durant el novembre i el desembre de 1941.[87] Marshall també va aconsellar al president Roosevelt que traslladés part de la Flota del Pacífic a l'oceà Atlàntic per ajudar les Patrulles de Neutralitat, i que les defenses d'Oahu feien impossible un atac japonès a l'illa. Aquestes recomanacions van ser rebutjades pel president, però podrien haver estat catastròfiques si no ho haguessin estat.[88]
Deu dies després de l'atac, Short i l'almirall Husband E. Kimmel, comandant de la Flota del Pacífic dels Estats Units a l'Estació Naval de Pearl Harbor, van ser destituïts de les seves funcions. L'informe final del Comitè Conjunt no va assenyalar ni culpar Marshall. Tot i que l'informe va ser crític amb la situació general, el comitè va assenyalar que els subordinats no havien transmès informació important als seus superiors, inclòs a Marshall.[89][90]
El secretari Henry Stimson va autoritzar una revisió secreta del paper de l'exèrcit, que va donar lloc a l'Informe Clausen .[91] L'informe criticava Short i també el coronel Rufus S. Bratton de la Divisió d'Intel•ligència Militar (G-2), qui l'investigador Henry Clausen va concloure que va arribar al Departament de Guerra més tard el matí del 7 de desembre de 1941 del que havia afirmat inicialment durant el testimoni i es va inventar una història sobre un avís als comandants de l'exèrcit afectats sobre l'imminent atac a Pearl Harbor que s'endarreria perquè no havia pogut posar-se en contacte amb Marshall, una acusació que "gairebé va destruir" Marshall.[91]
Només unes setmanes després de la jubilació de Marshall, el desembre de 1945, el president Harry Truman va enviar Marshall a la República de la Xina, on havia servit a la dècada de 1920. La seva nova missió era evitar la represa de la Guerra Civil Xinesa mitjançant la mediació d'un govern de coalició entre els aliats del Kuomintang dels Estats Units sota el generalíssim Chiang Kai-shek i el Partit Comunista Xinès de Mao Zedong. Marshall no tenia cap influència sobre els comunistes, però va amenaçar de retirar l'ajuda americana essencial per als nacionalistes. Ambdues parts van rebutjar les seves propostes i va tornar als Estats Units el gener de 1947.[92][93] Com a secretari d'Estat, Marshall no estava d'acord amb les opinions del Departament de Defensa i d'Estat que l'èxit de Chiang era vital per als interessos americans, i va insistir que les tropes nord-americanes no s'hi involucraven. La guerra va continuar i els comunistes van guanyar el 1949.
Després del retorn de Marshall als Estats Units a principis de 1947, Truman el va nomenar secretari d'Estat. Com un dels líders nacionals més ben considerats i menys polititzats, va ser una personalitat ideal per a la direcció. Es va convertir en el portaveu dels ambiciosos plans del Departament d'Estat per reconstruir Europa. No va dissenyar els plans i va prestar poca atenció als detalls ni a les negociacions. Tampoc es va mantenir al dia dels detalls dels afers exteriors. Com assenyala un biògraf, mai havia estat un addicte a la feina.[94] Va transferir responsabilitats importants als seus adjunts, especialment al sotssecretari Robert A. Lovett, i es va negar a ser molestat per minúcies. El 1948, amb les seves debilitats creixent, la seva participació es va veure reduïda encara més. Marshall va dir: "El fet és que Lovett suporta la càrrega principal, ja que jo m'escapo sempre que puc."[95]
El general Marshall prenent possessió del càrrec de secretari d'Estat pel president del Tribunal Suprem Fred Vinson al Despatx Oval el 21 de gener de 1947
El 5 de juny de 1947, en un discurs[96] a la Universitat Harvard, va exposar la proposta americana. El Programa de Recuperació Europea, com es coneixia formalment, va passar a ser conegut com el Pla Marshall. Clark Clifford havia suggerit a Truman que el pla s'anomenés Pla Truman, però Truman va rebutjar immediatament aquesta idea i va insistir que s'anomenés Pla Marshall.[97][98] El Pla Marshall ajudaria Europa a reconstruir i modernitzar la seva economia seguint les línies americanes i obriria noves oportunitats per al comerç internacional. Stalin va ordenar als seus satèl•lits a l'Europa de l'Est que no hi participessin. Marshall va ser nomenat de nou "Home de l'Any" per Time el gener de 1948.[99]
Truman va rebutjar repetidament els consells de Marshall sobre la política de l'Orient Mitjà.[100] Com a secretari d'Estat, Marshall es va oposar fermament a reconèixer el nou estat d'Israel. Marshall considerava que si es declarava l'estat d'Israel, esclataria una guerra a l'Orient Mitjà (cosa que va passar quan va començar la guerra araboisraeliana de 1948 un dia després que Israel declarés la independència). Marshall veia el reconeixement de l'estat jueu com un moviment polític per obtenir el suport jueu estatunidnec a les properes eleccions, en què s'esperava que Truman perdés contra Thomas E. Dewey. Va dir al president Truman el maig de 1948: "Si vostè [reconeix l'estat d'Israel] i si jo votés a les eleccions, votaria en contra seva".[101][102][103] Tanmateix, Marshall es va negar a votar en cap elecció per una qüestió de principis.[104][105][D][E]
Durant el seu mandat com a Secretari d'Estat, Marshall també va instar Truman a demanar immediatament als Països Baixos que aturessin la invasió d'Indonèsia, una antiga colònia neerlandesa que havia declarat la independència el 1945. Els Països Baixos van ignorar les súpliques inicials de l'administració Truman. Com a resultat, el programa del Pla Marshall per a la recuperació econòmica dels Països Baixos va quedar en suspens i l'administració Truman va amenaçar amb retallar tota l'ajuda econòmica. Finalment, els Països Baixos van acceptar retirar-se i van transferir la sobirania després de la Conferència de la Taula Rodona Neerlandesa-Indonèsia del 1949.[106]
Marshall va dimitir com a Secretari d'Estat per problemes de salut el 7 de gener de 1949. Va estar molt esgotat durant tot el seu mandat en el càrrec. Dean Acheson, a finals de 1947, va dir que estava rendint per sota del seu nivell, com "un bombarder de quatre motors que funciona només amb un motor."[107] Truman el va nomenar per als càrrecs, en gran part honorífics, de president de la Comissió Americana de Monuments de Batalla i president de la Creu Roja Nacional Estatunidenca.[108] Va rebre el Premi Nobel de la Pau de 1953 per la seva tasca de postguerra, malgrat les crítiques que va dir que era un guerrer i no un pacifista.[109]
El secretari de Defensa George C. Marshall a la seva oficina del Pentàgon
Quan els primers mesos de la Guerra de Corea van mostrar la poca preparació del Departament de Defensa, el president Truman va destituir el secretari Louis A. Johnson i va nomenar Marshall secretari de Defensa el setembre de 1950.[1] El nomenament requeria una exempció del Congrés perquè la Llei de Seguretat Nacional de 1947 prohibia a un oficial militar uniformat servir en el càrrec. Aquesta prohibició incloïa Marshall, ja que les persones ascendides a general de l'exèrcit no estan tècnicament retirades, sinó que romanen oficialment en servei actiu.[110] Marshall va ser la primera persona a obtenir aquesta exempció; el 2017, Jim Mattis es va convertir en el segon i el gener de 2021, el general Lloyd Austin es va convertir en el tercer.[111] El paper principal de Marshall com a secretari de Defensa era restaurar la confiança i la moral del Departament de Defensa mentre reconstruïa les Forces Armades dels Estats Units després de la seva desmobilització posterior a la Segona Guerra Mundial.
El secretari de Defensa George C. Marshall parlant de la Guerra de Corea amb el president Truman i l'assistent especial del president Averell Harriman al Despatx Ova
Marshall va treballar per proporcionar més personal per satisfer les demandes tant de la Guerra de Corea com de la Guerra Freda a Europa. Per implementar les seves prioritats, Marshall va incorporar un nou equip de lideratge, que incloïa Robert A. Lovett com a adjunt i Anna M. Rosenberg, excap de la Comissió de Personal de Guerra, com a secretària adjunta de defensa per a personal. També va treballar per reconstruir la relació entre els Departaments de Defensa i d'Estat, així com la relació entre el secretari de defensa i l'Estat Major Conjunt.
Marshall va participar en la discussió posterior al desembarcament d'Inchon que va conduir a l'autorització a que Douglas MacArthur pogués dur a terme l'ofensiva de l'ONU a Corea del Nord. Un senyal secret "només als ulls" de Marshall a MacArthur el 29 de setembre de 1950 va declarar el compromís de l'administració Truman: "Volem que us sentiu sense obstacles estratègics i tàctics per procedir al nord del paral·lel 38".[112] Al mateix temps, Marshall va desaconsellar les declaracions públiques que podrien conduir a vots de les Nacions Unides que soscavessin o contramandessin el mandat inicial per restaurar la frontera entre Corea del Nord i Corea del Sud. Marshall i l'Estat Major Conjunt van donar suport generalment a MacArthur perquè consideraven que els comandants de camp haurien de poder exercir el seu millor criteri per aconseguir la intenció dels seus superiors.
Després de la intervenció militar xinesa a Corea a finals de novembre, Marshall i l'Estat Major Conjunt van buscar maneres d'ajudar MacArthur evitant alhora una guerra total amb la Xina. En el debat sobre què fer amb la creixent implicació de la Xina, Marshall es va oposar a un alto el foc amb l'argument que faria que els Estats Units semblessin febles als ulls de la Xina, cosa que portaria a demandes de futures concessions.[113] A més, Marshall va argumentar que els Estats Units tenien l'obligació moral de complir el seu compromís amb Corea del Sud. Quan el primer ministre britànic Clement Attlee va suggerir obertures diplomàtiques a la Xina, Marshall s'hi va oposar, argumentant que era impossible negociar amb el govern comunista. A més, Marshall va expressar la seva preocupació que les concessions a la Xina minessin la confiança en els Estats Units entre els seus aliats asiàtics, inclosos el Japó i les Filipines. Quan alguns al Congrés van afavorir l'expansió de la guerra a Corea i l'enfrontament a la Xina, Marshall va argumentar en contra d'una guerra més àmplia a Corea, continuant en canvi emfatitzant la importància de contenir la Unió Soviètica durant la batalla de la Guerra Freda per la primacia a Europa.
Cada cop més preocupat per les declaracions públiques de MacArthur, comandant de les forces del Comandament de les Nacions Unides que lluitaven a la Guerra de Corea, que contradeien les del president Truman sobre la persecució de la guerra, el matí del 6 d'abril de 1951, Truman va mantenir una reunió amb Marshall, el cap de l'Estat Major ConjuntOmar Bradley, el secretari d'Estat Dean Acheson i l'assessor W. Averell Harriman per discutir si MacArthur havia de ser destituït del comandament.[114]
Harriman estava emfàticament a favor del relleu de MacArthur, però Bradley s'hi va oposar.[114] Marshall va demanar més temps per considerar l'assumpte.[114] Acheson hi estava a favor però no ho va revelar, i en canvi va advertir a Truman que si ho feia, el relleu de MacArthur causaria "la baralla més gran de la seva administració".[115] En una altra reunió l'endemà, Marshall i Bradley van continuar oposant-se al relleu de MacArthur.[114] El 8 d'abril, l'Estat Major Conjunt es va reunir amb Marshall, i cadascun va expressar l'opinió que el relleu de MacArthur era desitjable des d'un "punt de vista militar", suggerint que "si MacArthur no fos rellevat, un gran segment de la nostra gent acusaria les autoritats civils ja no controlaven l'exèrcit."[116]
Marshall, Bradley, Acheson i Harriman es van reunir de nou amb Truman el 9 d'abril.[114] Bradley va informar el president de les opinions del Conjunt de Caps d'Estat Major, i Marshall va afegir que hi estava d'acord.[114] Truman va escriure al seu diari que "és d'opinió unànime de tots que MacArthur sigui rellevat. Tots quatre ho aconsellen". [117] El Conjunt de Caps d'Estat Major insistirien més tard que només havien "concordat" amb el relleu, no que l'havien "recomanat".)[118]
L'11 d'abril de 1951, Truman va ordenar la transmissió d'una ordre a MacArthur, emesa amb la signatura de Bradley, que rellevava MacArthur de la seva missió a Corea i li ordenava que cedís el comandament al general Matthew Ridgway.[119] D'acord amb l'opinió de Marshall i la del Conjunt de Caps d'Estat Major, els partidaris van considerar que el relleu de MacArthur era necessari per reafirmar el principi del control civil de l'exèrcit.[114]
El setembre de 1951, després de 49 anys de servei públic continu, Marshall es va retirar a casa seva, Dodona Manor, a Leesburg, Virginia.[120] Adquirida pels Marshall el 1941, Dodona havia servit anteriorment com a refugi tranquil de cap de setmana per a la parella ocupada.[121] La casa va ser restaurada a principis de la dècada de 1990 i la casa i els seus jardins estan oberts al públic com a museu.[120]
Va ser a Dodona Manor on Marshall va gaudir del seu menjar preferit, la cuixa de xai rostida, i de la seva beguda preferida, un old fashioned.[122] La jardineria era un dels passatemps preferits de Marshall, i quan es va jubilar cultivava verdures durant tot l'any, com ara tomàquets i carabasses, mentre que Katherine Marshall gaudia cuidant el seu roserar.[121] En una carta del 1942 a David Burpee, president de la W. Atlee Burpee & Company, Marshall va escriure: "El negoci de les llavors i les flors em tempta perquè he estat un jardiner aficionat, tant de flors com de verdures, des que tenia deu anys. No hi ha res que prefereixi fer aquesta primavera que centrar-me en el saludable negoci de la jardineria en lloc dels terribles problemes i tragèdies de la guerra".[123]
L'amor de Katherine per les roses era ben conegut, i va portar l'inventor Eugene S. Boerner a crear la Katherine Tupper Marshall Rose, una rosa de te híbrida rosa.[124] Va ser patentada per Jackson i Perkins el 1943.[124]
Durant la seva jubilació, Marshall va exercir com a president de la Comissió Americana de Monuments de Batalla.[125] Va supervisar la construcció de catorze cementiris en vuit països després de la Segona Guerra Mundial per commemorar els morts o desapareguts en batalla.[126] A principis de la dècada de 1950, Marshall va defensar la construcció i el finançament ràpids de cementiris malgrat les retallades pressupostàries i de personal per a la Guerra de Corea. Marshall va escriure al general Joseph McNarney el març de 1951 dient: "Naturalment, dubto a involucrar-me personalment en problemes individuals de personal, però en aquest cas, estic profundament preocupat pel factor moral general si els nostres cementiris estrangers no es mantenen adequadament...."[126] Els esforços de Marshall per assegurar personal de construcció i manteniment dels cementiris van tenir èxit, duplicant el nombre d'oficials militars assignats a l'obra.[126] El 13 de setembre de 1952, Marshall va assistir a la cerimònia d'inauguració del cementiri americà de Suresnes a França.[126][127]
Després de retirar-se, Marshall es va retirar en gran manera de la vida pública.[128] A Una excepció notable va ser el juny de 1953, quan va acceptar el nomenament del president Eisenhower per encapçalar la delegació americana a la coronació de la reina Elisabet II.[129] La delegació incloïa Earl Warren i Omar Bradley, i segons Bradley, mentre Marshall caminava pel passadís de l'Abadia de Westminster per prendre seient abans de la cerimònia, la congregació es va aixecar com a gest de respecte.[128] Marshall va mirar enrere per veure qui era el dignatari que arribava i llavors es va adonar que la congregació s'havia aixecat per a ell.[128] Marshall també va ser convidat al banquet posterior a la cerimònia al Palau de Buckingham i va ser l'únic no reial assegut a la taula de la reina Elisabet.[128]
George Marshall era el més petit de tres germans.[130] El seu germà gran, Stuart Bradford Marshall (1875–1956), es va graduar a l'Institut Militar de Virgínia i va arribar a ser gerent i executiu en diverses corporacions de producció de metalls, inclosa l'American Manganese Manufacturing Company.[130][131][132] Més tard va treballar com a metal•lúrgic i enginyer consultor especialitzat en la producció i el funcionament d'alts forns, forns de coc i foneries.[131] George i Stuart Marshall feia temps que estaven separats perquè George es va casar amb Lily Coles, que uns anys abans havia rebutjat la proposta de Stuart.[130] Quan Stuart va descobrir que George estava promès amb Lily, Stuart va fer comentaris desagradables sobre ella i George "el va tallar de la meva llista"."[130] La germana de Marshall, Marie Louise (1876–1962), va ser l'esposa de John Johnston Singer (1879–1934), un metge de l'exèrcit.[133]
L'11 de febrer de 1902, Marshall es va casar amb Elizabeth Carter "Lily" Coles a casa de la seva mare a Lexington, Virgínia.[23] Marshall va conèixer Lily després d'escoltar-la tocar el piano a l'altra banda del carrer del VMI.[134] Marshall, enamorat immediatament, "corria el barri", o marxava dels quarters fora d'hores, per estar amb ella.[134] Després de viatjar a l'estranger al Japó, Corea i la Xina amb Marshall, Lily va tornar als Estats Units per fer-se extirpar un goll. Va morir el 15 de setembre de 1927, després d'una cirurgia de tiroide que va patir un esforç al seu cor debilitat. [135] No van tenir fills.[136]
El 15 d'octubre de 1930, Marshall es va casar amb Katherine Boyce Tupper (8 d'octubre de 1882 - 18 de desembre de 1978);[137][138] No van tenir fills, però ella va ser mare de tres fills amb l'advocat de Baltimore Clifton Stevenson Brown.[139] Havia estat mort per un client descontent el 1928.[140] La segona senyora Marshall es va graduar a l'Acadèmia Americana d'Arts Dramàtiques; més tard va estudiar a la Comédie-Française i va fer gires amb l'English Shakespearean Company de Frank Benson .[140] Va escriure unes memòries el 1946, Together: Annals of an Army Wife.[141]
Un dels fillastres de Marshall, Allen Tupper Brown (1916–1944), va ser un tinent de l'exèrcit que va morir a Itàlia el 29 de maig de 1944.[142] Un altre fillastre va ser el major Clifton Stevenson Brown Jr. (1914–1952).[143] La fillastra Molly Brown Winn (1912–1997), mare de l'actriu Kitty Winn, estava casada amb el coronel James Julius Winn (1907–1990), que havia estat ajudant de Marshall.[144][139] Molly Winn va participar activament en la preservació del llegat de Marshall, incloent-hi la preservació de Dodona Manor i la publicació de les memòries de Marshall sobre la Primera Guerra Mundial.[144]
Tomba de George Marshall al Cementiri Nacional d'Arlington
Després d'una sèrie d'ictus, Marshall va morir a l'Hospital Walter Reed de Washington, DC, el 16 d'octubre de 1959, dos mesos abans de complir els 79 anys.[145] Tot i que tenia dret a actes oficials, Marshall preferia la simplicitat, per la qual cosa va rebre un funeral militar especial que va prescindir de moltes de les activitats habituals.[146] Les cerimònies van incloure la repòs a la Catedral Nacional de Washington durant 24 hores, custodiat per representants de cada servei armat dels Estats Units i un cadet del VMI.[146]
El president Eisenhower va ordenar que les banderes onegessin a mig pal i va ser un dels 200 convidats al servei funerari celebrat a Fort Myer.[146] Altres dignataris incloïen l'expresident Truman, el secretari d'Estat Christian A. Herter, l'exsecretari d'Estat Dean Acheson, l'exgovernador W. Averell Harriman i els generals Omar N. Bradley, Alfred M. Gruenther i Matthew B. Ridgway.[146] El seu rector parroquial, Franklin Moss Jr., de l'església episcopal de St. James a Leesburg, va dirigir els serveis funeraris i de capella, assistit per l'excapellà en cap i canonge de la catedral nacional, el reverend Luther Miller.[146] D'acord amb els desitjos de Marshall, no hi va haver cap elogi fúnebre.[146] Després del servei funerari, una bateria d'artilleria va disparar una salva de 19 canons i una corneta va tocar. La bandera que cobria el taüt de Marshall va ser plegada i lliurada a la Sra. Marshall per un cadet del VMI.[146]
Marshall va ser enterrat al Cementiri Nacional d'Arlington, Secció 7, Tomba 8198, al costat de la seva primera esposa i la mare d'aquesta, Elizabeth Pendleton Coles (1849–1929).[145][147] La seva segona esposa també va ser enterrada amb ell després de la seva mort el 18 de desembre de 1978.[148] Al revers, la làpida de marbre enumera els càrrecs que va ocupar el general Marshall: "Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit dels Estats Units, Secretari d'Estat, President de la Creu Roja Americana, Secretari de Defensa". El rang de cinc estrelles adorna les dues cares de la làpida.
Nota: Marshall va exercir com a Secretari d'Estat del 21 de gener de 1947 al 20 de gener de 1949. Es va retirar de l'exèrcit el 28 de febrer de 1947 i va tornar al servei actiu l'1 de març de 1949.[149][150][151]
Retrat de George Marshall per Thomas E. Stephens, (c. 1949)
Com han destacat recentment William Taylor i altres historiadors, George Marshall va ser el líder americà més conegut, més actiu (i més altruista) a principis de la Guerra Freda. El seu lideratge tenia un estil distintiu i característic[163] que incloïa menyspreu per les paraules falses i la dissimulació, aura d'autoritat i immensitat d'integritat.[164] Veia el seu món en blanc i negre, sense vaguesa en els arguments ni zones grises en la presa de decisions.[165] Marshall és conegut sobretot per haver donat el seu nom i prestigi al Pla Marshall per reconstruir l'economia europea. No obstant això, va patir diverses derrotes: va fracassar en l'esforç d'un any per resoldre la Guerra Civil Xinesa; va ser derrotat en la seva proposta d'imposar el servei militar universal a tots els homes nord-americans; i va ser anul·lat pel president Truman quan es va oposar al reconeixement d'Israel. Els historiadors coincideixen que Truman depenia en gran manera del prestigi de Marshall en un moment de partidisme intensament amarg. Wilson Miscamble assenyala el reconeixement tardà de Marshall de l'amenaça que representava la Unió Soviètica: no va ser fins a l'abril de 1947 que es va adonar dels perills. Miscamble conclou que estudis recents mostren que Marshall era:
«
Un contribuent important, però difícilment una figura dominant en l'elaboració de la política exterior americana de postguerra. Tenia un do especial per a la delegació i va obtenir contribucions impressionants de diversos subordinats capaços.[166]
»
La reputació d'excel·lència de Marshall com a organitzador i planificador militar va ser reconeguda al principi de la seva carrera i es va fer coneguda a tot l'exèrcit. En una avaluació del rendiment preparada mentre Marshall era tinent a les Filipines, el seu superior, el capità EJ Williams, va respondre a la pregunta rutinària de si voldria que l'oficial avaluat tornés a servir sota el seu comandament escrivint sobre Marshall: «Si les exigències del servei actiu el situessin en un comandament elevat, estaria encantat de servir sota les seves ordres». (Èmfasi afegit) [167]
El 1916, el tinent coronel Johnson Hagood va completar una avaluació escrita de l'actuació de Marshall en la qual el va qualificar de geni militar. En resposta a la pregunta de si voldria que el seu subordinat Marshall tornés a servir sota les seves ordres, Hagood va escriure: «Sí, però preferiria servir sota el seu comandament». (Èmfasi afegit) [168] Hagood va recomanar l'ascens immediat de Marshall a general de brigada, tot i que hi havia més de 1.800 oficials, inclòs Hagood, que eren superiors a ell.[169]
Després de la rendició del govern nazi alemany el maig de 1945, Henry L. Stimson, el secretari de Guerra, va retre homenatge a Marshall davant d'una reunió de membres de l'estat major de l'exèrcit, concloent amb: «He vist molts soldats al llarg de la meva vida i vostè, senyor, és el millor soldat que he conegut mai».[169]
Els historiadors atribueixen l'alta consideració que altres tenien per la integritat personal de Marshall com una altra raó del seu llegat positiu.[170] A més de la seva disposició a confrontar Pershing per les crítiques que va fer al cap de l'estat major de la 1a Divisió durant la Primera Guerra Mundial, Marshall va citar altres casos en què va proporcionar consells persistents que van evitar que Pershing creés controvèrsia innecessària.[170] En un, Marshall recordava una època en què Pershing i James Harbord tenien la intenció de canviar una política del Departament de Guerra implementada per Peyton March, el cap de l'estat major de l'exèrcit i superior nominal de Pershing, amb qui Pershing tenia una llarga disputa.[170] Marshall ho va desaconsellar diverses vegades, i Pershing va indicar amb ràbia que el seu cap de gabinet Harbord i ell tenien la intenció de presentar la seva proposta malgrat el consell de Marshall.[170] En lloc d'admetre-ho, Marshall va respondre que Pershing estava deixant que la seva disputa personal amb març enterbolisqués el seu judici i que Harbord, a qui tampoc li agradava March, estava fent el mateix.[170] En comptes de continuar tirant files, Pershing va cedir al judici de Marshall i va dir «Doncs, fes-ho a la teva manera».[170]
En un altre incident que va destacar la reputació d'integritat de Marshall, quan el president Franklin Roosevelt, un antic subsecretari de la Marina, va afavorir la Marina durant la planificació de la Segona Guerra Mundial, Marshall va suggerir que Roosevelt deixés de referir-se a la Marina com a nosaltres i a l'exèrcit com a ells.[171] Roosevelt va riure, però la protesta humorística de Marshall havia deixat clar el que volia dir.[171]
A més del seu èxit militar, Marshall és recordat principalment com la força impulsora del Pla Marshall, que va proporcionar milers de milions de dòlars en ajuda a l'Europa de la postguerra per reiniciar les economies dels països destruïts. En els darrers anys, la cooperació necessària entre antics adversaris europeus com a part del Pla Marshall ha estat reconeguda com un dels primers factors que van conduir a la integració europea, començant amb la formació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, i finalment amb la formació de la Unió Europea.[172]
En una entrevista televisiva després de deixar el càrrec, a Truman li van preguntar quin estatunidenc creia que havia fet la contribució més gran dels trenta anys anteriors. Sense dubtar-ho, Truman va escollir Marshall, i va afegir: «No crec que en aquesta època en què he viscut hi hagi hagut un home que hagi estat un administrador més gran; un home amb un coneixement d'afers militars igual al del general Marshall».[173]
Orson Welles va dir en una entrevista amb Dick Cavett el 1970 que «Marshall és l'home més gran que he conegut mai... Crec que va ser el millor ésser humà que també va ser un gran home... Va ser un cavaller extraordinari: una institució antiquada que ja no existeix».[174] La història que Welles va relatar a Cavett per il·lustrar el seu punt de vista va ser sobre una vegada que va veure Marshall dedicar un temps per parlar amb un jove soldat americà que havia entrat accidentalment a la mateixa habitació. El jove estava bocabadat d'haver-se trobat accidentalment amb en Marshall, però en Marshall va mantenir la conversa amb el soldat amb paciència i educació.[174]
El 30 d'abril de 1998 es va inaugurar una estàtua del general Marshall al Centre Europeu d'Estudis de Seguretat George C. Marshall.
Dues organitzacions sense ànim de lucre, la Fundació George C. Marshall i el Centre Internacional George C. Marshall, propaguen activament el llegat del general Marshall. La Fundació Marshall supervisa els documents oficials de Marshall i més de dos milions d'altres documents relacionats amb el segle xx. El Centre Internacional preserva la casa de Marshall, Dodona Manor, com a museu i acull programes educatius centrats en la vida, el lideratge i el paper de Marshall en la història americana.[59]
Nombrosos carrers porten el nom del general Marshall, com ara George-Marshall-Straße a Wiesbaden, Alemanya, i George-C.-Marshall-Ring a Oberursel, Alemanya.[175][176]
El 30 d'abril de 1998, el Centre Europeu d'Estudis de Seguretat George C. Marshall va inaugurar la primera estàtua pública del general Marshall a Europa a Garmisch-Partenkirchen, Alemanya.[177] L'estàtua, una mica més gran que la vida real, va ser patrocinada pel Centre Marshall, els Amics del Centre Marshall i la ciutat de Garmisch-Partenkirchen. Mostra Marshall amb uniforme caminant per un pont de bronze, mirant cap a l'est, per saludar nous amics i aliats, i va ser dissenyada per l'artista Christiane Horn de Wartenberg, Baviera. Vernon A. Walters, exambaixador dels Estats Units a Alemanya, va ser un dels oradors principals durant la cerimònia d'inauguració.[177]
↑En una entrevista al final de la seva vida, quan li van preguntar si es considerava virginià, va respondre: «La meva família és de Kentucky. Jo mateix vaig ser l'únic membre de la família nascut al nord... Em vaig casar amb dos virginians, virginians molt fervents, i vaig anar a l'escola en una escola de la secció històrica de Virgínia molt fervent. També podria dir que pago impostos a Virgínia» (Unger, Unger & Hirshson 2014, p. 5n)
↑La menció de l'Estrella de Plata de Marshall diu: "va ser el Cap Adjunt de l'Estat Major per a Operacions al Quarter General de la Primera Divisió des del 8 de juny de 1917 fins al 6 de juliol de 1918. Pels seus superiors assoliments professionals, la seva habilitat tàctica, el seu bon judici i la seva conducta valenta en obtenir informació a través de visites personals a les línies més exposades, va contribuir de manera determinant a l'entrenament, la moral i les operacions de la Divisió al Sector Toul, al Sector Cantigny i al moviment per a l'ofensiva a Soissons."[44]
↑Els oficials nord-americans amb rang de cinc estrelles no es jubilen mai; reben la paga completa del servei actiu de per vida.
↑Marshall fins i tot va fer tot el possible per evitar caure presa dels encants del poder. Sempre s'havia negat a votar perquè creia que un soldat professional havia de romandre per sobre de la política, però va prendre altres mesures per aïllar-se de la influència corruptora del poder un cop es va convertir en cap d'estat major (Uldrich 2005).
↑"El general Marshall podia veure el president en qualsevol moment, però com que era general, mai no se'n va aprofitar. De fet, en una ocasió, crec que va ser sobre Palestina, va dir al president –algú a la reunió em va dir–: "Senyor president, si pren aquesta mesura, no votaria per vostè, però és clar que no voto". Com a oficial de l'exèrcit, sembla que mai va votar en la seva vida" (McKinzie 1972).
↑Bigelow, Michael E. (May–June 1998). «Knowing and Doing». Military Review (Fort Leavenworth, Kansas: United States Army Command and General Staff College): 64 – via Google Books.
↑Empric, Bruce E. (2024), Uncommon Allies: U.S. Army Recipients of Soviet Military Decorations in World War II, Teufelsberg Press, p. 45, ISBN 979-8-3444-6807-5
↑Hill, MJR. Comparative Analysis Of The Military Leadership Styles Of George C. Marshall And Dwight D. Eisenhower (en anglès). United States: Lucknow Books, 2014, p. 42. ISBN 978-1782895251.
↑Pops, GM. Ethical Leadership in Turbulent Times: Modeling the Public Career of George C. Marshall (en anglès). Estats Units: Lexington Books, 2010, p. 64. ISBN 978-0739124772.
↑Pogue, FC. George C. Marshall (en anglès). United States: Viking Press, 1963.
"Letter to Charles J. Graham, September 23, 1941 [Washington, D.C.]", The Papers of George Catlett Marshall, Lexington, Va.: The George C. Marshall Foundation, 1981. Electronic version based on The Papers of George Catlett Marshall, vol. 2, "We Cannot Delay," 1 July 1939 – 6 December 1941 (Baltimore and London: The Johns Hopkins University Press, 1986), p. 616 [Pentagon Office, Selected Correspondence, Box 69, Folder 18. Holding ID: 2-553].
Gouda, Frances. American visions of the Netherlands East Indies/Indonesia : US foreign policy and Indonesian nationalism, 1920-1949. Thijs Brocades Zaalberg. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2002. ISBN 1-4175-2156-2. OCLC55842798.
Lewis, Adrian. The American Culture of War: The History of US Military Force from World War II to Operation Enduring Freedon. Routledge, 2012. ISBN 978-0415890199.
Uldrich, Jack. Soldier, Statesman, Peacemaker: Leadership Lessons from George C. Marshall. AMACOM Books, 2005. ISBN 978-0814415962. «Marshall even went to great lengths to prevent himself from falling prey to the allures of power. He had always refused to vote because he subscribed to the belief that a professional soldier should remain above politics, but he took other steps to insulate himself from the corrupting influence of power once he became chief of staff.»
Brecher, Frank W. «US Secretary of State George C. Marshall's Losing Battles against President Harry S. Truman's Palestine Policy, January–June 1948». Middle Eastern Studies, vol. 48, 2, 2012, pàg. 687. DOI: 10.1080/00263206.2012.687252.
Ossad, Steven L. «Command Failures: Lessons Learned from Lloyd R. Fredendall». Army Magazine, 3-2003.
Parmelee, H. C. (15 August 1918). «Personal: Mr. Stuart B. Marshall». Chemical & Metallurgical EngineeringXIX (New York, NY: McGraw-Hill Company): 214. Arxivat de l'original el 24 April 2017.
csonnier. «Marshall & Romance» (en anglès americà). George C. Marshall Foundation, 13-02-2015. Arxivat de l'original el 7 May 2021. [Consulta: 7 maig 2021].
csonnier. «Marshall And Allen Tupper Brown». George C. Marshall Foundation. Lexington, VA: Marshall Foundation.org, 29-05-2015. Arxivat de l'original el 27 February 2021. [Consulta: 8 abril 2021].
«D-Day, A Year Too Late?» (en anglès). U.S. Naval Institute, 01-06-2019. Arxivat de l'original el 26 May 2021. [Consulta: 26 maig 2021].
«George C. Marshall: Early Career». georgecmarshall.org. Leesburg, VA: George C. Marshall International Center. Arxivat de l'original el 4 June 2021. [Consulta: 2 octubre 2021].
«General of the Army George Catlett Marshall». National Museum of the United States Army. Fort Belvoir, VA: Army Historical Foundation, 22-01-2015. Arxivat de l'original el 15 April 2021. [Consulta: 15 abril 2021].
«George Marshall». npg.si.edu. Arxivat de l'original el 28 July 2018. [Consulta: 4 juny 2021].
«George C. Marshall» (en anglès). npg.si.edu. Arxivat de l'original el 10 May 2021. [Consulta: 10 maig 2021].
«George C. Marshall» (en anglès). npg.si.edu. Arxivat de l'original el 12 May 2021. [Consulta: 12 maig 2021].
«George C. Marshall's Dodona Manor». George C. Marshall.org. Leesburg, VA: George C. Marshall International Center. Arxivat de l'original el 5 June 2021. [Consulta: 7 abril 2021].
«History of the Marshall Plan». marshallfoundation.org. George C. Marshall Foundation. Arxivat de l'original el 29 June 2016. [Consulta: 4 juliol 2016].
«Home». www.georgecmarshall.org. Arxivat de l'original el 16 July 2016. [Consulta: 4 juliol 2016].
«The Leadership of George C. Marshall». George C. Marshall.org. Leesburg, VA: George C. Marshall International Center. Arxivat de l'original el 11 September 2021. [Consulta: 7 abril 2021].
«Marshall Is Named Head Of Battle Monuments». The New York Times, 06-02-1949, p. 6.
«The Marshall Plan». georgecmarshall.org. Arxivat de l'original el 9 January 2009. [Consulta: 17 febrer 2009].
«Marshall's Silver Star». Marshall Foundation Blog. Lexington, VA: The George C. Marshall Foundation, 08-02-2020. Arxivat de l'original el 25 February 2021. [Consulta: 17 febrer 2021].
McCullough, David. «Truman Fires MacArthur». History Net.com. Leesburg, VA: World History Group, 1992b. Arxivat de l'original el 19 May 2021. [Consulta: 11 maig 2021].
McKinzie, Richard D. «Joseph C. Satterthwaite Oral History Interview». Truman Library, 13-11-1972. Arxivat de l'original el 27 June 2020. [Consulta: 27 juny 2020]. «"General Marshall could see the President anytime, but being a general he never took advantage of this. In fact, on one occasion, I think it was over Palestine actually, he told the President -- I was told by somebody at the meeting -- "Mr. President, if you take this action I wouldn't vote for you, but of course I don't vote." He as an Army officer never voted apparently in his life."»
Pierson, Frank. «Truman». HBO Films, Spring Creek Productions, 09-09-1995. Arxivat de l'original el 25 August 2019. [Consulta: 17 maig 2021].
Pogue, Forrest C. «The Supreme Commander». ibiblio.org. Office of the Chief of Military History. Arxivat de l'original el 20 January 2016. [Consulta: 9 setembre 2015].
«Queen Elizabeth II Coronation Medal». Marshall Foundation.org. Lexington, VA: George C. Marshall Foundation, 31-05-2017. Arxivat de l'original el 11 September 2021. [Consulta: 8 abril 2021].
Runkle, Benjamin. «When Marshall Met Pershing». War on the Rocks. Washington, DC: Rocks Media, LLC, 03-10-2017. Arxivat de l'original el 18 February 2021. [Consulta: 30 març 2021].
Sargent, Joseph. «MacArthur». Universal Pictures, 15-07-1977. Arxivat de l'original el 1 November 2016. [Consulta: 17 maig 2021].
Sargent, Joseph. «Day One». AT&T, Spelling Entertainment, World International Network (WIN), 05-03-1989. [Consulta: 17 maig 2021].
Aldrich, Edward Farley. "The Partnership: George Marshall, Henry Stimson, and the Extraordinary Collaboration that Won World War II." (Stackpole Books, 2022)
Alperovitz, Gar, Robert L. Messer, and Barton J. Bernstein. "Marshall, Truman, and the decision to drop the bomb." International Security 16.3 (1991): 204–221. online
Brower, Charles F. George C. Marshall: Servant of the American Nation (Palgrave Macmillan, 2011) Excerpt.
Bryan, Ferald J. "George C. Marshall at Harvard: A Study of the Origins and Construction of the 'Marshall Plan' Speech." Presidential Studies Quarterly (1991): 489–502. onlineArxivat 3 February 2020 a Wayback Machine.
Clarcq, J., DeMartino, R., & Palanski, M. E. "George C. Marshall: An enduring model of leadership effectiveness" Journal of Character and Leadership Integration (2011). 2:17–34.
Findling, John E. and Frank W. Thackeray eds. Statesmen Who Changed the World: A Bio-Bibliographical Dictionary of Diplomacy (Greenwood, 1993) pp 337–45.
Friedrich, Tamara L., et al. "Collectivistic leadership and George C. Marshall: A historiometric analysis of career events." Leadership Quarterly 25.3 (2014): 449–467. online
Gullan, Harold I. "Expectations of Infamy: Roosevelt and Marshall Prepare for War, 1938–41." Presidential Studies Quarterly Volume: 28#3 1998. Pages 510+ online editionArxivat 16 March 2010 a Wayback Machine.
Higginbotham, Don. "George Washington and George Marshall: Some Reflections on the American Military Tradition" (U.S. Air Force Academy, 1984) online.
Hopkins, Michael F. "President Harry Truman's Secretaries of State: Stettinius, Byrnes, Marshall and Acheson." Journal of Transatlantic Studies 6.3 (2008): 290–304.
Jordan, Jonathan W., American Warlords: How Roosevelt's High Command Led America to Victory in World War II (NAL/Caliber 2015).
Kurtz-Phelan, Daniel. The China Mission: George Marshall's Unfinished War, 1945-1947 (W.W. Norton & Company, 2018) online review
Levine, Steven I. "A New Look at American Mediation in the Chinese Civil War: the Marshall Mission and Manchuria." Diplomatic History 1979 3(4): 349–375. ISSN 0145-2096
Marshall, George C. Selected Speeches and Statements. Ed. Harvey A. DeWeerd (Infantry Journal, 1945).
Munch, P. G. "General George C. Marshall and the Army staff: A study in the effectiveness of staff leadership". Military Review. (1994). 74:14–23
Nelsen, J. T. "General George C. Marshall: Strategic leadership and the challenges of reconstituting the Army, 1939–1941" in Professional Readings in Military Strategy (Strategic Studies Institute, U.S. Army War College, 1993) 7: 1–95.
Olsen, Howard A. "George C. Marshall, emergence of a politician, 1 September 1939 to 6 December 1941" (Army Command And General Staff College, 1990) online
Parrish, Thomas. Roosevelt and Marshall: Partners in Politics and War .(W. Morrow, 1989). 608
Perry, Mark. Partners in Command: George Marshall and Dwight Eisenhower in War and Peace. (Penguin Press, 2007)
Forrest Pogue, Viking, (1963–87) Four-volume authorized biography: complete text is online
Steele, Richard W. The First Offensive, 1942: Roosevelt, Marshall, and the Making of American Strategy. (Indiana University Press, 1973)
Stoler, Mark C. George C. Marshall: Soldier-Statesman of the American Century. (Twayne, 1989) 252
Taaffe, Stephen R. Marshall and His Generals: U.S. Army Commanders in World War II. (University Press of Kansas, 2011) excerpt
Thompson, Rachel Yarnell. Marshall: A Statesman Shaped in the Crucible of War. (George C. Marshall International Center, 2014). ISBN 978-0615929033
Unger, Debi and Irwin with Stanley Hirshson. George Marshall: a Biography. (Harper, 2014). ISBN 978-0060577193
Weissman, Alexander D. "Pivotal politics—The Marshall Plan: A turning point in foreign aid and the struggle for democracy." History Teacher 47.1 (2013): 111–129. online, for middle and high school students
Widener, Jeffrey M. "From General to Diplomat: The Success and Failure of George C. Marshall's Mission to China after World War II." Chinese Historical Review 27.1 (2020): 32–49.
The Papers of George Catlett Marshall: (Larry I. Bland and Sharon Ritenour Stevens, eds.) online edition
Vol. 1: "The Soldierly Spirit," December 1880 – June 1939. (1981)
Vol. 2: "We Cannot Delay," 1 July 1939 – 6 December 1941. (1986)
Vol. 3: "The Right Man for the Job," 7 December 1941 – 31 May 1943. (1991)
Vol. 4: "Aggressive and Determined Leadership," 1 June 1943 – 31 December 1944. (1996)
Vol. 5: "The Finest Soldier," 1 January 1945 – 7 January 1947. (2003)
Vol. 6: "The Whole World Hangs in the Balance," 8 January 1947 – 30 September 1949. (2012)
Vol. 7: "The Man of the Age," 1 October 1949 – 16 October 1959. (2016)
Bland, Larry; Jeans, Roger B.; and Wilkinson, Mark, ed. George C. Marshall's Mediation Mission to China, December 1945 – January 1947. Lexington, Va.: George C. Marshall Found., 1998. 661
Marshall, George C. George C. Marshall: Interviews and Reminiscences for Forrest C. Pogue. Lexington, Va.: George C. Marshall Found., 1991. 698 online edition
_(cropped).jpg)
_(cropped).jpg)
Tinent de 2a – 2/2/1902 (al 1902 no existia encara la insígnia)
Tinent – 7/3/1907
Capità – 1/7/1916
Major – 1/7/1920
Tinent Coronel – 21/8/1923
Coronel – 1/9/1933
Brigadier – 1/10/1936
Major General – 1/7/1939
Tinent General – 1/8/1939
General – 1/9/1939
General de l'Exèrcit – 16/12/1944 (rang permanent) – 11/4/1946,_rotated.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Medalla del Servei Distingit a l'Exèrcit amb un manat de fulles de roure[152]
Estrella de Plata[44]
Medalla de la Campanya de les Filipines[150]
Medalla del Servei a la Frontera de Mèxic[150]
Medalla de la Victòria a la I Guerra Mundial amb 5 barres de campanya[153][154]
Medalla de l'Exèrcit d'Ocupació d'Alemanya[150]
Medalla del Servei de Defensa Americana amb la insígnia Servei a l'estranger[150]
Medalla de la Campanya Americana (va ser el primer receptor)[155]
Medalla de la Campanya Asiàtica-Pacífica[150]
Medalla de la Campanya Europea-Africana-Orient Mitjà amb 2 estrelles de bronze [150]
Medalla de la Victòria a la II Guerra Mundial[150]
Medalla del Servei a la Defensa Nacional[150]
Gran Creu de Cavaller Honorífic de l'orde del Bany (Regne Unit)[150]
Gran Creu de la Legió d'Honor (França)[156]
Creu de Guerra 1914-1918 amb palma de bronze (França)[150]
Orde de Suvórov de 1a Classe (URSS) [157]
Orde del Cel Blau i el Sol Blanc (República de Xina)[158]
Gran Creu de l'orde del Mèrit Militar[159]
Gran Creu de l'orde del Mèrit (Xile)[150]
Gran Creu de l'orde de Boyacá Cherifien (Colòmbia[150]
Orde del Mèrit Militar de 1a Clase (Cuba) [150]
Membre de 1a classe de l'orde d'Abdón Calderón (Equador)[150]
Gran Creu amb Espases de l'orde de Jordi I (Grècia)[150]
Gran Creu de Cavaller de l'orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer (Italia)[150]
Gran Creu de Cavaller de l'orde de la Corona d'Itàlia (Italia)[150]
Gran cordó de l'orde d'Ouissam Alauita (Marroc)
Gran Creu amb Espases de l'orde d'Orange-Nassau (Països Baixos)[150]
Gran Oficial de l'orde del Sol (Perú)[150]
Medalla del Centenari de la República de Libèria (Libèria)[150]
Medalla de Plata per Valentia (Montenegro)[150]
Medalla de la Solidaritat de 2a Classe (Panamà])[150]
Medalla de la Coronació de la Reina Elisabet II (Regne Unit)[150]
Expert Insígna d'expert amb fusell[160]
4 Barres del Servei a Ultramar (pel servei a la I Guerra Mundial)[161]
Barra del Servei a Ultramar[161]
.svg){kind=small}
George Marshall a Internet Movie Database (anglès)
.svg){kind=small}
