Reunificació alemanya

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per al procés unificador del segle XIX vegeu Imperi Alemany
Infotaula d'esdevenimentReunificació alemanya
BerlinWall-BrandenburgGate.jpg
Tipus esdeveniment
Data 9 novembre 1989 - 20 setembre 1990
Modifica dades a Wikidata
Esquema dels països

La reunificació alemanya (Deutsche Wiedervereinigung) va ocórrer el 3 d'octubre de 1990, data en què les àrees de l'antiga República Democràtica Alemanya (comunament anomenada "Alemanya Oriental") van ser incorporades a la República Federal Alemanya (comunament anomenada "Alemanya Occidental"). Després de les primeres eleccions lliures de l'Alemanya Oriental el 18 de març, 1990 van començar les negociacions entre Alemanya Oriental i Alemanya Occidental les quals van culminar en el Tractat d'Unificació, mentre que les negociacions entre les dues Alemanyes i els quatre estats d'ocupació van signar l'anomenat "Tractat Dos més Quatre", el qual atorgava la independència plena a l'estat alemany reunificat. L'Alemanya reunificada va romandre com a membre de la Comunitat Europea (que després es convertiria en la Unió Europea) i de l'OTAN. S'utilitza el terme "reunificació" en comptes d'"unificació", ja que l'últim es refereix a la unificació inicial d'Alemanya el 1871.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Alemanya ocupada, 1945

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, Alemanya va ser dividida en quatre zones d'ocupació. Berlín, l'antiga capital, com a seu del Consell del Control dels Aliats, va ser, al seu torn, dividida en quatre zones d'ocupació. Encara que la intenció original dels estats d'ocupació era governar plegats l'Alemanya de les fronteres de 1947, la tensió de la Guerra Freda va fer que les zones francesa, britànica i nord-americana formessin la República Federal Alemanya (i Berlín Oest) el 1949, excloent la zona soviètica la qual formaria la República Democràtica Alemanya (incloent-hi Berlín de l'est), el mateix any. A més, d'acord amb els termes de la Conferència de Ialta del febrer de 1945, les províncies de Pomerània Oriental i Silesia, així com la meitat sud de Prússia Oriental van ser annexades per Polònia i la meitat nord de Prússia Oriental (avui dia Oblast de Kaliningrad) va ser annexionada per la Unió Soviètica (i que avui dia pertany a Rússia).

L'Alemanya Oriental i l'Alemanya Occidental van declarar ser la successora legítima i legal del Reich alemany. No obstant això, Alemanya Oriental va canviar la seva posició poc després, declarant que Alemanya va deixar d'existir el 1945 i que tant l'Alemanya Oriental com l'Alemanya Occidental eren estats nous.

La primera proposta de reunificació alemanya va ser realitzada per Ióssif Stalin el 1952 sota termes similars als adoptats després per Àustria. El tractat requeria la creació d'una Alemanya neutral amb una frontera oriental sobre la línia Oder-Neisse, i que totes les tropes dels aliats fossin retirades l'any següent. El govern de l'Alemanya Occidental, sota el canceller Konrad Adenauer va afavorir una integració més propera amb l'Europa Occidental, i va demanar que la reunificació fos negociada amb la provisió de què haguessin eleccions supervisades en tota l'Alemanya. Aquesta condició va ser rebutjada pels soviètics. Una altra proposta de Stalin incloïa la reunificació d'Alemanya dins les fronteres antigues del 31 de desembre, 1937 sota la condició que Alemanya s'afiliés al Pacte de Varsòvia (és a dir, al Bloc Oriental).

Des de 1949, la República Federal Alemanya es va desenvolupar com una nació capitalista occidental amb una "economia de mercat social" i amb un govern parlamentari i democràtic. El creixement perllongat, que començaria la dècada de 1950, es va traduir en un "miracle econòmic" (wirtschaftswunder) de 30 anys. A l'altra banda de la frontera la República Democràtica Alemanya va establir un govern autoritari amb una economia planificada centralment. Encara que Alemanya Oriental es convertiria en l'estat més ric i avançat del Bloc Oriental, la majoria dels seus ciutadans encara enyoraven les llibertats polítiques i la prosperitat econòmica de l'oest. La fugida d'un gran nombre d'alemanys orientals cap als països no comunistes des de Berlín Oest va fer que Alemanya Oriental erigís el "sistema fronterer" (del qual, el mur de Berlín seria una part) el 1961, per un èxode major.

El govern d'Alemanya Occidental i els seus aliats de l'OTAN no van reconèixer, al començament la República Democràtica Alemanya ni la República Popular de Polònia, per la doctrina de Hallstein. Les relacions entre les dues Alemanyes van romandre fredes fins que el canceller oriental Willy Brandt va iniciar una controvertible política d'apropament amb l'Alemanya Oriental (anomenada Ostpolitik) la dècada de 1970.

La fi de la divisió[modifica | modifica el codi]

Durant la dècada de 1980 la idea d'unificació alemanya era considerada en les dues Alemanyes com una esperança distant, inassolible mentre els governs comunistes governessin l'Europa Oriental. No obstant això, aquesta esperança de reunificació va ser posada a l'abast per mitjà dels canvis polítics de la Unió Soviètica. L'adveniment del líder reformista Mikhaïl Gorbatxov el 1985 va iniciar onades de reforma que s'estenien per tot el Bloc Oriental, i les quals presentaven una nova oportunitat de canvi a l'Alemanya Oriental.

L'agost de 1989, Hongria va aixecar les seves restriccions frontereres amb Àustria i el setembre del mateix any, més de 13.000 persones van fugir a l'oest passant per Hongria. Les manifestacions massives contra el règim oriental van començar a finals de 1989, les més prominents en serien les manifestacions de dilluns de Leipzig. Davant l'agitació civil, el líder oriental Erich Honecker va dimitir el 18 d'octubre, 1989. El gabinet sencer va renunciar el 7 de novembre.

Article principal: Mur de Berlín

El 9 de novembre 1989 es va escampar el rumor que les restriccions de viatge per als alemanys orientals havien estat retirades pel nou govern, i milers de persones van anar cap al mur de Berlín on els guàrdies van acabar obrint les portes d'accés per permetre el pas. Embravits, molts alemanys de tots dos costats van començar a enderrocar diverses seccions del mur. Aquest fet fou el catalitzador de la caiguda definitiva del règim i la reunificació de les dues alemanyes.

El 18 de març, 1990, es van realitzar les primeres eleccions lliures sota un sistema no comunista a l'Alemanya Oriental, amb la intenció de construir un govern per negociar la finalització de l'estat. Un ideòleg alemany va dir el 1989: "Polònia romandria com a Polònia encara que caigués el comunisme; però, sense comunisme, l'Alemanya Oriental no tenia cap raó per existir."

Sota el mandat del primer ministre Lothar de Maizière, Alemanya Oriental va negociar, amb Alemanya Occidental, el Regne Unit, França, els Estats Units i la Unió Soviètica les condicions a la reunificació. Malgrat haver-se retractat de la seva oposició a la reunificació, la Unió Soviètica va objectar l'absorció d'Alemanya Oriental a l'OTAN, per mitjà de la reunificació. No obstant això, es va assolir un acord en què l'Alemanya, com a nació unificada, pertanyeria a l'OTAN, sota la condició que les tropes de l'OTAN no serien apostades en territori d'Alemanya Oriental.

El Tractat d'Unificació (Einigungsvertrag)

Paral·lelament a les negociacions multilaterals, els governs de les dues Alemanyes van signar el 18 de maig un acord intermedi, una Unió Econòmica Social i Monetària, la qual va començar l'1 de juliol. El 23 d'agost el parlament de l'Alemanya Oriental (Volkskammer) va aprovar la proposició d'annexió a la República Federal Alemanya. El Tractat d'Unificació (Einigungsvertrag) es va signar el 31 d'agost, 1990 pels representants de les dues Alemanyes. El 12 de setembre, 1990, es va signar el Tractat sobre la Resolució Final respecte a Alemanya (El Tractat Dos més Quatre), el qual restablia la sobirania dels estats alemanys.

Alemanya es va reunificar oficialment el 3 d'octubre, 1990, data en què els cinc estats restablerts (Bundesländer) de l'Alemanya Oriental –Brandenburg, Mecklenburg-Pomerània de l'Oest, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Thuringia– es van unir formalment a la República Federal Alemanya, escollint una de les dues opcions implementades per la constitució d'aquest país. Atès que aquests cinc estats alemanys es van unir als altres 23 d'acord a l'article 23, l'àrea sota la constitució simplement s'ampliava per incloure'ls. L'altra opció era que Alemanya Oriental s'unís com una entitat a Alemanya Occidental, una altra entitat, i després, entre altres coses, s'aprovés una nova constitució pel nou país. Encara que l'opció que es va escollir era més senzilla, ha produït sentiments d'"ocupació" o de ser "annexats" a l'antiga República Federal.

Per facilitar el procés, la República Federal Alemanya va realitzar canvis a la "Llei Bàsica" o constitució. L'article 146 va ser esmenat per tal que l'article 23 de la constitució actual pogués ser utilitzat per a la reunificació. Llavors, tan bon punt els cinc "estats federats restablerts" de l'Alemanya Oriental s'hagueren unit, la Llei Bàsica es va esmenar una altra vegada per indicar que no hi havia altres regions d'Alemanya, que existien fora del territori unificat i que no s'haguessin annexionat. No obstant això, la constitució pot ser esmenada una altra vegada en el futur i encara permet l'adopció d'altra constitució per al poble alemany en el futur.

El 14 de novembre, 1990, el govern alemany va firmar un tractat amb Polònia establint les fronteres alemanyes de la línia Oder-Neisse com a fronteres permanents i, per tant, renunciant a la Silèsia, la Pomerània de l'Est, Danzig i Prússia de l'Est. El mes següent, es van realitzar les primeres eleccions generals de tots els estats alemanys des de 1933, que tindrien com a resultat una majoria pel govern de coalició de Helmut Kohl.

Els efectes de la reunificació[modifica | modifica el codi]

El cost de la reunificació ha estat una càrrega feixuga a l'economia alemanya i ha contribuït a l'alentiment del creixement econòmic en anys recents. Els costos de la reunificació han estat estimats en €1,5 bilions, la qual cosa és major que el deute nacional de l'estat. La primera causa va ser la debilitat de l'economia d'Alemanya Oriental i les taxes modificades de conversió del marc alemany oriental i el marc alemany occidental que provocarien una manca de competitivitat de les indústries orientals. Encara avui dia hi ha transferències especials de €100.000 milions cada any per "reconstruir" Alemanya Oriental. La taxa d'atur ha pujat al territori d'Alemanya Oriental al 20%. Milers d'alemanys orientals han emigrat cap als territoris occidentals per trobar feina.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Reunificació alemanya Modifica l'enllaç a Wikidata