Vés al contingut

Pacte de Varsòvia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióPacte de Varsòvia
(ru) Договор о дружбе, сотрудничестве и взаимной помощи Modifica el valor a Wikidata
Escut del Pacte de Varsòvia Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
LemaUnion of peace and socialism Modifica el valor a Wikidata
EpònimTractat de Varsòvia Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtОВД, WTO, 华约, 華約, ОВД, АВД, OTV, VMT i ՎՊԿ Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització internacional
aliança militar Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialrus, alemany, polonès, hongarès, txec, romanès i búlgar Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació14 maig 1955
Data de dissolució o abolició1r juliol 1991 Modifica el valor a Wikidata
14 maig 1955Tractat de Varsòvia Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Treballadors7.300 Modifica el valor a Wikidata
Format per
República Popular d'Albània (1955–1968)
República Popular d'Hongria (1955–1991)
República Popular de Polònia (1955–1991)
República Socialista de Romania (1955–1991)
República Democràtica Alemanya (1955–1990)
República Popular de Bulgària (1955–1991)
República Socialista Txecoslovaca (1955–1991)
Unió Soviètica (1955–1991) Modifica el valor a Wikidata
El Palau Presidencial de Varsòvia, Polònia, on es va establir i signar el Pacte de Varsòvia el 14 de maig de 1955.

El Pacte de Varsòvia, oficialment anomenat Tractat d'Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua, fou un acord de cooperació militar, un tractat de defensa col·lectiva signat a Varsòvia, Polònia, entre la Unió Soviètica i set altres repúbliques socialistes del Bloc de l'Est de l'Europa Central i Oriental el 14 de maig de 1955, durant la Guerra Freda.[1] El terme «Pacte de Varsòvia» fa referència habitualment tant al tractat en si com a la seva aliança militar resultant, l'Organització del Pacte de Varsòvia[2][3] (OMC)[3][4] (també coneguda com a «Organització del Tractat de Varsòvia»[5] («OMC»)).[a] El Pacte de Varsòvia era el complement militar del Consell d'Assistència Econòmica Mútua (COMECON), l'organització econòmica dels estats del Bloc de l'Est.[6][7]

Dissenyat sota el lideratge de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el Pacte de Varsòvia es va establir com un equilibri de poder o contrapès a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN, fundada el 1949), i especialment el rearmament de la República Federal Alemanya, a la que el tractat fundacional de la Comunitat Europea de Defensa permetia reorganitzar les seves forces armades.[8] No hi va haver cap confrontació militar directa entre les dues organitzacions; en canvi, el conflicte es va lliurar sobre una base ideològica i mitjançant guerres per poders . Tant l'OTAN com el Pacte de Varsòvia van conduir a l'expansió de les forces militars i la seva integració en els respectius blocs. El compromís militar més gran del Pacte de Varsòvia va ser la invasió de Txecoslovàquia, el seu propi estat membre, per part del Pacte de Varsòvia, l'agost de 1968 (amb la participació de totes les nacions del pacte excepte Albània i Romania), que, en part, va provocar que Albània es retirés del pacte menys d'un mes després. El pacte va començar a desfer-se amb l'expansió de les Revolucions de 1989 pel Bloc de l'Est, començant amb el moviment Solidaritat a Polònia,[9] el seu èxit electoral el juny de 1989 i el Pícnic Paneuropeu de l'agost de 1989.[10]

L'Alemanya Oriental es va retirar del pacte després de la reunificació alemanya el 1990. El 25 de febrer de 1991, en una reunió a Hongria, el pacte va deixar d'existir mitjançant una declaració conjunta dels ministres de defensa i afers exteriors dels sis estats membres restants. La mateixa URSS es va dissoldre el desembre de 1991, tot i que la majoria de les antigues repúbliques soviètiques van formar l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva poc després. En els següents 20 anys, els països del Pacte de Varsòvia fora de l'URSS es van unir a l'OTAN (Alemanya Oriental a través de la seva reunificació amb Alemanya Occidental; i la República Txeca i Eslovàquia com a països separats), igual que els estats bàltics.

La seu d'aquest organisme es trobava a Moscou, on fou format un Comitè Assessor Polític format per tots els països signants. La funció principal d'aquest Comitè era la discussió d'una aplicació eventual d'algun article del tractat en una situació interior o exterior que ho requerís. Tanmateix, les figures amb més influència eren soviètics. D'aquesta manera l'URSS s'assegurà que aquest organisme militar complia els seus interessos en política exterior.

Història

[modifica]
Origen i desenvolupament
[modifica]

Abans de la creació del Pacte de Varsòvia, els líders txecoslovacs, temorosos d'una Alemanya rearmada, van intentar crear un pacte de seguretat amb l'Alemanya Oriental i Polònia. Aquests estats van protestar enèrgicament contra la remilitarització de l'Alemanya Occidental.[11] El Pacte de Varsòvia es va establir com a conseqüència del rearmament de l'Alemanya Occidental dins de l'OTAN. Els líders soviètics, com molts líders europeus a banda i banda del Teló d'Acer, temien que Alemanya tornés a ser una potència militar i una amenaça directa. Les conseqüències del militarisme alemany van romandre com un record fresc entre els soviètics i els europeus de l'est.[12][13][14] Com que la Unió Soviètica ja tenia una presència armada i dominació política a tots els seus estats satèl·lit orientals el 1955, el pacte s'ha considerat durant molt de temps "superflu",[15] i, a causa de la manera precipitada en què es va concebre, els funcionaris de l'OTAN el van qualificar de "castell de cartró".

L'URSS, per por a la restauració del militarisme alemany a l'Alemanya Occidental, havia suggerit el 1954 que s'unís a l'OTAN, però els EUA ho van rebutjar.[16][17][18]

Conferència durant la qual es va establir i signar el Pacte.
El teló d'acer (línia negra) El punt negre representa Berlín Oest, un enclavament alineat amb Alemanya Occidental. Albània va retirar el seu suport al Pacte de Varsòvia el 1961 a causa de la divisió soviètico-albanesa i es va retirar formalment el 1968.

La petició soviètica d'unir-se a l'OTAN va sorgir arran de la Conferència de Berlín de gener-febrer de 1954. El ministre d'afers exteriors soviètic, Mólotov, va fer propostes per reunificar Alemanya[19] i celebrar eleccions per a un govern pangermànic,[20] amb condicions de retirada dels exèrcits de les quatre potències i neutralitat alemanya,[21] però els altres ministres d'afers exteriors, Dulles (EUA), Eden (Regne Unit) i Bidault (França), van rebutjar totes les propostes.[22] Les propostes per a la reunificació d'Alemanya no eren res de nou: anteriorment, el 20 de març de 1952, les converses sobre una reunificació alemanya, iniciades per l'anomenada "Nota Stalin", van acabar després que el Regne Unit, França i els Estats Units insistissin que una Alemanya unificada no havia de ser neutral i havia de ser lliure d'unir-se a la Comunitat Europea de Defensa (CED) i rearmar-se. James Dunn (EUA), que es va reunir a París amb Eden, Konrad Adenauer (Alemanya Occidental) i Robert Schuman (França), va afirmar que "l'objectiu havia de ser evitar la discussió amb els russos i pressionar la Comunitat Europea de Defensa".[23] Segons John Gaddis, «hi havia poca inclinació a les capitals occidentals a explorar aquesta oferta» de l'URSS,[24] mentre que l'historiador Rolf Steininger afirma que la convicció d'Adenauer que «la neutralització significa sovietització», referint-se a les polítiques de la Unió Soviètica envers Finlàndia conegudes com a finlandització, va ser el principal factor en el rebuig de les propostes soviètiques.[25] Adenauer també temia que la unificació alemanya pogués haver provocat la fi del paper polític principal de la CDU al Bundestag de l'Alemanya Occidental.

En conseqüència, Molotov, tement que la CED es dirigís en el futur contra l'URSS i "buscant evitar la formació de grups d'estats europeus dirigits contra els altres estats europeus", va fer una proposta de Tractat Europeu General sobre Seguretat Col·lectiva a Europa "obert a tots els estats europeus sense tenir en compte els seus sistemes socials", que hauria inclòs l'Alemanya unificada (deixant així la CED obsoleta). Però Eden, Dulles i Bidault es van oposar a la proposta.[26]

Un mes després, el Tractat Europeu proposat va ser rebutjat no només pels partidaris de la CED, sinó també pels opositors occidentals de la Comunitat Europea de Defensa (com el líder gaullista francès Gaston Palewski), que el van percebre com a "inacceptable en la seva forma actual perquè exclou els EUA de la participació en el sistema de seguretat col·lectiva a Europa".[27] Els soviètics van decidir llavors fer una nova proposta als governs dels EUA, el Regne Unit i França per acceptar la participació dels EUA en l'Acord General Europeu proposat.[27] Com que un altre argument esgrimit contra la proposta soviètica va ser que les potències occidentals la percebien com a "dirigida contra el Pacte de l'Atlàntic Nord i la seva liquidació",[27][28] els soviètics van decidir declarar la seva "disposició a examinar conjuntament amb altres parts interessades la qüestió de la participació de l'URSS al bloc de l'Atlàntic Nord", especificant que "l'admissió dels EUA a l'Acord General Europeu no hauria d'estar condicionada al fet que les tres potències occidentals acceptessin que l'URSS s'unís al Pacte de l'Atlàntic Nord".[27] De nou, totes les propostes soviètiques, inclosa la sol·licitud d'unir-se a l'OTAN, van ser rebutjades pels governs del Regne Unit, els Estats Units i França poc després.[18][29] Emblemàtica va ser la postura del general britànic Hastings Ismay, un fervent partidari de l'expansió de l'OTAN. Es va oposar a la sol·licitud d'unió a l'OTAN feta per l'URSS el 1954[30] dient que "la sol·licitud soviètica d'unir-se a l'OTAN és com un lladre impenitent que sol·licita unir-se a la policia".[31]

Un típic jeep militar soviètic UAZ-469, utilitzat per la majoria dels països del Pacte de Varsòvia.

L'abril de 1954, Adenauer va fer la seva primera visita als Estats Units, on es va reunir amb Nixon, Eisenhower i Dulles. La ratificació de la CED es va retardar, però els representants dels EUA van deixar clar a Adenauer que la CED hauria de formar part de l'OTAN.[32]

Els records de l'ocupació nazi encara eren forts, i França també temia el rearmament d'Alemanya.[33][34] El 30 d'agost de 1954, el Parlament francès va rebutjar la CED, assegurant així el seu fracàs[35] i bloquejant un objectiu important de la política dels EUA envers Europa: associar militarment l'Alemanya Occidental amb Occident.[36] El Departament d'Estat dels EUA va començar a elaborar alternatives: Alemanya Occidental seria convidada a unir-se a l'OTAN o, en el cas de l'obstruccionisme francès, s'implementarien estratègies per eludir un veto francès per tal d'obtenir el rearmament alemany fora de l'OTAN.[37]

El 23 d'octubre de 1954 es va decidir finalment l'admissió de la República Federal d'Alemanya al Pacte de l'Atlàntic Nord. La incorporació de l'Alemanya Occidental a l'organització el 9 de maig de 1955 va ser descrita com "un punt d'inflexió decisiu en la història del nostre continent" per Halvard Lange, ministre d'Afers Exteriors de Noruega en aquell moment.[38] El novembre de 1954, l'URSS va sol·licitar un nou Tractat de Seguretat Europea,[39] per tal de fer un intent final per evitar que una Alemanya Occidental remilitaritzada s'oposés potencialment a la Unió Soviètica, sense èxit.

Un cartell d'amenaces "Soviet Big Seven" de 1981, que mostra l'equipament dels exèrcits del Pacte de Varsòvia

El 14 de maig de 1955, l'URSS i set altres països de l'Europa de l'Est, "reafirmant el seu desig d'establir un sistema de seguretat col·lectiva europea basat en la participació de tots els estats europeus independentment dels seus sistemes socials i polítics"[40] van establir el Pacte de Varsòvia en resposta a la integració de la República Federal d'Alemanya a l'OTAN,[41][42] declarant que: "una Alemanya Occidental remilitaritzada i la integració d'aquesta última al bloc nord-atlàntic [...] augmenten el perill d'una altra guerra i constitueixen una amenaça per a la seguretat nacional dels estats pacífics; [...] en aquestes circumstàncies, els estats europeus pacífics han de prendre les mesures necessàries per salvaguardar la seva seguretat".[40]

Un dels membres fundadors, l'Alemanya Oriental, va rebre permís de rearmament de la Unió Soviètica i l'Exèrcit Nacional Popular es va establir com a forces armades del país per contrarestar el rearmament de l'Alemanya Occidental.[43]

L'URSS es va concentrar en la seva pròpia recuperació, confiscant i transferint la majoria de les plantes industrials alemanyes, i va exigir reparacions de guerra a l'Alemanya Oriental, Hongria, Romania i Bulgària mitjançant empreses conjuntes dominades pels soviètics. També va instituir acords comercials dissenyats deliberadament per afavorir el país. Moscou controlava els partits comunistes que governaven els estats satèl·lit, i aquests seguien les ordres del Kremlin. L'historiador Mark Kramer conclou: "La sortida neta de recursos de l'Europa de l'Est a la Unió Soviètica va ser d'aproximadament entre 15.000 i 20.000 milions de dòlars durant la primera dècada posterior a la Segona Guerra Mundial, una quantitat aproximadament igual a l'ajuda total proporcionada pels Estats Units a l'Europa occidental en el marc del Pla Marshall ".[44]

El novembre de 1956, les forces soviètiques van envair Hongria, un estat membre del Pacte de Varsòvia, i van reprimir violentament la Revolució Hongaresa. Després d'això, l'URSS va fer tractats bilaterals de 20 anys amb Polònia (17 de desembre de 1956),[45] la RDA (12 de març de 1957),[46] Romania (15 d'abril de 1957; les forces soviètiques van ser retirades posteriorment com a part de la desatel·lització de Romania), i Hongria (27 de maig de 1957),[47] garantint que les tropes soviètiques estiguessin desplegades en aquests països.

El Pacte de Varsòvia es va establir com un equilibri de poder i contrapart davant l'OTAN.[48][49] No hi va haver enfrontament militar directe entre les dues organitzacions; tot i que el conflicte es va lliurar sobre una base ideològica i mitjançant guerres per delegació. Tant l'OTAN com el Pacte de Varsòvia van portar a l'expansió de les forces militars i la seva integració als blocs respectius. El seu compromís militar més gran va ser la invasió de Txecoslovàquia l'agost de 1968 (amb la participació de totes les nacions del Pacte excepte Albània i Romania), cosa que, en part, va provocar que Albània es retirés del pacte menys d'un mes després. El pacte va començar a desfer-se íntegrament amb la difusió de les revolucions de 1989 a través del bloc de l'Est, començant per la revolució hongaresa de 1956, el moviment Solidarnosc liderat per Lech Walesa a Polònia,[50] el seu èxit electoral el juny de 1989 i el pícnic paneuropeu a l'agost de 1989,[51][52] i va entrar ja en franc enfonsament amb la caiguda del Mur de Berlín.

A la fi de la dècada dels 80 es van donar contactes bilaterals entre OTAN i Pacte de Varsòvia per dur a terme un desarmament progressiu. Aquesta pacificació va ser possible gràcies a les decisions polítiques de Mikhaïl Gorbatxov, que reduí la presència de tropes soviètiques en els països de l'Europa de l'Est.[53]

Alemanya Oriental es va retirar del Pacte després de la reunificació alemanya el 1990. El 25 de febrer de 1991, en una reunió a Hongria, els ministres de Defensa i Relacions Exteriors dels sis Estats membres restants van declarar la fi del Pacte, que es va oficialitzar l'1 de juliol de 1991.[54]

Estats membres

[modifica]
Reunió dels set representants dels països del Pacte de Varsòvia a Berlín Est el maig de 1987. D'esquerra a dreta: Gustáv Husák (Txecoslovàquia), Todor Zhivkov (Bulgària), Erich Honecker (Alemanya de l'Est), Mikhail Gorbachev (Unió Soviètica), Nicolae Ceaușescu (Romania), Wojciech Jaruzelski (Polònia) i János Kádár (Hongria)

L'aplicació del Pacte de Varsòvia afectava a tots els Estats socialistes d'Europa de l'Est, a excepció de Iugoslàvia. Els signants fundadors del Pacte eren els següents governs comunistes:

Observadors

[modifica]

 Mongòlia El juliol de 1963, la República Popular de Mongòlia va sol·licitar unir-se al Pacte de Varsòvia en virtut de l'article 9 del tractat. A causa de la divisió sinosoviètica emergent, Mongòlia va romandre en estatus d'observador. En el que va ser el primer cas d'una iniciativa soviètica bloquejada per un membre no soviètic del Pacte de Varsòvia, Romania va bloquejar l'adhesió de Mongòlia al Pacte de Varsòvia.[59][60] El govern soviètic va acceptar estacionar tropes a Mongòlia el 1966.[61]

Al principi, la Xina, Corea del Nord i Vietnam del Nord tenien l'estatus d'observador,[62] però la Xina es va retirar el 1961 com a conseqüència de la divisió albanesa-soviètica, en què la Xina va donar suport a Albània contra l'URSS com a part de la divisió sinosoviètica més àmplia de principis dels anys seixanta.[63]

Durant la Guerra Freda

[modifica]
Article principal: Guerra Freda
Tancs soviètics, marcats amb creus blanques per distingir-los dels tancs txecoslovacs, [64] als carrers de Praga durant la invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia, 1968

Durant 36 anys, l'OTAN i el Pacte de Varsòvia mai van fer la guerra directament entre ells a Europa; els Estats Units i la Unió Soviètica i els seus respectius aliats van implementar polítiques estratègiques destinades a la contenció mútua a Europa, mentre treballaven i lluitaven per la influència dins de la Guerra Freda a l'escenari internacional. Aquests van incloure la Guerra de Corea, la Guerra del Vietnam, la invasió de la Badia de Cochinos, la Guerra Bruta, la Guerra Cambodja-Vietnam i altres.[65][66]

Protesta a Amsterdam contra la cursa d'armament nuclear entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, 1981

El 1956, després de la declaració del govern d'Imre Nagy sobre la retirada d'Hongria del Pacte de Varsòvia, les tropes soviètiques van entrar al país i van destituir el govern.[67] Les forces soviètiques van aixafar la revolta nacional, cosa que va provocar la mort d'uns 2.500 ciutadans hongaresos.[68]

L'única acció conjunta de les forces armades comunistes multinacionals va ser la invasió de Txecoslovàquia, un altre estat membre del Pacte de Varsòvia, a l'agost de 1968.[69] Tots els països membres, amb l'excepció de la República Socialista de Romania i la República Popular d'Albània, van participar en la invasió.[70] La República Democràtica Alemanya només va proporcionar un suport mínim.[70] (Albània es va retirar del pacte un mes després d'aquesta intervenció.)

L'abril de 1985, els líders dels membres del Pacte de Varsòvia es van reunir a Varsòvia, on van renovar l'aliança per trenta anys.[71]

Fi de la Guerra Freda

[modifica]
El pícnic paneuropeu va tenir lloc a la frontera entre Hongria i Àustria el 1989.

El 1989, el descontentament popular, civil i polític, va enderrocar els governs comunistes dels països del Tractat de Varsòvia. El principi de la fi del Pacte de Varsòvia, independentment del poder militar, va ser el Pícnic Paneuropeu de l'agost de 1989. L'esdeveniment, que es remunta a una idea d'Otto von Habsburg, va provocar l'èxode massiu de ciutadans de la RDA i la població informada pels mitjans de comunicació de l'Europa de l'Est va sentir la pèrdua de poder dels seus governants i el Teló d'Acer es va trencar completament. Tot i que el nou govern de Solidaritat de Polònia sota Lech Wałęsa va assegurar inicialment als soviètics que romandria al Pacte,[72] això va trencar els claustres de l'Europa de l'Est, que ja no podia ser mantinguda unida militarment pel Pacte de Varsòvia.[73][74][75] De 1989 a 1991, els governs comunistes van ser enderrocats a Albània, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya Oriental, Romania, Bulgària, Iugoslàvia i la Unió Soviètica.

Mentre es desenvolupaven els darrers actes de la Guerra Freda, diversos estats del Pacte de Varsòvia (Polònia, Txecoslovàquia i Hongria) van participar en l'esforç de la coalició liderada pels Estats Units per alliberar Kuwait a la Guerra del Golf.

El 25 de febrer de 1991, el Pacte de Varsòvia va ser declarat dissolt en una reunió de ministres de defensa i afers exteriors dels països restants del Pacte celebrada a Hongria.[76] L'1 de juliol de 1991, a Praga, el president txecoslovac Václav Havel[77] va posar fi formalment a l'Organització d'Amistat, Cooperació i Assistència Mútua del Tractat de Varsòvia de 1955 i, per tant, va anul·lar el Tractat de Varsòvia després de 36 anys d'aliança militar amb l'URSS. L'URSS es va dissoldre el desembre de 1991.

Estructura

[modifica]
El Mariscal de la Unió Soviètica Ivan Konev (esquerra) va exercir com a primer Comandant Suprem del Pacte (1955–1960), mentre que el General de l'Exèrcit Aleksei Antonov va exercir com a primer Cap de l'Estat Major Combinat del Pacte (1955–1962).

L'organització del Tractat de Varsòvia era doble: el Comitè Consultiu Polític s'encarregava dels assumptes polítics, i el Comandament Combinat de les Forces Armades del Pacte controlava les forces multinacionals assignades, amb seu a Varsòvia, Polònia.

Tot i que aparentment era una aliança de seguretat col·lectiva similar, el Pacte de Varsòvia diferia substancialment de l'OTAN. De jure, els vuit països membres del Pacte de Varsòvia es van comprometre a la defensa mútua de qualsevol membre que fos atacat; les relacions entre els signataris del tractat es basaven en la no-intervenció mútua en els afers interns dels països membres, el respecte a la sobirania nacional i la independència política.[78]

No obstant això, de facto, el Pacte va ser un reflex directe de l'autoritarisme i el domini indiscutible de l'URSS sobre el Bloc de l'Est,[79] en el context de l'anomenat Imperi Soviètic, que no era comparable al dels Estats Units sobre el Bloc Occidental.[79] Tots els comandants del Pacte de Varsòvia havien de ser, i han estat, oficials superiors de la Unió Soviètica alhora i nomenats per un mandat no especificat: el Comandant Suprem de les Forces Armades Unificades de l'Organització del Tractat de Varsòvia, que comandava i controlava totes les forces militars dels països membres, també era Primer Viceministre de Defensa de l'URSS, i el Cap de l'Estat Major Combinat de les Forces Armades Unificades de l'Organització del Tractat de Varsòvia també era Primer Vicecap de l'Estat Major General de les Forces Armades Soviètiques.[80] Al contrari, el secretari general de l'OTAN i el president del Comitè Militar de l'OTAN són càrrecs amb un mandat fix ocupats de manera rotatòria aleatòria per funcionaris de tots els països membres per consens.

Malgrat l'hegemonia americana (principalment militar i econòmica) sobre l'OTAN, totes les decisions de l'Aliança de l'Atlàntic Nord requerien un consens unànime al Consell de l'Atlàntic Nord i l'entrada de països a l'aliança no estava subjecta a la dominació sinó a un procés democràtic natural.[79] En el Pacte de Varsòvia, les decisions les prenia en última instància sola la Unió Soviètica; els països del Pacte de Varsòvia no podien negociar la seva entrada al Pacte ni les decisions preses.[79]

Tot i que nominalment era una aliança "defensiva", la funció principal del Pacte era salvaguardar l'hegemonia de la Unió Soviètica sobre els seus satèl·lits de l'Europa de l'Est, i les úniques accions militars directes del Pacte van ser les invasions dels seus propis estats membres per evitar que se'n segrestessin.[81]

Romania i Albània

[modifica]
El Pacte de Varsòvia abans de la invasió de Txecoslovàquia el 1968, amb la Unió Soviètica i els seus satèl·lits (vermell) i els dos membres independents no soviètics: Romania i Albània (rosa)

Romania i (fins al 1968) Albània van ser excepcions. Juntament amb Iugoslàvia, que va trencar amb la Unió Soviètica abans de la creació del Pacte de Varsòvia, aquests tres països van rebutjar completament la doctrina soviètica formulada per al Pacte. Albània va abandonar oficialment l'organització el 1968, en protesta per la invasió de Txecoslovàquia. Romania tenia les seves pròpies raons per romandre com a membre formal del Pacte de Varsòvia, com ara l'interès de Nicolae Ceaușescu de preservar l'amenaça d'una invasió del Pacte per poder vendre's com a nacionalista, així com l'accés privilegiat als seus homòlegs de l'OTAN i un escó en diversos fòrums europeus que d'altra manera no hauria tingut (per exemple, Romania i la resta del Pacte de Varsòvia, liderada pels soviètics, van formar dos grups diferents en l'elaboració de l'Acta Final de Hèlsinki).[82] Quan Andrei Grechko va assumir el comandament del Pacte de Varsòvia, tant Romania com Albània havien desertat del Pacte a tots els efectes pràctics. A principis dels anys seixanta, Grechko va iniciar programes destinats a evitar que les heretgies doctrinals romaneses s'estenguessin a altres membres del Pacte. La doctrina de defensa territorial de Romania amenaçava la unitat i la cohesió del Pacte. Cap altre país va aconseguir escapar del Pacte de Varsòvia com ho van fer Romania i Albània. Per exemple, els pilars de les forces de tancs de Romania eren models desenvolupats localment. Les tropes soviètiques van ser desplegades a Romania per última vegada el 1963, com a part d'un exercici del Pacte de Varsòvia. Després de 1964, a l'exèrcit soviètic se li va prohibir tornar a Romania, ja que el país es negava a participar en els exercicis conjunts del Pacte.[83]

Un tanc TR-85 romanès el desembre de 1989 (els tancs TR-85 i TR-580 de Romania van ser els únics tancs no soviètics del Pacte de Varsòvia sobre els quals es van imposar restriccions en virtut del Tractat CFE de 1990 [84] )

Fins i tot abans de l'arribada de Nicolae Ceaușescu, Romania era de fet un país independent, a diferència de la resta del Pacte de Varsòvia. Fins a cert punt, era fins i tot més independent que Cuba (un estat comunista alineat amb la Unió Soviètica que no era membre del Pacte de Varsòvia). El règim romanès era en gran part impermeable a la influència política soviètica, i Ceaușescu va ser l'únic oponent declarat de la glàsnost i la perestroika. A causa de la relació polèmica entre Bucarest i Moscou, Occident no va responsabilitzar la Unió Soviètica de les polítiques seguides per Bucarest. Aquest no va ser el cas dels altres països de la regió, com ara Txecoslovàquia i Polònia.[85] A principis de 1990, el ministre d'Afers Exteriors soviètic, Eduard Xevardnadze, va confirmar implícitament la manca d'influència soviètica sobre la Romania de Ceaușescu. Quan li van preguntar si tenia sentit que visités Romania menys de dues setmanes després de la revolució, Xevardnadze va insistir que només anant en persona a Romania podria esbrinar com "restaurar la influència soviètica".[86] Romania va sol·licitar i obtenir la retirada completa de l'exèrcit soviètic del seu territori el 1958. La campanya romanesa per la independència va culminar el 22 d'abril de 1964 quan el Partit Comunista Romanès va emetre una declaració proclamant que: "Tot partit marxista-leninista té el dret sobirà... d'elaborar, triar o canviar les formes i els mètodes de construcció socialista" i "No existeix cap partit "matre" ni cap partit "descendent", cap partit "superior" ni "subordinat", sinó només la gran família de partits comunistes i obrers amb els mateixos drets" i també "no hi ha ni hi pot haver patrons ni receptes úniques". Això va equivaler a una declaració d'independència política i ideològica de Moscou.[87][88][89][90]

L' IAR-93 Vultur romanès no va ser l'únic avió de combat dissenyat i construït per un membre no soviètic del Pacte de Varsòvia.[91] Vegeu també el reacció txecoslovac Aero L-39 Albatros .

Després de la retirada d'Albània del Pacte de Varsòvia, Romania va seguir sent l'únic membre del Pacte amb una doctrina militar independent que negava a la Unió Soviètica l'ús de les seves forces armades i evitava la dependència absoluta de les fonts soviètiques d'equipament militar.[92] Romania va ser l'únic membre no soviètic del Pacte de Varsòvia que no estava obligat a defensar militarment la Unió Soviètica en cas d'un atac armat.[93] Bulgària i Romania van ser els únics membres del Pacte de Varsòvia que no tenien tropes soviètiques estacionades al seu territori.[94] El desembre de 1964, Romania es va convertir en l'únic membre del Pacte de Varsòvia (excepte Albània, que abandonaria el Pacte completament en 4 anys) del qual es van retirar tots els assessors soviètics, inclosos els dels serveis d'intel·ligència i seguretat.[95] Romania no només no va participar en operacions conjuntes amb el KGB, sinó que també va establir "departaments especialitzats en contraespionatge anti-KGB".[96]

Romania va ser neutral en la divisió sinosoviètica.[97][98][99] La seva neutralitat en la disputa sinosoviètica, juntament amb ser el petit país comunista amb més influència en els afers globals, va permetre que Romania fos reconeguda pel món com la "tercera força" del món comunista. La independència de Romania, aconseguida a principis dels anys seixanta mitjançant l'alliberament del seu estatus de satèl·lit soviètic, va ser tolerada per Moscou perquè Romania no limitava amb el Teló d'Acer —estava envoltada d'estats socialistes— i perquè el seu partit governant no tenia intenció d'abandonar el comunisme.[100][101]

Tot i que certs historiadors com Robert R. King[102] i Dennis Deletant[103] argumenten en contra de l'ús del terme "independent" per descriure les relacions de Romania amb la Unió Soviètica, afavorint en canvi "autonomia" a causa de la pertinença continuada del país tant al Comecon com al Pacte de Varsòvia, juntament amb el seu compromís amb el socialisme, aquest enfocament no explica per què el juliol de 1963 Romania va bloquejar l'adhesió de Mongòlia al Pacte de Varsòvia, per què el novembre de 1963 Romania va votar a favor d'una resolució de l'ONU per establir una zona lliure d'armes nuclears a l'Amèrica Llatina quan els altres països alineats amb la Unió Soviètica es van abstenir, o per què el 1964 Romania es va oposar a la "forta resposta col·lectiva" proposada pels soviètics contra la Xina (i aquests són exemples únicament del període 1963-1964).[104] La desinformació soviètica va intentar convèncer Occident que l'apoderament de Ceaușescu era una dissimulació en connivència amb Moscou.[105] Fins a cert punt això va funcionar, ja que alguns historiadors van arribar a veure la mà de Moscou darrere de cada iniciativa romanesa. Per exemple, quan Romania es va convertir en l'únic país de l'Europa de l'Est que mantenia relacions diplomàtiques amb Israel, alguns historiadors han especulat que això va ser per caprici de Moscou. Tanmateix, aquesta teoria falla després d'una inspecció més detallada.[106] Fins i tot durant la Guerra Freda, alguns pensaven que les accions romaneses es van dur a terme a instàncies dels soviètics, però la ira soviètica per aquestes accions era "persuasivament genuïna". En realitat, els soviètics no anaven més enllà d'alinear-se públicament amb Occident contra els romanesos en alguns moments.[107]

Estratègia

[modifica]

L'estratègia darrere de la formació del Pacte de Varsòvia va ser impulsada pel desig de la Unió Soviètica d'evitar que l'Europa Central i Oriental fos utilitzada com a base pels seus enemics. La seva política també estava impulsada per raons ideològiques i geoestratègiques. Ideològicament, la Unió Soviètica es va arrogar el dret de definir el socialisme i el comunisme i actuar com a líder del moviment socialista mundial. Un corol·lari d'això era la necessitat d'una intervenció militar si un país semblava estar "violant" les idees socialistes bàsiques, és a dir, trencant amb l'esfera d'influència soviètica, explícitament enunciada a la Doctrina Bréjnev.[108]

Exercicis militars destacats

[modifica]

OTAN i Pacte de Varsòvia: comparació de les dues forces

[modifica]

Forces de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia a Europa

[modifica]
Estimacions de l'OTAN Estimacions

del Pacte de Varsòvia

Tipus OTAN Pacte de Varsòvia OTAN Pacte de Varsòvia
Personal 2,213,593 3,090,000 3,660,200 3,573,100
Avions de combat 3,977 8,250 7,130 7,876
Avions d'atac total NA NA 4,075 2,783
Helicòpters 2,419 3,700 5,720 2,785
Llançadors de míssils tàctics NA NA 136 1,608
Tancs 16,424 51,500 30,690 59,470
Armes antitancs 18,240 44,200 18,070 11,465
Vehicles de combat d'infanteria blindats 4,153 22,400 46,900 70,330
Artilleria 14,458 43,400 57,060 71,560
Altres vehicles blindats 35,351 71,000
Pont llançat amb vehicle blindat 454 2,550
Sistemes de defensa aèria 10,309 24,400
Submarins 200 228
Submarins (d'energia nuclear) 76 80
Grans vaixells de superfície 499 102
Vaixells que transporten avions 15 2
Vaixells que transporten avions i estan armats amb míssils de creuer 274 23
Vaixells de guerra amfíbia 84 24

Pacte posterior a Varsòvia

[modifica]
Expansió de l'OTAN abans i després del col·lapse del comunisme a tota l'Europa Central i Oriental

El 12 de març de 1999, la República Txeca, Hongria i Polònia es van unir a l'OTAN; Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovènia i Eslovàquia es van unir el març de 2004; Croàcia i Albània es van unir l'1 d'abril de 2009.[111][112]

Rússia, la successora de l'URSS, i alguns altres estats postsoviètics es van unir a l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC) el 1992 i als Cinc de Xangai el 1996, que van passar a anomenar-se Organització de Cooperació de Xangai (OCS) després de l'addició de l'Uzbekistan el 2001.[113]

El novembre de 2005, el govern polonès va obrir els seus arxius del Tractat de Varsòvia a l'Institut de la Memòria Nacional, que va publicar uns 1.300 documents desclassificats el gener de 2006, tot i que el govern polonès es va reservar la publicació de 100 documents, a l'espera de la seva desclassificació militar. Finalment, es van publicar 30 dels 100 documents reservats; 70 van romandre secrets i no publicats. Entre els documents publicats hi havia el pla de guerra nuclear del Tractat de Varsòvia, Set Dies al Riu Rin: una invasió i captura curta i ràpida d'Àustria, Dinamarca, Alemanya i els Països Baixos a l'est del Rin, utilitzant armes nuclears després d'un suposat primer atac de l'OTAN.[114][115]

Notes

[modifica]
  1. ↑ rus: Организация Варшавского договора (ОВД), àzeri: Varşava Müqaviləsi Təşkilatı (VMT), belarús: Арганізацыя Варшаўскага Дагавора (АВД), búlgar: Организация на Варшавския договор (ОВД), txec: Organizace Varšavské Smlouvy (OVS), alemany: Organisation des Warschauer Vertrags (OWV), estonià: Varssavi Lepingu Organisatsioon (VLO), kazakh: Варшава келісімі ұйымы, romanitzat: Varşava kelisimi uýımı (ВКҰ, VKU), letó: Varšavas Līguma Organizācija (VLO), lituà: Varšuvos Sutarties Organizacija (VSO), Kyrgyz: Варшавa келишими уюму (ВКУ), polonès: Organizacja Układu Warszawskiego (OUW), eslovac: Organizácia Varšavskej Zmluvy (OVZ), ucraïnès: Організації варшавського договору (ОВД), uzbek: Варшава шартномаси ташкилоти, romanitzat: Varshava shartnomasi tashkiloti (ВШТ, VShT)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Pacte de Varsòvia». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 2 juliol 2023].
  2. ↑ ‘NATO Summit (Brussels) Arxivat 2025-02-26 a Wayback Machine.’, column 1,289, volume 128, series 6, Hansard
  3. ↑ 3,0 3,1 Page 22, ‘NATO and OSCE, Partners or Rivals? Arxivat 2025-04-26 a Wayback Machine.’, Edward Killham
  4. ↑ ‘Organization Acronyms Arxivat 2024-12-09 a Wayback Machine.’ (sub‑chapter H‑312), TAGS/Terms Handbook (State Department, Government of the United States of America)
  5. ↑ «Milestones: 1953–1960 – Office of the Historian». history.state.gov. Arxivat de l'original el 2015-11-28. [Consulta: 1r maig 2025].
  6. ↑ Allen, Debra J. The Oder-Neisse Line: The United States, Poland, and Germany in the Cold War. ABC-Clio, 2003, p. 158. ISBN 9780313052446.  Arxivat 2024-12-21 a Wayback Machine.
  7. ↑ «Text of Warsaw Pact». United Nations Treaty Collection. Arxivat de l'original el 2 October 2013. [Consulta: 22 agost 2013].
  8. ↑ «Hace 65 años nació el Pacto de Varsovia como un contrapeso a la OTAN» (en castellà). Radio Prague International, 14-05-2020. [Consulta: 2 juliol 2023].
  9. ↑ Bernstein, Carl (24 juny 2001). «Cover Story: The Holy Alliance». TIME. ISSN 0040-781X. Arxivat de l'original el 23 December 2015. 
  10. ↑ «DDR-Massenflucht: Ein Picknick hebt die Welt aus den Angeln» (en alemany). , 16-08-2018.
  11. ↑ Czubiński, Antoni. Europa dwudziestego wieku: zarys historii politycznej (en polonès). Wydawnictwo Poznańskie, 1998, p. 298. ISBN 9788386138708. 
  12. ↑ Russett, Bruce. World Politics: The Menu for Choice (en anglès). Cengage Learning, 2009, p. 87. ISBN 9780495410683. 
  13. ↑ "When the Federal Republic of Germany entered NATO in early May 1955, the Soviets feared the consequences of a strengthened NATO and a rearmed West Germany".
  14. ↑ "1955: After objecting to Germany's admission into NATO, the Soviet Union joins Albania, Bulgaria, Czechoslovakia, East Germany, Hungary, Poland and Romania in forming the Warsaw Pact.".
  15. ↑ Laurien Crump (2015).
  16. ↑ «Soviet Union request to join NATO». Nato.int. Arxivat de l'original el 11 March 2012. [Consulta: 31 juliol 2013].
  17. ↑ "1954: Soviet Union suggests it should join NATO to preserve peace in Europe. U.S. and U.K. reject this". See chronology in: «Fast facts about NATO». CBC News, 06-04-2009. Arxivat 4 de maig 2012 a Wayback Machine.
  18. ↑ 18,0 18,1 «Proposal of Soviet adherence to NATO as reported in the Foreign Relations of the United States Collection». UWDC FRUS Library. Arxivat de l'original el 22 February 2014. [Consulta: 31 juliol 2013].
  19. ↑ Molotov, 1954a, p. 197, 201.
  20. ↑ Molotov, 1954a, p. 202.
  21. ↑ Molotov, 1954a, p. 197–198, 203, 212.
  22. ↑ Molotov, 1954a, p. 211–212, 216.
  23. ↑ Steininger, Rolf. The German Question: The Stalin Note of 1952 and the Problem of Reunification (en anglès). Columbia University Press, 1991, p. 56. 
  24. ↑ Gaddis, John. We Now Know: Rethinking Cold War History. Clarendon Press, 1997, p. 126. ISBN 9780198780700.  Arxivat 2024-12-21 a Wayback Machine.
  25. ↑ Steininger, Rolf. The German Question: The Stalin Note of 1952 and the Problem of Reunification. Columbia University Press, 1991, p. 80. 
  26. ↑ Molotov, 1954a, p. 214.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 «Molotov's Proposal that the USSR Join NATO, March 1954» (en anglès). Wilson Center. Arxivat de l'original el 2 February 2014. [Consulta: 1r agost 2013].
  28. ↑ Molotov, 1954a, p. 216.
  29. ↑ «Final text of tripartite reply to Soviet note». Nato website. Arxivat de l'original el 11 March 2012. [Consulta: 31 juliol 2013].
  30. ↑ Traynor, Ian. «Soviets tried to join Nato in 1954». The Guardian, 17-06-2001. Arxivat de l'original el 16 February 2017. [Consulta: 18 desembre 2016].
  31. ↑ «Memo by Lord Ismay, Secretary General of NATO». Nato.int. Arxivat de l'original el 4 March 2016. [Consulta: 31 juliol 2013].
  32. ↑ Adenauer, 1966a, p. 662.
  33. ↑ «The Warsaw Pact is formed». History Channel. Arxivat de l'original el 23 December 2015. [Consulta: 22 desembre 2015].
  34. ↑ «The refusal to ratify the EDC Treaty». CVCE. Arxivat de l'original el 2 February 2014. [Consulta: 1r agost 2013].
  35. ↑ «Debates in the French National Assembly on 30 August 1954». CVCE. Arxivat de l'original el 2 February 2014. [Consulta: 1r agost 2013].
  36. ↑ «US positions on alternatives to EDC». United States Department of State / FRUS collection. Arxivat de l'original el 2 February 2014. [Consulta: 1r agost 2013].
  37. ↑ «US positions on German rearmament outside NATO». United States Department of State / FRUS collection. Arxivat de l'original el 2 February 2014. [Consulta: 1r agost 2013].
  38. ↑ , 09-05-1955. Arxivat 6 de gener 2012 a Wayback Machine.
  39. ↑ Wolfe, James H. Indivisible Germany: Illusion or Reality?. Springer Science & Business Media, 2012, p. 73. 
  40. ↑ 40,0 40,1 «Text of the Warsaw Security Pact (see preamble)». Avalon Project. Arxivat de l'original el 15 May 2013. [Consulta: 31 juliol 2013].
  41. ↑ «Formation of Nato and Warsaw Pact». History Channel. Arxivat de l'original el 23 December 2015. [Consulta: 22 desembre 2015].
  42. ↑ "In reaction to West Germany's NATO accession, the Soviet Union and its Eastern European client states formed the Warsaw Pact in 1955." Citation from: NATO website. «A short history of NATO». nato.int. Arxivat de l'original el 26 March 2017. [Consulta: 24 desembre 2015].
  43. ↑ «No shooting please, we're German». , 13-10-2012. Arxivat 23 August 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
  44. ↑ Kramer, Mark. «The Soviet Bloc and the Cold War in Europe». A: Larres. A Companion to Europe Since 1945 (en anglès). Wiley, 2014, p. 79. ISBN 978-1-118-89024-0. 
  45. ↑ spiegel.de: Warum steht in Polen eine Sowjet-Garnison? Arxivat 2025-05-01 a Wayback Machine.
  46. ↑ vegeu també; Grup de Forces Soviètiques a Alemanya
  47. ↑ (en anglès) The American Journal of International Law, 52, 1, 1958, pàg. 215–221. DOI: 10.2307/2195705. JSTOR: 2195705.
  48. ↑ Yoder, Amos; Yoder, Amos Communist systems and challenges. Communism in transition : the end of the Soviet empires. Washington : Taylor & Francis, 1993, p. 58. ISBN 978-0-8448-1738-5. 
  49. ↑ Reinalda, Bob. Routledge history of international organizations : from 1815 to the present day. London ; New York : Routledge, 2009, p. 369. ISBN 978-0-415-47624-9. 
  50. ↑ León Manríquez, José Luis; Ramírez Bonilla, Juan José. Transformaciones en el mundo contemporáneo (en castellà). Secretaría De Educación Pública, 2012-02-11, p. 83-87. ISBN 978-607-8229-24-6. 
  51. ↑ Erdei, Christian. «European reunification» (en anglès). Desutche Welle, 19-08-2014. Arxivat de l'original el 2022-08-12. [Consulta: 2 juliol 2023].
  52. ↑ «El picnic con el que empezó la caída del Muro de Berlín y de la Cortina de Hierro hace 30 años» (en castellà). BBC News Mundo, 18-08-2019. Arxivat de l'original el 2023-07-02 [Consulta: 2 juliol 2023].
  53. ↑ Kramer, Mark «The Collapse of East European Communism and the Repercussions within the Soviet Union (Part 3)». Journal of Cold War Studies, 7, 1, 2005, pàg. 3–96. Arxivat de l'original el 2023-07-02. ISSN: 1520-3972 [Consulta: 2 juliol 2023].
  54. ↑ Kramer, Mark «The Collapse of East European Communism and the Repercussions within the Soviet Union (Part 1)». Journal of Cold War Studies, 5, 4, 2003, pàg. 178–256. ISSN: 1520-3972.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 55,4 «The Warsaw Pact is formed – May 14, 1955». History.com. Arxivat de l'original el 18 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  56. ↑ Winkler, Heinrich August. Germany: 1933–1990. Oxford University Press, 2006, p. 537. ISBN 978-0-19-926598-5. 
  57. ↑ Webb, Adrian. Longman Companion to Germany Since 1945. Routledge, 2014, p. 59. ISBN 978-1317884248. 
  58. ↑ Bozo, Édéric. Mitterrand, the End of the Cold War, and German Unification. Berghahn Books, 2009, p. 297. ISBN 978-1845457877. 
  59. ↑ Crump, Laurien. The Warsaw Pact Reconsidered: International Relations in Eastern Europe, 1955–1969. Routledge, 2015, p. 77. ISBN 978-1317555308. 
  60. ↑ Lüthi, Lorenz M. Cold Wars: Asia, the Middle East, Europe. Cambridge University Press, 19 març 2020, p. 398. ISBN 978-1108418331. 
  61. ↑ «Soviet Troops to Leave Mongolia in 2 Years», 03-03-1990. Arxivat de l'original el 10 October 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  62. ↑ ABC-CLIO. «Warsaw Treaty Organization», 03-03-1990. Arxivat de l'original el 16 August 2021. [Consulta: 29 agost 2020].
  63. ↑ Lüthi, Lorenz M. «Còpia arxivada». Cold War History, 7, 4, 08-10-2007, pàg. 479–494. Arxivat de l'original el 17 de febrer 2023. DOI: 10.1080/14682740701621762 [Consulta: 17 febrer 2023].
  64. ↑ «1968 – The Prague Spring» (en anglès americà). Austria 1989 – Year of Miracles. Arxivat de l'original el 8 July 2019. [Consulta: 8 juliol 2019].
  65. ↑ «America Wasn't the Only Foreign Power in the Vietnam War», 02-10-2013. Arxivat de l'original el 12 June 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  66. ↑ «Crisis Points of the Cold War». courses.lumenlearning.com. Boundless World History. Arxivat de l'original el 23 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  67. ↑ «The Hungarian Uprising of 1956». History Learning Site. Arxivat de l'original el 23 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  68. ↑ Percival, Matthew. «Recalling the Hungarian revolution, 60 years on». CNN, 23-10-2016. Arxivat de l'original el 23 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  69. ↑ «Soviets Invade Czechoslovakia – Aug 20, 1968». History.com. Arxivat de l'original el 23 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  70. ↑ 70,0 70,1 Nosowska, Agnieszka. «Warsaw Pact invasion of Czechoslovakia». www.enrs.eu. Arxivat de l'original el 23 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  71. ↑ Kramer, Mark «Còpia arxivada» (en anglès). Cambridge University Press, 2025. Arxivat de l'original el 2025-01-16. DOI: 10.1017/9781009557160 [Consulta: 2 maig 2025].
  72. ↑ «Polish Army: Enigma in the Soviet Alliance». , 22-08-1989. Arxivat 20 de desembre 2017 a Wayback Machine.
  73. ↑ Miklós Németh in Interview with Peter Bognar, Grenzöffnung 1989: „Es gab keinen Protest aus Moskau“ (German – Border opening in 1989: There was no protest from Moscow), in: Die Presse 18 August 2014.
  74. ↑ „Der 19. August 1989 war ein Test für Gorbatschows“ (German – 19 August 1989 was a test for Gorbachev), in: FAZ 19 August 2009.
  75. ↑ Michael Frank: Paneuropäisches Picknick – Mit dem Picknickkorb in die Freiheit (German: Pan-European picnic – With the picnic basket to freedom), in: Süddeutsche Zeitung 17 May 2010.
  76. ↑ «Warsaw Pact and Comecon To Dissolve This Week». Christian Science Monitor, 26-02-1991. Arxivat de l'original el 4 August 2012. [Consulta: 4 juny 2012].
  77. ↑ Greenhouse, Steven «Death Knell for Warsaw Pact». , 02-07-1991. Arxivat 23 August 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
  78. ↑ «How the Russians Used the Warsaw Pact». Arxivat de l'original el 23 August 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  79. ↑ 79,0 79,1 79,2 79,3 «Differences Between Nato and the Warsaw Pact». Atlantische Tijdingen, 57, 1967, pàg. 1–16. JSTOR: 45343492 [Consulta: 9 gener 2022]. Arxivat 9 de gener 2022 a Wayback Machine.
  80. ↑ Fes'kov, V. I.; Kalashnikov, K. A.; Golikov, V. I.. Sovetskai͡a Armii͡a v gody "kholodnoĭ voĭny," 1945–1991 (en rus). Tomsk: Tomsk University Publisher, 2004, p. 6. ISBN 5-7511-1819-7. 
  81. ↑ «Warsaw Pact ends». History.com. Arxivat de l'original el 2023-03-27. [Consulta: 2 maig 2025].
  82. ↑ Ben-Dor, Gabriel. Conflict Management in the Middle East. Lexington Books, 1987, p. 242. ISBN 978-0669141733. 
  83. ↑ Goldman, Emily O. The Diffusion of Military Technology and Ideas. Stanford University Press, 2003, p. 140–143. ISBN 978-0804745352. 
  84. ↑ «Office of Public Communication, Bureau of Public Affairs, 1991, US Department of State Dispatch, Volume 2, p. 13».
  85. ↑ Lévesque, Jacques. Jacques Lévesque, University of California Press, May 28, 2021, The Enigma of 1989: The USSR and the Liberation of Eastern Europe, pp. 192–193. Univ of California Press, 28 maig 2021. ISBN 978-0520364981. 
  86. ↑ Service, Robert. The End of the Cold War: 1985–1991 (en anglès). Pan Macmillan, 2015, p. 429. ISBN 978-1447287285. 
  87. ↑ McDermott, Kevin. Eastern Europe in 1968: Responses to the Prague Spring and Warsaw Pact Invasion. Springer, 2018, p. 195. ISBN 978-3319770697. 
  88. ↑ Eyal, Jonathan. Warsaw Pact and the Balkans: Moscow's Southern Flank. Springer, 1989, p. 68. ISBN 978-1349099412. 
  89. ↑ Valdez, Jonathan C. Internationalism and the Ideology of Soviet Influence in Eastern Europe. Cambridge University Press, 1993, p. 51. ISBN 978-0521414388. 
  90. ↑ Burks, Richard Voyles. Dynamics of Communism in Eastern Europe. Princeton University Press, 2015, p. XVI. ISBN 978-1400877225. 
  91. ↑ «Radio Free Europe/Radio Liberty, Incorporated, 1994, RFE/RL Research Report: Weekly Analyses from the RFE/RL Research Institute, Volume 3, p. 3».
  92. ↑ Leebaert, Derek. Soviet Strategy and the New Military Thinking. Cambridge University Press, 1992, p. 102, 110 and 113–114. ISBN 978-0521407694. 
  93. ↑ Eyal, Jonathan. Warsaw Pact and the Balkans: Moscow's Southern Flank. Springer, 1989, p. 74. ISBN 978-1349099412. 
  94. ↑ Dickerson, M. O.. An Introduction to Government and Politics: A Conceptual Approach (en anglès). Nelson Canada, 1990, p. 75. ISBN 978-0176034856. 
  95. ↑ Crampton, R. J.. R. J. Crampton, Routledge, 2014, The Balkans Since the Second World War, p. 189. Routledge, 2014. ISBN 978-1317891178. 
  96. ↑ Carey, Henry F. Romania Since 1989: Politics, Economics, and Society (en anglès). Lexington Books, 2004, p. 536. ISBN 978-0739105924. 
  97. ↑ Brinton, Crane. Civilization in the West. Prentice-Hall, 1973, p. 683. ISBN 978-0131350120. 
  98. ↑ Ebenstein, William. Today's Isms: Communism, Fascism, Capitalism, Socialism (en anglès). Prentice-Hall, 1980, p. 68. ISBN 978-0139243998. 
  99. ↑ Shafir, Michael. Romania: Politics, Economics and Society : Political Stagnation and Simulated Change (en anglès). Pinter Publishers, 1985, p. 177. ISBN 978-0861874385. 
  100. ↑ Ascoli, Max (1965). «Title». The Reporter 33: 32. ISSN 1049-1600. 
  101. ↑ Liu, Yong. Sino-Romanian Relations: 1950s–1960s. National Institute for the Study of Totalitarianism, 2006, p. 199. OCLC 164809102. 
  102. ↑ King, Robert R. A History of the Romanian Communist Party (en anglès). Hoover Institution Press, 1980, p. 135-136. ISBN 9780817973322. 
  103. ↑ (en anglès) Cold War History, 7, 4, pàg. 496. DOI: 10.1080/14682740701621796.
  104. ↑ Dragomir, Elena. Cold War Perceptions: Romania's Policy Change towards the Soviet Union, 1960–1964 (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2015, p. 14. ISBN 978-1443873031. 
  105. ↑ Abraham, Florin. Romania since the Second World War: A Political, Social and Economic History. Bloomsbury Publishing, 2016, p. 61. ISBN 978-1472529923. 
  106. ↑ Navon, Emmanuel. The Star and the Scepter: A Diplomatic History of Israel (en anglès). University of Nebraska Press, 2020, p. 307. ISBN 978-0827618602. 
  107. ↑ Alexander, Michael. Managing the Cold War: A View from the Front Line (en anglès). Royal United Services Institute, 2005, p. 85–86. ISBN 978-0855161910. 
  108. ↑ (en anglès) The Review of Politics, 34, 2, 4-1972, pàg. 190–209. DOI: 10.1017/S0034670500021045. JSTOR: 1406470.
  109. ↑ «Communist bloc war games in Bulgaria». UPI.
  110. ↑ «NATO and Warsaw Pact begin exercises». UPI.
  111. ↑ «Archived copy». Arxivat de l'original el 12 April 2019. [Consulta: 23 agost 2018].
  112. ↑ «NATO Update: Seven new members join NATO», 29-03-2004. Arxivat de l'original el 12 March 2018. [Consulta: 23 agost 2018].
  113. ↑ Sahai, Kajari (en anglès) China Report, 38, 1, 2002, pàg. 129–132. DOI: 10.1177/000944550203800118. ISSN: 0009-4455.
  114. ↑ «Poland risks Russia's wrath with Soviet nuclear attack map». , 26-11-2005. Arxivat 29 April 2020[Date mismatch] a Wayback Machine.
  115. ↑ «Poland reveals Warsaw Pact war plans». International Relations and Security Network. Arxivat de l'original el 9 July 2021. [Consulta: 23 desembre 2014].

Bibliografia

[modifica]
  • Adenauer, Konrad. Memorie 1945–1953 (en italià). Arnoldo Mondadori Editore, 1966a. 
  • Molotov, Vyacheslav. La conferenza di Berlino (en italià). Ed. di cultura sociale, 1954a. 
  • Aquest article incorpora text d'aquesta font, que és de domini públic. Estudis de País. Divisió Federal de Recerca.
  • This article incorporates text from this source, which is in the public domain. Country Studies Federal Research Division.

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pacte_de_Varsòvia&oldid=35109819»