Arma nuclear

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Núvol radioactiu després de l'explosió de la bomba atòmica de Nagasaki (1945)

Una arma nuclear és una arma que genera una gran quantitat d'energia a partir d'una reacció de fissió o de fusió nuclear. Aquest tipus d'armes tenen una gran capacitat destructiva, i són les més potents que s'han utilitzat mai. Actualment, només un grup relativament reduït de països reconeix que disposa d'armes nuclears. Les armes nuclears adopten molts formats i poden ser llançades des d'avions o mitjançant coets i míssils des de submarins, portaavions, bases militars, etc. Les armes nuclears s'utilitzen principalment per a matar i crear danys humans, materials i econòmics, també poden tenir un ús secundari com a demostració de superioritat i amenaça.

En temps de guerra només han estat utilitzades en dues ocasions: a Hiroshima el 6 d'agost de 1945 i a Nagasaki tres dies després. Els tipus de bomba utilitzats van ser respectivament una bomba d'urani i una de plutoni (les dues eren bombes A). Cent vint mil persones van morir immediatament i el dos-centes quaranta mil a causa dels efectes a mitjà i llarg termini d'aquestes armes fonamentalment com a conseqüència de malalties provocades per l'exposició a la radiació.[1] A les dues ciutats, la majoria dels morts foren civils.[2][3][4]Aquests són els únics bombardejos nuclears que han tingut lloc en temps de guerra.[5] Des d'aleshores han explotat unes dues mil bombes nuclears, la majoria com a part d'investigacions per al desenvolupament armamentístic nuclear, per part de set estats: els Estats Units, la Unió Soviètica, França, El Regne Unit, la Xina, l'Índia i el Pakistan. Se sospita que altres països tenen capacitat nuclear, mantenint-ho en secret; es creu que Israel posseeix armes nuclears, encara que no ho reconeix.[6][7][n. 1] Un estat, Sud-àfrica, ha admès haver fabricat armes nuclears anteriors en el passat, però des d'aleshores ha desmuntat el seu arsenal i sotmès a les salvaguardes internacionals.[8]

La primera bomba atòmica provada,[n. 2][9][10][11][12] alliberà una quantitat d'energia d'aproximadament 20 milions de tones de TNT. Una arma atòmica moderna, com la bomba atòmica B83 de poc més de 1.100 kg, pot produir una força explosiva comparable a la detonació de més de 1,2 milions de tones (1,1 milions de tones mètriques) de TNT.[13]

Es divideixen en dos tipus segons el seu mecanisme d'actuació:

Història[modifica | modifica el codi]

Bomba atòmica Little Boy 2

El desembre de 1938, els químics alemanys Otto Hahn i Fritz Strassmann van enviar un manuscrit a la revista Die Naturwissenschaften en el que informaven que havien detectat l'element bari després de bombardejar amb neutrons l'urani;[14][n. 3] al mateix temps, es van comunicar aquests resultats a Lise Meitner. Meitner i el seu nebot Otto Robert Frisch, van interpretar correctament aquests resultats com a una fissió nuclear.[15][n. 4] Frisch confirmà experimentalment les dades rebudes el 13 de gener de 1939.[16][n. 5] Fins i tot abans de la publicació, Meitner i Frisch interpretaren l'obra de Hahn i Strassmann i van creuar l'oceà Atlàntic amb Niels Bohr, que va anar a donar una conferència a la Universitat de Princeton. Isidor Isaac Rabi i Willis Lamb, dos físics de la Universitat Colúmbia que treballaven a Princeton, van escoltar la notícia i la van difondre a Colúmbia. Rabi va dir que li ho havia comentat a Enrico Fermi i que aquest el va creure. Bohr, al cap de poc, va anar de Princeton a Colòmbia per veure Fermi. En no trobar-lo a la seva oficina, Bohr va anar a la zona del ciclotró i es trobà amb Herbert Anderson. Bohr el va agafar per l'espatlla i va dir: "Jove, deixa que t'expliqui alguna cosa nova i excitant de la física".[17]

Estava clar que hi havia un nombre de científics a la Universitat Colúmbia que tractaven de detectar l'energia alliberada en la fissió nuclear de l'urani després d'un bombardeig de neutrons. El 25 de gener de 1939 un equip experimental de la Universitat Colúmbia va realitzar el primer experiment de fissió nuclear als Estats Units al soterrani de Pupin Hall.[18] Els membres de l'equip van ser Herbert L. Anderson, Eugene T. Booth, John R. Dunning, Enrico Fermi, G. Norris Glasoe, i Francis G. Slack.[17]

Entre 1942 i 1944 un grup d'accions de sabotatge, que constituïren l'anomenada batalla de l'aigua pesant, fetes pel moviment de resistència noruec i els bombardejos dels aliats van aconseguir la destrucció de la planta i la pèrdua de l'aigua pesant produïda. Aquestes accions, amb els noms en clau "Freshman, "Grouse" i "Gunnerside", van aconseguir aturar la producció de la planta a principis de 1943 i aturar de fet la recerca nuclear nazi.

Al final de la II Guerra Mundial, el president dels EUA, Harry Truman, va prendre la decisió de llançar dues bombes atòmiques sobre el Japó, que era l'últim país que quedava per rendir-se.

El 6 d'agost de 1945 la ciutat de Hiroshima va quedar destruïda en el que va ser el primer bombardeig atòmic de la història. El 9 d'agost de 1945 es llançà la segona bomba atòmica sobre la ciutat de Nagasaki. El Japó capitulà sense condicions. La signatura de l'armistici es va realitzar el 2 de setembre de 1945 a bord del cuirassat Missouri.

A part del llançament d'aquestes dues bombes atòmiques durant la II Guerra Mundial, s'han realitzat, des de l'any 1945 més de 2000 proves nuclears en més de 30 emplaçaments. La primera explosió nuclear de prova de la història, la van portar a terme els EUA a les 17:30h (hora local) del 16 de juliol de 1945 al desert d'Alamogordo a l'Estat de Nou Mèxic (EUA). El projecte per a la fabricació de la bomba atòmica, havia estat aprovat el 18 de juny de 1942 pel president nord-americà Franklin Delano Roosevelt amb el nom de Projecte Manhattan.

Durant la guerra freda el perill d'un enfrontament nuclear entre Estats Units i la Unió Soviètica condicionava les relacions internacionals. Quan les relacions diplomàtiques van anar millorant es van signar entre les dues superpotències diversos acord de limitació de la força nuclear.

Amb la fi del règim soviètic la tensió va agafar altres escenaris com Corea del Nord, Índia i Pakistan o l'Orient Mitjà.

Tecnologia[modifica | modifica el codi]

L'urani natural es compon principalment de l'isòtop 238, que no pot iniciar per ell mateix una reacció nuclear en cadena però pot absorbir un neutró i desintegrar-se en plutoni 239 per emissió i absorció de neutrons, i una petita part (voltant el 0'7%) d'urani 235, molt radioactiu. Aquests dos isòtops tenen un pes diferent voltant l'1%, la qual cosa permet, amb un procés d'enriquiment de l'urani molt llarg i costós, la concentració de l'isòtop 235. Amb l'urani empobrit obtingut com a residu i una mica de plutoni, un altre producte molt utilitzat a l'armament nuclear, es pot obtenir un combustible nuclear anomenat MOX.

A una massa crítica de UAE (urani altament enriquit), per terme mitjà, un dels dos o tres neutrons alliberats per la fissió d'un nucli d'urani 235 acaba provocant una nova fissió, la majoria dels neutrons escapa per la superfície, i no hi ha explosió. Perquè una bomba com la de Hiroshima esclati es necessita un mecanisme que uneixi de forma ràpida dues masses subcrítiques, simplement llançant una massa contra l'altra. En el cas de Hiroshima l'energia de la bomba es va alliberar en una milionèsima part de segon. En un tipus de bomba com la de Nagasaki n'hi havia prou amb menys d'una massa crítica, donat que l'explosió fou produïda per implosió, en aquest cas la massa es fa supercrítica per l'explosió de càrregues explosives externes, per la qual cosa es redueixen els espais per allà on poden fugir els neutrons sense generar fissions.

Per poder fabricar una arma nuclear es necessita urani enriquit amb més del 20% de l'isòtop 235; per davall del 20% la massa crítica és massa grossa per poder fer un aparell efectiu, en canvi una massa crítica d'urani enriquit al 93%, envoltat per un deflector de neutrons de beril·li de cinc centímetres de gruix seria de vint-i-dos quilograms. Per arribar a la massa crítica amb urani enriquit al 20% fan falta quatre-cents quilograms aproximadament.

Tipus d'armes nuclears[modifica | modifica el codi]

Les armes nuclears es poden classificar segons el tipus de reacció nuclear que allibera l'energia de l'explosió i/o segons el seu disseny intern. Tot i això, totes les armes nuclears construïdes fins a l'actualitat depenen d'una reacció de fissió per iniciar l'alliberament d'energia. Generalment, les armes nuclears es classifiquen en els següents tipus:

Esquema de la bomba atòmica Little Boy 1.Aletes de la cua en forma de caixa. 2.Conjunt de la recambra del canó d'acer. 3.Detonador. 4.Cordite (explosiu propulsor sense fums convencional). 5.Projectil d'urani-235. Sis anells (26 kg) en un contenidor prim d'acer. 6.Dispositius sensor de la pressió atmosfèrica i colector. 7.Revestiment contenidor de la bomba. 8.Equip de fusibles i muntada. 9."Bala" d'urani-235 (característiques tècniques: 24 kg, 16 cm de longitud, 10 cm de diàmetre) 10. Cilindre del canó (el dibuix no es correspon amb les proporcions: tenia uns 180 cm de llarg, amb un diàmetre intern de 10 cm) 11."Diana" d'urani-235 (característiques tècniques: 36 kg) amb receptacle (el reflector de neutrons és just a dalt) 12.Antena de l'altímetre Archie (4xAPS-13). 13.Fusibles (posats per armar la bomba just abans de llançar-la).

Bombes de fissió[modifica | modifica el codi]

Les bombes de fissió obtenen la seva energia enterament a partir del procés de fissió d'àtoms pesants, generalment urani o plutoni. Aquests àtoms tenen isòtops radioactius i alguns d'aquests, com l'U-235 i el Pu-239, es poden utilitzar per fabricar bombes atòmiques.

El material radioactiu es manté separat en dos nuclis, cadascun amb una massa inferior a la massa crítica. En el moment de l'explosió, les dues masses subcrítiques s'uneixen formant una massa supercrítica per mitjà d'un explosiu convencional.

Aquest tipus d'arma nuclear és la més senzilla de fabricar i és el que es va utilitzar per la primera prova d'una bomba atòmica (prova Trinity, projecte Manhattan) i en les bombes llançades sobre Hiroshima i Nagasaki al final de la Segona Guerra Mundial.

L'energia alliberada per aquest tipus de bombes sol ser d'unes quantes desenes de kilotons. Aquesta, ve limitada per la quantitat de material radioactiu que es pot acumular en les masses subcrítiques sense que s'assoleixi la massa crítica. La major bomba de fissió mai llançada tenia una potència de 500kt.

Bombes de fissió augmentades[modifica | modifica el codi]

En aquest tipus de bombes es col·loca una mica de deuteri i de triti junt amb el material fissionable, al nucli de la bomba. Les elevades temperatures produïdes per la fissió inicien la fusió d'aquests dos isòtops de l'hidrogen. La reacció de fusió produeix molts neutrons d'alta energia que acceleren el procés de fissió. D'aquesta manera una proporció més gran de nuclis pesants es poden fissionar abans la força de l'explosió no separi el material radioactiu.

Aquest mètode pot arribar a doblar la potència d'una bomba de fissió (per exemple, una bomba de 20kt pot passar a ser de 40kt). Tot i això, la contribució de la reacció de fusió a aquesta potència és molt petita (un 1%). Les bombes de fissió augmentades són el primer pas cap a aconseguir una veritable bomba de fusió atòmica.

Bombes de fissió-fusió[modifica | modifica el codi]

Les bombes de fissió-fusió obtenen la seva energia a partir de la fusió d'isòtops pesants de l' Hidrogen, com el Deuteri i el Triti, continguts en forma de tritiur, o deuteriur de Liti. Aquests isòtops són inestables, i a més el triti també és radioactiu, per això s'usen combinats amb el liti, que, quan absorbeix neutrons, producte de les reaccions nuclears, esdevé també radioactiu, i acaba contribuint a l'explosió de la bomba.

La reacció de fusió és engegada per una reacció de fissió que al seu torn és iniciada per un explosiu convencional. Per això s'anomenen bombes de fissió-fusió, perquè no és possible assolir les temperatures necessàries per engegar la reacció de fusió sense una reacció de fissió prèvia.

Una bomba com aquesta, que obté la major part de la seva energia d'una reacció de fusió, s'anomena una «bomba neta», perquè deixa relativament pocs residus radioactius.

Bombes de fissió-fusió-fissió[modifica | modifica el codi]

En aquest cas, els neutrons produïts per les dues primeres reaccions produeixen la fissió d'una capa externa d'elements pesants.

Aquest tipus de bomba, on gran part de l'energia alliberada prové d'una reacció de fissió, s'ha anomenat «bomba grossa bruta», per la gran quantitat de residus radioactius que deixa. No s'ha de confondre aquesta «bomba grossa bruta» amb la que s'esmenta més avall.

Actualment es parla de les «bombes brutes», que no responen al concepte de bomba nuclear. Són bombes convencionals que contenen material radioactiu, que queda dispers després de l'explosió. Es pot dir que mentre les bombes nuclears són armes de destrucció massiva, car destrueixen tant les vides humanes com les estructures com edificis, màquines, instal·lacions, etc.; les bombes brutes són armes de desestructuració massiva, perquè poden produir pocs danys al principi, però poden fer inhabitable un lloc per molt de temps.

Bombes de neutrons[modifica | modifica el codi]

Les bombes de neutrons deixen escapar gran quantitat de neutrons produïts per una reacció de fusió. L'enorme poder de penetració dels neutrons destrueix qualsevol forma de vida, tot i produir relativament pocs danys a les estructures.

Efectes[modifica | modifica el codi]

L'energia alliberada en una explosió nuclear és de quatre tipus:

Els efectes de l'explosió i de la radiació tèrmica són immediats i devastadors, ja que tenen com a objectiu causar el major nombre de víctimes possible. Per exemple, 85% dels morts atribuïts a la bomba de Hiroshima. Les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van provocar prop d'un centenar de milers de morts per síndrome d'irradiació aguda. Però els efectes tòxics de la radiació a llarg termini també són molt importants, i poden manifestar-se durant un període de temps molt més llarg. Afecten directament a la descendència de les persones exposades a aquestes (malformacions congènites, etc.) i també de manera indirecta, ja que el sòl i l'aigua, que podrien usar per a cultius, per exemple, com els habitatges, queden contaminats, i la radiació roman als aliments que s'hi poguessin cultivar i menjar. L'aire transporta la contaminació radiactiva a milers de quilòmetres de distància i la transmet al sòl i a les masses d'aigua.

Proliferació nuclear[modifica | modifica el codi]

Article principal: Proliferació nuclear

La proliferació nuclear o proliferació de l'armament nuclear és la relació entre el desenvolupament de la tecnologia nuclear per a fins civils (bàsicament centrals nuclears per a produir electricitat) i el de la tecnologia nuclear per a finalitats bèl·liques, com la fabricació d'armes nuclears.[19] La majoria de països del món ha signat un Tractat de No Proliferació Nuclear que està en contra de, per exemple, l'ús del plutoni-239 (plutoni radioactiu) per a qualsevol fi. El plutoni-239 és un subproducte que es genera en gran quantitat en la combustió d'urani a les centrals nuclears, i que seria un residu sense valor si no fos un dels materials emprats a l'armament nuclear. Resulta així que les plantes d'enriquiment i de reprocessament de combustible nuclear resulten avantatjoses des d'un punt de vista bèl·lic.

Generalment, quan una persona o entitat no governamental parla de "proliferació nuclear" es refereix a qualsevol país del món, sense distinció. En canvi, el Tractat de No Proliferació Nuclear està en contra del desenvolupament d'armament nuclear a la majoria de països però sí ho permet a només cinc d'ells. Naturalment també hi ha altres països al món que tenen armes nuclears i molts més d'ells que investiguen i desenvolupen tecnologies nuclears per a diversos objectius.

Desarmament[modifica | modifica el codi]

El desarmament nuclear es refereix tant a l'acte de la reducció o eliminació de les armes nuclears i l'estat final d'un món lliure d'armes nuclears, en què les armes nuclears són eliminades del tot. S'inicià el 1963 amb el Partial Test Ban Treaty (Tractat de prohibició parcial dels assaigs) i va continuant fins al 1996 amb el Comprehensive Test Ban Treaty (Tractat de prohibició completa dels assaigs), hi ha hagut nombrosos tractats per limitar o reduir els assajos amb armes nuclears i les existències d'aquest tipus d'armament. El 1968, el Nuclear Non-Proliferation Treaty (Tractat de no proliferació nuclear) tenia com una de les seves condicions explícites que tots els signants han de "celebrar negociacions de bona fe" per assolir l'objectiu a llarg termini del "desarmament total". No obstant això, cap estat nuclear ha complert aquests aspectes de l'acord que tenen força obligatòria.[20]

Només un país, Sud-àfrica ha renunciat totalment les armes nuclears que havien desenvolupat de forma independent. Un nombre d'exrepúbliques soviètiques com Bielorússia, Kazakhstan i Ucraïna van retornar a Rússia les armes nuclears estacionades als seus països després del desmembrament de l'URSS.

Els partidaris del desarmament nuclear van considerar que disminuiria la probabilitat d'una guerra nuclear, sobretot si succeia per accident. Els crítics del desarmament nuclear defensen que soscavaria la dissuasió i podria conduir a una inestabilitat global cada vegada més gran. Diversos funcionaris del govern nord-americà que estaven en funcions durant el període de la Guerra Freda, com Henry Kissinger, George Shultz, Sam Nunn i William Perry, posteriorment han estat defensant l'eliminació de les armes nuclears. El gener de 2010, Lawrence M. Krauss va afirmar que "cap problema té més importància per a la salut a llarg termini i la seguretat de la humanitat que l'esforç per reduir, i potser un dia, lliurar al món de les armes nuclears".[21]

En els anys posteriors a la fi de la Guerra Freda, hi ha hagut nombroses campanyes per instar a l'abolició de les armes nuclears, com l'organitzat pel moviment de Global Zero que amb l'objectiu d'un "món sense armes nuclears" va ser defensada pel president dels Estats Units, Barack Obama, en un discurs d'abril de 2009 a Praga.[22] Una enquesta de la CNN d'abril de 2010 senyalava que el públic nord-americà estava gairebé dividits en parts iguals sobre la qüestió.[23]

Països amb armament nuclear[modifica | modifica el codi]

Mapa mundial amb l'estat de desenvolupament nuclear representat per colors.
  •  Els cinc països amb armes nuclears del Tractat de No Proliferació (NPT).
  •  Altres països amb armes nuclears.
  •  Països sospitosos de tenir armes nuclears o d'estar en procés de desenvolupar-les.
  •  Països que alguna vegada van tenir armes nuclears o programes de desenvolupament d'armes nuclears.
  •  Altres països capaços de desenvolupar armes nuclears en alguns anys si així ho decideixen.

Els països abastaments armats militarment amb armes nuclears són de vegades anomenats amb l'eufemisme potències nuclears. Són potències nuclears declarades els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la República Popular de la Xina, Índia i Pakistan. Es creu que Israel també té armes nuclears, si bé no s'ha provat, i refusa publicar si en posseeix o no. Aquesta creença inclou, a més, a la República de Sud-àfrica, amb la qual Israel hauria desenvolupat conjuntament la bomba atòmica.

Recentment, la República Democràtica Popular de Corea (vulgarment coneguda com a Corea del Nord) s'ha declarat nou membre del Club Nuclear, tot i que no hi ha proves fiables sobre aquest extrem. També està al punt de mira el programa nuclear de l'Iran, ja que les grans potències són escèptiques sobre les promeses d'ús civil d'aquesta font d'energia, davant el fet que l'Iran posseeix una de les majors reserves petrolíferes del món.

El 2012 s'estima que la quantitat total d'armes nuclears existents es troba aproximadament entre 19.115 i 19.465 unitats, amb el detall següent:


País Caps nuclears actius / total* Estratègics
desplegats
Tàctics
desplegats
Reserva /
manteniment
Per
desmantellar
Any de
les dades
Any de la
primera prova
Els cinc països amb armes nuclears del Tractat de No Proliferació (NPT)
Rússia Rússia (ex URSS)
~4.430 (desplegats) / ~10.000[24]
~2.430
~2.000
s/d
~5.500
2012
1949 ("RDS-1")
Estats Units Estats Units
~2.150 (desplegats) + ~2.800 (reserva) / ~8.000[25]
~1.950
~200
~2.800
~3.000
2012
1945 ("'Trinity (assaig nuclear)")
França França
300 (desplegats) / ~300[26]
240
60
Mínims
0
2008
1960 ("Gerboise Bleue")
República Popular de la Xina Xina
~178 (desplegats) / ~240[27]
~138
~40
~62
0
2011
1964 ("596")
Regne Unit Regne Unit
<160 (desplegats) / ~225[28]
<160
0
~65
Previst
2011
1952 ("Hurricane")
Altres països amb armes nuclears
Pakistan Pakistan
90-110[29]
s/d
s/d
s/d
s/d
2011
1998 ("Chagai-I")
Índia Índia
60-80[30]
s/d
s/d
s/d
s/d
2010
1974 ("Smiling Buddha")
Corea del Nord Corea del Nord
0-10[31]
s/d
s/d
s/d
s/d
2005
2006[32]
Països amb armes nuclears sense declarar
Israel Israel
200-500[33]
s/d
s/d
s/d
s/d
2005
mai o el 1979
(vegeu Incident Vela)
  • Tots els nombres són estimacions del "Butlletí dels Científics Atòmics",[34] llevat que se citin altres referències. Si la diferència entre els caps nuclears actius i les totals és coneguda, apareixeran les dues dades separats per una barra obliqua. Si no es coneixen les dues dades, solament es donarà un. El nombre de reserves pot no contenir tots els caps nuclears intactes si una quantitat substancial de caps nuclears han estat programades per al seu desmantellament però el mateix encara no ha estat dut a terme; no tots els caps nuclears "actives" són desplegades en qualsevol temps donat. Quan es dóna un rang d'estimació d'armes (p.ex., 0-10), això generalment indica que l'estimació s'ha fet sobre la quantitat de material fissible que probablement ha estat produït, i la quantitat de material fissible necessari per cap nuclear depèn de les estimacions de l'habilitat d'un país en el disseny de l'arma nuclear.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu l'artice sobre Mordechai Vanunu, un extècnic nuclear israelià que va divulgar que Israel posseeix armes nuclears.
  2. Vegeu Trinity (assaig nuclear), nom de la prova i de la primera bomba amb que culminaria el Projecte Manhattan, el projecte d'investigació creat per a fabricar la primera bomba atòmica.
  3. Els autors van ser identificats com a membres del Kaiser-Wilhelm-Institut Chemie, de Berlín-Dahlem. L'article fou rebut per a ser publicat el 22 de desembre de 1938.
  4. El document és del 16 de gener de 1939. Meitner s'identifica com a membre de l'Institut de Física de la Acadèmia de Ciències d'Estocolm. Frisch s'identifica com a l'Institut de Física Teòrica de la Universitat de Copenhaguen.
  5. El document és del 17 de gener de 1939. L'experiment d'aquesta carta al director es va dur a terme el 13 de gener de 1939; vegeu Richard Rodes, The Making of the Atomic Bomb (La fabricació de la bomba atòmica), Simon and Schuster, 1986, p. 263 i 268.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rezelman, David; F.G. Gosling and Terrence R. Fehner. «The atomic bombing of hiroshima». The Manhattan Project: An Interactive History. U.S. Department of Energy, 2000. [Consulta: 18-09-2007]..
  2. Hiroshima Peace Memorial Museum. The Spirit of Hiroshima: An Introduction to the Atomic Bomb Tragedy, 1999. 
  3. Mikiso Hane. Westview Press. Modern Japan: A Historical Survey, 2001. ISBN 0-8133-3756-9. 
  4. Trinity and Beyond: The atomic bomb movie.Dir. Kuran, P., Nar. Shatner, W. 1997. VHS. Goldhil Video, 1997.
  5. Hakim, Joy. Oxford University Press. A History of Us: War, Peace and all that Jazz, 1995. ISBN 0-19-509514-6. 
  6. «Federation of American Scientists: Status of World Nuclear Forces». Fas.org. [Consulta: 12-01-2010].
  7. «Nuclear Weapons – Israel». Fas.org, 8 de gener de 2007. [Consulta: 15-12-2010].
  8. «Nuclear Weapons – South Africa». Fas.org, 29 de maig de 2000. [Consulta: 07-04-2011].
  9. «The First Atomic Bomb Blast, 1945». Eyewitnesstohistory.com. [Consulta: 28-02-2010].
  10. Chris Demarest. «Atomic Bomb-Truman Press Release-August 6, 1945». Trumanlibrary.org. [Consulta: 28-02-2010].
  11. «Final Preparations for Rehearsals and Test | The Trinity Test | Historical Documents». atomicarchive.com. [Consulta: 28-02-2010].
  12. «TRINITY TEST - JULY 16, 1945». Radiochemistry.org. [Consulta: 28-02-2010].
  13. B83 Pàgina oficial d'informació sobre la B83 a globalsecurity.org.
  14. Hahn, O.. «Über den Nachweis und das Verhalten der bei der Bestrahlung des Urans mittels Neutronen entstehenden Erdalkalimetalle» (en alemany). Naturwissenschaften, 27, 1, 1939, pàg. 11-15. «Sobre la detecció i característiques dels metalls de les terres alcalines a causa de la irradiació d'urani amb neutrons»
  15. Lise Meitner and O. R. Frisch Disintegration of Uranium by Neutrons: a New Type of Nuclear Reaction, Nature, Volume 143, Number 3615, 239-240 (11 February 1939).
  16. Frisch, O.R.. «Physical Evidence for the Division of Heavy Nuclei under Neutron Bombardment». Nature, 143, 3616, 18 de febrer de 1939, pàg. 276-276.
  17. 17,0 17,1 Rhodes, Richard. Simon and Schuster. The Making of the Atomic Bomb, 1986, p. 268. 
  18. H. L. Anderson, E. T. Booth, J. R. Dunning, E. Fermi, G. N. Glasoe, and F. G. Slack The Fission of Uranium, Phys. Rev. Volume 55, Number 5, 511 - 512 (1939). Institutional citation: Pupin Physics Laboratories, Columbia University, New York, New York. Rebut el 16 de febrer de 1939.
  19. Proliferació nuclear Enciclopèdia Catalana
  20. Gusterson, Hugh, "Finding Article VI" Bulletin of the Atomic Scientists (8 de gener de 2007).
  21. Lawrence M. Krauss. The Doomsday Clock Still Ticks, Scientific American, gener de 2010, p. 26.
  22. Obama Prague Speech On Nuclear Weapons
  23. CNN Poll: Public divided on eliminating all nuclear weapons (en anglès)
  24. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Russian nuclear forces, 2012," Bulletin of the Atomic Scientists 68:87, «Enllaç».
  25. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "U.S. nuclear forces, 2012," Bulletin of the Atomic Scientists 68:84, «Enllaç».
  26. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "French nuclear forces, 2008" Bulletin of the Atomic Scientists 64:52, «Enllaç».
  27. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Chinese nuclear forces, 2011" Bulletin of the Atomic Scientists 67:81, «Enllaç»..
  28. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "British nuclear forces, 2011" Bulletin of the Atomic Scientists 67:89, «Enllaç».
  29. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Pakistan's nuclear forces, 2011," Bulletin of the Atomic Scientists 67:91,«Enllaç».
  30. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "India's nuclear forces, 2010," Bulletin of the Atomic Scientists 66:76,«Enllaç».
  31. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "North Korea's nuclear program, 2005," Bulletin of the Atomic Scientists 61:64,«Enllaç».
  32. globalsecurity.org. Nuclear Weapons Testing - North Korean Statements
  33. "Israeli Nuclear Weapons Stockpile," globalsecurity.org «Enllaç».
  34. Bulletin of the Atomic Scientists, Nuclear Notebook «Enllaç».

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arma nuclear
Història