Àtom

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Àtoms)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Àtom
Àtom d'heli.
Il·lustració d'un àtom d'heli que mostra el nucli atòmic (rosa) i la distribució del núvol d'electrons (negre). El nucli (a dalt a la dreta) de l'heli-4 és en realitat simètric esfèricament i s'assembla molt al núvol d'electrons, però per nuclis més complicats aquests no és sempre el cas. La barra negra és la mesura d'un ångström (1x10-10 m).
Classificació
Porció més petita possible d'un element químic
Propietats
Massa: ≈ 1.66 × 10−27 a 4.52 × 10−25 kg
Càrrega elèctrica: Zero (neutral) o amb càrrega iònica
Rang de diàmetres: 62 pm (He) a 520 pm (Cs) (llista completa)
Components: Electrons i un nucli compacte de protons i neutrons.

Un àtom és la unitat constituent més petita de la matèria ordinària que té les propietats d'un element químic. Tot sòlid, líquid, gas i plasma es compon d'àtoms ionitzats o neutres. Els àtoms són extremadament petits: la seva mida es troba al voltant de 100 picòmetres (una deumil milionèsima part d'un metre).

Els àtoms són tan petits que intentar predir el seu comportament per mitjà de la física clàssica –considerant-los, per exemple, com si fossin boles de billar– retorna prediccions incorrectes a causa dels efectes quàntics. Gràcies al desenvolupament de la física, els models atòmics han incorporat principis quàntics per poder explicar i predir millor aquest comportament.

Tot àtom està compost per un nucli i un o més electrons lligats al nucli. El nucli està fet d'un o més protons i, típicament, un nombre similar de neutrons; els protons i neutrons s'anomenen nucleons. Més del 99,94% de la massa de l'àtom està concentrada al nucli. Els protons tenen una càrrega elèctrica positiva, els electrons negativa i els neutrons no en tenen. Si el nombre de protons i electròns és el mateix, llavors l'àtom és elèctricament neutre; en canvi, si té més o menys electrons que protons, té una càrrega negativa o positiva (respectivament) i s'anomena ió.

Els electrons d'un àtom resulten atrets als protons del nucli atòmic per la força electromagnètica. Els protons i neutrons del nucli s'atrauen entre si, però, per una força diferent, la força nuclear, que normalment és més forta que la força electromagnètica que repel els protons carregats positivament entre si. Sota algunes circumstàncies, la força electromagnètica de repulsió esdevé més forta que la nuclear, i els nucleons poden resultar expulsats del nucli, deixant enrere un element diferent: es tracta d'una desintegració nuclear que resulta en una transmutació nuclear.

El nombre de protons del nucli defineix a quin element químic pertany l'àtom: per exemple, tots els àtoms de coure contenen 29 protons. El nombre de neutrons, d'altra banda, defineix l'isòtop de l'ement. El nombre d'electrons infleuxi en les propietats magnètiques de l'àtom. Els àtoms es poden lligar amb un o més altres àtoms mitjançant enllaços químics per formar compostos químics com ara les molècules. La capacitat dels àtoms d'associar-se o dissociar-se és la responsable de la majoria de canvis físics observats a la naturalesa i és el tema central de la disciplina de la química.


Història de la teoria atòmica[modifica]

Article principal: Teoria atòmica

Els àtoms a la filosofia[modifica]

Article principal: Atomisme

La idea que la matèria està composta d'unitats separades és una idea molt vella, que apareix en moltes cultures de l'antiguitat, tals com a Grècia o la Índia. La paraula "àtom" (del grec ἄτομος, atomos, 'indivisible') fou encunyada pels filòsofs de l'Antiga Grècia Lèucip i el seu deixeble Demòcrit (ca. 460 - ca. 370 aC).[1][2][3][4] Demòcrit ensenyava que els àtoms eren infinits en nombre, no creats i eterns, i que les qualiats d'un objecte resultaven de la mena d'àtoms que el componien.[2][3][4] L'atomisme de Demòcrit fou refinat i elaborat pel filòsof posterior Epicur (341–270 aC).[3][4] Durant la baixa edat mitjana, l'atomisme fou gairebé oblidat a l'Europa occidental, però sobrevisqué dins d'alguns grups de filòsofs islàmics.[3] Durant el segle XII, l'atomisme tornà a ser conegut a l'Europa occidental gràcies a referències trobades en les escriptures descobertes d'Aristòtil.[3]

En el segle XIV, la redescoberta d'obres notables que descrivien ensenyances atomistes –entre les quals De rerum natura de Lucreci i Vides i opnions de filòsofs eminents de Diògenes Laerti– comportà una major atenció del tema.[3] Tanmateix, com que l'atomisme s'associava amb la filosofia de l'epicureisme, la qual contradeia les ensenyances cristianes ortodoxes, la creença en els àtoms no era considerada acceptable.[3] El sacerdot catòlic francès Pierri Gassendi (1592–1655) revisqué l'atomisme epicuri amb modificacions, argüint que els àtoms eren creats per Déu i, encara que extremadament nombrosos, no eren infinits.[3][4] La seva teoria modificada es popularitzà a França gràcies al físic François Bernier (1620–1688) i a Anglaterra gràcies al filòsof naturalista Walter Charleton (1619–1707).[3] Tant el químic Robert Boyle (1627–1691) com el físic Isaac Newton (1642–1727) definiren l'atomisme i, a finals del segle XVII, esdevingué acceptat per sectors de la comunitat científica.[3]

Primera teoria basada en l'evidència[modifica]

Diversos àtoms i molècules tal com es mostren a l'obra A New System of Chemical Philosophy de John Dalton (1808).

A primeries del segle XIX, John Dalton utilitzà el concepte dels àtoms perexplicar per què els elements químics sempre reaccionen en proporcions de petits nombres enters (la llei de proporcions múltiples). Per exemple, existeixen dos tipus d'òxid d'estany: un és 88,1% estany i 11,9% oxigen, i l'altre és 78,1% estany i 21,3% oxigen (òxid d'estany (II) i diòxid d'estany, respectivament): això significa que 100 grams d'estany es combinen amb 13,5 grams o 27 grams d'oxigen. 13,5 i 27 formen una proporció de 1 a 2, que és una proporció de petits nombres enters. Aquest patró comú en química suggerí a Dalton que els elements reaccionen en múltiples d'unitats discretes –en altres paraules, àtoms. En el cas dels òxids d'estany, un àtom d'estany es combina amb un o bé dos àtoms d'oxigen.[5]

Dalton també creia que la teoria atòmica podia explicar per què l'aigua absorbeix diferents gasos en diferents proporcions. Per exemple, descobrí que l'aigua absorbeix diòxid de carboni molt millor que no pas nitrogen[6] Dalton hipotetitzà que això passa a causa de la diferència entre les masses i les configuracions de les partícules de cada gas; les molècules de diòxid de carboni (CO2) són més grans i pesades que les de nitrogen (N2).

Moviment brownià[modifica]

El 1827, el botànic Robert Brown utilitzà un microscopi per observar grans de pols flotant a l'aigua i descobrí que es movien erràticament, un fenomen que posteriorment es conegué com a moviment brownià. Es cregué que això era causat per molècules d'aigua col·lidint amb els grans de pols. El 1905, Albert Einstein provà la realitat d'aquestes molècules i els seus moviments produint el primer anàlisi de física estadística del moviment brownià.[7][8][9] El físic francès Jean Perrin utilitzà l'obra d'Einstein per determinar experimentalment la massa i dimensió dels àtoms, verificant així la teoria atòmica de Dalton.[10]

Descobriment de l'electró[modifica]

L'experiment de Geiger–Marsden
A dalt, resultats esperats: partícules alfa passant a través del model atòmic de Thomson (o model del púding de panses) amb una deflexió negligible.
A baix, resultats observats: una petita porció de les partícules és deflectada per la càrrega positiva concentrada del nucli.

El físic J.J. Thomson mesurà la massa de raigs catòdcs, cosa que mostrà que estaven fets de partícules, però eren unes 1800 vegades més lleugeres que el més lleuger dels àtoms, l'hidrogen. Per tant, no es tractava d'àtoms, si no d'una nova partícula, concretament de la primera partícula subatòmica mai descoberta, que ell anomenà corpuscle però que posteriorment s'anomenà electró a causa de les partícules postulades per George Johnstone Stoney el 1874. També mostrà que eren idèntiques a partícules emeses per materials fotoelèctrics i ratioactius.[11] Es reconegué ràpidament que són les partícules que porten el corrent elèctric en fils metàl·lics, i que porten la càrrega elèctrica negativa dins dels àtoms. Thomson rebé el Premi Nobel de Física de 1906 pel seu treball, el qual donà la volta a la creença que els àtoms eren indivisibles i les partícules més bàsiques de la matèria.[12] Thomson també postulà incorrectament que els electrons de petita massa i carregats negativament estaven distribuïts al voltant de l'àtom en un mar uniforme de càrrega positiva. Això esdevingué conegut com el model del púding de panses.

Descobriment del nucli[modifica]

Article principal: Experiment de Geiger-Marsden

El 1909, Hans Geiger i Ernest Marsden, sota la direcció d'Ernest Rutherford, bombardejaren una làmina de metall amb partícules alfa per observar com es dispersaven. Esperaven que totes passessin directament a través seu amb poca deflexió, ja que el model de Thomson deia que les càrregues a l'àtom són tan difuses que els seus camps elèctrics no podien afectar gaire les partícules; tanmateix, Geiger i Marsden observaren partícules alfa que eren deflectades amb angles superiors al 90°, cosa que se suposava que era impossible segons el model de Thomson. Per explicar-ho, Rutherford proposà que la càrrega positiva de l'àtom es concentra en un petit nucli al seu centre.[13]

Descobriment dels isòtops[modifica]

Mentre experimentava amb els productes de la desintegració radioactiva, el 1913 el radioquímic Frederick Soddy descobrí que aparentment hi havia més d'un tipus d'àtom a cada posició de la taula periòdica.[14] El terme isòtop fou encunyat per Margaret Todd per representar diferents àtoms que pertanyen al mateix element químic. J.J. Thomson creà una tècnica per a la separació d'isòtops durant el seu treball sobre els camps ionitzants, la qual conduí a la descoberta dels isòtops estables.[15]

Model de Bohr[modifica]

El model de Bohr de l'àtom, amb un electró fent "salts quàntics" instantanis d'una òrbita a una altra. Aquest model és actualment obsolet.
Article principal: Model de Bohr

El 1913 el físic Niels Bohr proposà in model segons el qual s'assumia que els electrons d'un àtom orbitaven al voltant del nucli però només ho podien fer en un conjunt finit d'òrbites, i que podien saltar entre aquestes òrbites només en canvis discrets d'energia corresponents a l'absorció o radiació d'un fotó.[16] Aquesta quantització fou utilitzada per explicar per què les òrbites electròniques són estables (ja que, normalment, les càrregues en acceleració, incloent-hi el moviment circular, perden energia cinètica que és emesa com a radiació electromagnètica; vegeu Radiació sincrotrònica) i per què els elements absorbeixen i emeten radiació electromagnètica en espectres discrets.[17]

Més tard, el mateix any,`Henry Moseley trobà evidència experimental addicional a favor de la teoria de Niels Bohr. Aquests resultats refinaren el model de Rutherford i Van de Broek, que proposava que l'àtom conté en el seu nucli un nombre positiu de càrregues nuclears que és igual al seu nombre (atòmic) a la taula periòdica. Fins aquests experiments, el nombre atòmic no se sabia que fos una quantitat física i experimental; que aquest nombre és igual a la càrrega atòmica nuclear roman el model atòmic acceptat avui en dia.[18]

Explicació de l'enllaç químic[modifica]

Els enllaços químics entre àtoms foren explicats per Gilbert Newton Lewis el 1916 com les interaccions entre els seus electrons constituents.[19] Com que se sabia que les propietats químiques dels elements en gran manera es repetien segons la llei periòdica,[20] el 1919 el químic estatunidenc Irving Langmuir suggerí que això podia ser explicat si els electrons d'un àtom estiguessin connectats o agrupats d'alguna manera. Es pensà que grups d'electrons ocupaven un conjunt de capes d'electrons al voltant del nucli.[21]

Desenvolupaments posteriors en física quàntica[modifica]

L'experiment de Stern–Gerlach de 1922 aportà més evidència sobre la naturalesa quàntica de les propietats atòmiques. Quan un feix d'àtoms de plata passava a través d'un camp magnètic d'una forma concreta, el feix es dividia d'una manera correlacionada amb el moment angular de la direcció d'un àtom, és a dir, l'espín. Com que la direcció de l'espín inicialment és aleatòria, s'esperaria que el feix es desviés en una direcció aleatòria; ben al contrari, el feix es devidia en dos components direccionals corresponents als espíns atòmics essent orientats amunt o avall respecte al camp magnètic.[22]

El 1925 Werner Heisenberg publicà la primera formulació matemàtica consistent de la mecànica quàntica (mecànica matricial).[18] Un any abans, el 1924, Louis de Broglie havia proposat que totes les partícules es comporten fins a cert punt com les ones i, el 1926, Erwin Schrödinger utilitzà aquesta idea per desenvolupar un model matemàtic de l'àtom (mecànica d'ones) que descrivia els electrons com a ones tridimensionals i no pas com a partícules puntuals.

Una conseqüència d'utilitzar formes d'ona per a descriure pratícules és que és matemàticament impossible obtenir valors precisos tant per la posició com per la quantitat de moviment d'una partícula en un punt concret del temps: això esdevingué conegut com el principi d'incertesa, formulat per Werner Heisenberg el 1927.[18] In this concept, for a given accuracy in measuring a position one could only obtain a range of probable values for momentum, and vice versa.[23] Aquest model fou capaç d'explicar observacions de comportament atòmic que els models anteriors no podien, tals com certs patrons estructurals i espectrals d'àtoms més grans que l'hidrogen. En conseqüència, el model planetari de l'àtom fou descartat en favor del que descrivia zones d'orbitals atòmics al voltant del nucli en les quals un cert electró té més possibilitatsde ser observat.[24][25]

Descobriment del neutró[modifica]

El desenvolupament de l'espectròmetre de masses permeté mesurar la massa edls àtoms amb millor precisió. Aquest dispositiu utilitza un imant per corbar la trajectòria d'un feix d'ions, i la quantitat de desviació es determina per la proporció entre la massa d'un àtom i la seva càrrega. El químic Francis William Aston l'utilitzà per mostrar que els isòtops tenien diferents masses. La massa atomica d'aquests isòtops variava en quantitats enteres, cosa que s'anomena la regla dels nombres sencers.[26] L'explicació per aquests diferents isòtops fou el preludi de la descoberta del neutró, una partícula sense càrrega amb una massa similar a la del protó, per part del físic James Chadwick el 1932. Llavors, els isòtops s'explicaren com a elements amb el mateix nombre de protons però dferents nombres de neutrons dins del nucli.[27]

Fissió, física d'alta energia i matèria condensada[modifica]

El 1938, el químic alemany Otto Hahn, estudiant de Rutherford, dirigí neutrons contra àtoms d'urani esperant obtenir elements transurànics. En comptes d'això, els seus experiments químics mostraren que obtenia bari com a producte.[28][29] Un any més tard, Lise Meitner i el seu nebot Otto Frisch verificaren que els resultats de Hahn foren la primera fissió nuclear experimental.[30][31] El 1944, Hahn rebé el Premi Nobel de Química. Tot i els esforços de Hahn, les contribucions de Meitner i Frisch no foren reconegudes.[32]

A la dècada de 1950, el desenvolupament d'acceleradors de partícules i detectors de partícules millorats permeté als científics estudiar els impactes d'àtoms movent-se a altes energies.[33] Es descobrí que els neutrons i els protons eren hadrons, o compostos de partícules més petites anomenades quarks. Es desenvolupà el model estàndard de física de partícules el qualm fins al moment, ha explicat exitosament les propietats del nucli en termes d'aquestes partícules subatòmiques i les forces que governen les seves interaccions.[34]

Propietats[modifica]

Els àtoms són les unitats bàsiques de la química, i es conserven durant les reaccions químiques, durant les quals els àtoms es reorganitzen, canviant els enllaços entre si, però no es creen ni es destrueixen. Els àtoms s'agrupen formant molècules i altres tipus de materials. Cada tipus de molècula és la combinació d'un cert nombre d'àtoms disposats d'una manera concreta. Per exemple, la molècula d'aigua (H2O) conté dos àtoms d'hidrogen enllaçats a un d'oxigen, i la molècula de metà (CH4) conté sempre quatre àtoms d'hidrogen, units a un àtom de carboni.

En la taula periòdica:

  • Nombre atòmic, es representa amb la lletra Z, indica la quantitat de protons que presenta un àtom, que és igual a la d'electrons. Tots els àtoms amb un mateix nombre de protons pertanyen al mateix element i tenen les mateixes propietats químiques. Per exemple, tots els àtoms amb un protó seran d'hidrogen (Z=1), tots els àtoms amb dos protons seran d'heli (Z=2), i així successivament.

Els àtoms neutres tenen el mateix nombre de protons que d'electrons. Així, l'hidrogen (H) té un protó i un electró, i l'oxigen (O) té vuit protons i vuit electrons. Quan arrenquem un o més electrons d'un àtom es forma un ió positiu, o catió; per exemple, en arrencar un electró de l'hidrogen es forma H+. Quan es dóna el procés invers, i un àtom adquireix electrons, es forma un ió negatiu o anió; per exemple, quan un àtom d'oxigen captura dos electrons es forma l'anió O2-

Estat actual[modifica]

Els àtoms formen aproximadament un 4% de la densitat d'energia total de l'univers observable, amb una densitat mitjana d'aproximadament 0,25 àtoms/m3.[35] En una galàxia com la Via Làctia, els àtoms tenen una concentració molt superior; la densitat de matèria del medi interestel·lar (MIE) varia entre 105 i 109 àtoms/m3.[36] Es creu que el Sol es troba dins de la Bombolla Local, una regió de gas altament ionitzat, de manera que la densitat dels voltants del Sol és de només 103 àtoms/m3.[37] Les estrelles es formen a partir de núvols densos del MIE, i el procés evolutiu de les estrelles resulta un enriquiment constant del MIE amb elements més massius que l'hidrogen i l'heli. Fins a un 95% dels àtoms de la Via Làctia estan concentrats a l'interior de les estrelles, i la massa total d'àtoms forma aproximadament un 10% dels àtoms de la galàxia[38] (la resta de matèria pertany a una matèria fosca desconeguda[39]).

Nucleosíntesi[modifica]

Article principal: Nucleosíntesi

Els protons i electrons estables aparegueren un segon després del big bang. Durant els tres minuts següents, la nucleosíntesi primordial produí la majoria de l'heli, el liti i el deuteri que hi ha a l'univers, i potser una part del beril·li i el bor.[40][41][42] Els primers àtoms (complets amb electrons units) foren creats teòricament 380.000 anys després del big bang -una època anomenada recombinació, quan l'univers en expansió es refreda suficientment com perquè els electrons es poguessin unir als nuclis.[43] Des d'aleshores, els nuclis atòmics han estat combinats dins de les estrelles, mitjançant el procés de fusió nuclear, per produir els elements fins al ferro.[44]

Isòtops com ara el liti-6 són generats en l'espai mitjançant l'espal·lació de rajos còsmics.[45] Això es produeix quan un protó d'alta energia impacta amb un nucli atòmic, causant l'ejecció d'un gran nombre de nucleons. Els elements més pesants que el ferro són produïts en les supernoves per mitjà del procés R, i en les estrelles de la BAG per mitjà del procés S; ambdós impliquen la captura de neutrons per part de nuclis atòmics.[46] Elements com el plom es formaren principalment per mitjà de la desintegració radioactiva d'elements més pesants.[47]

Terra[modifica]

La majoria d'àtoms que formen la Terra i els seus habitants ja eren presents en la seva forma actual en la nebulosa que es col·lapsà d'un núvol molecular per formar el sistema solar. La resta són el resultat de la desintegració radioactiva, i es pot utilitzar la seva proporció relativa per a determinar l'edat de la Terra per datació radiomètrica.[48][49] La majoria de l'heli de l'escorça de la Terra (el 99% de l'heli dels jaciments de gas, com ho demostra la menor abundància d'heli-3) és un producte de la desintegració alfa.[50]

Hi ha alguns àtoms a la Terra que no hi eren al principi (és a dir, no són "primordials") i que tampoc no són el resultat de la desintegració alfa. El carboni-14 és generat constantment pels rajos còsmics que arriben a l'atmosfera.[51] Alguns àtoms a la Terra han estat generats artificialment o bé expressament o bé com a subproductes dels reactors i explosions nuclears.[52][53] Dels elements transurànids (els que tenen un nombre atòmic superior a 92), només el plutoni i el neptuni existeixen de manera natural a la Terra.[54][55] Els elements transurànids tenen una semivida més curta que l'edat actual de la Terra,[56] de manera que fa temps que s'han desintegrat les quantitats identificables d'aquests elements, amb l'excepció de traces de plutoni-244, depositades possiblement per la pols còsmica.[48] Es produeixen dipòsits naturals de plutoni i neptuni per la captura de neutrons en mineral d'urani.[57]

La Terra conté aproximadament 1,33×1050 àtoms.[58] A l'atmosfera del planeta, existeixen petites quantitats d'àtoms independents dels gasos nobles, com ara l'argó i el neó. El 99% restant de l'atmosfera està unit en forma de molècules, incloent-hi diòxid de carboni i oxigen i nitrogen diatòmics. A la superfície de la Terra, els àtoms es combinen per formar diversos compostos, incloent-hi aigua, sal, silicats i òxids. Els àtoms també es poden combinar per crear materials que no es componen de molècules diferenciadaes, incloent-hi cristalls i metalls líquids o sòlids.[59][60] Aquesta matèria atòmica forma configuracions en xarxa que manquen del tipus particular d'ordre interromput a petita escala associat amb la matèria molecular.[61]

Formes teòriques i rares[modifica]

Mentre que se sap que els isòtops amb un nombre atòmic superior al del plom (82) són radioactius, s'ha proposat una "illa d'estabilitat" per a alguns elements amb un nombre atòmic superior a 103. Aquests elements superpesants podrien tenir un nucli relativament estable contra la desintegració radioactiva.[62] El candidat més probable per a ser un àtom superpesant estable, l'unbihexi, té 126 protons i 184 neutrons.[63]

Totes les partícules de matèria tenen una partícula d'antimatèria corresponent, que té la càrrega elèctrica oposada. Així doncs, el positró és un antielectró amb càrrega positiva i l'antiprotó és un equivalent del protó amb càrrega negativa. Quan es troben una partícula de matèria i la seva partícula d'antimatèria corresponent, s'aniquilen mútuament. A causa d'això, juntament amb un desequilibri entre el nombre de partícules de matèria i d'antimatèria, aquesta última és rara en l'univers (les primeres causes d'aquest desequilibri encara no estan ben compreses, tot i que les teories de la bariogènesi podrien oferir-ne una explicació). Per això, no s'ha descobert cap àtom d'antimatèria a la natura.[64][65] Tanmateix, el 1966 se sintetitzà antihidrogen, l'homòleg antimaterial de l'hidrogen, al laboratori CERN de Ginebra.[66][67]

S'han creat altres àtoms exòtics substituint-ne un dels protons, neutrons o electrons amb altres partícules que tinguin la mateixa càrrega. Per exemple, es pot substituir un electró per un muó, més massiu, formant un àtom muònic. Aquest tipus d'àtoms es poden utilitzar per a provar les prediccions fonamentals de la física.[68][69][70]

Referències[modifica]

  1. ↑ Pullman, Bernard. The Atom in the History of Human Thought. Oxford, England: Oxford University Press, 1998, p. 31–33. ISBN 978-0-19-515040-7. 
  2. ↑ 2,0 2,1 Kenny, Anthony. Ancient Philosophy. 1. Oxford, England: Oxford University Press, 2004, p. 26–28. ISBN 978-0-19-875273-8. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 3,9 Pyle, Andrew. «Atoms and Atomism». A: The Classical Tradition. Cambridge, Massachusetts and London: The Belknap Press of Harvard University Press, 2010, p. 103–104. ISBN 978-0-674-03572-0. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Handbook of Categorization in Cognitive Science. Second. Amsterdam, The Netherlands: Elsevier, 2017, p. 427. ISBN 978-0-08-101107-2. 
  5. ↑ Andrew G. van Melsen. From Atomos to Atom. Mineola, NY: Dover Publications, 1952. ISBN 978-0-486-49584-2. 
  6. ↑ Dalton, John. "On the Absorption of Gases by Water and Other Liquids", in Memoirs of the Literary and Philosophical Society of Manchester. 1803. Retrieved on August 29, 2007.
  7. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta adp322_8_549
  8. ↑ Mazo, Robert M. Brownian Motion: Fluctuations, Dynamics, and Applications. Oxford University Press, 2002, p. 1–7. ISBN 978-0-19-851567-8. OCLC 48753074. 
  9. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta lee_hoon1995
  10. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta e31_2_50
  11. ↑ Thomson, J.J. «On bodies smaller than atoms». The Popular Science Monthly, agost 1901, pàg. 323–335 [Consulta: 21 juny 2009].
  12. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta nobel1096
  13. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta pm21_669
  14. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta npc1921
  15. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta prsA_89_1_1913
  16. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta stern20050516
  17. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta bohr19221211
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Pais, Abraham. Inward Bound: Of Matter and Forces in the Physical World. Nova York: Oxford University Press, 1986, p. 228–230. ISBN 978-0-19-851971-3. 
  19. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta jacs38_4_762
  20. ↑ Scerri, Eric R. The periodic table: its story and its significance. Oxford University Press US, 2007, p. 205–226. ISBN 978-0-19-530573-9. 
  21. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta jacs41_6_868
  22. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta fop17_6_575
  23. ↑ Chad Orzel. «What is the Heisenberg Uncertainty Principle?», 16-09-2014.
  24. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta brown2007
  25. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta harrison2000
  26. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta pm39_6_449
  27. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta chadwick1935
  28. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Bowden
  29. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta CHF
  30. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta nature143_3615_239
  31. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta schroeder
  32. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta pt50_9_26
  33. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta kullander2001
  34. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta npp1990
  35. ↑ Hinshaw, Gary. «What is the Universe Made Of?». NASA/WMAP, 10 febrer del 2006. [Consulta: 7 gener 2008].
  36. ↑ Choppin et al. (2001).
  37. ↑ Davidsen, Arthur F. «Far-Ultraviolet Astronomy on the Astro-1 Space Shuttle Mission». Science, 259, 5093, 1993, pàg. 327–34. DOI: 10.1126/science.259.5093.327. PMID: 17832344 [Consulta: 7 gener 2008].
  38. ↑ Lequeux (2005:4).
  39. ↑ Smith, Nigel. «The search for dark matter». Physics World, 6 gener del 2000. [Consulta: 14 febrer 2008].
  40. ↑ Croswell, Ken «Boron, bumps and the Big Bang: Was matter spread evenly when the Universe began? Perhaps not; the clues lie in the creation of the lighter elements such as boron and beryllium». New Scientist, 1794, 1991, pàg. 42 [Consulta: 14 gener 2008].
  41. ↑ Copi, Craig J.; Schramm, David N.; Turner, Michael S. «Big-Bang Nucleosynthesis and the Baryon Density of the Universe» (PDF). Science, 267, 1995, pàg. 192–99. DOI: 10.1126/science.7809624. PMID: 7809624 [Consulta: 13 gener 2008].
  42. ↑ Hinshaw, Gary. «Tests of the Big Bang: The Light Elements». NASA/WMAP, 15 desembre del 2005. [Consulta: 13 gener 2008].
  43. ↑ Abbott, Brian. «Microwave (WMAP) All-Sky Survey». Hayden Planetarium, 30 maig del 2007. [Consulta: 13 gener 2008].
  44. ↑ F. Hoyle «The synthesis of the elements from hydrogen». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 106, 1946, pàg. 343–83 [Consulta: 13 gener 2008].
  45. ↑ Knauth, D. C.; Federman, S. R.; Lambert, David L.; Crane, P. «Newly synthesized lithium in the interstellar medium». Nature, 405, 2000, pàg. 656–58. DOI: 10.1038/35015028.
  46. ↑ Mashnik, Stepan G. «On Solar System and Cosmic Rays Nucleosynthesis and Spallation Processes». Cornell University, Agost 2000. [Consulta: 14 gener 2008].
  47. ↑ Kansas Geological Survey. «Age of the Earth». Universitat de Kansas, 4 maig del 2005. [Consulta: 14 gener 2008].
  48. ↑ 48,0 48,1 Manuel (2001:407–430,511–519).
  49. ↑ Dalrymple, G. Brent «The age of the Earth in the twentieth century: a problem (mostly) solved». Geological Society, London, Special Publications, 190, 2001, pàg. 205–21. DOI: 10.1144/GSL.SP.2001.190.01.14 [Consulta: 14 gener 2008].
  50. ↑ Anderson, Don L.; Foulger, G. R.; Meibom, Anders. «Helium: Fundamental models». MantlePlumes.org, 2 setembre del 2006. [Consulta: 14 gener 2007].
  51. ↑ Pennicott, Katie «Carbon clock could show the wrong time». PhysicsWeb, 10 maig del 2001 [Consulta: 14 gener 2008].
  52. ↑ Yarris, Lynn «New Superheavy Elements 118 and 116 Discovered at Berkeley Lab». Berkeley Lab, 27 juliol del 2001 [Consulta: 14 gener 2008].
  53. ↑ Diamond, H. et al. «Heavy Isotope Abundances in Mike Thermonuclear Device» (cal subscripció). Physical Review, 119, 1960, pàg. 2000–04. DOI: 10.1103/PhysRev.119.2000 [Consulta: 14 gener 2008].
  54. ↑ Poston Sr., John W. «Do transuranic elements such as plutonium ever occur naturally?». Scientific American, 23 març del 1998. [Consulta: 15 gener 2008].
  55. ↑ Keller, C. «Natural occurrence of lanthanides, actinides, and superheavy elements». Chemiker Zeitung, 97, 10, 1973, pàg. 522–30 [Consulta: 15 gener 2008].
  56. ↑ Marco (2001:17).
  57. ↑ «Oklo Fossil Reactors». Curtin University of Technology. [Consulta: 15 gener 2008].
  58. ↑ Weisenberger, Drew. «How many atoms are there in the world?». Jefferson Lab. [Consulta: 16 gener 2008].
  59. ↑ Pidwirny, Michael. «Fundamentals of Physical Geography». University of British Columbia Okanagan. [Consulta: 16 gener 2008].
  60. ↑ Anderson, Don L. «The inner inner core of Earth». Proceedings of the National Academy of Sciences, 99, 22, 2002, pàg. 13966–68. DOI: 10.1073/pnas.232565899. PMID: 12391308 [Consulta: 16 gener 2008].
  61. ↑ Pauling (1960:5–10).
  62. ↑ Anonymous «Second postcard from the island of stability». CERN Courier, 2 octubre del 2001 [Consulta: 14 gener 2008].
  63. ↑ Jacoby, Mitch «As-yet-unsynthesized superheavy atom should form a stable diatomic molecule with fluorine». Chemical & Engineering News, 84, 10, 2006, pàg. 19 [Consulta: 14 gener 2008].
  64. ↑ Koppes, Steve «Fermilab Physicists Find New Matter-Antimatter Asymmetry». Universitat de Chicago, 1 març del 1999 [Consulta: 14 gener 2008].
  65. ↑ Cromie, William J. «A lifetime of trillionths of a second: Scientists explore antimatter». Harvard University Gazette, 16 agost del 2001 [Consulta: 14 gener 2008].
  66. ↑ Hijmans, Tom W. «Particle physics: Cold antihydrogen». Nature, 419, 2002, pàg. 439–40. DOI: 10.1038/419439a.
  67. ↑ Staff «Researchers 'look inside' antimatter». BBC News, 30 octubre del 2002 [Consulta: 14 gener 2008].
  68. ↑ Barrett, Roger; Jackson, Daphne; Mweene, Habatwa «The Strange World of the Exotic Atom». New Scientist, 1728, 1990, pàg. 77–115 [Consulta: 4 gener 2008].
  69. ↑ Indelicato, Paul «Exotic Atoms». Physica Scripta, T112, 2004, pàg. 20–26. DOI: 10.1238/Physica.Topical.112a00020.
  70. ↑ Ripin, Barrett H. «Recent Experiments on Exotic Atoms». American Physical Society, Juliol 1998. [Consulta: 15 febrer 2008].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
 Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viccionari
 Viccionari

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Àtom&oldid=21712794»