De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
L'antineutró és l'antipartícula del neutró ,[1]
n
¯
{\displaystyle {\bar {\mathrm {n} }}}
igual magnitud però signe oposat . Té la mateixa massa que el neutró, i no presenta càrrega elèctrica neta, però té un nombre bariònic oposat (+1 en el cas dels neutrons i -1 per als antineutrons). Això és perquè l'antineutró es compon d'antiquarks , mentre que els neutrons són formats per quarks . En concret, l'antineutró és format per un antiquark u i dos antiquarks d .[2]
Atès que l'antineutró és elèctricament neutre, no és senzill d'observar-lo directament; però, per contra, els productes de la seva anihilació amb la matèria ordinària són observables. Un antineutró lliure es desintegra generant un antiprotó , un positró i un antineutrí [2] desintegració beta dels neutrons.
L'antineutró va ser descobert l'any 1956 per un equip format per Bruce Cork, Glen Lambertson, Oreste Piccioni i William Wenzel,[3] Bevatron accelerador de partícules del Laboratori nacional de Lawrence Berkeley de Califòrnia . La descoberta es va fer fent passar un feix d'antiprotons a través de matèria,[2] antiprotó havia estat descobert al mateix laboratori un any abans, el 1955.[4]
