Quark baix

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quark avall
Composició Partícula elemental
Estadística Fermiònica
Grup Quark
Generació Primera
Interaccions Forta, feble, electromagnètica, gravitatòria
Símbol d
Antipartícula Antiquark avall (d)
Massa 4.1-5,7 MeV/c2[1]
Desintegració en Estable o quark amunt + electró + antineutrí electrònic
Càrrega elèctrica 13 e
Càrrega de color Blau, verd o vermell
Espín 12
Isospín dèbil LH: −12, RH: 0
Hipercàrrega dèbil LH: 13, RH: −23

El quark baix o quark avall, en anglès quark down o quark d, representat internacionalment pel símbol d, és un dels sis tipus o aromes de quark existents a la natura.[2] És un element fonamental de la matèria (la major part de la qual està formada per quarks i leptons) que es caracteritza per tenir una càrrega elèctrica de -1/3 de la càrrega elemental, un isospín feble (isospín a la força nuclear feble) de -1/2 i un aroma de -1/2. La seva massa podria estar entre 4 MeV/c2 i 8 MeV/c2, tot i que no es coneix del cert. La seva antipartícula és l'antiquark avall.

El quark avall, d, i el quark amunt, u, són els dos quarks de primera generació, més estables que els altres i que es van mantenir més d'un segon després al Big Bang, tot i que sempre agrupats en hadrons, com per exemple protons o neutrons. Com els altres quarks, el quark avall té càrrega de color; "vermella", "verda" o "blava"; i és sensible a la gravetat i a la força nuclear forta portada per gluons. En aquesta darrera, un intercanvi entre un quark amunt i un avall no és rellevant. Per exemple, un protó està format per dos quarks amunt i un avall, mentre que un neutró l'és per un amunt i dos avall. Les masses del protó i del neutró són semblantes, cosa que fa que es comportin de manera essencialment igual front a les forces nuclears fortes.[3]

La seva existència va ser postulada per primera vegada per Murray Gell-Mann i George Zweig l'any 1964, en desenvolupar el model de quarks, amb aleshores només tres d'ells. En 1967 hom els va captar per primera vegada en experiments portats a terme al Centre de l'Accelerador Linear d'Standford (en anglès, Stanford Linear Accelerator Center, SLAC), un laboratori de la Universitat de Stanford.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. K. Nakamura et al. (Particle Data Group). «PDGLive Particle Summary 'Quarks (u, d, s, c, b, t, b', t', Free)'». Particle Data Group, 2011. [Consulta: 2011-08-08].
  2. Física nuclear I, de Jaume Jorba i Bisbal, ETSEIB, Edicions UPC, 2000 ISBN 9788483013731 (català)
  3. Sobre el premi Nobel de Física 1999, de Domènec Espriu, a Els premis Nobel de l'any 1999: Cicle de conferències, Institut d'Estudis Catalans, 2003 ISBN 9788472835221 (català)