De rerum natura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

De rerum natura és un poema de Lucreci que resumeix el pensament epicureista i està dedicat a Gai Memmi Gemel. Està compost en hexàmetres, com la majoria de l'èpica clàssica, tot i el tema científic que desenvolupa. El seu objectiu principal és alliberar els homes de la por explicant com funciona el cosmos (i així assolir l'ataràxia).

Argument[modifica | modifica el codi]

El poema comença amb una invocació a Venus buscant inspiració i una crítica a la religió com a contrària a la raó. Posteriorment afirma que res no pot sorgir del no-res i comença a definir els diferents elements que conformen l'univers. El poema passa després revista a l'ésser humà, en el qual l'ànima és una part més, i explica l'origen del món i dels fenòmens naturals que més curiositat causaven a l'època, com la pluja o el terratrèmol. L'obra acaba (per a molts inconclusament) amb la descripció de la pesta devastant Atenes com al·legoria de la mort.

Idees postulades[modifica | modifica el codi]

El poema afirma l'eternitat de la matèria, feta per àtoms que es mouen en un buit, incloent l'ànima humana. Tot el que viu està destinat a morir, perquè l'univers conté déus però aquests són indiferents a la sort de les criatures, que no són creació seva sinó fruit de la combinació de partícules i moviments diversos.

El coneixement humà sorgeix dels sentits, ja que la raó és fal·lible en les seves inferències. Aquests sentits recullen les dades de l'exterior i ajuden l'home a cercar el plaer i evitar el dolor, com a principi que guia la seva conducta. El dolor ve de la por, especialment la por als déus i a la mort, sense comprendre que la divinitat no juga cap paper en l'existència i que la mort és solament la transformació de la matèria en un altre ésser, com passa contínuament a la natura.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

L'objectiu de Lucreci és el de traduir Epicur d'una manera lliure però en una forma literària que permeti l'accés d'aquells menys preparats. Les seves idees es poden emmmarcar en els corrents de l'atomisme, el dualisme antropològic, l'empirisme i l'hedonisme ètic, tendències que han influït poderosament la història de la filosofia. Quant a la llibertat, es mostra com a contrari al determinisme, pel paper que atorga a l'atzar en la combinació dels àtoms i per la possibilitat de cada persona de triar accions que li portin benefici. Totes aquestes idees ja estan en el pensament d'Epicur, però el poema matissa conceptes i introdueix distincions que d'altra manera no haurien arribat a la posteritat, com el clinamen dels àtoms.

S'aprecia una forta influència del pensament d'Heràclit en la concepció del canvi constant, molt més acusada que en Epicur, però per contra pren el concepte del no-res de Parmènides. El fet d'escollir una fortma poètica també l'allunya del seu mestre, qui rebutjava l'elaboració literària per metafòrica. Les descripcions del plaer, que invoquen el locus amoenus de la natura, són originals i s'associen a la recerca del saber i la pau.

El poema va tenir una gran repercussió en l'Antiguitat i l'Edat Mitjana i es considera un text fundacional de la física.