Dualisme

Representació del dualisme per part de René Descartes. Els inputs es transmeten pels òrgans sensorials de l'epífisis al cervell i des d'allà a l'esperit immaterial.

El dualisme és una sèrie de concepcions religioses, epistemològiques o filosòfiques que consideren que l'home o l'univers està constituït «per dos elements independents i irreductibles entre ells com ara, l’esperit i la matèria, l'ànima i el cos», el bé i el mal, la natura i la cultura. El dualisme s'oposa al monisme, que considera que tot es pot explicar per les lleis de la natura (materialisme) o bé que tot és producte de la ment.

El terme filosòfic va ser encunyat pel filòsof alemany Christian Wolff (1679-1754) al seu llibre Psychologia rationalis del 1737:

«	Dualistae sunt, qui & substantiarum materialium, & immaterialium existentiam admittunt, hoc est, & corporibus realem extra ideas animarum existentiam concedunt, & animarum immatarialitatem defendunt. Communem esse hanc sententiam, quae inter nos obtinet, nemo ignorat ut Dualismus sit dominans & Monismus ideo exosus habeatur. A qua part stet veritas, ex sequentibus patebit.	Són dualistes els que admeten l'existència tant de substàncies materials com immaterials, és a dir, atorguen als cossos l'existència real de les ànimes fora de les idees, i defensen la immaterialitat de les ànimes. Ningú ignora que aquesta és una opinió comuna, que impera entre nosaltres, que el dualisme és dominant i que, per tant, el monisme es considera avorrible. De quin costat està la veritat, quedarà clar a partir del que segueix.	»
— Christian Wolff, Psychologia rationalis, edició de 1740

Certes religions dualistes parlen d'una divinitat masculina i una femenina o bé d'un déu benigne i un maligne. El maniqueisme és una de les fiosofies que defensa aquesta tesi. Per extensió, el dualisme filosòfic és la creença que proposa que l'ésser humà té una part física (cos) i una mental o espiritual (ànima).

El dualisme religiós apareix a molts pobles antics, com Xina i Egipte, però especialment a Pèrsia. La religió, impulsada i reformada per Zaratustra vers el segle vi aC., estableix un principi diví del bé, Ormuz o Ahura Mazda, i un altre del mal, Ahriman. Aquestes formes de dualisme es troben després en l'orfisme (vers el segle vi aC.), en el gnosticisme (segle ii aC.), en el maniqueisme, en la doctrina gnòstica-maniquea de Priscil·lià, que és la més influent d'aquestes doctrines, després del mazdeisme de Zaratustra. Plató, amb la seva teoria del món dels idees i el món real, és una dels primers filòsofs dualistes del qual tenim constància escrita, per les seves idees s'inscriuen en la tradicó òrfico-pitagòrica. Ja en l'edat mitjana, en els bogomils, albigesos i càtars.

En línies generals, les doctrines dualistes coincideixen en els següents trets: El principi del bé és identificat amb la llum i l'esperit; el principi del mal amb les tenebres i la matèria, o amb el diable o dimoni (maniqueisme). La matèria és, doncs, dolenta, i principi del mal; o bé creada per un demiürg diferent del Déu bo (gnosticisme de Marció), o pel diable, principi del mal (Priscil·lià) rigorista i extrema; o bé justifiquen la relaxació: perquè no és possible resistir al principi del mal que inclina a pecar, i és aquest principi, no la persona, el responsable del pecat.

Bibliografia

• Bach, Alexander «Eine Fehlinterpretation mit Folgen: Albert Einstein und der Welle-Teilchen Dualismus [Una mala interpretació amb conseqüències: Albert Einstein i el dualisme ona-partícula]». Archive for History of Exact Sciences, 40, 2, 1989, pàg. 173–206. ISSN: 0003-9519.
• Wolff, Christian. Psychologia rationalis methodo scientifica pertractata, qua ea, quae de anima human indubia experientiæ fide innotescunt, per essentiam et naturam animæ explicantur, et ad intimiorem naturæe ejusque autoris cognitionem profutura proponuntur [Psicologia racional tractada pel mètode científic, pel qual aquelles coses que es coneixen de l'ànima humana per la fe inqüestionable de l'experiència, s'expliquen a través de l'essència i la naturalesa de l'ànima, i es proposa que siguin beneficioses per a un coneixement més íntim de la naturalesa i del seu autor] (en llatí). Frankfurt del Main i Leipzig: Officina libraria Rengeriana, 1740, p. 706.