Cursa espacial

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Plantilla:Infotaula esdevenimentCursa espacial
Imatge
Tipuscompetició
exploració espacial Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps4 octubre 1957 - juliol 1975 Modifica el valor a Wikidata
Participant
Sèrie d'articles sobre
el vol espacial
Soyuz TMA-7 spacecraft2edit1.jpg
Història
Cursa espacial  · Cronologia dels vols espacials
Aplicacions
Satèl·lits d'observació terrestre  · Satèl·lits espia  · Satèl·lits de comunicacions  · Navegació per satèl·lit  · Observació espacial  · Exploració espacial  · Colonització espacial  · Turisme espacial
Nau espacial
Nau espacial robòtica (Satèl·lit artificial  · Sonda espacial  · Nau espacial de subministrament no tripulada)  · Vol espacial tripulat (Càpsula espacial  · Estació espacial  · Avió espacial)
Llançament
Cosmòdrom  · Plataforma de llançament  · Sistemes d'un sol ús i reutilitzables  · Velocitat d'escapament  · Llançament espacial sense coet
Destinacions
Suborbital  · Orbital  · Interplanetari  · Interestel·lar  · Intergalàctic
Agències espacials
ESA  · NASA  · RKA  · CNES  · DLR  · CNSA  · ISRO  · JAXA

La cursa espacial, anglès: Space Race, rus: Космическая гонка Kosmítxeskaia gonka fou intensa competició en el camp de l'exploració espacial entre dos adversaris de la Guerra Freda, la Unió Soviètica (URSS) i els Estats Units d'Amèrica (EUA), per aconseguir una capacitat de vol espacial superior. El terme va rebre el seu nom a Occident per analogia amb la cursa armamentista.

L’avantatge tecnològic demostrat per l’assoliment dels vols espacials es considerava necessari per a la seguretat nacional i va passar a formar part del simbolisme i la ideologia de l’època. La cursa espacial va comportar llançaments pioners de satèl·lits artificials, sondes espacials robòtiques a la Lluna, Venus i Mart i vols espacials tripulats en òrbita terrestre baixa i, finalment, a la Lluna.[1]

La competició va començar de debò el 2 d’agost de 1955, quan la Unió Soviètica va respondre a l’anunci dels Estats Units quatre dies abans sobre la intenció de llançar satèl·lits artificials coincidint amb l’Any Geofísic Internacional, i va declarar que també llançaria un satèl·lit “en un futur proper”. L'evolució de les capacitats dels míssils balístics va permetre portar la competència entre els dos estats a l'espai.[2]Aquesta competició va guanyar l'atenció del públic amb la crisi de l'Spútnik, quan l'URSS va aconseguir llançar, per primer cop, un satèl·lit artificial (l'Spútnik 1) el 4 d'octubre de 1957 i, posteriorment, quan l'URSS va enviar el primer ésser humà a l'espai amb el vol orbital de Iuri Gagarin el 12 d'abril de 1961. L'URSS va demostrar un avantatge primerenc en la carrera amb aquestes i altres novetats durant els següents anys[3]i va arribar a la Lluna per primera vegada amb el programa Luna emprant missions robotitzades.

Després que el president dels Estats Units, John F. Kennedy, apugés la seva aposta en establir l'objectiu de "dur un home a la Lluna i retornar-lo sa i estalvi a la Terra",[4] ambdós països van treballar en el desenvolupament de vehicles de llançament superpesants, i els Estats Units van desplegar amb èxit el Saturn V, que era prou gran per enviar un orbitador de tres persones i un aterrador de dues persones a la Lluna. L'objectiu d'aterratge lunar de Kennedy es va assolir el juliol de 1969, amb el vol de l'Apollo 11,[5][6][7]un èxit singular que generalment eclipsa qualsevol combinació d’èxits soviètics i sovint vist com la fita decisiva de la cursa espacial.[8]L'URSS va dur a terme dos programes lunars tripulats, però no va aconseguir, amb el seu coet N-1, de llançar-lo i aterrar a la Lluna abans que els Estats Units, i finalment el va cancel·lar per concentrar-se en el Saliut, el primer programa de l'estació espacial i els primers aterratges a Venus i a Mart. Mentrestant, els Estats Units van enviar cinc tripulacions més de l'Apollo a la Lluna.[9]i l'exploració continuada d'altres cossos extraterrestres de forma robòtica.

A continuació va arribar un període de distensió amb l'acord d'abril de 1972 sobre el programa de proves Apollo-Soiuz, que va donar lloc a la trobada de juliol de 1975 en òrbita terrestre d'una tripulació d'astronautes dels EUA amb una tripulació de cosmonautes soviètics i el desenvolupament conjunt d'un acoblament internacional estàndard APAS-75. Es considera l'acte final de la cursa espacial,[8]si bé la competència només se substituiria gradualment per la cooperació.[10]El col·lapse de la Unió Soviètica va permetre finalment als Estats Units i a la recentment fundada Federació Russa de posar fi a la competència de la Guerra Freda també a l'espai i d'acordar, el 1993, els programes Transbordador-Mir i de l'Estació Espacial Internacional.[11][12]

Orígens[modifica]

Els xinesos van utilitzar coets com a armes ja al segle XI. A la dècada del 1880, el pioner espacial Konstantín Tsiolkovski va establir les bases teòriques dels coets de combustible líquid de diverses etapes, capaç d'arribar a l'òrbita i volar a l'espai (coet espacial), però no va ser fins al 1926 que l'estatunidenc Robert Hutchings Goddard va dissenyar el primer coet utilitzable.

Goddard va treballar en secret, ja que la comunitat científica, el públic i fins i tot The New York Times el ridiculitzaven. Va caldre una altra guerra per treure a la llum l'obra.

A mitjan de la dècada del 1920, científics alemanys van començar a experimentar amb coets de combustible líquid, que eren capaços d'assolir altituds i distàncies relativament grans. El 1932 el Reichswehr (precursor de la Wehrmacht) es va interessar pels coets com a foc d'artilleria de llarg abast. Wernher von Braun va ser un dels investigadors que va ajudar a fabricar armes per a l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Von Braun va manllevar bona part de la investigació original de Goddard, va estudiar-ne els coets, els va millorar i, el 1942, l'A-4 es va convertir en el primer coet a travessar la frontera de l'espai (una línia imaginària a 100 km sobre el nivell del mar). El 1943 es va iniciar la producció del seu successor, el V-2.[13] Es tractava d’un coet amb un abast de 300 km i una ogiva de 1000 kg. Alemanya va disparar milers de coets contra els aliats, però van morir més treballadors esclaus durant la producció que població civil durant els atacs.

Tot i amb això, el V-2 no era un coet espacial, ja que físicament era incapaç de superar la força de la gravetat i entrar en òrbita, respectivament; per tant no era capaç de llançar cap vehicle, animal o persona a l'espai.

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, els militars soviètics, britànics i estatunidencs van competir per apoderar-se dels prometedors desenvolupaments militars alemanys i capturar personal qualificat del centre d'investigació de Peenemünde. Els estatunidencs foren els que se'n sortiren millor. L’exèrcit estatunidenc pretenia evitar que aquestes tecnologies caiguessin en mans dels comunistes: durant l’operació Paperclip es va portar als Estats Units un grup clau d’especialistes en coets alemanys - molts d'ells membres del Partit Nazi- inclòs el mateix dissenyador Wernher von Braun i les mostres acabades de V-2, juntament amb tota la documentació tècnica i els dissenys, i van destruir tot allò que no es podien endur. En aquest sentit, l’URSS només va poder rebre parts fragmentades del V-2 destruït, sobre la base de les quals especialistes soviètics van crear el model R-1.

Els científics de la postguerra van utilitzar els coets i l'experiència de Von Braun per explorar, entre altres coses, l'atmosfera i la radiació còsmica.

Cursa de míssils[modifica]

Poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial, els dos antics aliats es va involucrar en un estat de conflicte polític i tensió militar conegut com a Guerra Freda (1947-1991), que va polaritzar Europa entre els estats satèl·lits de la Unió Soviètica (sovint coneguts com a Bloc Oriental) i els estats del món occidental aliats amb els EUA.[14]

Desenvolupament de coets soviètics[modifica]

Vegeu també: Programa espacial soviètic
La família de vehicles de llançament de l'Sputnik, Vostok, Voskhod i Soiuz eren derivats de l'R-7 Semiorka.

Serguei Koroliov i l'entusiasta dels coets alemanys Friedrich Zander van començar a experimentar amb coets de combustible líquid el 1928 i van desenvolupar l'artilleria de coets Katiuixa, utilitzada per l'URSS a la Segona Guerra Mundial. Ióssif Stalin va empresonar Koroliov el 1938, durant la seva Gran Purga,[15] però després de la guerra el va convertir en el seu enginyer de coets en cap (essencialment l’homòleg soviètic de von Braun)[16]i l’envià a dirigir un equip dels seus millors enginyers de coets a Peenemünde per veure què podien salvar.[17]L'operació Ossoaviàkhim va traslladar més de 170 especialistes alemanys en coets capturats a Rússia.[18]Als alemanys no se'ls va permetre de participar en el disseny de míssils soviètics, sinó que van ser utilitzats com a consultors de resolució de problemes per als enginyers soviètics.[19] Amb l'ajut del grup de Helmut Gröttrup, Koroliov va dissenyar inversament l'A-4 i va construir la seva pròpia versió, l'R-1, el 1948.[20]Més tard, va desenvolupar els seus propis dissenys, encara que molts d'aquests van ser influenciats pel G4-R14 de Gröttrup des de 1949.[20]Els alemanys van ser finalment repatriats entre 1952 i 1953.[20]

Després d'haver patit almenys 27 milions de víctimes durant la Segona Guerra Mundial després de ser envaïda per l'Alemanya nazi el 1941,[21]la Unió Soviètica desconfiava dels Estats Units, que fins a finals de 1949 era l'únic posseïdor d'armes atòmiques. Atès que els estatunidencs posseïen una gran flota de bombarders estratègics desplegats a bases aèries de tot el món, fins i tot a prop de territori soviètic, el 1947 Stalin va ordenar el desenvolupament de míssils balístics intercontinentals (ICBM) per tal de contrarestar l'amenaça estatunidenca.[19]Les tecnologies de míssils i satèl·lits podien servir tant a propòsits pacífics com militars i, a més, eren un argument de gran pes per a la propaganda i la rivalitat ideològica, a més de demostrar el potencial científico-tècnic i el poder militar del país.

El 1953, Koroliov va rebre el vistiplau per desenvolupar el coet R-7 Semiorka, un avanç important del disseny alemany. Tot i que alguns dels seus components (sobretot els acceleradors) encara s’assemblaven a l’A-4 alemany, el nou coet incorporava l0estadificació, un nou sistema de control i un nou combustible. Es va provar amb èxit el 21 d'agost de 1957 i es va convertir en el primer ICBM completament operatiu del món el mes següent.[22]Posteriorment es va utilitzar per llançar el primer satèl·lit a l’espai i els seus derivats van llançar totes les naus soviètiques pilotades.[23]

American rocket development[modifica]

Wernher von Braun became the United States' lead rocket engineer during the 1950s and 1960s.

Although American rocket pioneer Robert H. Goddard developed, patented, and flew small liquid-propellant rockets as early as 1914, he became a recluse when his ideas were ridiculed by an editorial in The New York Times. This left the United States as the only one of the major three World War II powers not to have its own rocket program, until Von Braun and his engineers were expatriated in 1945. The US acquired a large number of V2 rockets and recruited von Braun and most of his engineering team in Operation Paperclip.[24] The team was sent to the Army's White Sands Proving Ground in New Mexico, in 1945.[25]They set about assembling the captured V2s and began a program of launching them and instructing American engineers in their operation.[26]These tests led to the first photos of Earth from space, and the first two-stage rocket, the WAC Corporal-V2 combination, in 1949.[26] The German rocket team was moved from Fort Bliss to the Army's new Redstone Arsenal, located in Huntsville, Alabama, in 1950.[27] From here, von Braun and his team developed the Army's first operational medium-range ballistic missile, the Redstone rocket, derivatives of which launched both America's first satellite, and the first piloted Mercury space missions.[27] It became the basis for both the Jupiter and Saturn family of rockets.[27]

The US stable of Explorer 1, Mercury, Gemini, and Apollo launch vehicles were a varied group of ICBMs and the NASA-developed Saturn IB rocket.

Each of the United States armed services had its own ICBM development program. The Air Force began ICBM research in 1945 with the MX-774.[28] In 1950, von Braun began testing the Air Force PGM-11 Redstone rocket family at Cape Canaveral.[29] By 1957, a descendant of the Air Force MX-774 received top-priority funding.[28] and evolved into the Atlas-A, the first successful American ICBM.[28] Its upgraded version, the Atlas-D, later served as a nuclear ICBM and as the orbital launch vehicle for Project Mercury and the remote-controlled Agena Target Vehicle used in Project Gemini.[28]

First artificial satellites[modifica]

In 1955, with both the United States and the Soviet Union building ballistic missiles that could be used to launch objects into space, the stage was set for nationalistic competition.[2] In separate announcements four days apart, both nations publicly announced that they would launch artificial Earth satellites by 1957 or 1958.[2] On July 29, 1955, James C. Hagerty, President Dwight D. Eisenhower's press secretary, announced that the United States intended to launch "small Earth circling satellites" between July 1, 1957, and December 31, 1958, as part of the US contribution to the International Geophysical Year (IGY).[2] Four days later, at the Sixth Congress of International Astronautical Federation in Copenhagen, scientist Leonid I. Sedov spoke to international reporters at the Soviet embassy and announced his country's intention to launch a satellite as well, in the "near future".[2]

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. (anglès) history.com, Space Race
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Schefter (1999), pp. 3–5
  3. Siddiqi, 2003a, p. 460.
  4. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Special Message
  5. «Apollo 11 Command and Service Module (CSM)» (en anglès). NASA Space Science Data Coordinated Archive. [Consulta: 20 novembre 2019].
  6. «Apollo 11 Lunar Module / EASEP» (en anglès). NASA Space Science Data Coordinated Archive. [Consulta: 20 novembre 2019].
  7. «Apollo 11 Mission Summary» (en anglès). Smithsonian Air and Space Museum.
  8. 8,0 8,1 Tant l'allunatge del'Apollo 11 com l'ASTP s'han identificat com el final de la cursa espacial, Richard J. Samuels. Encyclopedia of United States National Security. 1a edició. Sage Publications, 2005, p. 669. ISBN 978-0-7619-2927-7. «La majoria dels observadors van considerar que l'allunatge dels Estats Units va acabar la carrera espacial amb una decisiva victòria estatunidenca. [...] El final formal de la cursa espacial es va produir amb la missió conjunta Apollo-Soyuz de 1975, en què les naus espacials dels Estats Units i els soviètics van atracar, o es van unir, en òrbita mentre les seves tripulacions visitaven la nau de l'altre i realitzaven experiments científics conjunts.» 
  9. Williams, David R. «Apollo Landing Site Coordinates» (en anglès). NASA Space Science Data Coordinated Archive, 11-12-2003. [Consulta: 7 setembre 2013].
  10. U.S.-Soviet Cooperation in Space (en anglès). US Congress, Office of Technology Assessment, juliol de 1985, p. 80–81 [Consulta: 13 juny 2018]. 
  11. Boyle, Alan. «Russia bids farewell to Mir» (en anglès). Nova York: NBC News, 23-03-2001. Arxivat de l'original el 15 de juny 2015. [Consulta: 13 juny 2015].
  12. Garcia, Mark. «ISS Facts and Figures» (en anglès). NASA, 30-04-2015. Arxivat de l'original el 3 de juny 2015. [Consulta: 13 juny 2015].
  13. Neufeld, Michael J. The Rocket and the Reich: Peenemünde and the Coming of the Ballistic Missile Era (en anglès). Nova York: The Free Press, 1995, p. 158, 160–62, 190. ISBN 9780029228951. 
  14. Schmitz, 1999, p. 149–154.
  15. Siddiqi, 2003a, p. 4-11-16.
  16. Schefter, 1999, p. 7–10.
  17. Siddiqi, 2003a, p. 24-34.
  18. Siddiqi, 2003a, p. 45.
  19. 19,0 19,1 Gatland (1976), pp. 100–01
  20. 20,0 20,1 20,2 Wade, Mark «Early Russian Ballistic Missiles» (en anglès). Encyclopedia Astronautix [Consulta: 24 juliol 2010].
  21. Burrows, 1998, p. 149–151.
  22. Hall i Shayler, 2001, p. 56.
  23. Siddiqi, 2003a, p. 468-469.
  24. Schefter, 1999, p. 29.
  25. Burrows, 1998, p. 123.
  26. 26,0 26,1 Burrows, 1998, p. 129–134.
  27. 27,0 27,1 27,2 Burrows, 1998, p. 137.
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 «Atlas» (en anglès). Encyclopedia Astronautix cognom= Wade [Consulta: 28 setembre 2020].
  29. Koman, Rita G. «Man on the Moon: The U.S. Space Program as a Cold War Maneuver» (en anglès). OAH Magazine of History, vol. 8, núm. 2, 01-01-1994, pàg. 42–50. DOI: 10.1093/maghis/8.2.42. JSTOR: 25162945.

Enllaços externs[modifica]