Transbordador espacial

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula vehicle espacialTransbordador espacial
Imatge
Informació general
Tipusmodel de coet i nau espacial Modifica el valor a Wikidata
FabricantUnited Space Alliance, Alliant Techsystems, Thiokol, Lockheed Martin, Martin Marietta i Boeing Modifica el valor a Wikidata
Pais d'origenRetirat
Úsvol espacial orbital Modifica el valor a Wikidata
NSSDC IDSHUTTLE Modifica el valor a Wikidata
Combustiblecombustible sòlid (SRBs)
LH2/LOX (orbitador)
Número de vols125
EstatRetirat
Càrrega útil a LEO24.400 kg
Càrrega útil a GEO3.810 kg
Punt de sortidacomplex de llançament 39 Modifica el valor a Wikidata
Trams2
Especificacions
Format per
Orbitador del transbordador espacial

tanc extern

Coet accelerador sòlid del transbordador espacial
Modifica el valor a Wikidata
Dimensions
Alçada2.209 in i 56,1 m Modifica el valor a Wikidata
Diàmetre343 in i 8,7 m Modifica el valor a Wikidata

El transbordador espacial, llançadora espacial o naveta espacial de la NASA, oficialment denominat «Space Transportation System» (STS o Sistema de Transport Espacial), fou l'astronau utilitzada durant 30 anys pel govern dels Estats Units d'Amèrica per a les seves missions tripulades a l'espai, i va ser retirada de servei el 2011.[1] En la plataforma de llançament, va consistir d'un gran tanc extern (ET), color de rovell, dos coets acceleradors sòlids (SRB), de color blanc, i un avió espacial, el qual és el transbordador espacial pròpiament dit. El transbordador mateix compta amb els seus propis motors principals (SSME).

Era un vehicle homologat per a vols tripulats. La llançadora va transportar astronautes i càrrega útil (tal com satèl·lits o parts de l'estació espacial) fins a l'òrbita terrestre baixa, en la part superior de l'atmosfera terrestre (o termosfera).[2] Generalment, la seva tripulació va ser composta per cinc o set persones. La capacitat de càrrega útil va ser de 22.700 kg. Quan la missió del transbordador va ser conclosa, van ser accionats els propulsors de l'«Orbital Maneuvering System» (l'OMS o Sistema de Maniobra Orbital) i va reentrar en la baixa atmosfera. Durant el descens, l'orbitador desaccelera la seva velocitat hipersònica principalment a través d'aerofrenat, i després, per al procés d'aterratge, va actuar com un planador, aterrant totalment sense l'ajuda dels motors (deadstick).

Precedents[modifica]

L'«X-20 Dyna-Soar» (concepte de la NASA).

Encara que el disseny i la construcció del transbordador espacial es va iniciar en la dècada del 1970, de fet la conceptualització va començar dues dècades abans, fins i tot abans del programa Apollo de la dècada del 1960.[3] La idea conceptual d'un vehicle espacial tornant des de l'espai en un aterratge horitzontal comença dins de la National Advisory Committee for Aeronautics (NACA), el 1954,[3] sota la forma d'un experiment de recerca aeronàutica més tard anomenat de «X-15». La proposta de la NACA va ser presentada per Walter Dornberger.[3]

El 1957, el concepte X-15 es va desenvolupar en una altra proposta d'avió espacial de la sèrie X, anomenat «X-20», que mai va ser construït. Neil Armstrong va ser seleccionat per pilotar tant el X-15 com el X-20.[3][4]

Encara que el X-20 mai es va construir, un altre disseny d'avió espacial de funció similar al X-20 va ser construït diversos anys després i va ser lliurat a la NASA el gener de 1966. Se li va anomenar l'«HL-10».[5]«HL» (Horizontal Landing) designava la seva capacitat d'aterratge horitzontal després de retornar de l'espai.[5]

A mitjans de la dècada de 1960 la Força Aèria dels EUA va dur a terme una sèrie d'estudis classificats en els sistemes de transport espacial de pròxima generació i va concloure que els dissenys semireutilitzables eren la millor opció basat en el cost total. Es va proposar un programa de desenvolupament amb inici immediat en un vehicle Classe I basat en impulsors consumibles, seguit d'un desenvolupament més lent d'una classe II de disseny semireutilitzable, i potser per una classe III de disseny totalment reutilitzable en un futur llunyà. L'any 1967 George Mueller va realitzar un simposi d'un dia a la seu de la NASA per estudiar les opcions. Vuitanta persones van assistir i van presentar una àmplia varietat de dissenys possibles, inclosos els anteriors dissenys de la Força Aèria com el «Dyna-Soar» (X-20).[6]

El 1968 la NASA oficialment va començar a treballar en el que es coneixia llavors com l'«Integrated Launch and Re-entry Vehicle» (ILRV).[7] Al mateix temps, una competència separada per al «Motor Principal del Transbordador Espacial» (SSME), es va dur a terme.[7] Les oficines de la NASA a Houston i Huntsville van publicar conjuntament una Petició per proposta (RFP) per als estudis d'ILRV, demanant idees per a una nau espacial que podria transportar una càrrega útil en òrbita, però també tornar a entrar a l'atmosfera i amb seguretat volar de tornada a la Terra.[7] Inclòs en es propostes ha estat un disseny de dos trams, presentant un impulsor gran i un petit orbitador, anomenat el «DC-3».

El 1969 el president Nixon va decidir seguir endavant amb el desenvolupament del transbordador espacial.[7]

L'agost de 1973, l'X-24B va demostrar que un avió espacial sense motor podria reingressar a l'atmosfera de la Terra des de l'espai per un retorn segur amb aterratge horitzontal.[8]

Història[modifica]

Article principal: Programa del transbordador espacial

El primer orbitador experimental va ser lliurat per als vols de prova el 1976,[9] i el primer llançament va tenir lloc el 12 d'abril de 1981, amb el Columbia i el STS-1, el primer vol orbital d'un transbordador.[10]

El programa del transbordador espacial va acabar amb la seva última missió, STS-135, volat pel Atlantis, el juliol de 2011, retirant-se definitivament l'última llançadora de la flota.[11][12] El programa del transbordador espacial va acabar formalment el 31 d'agost de 2011.[13]

En 17 de novembre de 2020 la SpaceX Crew-1, que s'havia enlairat el dia anterior, es va acoblar a la ISS,[14] sent el primer llançament d'aquest tipus realitzat per una empresa privada i marcant el retorn de la capacitat dels Estats Units d'enviar astronautes a l'espai després de la retirada del programa transbordador espacial en 2011.[15]

Descripció[modifica]

STS-1 a la plataforma de llançament (1981).

El transbordador espacial va ser el primer vehicle espacial orbital dissenyat per a la seva reutilització. Va traslladar diferents càrregues útils a l'òrbita terrestre baixa, proporciona la rotació de la tripulació per a l'Estació Espacial Internacional (ISS), i realitza missions de servei. L'orbitador també pot recuperar satèl·lits i altres càrregues útils des d'òrbita i tornar a la Terra. Cada transbordador va ser dissenyat per a una vida útil projectada de 100 llançaments o deu anys de vida útil, encara que això més tard va ser estès.[16]

La persona encarregada de dissenyar el STS va ser Maxime Faget, qui havia supervisat també els dissenys dels vehicles espacials Mercuri, Gemini i Apollo.[17] El factor crucial en la grandària i forma de l'orbitador del transbordador va ser el requisit que sigui capaç d'acomodar els satèl·lits comercials i classificats més grans, i tenir una capacitat de recuperació que va satisfer els requisits per a missions classificades de l'USAF, sent capaç d'entrar a una òrbita polar a partir d'un llançament avortat. Factors que van intervenir en l'opció per als coets sòlids i un tanc de combustible descartable incloïen el desig del Pentàgon per obtenir un vehicle de càrrega de gran capacitat per al desplegament de satèl·lits, i el desig de l'administració Nixon de reduir els costos de l'exploració espacial mitjançant el desenvolupament d'un vehicle espacial amb components reutilitzables.[18]

Retirada i exposició[modifica]

Els transbordadors espacials supervivents estan en exposició, l'Atlantis al the Kennedy Space Center Visitor Complex, Discovery a l'Udvar-Hazy Center, Endeavour al California Science Center, i Enterprise a l'Intrepid Sea-Air-Space Museum.[19]

Cultura popular[modifica]

Música[modifica]

Transbordador espacial és el nom donat a una música gravada el 2010 pel grup pop barceloní «Fred i Son». La banda també ha gravat una cançó instrumental (Comandant Collins) en homenatge a Eileen Collins, la primera dona comandant d'un transbordador.[20]

Videojocs[modifica]

En els simuladors de vol existeixen una o més variants del transbordador espacial, com el simulador de vol de codi obert FlightGear, així com en el sector comercial.[21]

Referències[modifica]

  1. ↑ Joaquim Elcacho. «Prova final per al ‘Discovery'». Avui+, 25-01-2011. [Consulta: 5 març 2011].
  2. ↑ NASA. «Earth's Atmosphere» (en anglès). National Aeronautics and Space Administration, 1995. Arxivat de l'original el 2007-10-13. [Consulta: 25 octubre 2007].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Jim Banke. «The X-15, the Pilot and the Space Shuttle» (en anglès). NASA. [Consulta: 31 març 2010].
  4. ↑ Bill Dana. «Dryden Flight Research Center - History» (en anglès). NASA. [Consulta: 31 març 2010].
  5. ↑ 5,0 5,1 «HL-10 Aircraft Photo Gallery Contact Sheet» (en anglès). NASA. [Consulta: 31 març 2010].
  6. ↑ Portree, David S. F. «Assuming Everything Goes Perfectly Well: NASA's 26 January 1967 AAP Press Conference» (en anglès). Wired. ISSN: 1059-1028.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «The Space Shuttle: Development of a New Transportation System» (pdf) (en anglès). NASA. Arxivat de l'original el 2010-05-27. [Consulta: 31 març 2010].
  8. ↑ «Past Projects - Lifting Bodies - X-24» (en anglès). NASA. [Consulta: 31 març 2010].
  9. ↑ «L'Enterprise s'exposa en un museu de Nova York». elperiodico.cat, 06-06-2012. [Consulta: 23 juny 2012].
  10. ↑ Evans, Ben. Space Shuttle Columbia: Her Missions and Crews (en anglès). Springer, 2005, p.457. ISBN Springer. 
  11. ↑ «La NASA posa fi a l'era dels transbordadors». ara.cat, 08-07-2011. [Consulta: 23 juny 2012].
  12. ↑ «L'Atlantis s'acomiada de les estrelles i tanca una era de l'exploració espacial». ara.cat, 21-07-2011. [Consulta: 23 juny 2012].
  13. ↑ «Space shuttle program officially ends Aug. 31» (en anglès). cbsnews.com, 19-08-2011. [Consulta: 23 juny 2012].
  14. ↑ Davenport, Christian. «SpaceX’s ‘Resilience’ capsule docks with the International Space Station» (en anglès). Washington Post, 17-11-2020. [Consulta: 17 novembre 2020].
  15. ↑ «Space shuttle program officially ends Aug. 31» (en anglès). cbsnews.com, 19-08-2011. [Consulta: 23 juny 2012].
  16. ↑ Williams, Matt. «The Space Shuttle was Originally Hoped to be a Fully Reusable two-Stage Rocket» (en anglès americà). Universe Today, 05-02-2022. [Consulta: 9 octubre 2022].
  17. ↑ «Maxime Faget, engineer, inventor» (en anglès). Arxivat de l'original el 2011-08-09. [Consulta: 27 febrer 2011].
  18. ↑ Uri, John. «50 Years Ago: President Nixon Directs NASA to Build the Space Shuttle» (en anglès americà). Round Up Reads, 04-01-2022. [Consulta: 9 octubre 2022].
  19. ↑ Beth Laura O’Leary, P. J. Capelotti. Archaeology and Heritage of the Human Movement into Space (en anglès). Springer, 2014, p. 62. ISBN 3319078666. 
  20. ↑ «Transbordador espacial, de l'àlbum "Diu que no sap què vol" (Fred i Son)». ViaSona. [Consulta: 9 octubre 2022].
  21. ↑ «Transbordador espacial al wiki de FlightGear» (en anglès). Comunitat de FlightGear. [Consulta: 16 juny 2017].

Vegeu també[modifica]

Transbordadors de la NASA.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Transbordador espacial
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Transbordador_espacial&oldid=31711901»