Borís Ieltsin

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaBorís Nikolàievitx Ieltsin
Борис Николаевич Ельцин
Борис Николаевич Ельцин.jpg
 1r President de Rússia
10 de juliol de 1991 – 31 de desembre de 1999
cap
 16è Primer Ministre de Rússia
3r de la República Federal (des de 1991)
6 de novembre de 1991 – 15 de juny de 1992
Dades biogràfiques
Naixement Борис Николаевич Ельцин
1 de febrer de 1931
URSS Butka, província de Sverdlovsk (Unió Soviètica)
Mort 23 d'abril de 2007(2007-04-23) (als 76 anys)
RússiaMoscou (Rússia)
Causa de mort Insuficiència cardíaca
Sepultura cementiri de Novodèvitxi
Nacionalitat Rus
Religió Cristià ortodox rus
Alma mater Ural State Technical University
Ural Federal University
Activitat professional
Camp de treball Construcció i política
Ocupació Enginyer i polític
Rang Coronel
Comandaments Supreme Commander-in-Chief of the Armed Forces of the Russian Federation
Altres dades
Partit polític Partit Comunista de la Unió Soviètica
Cònjuge Naina Ieltsina
Fills
Premis i reconeixements
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Borís Nikolàievitx Ieltsin (en rus: Бори́с Никола́евич Е́льцин) (Butka, província de Sverdlovsk, URSS, 1931 - Moscou, 23 d'abril de 2007) va ser un polític rus. Va ser el primer president de la Federació Russa, entre els anys 1991 i 1999.

El seu pare, Nikolai Ieltsin, fou enviat al gulag el 1934 per agitació antisoviètica. Va estudiar enginyeria a Berezniki (territori de Perm) i el 1961 ingressà al PCUS. El 1977 fou nomenat cap del partit a Sverdlovsk, on va fer derruir la casa Ipatiev, on foren assassinats Nicolau II de Rússia i la seva família.

Membre de l'ala progressista del partit, el 1985 Mikhaïl Gorbatxov el va cridar a Moscou, i el 1989 esdevingué diputat, imposant la seva línia a la del conservador Jegor Ligatxov.

A les primeres eleccions democràtiques fou escollit President de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia el 1990. Quan es va produir el cop d'estat del 1991 contra Gorbatxov protagonitzà amb èxit la resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbatxov i emprendre mesures més radicals: reconèixer la independència de les antigues repúbliques soviètiques i il·legalitzar el PCUS.

Fou el principal promotor de la Comunitat d'Estats Independents com a successora de l'URSS el 1991 amb Leonid Kravtxuk i Stanislav Xuixkevitx, de la qual fou president del 1993 al 2000, però a l'interior de Rússia els seus intents de reformes foren boicotejats per la duma, controlada per elements conservadors i comunistes. Això el conduí a convocar un referèndum el 1993, el resultat del qual li permeté promulgar una nova constitució accentuadament presidencialista amb la qual controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Poc després, davant la negativa dels parlamentaris, encapçalats per Alexander Rutskoi i Ruslan Khasbulatov que es negaren a acatar la convocatòria d'eleccions anticipades, va fer assaltar el parlament.[1]

Els diversos governs foren encapçalats per Victor Txernomyrdin, addicte a Ieltsin, el qual, malgrat els problemes de salut i l'hostilitat d'amplis sectors, fou reelegit el 1996 fins al 1998. La seva gestió, dominada per l'autoritarisme i per procediments dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar l'economia russa ni frenar l'extensió de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes d'Occident. Tot i així, fou reescollit a les eleccions de 1995 aliat amb Aleksandr Lébed, derrotant el candidat comunista Guennadi Ziugànov.

El 1992 ratificà el tractat START i es mostrà bel·ligerant envers l'ampliació de l'OTAN als països de l'Europa de l'Est, que fins aleshores havien format part del Consell d'Assistència Econòmica Mútua. En els conflictes derivats de la dissolució de l'antiga Iugoslàvia comunista, s'abstingué de fer costat a Sèrbia, tradicional aliat de Rússia als Balcans.

El 1994 i el 1996 atacà la república de Txetxènia per ofegar-hi la rebel·lió secessionista,[2] però trobà una forta resistència dirigida per Djokhar Dudàiev. El 1997 signà un tractat d'unió amb el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, que va intentar infructuosament estendre a Ucraïna i Kazakhstan. En 1998-99 nomenà cinc primers ministres, al darrer dels quals, Vladímir Putin, cedí el càrrec en dimitir al desembre del 1999.

Referències[modifica]

  1. «Edició de La Vanguardia del dia 22 de setembre» (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], 22-09-1993 [Consulta: 29 novembre 2013].
  2. Galeotti, Mark. Russia’s Wars in Chechnya 1994–2009 (en anglès). Osprey Publishing, 2014, p. 7. ISBN 1782002774. 


Càrrecs públics
Precedit per:
Vitaly Vorotnikov
President del Consell Suprem de la RSFS de Rússia
1990-1991
Succeït per:
President de la Federació Russa
Borís Ieltsin
Precedit per:
President de la RSFS Russa
Borís Ieltsin
President de Rússia
Bandera de Rússia

1991-1999
Succeït per:
Vladímir Putin