Vladímir Putin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaVladímir Vladímirovitx Putin
Vladimir Putin (2017-07-08).jpg
Nom original Владимир Владимирович Путин
 2n i 4t President de Rússia
En el càrrec des de 7 de maig de 2012

7 de maig de 2000 – 7 de maig de 2008
 21è Primer Ministre de Rússia
10è de la República Federal (des de 1991)
9 d'agost de 1999 – 7 de maig de 2000
President Borís Ieltsin
 26è Primer Ministre de Rússia
15è de la República Federal (des de 1991)
8 de maig de 2008 – 7 de maig de 2012
President Dmitri Medvédev
 8è Secretari del Consell de Seguretat de Rússia
29 de març de 1999 – 15 de novembre de 1999
Dades biogràfiques
Naixement 7 d'octubre de 1952 (1952-10-07) (64 anys)
URSS Leningrad, RSFSR (Unió Soviètica)
Llengua materna rus
Residència Palau del Senat (Rússia)
Nacionalitat Rus
Ciutadania Rússia
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
Ètnia Russos
Religió Cristià ortodox rus
Alma mater Universitat Estatal de Sant Petersburg . Dret internacional (1970–1975)
Q4525174 (1968–1970)
Q27430017 (1960–1968)
FSB Academy
Academy of Foreign Intelligence
National Mineral Resources University . economia
Alçada 170 cm
Pes 77 kg
Lateralitat dretà
Activitat professional
Camp de treball política, intelligence assessment, exèrcit i esport
Ocupació Polític
Patrimoni personal 8.891.777 Ruble
Arma/servei KGB
Rang comandant
Obra
Obres destacades Russia at the Turn of the Millennium (1999)
Russia Muscles Up — the Challenges We Must Rise to Face (2012)
Russia: The Ethnicity Issue (2012)
Economic Tasks (2012)
Democracy and the Quality of Government (2012)
Building Justice: A Social Policy for Russia (2012)
Being Strong: National Security Guarantees for Russia (2012)
A Plea for Caution From Russia (2013)
Time to Trust Russia: A Common Front Against Terror (2016)
Activitat
Anys Esdeveniments
Russian military intervention in the Syrian Civil War
Segona guerra de Txetxènia
2015 2015 G-20 Turkey summit
2014 2014 G-20 Australia summit
26 març 2000 eleccions presidencials russes de 2000
14 març 2004 Russian presidential election, 2004
4 març 2012 Russian presidential election of 2012
2016 2016 G-20 Hangzhou summit
28 setembre 2015 General debate of the seventieth session of the United Nations General Assembly
17 abril 2014 Q17957311
4 desembre 2008, 3 desembre 2009, 16 desembre 2010, 15 desembre 2011 Talk with Vladimir Putin. The Continuing.
24 desembre 2001, 19 desembre 2002, 18 desembre 2003, 27 setembre 2005, 25 octubre 2006, 18 octubre 2007, 25 abril 2013, 16 abril 2015, 14 abril 2016 Direct Line with Vladimir Putin
7 febrer 2014 2014 Winter Olympics opening ceremony
7 març 2014 2014 Winter Paralympics opening ceremony
juny 2013 39th G8 summit
juny 2007 33rd G8 summit
juliol 2006 32nd G8 summit
juliol 2005 31st G8 summit
juny 2004 30th G8 summit
juny 2003 29th G8 summit
juny 2002 28th G8 summit
juliol 2001 27th G8 summit
juliol 2000 26th G8 summit
setembre 2013 Cimera del G-20 de Sant Petersburg
juny 2012 2012 G-20 Mexico summit
2015 Conferència de l'ONU sobre el Canvi Climàtic 2015
6 juny 2014, octubre 2014, febrer 2015, 2 octubre 2015, 19 octubre 2016 Quartet de Normandia
5th BRICS summit
6th BRICS summit
7th BRICS summit
Q18400943
2001 SCO summit
2002 SCO summit
2003 SCO summit
2004 SCO summit
2005 SCO summit
2006 SCO summit
2007 SCO summit
2012 SCO summit
2013 SCO summit
2014 SCO summit
2015 SCO summit
2016 SCO summit
APEC Brunei 2000
APEC China 2001
APEC Mexico 2002
APEC Thailand 2003
APEC Chile 2004
APEC South Korea 2005
APEC Vietnam 2006
APEC Australia 2007
APEC Russia 2012
APEC Indonesia 2013
APEC China 2014
APEC Philippines 2015
APEC Peru 2016
Millennium Summit
2005 World Summit
30 octubre 2001, 3 octubre 2003 Fòrum econòmic mundial
17 juny 2016 St. Petersburg International Economic Forum
4 juliol 2007 119th IOC Session
3 setembre 2016, 4 setembre 2015 Eastern Economic Forum
20 juliol 2005, 11 gener 2007 Q1450649
The President of the Russian Federation’s Economic Council
Q17941946
Q17941952
18 juliol 2001, 24 juny 2002, 20 juny 2003, 23 desembre 2004, 31 gener 2006, 1 febrer 2007, 14 febrer 2008, 23 desembre 2016 annual news conference of the President of the Russian Federation Vladimir Putin
31 desembre 1999, 31 desembre 2000, 31 desembre 2001, 31 desembre 2002, 31 desembre 2003, 31 desembre 2004, 31 desembre 2005, 31 desembre 2006, 31 desembre 2007, 31 desembre 2008, 31 desembre 2013, 31 desembre 2014, 31 desembre 2016 New Year's address to the nation
Q24711669
Q17935491
2000 Moscow Victory Day Parade
2005 Moscow Victory Day Parade
2013 Moscow Victory Day Parade
2012 Moscow Victory Day Parade
2007 Moscow Victory Day Parade
2014 Moscow Victory Day Parade
2015 Moscow Victory Day Parade
2016 Moscow Victory Day Parade
9 maig 2001, 9 maig 2002, 9 maig 2003, 9 maig 2004, 9 maig 2006, 9 maig 2007 Moscow Victory Day Parade
Q24714557
Q19761738
Q24711235
23 desembre 2014, 26 desembre 2016, 14 octubre 2016, 21 desembre 2015, 15 setembre 2015, 23 setembre 2013 CSTO Summit
19 desembre 2012 Q28133864
27 novembre 2000, 30 novembre 2004, 18 desembre 2012, 6 desembre 2016 National Congress of Judges (Russia)
Altres dades personals
Partit polític Rússia Unida
Cònjuge Liudmila Putina (divorciats des del 2013)
Fills
Pares Vladimir PutinMaria Ivanovna Putina
Parents
Premis i reconeixements
Signatura

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm1269884
Modifica dades a Wikidata

Vladímir Vladímirovitx Putin (Владимир Владимирович Путин) (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en rus) (Leningrad, URSS, 1952) és l'actual President de la Federació Russa. Putin va formar part de la policia secreta soviètica (KGB) durant 16 anys i hi va assolir el grau de Tinent Coronel abans de retirar-se per entrar en la política a la seva ciutat natal de Sant Petersburg. El 1991 es va traslladar a Moscou per unir-se a l'administració del president Borís Ieltsin, on va ascendir ràpidament fins a convertir-se en president interí el 31 de desembre de 1999, quan Ieltsin va dimitir de manera inesperada. Putin va guanyar les eleccions presidencials del 2000 i va ser reelegit el 2004. L'existència de límits de mandat constitucionals va impedir que Putin es presentés a un tercer mandat presidencial consecutiu el 2008. Dmitri Medvédev, el candidat guanyador, va nomenar Putin Primer Ministre i va iniciar el període de l'anomenada «tandemocràcia».[1]

El setembre de 2011, arran d'un canvi en la llei per ampliar el mandat presidencial de quatre anys a sis,[2] Putin va anunciar que es presentaria a un tercer mandat no consecutiu com a President a les eleccions presidencials del 2012, fet que va desembocar en protestes massives a moltes ciutats russes. Va guanyar les eleccions de març del 2012 i a hores d'ara està complint un mandat de sis anys.[3][4]

Moltes accions de Putin són considerades antidemocràtiques tant per l'oposició interna com pels observadors estrangers .[5] L'Índex de Democràcia del 2011 va declarar que Rússia estava en «un llarg procés de regressió [que] va culminar en un canvi d'un règim híbrid a un d'autoritari» vistes la candidatura de Putin i les eleccions parlamentàries deficients.[6] El 2014, Rússia fou exclosa del G8 com a resultat de la seva annexió de Crimea.[7]

Gràcies a l'augment del preu del petroli,[8] durant els primers mandats de Putin els ingressos reals es van multiplicar per 2,5, els salaris reals es van triplicar, la desocupació i la pobresa es van reduir a més de la meitat, i la satisfacció dels russos van augmentar significativament. La primera presidència de Putin va estar marcada per un alt creixement econòmic: l'economia russa va créixer durant vuit anys consecutius, es va donar un augment del PIB del 72% en la PPA (sis vegades en nominal).[9][10][11][12]

Com a president de Rússia, Putin i l'Assemblea Federal van legislar un impost sobre la renda amb un tipus impositiu pla del 13%, una reducció de l'impost sobre els beneficis, i van aprovar nous codis legislatius.[13][14] Com a primer ministre, Putin va supervisar les reformes militars i policials russes a gran escala. La seva política energètica ha afirmat la posició de Rússia com una superpotència energètica.[15] Putin va donar suport a les indústries d'alta tecnologia, com ara les indústries nuclears i de defensa. Un augment de la inversió estrangera[16] ha contribuït a un auge en sectors com la indústria de l'automòbil. Putin ha conreat una imatge d'home fort i és una icona cultural pop a Rússia amb molts productes comercials que porten el seu nom. La baixada dràstica del preu del petroli a finals del 2014 va canviar el seu posicionament, ja que va haver de lidiar contra els mercats de divises, a causa d'una ràpida devaluació del ruble que va afectar fortament l'economia russa durant les darreres setmanes de 2014.[17]

Ascendència, primers anys i educació[modifica | modifica el codi]

El pare de Putin, Vladímir Spiridónovitx

Putin va néixer el 7 d'octubre de 1952, a Leningrad, República Socialista Federativa Soviètica de Rússia, Unió Soviètica (en l'actualitat Sant Petersburg, Rússia). Els seus pares foren Vladímir Spiridónovitx Putin (1911-1999) i Maria Ivànovna Putina (soltera Xelómova, 1911-1998). La seva mare era una treballadora d'una fàbrica, i el seu pare era un recluta a l'Armada Soviètica, on va servir a la flota de submarins a principis de 1930, i més tard va servir a les línies de front en el batalló de demolició de l'NKVD durant la Segona Guerra Mundial[18][19][20][21] i fou greument ferit el 1942.[22] Dos germans grans, Víktor i Albert, van néixer a mitjans de la dècada de 1930; Albert va morir al cap de pocs mesos de néixer, mentre que Víktor va sucumbir a la diftèria durant el setge de Leningrad en la Segona Guerra Mundial. L'avi patern de Vladimir Putin, Spiridon Ivànovitx Putin (1879-1965), fou un xef que en un moment o altre cuinà per a Vladímir Lenin, l'esposa de Lenin Nadejda Krúpskaia, i en diverses ocasions per a Ióssif Stalin.[23] L'àvia materna de Putin va ser assassinada pels ocupants alemanys de la regió de Tver en 1941, i els seus oncles materns van desaparèixer en el front de guerra.[23]

L'ascendència de Vladimir Putin s'ha descrit com un misteri sense registres supervivents de qualsevol avantpassat de les persones amb el cognom «Putin» més enllà del seu avi Spiridon Ivànovitx. La seva autobiografia, Ot Pervogo Litsa (català: 'En primera persona'),[18] que es basa en entrevistes de Putin, parla dels seus humils començaments, incloent-hi els primers anys en un apartament comunal, compartit per diverses famílies, a Leningrad.

Putin amb la seva mare, Maria Ivanovna, al juliol de 1958

L'1 de setembre de 1960, va començar a estudiar a l'Escola N º 193 de carrer Baskov, just a l'altre costat de casa. En cinquè grau, va ser un més en una classe de més de 45 alumnes quan encara no era membre dels Pioners, en gran part a causa del seu comportament escandalós. A sisè grau va començar a prendre's seriosament l'esport en forma de sambo i judo. En la seva joventut, Putin desitjava emular els personatges d'oficials d'intel·ligència interpretats als cinemes soviètics per actors com ara Viatxeslav Tíkhonov i Georgui Jjónov.[24]

Putin es va graduar en la branca de Dret Internacional de la Facultat de Dret de la Universitat Estatal de Leningrad el 1975, escrivint la seva tesi final sobre dret internacional. La seva tesi es va titular "El principi comercial de nació més afavorida en el Dret Internacional".[25] Mentre era a la universitat, va haver d'unir-se al Partit Comunista de la Unió Soviètica, i en seguí sent membre fins que el partit es va dissoldre al desembre de 1991.[26] També a la Universitat va conèixer Anatoli Sobtxak que més tard va jugar un paper important en la carrera de Putin. Anatoli Sobtxak en aquella època era un professor assistent i va donar classes a Putin sobre dret mercantil (khozyaystvennoye pravo).[27]

Carrera al KGB[modifica | modifica el codi]

Putin amb uniforme del KGB

Putin es va unir al KGB el 1975 després de graduar-se, i es va sotmetre a un any de formació a l'escola del KGB 401 a Okhta, Leningrad. A continuació, va passar a treballar breument en la Segona Direcció Principal (contraintel·ligència) abans de ser transferit a la Primera Direcció Principal, on, entre les seves funcions estava la vigilància dels estrangers i els funcionaris consulars a Leningrad.[28][29]

De 1985 a 1990, el KGB va destinar Putin a Dresden, República Democràtica Alemanya. Durant aquest temps, Putin va ser assignat a la Direcció S, la unitat de recollida d'intel·ligència il·legal (classificació del KGB per als agents que van utilitzar identitats falsificades) on se li va donar la coberta com a traductor i intèrpret.[30] Un dels treballs de Putin va consistir a coordinar esforços amb l'Stasi per localitzar i reclutar estrangers a Dresden, en general aquells que estaven matriculats a la Universitat Tècnica de Dresden, amb l'esperança d'enviar-los d'incògnit als Estats Units. Amb tot i això, la biògrafa de Putin Masha Gessen impugna la imatge d'"espia en cap del KGB" que s'ha construït al seu voltant i al seu lloc diu que Dresden era essencialment un treball endarrerit del qual el mateix Putin es ressentia:

Putin i els seus companys s'afanyaven principalment a la recollida de retalls de premsa, contribuint d'aquesta manera a les muntanyes d'informació inútil produïda pel KGB. Els exagents estimen que van passar tres quartes parts del seu temps escrivint informes. L'èxit més gran de Putin en la seva estada a Dresden sembla haver entrat en contacte amb un sergent de l'Exèrcit dels EUA, que els va vendre un Manual sense classificar per 800 marcs.[30]

Arran del col·lapse del govern d'Alemanya Oriental comunista, Putin va ser cridat a la Unió Soviètica i va tornar a Leningrad, on el juny de 1991 va assumir un lloc a la secció d'Afers Internacionals de la Universitat Estatal de Leningrad, dependent de vicerector Iuri Moltxànov.[29]En el seu nou càrrec, Putin manté la vigilància sobre el cos estudiantil i fa un cop d'ull a fora per captar nous reclutes. Va ser durant el seu pas per la universitat on Putin va créixer que es retroba amb el seu antic professor Anatoli Sobtxak, llavors alcalde de Leningrad.[31]

Putin va renunciar als serveis de seguretat de l'Estat en actiu amb el rang de tinent coronel el 20 d'agost de 1991 (anteriorment ja havia fet alguns intents de renunciar-hi),[31] en el segon dia del cop d'estat fallit recolzat pel KGB contra el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov.[32] Putin va explicar més tard la seva decisió: "Tan aviat com va començar el cop d'Estat, immediatament vaig decidir de quina banda estava", encara que també va assenyalar que l'elecció era difícil perquè havia passat la major part de la seva vida amb els "òrgans".[33]

Carrera política[modifica | modifica el codi]

Administració de Sant Petersburg (1990–1996)[modifica | modifica el codi]

Al maig de 1990, Putin va ser nomenat assessor en assumptes internacionals per l'alcalde Anatoli Sobtxak. Després, el 28 de juny de 1991, es va convertir en cap de la Comissió de Relacions Exteriors de l'Oficina de l'Alcaldia de Sant Petersburg, amb la responsabilitat de promoure les relacions internacionals i les inversions estrangeres.[34] Aquest comitè encapçalat per Putin també va registrar negocis.

Menys d'un any després, Putin va ser investigat pel Consell Legislatiu de la ciutat, i els investigadors va concloure que Putin havia subestimat els preus i permès l'exportació de metalls per un valor de 93 milions de dòlars, a canvi d'ajuda alimentària estrangera que mai va arribar.[35][36] Tot i la recomanació dels investigadors que es despatxés Putin, aquest va mantenir el cap de la Comissió de Relacions Exteriors fins al 1996.[37][38] De 1994 a 1996, Putin va ocupar diversos altres càrrecs polítics i governamentals de Sant Petersburg.[39][39]

Primers anys a Moscou (1996–1999)[modifica | modifica el codi]

Putin com a director de l'FSB, 1 de gener de 1998

El 1996, l'alcalde Anatoli Sobtxak va perdre la seva reelecció com a alcalde de Sant Petersburg. Putin va ser cridat a Moscou i al juny de 1996 va esdevenir un Cap Adjunt del Departament de Gestió de la Propietat Presidencial, encapçalat per Pàvel Borodín. Va ocupar aquest càrrec fins al març del 1997. Durant el seu mandat Putin va ser el responsable de la propietat estrangera de l'Estat i el trasllat organitzat dels antics actius de la Unió Soviètica i el Partit Comunista envers la Federació de Rússia.[27]

El 26 de març de 1997, el president Boris Ieltsin nomenà Putin sotscap de l'administració presidencial, càrrec en què va romandre fins al maig de 1998, i cap de la Direcció de Control Principal del Departament de Gestió de la Propietat Presidencial (fins juny de 1998). El seu predecessor en aquesta posició fou Aleksei Kudrin i el successor va ser Nikolai Pàtruixev, tots dos futurs polítics prominents i socis de Putin.[27]

El 27 de juny de 1997, a l'Institut de Mineria de Sant Petersburg, dirigit pel rector Vladímir Litvinenko, Putin va defensar la seva tesi doctoral en economia, titulada "La planificació estratègica dels recursos regionals sota la formació de relacions amb el mercat". Això exemplifica el costum a Rússia, per a un funcionari jove i prometedor, d'escriure un treball acadèmic a la meitat de la seva carrera.[40] Quan Putin tard es va convertir en president, la tesi es va convertir en blanc d'acusacions de plagi per part dels investigadors de la Institució Brookings; encara que no es fa referència a l'estudi suposadament plagiat,[41] els investigadors de Brookings estaven segurs que constituïa un plagi encara que tal vegada no "intencional".[42]El comitè de dissertació va negar les acusacions.[41][43]

El 25 de maig de 1998, Putin va ser nomenat Primer Conseller en Cap de l'administració presidencial per a les regions, en substitució de Viktoria Mitina; i, el 15 de juliol, va ser nomenat cap de la Comissió per a l'elaboració d'acords sobre la delimitació del poder de les regions i el centre federal adjunt al president, en substitució de Serguei Xakhrai. Després del nomenament de Putin, la comissió no va completar cap tipus d'acords, tot i que durant el mandat de Xakhray com a cap de la Comissió hi hagué 46 acords signats.[44] Més tard, després d'esdevenir president, Putin va cancel·lar tots aquests acords.[27]

El 25 de juliol de 1998, Ieltsin va nomenar Vladímir Putin cap de l'FSB (un dels organismes successors del KGB), un càrrec que Putin va ocupar fins a agost de 1999, quan es va convertir en un membre permanent del Consell de Seguretat de Rússia l'1 d'octubre de 1998 i en el seu Secretari el 29 de març de 1999.

Primer cop com a Primer Ministre (1999)[modifica | modifica el codi]

El 9 d'agost de 1999, Vladímir Putin va ser nomenat un dels tres primers viceprimers ministres, i més tard aquest mateix dia va ser nomenat primer ministre en funcions del Govern de la Federació de Rússia pel president Boris Ieltsin.[45] Ieltsin també va anunciar que volia veure Putin com el seu successor. Més tard aquest mateix dia, Putin va accedir a postular-se per a la presidència.[46]

El 16 d'agost, la Duma Estatal va aprovar el seu nomenament com a primer ministre amb 233 vots a favor (davant 84 en contra, 17 abstencions),[47] tot i que n'hi havia prou amb una majoria simple de 226. Es convertí així en el cinquè Primer ministre de Rússia en menys de divuit mesos fent. En el seu nomenament, pocs esperaven que Putin, pràcticament desconegut per al públic en general, durés més temps que els seus predecessors. Va ser considerat inicialment com un lleial a Ieltsin; igual que altres primers ministres de Boris Ieltsin, Putin no va escollir els ministres per si mateix; el seu gabinet estigué determinat per l'administració presidencial.[48]

Els principals opositors de Ieltsin i els aspirants a successors ja estaven fent campanya per reemplaçar el president malalt, i van lluitar dur per evitar l'aparició de Putin com un successor potencial. La imatge de Putin com a defensor de la llei i l'ordre i el seu enfocament implacable a la Segona Guerra de Txetxènia, després es van combinar per augmentar la seva popularitat i li va permetre de superar tots els seus rivals.

Si bé no s'associava formalment a cap partit, Putin va prometre el seu suport al Partit Unitat de recent creació, que va aconseguir el segon major percentatge del vot popular (23,3%) en les eleccions a la Duma de 1999. Al seu torn, Putin va rebre el suport del partit.

President interí (1999–2000)[modifica | modifica el codi]

Putin aterrant a Grozni en un avió de combat Su-27, 20 de març del 2000

El 31 de desembre de 1999, Ieltsin va dimitir de forma inesperada i, d'acord amb la Constitució de Rússia, Putin es va convertir en President en funcions de la Federació Russa.

El primer Decret Presidencial que Putin va signar, el 31 de desembre de 1999, es va titular "Sobre les garanties per a l'expresident de la Federació de Rússia i els membres de la seva família".[49][50] Amb això s'assegurava que no es durien a terme "acusacions de corrupció contra el president sortint i els seus familiars".[51] Més tard, el 12 de febrer de 2001, Putin va signar una llei federal similar, que substituïa el decret de 1999.

Mentre que els seus adversaris havien estat preparant-se per a una elecció en juny de 2000, la dimissió de Ieltsin va donar lloc a la celebració, en el període de tres mesos, d'eleccions presidencials, el 26 de març del 2000; Putin les va guanyar en primera volta amb el 53% dels vots.[52]

Primer mandat presidencial (2000–2004)[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Oligarquia russa

El primer gran repte de la popularitat de Putin va arribar l'agost del 2000, quan va ser criticat pel seu presumpte mal maneig del desastre del submarí Kursk.[53] Aquesta crítica va ser en gran part perquè van passar diversos dies abans del seu retorn de vacances, i diversos més abans que visités l'indret on va passar el desastre.[53]

Presa de jurament presidencial al costat de Ieltsin, maig de 2000

Vladímir Putin va ser investit president el 7 maig 2000 i va designar el Ministre de Finances Mikhaïl Kassiànov com el seu primer ministre.

Entre 2000 i 2004, Putin es va dedicar a la reconstrucció de la condició empobrida del país. Segons sembla va guanyar una lluita de poder amb els oligarques russos, i va aconseguir un "gran-ganga" amb ells. Aquesta negociació va permetre als oligarques de mantenir la majoria dels seus poders, a canvi del seu suport explícit - i alineament- al seu govern-[54][55] Va sorgir també un nou grup de magnats dels negocis, com Guennadi Tímtxenko, Vladímir Iakunin, Iuri Kovaltxuk, Serguei Txémezov, amb estrets vincles personals amb Putin.

Molts a la premsa russa i en els mitjans de comunicació internacionals van advertir que la mort d'uns 130 ostatges en l'operació de rescat de les forces especials durant la presa d'ostatges del teatre Dubrovka del 2002 danyaria seriosament la popularitat del president Putin. No obstant això, poc després que el setge hagués acabat, el president rus gaudia d'índexs d'aprovació pública rècord - 83% dels russos es van declarar satisfets amb Putin i el seu maneig de la situació.[56]

Uns mesos abans de les eleccions, Putin va cessar el gabinet del primer ministre Kassiànov i va nomenar Mikhaïl Fradkov en el seu lloc. Serguei Ivanov es va convertir en el primer civil rus a ocupar el càrrec de Ministre de Defensa.

El 2003, es va celebrar un referèndum a Txetxènia sobre l'adopció d'una nova constitució que declarava la República com a part de Rússia. Txetxènia s'ha estabilitzat gradualment amb l'establiment d'eleccions parlamentàries i un govern regional.[57][58]

Al llarg de la guerra, Rússia desactivà severament el moviment rebel txetxè. No obstant això, es va continuar produint violència esporàdica a tot el Caucas del Nord.[59]

Segon mandat presidencial (2004–2008)[modifica | modifica el codi]

En la seva intervenció durant la desfilada del Dia de la Victòria el 2005 a la Plaça Roja
Putin amb la cancellera d'Alemanya Angela Merkel març 2008
Amb George W. Bush en un moll al llarg de la Mar Negre a Sotxi, 5 abril 2008

El 14 de març del 2004, Putin fou elegit president per a un segon mandat, amb el 71% dels vots.[52]La presa d'ostatges de Beslan va tenir lloc al setembre de 2004, i en ella van morir centenars de persones. En resposta, Putin va prendre una sèrie de mesures administratives.

El 2005, es van posar en marxa els Projectes de Prioritat Nacional per millorar la cura de la salut a Rússia, l'educació, l'habitatge i l'agricultura.[60][61]

La contínua persecució penal del llavors home més ric de Rússia, el president de l'empresa Iukos, Mikhaïl Khodorkovski, per frau i evasió fiscal va ser vist per la premsa internacional com una represàlia per les donacions de Khodorkovski tant a liberals com als opositors comunistes del Kremlin. El govern va dir que Khodorkovski estava corrompent a un gran segment de la Duma per evitar canvis en el codi d'impostos, com els impostos sobre els guanys extraordinaris i el tancament de vehicles d'evasió fiscal a l'estranger. Khodorkovski va ser arrestat, Iukos es va arruïnar i els actius de l'empresa van ser subhastats per un valor inferior al del mercat, amb la participació més gran adquirida per l'empresa estatal Rosneft.[62] El destí de Iukos va ser vist a Occident com un signe d'un canvi més ampli de Rússia cap a un sistema de capitalisme d'Estat.[63]

Un estudi realitzat per l'Institut d'Economies en Transició del Banc de Finlàndia (BOFIT) el 2008 va trobar que la intervenció de l'Estat ha tingut un impacte positiu en el govern corporatiu de moltes empreses a Rússia: el govern fou millor en empreses amb control estatal o amb una participació governamental.[64]

Putin va ser criticat a Occident i també pels liberals russos pel que molts observadors consideren una ofensiva a gran escala contra la llibertat de premsa a Rússia. El 7 d'octubre de 2006, Anna Politkóvskaia, un periodista que va denunciar la corrupció en l'exèrcit rus i la seva conducta a Txetxènia, va rebre un tret al vestíbul del seu edifici d'apartaments. La mort de Politkóvskaia va provocar la condemna en els mitjans occidentals, amb acusacions que, en el millor dels casos, Putin havia fallat a l'hora de protegir els nous mitjans de comunicació independents del país.[65][66] Quan se li va preguntar sobre l'assassinat d'Anna Politkóvskaia en la seva entrevista amb el canal de televisió alemany ARD, Putin va dir que el seu assassinat ha portat molt més mal a les autoritats russes que els seus escrits.[67] Per a l'any 2012 els artífexs de l'assassinat van ser detinguts i van citar Borís Berezovski i Akhmed Zakàiev com a possibles instigadors.[68]

El 2007, es va organitzar la "Marxa del desacord" per part del grup de l'oposició L'Altra Rússia,[69] encapçalat per l'excampió d'escacs Garri Kaspàrov i el líder nacional-bolxevic Eduard Limónov. Arran de les advertències prèvies, les manifestacions en diverses ciutats russes van ser rebudes per l'acció policial, que va interferir en el recorregut dels manifestants i va detenir unes 150 persones que intentaven trencar el cordó policial.[70] La Marxa del Desacord havia rebut poc suport entre la població russa en general, segons les enquestes.[71]

El 12 de setembre de 2007, Putin va dissoldre el govern a petició del primer ministre Mikhaïl Fradkov. Fradkov va comentar que era per deixar al president les "mans lliures" en el període previ a les eleccions parlamentàries. Víktor Zubkov va ser nomenat nou primer ministre.[72]

Al desembre de 2007, Rússia Unida va aconseguir el 64,24% dels vots a la Duma Estatal d'acord amb els resultats preliminars de les eleccions.[73] La victòria de Rússia Unida en les eleccions de desembre de 2007 va ser vista per molts com un indicatiu d'un fort suport popular dels llavors líders de Rússia i les seves polítiques.[74][75]

En els seus últims dies en el càrrec, es va divulgar que Putin havia pres una sèrie de mesures per realinear la burocràcia regional perquè els governadors reportessin al primer ministre en lloc del president.[76][77] L'oficina de Putin va explicar que "els canvis ... tenen una naturalesa de matís i no afecten les posicions essencials del sistema. El paper clau en l'estimació de l'eficàcia de l'activitat de l'autoritat regional encara pertany al president de la Federació de Rússia."

Segon cop com a Primer Ministre (2008–2012)[modifica | modifica el codi]

Putin no podia optar a un tercer mandat per mandat constitucional. El vicepresident primer del Govern Dmitri Medvédev va ser triat com al seu successor. El 8 de maig de 2008, només uns dies després de lliurar la presidència a Medvédev, Putin va ser nomenat Primer Ministre de Rússia, amb la qual cosa mantenia, en certa manera, el seu poder polític.[78]

La Gran Recessió va colpejar l'economia russa d'una manera especialment dura, interrompent el flux de crèdit barat i inversions occidentals. Això va coincidir amb la tensió en les relacions amb la UE i els EUA arran de la guerra a Ossètia del Sud (2008), en la qual Rússia va derrotar Geòrgia, aliada de l'OTAN.

No obstant això, les grans reserves financeres acumulades al Fons d'Estabilització de Rússia en l'anterior període d'alts preus del petroli, juntament amb la forta gestió, ajudaren el país a fer front a la crisi i reprendre el creixement econòmic des de mitjans de 2009. Les mesures anticrisi del Govern rus han estat elogiades pel Banc Mundial, que va dir en el seu Informe Econòmic de Rússia a partir de novembre 2008:. "La gestió fiscal prudent i les reserves financeres substancials han protegit Rússia de conseqüències més profundes d'aquesta crisi externa i la resposta política de govern fins al moment -ràpida, integral i coordinada- ha ajudat a limitar-ne l'impacte."[79]

Vladímir Putin, amb Dmitri Medvédev, març de 2008

Putin ha qualificat la superació de les conseqüències de la crisi econòmica mundial com un dels dos èxits principals de la seva segona presidència.[61] L'altre èxit citat var ser l'estabilització de la grandària de la població de Rússia entre 2008-2011 després del llarg període de col·lapse demogràfic que es va iniciar en la dècada de 1990.[61]

Al congrés de Rússia Unida celebrat a Moscou el 24 de setembre de 2011, Medvédev va proposar oficialment que Putin es postulés de nou a la presidència en 2012, una oferta que Putin va acceptar. Tenint en compte el domini gairebé total de Rússia Unida en la política russa, molts observadors creien que Putin tenia gairebé assegurat un tercer mandat. S'esperava que Medvédev aparegués al cartell electoral de Rússia Unida en les eleccions parlamentàries de desembre, amb l'objectiu d'esdevenir primer ministre, al final del seu mandat presidencial.[80] Durant la campanya presidencial de 2012, Putin va publicar 7 articles per presentar la seva visió per al futur.[81]

Després de les eleccions parlamentàries el 4 de desembre de 2011, desenes de milers russos participaren en protestes contra el presumpte frau electoral, les majors protestes de l'època de Putin; els manifestants van criticar Putin i Rússia Unida i van exigir l'anul·lació dels resultats electorals.[82] No obstant això, aquestes protestes, organitzades pels dirigents de l'"oposició no sistèmica" la Federació de Rússia, van desencadenar la por a una revolució de color en la societat, i una sèrie de contra-protestes "anti-Taronja" (el nom al·ludeix a la Revolució Taronja d'Ucraïna) i es van dur a terme mítings de partidaris de Putin, que superaren en escala de les protestes de l'oposició.[83][84][85]

Tercer mandat presidencial (2012–present)[modifica | modifica el codi]

Putin fent el jurament presidencial en la seva tercera cerimònia de presa de possessió, 7 de maig de 2012

El 4 de març de 2012, Putin va guanyar les eleccions presidencials de Rússia del 2012 en la primera volta, amb el 63,6% dels vots.[52] Si bé es van donar a conèixer els esforços perquè les eleccions fossin transparents, incloent-hi l'ús de càmeres web en els centres de votació, les eleccions van ser criticades per l'oposició de Rússia i pels observadors internacionals de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa per irregularitats de procediment.[86]

Les protestes contra Putin van tenir lloc durant i directament després de la campanya presidencial. La protesta més notòria va ser l'actuació del 21 de febrer de les Pussy Riot, i el judici subsegüent.[87] A més, s'estima que 8,000-20,000 manifestants es van reunir a Moscou el 6 de maig,[88][89] quan vuitanta persones van resultar ferides en enfrontaments amb la policia,[90] i 450 van ser detingudes, i l'endemà es van produir 120 arrestos més.[91]

Putin va prendre possessió del seu càrrec al Kremlin el 7 de maig del 2012.[92] En el seu primer dia com a president, Putin va emetre catorze decrets presidencials, de vegades anomenats en els mitjans de comunicació "Decrets de maig", incloent-hi una llarga i extensa llista d'objectius per aa l'economia russa. Altres decrets en qüestió s'ocupaven de l'educació, l'habitatge, la formació de treballadors qualificats, les relacions amb la Unió Europea, la indústria de defensa, les relacions interètniques, i altres àrees de política de les quals tractaven els articles del programa de Putin publicats durant la campanya presidencial.[93][94]

El 2012 i 2013, Putin i el partit Rússia Unida van donar suport una legislació més estricta en contra de la comunitat LGBT, a Sant Petersburg, Arkhànguelsk i Novossibirsk; el juny del 2013, la Duma Estatal va aprovar una llei contra la "propaganda homosexual" (que prohibeix els símbols com ara la bandera de l'arc de Sant Martí, així com les obres publicades amb contingut homosexual).[95][96][97][98][99] En resposta a les preocupacions internacionals sobre la legislació de Rússia, Putin va demanar als crítics d'observar que la llei era una "prohibició de la propaganda de la pedofília i l'homosexualitat", i va afirmar que els visitants homosexuals als Jocs Olímpics d'Hivern de 2014 havien de "deixar els nens en pau" però va negar que hi hagués cap mena de "discriminació professional, de carrera, o social" en contra dels homosexuals a Rússia.[100] va abraçar públicament la patinadora Ireen Wüst, que es declara obertament bisexual, durant els jocs.[101]

També al juny de 2013, Putin va assistir a un míting televisat del Front Popular Panrús on va ser elegit cap del moviment, que va ser creat el 2011.[102] Segons el periodista Steve Rosenberg, el moviment té la intenció de "tornar a connectar el Kremlin al poble rus" i un dia, si cal, substituïu el partit Rússia Unida cada vegada menys popular. que en l'actualitat recolza Putin.[103]

Intervenció a la Península de Crimea[modifica | modifica el codi]

Article principal: Crisi de Crimea
Vladimir Putin parla amb la premsa el 4 de març sobre la crisi de Crimea

Arran de la revolució ucraïnesa de 2014, l'exiliat president ucraïnès Víktor Ianukóvitx va posar per escrit la seva petició que Putin iniciés una acció militar per part de Rússia, "a fi i efecte d'establir la legitimitat, la pau, la llei i l'ordre, l'estabilitat i la defensa del poble d'Ucraïna".[104] El mateix dia, Putin va demanar i va rebre l'autorització del Parlament de Rússia de desplegar tropes russes a Ucraïna en resposta a la crisi.[105] Les tropes russes, en conseqüència, es van mobilitzar a tota Crimea i al sud-est d'Ucraïna. Des del 2 de març, les tropes russes ja tenien un control complet sobre Crimea.[106][107][108] El 16 de març de 2014, The New York Times va informar els resultats d'un referèndum a Crimea: "una aclaparadora majoria de Crimea va votar diumenge a favor de la secessió d'Ucraïna i de la unió amb Rússia ... la qual cosa obligà els Estats Units i els seus aliats europeus a decidir amb quina rapidesa i amb quina força amenaçarien amb la imposició de sancions contra funcionaris russos, incloent-hi els principals assessors del president Vladímir V. Putin."[109]

Posteriorment, el descontentament va augmentar a l'est d'Ucraïna, a part de Crimea. El 17 d'abril de 2014, The Wall Street Journal va informar: "[110] que el president rus, Vladímir Putin, havia dit dijous que esperava no enviar tropes russes a Ucraïna, però no ho descartava, mentre acusava el govern de Kíev de cometre "un delicte greu" per l'ús dels militars per sufocar els disturbis. Diplomàtics d'Ucraïna i Rússia, recolzada pels EUA i Europa, van acordar prendre mesures per rebaixar la tensió en l'enfrontament amb l'escalada de les milícies prorusses. De la mateixa manera, el president Vladímir Putin no va mostrar cap senyal de fer marxa enrere".[110]The New York Times va afegir que Putin havia dit que es reservava el dret d'usar la força armada per protegir els russos ètnics a "Nova Rússia".[111]

El 7 de maig de 2014, The New York Times va informar del següent: "Putin anuncia que fa marxa enrere a la frontera d'Ucraïna" després de discussions amb el suís Dieter Burkhalter en un intent de rebaixar les tensions de les tropes russes aglomerades a la frontera del sud-est d'Ucraïna durant i després de la intervenció de Crimea.[112] En una referència als 25 maig 2014 les eleccions presidencials a Ucraïna, Putin va indicar que les eleccions a Ucraïna van ser un pas en la direcció correcta.[112] Putin es va comprometre a respectar el resultat de les eleccions ucraïneses de diumenge i també va sostenir que Rússia volia continuar les negociacions amb Occident sobre Ucraïna, però que l'oferta de Rússia sobre aquest tema va ser rebutjada per Occident.[113] La principal preocupació de Putin s'expressà a Sant Peterberg el 23 de maig 2014 i es relacionava amb el fracàs d'Ucraïna a l'hora de pagar els seus grans deutes financers a Rússia. Putin feia referència als 3000 milions de préstec que Rússia va deixar a Ucraïna abans que Iaunkóvitx fos expulsat del poder.[113]En una trobada durant la celebració del 70è aniversari del desembarcament de Normandia amb Petró Poroixenko, recentment triat president d'Ucraïna, ambdós presidents es van comprometre a aconseguir un alto el foc a les regions de l'est d'Ucraïna.[114]

Un govern criticat[modifica | modifica el codi]

A més dels problemes de frau electoral durant les eleccions de 2000, alguns analistes creuen que existeix una deriva autoritària del poder de Vladímir Putin. L'octubre del 2006, Marie Mendras, investigadora del CERI i professora a l'Institut d'Estudis Polítics de París, considerava que a Rússia, «ja no hi ha ni Parlament ni Tribunal Constitucional dignes d'aquest nom; el govern ha estat curtcircuitat per l'administració presidencial, els jutges estan sotmesos al poder polític des del moment en què un assumpte esdevé delicat. Això ens porta al problema de la violència i la impunitat […]. Desinstitucionalització del règim, opacitat de les decisions, augment de l'arbitrarietat i dels mètodes expeditius: tot això tradueix una agitació creixent dels cercles dirigents».[115] El comentarista Viatxeslav Aviutski (citat anteriorment) assenyala que «Putin ha canviat el sistema polític. Això ja no és la democràcia, de vegades caòtica, dels temps de Ieltsin, que podia presumir d'una veritable llibertat d'expressió. Ara és una democràcia dirigida. Hi ha institucions i partits, però el seu funcionament no és democràtic».

Aquest pessimisme no és compartit per l'excanceller alemany Gerhard Schröder, actualment persident del consell de vigilància del consorci gasístic germano-rus North-European Gas Pipeline Co (participat en un 51% per Gazprom), que va prevenir, durant una trobada russoalemanya a Berlín el 18 de gener del 2007, contra «els errors típics comesos en l'apreciació de Rússia i del seu president a Occident». Segons ell, «el president rus ha aconseguit elevar substancialment el nivell de vida del país a restablir l'Estat» i tindria «el mèrit històric d'haver col·locat Rússia en el camí de l'estabilitat i la fiabilitat com a soci». Tot i reconèixer que, en diversos camps, Rússia «només es troba al principi d'un llarg i costerut camí», Gerhard Schröder va invitar els adversaris de Rússia a no cercar defectes a les seves accions i insuficiències des del punt de vista de la democràcia occidental, sinó més aviat a recolzar els seus esforços desplegats en la seva progressió vers la democràcia. «És cert, Rússia té defectes, però ningú no els coneix millor que els dirigents russos i ningú no podrà superar-los millor que ells», va assenyalar l'excanceller.[116]

Vladímir Putin fou nomenat Persona de l'Any de la Revista Time en 2007.[117] El títol de l'edició web de Time Magazine tracta de sintetitzar l'essència de la política interior del president rus: «Triar l'ordre davant de la llibertat».[118]

Per al diari Vedomosti, «el nivell creixent de criminalitat i de veredictes sorprenents i estranyament benèvols no fa altra cosa que reforçar el sentiment d'injustícia en el si de la societat russa[119]». Les associacions de defensa dels Drets Humans, entre les quals, a Rússia, Memorial, fundada per Andrei Sàkharov, així com una minoria de l'oposició, assenyalen que l'Estat de dret està amenaçat al país i denuncien l'autocensura dels mitjans de comunicació. Moltes capçaleres de premsa independents, així com la cadena de televisió NTV, recomprades per Gazprom i per altres estructures de l'Estat, semblen haver reduït llur visió crítica.

La « Marxa del desacord » a Sant Petersburg el 3 de març de 2007.

Les manifestacions d'una part de l'oposició, anomenades «les Marxes del desacord», organitzades pel Front Civil Unit, presidit per Garri Kaspàrov (antic campió del món d'escacs), Eduard Limónov (dissident polític, fundador i cap del Partit Nacional Bolxevic, actualment L'Altra Rússia) i Mikhaïl Kassiànov (antic primer ministre de Ieltsin i després de Vladímir Putin), als quals pertanyen els partits més importants de l'oposició a la Duma (Partit Comunista, Rodina, LDPR), no van participar, són sovint prohibides per diverses raons per part de les autoritats. Aquest moviment aplega corrents polítics heterogenis, essencialment liberals, però també el partit nacional bolxevic, moviment de tipus híbrid, i una extrema dreta més tradicional.[120]

El 2009 l'oposició russa va començar l'Estratègia-31, manifestacions en defensa del dret de reunió, que està garantit per l'article 31 de la Constitució russa. Des del març del 2010 l'oposició també va dur a terme la campanya «Putin ha de marxar», que és una recollida de signatures i manifestacions per tal de demanar la dimissió de Putin, i el Dia de la Còlera, manifestacions pel retorn de les eleccions municipals.

Aquestes campanyes, que no són representatives de l'oposició parlamentària a Rússia Unida, partit de Vladímir Putin, apleguen pocs participants.

Més en general, la falta d'interès en la societat russa pels moviments liberals i democràtics es pot explicar pel fet que els adjectius "liberal" o "demòcrata" foren connotats negativament en l'opinió pública russa, el 2007, com a associats als responsables polítics (Iegor Gaidar, Mikhaïl Kassiànov, etc.) les anomenades polítiques liberals dels quals van contribuir a fer caure en la pobresa o en la misèria àmplies capes de la societat, al principi de l'era Ieltsin. També estan associats igualment a Ieltsin, que el 3 d'octubre del 1993, amb el suport de les cancelleries occidentals, va assaltar un Parlament elegit democràticament, assalt que va provocar centenars de morts. La política liberal aplicada a Federació de Rússia del 1991 al 1999 es va caracteritzar també per la divisió dels recursos econòmics heretats de l'era soviètica en benefici exclusiu d'interessos privats; els fons així desviats s'haurien blanquejat en el sistema bancari occidental. Segons alguns analistes (Jacques Sapir, en particular), Occident hauria jugat un paper ambigu en la descomposició econòmica i social del període 1991-1996.[121] Per tant, les idees liberals promogudes avui a la Federació de Rússia per Garri Kaspàrov i els moviments que li són propers, només troben un interès molt marginal (menys del 5% en les enquestes realitzades per instituts independents).

Mentre que el col·lapse de l'URSS va conduir a l'adveniment de la llibertat de premsa, les presidències de Vladímir Putin per contra van fer retornar la censura, la propaganda i la intimidació; alguns periodistes evoquen «una situació encara pitjor que en l'època soviètica». Les cadenes oficials difonen així un marcat discurs antiestatunidenc, i desacreditent amb l'ajuda dels vídeos proporcionats pels serveis secrets del poder, els opositors, mentre que el Kremlin paga internautes per tal que publiquin a la cadena excel·lents crítiques pro-Putin i atacs contra membres de l'oposició. Finalment, diversos mitjans de comunicació independents creats en la dècada de 1990 van ser sancionats, fins al punt que van haver de tancar.[122]

Ideologia[modifica | modifica el codi]

Nostàlgia de l'URSS[modifica | modifica el codi]

En arribar a la presidència, Vladímir Putin va restablir l'Himne de la Unió Soviètica, en contra de l'opinió d'una part important de la seva administració, tot canviant-hi la lletra per llevar-hi la simbologia comunista. El 2005, va dir que la dissolució de la Unió Soviètica va ser la major catàstrofe geopolítica del segle XX[123] En el seu discurs del 18 de març del 2014, amb motiu de l'annexió de Crimea, persisteix

« Allò que semblava impensable, malauradament, va esdevenir real. L'URSS es va desintegrar.[124] »

D'acord amb Aleksandr Morozov, editor en cap del diari digital Russki Journal', l'«esquema cognitiu del sistema soviètic tardà és manifesta en la seva manera de considerar Occident, en el menyspreu de les organitzacions internacionals, el fet de tenir una actitud de menyspreu cap als "petits pobles" veïns de Rússia».[124]

Conservadorisme[modifica | modifica el codi]

Després del seu retorn a la presidència el 2012, Putin reforça el seu posicionament conservador.[125] El 12 de desembre del 2013, Vladímir Putin fa una crida, davant el conjunt dels representants de la nació, a la «defensa dels valors tradicionals» i qualifica la seva posició com a «conservadora». A més, cita regularment el pensament d'Ivan Ilín, del qual en féu repatriar les restes.[126] En aquesta perspectiva, l'Estat rus va implantar a Nova York i a París uns « Instituts de la democràcia i la cooperació» destinats a promoure la ideologia conservadora. Després dels primers contactes establerts per l'Església Ortodoxa via grups antiavortament a Europa,[125] estableix també vincles estrets amb moviments populistes de dreta, entre els quals el Front nacional a França,[127] sobretot des de la perspectiva de «desestabilitzar l'escena política europea» i d'«afeblir el vincle transatlàntic».[125]

Eslavofilisme[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Raixizm

Igualment inspirat per Ivan Ilín, Vladímir Putin és decididament eslavòfil després del seu retorn a la presidència en 2012. En el seu discurs de la victòria, va declarar: «la política de contenció de Rússia, que va continuar als segles XVIII, XIX i XX, es manté en l'actualitat. Sempre ens tracten d'empènyer a un racó perquè tenim una posició independent». Aleksandr Morozov assenyala que des de llavors va aparèixer en el llenguatge de Vladímir Putin les expressions de «civilització russa» i «codi civilitzacional». Aleksandr Prokhanov, periodista i escriptor rus d'extrema dreta i antioccidental, considera quant a ell el 2014, que les seves idees «comencen a tenir efectivitat» entre els assessors de Vladímir Putin, i que aquest últim restaura, tot retornant-li la seva forma imperial original, l'Estat tirat en orris per Boris Ieltsin després de la caiguda de l'URSS.[128]

Eurasisme[modifica | modifica el codi]

A finals dels anys 90, Vladímir Putin freqüenta un centre d'estudis dedicat a Lev Gumiliov, un dels últims representants històrics de l'eurasisme. En el seu discurs del 12 de desembre de 2013, el citat tot evocant el seu concepte de «passionaritat» (en rus: пассионарность passionarnost) o «energia interior» del poble rus, i qualifica el desenvolupament de Sibèria i l'Extrem Orient de «prioritat nacional per a tot el segle XXI». El projecte d'"Unió Euroasiàtica" que naixerà el 2015, s'inscriu en aquesta perspectiva.[129]

Una orientació ambigua cap al liberalisme[modifica | modifica el codi]

Durant els seus dos primers mandats (2000-2008), s'envolta de ministres i assessors liberals, entre ells Andrei Il·lariónov. Aquest últim, creu, tanmateix, que Vladímir Putin no pot ser descrit com a liberal ni econòmicament - «va adoptar llavors una forma econòmica neutral, comú a Occident, ni d'esquerra ni liberal en el sentit clàssic» - ni políticament - «havent desenvolupat les seves opinions en el si del KGB, va iniciar una política que no té res a veure amb el liberalisme»-; resumeix la proposta de Vladímir Putin en el desig de «construir un sistema imperial efectiu i actual sobre la base d'una economia de mercat». Per a Aleksandr Morozov, "no promou [en aquell moment] cap "via russa" específica, sinó més aviat una filosofia política molt europea". De manera més general, creu que «la filosofia fonamental de Putin segueix sent econòmic-centrista. Vol aconseguir els recursos per participar en el capitalisme global amb noves forces. Però no ofereix doctrina alternativa en relació amb el capitalisme financer global. No vol pas ni destruir-lo ni proposar altra cosa».[130]

Vida personal[modifica | modifica el codi]

Família[modifica | modifica el codi]

Vladímir Putin va estar casat durant 30 anys amb Liudmila Putina, nascuda Xkrebneva. La parella té dues filles, Maria (1985) i Iekaterina (1986). Putin i la seva dona, Liudmila, va anunciar el 6 de juny de 2013, que el seu matrimoni havia acabat, amb la qual cosa posaven fi a anys d'especulacions sobre la seva relació. El Kremlin va confirmar el 2 abril 2014 que el president rus, Vladímir Putin, havia finalitzat el divorci de la seva, durant 30 anys, esposa Liudmila, després de la sobtada separació de la parella al juny de 2013. El portaveu del president, Dmitri Peskov, va confirmar a l'agència de notícies estatal Itar-TASS que "el divorci s'ha completat".

Idiomes[modifica | modifica el codi]

A part del rus, Putin parla amb fluïdesa l'alemany. La seva família solia parlar alemany també a casa. A més, Putin va estar destinat com a agent del KGB a l'antiga Alemanya Oriental.[131] Després de convertir-se en president es va informar que estava rebent classes d'anglès i se'l va poder veure conversant directament amb Bush i parlants nadius d'anglès en situacions informals, però segueix utilitzant intèrprets per a les converses formals. Putin va parlar anglès en públic per primera vegada durant el sopar d'estat al Palau de Buckingham el 2003 dient, però algunes frases alhora que oferia el seu condol a la reina Elisabet II en la mort de la seva mare.[132] En una entrevista el 2013, el cap de l'administració presidencial Serguei Ivanov va revelar que ell i Putin de vegades conversaven en suec.[133]

Religió[modifica | modifica el codi]

Putin i la seva dona Liudmila a la ciutat de Nova York en el servei religiós per les víctimes dels atemptats de l'11 de setembre, 16 novembre de 2001.

El pare de Putin era "un comunista model, veritablement convençut dels seus ideals en tractar de posar en pràctica en la seva pròpia vida". Amb aquesta dedicació es va convertir en secretari de la cèl·lula del Partit en el seu taller i després de prendre classes de nit es va unir a l'oficina del partit de la fàbrica.[22] Tot i que el seu pare era un "ateu militant",[134] La mare de Putin "era una devota creient ortodoxa". Per bé que ella seguia sense icones a casa, assistia a l'església amb regularitat, tot i la persecució del govern de l'Església Ortodoxa Russa en aquest moment. Ella es va assegurar que Putin fos batejat en secret com un nadó i el va portar regularment als serveis religiosos. El seu pare n'era conscient, però feia els ulls grossos.[22]

Segons les mateixes declaracions de Putin, el seu despertar religiós li va venir després del greu accident de trànsit de la seva esposa el 1993, i va ser aprofundit per un incendi potencialment mortal que va cremar la seva datxa a l'agost de 1996.[134] Just abans d'una visita oficial a Israel, la seva mare li va donar la seva creu baptismal tot dient-li que aconseguís beneir-la. "Vaig fer el que em va dir i després vaig posar la creu al voltant del meu coll. Mai me l'he tret des de llavors."[22] Quan se li va preguntar si creia en Déu, durant la seva entrevista amb Time, va respondre dient: "... Hi ha coses que crec que no hauria en la meva posició, almenys, de compartir amb el públic en general per al consum de tot el món a causa que es veuria com a autopublicitat o un striptease polític".[135]

Arts marcials[modifica | modifica el codi]

Un dels esports favorits de Putin és l'art marcial del judo. Putin va començar a entrenar-se en sambo (un art marcial que es va originar a la Unió Soviètica) a l'edat de 14 anys, abans de passar al judo, que segueix practicant en l'actualitat.[136] Putin va guanyar concursos a la seva ciutat natal de Leningrad (ara Sant Petersburg), incloent-hi els campionats d'alt nivell de Leningrad, tant en sambo i judo. És el president del Yawara Dojo, el mateix dojo de Sant Petersburg on s'entrenava quan era jove. Putin va ser coautor d'un llibre sobre el seu esport favorit, publicat en rus com a «Учимся дзюдо с Владимиром Путиным» (Aprenguem judo amb Vladimir Putin) i en anglès sota el títol Judo: History, Theory, Practice (2004).[137]

Encara que no és el primer líder mundial a practicar el judo, Putin és el primer líder que arriba a nivells més avançats. Actualment, Putin té un sisè dan (cinturó vermell/blanc)[138] i és força conegut per la seva projecció Harai goshi. Putin va aconseguir el seu títol de Mestre d'Esports (títol esportiu soviètic i Rússia) en judo el 1975 i en sambo el 1973. En una visita d'estat al Japó, Putin va ser convidat a l'Institut Kodokan, la seu de judo, on va mostrar diferents tècniques de judo als estudiants i funcionaris japonesos.

Putin també és cinturó negre vuitè dan en karate kyokushin kaikan.[139] El sisè dan li va ser presentat el desembre de 2009 pel campió japonès i mestre en Kyokushin Karate-Do Hatsuo Royama.[140]

El 2013, Putin va reintroduir el programa de condicionament físic a Rússia [141] amb el suport de Steven Seagal.[142][143]

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hale, Henry E.; Timothy J. Colton «Russians and the Putin-Medvedev "Tandemocracy": A Survey-Based Portrait of the 2007–08 Election Season». The National Council for Eurasian and East European Research. Universitat de Washington [Seattle], 08-09-2009 [Consulta: 15 març 2012].
  2. Vassílieva, N. "Putin claims to support term limits as he readies to take helm for 3rd time", China Post (12 abril 2012).
  3. «Putin Hails Vote Victory, Opponents Cry Foul». RIA Novosti [Consulta: 22 juny 2013].
  4. «Elections in Russia: World Awaits for Putin to Reclaim the Kremlin». The World Reporter, març 2012. [Consulta: març 2012].
  5. Treisman, D. «Is Russia's Experiment with Democracy Over?». UCLA International Institute. [Consulta: 31 desembre 2007].
  6. Índex de Democràcia 2011, http://www.sida.se/Global/About%20Sida/Så%20arbetar%20vi/EIU_Democracy_Index_Dec2011.pdf
  7. U.S., other powers kick Russia out of G8, CNN
  8. Beck, R.; Kamps, A.; Mileva, E. «Long-term growth prospects for the Russian economy». Banc Central Europeu, Març 2007.
  9. «Russians weigh Putin's protégé». Associated Press [Moscou], 03-05-2008 [Consulta: 29 desembre 2008].
  10. of Russia from 1992 to 2007Fons Monetari Internacional. Consultat el 12 maig 2008
  11. «Russia's economy under Vladimir Putin: achievements and failures». RIA Novosti [Consulta: 22 juny 2013].
  12. Putin's Economy – Eight Years On. Russia Profile, 15 d'agost de 2007. Consultat el 23 d'abril de 2008
  13. «The Putin Paradox». Americanprogress.org, 24-06-2004. [Consulta: 2 març del 2010].
  14. Sharlet, Robert. «In Search of the Rule of Law». A: White, Gitelman, Sakwa. Developments in Russian Politics. 6. Duke University Press, 2005. ISBN 0-8223-3522-0. 
  15. Russia, China in Deal On Refinery, Not Gas per Jacob Gronholt-Pedersen. The Wall Street Journal, 22 de setembre del 2010
  16. ПОСТУПЛЕНИЕ ИНОСТРАННЫХ ИНВЕСТИЦИЙ ПО ТИПАМ Rosstat
  17. Colomina, Carme «2015:Nous fronts, vells enemics». Diari Ara, 03-01-2015 [Consulta: 4 gener 2015].
  18. 18,0 18,1 Vladimir Putin, Nataliya Gevorkyan, Natalya Timakova, Andrei Kolesnikov. First Person. PublicAffairs, 2000, p. 208. ISBN 978-1-58648-018-9. 
  19. First Person An Astonishingly Frank Self-Portrait by Russia's President Vladimir Putin The New York Times, 2000
  20. Putin's Obscure Path From KGB to Kremlin Los Angeles Times, 19 de març de 2000
  21. Portrait of the Young Vladimir Putin Newsweek and the Daily Beast, 20 February 2012
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 (Sakwa 2008, p. 3)
  23. 23,0 23,1 (Sakwa 2008, p. 2)
  24. «Prime Minister». Russia.rin.ru. [Consulta: 24 setembre 2011].
  25. Lynch, Allen. Vladimir Putin and Russian Statecraft, p. 15 (Potomac Books 2011).
  26. Владимир Путин. От Первого Лица. Capítol 6
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 Pribylovsky, Vladimir. «Valdimir Putin». A: Власть-2010 (60 биографий) (en rus). Moscou: Panorama, 2010, p. 132–139. ISBN 978-5-94420-038-9. 
  28. (Sakwa 2008, pàg. 8–9)
  29. 29,0 29,1 Hoffman, David «Putin's Career Rooted in Russia's KGB». The Washington Post, 30 gener del 2000.
  30. 30,0 30,1 Gessen, Masha. The Man Without a Face: The Unlikely Rise of Vladimir Putin. 1a ed.. Nova York York: Riverhead, 2012, p. 60. ISBN 1594488428 [Consulta: 3 març 2014]. 
  31. 31,0 31,1 Sakwa, Richard. Putin : Russia's Choice. 2a ed.. Abingdon, Oxon: Routledge, 2007, p. 10. ISBN 9780415407656 [Consulta: 11 juny del 2012]. 
  32. R. Sakwa Putin: Russia's Choice, pp. 10–11
  33. R. Sakwa Putin: Russia's Choice, p. 11
  34. Arxivat 2007-febrer-21 en la Wayback Machine.
  35. Kovalev, Vladimir. «Uproar at Honor For Putin». The Saint Petersburg Times, 23-07-2004.
  36. Hoffman, David «Putin's Career Rooted in Russia's KGB». The Washington Post, 30 gener del 2000.
  37. Putin's Name Surfaces in German Probe en la Wayback Machine (arxivat en 2007-setembre-27). per Catherine Belton
  38. Walsh, Nick Paton (29 de febrer del 2004). "The Man Who Wasn't There". The Observer.
  39. 39,0 39,1 «Владимир Путин: от ассистента Собчака до и.о. премьера» (en rus). GAZETA.RU.
  40. Gustafson, Thane. Wheel of Fortune: The Battle for Oil and Power in Russia, p. 246 (Harvard University Press, 2012).
  41. 41,0 41,1 «The President as Candidate». Kommersant [Consulta: 30 març 2010].
  42. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta cdi.org
  43. «Researchers peg Putin as plagiarist over thesis». Washington Times, 24-03-2006. [Consulta: 5 març 2014].
  44. Productes de la vida (en rus) per Oleg Odnokolenko. Itogi, #47(545), 2 de gener de 2007.
  45. «Text of Yeltsin's speech in English». BBC News, 09-08-1999 [Consulta: 31 maig 2007].
  46. Yeltsin redraws political map BBC, 10 d'agost de 1999
  47. «Yeltsin's man wins approval». BBC News, 16-08-1999 [Consulta: 22 juny 2013].
  48. Richard Sakwa Putin: Russia's choice, 2008. p. 20.
  49. УКАЗ от 31 декабря 1999 г. № 1763 О ГАРАНТИЯХ ПРЕЗИДЕНТУ РОССИЙСКОЙ ФЕДЕРАЦИИ, ПРЕКРАТИВШЕМУ ИСПОЛНЕНИЕ СВОИХ ПОЛНОМОЧИЙ, И ЧЛЕНАМ ЕГО СЕМЬИ. Rossíiskaia Gazeta
  50. Александр Колесниченко. «"Развращение" первого лица. Госдума не решилась покуситься на неприкосновенность экс-президента». Newizv.ru. [Consulta: 22 juny 2013].
  51. Ignatius, Adi. Person of the Year 2007: A Tsar Is Born, Time, pàg. 4 (19 de desembre de 2007). Consultat el 19 de novembre de 2009.
  52. 52,0 52,1 52,2 History of Presidential Elections in Russia: Infographics RIA Novosti
  53. 53,0 53,1 Spectre of Kursk haunts Putin, BBC News, 12 d'agost de 2001
  54. Putin: Russia's Choice, per Richard Sakwa, (Routledge, 2008) pàg. 143-150
  55. Playing Russian Roulette: Putin in search of good governance, per Andre Mommen, a Good Governance in the Era of Global Neoliberalism: Conflict and Depolitisation in Latin America, Eastern Europe, Asia, and Africa, per Jolle Demmers, Alex E. Fernández Jilberto, Barbara Hogenboom (Routledge, 2004)
  56. Moscow siege leaves dark memories, BBC News, 16 de desembre de 2002
  57. «Can Grozny be groovy?». The Independent [Londres], 06-03-2007.
  58. «Human Rights Watch Reports, on human rights abuses in Chechnya». Human Rights Watch. [Consulta: 22 juny 2013].
  59. Russia Factbook Agència Central d'Intel·ligència
  60. «The challenges of the Medvedev era». BOFIT Online. Bank of Finland, 24-06-2008. ISSN: 1456-811X [Consulta: 24 setembre 2011].
  61. 61,0 61,1 61,2 Путин очертил "дорожную карту" третьего срока BBC
  62. How to Steal Legally The Moscow Times, 15 de febrer de (edició 3843, pàg. 8).
  63. Putin's Kremlin Asserting More Control of Economy. Yukos Case Reflects Shift on Owning Assets, Notably in Energy per Peter Baker, The Washington Post, 9 de juliol de 2004.
  64. Andrei Iakovlev State-business relations and improvement of corporate governance in Russia Banc de Finlàndia; Institut d'Economies en Transició, 29 desembre 2008
  65. «Putin's Russia failed to protect this brave woman – Joan Smith». The Independent [Londres], 09-10-2006 [Consulta: 22 juny 2013].
  66. Anna Politkovskaya, Prominent Russian Journalist, Putin Critic and Human Rights Activist, Murdered in Moscow, Democracy Now
  67. Respostes sobre les preguntes formulades durant l'entrevista al canal de televisió alemany ARD, Dresden 10 d'octubre de 2006
  68. «The accused of murder of Anna Politkovskaya name possible clients» (en ru). Agència d'Informació Telegràfica de Rússia ", 29-02-2012 [Consulta: 7 maig 2012].
  69. Lee, Steven «Kasparov, Building Opposition to Putin». The New York Times [Russia], 10-03-2007 [Consulta: 2 març 2010].
  70. «Garry Kasparov jailed over rally». BBC News, 24-11-2007 [Consulta: 9 abril 2010].
  71. VCIOM: Dissenters' Marches Do Not Interest Russians, Regnum.ru, 3 de juliol del 2007
  72. «Putin Dissolves Government, Nominates Viktor Zubkov as New Prime Minister». Fox News Channel, 12-09-2007 [Consulta: 2 març 2010].
  73. Election Preliminary Results for United Russia, 4 de desembre de 2007, Rbc.ru
  74. Russians Voted In Favour of Putin, 4 de desembre de 2007, Izvéstia
  75. Assenters' March, 3 de desembre de 2007, Izvéstia
  76. Будущий премьер Путин намерен лично контролировать губернаторов NEWSru.com 30 d'abril de 2008.
  77. Губернаторов начальник. Будущий премьер намерен лично контролировать региональных руководителей (' El cap dels governadors. El futur primer ministre futur té la intenció de comprovar personalment els líders regionals.) Nezavíssimaia gazeta 30 abril 2008.
  78. Putin Is Approved as Prime Minister
  79. «Russian Economic Reports». Banc Mundial, 10-11-2009. Arxivat de l'original el 2012-06-30. [Consulta: 2 març 2010].
  80. «Russia's Putin set to return as president in 2012». BBC News, 24-09-2011 [Consulta: 24 setembre 2011].
  81. Paul Bummer. «7 статей и джек-пот: Путин завершил серию публикаций». Neprussia.ru. [Consulta: 7 maig 2012].
  82. Russian election protests – follow live updates, The Guardian. Consultat el 10 desembre 2011
  83. Как митинг на Поклонной собрал около 140 000 человек politonline.ru (rus)
  84. ‘We Won in Fair and Open Fight' – Putin RIA Novosti
  85. Putin Supporters Fill Moscow Stadium RIA Novosti
  86. «Russia’s presidential election marked by unequal campaign conditions, active citizens’ engagement, international observers say». Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa.
  87. Elder, Miriam «Pussy Riot sentenced to two years in prison colony over anti-Putin protest». The Guardian [Londres], 17-08-2012.
  88. Провокация вместо марша vz.ru
  89. «Russian police battle anti-Putin protesters». Reuters, 06-05-2012 [Consulta: 7 maig 2012].
  90. СК пересчитал пострадавших полицейских во время "Марша миллионов" Lenta.ru
  91. Parfitt, Tom «Vladimir Putin inauguration shows how popularity has crumbled». The Daily Telegraph [Londres], 07-05-2012 [Consulta: 7 maig 2012].
  92. «Vladimir Putin inaugurated as Russian president amid Moscow protests». Guardian, 07-05-2012. [Consulta: 20 gener 2014].
  93. «"Putin Inaugurated; States Intention for Russia to Be "Center of Gravity for the Whole of Eurasia", May 8, 2012». Larouchepac.com. [Consulta: 22 juny 2013].
  94. «"Putin decrees EU closeness policy", Voice of Russia, May 7, 2012». English.ruvr.ru, 07-05-2012. [Consulta: 22 juny 2013].
  95. «Госдума приняла закон о "нетрадиционных отношениях"». BBC Russia, 11-06-2013. [Consulta: 11 juny 2013].
  96. «ГД приняла закон об усилении наказания за пропаганду гомосексуализма среди подростков». RBC, 11-06-2013. [Consulta: 11 juny 2013].
  97. "Discrimination in Russia: Arrests for Violation of St. Petersburg Anti-Gay Law", Spiegel Online, 6 d'abril del 2012
  98. "Russian parliament backs ban on "gay propaganda", Reuters, 25 de gener de 2013
  99. "Russia moves to enact laws against 'homosexual propaganda'", Fox news, 21 de gener de 2013
  100. Jivanda, Tomas «Vladimir Putin: 'I know some people who are gay, we're on friendly terms'». The Independent [Londres], 19-01-2014 [Consulta: 8 febrer 2014].
  101. «"homophobic" Putin hugs openly bisexual iceskater» (en (neerlandès)). Ad.nl, 10-02-2014. [Consulta: 24 març 2014].
  102. «Echo of Soviet era in Putin's bid for votes». The Australian, 17-06-2011.
  103. «Putin inaugurates new movement amid fresh protests». BBC, 12-06-2013 [Consulta: 12 juny 2013].
  104. Reuters «Ousted Ukrainian President Asked For Russian Troops, Envoy Says». NBC News, 03-03-2014 [Consulta: 21 març 2014].
  105. «Putin to deploy Russian troops in Ukraine». BBC News, 01-03-2014. [Consulta: 1 març 2014].
  106. http://www.thehindu.com/news/international/world/russian-parliament-approves-use-of-force-in-crimea/article5739708.ece |title=Russian Parliament approves use of army in Ukraine.
  107. Walker, Shaun «Russian takeover of Crimea will not descend into war, says Vladimir Putin». The Guardian, 04-03-2014 [Consulta: 4 març 2014].
  108. ; Krasnolutska, Daryna; Choursina, Kateryna «Russia Stays in Ukraine as Putin Channels Yanukovych Request». Bloomberg News, 04-03-2014 [Consulta: 5 març 2104].
  109. 16 de març de 2014, David Herszenhornmarch, The New York Times, "Crimea Votes to Secede From Ukraine as Russian Troops Keep Watch."
  110. 110,0 110,1 The Wall Street Journal, 17 d'abril de 2014, LAURENCE NORMAN and JAY SOLOMON in Geneva and LUKAS I. ALPERT in Moscow.
  111. «Away From Show of Diplomacy in Geneva, Putin Puts On a Show of His Own». The New York Times Company, 17-04-2014 [Consulta: 17 abril 2014].
  112. 112,0 112,1 http://www.nytimes.com/2014/05/08/world/europe/Putin-Russia-Ukraine.html
  113. 113,0 113,1 CNBC, Putin: Russia looks East, will respect Ukraine poll, per Geoff Cutmore i Catherine Boyle, 23 de maig de 2014.
  114. «Moscou i Kíev es compromenten a aconseguir un alto el foc ràpid a Ucraïna» (en català). 324.cat, 07-06-2014. [Consulta: 10 juny 2014].
  115. Le Monde del 15 d'octubre del 2006 citat per La Russie en pleine dérive autoritaire Jean Piel, RFI, 21 de novembre del 2007
  116. Vladimir Poutine a le mérite d'avoir assuré le développement stable de la Russie Propòsits de Gerhard Schröder assenyalats per l'Agència de Premsa RIA Novosti el 18/01/2007.
  117. A Tsar is born, Time
  118. http://www.time.com/time/specials/2007/personoftheyear/article/0,28804,1690753_1690757,00.html Choosing Order Before Freedom. Time Magazine
  119. «Russie. L'État de droit en faillite» (en francès). Courrier international, 23-10-2006. [Consulta: 14 juny 2014].
  120. «Cinquième colonne» de Washington en Russie.
  121. Jacques Sapir, Le chaos russe - Désordres économiques, conflits politiques, décomposition militaire. La Découverte. 1996.
  122. Pierre Avril, « L'information, l'autre guerre de Vladimir Poutine », Le Figaro, dimecres 23 d'abril del 2014, pàg. 12.
  123. «Putin deplores collapse of USSR» (en english). BBC News, 25-04-2005. [Consulta: 30 gener 2017].
  124. 124,0 124,1 Philosophie Magazine, 2014, p. 36
  125. 125,0 125,1 125,2 Vincent Jauvert, « Vladimir Poutine, grand frère des fachos », Le Nouvel Observateur, 31 de maig de 2014
  126. Philosophie Magazine, 2014, p. 37
  127. Philosophie Magazine, 2014, p. 38
  128. Philosophie Magazine, 2014, pp. 38-39
  129. Philosophie Magazine, 2014, p. 39
  130. Philosophie Magazine, 2014, pp. 36, 41
  131. Wagner, Hans. «Das Konfliktpotential mit den USA wächst (German)», 30 juny del 2006. [Consulta: 29 març del 2007].
  132. Wardell, Jane «Putin treated royally on historic London visit». Findarticles.com, 25 juny del 2003 [Consulta: 2 març del 2010].
  133. Kremlin Chief of Staff Surprised but Not Alarmed by Navalny, The Moscow Times, 2 d'octubre del 2013.
  134. 134,0 134,1 Timothy J. Colton, Michael MacFaul. Popular Choice and Managed Democracy: the Russian elections of 1999 and 2000. Washington DC: The Brookings Institution, 2003. 
  135. Putin Q&A: Transcripció completa Time. Consultat el 22 de març del 2008
  136. Vladimir Putin: l'entrevista NPR estació de ràdio dels EUA, Ràdio Nacional Pública Nova York (15 de novembre de 2001)
  137. Putin, Vladimir; Vasily Shestakov; Alexey Levitsky. Judo: History, Theory, Practice. Blue Snake Books, juliol 2004. ISBN 1-55643-445-6. 
  138. Black-Belt President Putin: A Man of Gentle Arts per Yasuhiro Yamashita
  139. Vladimir Putin earns 8th-degree black belt in karate
  140. «Putin becomes sixth-level black belt». [Consulta: 28 gener 2017]. per Oleg Fochkin. premier.gov, re-publicació d'un article de Moskovski Komsomolets.
  141. «Putin urges revival of Soviet-era fitness tests – New York News | NYC Breaking News». Myfoxny.com. [Consulta: 22 juny del 2013].
  142. Reuters a Moscou «Vladimir Putin teams up with Steven Seagal to promote healthy lifestyle». The Guardian [Londres], 13-03-2013 [Consulta: 19 juliol 2013].
  143. «Steven Seagal, Vladimir Putin sell revival of Russia fitness program». National Post, 13 març del 2013. [Consulta: 19 juliol del 2013].
  144. (francès) Video Chirac décore Poutine
  145. Atul Aneja Putin goes calling on the Saudis. The Hindu. 20 de febrer del 2007
  146. Putin Receives Top UAE's Decoration, Order of Zayed, Rbc.ru, 10 de setembre del 2007
  147. «Глобальный игрок. ''Expert'' revista. № 48 (589) 24 de desembre del 2007». Expert.ru. [Consulta: 22 juny 2013].
  148. В Грозном появился проспект имени Путина Lenta.ru
  149. Парламент Киргизии присвоил горной вершине имя Путина. Lenta.ru. 17 de febrer del 2011
  150. «Vladimir Putin in China Confucius Peace Prize fiasco». BBC, 15 novembre del 2011 [Consulta: 15 novembre del 2011].
  151. Wong, Edward «In China, Confucius Prize Awarded to Putin». The New York Times, 15 novembre del 2011 [Consulta: 15 novembre del 2011].
  152. «B92 News: Belgrade University to award Putin honorary doctorate». [Consulta: 11 juny del 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Treballs acadèmics[modifica | modifica el codi]

  • Burrett, Tina. Television and Presidential Power in Putin's Russia (Routledge; 2010) 300 pages
  • Kanet Roger E., ed. Russian Foreign Policy in the 21st Century (Palgrave Macmillan; 2011) 295 pages; essays by experts
  • Sakwa, Richard. Putin: Russia’s choice. 2a ed.. Abingdon, Oxfordshire: Routledge, 2008. ISBN 0-203-93193-9. 
  • Sakwa, Richard. Russian politics and society. 4a ed.. Abingdon, Oxfordshire i Madison Avenue, Nova York: Routledge, 2008. ISBN 0-203-93125-4. 

Treballs periodístics[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Càrrecs públics
Precedit per:
Borís Ieltsin
President de Rússia
Escut de la Federació Russa

19992008
Succeït per:
Dmitri Medvédev
Precedit per:
Dmitri Medvédev
President de Rússia
Escut de la Federació Russa

2012– en el càrrec
Succeït per:
continua en el càrrec
Precedit per:
Serguei Stepaixin
Primer Ministre de Rússia
Bandera de Rússia

19992000
Succeït per:
Mikhaïl Kassiànov
Precedit per:
Víktor Zubkov
Primer Ministre de Rússia
Bandera de Rússia

20082012
Succeït per:
Dmitri Medvédev
Precedit per:
Nikolai Bordiuja
Secretari del Consell de Seguretat de Rússia
1999
Succeït per:
Serguei Ivanov