Vés al contingut

Jacques Chirac

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJacques Chirac
Imatge
(1997) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jacques René Chirac Modifica el valor a Wikidata
29 novembre 1932 Modifica el valor a Wikidata
5è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 setembre 2019 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
6è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinsuficiència renal Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montparnasse, 1 48° 50′ 17″ N, 2° 19′ 35″ E / 48.838043°N,2.326298°E / 48.838043; 2.326298 Modifica el valor a Wikidata
President de la República francesa
17 maig 1995 – 16 maig 2007
← François MitterrandNicolas Sarkozy →
Copríncep laic d'Andorra
17 maig 1995 – 16 maig 2007
← François MitterrandNicolas Sarkozy →
Diputat a l'Assemblea Nacional
2 abril 1993 – 16 maig 1995 – Jean-Pierre Dupont →

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Diputat a l'Assemblea Nacional
23 juny 1988 – 1r abril 1993

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Diputat a l'Assemblea Nacional
2 abril 1986 – 3 abril 1986 – Jean-Pierre Bechter →

Circumscripció electoral: circumscripció de Corresa
Primer ministre de França
20 març 1986 – 10 maig 1988
← Laurent FabiusMichel Rocard →
Diputat a l'Assemblea Nacional
2 juliol 1981 – 1r abril 1986

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Diputat al Parlament Europeu

17 juliol 1979 – 28 abril 1980

Circumscripció electoral: França

Diputat a l'Assemblea Nacional
3 abril 1978 – 22 maig 1981

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Batlle de París
20 març 1977 – 16 maig 1995
← Jules FerryJean Tiberi →
Líder de partit polític Reagrupament per la República
5 desembre 1976 – 4 novembre 1994
← cap valor – Alain Juppé →
Diputat a l'Assemblea Nacional
15 novembre 1976 – 2 abril 1978
← Henri Belcour

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Primer ministre de França
27 maig 1974 – 25 agost 1976
← Pierre MessmerRaymond Barre →
Ministre de l'Interior de França
27 febrer 1974 – 28 maig 1974
← Raymond MarcellinMichel Poniatowski →
Ministre d'Agricultura i Desenvolupament Rural
5 abril 1973 – 1r març 1974
← Jacques ChiracRaymond Marcellin →
Membre del gabinet: segon govern de Pierre Messmer
Diputat a l'Assemblea Nacional
2 abril 1973 – 6 maig 1973
← Henri BelcourHenri Belcour →

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Ministre d'Agricultura i Desenvolupament Rural
7 juliol 1972 – 28 març 1973
← Michel CointatJacques Chirac →
Ministre delegat de les Relacions amb el Parlament
7 gener 1971 – 5 juliol 1972
← Roger FreyRobert Boulin →
President del Consell General
15 març 1970 – 25 març 1979
Diputat a l'Assemblea Nacional
11 juliol 1968 – 12 agost 1968
← Henri BelcourHenri Belcour →

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Conseller General de la Corresa
1968 – 1988
← Marcel AudyGeorges Pérol →
Circumscripció electoral: Cantó de Maismac
Diputat a l'Assemblea Nacional
3 abril 1967 – 7 maig 1967
← François VarHenri Belcour →

Circumscripció electoral: tercera circumscripció de Corresa
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaHôtel de Montmorency-Fosseux (–2019)
palau de l'Elisi
Hôtel Matignon Modifica el valor a Wikidata
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióEscola Nacional d'Administració (1957–1959)
Institut d'Estudis Polítics de París (1951–1953)
Liceu Louis-le-Grand (–1950)
Cours Hattemer
Lycée Carnot
Harvard Summer School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPolítica Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Estrasburg
Brussel·les Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióalt càrrec, polític Modifica el valor a Wikidata
Activitat1954 Modifica el valor a Wikidata -
PartitEls Republicans (2015–)
Unió per a un Moviment Popular (2002–2007)
Reagrupament per la República (1976–2002)
Unió de Demòcrates per la República (1971–1976)
Unió per la Nova República (1962–1968)
Partit Comunista Francès (–1962) Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsVladímir Belanovitx Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteGuerra d'Algèria Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Altres
CònjugeBernadette Chirac (1956–2019), mort de la persona Modifica el valor a Wikidata
FillsLaurence Chirac, Claude Chirac Modifica el valor a Wikidata
ParesAbel François Marie Chirac Modifica el valor a Wikidata  i Marie-Louise Valette Modifica el valor a Wikidata
Condemnat permalversació (2009) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0158105 Allocine: 36202 Rottentomatoes: celebrity/jacques_chirac Allmovie: p579961 Metacritic: person/jacques-chirac TMDB.org: 225582
Last fm: Jacques+Chirac Discogs: 431966 Goodreads character: 55852 Find a Grave: 203312671 Modifica el valor a Wikidata

Jacques René Chirac (París, 29 de novembre de 1932 - París, 26 de setembre de 2019) va ser un polític francès, Primer Ministre de França (1974-1976; 1986-1988), alcalde de París (1977-1995), President de la República Francesa i copríncep d'Andorra (1995-2007).

Biografia

[modifica]

Es va formar al Col·legi Louis-le-Grand, al Col·legi Nacional de Ciències Polítiques i en la nord-americana Universitat Harvard. Va residir a Algèria entre 1956 i 1958, abans d'ingressar en l'Escola Nacional d'Administració (ENA) com a preparació per a la seva carrera de funcionariat superior francès. Després d'haver mostrat en la seva joventut marcada simpatia amb els comunistes, va realitzar la seva carrera política a les files de la dreta parlamentària, i es va adherir a diversos grups gaullistes.

Des de 1962, Chirac va ocupar diverses secretaries d'Estat juntament amb el primer ministre Georges Pompidou. Per suggeriment d'aquest, el 1967 es va presentar com a candidat gaullista a l'Assemblea Nacional i va passar a exercir un destacat càrrec al Ministeri d'Afers Socials. Cap a 1972, va ser ministre d'Agricultura. En morir Pompidou l'any 1974, Chirac, aleshores ministre de l'Interior, va donar suport al nou president, Valéry Giscard d'Estaing, que, malgrat no ser gaullista, el va nomenar primer ministre al maig d'aquell any. Va dimitir l'agost de 1976, queixant-se del presidencialisme de Giscard, i al final d'aquell any va fundar el seu propi partit, Reagrupament per la República (RPR). El 1977, va obtenir la majoria en les eleccions municipals de París, amb la qual cosa es va convertir en alcalde de la capital francesa, preludi de la seva primera candidatura a la presidència enfront del mateix Giscard el 1981. François Mitterrand, el candidat socialista, va aconseguir la victòria per un estret marge, iniciant un període presidencialista que va durar 14 anys (fins al maig de 1995).

Chirac era un alt funcionari jubilat del Tribunal de Comptes. Va estar casat amb Bernadeta Chodron de Courcel, amb qui tingué dues filles, Laurence i Claude.

Primer ministre

[modifica]
Chirac amb François Mitterrand el 1986 a La Haia

El 1986, Chirac es va convertir en primer ministre durant el període de ‘cohabitació' (en llenguatge polític, exercici del poder en un sistema presidencial, en el qual els càrrecs de cap de govern i de president són exercits per diferents partits de dreta i d'esquerra) amb el socialista Mitterrand com a president de la República. La seva arribada al poder va comportar l'aturada de les accions dels Grups Antiterroristes d'Alliberament contra militants nacionalistes a Iparralde.[1] El 1988, es va enfrontar una altra vegada amb Mitterrand en les eleccions presidencials, sent derrotat a les urnes (54% enfront del 45%). Després d'aquest fracàs, es va concentrar en la seva tasca com a alcalde de París. Quan, en les eleccions de març de 1993, les diverses forces conservadores van obtenir una àmplia majoria parlamentària, Chirac es va mantenir al marge, permetent així que Édouard Balladur es convertís en l'últim primer ministre de François Mitterrand, mentre ell es disposava a afrontar un tercer intent per a aconseguir la presidència en la primavera de 1995.

President de la República

[modifica]

Primer mandat

[modifica]

Chirac va aconseguir la victòria enfront del candidat socialista Lionel Jospin i va passar a ser president de la República, en el marc d'un programa de compromís amb la unitat europea, la unió monetària europea i la lluita contra la desocupació. En aqueix mateix any, va ordenar la represa de les proves nuclears a la Polinèsia Francesa, que van acabar al gener de 1996, després de nombroses protestes nacionals i internacionals. El 9 de desembre de 1996, va signar en secret un acord militar amb el canceller alemany Helmut Kohl que suposava la coordinació entre els exèrcits dels dos països dins de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).

Va decidir convocar noves eleccions legislatives que es van celebrar el maig de l'any següent, amb l'objecte de reactivar la política social i econòmica del seu primer ministre, Alain Juppé, però els resultats obtinguts en la primera volta de les mateixes van portar a aquest a presentar la seva dimissió com a candidat a tal càrrec. La segona volta d'aquestes eleccions, celebrada l'1 de juny, va suposar una desastrosa derrota de la coalició de dretes, deixant Chirac en una situació difícil, obligat a ‘cohabitar' amb el vencedor, el socialista Lionel Jospin.

La seva actitud en la crisi internacional de febrer de 1998, contrària a l'atac nord-americà a Iraq promogut pel govern nord-americà de Bill Clinton en càstig a la negativa iraquiana a la inspecció del seu arsenal químic i biològic, va facilitar la resolució d'aquesta crisi. El 22 de febrer, el secretari general de l'Organització de les nacions Unides (ONU) Kofi Annan va aconseguir un acord amb Saddam Hussein, pel qual aquest es comprometia a complir les decisions de l'ONU. Aquest pacte va evitar l'esclat d'un conflicte després que Clinton acceptés l'abast del que s'havia pactat. Chirac va justificar la seva postura argumentant que no es podia acceptar sense permís de l'ONU una acció bèl·lica contra un Estat membre d'aquest organisme.

El 2 de maig de 1998, va participar en la cimera que es va reunir a Brussel·les als principals mandataris de la Unió Europea i va aprovar la definitiva llista dels onze països que integrarien el grup d'avantguarda de la nova moneda única europea, l'euro, França entre ells.

Segon mandat

[modifica]
Chirac amb George Bush el 2001 durant una sessió del G8

Novament candidat presidencial en les eleccions presidencials franceses de 2002, celebrades en primera volta el 21 d'abril, el seu nom, candidat de la plataforma centrista Unió per a un Moviment Popular,[2] va ser el més votat a les urnes, encara que només va obtenir el 19,6% dels sufragis, seguit a escassa distància per Jean-Marie Le Pen, líder de l'ultradretà Front Nacional que va rebre el 16,86% dels vots.[3] Ambdós van concórrer a la segona volta d'aquests comicis presidencials el 5 de maig. El temor generat al país pel programa extremista de Le Pen va motivar que totes les formacions d'esquerra, centre i dreta moderada sol·licitessin el vot per a Chirac, que va aconseguir una mica més del 82% dels vots i va resultar reelegit president de la República. L'endemà va nomenar primer ministre al liberal Jean-Pierre Raffarin (pertanyent a un petit partit de centredreta, Democràcia Liberal) per a substituir Jospin (el qual havia dimitit després del seu fracàs en la primera volta), i 24 hores més tard va formar un govern integrat bàsicament per neogaullistas, la qual cosa va posar fi al període de ‘cohabitació'.

Poc després, en les mes de juny, van tenir lloc eleccions legislatives, i la denominada Unió per la Majoria Presidencial (coalició formada pel seu RPR i Democràcia Liberal) va obtenir 357 escons i, per tant, la majoria absoluta en la nova Assemblea Nacional. Davant aquests resultats, Chirac va pactar un nou executiu amb Raffarin, el qual va ser confirmat com a primer ministre. El 14 de juliol d'aquell mateix any, després de tots aquests esdeveniments electorals, Chirac va ser objecte d'un frustrat atemptat per part d'un militant d'un grup ultradretà que li va disparar durant la desfilada que tenia lloc a París amb motiu la festa nacional francesa.

En el 2003 s'erigeix com la principal figura dels opositors a la invasió d'Iraq per part dels EUA. La situació va degenerar fins a portar a França i EUA al punt més baix en les seves relacions bilaterals. Gràcies a aquesta acció Chirac va ser nomenat candidat al premi Nobel de la Pau d'aquell any.

Juntament amb el canceller alemany Gerhard Schröder, ha reafirmat l'eix francoalemany, en el qual els dos mandataris comparteixen posicions pel que fa a la Unió Europea i en política internacional.

Va convocar un referèndum per ratificar la Constitució europea. Celebrat el 29 de maig de 2005, els electors van rebutjar la nova constitució.

El 2 de setembre del 2005 fou hospitalitzat arran d'un petit accident vascular que n'havia afectat la vista, d'acord amb el comunicat oficial ofert pel primer ministre Dominique de Villepin l'endemà. Tanmateix, el secretisme que tradicionalment ha envoltat els problemes de salut dels presidents de la República Francesa va propiciar moltes especulacions sobre la naturalesa i gravetat reals de l'incident. Finalment, el 9 de setembre Chirac fou donat d'alta amb la recomanació de no volar durant sis setmanes (impedint, entre d'altres, la seva assistència a l'assemblea general de l'ONU).[4] Prèviament havia gaudit de bona salut malgrat haver fumat molt en el passat, i només el fet que puntualment portés un audiòfon el novembre del 2003 havia generat preocupació. El 2005 deixà el seu partit en mans de Nicolas Sarkozy.

El 17 de desembre del 2011 fou condemnat per malversar fons públics i abús de confiança per haver creat una xarxa quan era alcalde de París i preparava la seva cursa cap a la presidència francesa.[5] Protegit per la immunitat del càrrec de president el procés judicial s'inicià quan abandonà el càrrec el 2007. Amb aquesta xarxa havia contractat una trentena de persones que no prestaven serveis per a l'ajuntament francès, però finançat amb fons públics. Tanmateix com que no tenia antecedents penals, Chirac atacat per una demència, no va haver d'ingressar a la presó[6]

Referències

[modifica]
  1. Cassan, Patrick. Francia y la cuestión vasca (en castellà). Txalaparta, 1998, p. 221-222. ISBN 8481360716. 
  2. Bolton, Doug. «Nicolas Sarkozy changes UMP party's name to The Republicans ahead of political comeback» (en anglès). The Independent, 30-05-2015. [Consulta: 31 maig 2015].
  3. «Jean-Marie Le Pen» (en castellà). Elecciones en Francia. El País, 2007. [Consulta: 20 abril 2011].
  4. «Villepin remplace Chirac au sommet de l'ONU» (en francès). TF1, 09-11-2005. Arxivat de l'original el 21 de maig 2011. [Consulta: 20 abril 2011].
  5. Gaetner, Gilles; Pontaut, Jean-Marie. «L' «affaire Juppé»» (en francès), affaire Juppé» Par Gilles Gaetner et Jean-Marie Pontaut.
  6. «Chirac, el primer president condemnat a França». Telenotícies. TV3, 15-12-2011. [Consulta: 17 desembre 2011].

Vegeu també

[modifica]