Aleksandr Lukaixenko

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAleksandr Lukaixenko
Президент Республики Беларусь Александр Лукашенко.jpg
(2019) Modifica el valor a Wikidata
Nom original(be) Аляксандр Рыгоравіч Лукашэнка
(ru) Александр Григорьевич Лукашенко Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 agost 1954 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Kopis Modifica el valor a Wikidata
President de Bielorússia
20 juliol 1994 – 23 setembre 2020
Membre del Soviet Suprem de Bielorússia
1990 – Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicBielorussos Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Estatal Arkadi Kuleixov (–1975)
Acadèmia Agricultural Bielorussa (–1985) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític, professor, economista, historiador i militar Modifica el valor a Wikidata
Partitindependent (1992–)
Partit Comunista de la Unió Soviètica (1979–1991) Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
LleialtatUnió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Modifica el valor a Wikidata
Branca militarTropes Frontereres Soviètiques i Guerra mecanitzada Modifica el valor a Wikidata
Rang militartinent coronel Modifica el valor a Wikidata
Trajectòria
  Equip Competició
- equip d'hoquei del president de Bielorússia Modifica el valor a Wikidata
Participà en
2018cimera de l'Organització de Cooperació de Xangai 2018
2017cimera de l'Organització de Cooperació de Xangai 2017 Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeGalina Lukaixenka (1975–) Modifica el valor a Wikidata
FillsVíktar Lukaixenka
Dzmitri Lukaixenka
Mikalai Lukaixenka Modifica el valor a Wikidata
Signatura
SigAlexanderLukashenko.svg Modifica el valor a Wikidata

Lloc webpresident.gov.by Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2603428 Modifica el valor a Wikidata

Aliaksàndar Rihòravitx Lukaixenka, més conegut per la traducció del seu nom al rus, Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko (Kopys, província de Vítsiebsk, 30 d'agost de 1954) és un polític bielorús que n'ha sigut president des de l'establiment del càrrec el 20 de juliol de 1994.[1] Abans d'iniciar la seva carrera política, Lukaixenko va treballar com a director d'una granja col·lectiva (kolkhoz) i va servir a les tropes frontereres soviètiques i en l'exèrcit soviètic. Va ser l'únic diputat del Consell Suprem de Bielorússia a votar en contra de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991.

Lukaixenko s'oposà a la teràpia de xoc econòmica d'Occident durant la transició postsoviètica, la qual durant la dècada de 1990 va evitar que Bielorússia caigués en recessions tan devastadores com les d'altres Estats postsoviètics com ara Rússia.

Ha donat suport a la titularitat estatal d'indústries claus a Bielorússia. El govern de Lukaixenko també ha retingut molt del simbolisme de l'època soviètica, especialment els relacionats amb la victòria a la Segona Guerra Mundial.[2]

Lukaixenko dirigeix un règim autoritari a Bielorússia.[3][4] Les eleccions no són lliures i justes, es reprimeix els opositors i els mitjans de comunicació no tenen llibertat.[5][6][7][8][9][10][11][12] Del 2006 ençà, la Unió Europea i els Estats Units han imposat sancions a Lukaixenko i altres oficials bielorussos de manera periòdica per violacions de drets humans i per atacar els interessos nacionals dels Estats Units.[13][14]

Infantesa i inicis polítics (1954–1994)[modifica]

Lukaixenko va néixer el 30 d'agost de 1954 en un enclavament de Kopys a la província de Vítsiebsk a la República Socialista Soviètica de Bielorússia.[15] Va créixer sense pare i els seus companys de classe es burlaven que tingués una mare soltera.[16] La seva mare Ekaterina (1924–2015) era lletera.[17]

Es graduà a l'Institut Pedagògic de Mahiliou el 1975 i a l'Acadèmia Bielorussa d'Agricultura, a Horki, el 1985, després de quatre anys d'estudis.[cal citació]

Carrera militar[modifica]

Va servir a la Guàrdia de Fronteres (tropes frontereres) del 1975 al 1977, on era instructor del departament polític de la unitat militar 2187 al districtre fronterer occidental a Brest, i a l'exèrcit soviètic del 1980 al 1982. A més a més, va dirigir el capítol de la Unió de Joves Comunistes Leninistes (Komsomol) a Mahiliou del 1977 al 1978. Mentre estava a l'exèrcit soviètic, Lukaixenko va ser el segon oficial polític d'una divisió establerta a Minsk.[18] Després s'hi va tornar a unir com a especialista en tancs.

Entrada en política[modifica]

El 1979 es va unir a les files del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Després de deixar l'exèrcit, va esdevenir vicepresident d'una granja col·lectiva el 1982 i al cap de tres anys va ser promogut al càrrec de director de la granja estatal de Gorodets i de la planta de materials de construcció al districte de Xkloiu.[15]

El 1990 va ser elegit diputat al Consell Suprem de la República de Bielorússia. Després d'haver-se guanyat una reputació com a oponent eloqüent de la corrupció, Lukaixenko va ser elegit l'abril de 1993 president interí del comitè anti-corrupció del parlament bielorús.[19] A finals de 1993 va acusar 70 oficials sèniors del govern, incloent-hi el president del Soviet Suprem Stanislav Xuixkévitx i el primer ministre Viatxeslav Kébitx, de corrupció, àdhuc de robar fons estatals per finalitats personals. Encara que es va demostrar que els càrrecs eren falsos, Xuixkévitx va dimitir de la presidència el juliol de 1994 a causa de la vergonya dels esdeveniments i de perdre una moció de confiança.[20][21]

President de Bielorússia[modifica]

Primer mandat (1994–2001)[modifica]

Mapa de suport per Lukaixenko a la primera volta de les eleccions presidencials de 1994.

La nova constitució aprovada a principis de 1994 va obrir les portes a les primeres eleccions presidencials democràtiques els dies 23 de juny i 10 de juliol d'aquell any. A la primera volta s'hi van presentar sis candidats, incloent-hi Lukaixenko, que s'hi va presentar com a independent amb un programa populista que prometia formar un govern net, destituir els funcionaris corruptes, mantenir el salari i les condicions laborals dels treballadors estatals i una integració més propera amb Rússia. Xuixkévitx i Kébitx, el clar preferit, també s'hi van presentar.[22] Lukaixenko va rebre un 45,1% dels vots mentre que Kébitx, un 17,4%; Pasniak, un 12,9% i Xuixkévitx, juntament amb dos altres candidats, en va rebre menys d'un 10%.[22] Lukaixenko va guanyar la segona volta de les eleccions el 10 de juliol amb un 80,1% dels vots.[22][23] Després de les eleccions, va adressar-se a la Duma Estatal de la Federació Russa a Moscou, on proposà la creació d'una Unió d'Estats Eslaus, que va culminar el 1999 amb la creació de la Unió de Rússia i Bielorússia.[24]

El maig de 1995 es va celebrar un refèrendum que va resultar en un canvi dels símbols nacionals, en vincles ecònomics més estrets amb Rússia i en l'estatus de llengua oficial del rus, igual que el bielorús. Lukaixenko va rebre la potestat de dissoldre el Soviet Suprem per decret.[25] L'estiu de 1996, alguns membres del parlament bielorús van signar una moció de censura contra Lukaixenko acusant-lo d'haver violat la constitució.[26] Al cap de poc es va celebrar un refèrendum, el 24 de novembre de 1996, en què Lukaixenko va proposar quatre esmenes i un grup de membres del parlament, tres. Les preguntes tractaven de temes diversos com ara de canviar el dia de la independència, d'abolir la pena de mort o canviar la constitució. Com a resultat del referèndum, es van acceptar les esmenes a la constitució de Lukaixenko però no l'esmenada pel Soviet Suprem. El 25 de novembre es va anunciar que el 70,5% dels votants (amb una participació del 84%) havien aprovat les esmenes a la constitució. Els Estats Units i la Unió Europea no van acceptar-ne la legitimitat.[27][28]

Lukaixenko signa, amb al president rus Borís Ieltsin, un tractat d'estabilitat amb Rússia el 1997.

Després del referèndum, Lukaixenko va reunir el nou parlament amb aquells membres que li eren lleials.[29] Després que entre 10 i 12 diputats retiressin la signatura de la moció de censura, només quedaven uns 40 diputats de l'antic parlament i Lukaixenko va dissoldre el Soviet Suprem.[30] No obtant això, organitzacions internacionals i molts països occidentals no reconeixen el parlament actual per la manera com va ser creat.[31][32] A principis de 1998, el Banc Central de Rússia va suspendre el comerç del ruble bielorús, cosa que en va enfonsar el valor. Lukaixenko hi va respondre prenent en control del Banc Nacional de la República de Bielorússia, despatxant tota la direcció del banc i culpant Occident de la caiguda de la divisa.[33]

Lukaixenko va culpar els governs estrangers de conspirar-hi en contra i l'abril de 1998 va expulsar ambaixadors del complex de Drazdi (proper a Minsk) i els va traslladar a un altre edifici. El conflicte de Drazdi va causar protestes internacionals i tant la UE com els EUA li van imposar una prohibició de viatjar-hi.[34] Encara que els ambaixadors van tornar-hi després que la controvèrsia amainés, Lukaixenko va augmentar els atacs retòrics contra Occident. Va afirmar que els governs occidentals intentaven soscavar Bielorússia a tots els nivells, àdhuc en l'esportiu, durant els Jocs Olímpics d'hivern de 1998 a Nagano (el Japó).[35]

Durant l'esclat de la Guerra de Kosovo el 1999, va suggerir al president iugoslau Slobodan Milošević que Iugoslàvia s'hauria d'unir a la Unió de Rússia i Bielorússia.[36]

Segon mandat (2001–2006)[modifica]

Lukaixenko amb Vladímir Putin i Leonid Kutxma a Vítsiebsk el 2001

Segons la constitució original, les eleccions hauria d'haver sigut el 1999 però el referèndum de 1996 va extendre el mandat de Lukaixenko per dos anys addicionals. En les eleccions del 9 de setembre de 2001 va tenir dos rivals: Vladímir Gontxarik i Siarhei Gaidukévitx.[37][38] Durant la campanya, Lukaixenko va prometre augmentar els beneficis socials i agrícoles i la indústria de Bielorússia.[39] Lukaixenko va guanyar la primera volta amb un 75,6% dels vots.[37] L'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) va dir que el procés no havia complert els estàndards internacionals.[37] Després que Lukaixenko fos declarat guanyador, Rússia va felicitar-lo públicament i el president rus Vladímir Putin li va telefonar.[39]

Lukaixenko, amb uniforme de les Forces Armades de Bielorússia, durant una desfilada militar el 2001.

Després de la invasió de l'Iraq el 2003, les agència d'intel·ligència dels EUA van informar que alguns ajudants de Saddam Hussein havien obtingut passaports bielorussos mentre eren a Síria, però que era poc probable que Bielorússia oferís un lloc segur a Saddam i els seus dos fills.[40] Això, juntament amb acords d'armes amb l'Iraq i l'Iran, van esperonar els governs occidentals de prendre una postura més dura contra Lukaixenko. Els Estats Units estaven particularment irritats pels acord d'armes, i els líders polítics del país van començar a refer-se a Bielorússia com a «l'última dictadura d'Europa».[41] La UE estava preocupada per la seguretat dels subministrament de gas de Rússia, que passen a través de territori bielorús, i van adoptar un interès actiu en els afers bielorussos. Amb l'accés de Polònia, Letònia i Lituània a la UE, la frontera de la UE amb Bielorússia va créixer a més de 1.000km.[cal citació]

Durant un discurs televisat a la nació el 7 de setembre de 2004, anuncià la convocatòria d'un referèndum per eliminar el límit de mandats presidencials. El referèndum se celebrà el 17 d'octubre de 2004, el mateix dia que les eleccions parlamentàries, i segons els resultats oficials fou aprovat pel 79,4% dels votants. Prèviament, Lukaixenko havia establert un límit de dos mandats, la qual cosa hauria fet que hagués d'abandonar el càrrec després de les eleccions de 2006.[16][42] Els grups de l'oposició, l'OSCE, la UE i el Departament d'Estats dels Estats Units van dir que la votació no va complir els estàndards internacionals. Bielorússia va créixer econòmicament sota el seu mandat, però la majoria del creixement era a causa del petroli cru que importava a preus per sota del mercat, el refinava i el venia a altres països guanyant benefici.[16]

Tercer mandat (2006–2010)[modifica]

Després que es confirmés que es presentaria a la reelecció el 2005, els grups de l'oposició van començar a buscar un candidat únic. L'escollit va ser Aleksandr Milinkevitx.[43] Lukaixenko va reaccionar-hi dient que qualsevol que anés a les protestes de l'oposició els espremeria els colls «com si fossin ànecs».[16] Els resultats oficials li van atorgar més del 82% dels vots malgrat que Milinkevitx va afirmar que només n'havia obtingut un 45% i que s'hauria de celebrar una segona volta.[44]

Les autoritats bielorusses van prometre evitar qualsevol concentració a gran escala després de les eleccions (com les de la revolució taronja a Ucraïna). Malgrat els esforços, l'oposició va organitzar una de les manifestacions més concorregudes en anys.[45][46] Els observadors electorals de la Comunitat d'Estats Independents (CIE) i de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) van diferir sobre les eleccions.[47] L'OSCE va declarar que «les eleccions presidencials no havien assolit els requisits establerts per l'OSCE per a les eleccions democràtiques».[48] El ministre d'afers exteriors de Rússia va declarar que «molt abans de les eleccions [l'OSCE] ja havia decidit que serien il·legítimes».[49] Lukaixenko va dir que havia manipulat els resultats però en contra dels seus interessos rebaixant el seu percentatge de vots del 93,5% al 86%, segons ell un percentatge més típic de països europeus.[50][51]

El setembre de 2008 es van celebrar eleccions parlamentàries. Lukaixenko va permetre que s'hi presentessin candidats opositors, encara que segons els resultats oficials no van obtenir cap dels 110 escons disponibles i l'oposició va organitzar protestes.[52] L'OSCE va dir que les eleccions eren «defectuoses» i que hi havia hagut «molts casos de falsificació de resultats deliberats».[52] Segons els observadors de la CEI, les eleccions es van celebrar d'acord amb els estàndards internacionals.[53][54] Lukaixenko va dir que l'oposició a Bielorússia estava finançada per països estrangers i que no era necessària.[55]

L'abril de 2009 es va reunir amb el papa Benet XVI al Vaticà, en la seva primera visita a Europa Occidental després de la prohibició de viatjar d'una decàda enrere.[56]

Quart mandat (2010–2015)[modifica]

Lukaixenko durant la 7a cimera dels BRICS a Ufà (Baixkíria, Rússia).

Lukaixenko va ser un dels deu candidats a les eleccions presidencials celebrades a Bielorússia el 19 de desembre de 2010. Encara que estaven previstes pel 2011, es van avançar «per a assegurar la màxima participació ciutadana en la campanya electoral i per a fixar unes millors dates pels votants».[57] Els atacs de mitjans russos contra Lukaixenko van marcar la campanya electoral.[58] El comitè electoral central va dir que tots els nou candidats opositors rebrien segurament menys de la meitat que Lukaixenko.[59] Encara que algunes figures de l'oposició van al·legar intimidacions i «joc brut»,[60] les eleccions van ser vistes com a comparativament més obertes com a conseqüència del desig de millorar les relacions amb la UE i els EUA.[59]

El dia de les eleccions, dos candidats presidencials van ser apallissats per la policia en mítings de l'opisició.[61][62][63] La nit electoral alguns manifestants (10.000 segons els mitjans) van intentar assaltar l'edifici governament de Bielorússia.[62][64] Fins a set candidats opositors van ser detinguts juntament amb seguidors seus i periodistes; molts van ser empresonats. Aquestes accions van afectar Andrei Sannikov, Aleksandr Otrostxenkov, Ales Mitxalevic, Mikola Statkevitx, Uladzimir Niakliaiew, Irina Khalip i Anatoli Lebedko.[61][65][66][67][68][69][70]

El comitè electoral central va dir que Lukaixenko havia guanyat més de cinc milions (79,7%) amb una participació del 90,7%.[71] L'OSCE les va qualificar de «deficients» mentre que la missió d'observadors de la CEI les va lloar com a «lliures i transparents».[cal citació] Això no obstant, l'OSCE va reconèixer que hi havia hagut millores durant la campanya com ara els debats televisius i l'habilitat de fer arribar el missatge dels candidats sense impediments.[72] Alguns ministres d'exteriors europeus van emtre un comunicat conjunt en què titllaven les eleccions i el seu resultat un «pas enrere desafortunat en el desenvolupament del govern demòcratic i el respecte als drets humans a Bielorússia».[73]

La presa de possessió del 22 de gener de 2011 va ser boicotejada pels ambaixadors de la UE i només hi assistiren 32 diplomàtics estrangers.[cal citació] Durant la cerimònia, Lukaixenko va defensar la legitimitat de la seva reelecció i va prometre que Bielorússia mai no tindria la seva versió de la revolució taronja de 2004 a Ucraïna o la revolució de les roses de 2003 a Geòrgia.[cal citació] El 31 de gener de 2011, la UE va renovar la prohibició de viatjar-hi imposada a Lukaixenko i 156 associats seus com a conseqüència de la repressió als seguidors de l'oposició.[74]

Lukaixenko va donar suport a l'estratègia xinesa de desenvolupament d'infraestructures globals Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda.[75][76]

Cinquè mandat (2015–2020)[modifica]

Lukaixenko en una reunió bilateral amb el primer ministre indi Narendra Modi el juny de 2016.

L'11 d'octubre de 2015 va ser elegit per un cinquè mandat com a president de Bielorússia.[77] Segons els resultats oficials, va obtenir un 87% dels vots.[77] Al cap de tres setmanes va ser-ne investit al Palau de la Independència.[78]

Reunió de líders de la CEI a Bixkek (Kirguizistan), el setembre de 2016.

Els tres primers dies de juliol de 2019 va supervisar les celebracions nacionals del 75è aniversari de l'ofensiva de Minsk, les quals van culminar en una desfilada militar de les Forces Armades de Bielorússia, el dia de la independència del país.[79]

Volodímir Zelenski amb Lukaixenko a Jitòmir (Ucraïna), l'octubre de 2019.

El 29 d'agost, va rebre John Bolton, assessor de seguretat nacional dels EUA, mentre visitava Minsk, la primera visita d'aquest nivell en 18 anys.[80][81][82] El novembre de 2019, va fer una visita d'estat a la capital d'Àustria, Viena, la seva primera visita en 3 anys en un país de la Unió Europea.[83][84][85]

Durant la pandèmia per coronavirus de 2019, va fer dues visites de treball a Rússia, un dels pocs líders europeus que en va fer. També va rebre el primer ministre hongarès Víktor Orban durant la seva visita a Minsk.[86] Orban va demanar aixecar les sancions de la UE contra Bielorússia.[87] El març de 2020 va afirmar que beure una copa de vodka, anar a la sauna, fer feina amb un tractor i jugar a l'hoquei sobre gel protegeix contra el coronavirus; i que.[88] Va ser un dels pocs mandataris europeus que no va declarar mesures per frenar la pandèmia.[89]

Sisè mandat (2020–actualitat)[modifica]

El 9 d'agost de 2020, segons el recompte preliminar, Lukaixenko va ser reelegit per un sisè mandat com a president de Bielorússia amb un 80% dels sufragis.[90] El secretari d'estat dels EUA Mike Pompeo va advertir que les eleccions «no van ser lliures i justes».[91] El president rus Vladímir Putin el va felicitar per la victòria.[92]

Després de les eleccions presidencials bielorusses de 2020, marcades per acusacions de frau electoral massiu, van esclatar protestes arreu del país.[93][94] Tot seguit, la candidata presidencial opositora Sviatlana Tsikhanóuskaia va afirmar que havia guanyat les eleccions presidencials amb entre un 60 i 70% dels vots,[95][96] i va formar un consell de coordinació per a facilitat la transferència pacífica i ordenada de poder a Bielorússia.[97][98]

El 15 d'agost de 2020, el ministre d'afers exteriors lituà Linas Linkevicius s'hi va referir com a «ex-president» de Bielorússia.[99]

El 16 d'agost es va celebrar un míting contra el president, on segons informacions no oficials hi van participar entre 100 i 220 milers de persones, i un míting de Lukaixenko, amb una assistència d'uns 10 milers de persones, també segons informacions no oficials.[100] En una conversa telefònica Putin li va oferir l'«ajuda necessària» d'acord amb el tractat de la Unió Estatal Rússia-Bielorússia i «si cal, a través de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC)».[101] Alguns mitjans han publicat que en aquesta trucada es va parlar de la possibilitat que Lukaixenko fugís a Rússia.[102]

L'endemà, en una visita a una fàbrica de tractors de Minsk, va dir: «Ja hem celebrat eleccions. Fins que em mateu, no n'hi haurà cap altra». Tanmateix, també va afirmar que estava disposat a celebrar un referèndum i «cedir la seva autoritat d'acord amb la constitució — però no sota pressió i mitjançant protestes als carrers».[100] Aquell mateix dia els líders dels grups polítics del parlament europeu van emetre un comunicat conjunt en què demanaven noves eleccions i el consideraven persona non grata a la Unió Europea.[103]

Vida personal[modifica]

Família[modifica]

Aleksandr Lukaixenko amb el seu fill petit Nikolai durant la desfilada de victòria de la Gran Guerra Patriota el 2012.

Lukaixenko es va casar amb Galina Jelnerovitx, el seu amor de l'institut, el 1975. Aquell mateix any va néixer Víktor, el seu fill gran, i el 1980 va néixer-ne el segon, Dmitri. Galina viu a la casa familiar independent en un poble prop de Xklow.[cal citació] Encara que estan casats legalment, Galina ha estat distanciada del seu marit des de poc després que esdevingués president.[104]

Lukaixenko va tenir un fill nascut el 2004 anomenat Nikolai. Encara que el govern no ho ha confirmat, es creu que la mare n'és Irina Abelskaia — tots dos havien tingut una aventura quan era la metgessa personal de Lukaixenko.[105] Observadors i mitjans occidentals han dit que Nikolai, anomenat Kolia, s'està preparant per ser el successor de Lukaixenko.[106][107] Segons la premsa estatal bielorussa, Lukaixenko ho va desmentir i també va negar que es mantindria en el càrrec més de 30 anys — el temps que trigaria Nikolai ha ser eligible i poder-lo succeir.[108]

Lukaixenko es descriu a sí mateix com a «ateu ortodox».[56]

Aficions[modifica]

Lukaixenko creu que el president ha de ser una persona conservadora i evita l'ús de ginys electrònics moders com ara iPad o iPhone.[109] Tocava el baian, una mena d'acordió, i jugava a futbol abans d'accedir a la presidència.[110] Li agrada l'esquí i és davanter d'hoquei sobre gel; ha jugat en partits amistosos amb estrelles internacionals de l'hoquei.[111][112][113] Els seus dos fills grans també juguen a l'hoquei, de vegades amb el seu pare.[114]

Lukaixenko s'entrenava en curses camp a través quan era nen i la dècada del 2000 encara hi competia a nivell nacional.[cal citació]

Referències[modifica]

  1. «Belarus» (en anglès). CIA. [Consulta: 18 agost 2020].
  2. «Statement on the Belarus Democracy Act of 2004» (en anglès). Oficina del secretari de premsa dels Estats Units, 20-10-2004. [Consulta: 18 agost 2020].
  3. «Profile: Alexander Lukashenko» (en anglès). BBC News, 09-01-2007.
  4. Levitski i Way, 2010, p. 203.
  5. Jones, 2018.
  6. Levitski, 2013, p. 4, 9–10, 21, 70.
  7. Crabtree, Charles; Fariss, Christopher J.; Schuler, Paul «The presidential election in Belarus, October 2015» (en anglès). Electoral Studies, 42, 01-06-2016, pàg. 304–307. DOI: 10.1016/j.electstud.2016.02.006. ISSN: 0261-3794.
  8. «Belarus strongman Lukashenko marks 25 years in power» (en anglès). DW, 10-07-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  9. «Belarus leader dismisses democracy even as vote takes place» (en anglès). AP, 17-11-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  10. Rausing, Sigrid «Belarus: inside Europe's last dictatorship» (en anglès). The Guardian, 07-10-2012. ISSN: 0261-3077.
  11. «World Report 2020: Rights Trends in Belarus» (en anglès). Human Rights Watch, 10-12-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  12. «Belarus» (en anglès). Amnistia Internacional. [Consulta: 18 agost 2020].
  13. «COUNCIL DECISION 2012/642/CFSP concerning restrictive measures against Belarus» (en anglès). Official Journal of the European Union.
  14. «Belarus Sanctions» (en anglès). Govern dels Estats Units, 05-12-2012. [Consulta: 18 agost 2020].
  15. 15,0 15,1 «Биография Президента Республики Беларусь» (en rus). Servei de premsa del president de la República de Bielorússia. [Consulta: 18 agost 2020].
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 «Alexander Lukashenko: Dictator with a difference» (en anglès). The Daily Telegraph, 25-09-2008. ISSN: 0307-1235.
  17. «"Рослая, сильная, с характером". В Александрии похоронили мать Лукашенко» (en rus). news.tut.by, 26-05-2015. [Consulta: 18 agost 2020].
  18. «September 17-23» (en anglès). Portal d'internet oficial del President de la República de Bielorússia. [Consulta: 18 agost 2020].
  19. Specter, Michael «Belarus Voters Back Populist in Protest at the Quality of Life» (en anglès). The New York Times, 25-06-1994. ISSN: 0362-4331.
  20. Savtxenko, 2009, p. 179.
  21. Jeffries, 2004, p. 266.
  22. 22,0 22,1 22,2 Hill, 2005, p. 6–7.
  23. «Belarus - Prelude to Independence» (en anglès). Biblioteca del Congrés dels Estats Units. [Consulta: 18 agost 2020].
  24. «Alexander Lukashenko» (en anglès). Britannica. [Consulta: 18 agost 2020].
  25. «Республиканский референдум 14 мая 1995 года» (en rus). Comissió electoral central de la República de Bielorússia. [Consulta: 18 agost 2020].
  26. Babkina, Marina. «Lukashenko Defies Impeachment Move» (en anglès). AP, 19-11-1996. [Consulta: 18 agost 2020].
  27. «Belarus: Lukashenko wins referendum to extend mandate» (en anglès). Euractiv, 18-10-2004. [Consulta: 18 agost 2020].
  28. «[http://www.rec.gov.by/sites/default/files/pdf/Archive-Referenda-1996-Soob.pdf Центральной комиссии Республики Беларусь по выборам и проведению республиканских референдумов]» (en rus). [Consulta: 18 agost 2020].
  29. Bekus, 2012, p. 103–104.
  30. Wilson, 2011.
  31. «U.S. Relations With Belarus» (en anglès). Departament d'Estat dels Estats Units, 06-09-2016. [Consulta: 18 agost 2020].
  32. Lorek, 2009.
  33. «Belarus appoints new central bank chief» (en anglès). BBC News, 21-03-1998. [Consulta: 18 agost 2020].
  34. Maksymiuk, Jan. «EU PUNISHES BELARUSIAN LEADERSHIP» (en anglès). Institut de Recursos Hel·lènics, 22-07-1998. [Consulta: 18 agost 2020].
  35. «Poor Showing Reportedly Riles Ruler of Belarus» (en anglès). The Washington Post, 20-02-1998. [Consulta: 18 agost 2020].
  36. «The Statement of the Belarus President Alexander Lukashenko» (en anglès). Serbia Info News, 15-04-1999. [Consulta: 18 agost 2020].
  37. 37,0 37,1 37,2 «Lukaixenko guanya unes eleccions que l'OSCE considera «no democràtiques»». Vilaweb, 11-09-2001. [Consulta: 18 agost 2020].
  38. Korosteleva, Lawson i Marsh, 2003.
  39. 39,0 39,1 «Lukashenko claims victory in Belarus election» (en anglès). USA Today, 10-09-2001. [Consulta: 18 agost 2020].
  40. «Saddam aides may flee to Belarus: report» (en en-au). Australian Broadcasting Corporation, 24-06-2003. [Consulta: 18 agost 2020].
  41. «Profile: Europe's last dictator?» (en anglès). BBC News, 10-09-2001. [Consulta: 18 agost 2020].
  42. «Observers deplore Belarus vote» (en anglès). BBC News, 18-10-2004.
  43. «Belarus opposition closes ranks» (en anglès). BBC News, 03-10-2005.
  44. «Reelegit amb més del 82% dels vots el president bielorús Lukaixenko enmig de denúncies de frau». 324cat, 20-03-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  45. «Incumbent declared winner of Belarus vote» (en anglès). Athens Banner-Herald, 22-06-2013. [Consulta: 18 agost 2020].
  46. «Forta repressió policial contra els opositors que es dirigien a un centre de detenció de Minsk». 324cat, 26-03-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  47. «CIS, OSCE observers differ on Belarus vote» (en anglès). People's Daily Online, 21-03-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  48. «Ballots on the Frontiers of Freedom: Elections in Belarus and Ukraine» (en anglès). Departament d'Estats dels Estats Units, 12-03-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  49. «West slams Belarus crackdown» (en anglès). CNN, 24-03-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  50. «Лукашенко: Последние выборы мы сфальсифицировали» (en rus). news.tut.by, 23-11-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  51. «Poland, Belarus & Ukraine Report» (en anglès). Radio Free Europe - Radio Liberty, 28-11-2006. [Consulta: 18 agost 2020].
  52. 52,0 52,1 «Belarus clean sweep poll 'flawed'» (en anglès). BBC News, 29-09-2008.
  53. «CIS: Monitoring The Election Monitors» (en anglès). Radio Free Europe - Radio Liberty, 02-04-2005. [Consulta: 18 agost 2020].
  54. «CIS observers: Belarus' elections meet international standards» (en anglès). Centre Nacional d'Informació Legal de la República de Bielorússia, 17-06-2009. [Consulta: 18 agost 2020].
  55. «Opposition gewinnt keinen einzigen Sitz - Proteste in Weißrussland» (en alemany). Der Spiegel, 29-09-2008. [Consulta: 18 agost 2020].
  56. 56,0 56,1 «Belarus president visits Vatican» (en anglès). BBC News, 27-04-2009.
  57. «Belarus sets date of presidential election for 19 December 2010» (en anglès). Agència telegràfica bielorussa, 14-09-2010. [Consulta: 18 agost 2020].
  58. «Has Moscow Had Enough Of Belarus's Lukashenka?» (en anglès). Radio Free Europe - Radio Liberty, 19-07-2010. [Consulta: 18 agost 2020].
  59. 59,0 59,1 «'Dirty tricks' taint Belarus vote» (en anglès). Al Jazeera, 18-12-2010. [Consulta: 18 agost 2020].
  60. «Activist fears over Belarus vote» (en anglès). Al Jazeera, 23-12-2012. [Consulta: 18 agost 2020].
  61. 61,0 61,1 «'Hundreds of protesters arrested' in Belarus» (en anglès). BBC News, 20-12-2010.
  62. 62,0 62,1 «Protesters try to storm government HQ in Belarus» (en anglès). BBC News, 20-12-2010.
  63. «Спецназ избил двух кандидатов в президенты Белоруссии; Некляев без сознания» (en rus). www.gazeta.ru, 19-12-2010. [Consulta: 18 agost 2020].
  64. «Belarus' Lukashenko re-elected, police crackdown» (en anglès). Reuters, 23-12-2010. [Consulta: 18 agost 2020].
  65. «Belarus dissident gets UK asylum» (en anglès). BBC News, 26-10-2012.
  66. «RIGHTS AND DEMOCRACY | Media Advisory - Exiled Belarusian presidential candidate Ales Michalevic to visit Toronto» (en anglès). www.newswire.ca, 28-03-2014. [Consulta: 18 agost 2020].
  67. «Jailed Belarusian opposition leader not allowed to see wife, father» (en anglès). United Nations High Commissioner for Refugees, 01-06-2011. [Consulta: 18 agost 2020].
  68. «Swedish PEN awards prize to Uladzimir Nyaklyayew» (en anglès). Foreign Policy and Security Research, 15-11-2011. [Consulta: 18 agost 2020].
  69. Taylor, Jerome. «Captive Belarusian journalist Irina Khalip allowed to visit husband in Britain» (en anglès). The Independent, 15-02-2013. [Consulta: 18 agost 2020].
  70. Browne, Stephen. «Belarusian dissident Jaroslav Romanchuk» (en anglès). The Atlas Sphere, 21-02-2011. [Consulta: 18 agost 2020].
  71. «СООБЩЕНИЕ об итогах выборов Президента Республики Беларусь» (PDF) (en rus). Comitè electoral central de Bielorússia, 05-01-2011. [Consulta: 18 agost 2020].
  72. «Belarus still has considerable way to go in meeting OSCE commitments, despite certain improvements, election observers say» (en anglès). OSCE, 23-12-2010. [Consulta: 18 agost 2020].
  73. Bildt, Carl; Schwarzenberg, Karel; Sikorski, Radek; Westerwelle, Guido «Opinion | Lukashenko the Loser» (en anglès). The New York Times, 23-12-2010. ISSN: 0362-4331.
  74. Dempsey, Judy «U.S. and E.U. Join to Show Support for Belarus Opposition» (en anglès). The New York Times, 02-02-2011. ISSN: 0362-4331.
  75. Dettoni, Jacopo; Atkins, Wendy. «What the BRI brings to Belarus and Great Stone Industrial Park» (en anglès). fDi Intelligence, 15-08-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  76. Simes, Dmitri. «Unrest threatens China's Belt and Road 'success story' in Belarus» (en anglès). Nikkei Asian Review, 16-07-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  77. 77,0 77,1 «Lukaixenko és reelegit president de Bielorússia amb una aclaparadora majoria». Ara, 12-10-2015. [Consulta: 18 agost 2020].
  78. «Belarus' Lukashenko at his swearing-in ceremony rejects calls for reforms» (en anglès). Fox News, 06-11-2015. [Consulta: 18 agost 2020].
  79. «Военный парад в честь 75-летия освобождения: Беларусь отметила День независимости» (en rus). tut.by, 03-07-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  80. «John Bolton's Belarus trip stirs threat to Putin» (en anglès). Washington Examiner, 30-08-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  81. «Bolton Says U.S.-Belarus Dialogue Necessary, Despite ‘Significant Issues'» (en anglès). Radio Free Europe - Radio Liberty, 29-08-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  82. «Why National Security Adviser John Bolton's Trip to Belarus Matters» (en anglès). The Daily Signal, 29-08-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  83. «Belarus President Alexander Lukashenko visits Austria» (en anglès). DW, 12-11-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  84. «Isolated Belarus looks towards Europe despite Russian overtures» (en anglès). Al Jazeera, 12-11-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  85. «Belarus' leader visits Austria, pushes for closer EU ties» (en anglès). News6, 12-11-2019. [Consulta: 18 agost 2020].
  86. «Statement by Prime Minister Viktor Orbán following his talks with Alexander Lukashenko, President of the Republic of Belarus» (en anglès). About Hungary. [Consulta: 18 agost 2020].
  87. «Orbán urges end to EU sanctions on Belarus» (en anglès). Euractiv, 06-06-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  88. Aragonés, Gonzalo. «Lukaixenko prescriu vodka i sauna contra el coronavirus». La Vanguardia, 31-03-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  89. Marginedas, Marc. «No hi ha el virus a Bielorússia». El Periódico de Catalunya, 12-04-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  90. «Clashes erupt after disputed Belarus election» (en anglès). BBC News, 10-08-2020.
  91. Conradis, Brandon. «US 'deeply concerned' over election in Belarus» (en anglès). The Hill, 10-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  92. «Belarus opposition disputes leader's landslide win» (en anglès). BBC News, 10-08-2020.
  93. Jones, Mark P. «Presidential and Legislative Elections» (en anglès), 26-04-2018. DOI: 10.1093/oxfordhb/9780190258658.001.0001/oxfordhb-9780190258658-e-23. [Consulta: 18 agost 2020].
  94. «Lukashenka vs. democracy: Where is Belarus heading?» (en anglès). Atlantic Council, 10-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  95. «Exiled leader calls weekend of protests in Belarus» (en anglès). BBC News, 14-08-2020.
  96. «Belarus opposition candidate declares victory» (en anglès). NHK World-Japan News, 14-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  97. «Ex-Belarusian presidential candidate Tikhanovskaya's HQ starts forming coordination council to ensure transition of power» (en anglès). Interfax, 15-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  98. «Thousands flood Belarus capital as election protests grow» (en anglès). AP, 14-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  99. «Tweet» (en anglès). @LinkeviciusL, 15-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  100. 100,0 100,1 «Workers boo Belarus president as protests spread» (en anglès). BBC News, 17-08-2020.
  101. «Lukaixenko, acorralat, branda l'amenaça d'una intervenció de l'OTAN». El Punt Avui, 17-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  102. Ioffe, Julia. «Putin's an old KGB hand. In Belarus, he’ll do what he thinks is best for Russia.» (en anglès). The Washington Post, 15-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  103. Paun, Carmen. «POLITICO Brussels Playbook: Belarus huddle — Royal mess — Moldova seeks help» (en anglès). Politico, 18-08-2020. [Consulta: 18 agost 2020].
  104. Liaixkevitx, Anna. «Галина Лукашенко: Саша — необыкновенный человек» (en rus). naviny.by, 29-09-2005. [Consulta: 19 agost 2020].
  105. Parfitt, Tom «Belarus squirms as son accompanies dictator to meetings» (en anglès). The Guardian, 05-04-2009. ISSN: 0261-3077.
  106. Walker, Shaun. «Who's that boy in the grey suit? It's Kolya Lukashenko - the next» (en anglès). The Independent, 29-06-2012. [Consulta: 19 agost 2020].
  107. Haddadi, Anissa. «The Belarus Boy Wonder: Nikolai Lukashenko, 7, Anointed to become President» (en anglès). International Business Times, 29-06-2012. [Consulta: 19 agost 2020].
  108. «Lukashenko denies reports he is grooming Nikolai as his successor» (en anglès). BELTA, 15-08-2014. [Consulta: 19 agost 2020].
  109. «Д.Медведев объяснил, почему заменил iPad блокнотом» (en rus). top.rb.ru, 15-05-2013. [Consulta: 19 agost 2020].
  110. «Александр Лукашенко разучился играть на баяне» (en rus). km.ru, 15-01-2013. [Consulta: 19 agost 2020].
  111. «Ветераны «Сборной звезд мира» проведут товарищескую игру» (en rus). sports.ru, 12-12-2008. [Consulta: 19 agost 2020].
  112. «Лукашенко – звезда мирового хоккея» (en rus). sports.ru, 20-12-2008. [Consulta: 19 agost 2020].
  113. «Лукашенко забил шайбу. Команда Президента Беларуси играет и выигрывает в Казахстане 10:8» (en rus). Centrasia, 22-12-2004. [Consulta: 19 agost 2020].
  114. Massaeva, Olga; Gordienko, Anatoli. «Президент-хоккей Александра Лукашенко» (en rus). Nezavisimaya gazeta, 20-01-2003. [Consulta: 19 agost 2020].

Bibliografia[modifica]

  • Bekus, Nelly. Struggle Over Identity: The Official and the Alternative? Belarusianness? (en anglès). Central European University Press, 2010. ISBN 9639776688. 
  • Jeffries, Ian. «Belarus». A: The Countries of the Former Soviet Union at the Turn of the Twenty-First Century: The Baltic and European States in Transition (en anglès). Routledge, 2004. ISBN 978-0415252300. 
  • Jones, Mark P. «Presidential and Legislative Elections». A: The Oxford Handbook of Electoral Systems (en anglès), 2018. 
  • Hill, Ronald J. «Post-soviet Belarus». A: Postcommunist Belarus (en anglès). Rowman & Littlefield, 2005. ISBN 074253555X. 
  • Korosteleva, Elena; Lawson, Colin; Marsh, Rosalind. Contemporary Belarus: Between Democracy and Dictatorship (en anglès). Routledge, 2003. ISBN 0700716130. 
  • Levitski, Steven; Way, Lucan A. «The Evolution of Post-Soviet Competitive Authoritarianism». A: Competitive Authoritarianism: Hybrid Regimes after the Cold War (en anglès). Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 2010. ISBN 9781139491488. 
  • Levitski, Steven. Competitive authoritarianism: hybrid regimes after the Cold War (en anglès). Cambridge University Press, 2013. ISBN 978-0-521-88252-1. OCLC 968631692. 
  • Savtxenko, Andrew. «Borderland Forever: Modern Belarus». A: Belarus: A Perpetual Borderland (en anglès). Brill Academic Pub, 2009. ISBN 978-9004174481. 
  • Wilson, Andrew. Belarus: The Last European Dictatorship (en anglès). Yale University Press, 2011. ISBN 0300134355. 

Enllaços externs[modifica]



Precedit per:
Myetxyslav Hryb
(President del Soviet Suprem de l'RSS de Bielorússia)
President de Bielorússia
1994-
Succeït per:
continua en el càrrec
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aleksandr Lukaixenko