Guerra contra el terrorisme

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarGuerra contra el terrorisme
War on Terror montage1.png
En el sentit de les agulles del rellotge: Edificis a Nova York després dels atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001, infanteria dels Estats Units a la Guerra de l'Afganistan, un soldat estatunidenc i el seu intèrpret a la província de Zabul a l'Afganistan, explosió d'un cotxe bomba a Bagdad a l'Iraq.
Tipus guerra
Data 7 d'octubre de 2001 (2001-10-07) (18 anys)
Lloc Global (especialment parts del Pròxim Orient, Àfrica, Àsia i l'Amèrica del Nord)
Causa atemptats de l'11 de setembre de 2001, conflicte araboisraelià i Segona guerra de Txetxènia
Resultat

Guerra de l'Afganistan

Guerra de l'Iraq

Estats Units d'Amèrica, Regne Unit, França, Rússia, República Popular de la Xina, Al-Qaida, Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, talibà i Turkistan Islamic Party Tradueix
Bàndols
OTAN OTAN
(especialment Estats Units Estats Units i Regne Unit Regne Unit)
en alguns casos sota mandat de les Nacions Unides
ISAF ISAF
i altres països
Al-Qaida
Talibans
Modifica les dades a Wikidata

La guerra contra el terrorisme, adaptació de l'anglès war on terror, també coneguda com a guerra global contra el terrorisme, és una campanya militar internacional que va ser llançada pel govern dels Estats Units després de l'atemptat de l'11 de setembre del 2001 contra els Estats Units. El nom triat per a aquesta, oficialment, campanya militar, no deixa de ser una metàfora per a referir-se a una varietat d'accions militars que no constitueixen una guerra específica des del punt de vista tradicional, tot i que, de facto, es pot parlar directament de guerra. El 16 de setembre del 2001, i arran de les paraules mateixes del president dels EUA, George W. Bush, s'utilitza l'expressió war on terror, represa en el seu discurs dies després al Congrés. El terme era inicialment utilitzat amb un objectiu particular envers països associats amb al-Qaeda però l'aparició d'altres grups islamistes i les crítiques ha fet derivat el seu significat cap a una guerra contra l'anomenat jihadisme modern.

La guerra contra el terrorisme va significar un esforç important de mobilització en diferents àrees: ideològic, polític, diplomàtic, econòmic, militar, espionatge i contra-espionatge. La guerra s'inicià amb la invasió de l'Iraq i el bombardeig de l'Afganistan per part dels Estats Units i alguns dels seus aliats atès que justament les intencions de la presidència de Georges Bush foren qüestionades. Tot i això, els diferents atemptats perpetrats a Europa i a l'Amèrica del Nord els anys següents als atemptats contra les Torres Bessones va obligar a pràcticament tots els Estats europeus a declarar-se en guerra contra qualsevol forma d'islamisme fonamentalista. Això tornà la campanya militar inicial dels Estats Units en una guerra de caràcter global fins al punt que es arribar a designar com a Quarta Guerra Mundial.

Els orígens de la guerra, però, són força més complicats i atenen a motius que cal anar a buscar ja des del segle XIX. En efecte, l'auge del fonamentalisme, el qual deriva en atemptats contra Occident, s'explica per la política que portaren a terme diferents potències colonials, més específicament, les del Regne Unit i França, a l'Orient Mitjà. La descolonització, l'aparició d'un món bipolar després de la Segona Guerra Mundial i, finalment, el vist-i-plau a la creació d'un Estat israelita independent, però, amb pràctiques qüestionables, almenys des del punt de vista humanitari, afegeix sentit a la situació que portà l'11-S.

Contingut

Etimologia[modifica]

La noció de war on terror apareix just després del primer mes dels atemptats de l’11-S. El president nord-americà, George W. Bush, comença a parlar de “croada contra el terrorisme”; denominació que acabarà deixant després que els seus consellers li n’instiguessin perquè l’ús podria recordar a les croades de l’Edat Mitjana fent del conflicte una guerra de religió.[1][2]

  • al mes de juliol del 2005 els membres de l’administració americana intenten imposar l’expressió “global struggle against violent extremism” amb la finalitat de posar èmfasi en el caràcter ideològic i en la dimensió política del conflicte. Tanmateix, els neoconservadors prefereixen parlar de Quarta Guerra Mundial, sent la Guerra Freda la tercera.[3]

S’ha proposat l’expressió “guerra contra el terrorisme”, però el ministre francès, Dominique de Villepin, la va rebutjar al mes de setembre del 2004. Així, aquesta expressió també la contesten diferents sectors. L’any 2006 Terry Jones, director i historiador britànic, critica l’ús de la paraula guerra a La meva guerra contra el terrorisme. L’administració Obama també l’ha acabat rebutjant.[4]

Per tot plegat la denominació de la guerra ha anat prenent diferents formes segons qui l'ha designat:

  • Tercera Guerra Mundial
  • Quarta Guerra Mundial
  • Guerra de Bus contra el Terror
  • La llarga guerra
  • Guerra Global contra el Terror
  • Guerra contra al-Qaeda

Tot i això, sembla que l'expressió "guerra contra el terrorisme" s'ha anat imposat una mica per tot arreu, sent la denominació més emprada, per exemple, a la Viquipèdia mateixa.

Definició de terrorisme[modifica]

L'ús abusiu del terme "terrorisme" per part de polítics i mitjans de comunicació amb clares intensions polítiques ha desproveït el significat mateix del mot. Per això mateix convé traçar l'origen del terme per així entendre l'expressió mateixa amb què designem la Guerra contra el Terrorisme.

Si agafem un diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans hi veiem que el terme terrorisme es presenta com:

utilització violenta, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política[5]

Aquesta definició la trobem, més o menys sota la mateixa forma, en diferents llengües. Per exemple, l'Instituto Camões en proposa la següent:

pràctica d'actes violents i dirigits contra un país, un govern, una classe dominant o contra persones indeterminades, com a objectiu de causar terror i fragilitzar el poder establert, de forma a intentar imposar determinats objectius, generalment de caràcter polític[6]

En efecte, el terrorisme islamista pretén atemptar contra Estats els quals són considerats diametralment oposats ideològicament i ofensius per les seves pràctiques de forma que el terrorisme islamista ha emprat al llarg de la guerra l'ús de la violència indiscriminada amb finalitats clarament polítiques, com ara fragilitzar el poder establert i crear un efecte de "terror" psicològic sobre la població, tal com trobem en la definició del diccionari portuguès.

El terme terrorisme apareix a la Revolució Francesa per referir-se a la política de terror impulsada per la Convenció en què s'utilitzava la mort indiscriminada contra tot allò que pogués anar en contra de l'ordre recentment establert, és a dir, en contra dels valors i la política impulsada per la Revolució Francesa. Tanmateix, el terme prové del llatí que en llengua originària significa tremolar, per tant, s'entén que el terrorisme pretén fer tremolar, sacsejar, etc, i d'ací en sorgeix la definició actual que donen els diccionaris.[7]

L'ús del terme terrorisme o terrorista per a qualificar un rival ideològic és el que ha portat a un ús desproveït del seu significat. Així, per exemple, Nelson Mandela fou qualificat i considerat per l'Estat estatunidenc com a "terrorista" quan en cap moment va cometre cap acte que pugui ser qualificat de terrorista.[8] Alhora, per motius estrictament ideològics, alguns mitjans de comunicació castellans han vulgaritzat el terme "terrorisme" associant-lo a violència masclista.[9] Per evitar-ne doncs un ús pervers, n'esbossem les característiques:[8]

  • sempre es practica en un context de conflicte
  • el mòbil ha de ser polític, ideològic o ètnic i religiós
  • les víctimes han de ser civils
  • l'acte ha de ser indiscriminat i deliberat

Per això mateix s'entén que el contra-terrorisme és la pràctica del terrorisme en contra del terrorisme fent servir els mateixos mètodes del terrorisme. Es pot considerar com a contra-terrorisme la creació dels GALS a l'Estat hispànic durant la dècada dels 1980.

Els Antecedents i el context[modifica]

Les conseqüències del "gran joc" occidental al Llevant[modifica]

A voltes les imatges donen més explicació que no pas qualsevol text i és justament a través d'una imatge que hom pot entendre els motius que motivaren l'islamisme radical a atemptar contra els Estats occidentals. En efecte, un cop l'Estat Islàmic aconseguí apoderar-se del territori sirià, va difondre imatges propagandístiques per les xarxes, de l'esborrament en directe de la frontera de Sykes-Picot.[10] Una imatge que en diu molt sobre les conseqüències que ha tingut per al Llevant la ingerència d'Estats occidentals sobre territori àrab.

Es poden resumir en aquests punts:

  • la creació de l'Estat d'Israel
  • la colonització de l'Àfrica i de l'Orient àrabs
  • la reorganització de les fronteres amb la descolonització
  • la confrontació bipolar de la Guerra Freda

En efecte, el món musulmà mai ha acceptat la creació de l'Estat d'Israel i així mateix s'ha anat veient en les guerres israelo-àrabs que s'han anat mantenint fins al segle XXI. La declaració d'un Estat israelià independent s'ha fet, d'entrada, amb el suport d'Occident, principalment dels Estats Units, el Regne Unit i França; havent fins i tot acceptat implícitament la procura d'armes nuclears per part d'Israel. Endemés, l'Estat d'Israel es crea sobre una concepció més aviat excloent, és a dir, el nou Estat decideix utilitzar la seva força i el seu aparell per tal de fer fora del territori palestí l'ètnia musulmana que hi vivia. En conseqüència, d'ençà que es va crear, Israel avança en territori palestí, per la força, amb deportacions i morts, a voltes qualificades "d'apartheid sionista", havent proclamat fins i tot al 2018 com a nova capital Jerusalem, tot plegat amb el vistiplau d'Europa i el suport dels Estats Units, el Canadà, Austràlia i la resta de satèl·lits nord-americans.[11][12][13][14]

Nota: "els americans no deixen de donar suport als jueus que massacren musulmans a Palestina", Ossama Bin Laden[15]

Vegeu també: Conflicte israelo-palestí

El conflicte israelianopalestí és probablement una peça del trencaclosques, ja que efectivament la colonització de l'Orient àrab basteix un altre dels pilars que expliquen la guerra. França i el Regne Unit decidiren amb la trencadissa de l'Imperi Otomà redibuixar les fronteres de l'Orient àrab en benefici propi. És així com per exemple el Regne Unit decideix crear Estats artificials com ara Kuwait l'any 1899 per tal d'assegurar-se el control de recursos petroliers en mans d'un estat minúscul i, per tant, amb poca força geopolítica per defensar-se. Això permeté al Regne Unit de posar sota tutela seva fonts de recursos. A banda, la colonització de l'Àfrica àrab crea rebuig per part de la població autòctona, pel supremacisme amb què França, Bèlgica i el Regne Unit, entre altres, tracten no només la població, sinó també els recursos de què disposen.

Vegeu també: The Great Game

És en aquesta òptica que es crearen les fronteres dels Estats del món musulmà durant la descolonització. En efecte, França com el Regne Unit decidiren crear noves fronteres, artificials, que procuraven estendre el seu domini sobre sòl llevantí; es parla de "zones d'influència". És el cas de la frontera de Sykes-Picot que creà l'Iraq i Síria, dos Estats altament contestats perquè no fan coincidir les fronteres amb les ètnies, de forma que la nació kurda, per exemple, n'ha quedat exclosa i no té Estat propi.[16] A més, amb el procés de descolonització, Europa i els Estats Units han teixit conflictes més o menys permanents. Per exemple, els Estats Units, França i el Regne Unit, principalment, a més d'Espanya, entre altres, decideixen unir llaços amb Estats totalitaris com l'Aràbia Saudita en què hi regna el fonamentalisme islàmic, a canvi de petroli. Altres Estats han sorgit igualment de la descolonització en forma de dictadures sense que l'ONU, orquestrada pels vencedors de la Segona Guerra Mundial, hi posi remei.

La bipolarització del món durant la Guerra Freda només ha reforçat l'existència d'aquests Estats totalitaris i ha creat, en plusvàlua, dues dinàmiques de rivalitat regional entre aliats de l'Aràbia Saudita i l'Iran. A banda, el món musulmà mai ha acceptat les ingerències soviètiques sobre territori llevantí degut a la política religiosa que portava el comunisme. En efecte, el comunisme considera la religió com un al·licient per a agitar les masses i això explica que els Estats en què s'ha volgut aplicar el comunisme com a sistema econòmic, s'hagi prohibit completament la pràctica de qualsevol religió. És el cas, per exemple, de Corea del Nord. Una prohibició gens ben vista per les poblacions musulmanes.

La renaixença nacionalista islamista[modifica]

Amb la trencadissa de l'Imperi Otomà i les descolonitzacions neix un nacionalisme islàmic que s'explica com a reacció al malestar davant les ingerències occidentals en el món llevantí. És a dir, el supremacisme europeu aconsegueix que les poblacions locals entrin en crisi identitària i, en conseqüència, com a efecte d'autodefensa, miren de reforçar-se mitjançant el nacionalisme.

Aquest procura de trobar força en un passat gloriós i, precisament, l'únic passat gloriós que ha tingut el món llevantí d'ençà de la caiguda de Roma és l'edat mitjana i el sorgiment de l'Islam. Es tracta d'un període en què sota l'espasa s'aconsegueix bastir un vertader món únic que s'estén des de la península Ibèrica fins a l'Índia. En aquest califat musulmà hi floreixen les ciències i les arts. El món cristià, en canvi, es troba en crisi per les invasions germàniques. El coneixement queda del tot blocat i Europa només experimenta un cert ressorgiment gràcies al món musulmà. Aquest tradueix els clàssics grecs, promou medicina i ciència, així com les arts i el comerç.

Tot i això, no deixa de ser una període fonamentalista, tant per al món musulmà com per al món cristià. En efecte, la religió és el centre de tota explicació i la Bíblia o l'Alcorà són entesos al peu de la lletra. Amb les colonitzacions, el nacionalisme islàmic beu justament d'aquest període i, des de llavors, pretén retornar als valors inicials de l'Islam, fet que comporta a una lectura rigorista de l'Islam amb l'aplicació de la xaria.

És d'aquesta manera que neix el projecte de nou Califat que pretenia implantar l'Estat Islàmic (umma) o organitzacions com al-Qaeda. Això sense comptar amb moviments fonamentalistes com el wahhabisme o el salafisme, implantats per l'Aràbia Saudita, o l'associació dels Germans Musulmans. Aquest fonamentalisme xoca completament amb els Estats europeus que des de la Il·lustració que han incorporat una sèrie de drets, una forma de vida i d'organització que no és compatible amb el fonamentalisme islamista. Tant és així que la immigració musulmana a França va portar l'Estat francès a prohibir l'ús del vel en espais públics durant la guerra. Una decisió polèmica però que permet mesurar justament les diferències de valors. Alhora, a la dècada dels 1970, aquest fonamentalisme és el que s'imposa com a model per a l'Iran.

Freqüentment les declaracions dels fonamentalistes islamistes tenen els Estats Units com a "Gran Satanàs" o "imperi del mal" (expressions que utilitzà el president nord-americà Reagan per estigmatitzar l'URSS). I és que, com els Estats europeus, tot oposa la societat americana tal com es percep a les seves produccions culturals (pel·lícules, música, etc.) a la societat desitjada pel fonamentalisme. Problemes geopolítics recurrents com el conflicte d'Israel i Palestina acostumen a presentar-se amb els Estats Units com a aliat sense condició d'Israel, transformant-lo així en un enemic més, dels "íntims", de l'enemic per natura, Israel.

Valors oposats[modifica]

A Tunísia, que és l'un dels països més tolerants dins l'àmbit general, un simple petó en públic entre una parella heterosexual és passible de fins a sis mesos de presó per atemptat a la pudor pública. Al Magrib de forma general la policia pot vigilar i patrullar per les ciutats per detenir parelles susceptibles de delinquir a la pudor pública, com ara besar-se públicament o bé tenir sexe en un cotxe. Als Estats occidentals es considera, per contra, el petó en públic una expressió d'estima i per aquest motiu és un dret humà. Ningú hi pot ser detingut per haver practicat sexe en un cotxe a llums tancats o per haver-se donat un petó a la via pública.

Segons els països àrabs, la vida en parella sense haver-se casat prèviament és delicte quan a Europa aquestes pràctiques són vistes com les pròpies del segle XIX, d'una societat teocràtica, hereva del cristianisme, on les dones viuen sota un règim extremadament masclista, que els nega els drets més bàsics. Les dones del món àrab, en efecte, han d'arribar obligatòriament verges al casament, que ha de ser per Llei, religiós. En cas contrari, la dona pot ser engarjolada fins a sis mesos i, en cas d'haver-se separat del marit, la pena s'allarga fins a un any de presó per als casos més tolerants, atès que a l'Aràbia Saudita mateix, la dona es passible de pena de mort. A Europa, altre cop, el divorci és legal, ningú pot excloure una dona per haver practicat sexe abans del matrimoni, el matrimoni és lliure de contracte, així com les parelles reconstruïdes.

Nota: Les pràctiques de reconstrucció de la vagina després del sexe són molt recurrents a aquests països on s'hi practiquen d'amagat. Les estadístiques no oficials i aproximatives deixen constància d'un percentatge elevat d'avortaments o reconstruccions quirúrgiques, fins i tot de pràctica sexual entre el jovent abans del matrimoni.

Així, les dones àrabs han de restar a casa de preferència, els homes són els únics que a ulls de la societat i, segons els casos, de la Llei mateixa, legítims de tenir sexe amb altres dones abans de casar-se i, alhora, segons els casos, després del maritatge. La Llei és a tot el món islàmic masclista i no tolera que la dona pugui tenir cap mena de dret equiparable a l'home. Tot el contrari succeeix a Europa, els Estats Units o Canadà. Els països àrabs obliguen la dona a tapar-se en públic, quedar-se a casa, obeir a l'home, etc. De fet, no té dret a educació general, encara menys sexual, tot plegat en el marc de la Xaria, la Llei religiosa que s'aplica en règims teocràtics des d'on ésser homosexual pot ser penat de tres anys de presó fins a la mort. Els tatuatges mateixos són prohibits o tolerats de forma menys explícita per als casos menys restrictius. A Austràlia o a l'Amèrica Llatina és d'allò més aberrant prohibir i penar a algú per haver-se tatuat quelcom al cos.

En resum, els Estats liberals europeus beuen del llegat il·lustrat mentre que els Estats islamistes beuen de la teocràcia medieval.

Nota: Seria, però, un error veure-hi una mena de progrés o evolució entre els uns i els altres, cas contrari, estaríem caient dins un enteniment etnocèntric. Europa també beu del llegat medieval en molts aspectes així com del llegat il·lustrat en d'altres. Tenim en tot cas valors dispars que els Estats liberals europeus poden estimar millors i desitjables per a qualsevol ésser humà, però, en cap moment s'hi pot veure "valors superiors". És l'arrogància de voler veure valors superiors que portà, entre altres, a l'aparició del colonialisme i les seves conseqüències.

La invasió soviètica de l'Afganistan[modifica]

Vegeu també: Guerra afganosoviètica

A la dècada dels 1980 la Unió Soviètica decideix envair l'Afganistan. La invasió cal inscriure-la en el context de Guerra Freda. Els Estats Units donen llavors suport al Pakistan el qual s'enfronta a l'Índia, ferro de llança dels països no alineats. L'Afganistan té des del 1919 reivindicacions territorials sobre les regions de majoria paixtus del Pakistan, les quals haurien permès al país de desenclavar-se i tenir accés al mar.

El 27 d'abril del 1978 esclata un cop d'Estat contra l'Afganistan. El Partit Democràtic Popular d’Afganistan –ideològicament comunista– hi proclama la República Democràtica de l’Afganistan. La població, amorriada en un pensament islàmic ancorat en el passat feudal, es va resistir a les reformes empreses pel PDPA. La resistència es concreta ben aviat a través de guerrilles islàmiques, els muijahidins. És llavors quan l’URSS decideix envair l'Afganistan, considerant-lo país d'òrbita comunista. Els EUA s’hi van oposar ajudant les guerrilles. Però, la intervenció internacional és mal percebuda per la població. D'ací naix Al-Qā‘ida, una organització terrorista fonamentalista islàmica sunnita fundada per Ossama Bin Laden que té per objectiu expulsar els occidentals dels territoris musulmans per establir-hi un califat panislàmic.[17][18][19]

La guerra entre l'Afganistan i la Unió Soviètica permet als fonamentalistes islàmics d'adquirir materials bèl·lic, confiança, estratègia, preparació i, sobretot, fer fora a la invasió comunista. En efecte, els Estats Units decideixen armar i formar els mujahidins afganesos amb l'objectiu d'aconseguir d'aquesta manera la victòria sobre l'enemic soviètic.

L'expulsió de la Unió Soviètica és percebuda com una doble victòria per al fonamentalisme islàmic. En primer lloc significa l'expulsió d'un imperialista ateu a ulls islamistes, però, en segon lloc, dona esperances al fonamentalisme atès que veu possible la victòria sobre una potència occidental (en aquest cas la Unió Soviètica). A més a més, resulta que la guerra els ha permès armar-se i formar-se. Els Estats Units són de seguida percebuts com a nou enemic perquè els donaren suport però un cop es retirà la Unió Soviètica, el govern nord-americà els deixà caure, fet que fou concebut com una utilització dels mujahidins per part de l'Aràbia Saudita i els seus aliats.

Els punts d'inflexió[modifica]

Context[modifica]

Pregària d'un peregrí a La Meca, Aràbia Saudita

La Guerra contra el Terrorisme té dos punts d'inflexió importants que desencadenen totes les operacions de guerra. No tots els punts són coneguts del gran públic i, de fet, s'acostuma a considerar l'atemptat de l'11-S com el vertader punt d'inflexió malgrat que aquest no s'hauria produït si abans d'això França no hagués col·laborat a sufocar l'intent de cop d'Estat contra la monarquia absolutista saudita que rep el suport de pràcticament totes les potències de l'OTAN.

En efecte, l'Aràbia Saudita és un país totalitari governat per una monarquia hereditària que ha imposat el fonamentalisme islàmic com a base de Llei i de regència del poder. De resultes, els drets humans bàsics, com la llibertat d'expressió, de circulació o reunió estan prohibides. El país executa públicament tot aquell que s'atreveixi a criticar el poder establert. A més, les dones no posseeixen cap tipus de dret i són subjecte constant d'atemptat als seus drets més bàsics.[20]

El país és un focus d'islamisme radical però gaudeix del suport d'Europa i els seus aliats. Així, és tradició que països com Espanya o França venguin armes a la monarquia saudita, la qual fa servir amb interessos propis contra altres països del Llevant (ex.: Guerra del Iemen). El mateix Emmanuel Macron venia al 2018 armament a Riyad alhora que ho feia el rei hispànic Felip IV en un fòrum econòmic.[21][22][23]

Països com l'Aràbia Saudita, Qtar o els Emirats Àrabs gaudeixen des de la dècada dels 1970 d'un creixement i desenvolupament econòmic sense precedents, en part, gràcies a l'ajuda que reben dels seus aliats occidentals, i concretament, gràcies al passatge a l'economia capitalista. La caiguda del mur de Berlín n'ha desenvolupat el potencial, assentat pels fluxos que produeix la venda de petroli.

Captura de l'Haram[modifica]

Vegeu també: Captura de l'Haram

La captura de l’Haram fou un acte polític militar de l’oposició extremista d’Aràbia Saudita que va tenir lloc el 20 de novembre del 1979. Milers de persones s’havien congregat a l’entorn de la Kaaba de la Gran Mesquita de La Meca, a Aràbia Saudita. Però no van poder resar perquè van ser víctimes d’un assalt perpetrat per centenars d’atacants que van disparar contra els guàrdies, tancar les portes i segrestar els pelegrins. La seva intenció era derrocar la casa reial saudita que acusaven de corrupció. Volien reemplaçar-la per un Califat islàmic unificat. La monarquia absoluta saudita té precisament La Meca com a centre polític i de legitimació del seu poder. L’exèrcit saudita va necessitar més de dues setmanes per posar punt final a la presa dels ostatges.[24]

La presa de l'Haram es considera com un punt d'inflexió en la Guerra contra el Terrorisme atès que n'és l'element provocador. En efecte, l'Estat saudita decideix procurar-se ajuda i truca a París per tal que França l'ajudi a sufocar el cop d'Estat. França, aliada comercial i amb por que l'ostatge no derivi en un altre xoc dels preus del petroli, hi accedeix i envia les seves pròpies forces de defensa, les quals aconsegueixen sufocar amb l'ajuda de les forces saudites el cop d'Estat.

La intromissió de l'Estat francès no és del gust de l'islamisme fonamentalista el qual es gira llavors en contra dels Estats occidentals. Abans que l'Estat saudita en demani l'ajuda, el segrest i cop d'Estat escalfa l'Orient Mitjà que veu en l'atac una intromissió més d'Occident i d'Israel. La presa dels ostatges del 1979 suposa doncs el naixement de la jihad moderna. I és que els Estats occidentals porten temps intervenint en el Llevant en contra d'Estats àrabs, la qual cosa no és acceptada per l'islamisme. Aquest veu especialment els Estats occidentals com a potencials enemics després de la Guerra dels 7 Dies contra Israel l’any 1967. L'ostatge és probablement un punt de no retorn. De resultes, el fonamentalisme sorgeix de les cendres i, en aquella època, comença a prendre força. La Revolució Iraniana n’és una prova.[24]

Els atemptats d'al-Qā‘ida[modifica]

Vegeu també: Guerra afganosoviètica
Ossama Bin Laden, cap d'al-Qaida

L’origen de l’organització al-Qaida neix amb la Invasió Soviètica de l’Afganistan (o guerra afganosoviètica) –desembre 1979 i febrer 1989. Aleshores els Estats Units, el Regne Unit, Aràbia Saudita i el Pakistan van donar suport a les guerrilles islamistes muijahidines que lluitaven contra les forces militars de la Unió Soviètica.[18]

La victòria contra la Unió Soviètica és un convenciment aleshores per a l'islamisme radical que es pot fer fora del territori musulmà tota potència imperialista estrangera. El convenciment no és altra cosa que un efecte dels esdeveniments que se succeeixen al món. En efecte, l'assalt de La Meca dona cara contra qui combatre i la Revolució Iraniana dona la certitud que es pot implantar un estat teocràtic islamista. Des d'aleshores organitzacions terroristes comencen a atacar els EUA i els seus aliats durant la dècada dels 1990 mitjançant atemptats a les ciutats nord-americanes o ambaixades a l'exterior. La guerra pren justament el nom de guerra contra el terrorisme atès que els atemptats són terroristes.

  • L’atemptat al World Trade Center del 1993, probablement organitzat per al-Qaida, ha estat l’un de la sèrie d’atacs contra els americans;[25] al qual li van seguir l’atemptat a les torres Khobar a Aràbia Saudita i al 1998 els atemptats a les ambaixades americanes de Tanzània i Kenya.[26] El Front Mundial Islàmic va declarar, de fet, el 23 de febrer del 1998 que “matar els americans i els seus aliats –civils o militars– és un deure per cada musulmà que pot portar-ho a terme a qualsevol país en què sigui possible fer-ho”.[27]

L’administració Clinton va promulgar lleis antiterroristes com ara l’Antiterrorism and Efective Death Penalty Act del 1996 i la Illegal Immigration and Migrant’s Responsibility Act que endureix les condicions d’accés als immigrants cap als EUA. Com a represàlia als atemptats de Tanzània i Kenya, Bill Clinton llança l’Operació Infinite Reach: una campanya de bombardejos al Sudan i a l’Afganistan contra objectius associats a al-Qaida. Els bombardejos no van aconseguir desfer-se dels principals caps terroristes. Per això vingueren poc després els complots terroristes d’un possible atac en el passatge de l’any 2000. Aquest es va fer efectiu l’octubre del 2000 en l’atemptat contra l’USS Cole (un vaixell americà) al Iemen; al qual seguí l’atemptat de les torres bessones l’11 de setembre del 2001.[26]

  • A la dècada dels 1990 i a causa de la desintegració de Iugoslàvia, els mujahidins troben una oportunitat per assajar la jihad contra Occident durant la Guerra de Bòsnia-Hercegovina. L'antiga república socialista està poblada majoritàriament per musulmans. La pràctica de la religió islàmic hi és força obert i l'actual país es mostra dels més oberts en aquest aspecte. No obstant, quan esclata la guerra contra Sèrbia, els mujahidins de l'Afganistan, els mateixos que varen combatre contra la Unió Soviètica, es desplacen expressament a Bòsnia-Hercegovina per tal de lluitar contra l'exèrcit serbi. La missió és percebuda com una ajuda humanitària als germans de mateixa confessió. Els Estats Units, per por que Rússia aprofiti la guerra per posar peu, decideixen ajudar els mujahidins i d'aquest nínxol neixen futurs jihadistes, protagonistes de la Guerra contra el Terrorisme.

Els atemptats van obligar l’administració Bush a una resposta immediata i decisiva, raó per la qual els EUA envaeixen l’Afganistan (Operació Llibertat Duradora o Guerra de l’Afganistan). El règim talibà de l’Afganistan estaria acollint camps d’entrenament els quals estarien comandats per Ossama Bin Laden, autor de l’11S. L’operació fou un èxit i s’enderrocà el règim dels talibans.[28]

Vegeu també: Guerra de l'Afganistan

L’any 2001, les Nacions Unides adopten la resolució 1373, emparant-se en el capítol VII de la Carta de Nacions Unides, la qual obliga els membres a prendre mesures legislatives contra organitzacions terroristes, a més de compartir informació sobre possibles grups terroristes. El Consell de Seguretat de l’ONU va actuar doncs com a òrgan legislatiu mundial. La resolució també obligava a un control estricte de la migració i les fronteres al món, fet que s’ha traduït en els passaports biomètrics o bases de dades com l’EURODAC a l’UE.

Atemptat de l'11 de setembre del 2001[modifica]

Les torres del World Trade Center cremant-se després de l'impacte dels vols AA11 i UA175.
Vegeu també: Atemptats de l'11 de setembre de 2001

Els atacs de l'11 de setembre de 2001 (coneguts com els numerònims 9/11 en el món anglosaxó i 11-S en el món llatí), van ser una sèrie de quatre atemptats suïcides coordinats per al-Qaeda als Estats Units el dimarts 11 de setembre de 2001. Aquell matí, 19 terroristes van segrestar quatre avions comercials. Els segrestadors van estavellar intencionadament dos dels avions a les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York, matant tots els passatgers i milers de persones que treballaven als edificis. Ambdues torres van esfondrar-se en dues hores, destrossant edificis propers i malmetent-ne d'altres. Un tercer avió va ser estavellat al Pentàgon. Els segrestadors havien canviat la direcció de l'últim vol cap a Washington, D.C., amb objectius incerts que podrien ser la Casa Blanca o el Capitoli dels Estats Units; tanmateix, es va estavellar en un camp a prop de Shanksville a la Pennsilvània rural després que els passatgers intentessin recuperar el control de l'avió. No hi va haver supervivents en cap dels vols.[29]

L'atemptat a les torres bessones és viu al món com un verdader traumatisme. Les imatges resulten un xoc per a la població occidental. La població americana les assimila o associa amb l'atac de Pearl Harbour per part dels japonesos l'any 1941 sense declaració de guerra; un recurrent, d'altra banda, per justificar guerres (ex.: Vietnam, etc). Els Estats Units es van sentir en guerra i l'administració Bush va decretar la mobilització nacional. Els mitjans de comunicació estatunidencs seguiren la línia del govern sense cap mena de crítica i així mateix es va traslladar a la pantalla la guerra abans de la guerra. En efecte, l'Estat nord-americà preparà l'opinió pública mitjançant les vies habituals d'influència com ara els creadors d'opinió en els debats televisius per tal de justificar una guerra contra el nou enemic: el terrorisme islamista. Cal entendre, però, que a banda de la manipulació televisiva d'alguns mitjans de comunicació, el cert és que la població occidental percep els atemptats com a vertader terror. A França, per exemple, el periòdic Le Monde titulava el 13 de setembre del 2001 "nous sommes tous Américains" (tots som americans).[30] Les imatges de l'ensorrament de les Torres Bessones és transmès repetidament pels mitjans de comunicació de tot el món en bucle. Però si als països occidentals l'estavellament dels avions és viscut com un traumatisme, als països àrabs hi esclaten algunes manifestacions d'alegria, la qual cosa evidencia els motius que porten les organitzacions fonamentalistes islàmiques a actuar.

Amb l'estat d'ànim que creà l'atemptat, el govern nord-americà hagué d'obligar a fer aterrar tots els avions civils que es trobaven en vol; tot i que van haver-hi excepcions per vols privats, dels quals un vol va permetre la família Bin Laden de marxar dels EUA (segons critica el cineasta Michael Moore i els opositors a George W. Bush). El Consell de Seguretat de l'ONU mostrà ben aviat suport al govern nord-americà (resolució 1373).

L'"Eix del Mal"[modifica]

Les teories de la conspiració

S'han proposat diverses teories afirmant que el govern dels Estats Units deliberadament va permetre els atemptats de l'11-S.[31] Típicament els partidaris d'aquestes teories afirmen o que el govern dels EUA va saber que hi havia plans d'atacar les Torres Bessones i va decidir no impedir-los, o que els atemptats van ser una operació sota falsa ensenya i que al-Qaeda no hi va pas participar. Segueix havent-hi dubtes sobre l'enfonsament de les torres atès que una tercera torre s'enfonsà sense que hi hagués xocat cap avió. Defensors d'aquesta teoria d'una "demolició controlada" mantenen que la temperatura de combustió del querosè és menor que la del punt de fusió de l'acer, i per això, segons ells, hi havia d'haver alguna altra causa pels ensorraments.

L'eix del mal

Vegeu també: Llista d'Organitzacions Terroristes Estrangeres del Departament d'Estat dels EUA

En el seu discurs de l'estat de la Unió del 2002, George W. Bush, president dels Estats Units, utilitza l'expressió "eix del mal" per designar els països acusats de donar suport al terrorisme:[32]

  • l'Iraq
  • l'Iran
  • Corea del Nord

Aquesta expressió marcarà considerablement les línies d'acció de la "guerra contra el terrorisme", ja que desproveeix al-Qaeda i dona a la guerra un caràcter global. Omplint-se de la retòrica habitual de polítics occidentals que argumenten que cal defensar la "llibertat" en contra d'aquells que amenacen "l'estabilitat mundial" i la "pau mundial", el president dels Estats Units preorganitza ja una guerra contra l'Iraq, no per desfer-se del fonamentalisme islàmic, sinó per continuar la guerra que ja havia emprès el seu pare Herbert Bush al Golf Pèrsic anys abans. Per això mateix no és inusual l'expressió mateixa d'eix del mal que fa recordar l'apel·lació de Reagan contra Líbia durant els anys 1980. En efecte, en plena Guerra Freda, el president nord-americà qualifica els rivals ideològics d'"Estats canalla".

Vegeu també: Doctrina Bush
Protestes a Washington, D.C. contra la guerra, el 15 de mars del 2003.
Image of a woman wearing military gear. She is blonde and is wearing a hat on her head. She's surrounded by people dressed in similar clothing.
Madonna i les seves ballarines en una actuació d'"American Life" de la seva gira Re-Invention World Tour.

L'operació de l'administració Bush anava fins i tot més lluny vist que pretenia aconseguir el suport del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La presència de Corea del Nord i l'Iraq a la llista de l'eix del mal es van justificar, a ulls de la Casa Blanca, per la presència al·legada d'un programa d'armes de destrucció massiva en els dos països i el proveïment durant anys de material radioactiu a Rússia, amb l’ajut d’algun país europeu com ara França. Però amb el temps s'acabarà sabent que l'Iraq no posseïa pas cap programa d'armes de destrucció massiva. En el moment mateix de la cogitació promoguda pels EUA no hi havia tampoc elements que portessin a pensar en cap amenaça imminent que justifiqués una guerra contra la dictadura implantada a l'Iraq. La confirmació que les suposades armes de destrucció massiva no existien va generar en l'opinió pública occidental un escàndol força sonat. L'operació Llibertat Iraquiana acabaria sent un pretext per legitimar la guerra i apropar-se a la zona, rica en petroli.[33][34][32] En aquella època, aliats dels Estats Units, com ara Itàlia i Alemanya, publiquen a la premsa que els seus respectius serveis d'intel·ligència interns confirmaven la presència de dites "armes de destrucció massiva". Tot i així, amb el temps, s'ha acabat demostrant que els Estats Units no ataquen cap país amb armes de destrucció massiva (és a dir, nuclears) per a por de represàlies, de forma que es confirma perfectament l'enganyifa del govern nord-americà. De fet, no té cap mena de sentit col·locar a Corea del Nord com a "eix del mal" o "sospitós de finançar" l'islamisme fonamentalista vist que és un país comunista, del tot contrari a qualsevol mena d'expressió religiosa. I és que l'"eix del mal" del president Bush representaven sobretot els països rivals que no han acceptat viure sota el sistema capitalista i que s'oposen obertament al neoliberalisme, entre els quals potències nuclears (ex.: l'Iran).

Quant a l'Iran, la seva presència a la llista s'explica perquè, a ulls de Bush, el país representava una amenaça degut al seu programa d'armament nuclear i, també, perquè el país està governat des de la Revolució Iraniana, si més no, per un règim teocràtic islamista. Durant la guerra contra el terrorisme el món occidental acaba percebent l'establiment d'Estats teocràtics islàmics com un atemptat a la democràcia i als principis fonamentals que regeixen les societats des de la Revolució Francesa. Ara bé, cal recordar que l'ONU accepta règims teocràtics cristians, com el Vaticà, i això no suposa cap mena de sorpresa. El públic moltes vegades ha estat víctima de desinformació o sobre exposició a imatges violentes, ben orquestrades per tal de justificar les guerres dels membres del Consell de Seguretat de l'ONU i els seus aliats. Tant és així que l'Aràbia Saudita és veritablement un bastió d'islamisme fonamentalista, base de les teses d'al-Qaeda, nacionalitat d'Ossama Bin Laden, i això no obstant, cap Estat occidental, com ara França, els Estats Units o Alemanya, n'ha qüestionat el règim, ans al contrari, el país compra armes als Estats occidentals a canvi de petroli, fet que confirma encara més les tesis que argumenten que els Estats Units s'atacaren contra l'Iraq per una qüestió de petroli.

A l'època París es va negar a donar suport als Estats Units en la Guerra de l'Iraq. Davant la tribuna de l'ONU, el ministre d'Afers Estrangers, Dominique de Vilepin, va animar els EUA a abandonar les pretensions d'atacar l'Iraq. El discurs tingué el pes suficient com per marcar la premsa internacional i l'opinió pública. Com a reacció s'intentarà des dels EUA boicotar productes francesos (per exemple, la Freedom Fries).

Vegeu també: Manifestacions mundials contra la guerra d'Iraq

Així, abans que els Estats Units decidissin fer la guerra unilateralment, sense el consentiment de l'ONU, milions d'europeus i americans decideixen manifestar-se als carrers del món sencer per tal de rebutjar la guerra i apel·lar als Estats Units d'aturar-la. Les manifestacions, pràcticament habituals a tots els països occidentals, vingueren acompanyades d'algun suport mediàtic, com fou el que proporcionà la cantant nord-americana Madonna qui decidí denunciar directament amb un nou disc (American Life) aquesta política d'agressió i d'ingerència del seu propi país. El grup Black Eyed Peas tindrà també una actitud semblant i col·lectà força èxit amb el seu single Where is the Love?.

El món de les arts permet apropar-nos a l'opinió de la població occidental sobre les guerres com l'Irac. Als Països Catalans el grup de música Obrint Pas dedicà tot un single a denunciar l'ambient bèl·lic de la societat occidental a la seva cançó Benvingut al paradís. A Espanya el grup de música Las Niñas dedicà també tot un èxit a criticar la guerra contra l'Irac amb la seva cançó Ojú. A França la dona de l'expresident francès, Nicolas Sarkosy, també criticava la guerra mentre el cinema s'emparava progressivament de pel·lícules de recreació de l'11-S o del tarannà dels militars occidentals al Llevant. Cal precisar així i tot que les pel·lícules nord-americades acostumen a traslladar un missatge d'intolerància vers el món àrab de forma implícita i d'això mateix es queixaven d'alguna manera el grup de música Green Day. Passaren a la palestra mercès a la crítica que feren de la societat americana amb la cançó American idiot. Un altre artista nord-americà que criticà la guerra a les seves cançons fou Lenny Kravitz així com el grup REM.

Cronologia de la guerra[modifica]

Guerra a l'Iraq[modifica]

Vegeu també: Guerra de l'Iraq i Invasió de l'Iraq
  • Iraq
  • Estats que van participar en la invasió de l'Iraq
  • Estats que van donar suport a la invasió
  • Estats oposats a la invasió
  • Estats amb posició ambigua o no oficial
  • L'atac o invasió de l'Iraq per part dels Estats Units tingué lloc el dijous 20 de març del 2003 amb l'ajuda d'Espanya, Portugal, Itàlia, Austràlia, Polònia, Dinamarca, entre altres països. Es va caracteritzar per una censura tàctica dels mitjans de comunicació. Efectivament el fracàs de la Guerra del Vietnam fou doble. En primer lloc el govern nord-americà fracassà sobre el terreny però, en segon lloc, fracassà igualment dins del seu territori. És a dir, la societat nord-americana es manifestà ben aviat en contra de la guerra. Aquesta realitat fou possible gràcies al treball de periodistes nord-americans que decidiren donar tots els punts de vista i cobrir completament la Guerra del Vietnam, donant veu a qui no la tenia, fet que provocà certa commoció en la població nord-americana mateixa en veure com el seu país destrossava vides, famílies i cases per qüestions estrictament ideològiques. Així, per tal d'evitar un nou fracàs mediàtic comparable a la Guerra del Vietnam, els Estats Units es procuraren limitar l'accés dels periodistes al terreny de batalla de forma que les imatges que es posseeixen sobre la Guerra contra l'Iraq han estat administrades pràcticament només pel govern mateix.

    La Guerra de l'Iraq, també coneguda com a Segona Guerra del Golf, Operació Llibertat Iraquiana, i Ocupació de l'Iraq va finalitzar el diumenge 18 de desembre de 2011. El règim del dictador iraquià, Saddam Hussein, caigué l'abril del 2003 i el mateix dictador fou executat en la forca pels EUA. Però l'Operació Llibertat Iraquiana no va fer altra cosa que aixecar encara més polseguera al Llevant. En efecte, la població iraquiana no va percebre mai la guerra com un "alliberament" del tirà, sinó com la imposició d'una altra dictadura, l'americana. En conseqüència al mateix país hi nasqueren guerrilles que començaren a alçar-se contra l'ocupant. Aquesta guerra de guerrilla vingué acompanyada d'una altra dimensió, la de les tensions no resoltes entre xiïtes, sunnites i kurds, de forma que la guerra ha desestabilitzat encara més el país, abocant-lo a la inflació, misèria i destrucció; situació que durà almenys fins al 2015.

    D'aquest nínxol neix l'Estat Islàmic, una organització de caràcter fonamentalista, amb les mateixes finalitats que al-Qaeda, tot i oposar-se a aquesta, i que, contràriament a altres organitzacions terroristes islamistes, va aconseguir crear durant un període de temps força curt un Califat islàmic entre el caos i la confusió que varen deixar els nord-americans i els seus aliats a la zona. El que és rellevant és que aquesta nova forma d'insurgència decideix continuar atemptant contra Occident, aquest cop amb atemptats a Europa, els quals són exaltats per polítics i la premsa, fet que aboca els membres de la Unió Europea a incorporar-se a la Guerra contra el Terrorisme.

    Tot i això, després de la caiguda del règim iraquià, els Estats Units decidiren entrenar les tropes iraquianes per combatre la insurgència; nom en clau, Operació Nova Matinada. Aquest entrenament representa, de facto, la continuació de la Guerra de l'Iraq, que tot i trobant-se en situació força pitjor a aquella amb què s'hi varen trobar, aconsegueix posar en marxa un govern post-talibà presidit per Hamid Karzai. Quan el president nord-americà Barack Obama pren el relleu de Georges Bush, la situació s'ha deteriorat considerablement, trobant-se amb talibans que han reprès una influència estimada preocupant, cosa que condueix a l'obertura de nous fronts a l'Afganistan i el Pakistan.

    El balanç general és força decebedor. Les tropes nord-americanes contribuïren a crear un desordre i caos per:

    • manca de preparació dels soldats a la intervenció en una població àrab (falta de traductors, falta de comprensió de costums, etc)
    • manca de preparació dels soldats a efectuar un treball de policia durant l'ocupació
    • manca de protecció i fins i tot destrucció voluntària d'estructures estratègiques com hospitals, centrals elèctriques, fàbriques de tractament d'aigua, etc

    A més, les revelacions de WikiLeaks han permès saber que l'exèrcit nord-americà ha practicat deliberadament violacions de drets humans en territori iraquià sobre població civil, la qual cosa explica la insurgència.

    L'escàndol WikiLeaks[modifica]

    Vegeu també: WikiLeaks

    WikiLeaks és una organització sense afany de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. El seu lloc web, llançat el 2006, és gestionat per Sunshine Press.[35] Articles de premsa i de la revista The New Yorker (7 de juny del 2010) descriuen Julian Assange, un periodista australià i activista d'Internet, com el seu director.[36] Malgrat el seu nom, no és un wiki en el sentit comú d'aquesta paraula, perquè els simples lectors no poden modificar-ne el contingut, sinó que els posseïdors d'informacions confidencials poden posar-les a disposició dels responsables de l'organització, i aquests decideixen si les han de publicar o no.

    El lloc web es torna cèlebre i provoca tot una sèrie d'escàndols força violents degut a les filtracions l'any 2010 de 91.000 documents militars secrets provinents de l'administració nord-americana a la premsa occidental (New York Times, The Guardian, El País, Le Monde i Der Spiegel) on s'evidencia com les forces militars nord-americanes maten deliberadament civils, fan augmentar els atacs talibans i la insurgència a l'Iraq i a l'Afganistan durant la Guerra de l'Iraq i l'Afganistan. L'escàndol és considerat com el vessament d'informació més important de la història. El govern nord-americà decidí d'amenaçar directament WikiLeaks, concretament, retirant el passaport de Julian Assange i posant-lo en cerca i captura. Oportunament, o no, això mateix denuncia la plataforma, Suècia inicià un procés judicial contra Julian Assange per una suposada violació a una dona, de manera que el fundador de WikiLeaks es trobà pres per dues ordres de cerca i captura. Alhora, pocs han estat els països que n'han procurat asil i, en una tàctica d'escapada, el fundador de WikiLeaks aconseguí refugiar-se a l'ambaixada del Perú en la qual hi segueix. En efecte, el govern britànic i la resta d'aliats no està disposat a donar asil polític per persecució política i, en cas que surti de l'ambaixada, l'extraditaria als Estats Units on, el mateix Assange, sospita que podria ser sentenciat a una pena de mort. La salut del fundador de WikiLeaks ha empitjorat notablement. No pot sortir a l'exterior i només té accés a llum artificial. Malgrat això WikiLeaks va continuar operatiu denunciant afers de corrupció d'Estats occidentals. La denúncia que Julian Assange va fer de l'actitud d'Europa envers el procés d'independència de Catalunya és el que ha portat, entre altres, el president del Perú a censurar les publicacions de Julian Assange, així com l'inici de negociacions per transferir-lo als Estats Units. En efecte, Julian Assange és favorable a la independència de Catalunya i l'Estat espanyol sembla que no ha encaixat les seves declaracions. A més, segons documents amagats a la premsa i descoberts per un expert en la lluita antiterrorista, la justícia nord-americana va imputar Assange sense que abans d'això s'hagués procedit a la seva entrega i a les escoltes o recull de proves. Aquest fet és important a destacar perquè confirmaria les sospites d'Assange que als Estats Units no hi hauria cap mena de judici just.[37]

    Operació Llibertat Duradora[modifica]

    Vegeu també: Guerra de l'Afganistan

    Dita inicialment operació “Justícia Infinita”, la Guerra contra l'Afganistan va començar el 7 d’octubre del 2001 i es va donar per finalitzada al maig del 2011. L’enderrocament del règim dels talibans, que havia donat protecció a l’organització al-Qai’da, liderada per Ossama Bin Laden, fou planificat per l'administració Bush que volgué evitar que l’Afganistan continués essent un focus del terrorisme internacional de signe islamista. Però, com en el cas iraquià, els Estats Units varen desestabilitzar encara més el país, portant algunes zones a ser represes pels talibans. L'administració Bush va entrar a la guerra donant suport militar al govern prooccidental establert al desembre.[28]

    Bé que foren els Estats Units (amb diferència els principals participants) i la Gran Bretanya els que iniciaren els atacs, posteriorment s’afegiren a l’operació “Llibertat Duradora” una cinquantena llarga d'Estats en graus, implicacions i durada diversos (segons el govern de torn). Tot i que, des de l’inici, el lideratge indiscutit recau sobre els Estats Units, al desembre del 2001 el Consell de Seguretat de l’ONU aprovà la creació de la Força Internacional d’Assistència i Seguretat (ISAF), de la qual l’OTAN prengué el comandament a partir de l’agost del 2003. Al desembre del 2009 el nombre d’efectius de l’operació atenyé el seu màxim, amb prop de 140.000 (100.000 dels quals eren nord-americans). Ateses les característiques de la guerra, les forces de l’operació varen dur a terme incursions freqüents al Pakistan i les seves regions frontereres que l'administració nord-americana sospita de refugi i base d'establiment dels talibans.[28]

    Al final del 2012, les tropes de l’ISAF iniciaren la retirada gradual de l’Afganistan, amb la previsió de completar-la al llarg de l’any 2014. Al juny del 2013 l’exèrcit afganès prengué oficialment el comandament de les operacions de combat, bé que l’any anterior els presidents Obama i Karzai havien signat un acord d’aliança estratègica de deu anys de durada.[28]

    L'escàndol de Guantánamo[modifica]

    Vegeu també: Centre de detenció de Guantánamo

    El camp de detenció de Guantánamo és una presó d'alta seguretat a la Base Naval de la Badia de Guantánamo (illa de Cuba). Des del 2002 les autoritats nord-americanes l'han usat com a centre de detenció per a detinguts acusats de terrorisme, la majoria d'ells detinguts a Afganistan durant la invasió d'aquest país, que va seguir als atemptats de l'11 de setembre de 2001.[38]

    Guantánamo és només una part del sistema de camps de detenció que manté Estats Units en l'exterior, i que inclou altres camps a l'Iraq i Afganistan. Desenes de detinguts han estat portats a Guantánamo des d'altres centres de detenció secrets de la CIA.[39][40]

    El nom de la presó ha esdevingut notícia arreu del món després que la premsa publiqués que els presos que hi eren internats acostumaven a ser objectes de tortures físiques. Les fotos vessades a la premsa mostren com els presos són maltractats físicament, abusats sexualment, torturats, violats i, a voltes, executats. L'escàndol fou força violent i, malgrat les declaracions dels portaveus de la Casa Blanca, la presó ha continuat operativa molt després del mandat de Barack Obama i sembla que les tortures han continuat, així mateix es va garantir a la premsa.

    L'extensió de la guerra[modifica]

    Vegeu també: Guerra Civil siriana
    El Gran Orient Mitjà vist per Washington.

    A banda de l'Iraq el govern nord-americà també va focalitzar la seva lluita contra el terrorisme islàmic contra Síria i l'Iran. Segons Bush, aquests dos països donaven suport a filials terroristes de l'Iraq i de Palestina. En concret, el president apuntava el Damas de deixar passat jihadistes a través de les fronteres. En aquest sentit veia en l'Hamàs (sunnita) i el Hesbol·là (xiïta) dues organitzacions que promouen el terrorisme islàmic. És més, la incorporació de Síria i d'aquestes bandes armades torna a posar en qüestió les intencions nord-americanes i, a banda, dona realment a la guerra un caràcter global. En efecte, el Hesbol·là fou fundat per combatre contra l'Estat d'Israel i la seva política de deportacions i expulsions d'autòctons palestins. El suport explícit i gens amagat que els Estats Units procuren a l'Estat d'Israel és la raó que explica que aquestes bandes armades hagin incorporat igualment en la seva lluita la jihad moderna.

    Després de la caiguda del dictador iraquià, el govern neoconservador nord-americà estén la guerra a pràcticament tot el nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà mitjançant un nou "remodelatge" de l'estratègia de la guerra contra el terrorisme islàmic i, en aquest nou plànol, apareix l'anomenat Gran Orient Mitjà, la qual cosa inclou Turquia, el Pakistan, el Magrib o Palestina. Aquesta intenció d'estendre la guerra a pràcticament tot Àfrica ha estat criticada per diversos observadors. D'una banda, perquè es va dubtar de la seva pertinència geopolítica i estratègica, i d'altra banda, perquè no coincideix amb el món musulmà, és a dir, exclou Indonèsia, entre altres països. El cas, però, és que a partir de l'atemptat de l'11-S els partits islamistes varen experimentar un augment de posicions en aquest "Gran Orient Mitjà" designat per l'administració Bush.

    Vegeu també: Primavera Àrab

    És gràcies a les pressions nord-americanes que països com Egipte han reformat el mode d'elecció presidencial o que l'Aràbia Saudita hagi permès unes primeres eleccions municipals l'any 2005. Tot i això, l'extensió de la guerra a Síria i l'Orient Mitjà no ha millorat gairebé la situació atès que en plena guerra contra el terrorisme el món àrab es va sollevar contra les dictadures en una revolta que ha estat qualificada de Primavera Àrab però que no ha tingut resultats positius. Algunes de les dictadures s'ha aferrat al poder i reprimit sense moderació els sollevaments. Altres han aconseguit fer fora els dictadors però en el seu lloc s'hi han establert partits islamistes.

    La ineficàcia de la Primavera Àrab a Síria ha portat a un cert caos del qual se'n va aprofitar l'Estat Islàmic que pretenia formar-hi un califat, dintre del seu projecte expansionista. A la dècada dels 2010 l'ISIS va aconseguir controlar una bona part del territori sirià. El cas sirià ha esdevingut fins i tot més complicat d'abordar, ja que la intervenció en aquest país ha fet ressorgir les diferències entre ètnies, fet que evidencia l'artificialitat de les fronteres de Sykes-Picot, però que cap país occidental vol tocar, per interessos propis i perquè seria anar en contra dels d'Israel. Si bé els Estats occidentals tenien clar que calia actuar en el terreny juntament amb els kurds per erradicar l'Estat Islàmic, la geopolítica i els interessos entre potències regionals i internacionals van fer difícil aquesta intervenció. En efecte, el país estava governat amb mà de ferro per la dictadura d'al-Àssad, la qual reprimí totes les vel·leïtats de la Primavera Àrab. El règim rebé el suport explícit de Turquia i, més o menys explícit, de Rússia. De resultes, la guerra civil siriana desencadenada acabà portant a una guerra de tots contra tots.

    Deixant de banda el cas sirià, la guerra també es tornà complicada per l'afer libanès, suscitant inquietuds, en particular després de l'assassinat de l'antic primer ministre libanès, Rafic Hariri, el 14 de febrer del 2005. Aquest assassinat conduir a la creació d'una Comissió d'Investigació Internacional així com a una retirada de tropes sirianes que ocupaven el Líban des de la guerra civil libanesa. La retirada fou percebuda per Washington com una victòria decisiva. Però l'assassinat d'Hariri promogué un llarg període de tensió marcat per onades d'assassinats. En la investigació es va arribar a apuntar el Damas com a responsable de l'assassinat.

    La crisi dels Refugiats[modifica]

    Vegeu també: Crisi dels refugiats a Europa

    La crisi siriana va portar la població siriana a marxar en massa del seu país en destinació Europa a través dels Balcans. L'arribada en massa de tota la població siriana va portar la Unió Europea a una vertadera crisi atès que els governs dels països de l'Est no estaven disposats a acollir tota aquella massa de refugiats i els partits de l'oposició dels països de l'oest criticaven les polítiques d'acollida, proferint posar traves a l'arribada de refugiats.[cal citació]

    En aquella època, la crisi de refugiats coincideix amb les conseqüències posteriors a la caiguda del mur de Berlín. Rússia substitueix el règim comunista pel democràtic als anys 1990 però els governants segueixen sent els mateixos que l'època soviètica. És a dir, hi ha substitució de règim però no de cares, una mica com va passar a Grècia i Espanya després de la caiguda del feixisme. En el moment en què la Unió Europea decideix acollir antics països soviètics a l'organisme, Rússia s'hi oposa per considerar que són països de la seva òrbita d'influència. En conseqüència, Rússia promou un referèndum d'adhesió de Crimea a Rússia, la qual cosa és percebuda des dels antics règims comunistes com un intent d'annexió i, sobretot, com un assaig per a annexionar-se altres països, com ara Letònia, Lituània, Polònia o Bielorússia. Aquest context porta l'extrema dreta al poder en països com Hongria o Polònia. Això perquè per molt que Alemanya o França s'omplissin la boca de defensar Ucraïna i reincorporar Crimea, això no va passar i Ucraïna entrà en guerra contra Rússia sense vèncer-la.[cal citació]

    Alhora, un cop que Donald Trump guanya les eleccions als Estats Units, el seu equip mira de donar suport financer i logístic a partits d'extrema dreta per a fer-se amb el parlament europeu, atès que la Unió Europea no està d'acord amb les polítiques proteccionistes de Trump contra la Xina. Així, a l'Europa de l'oest hi creixen partits xenòfobs que rebutgen completament el projecte supranacional de la Unió Europea. L'èxit de partits xenòfobs és, a més d'això, conseqüència de la manca de qualitat democràtica de la Unió Europea. Aquesta va perdent punts progressivament de cara a la població europea des de la crisi econòmica del 2008. En efecte, la Unió Europea deixa de ser una associació entre països per esdevenir a la pràctica la decisió única de dos països: Alemanya i França; els quals fan i desfan segons els convingui. Prova d'això fou la crisi grega en què malgrat la decisió refrendada dels grecs, la Unió Europea, és a dir, França i Alemanya, imposaren les seves condicions al rescat, sense miraments, deixant de banda la decisió presa pel poble grec. Això sense comptar amb l'actitud que aquests dos països prenen vers Espanya, Portugal, Irlanda o Itàlia. A Itàlia mateix, per exemple, s'hi imposa un govern de tecnòcrates, no escollit per la població, a decisió de la Troika. La Unió Europea i molts països europeus són en aquella època víctima d'una classe política corrupta que decideix salvar els bancs, sobretot els responsables dirigents, que varen enfonsar l'economia, condemnar la població amb retallades laborals i perseguir legalment les víctimes d'unes hipoteques fraudulentes.[cal citació]

    A més, la Unió Europa es revela com un òrgan amb clara manca de divisió de poders, que s'associa clarament amb el Consell d'Europa, en principi un òrgan que està del tot deslligat del projecte supranacional europeu. En la crisi catalana, es va veure perfectament com el Consell d'Europa pren decisions i posicions totalment en contra de qualsevol separació de poders, en contra mateix de la Declaració de Drets Humans, tot plegat a decisió dels països esmentats abans. També, La Comissió Europea i el Banc Central Europeu són de caràcter tancat i la tria dels membres es fa en consonància amb acords entre França i Alemanya. La Comissió Europea no és un òrgan escollit de forma refrendària atès que els seus membres són els qui surten de les eleccions nacionals de cada país membre i això treu qualsevol tipus de contrapoder. El parlament europeu té un caràcter secundari i les eleccions europees no presenten una dinàmica real de contrapoder dins del mateix hemicicle per falta d'interès dels europeus davant d'un òrgan cada vegada més percebut com una elit al servei de les multinacionals i, altre cop, dels interessos de França o Alemanya. [cal citació]

    Tot plegat és el que portà al Brexit, malgrat que la premsa francòfona, en general, critica el Regne Unit de comportar-se com un soci egoista. El que revela força bé el caràcter poc democràtic de la Unió Europea és la seva intenció de reprimir qualsevol referèndum popular. En primer lloc Grècia quan decideix prendre la decisió en referèndum de no atendre a la proposta de Brussel·les, únicament negociada per Alemanya, amb els consells de França. En segon lloc quan el poble català decideix que vol ser independent i la Unió Europea mira de banda. En tercer lloc quan l'Estat espanyol pren la justícia per la seva mà i decideix perseguir polítics pel seu ideari, sense que la Unió Europea hi faci res. De fet, la Unió Europea mateixa volgué reprimir Islàndia per la seva actitud davant la crisi econòmica i, també, Julian Assange en no oferir-li asil polític, tot i ser perseguit per les seves idees. Finalment, decideix imposar condicions molt severes al Regne Unit per haver pres la decisió en referèndum de marxar, tot incitant a Escòcia de separar-se del Regne Unit, quan amb anterioritat França com Alemanya tenien clar que no deixarien que Escòcia entrés en l'òrgan sense prèvia petició, la qual cosa suposa un procés llarg quan, de facto, i legalment, Escòcia ja és dins de l'òrgan.[cal citació]

    L'extrema dreta decideix simplement jugar amb aquest caràcter cada vegada més elitista i poc democràtic de la Unió Europea, fins al punt de fer grans entrades al parlament europeu o als parlaments nacionals. França, per exemple, votà a les eleccions del 2017 crispada entre l'extrema dreta i les postures més o menys moderades però immobilistes. Tant és així que malgrat l'elecció "reformista i progressista" d'Emmanuel Macron, la població francesa no trigà en manifestar-se al carrer amb l'anomenat moviment dels armilles grogues, el qual rebé el suport de Marine Le Pen, tot i ser un moviment de protesta no afí a l'extrema dreta. El 40% de la població acabà donant suport a l'extrema dreta a les eleccions regionals i a les presidencials el partit Front National aconseguí superar la primera volta. La Unió Europea no va voler abordar la situació de la crisi dels refugiats, deixant que el populisme escalfés l'Est, de manera que quan va resoldre que s'havia d'acollir els refugiats, els països de l'Est ja havien format camps de refugiats, erigit murs de contenció i votat molts cops a partits xenòfobs. Dit d'una altra manera, França i Alemanya decideixen imposar l'acollida de refugiats a països saturats pel context amb Rússia, que la mateixa Unió Europea i els Estats Units provocaren en no assegurar-se una sortida exitosa de Rússia del règim comunista, sense tenir en compte l'opinió dels governs escollits pels països acollidors. De fet, Itàlia, país no comunista, així com Espanya o Catalunya, són països que tenen problemes regulars durant l'any degut a la massa migratòria que arriba dels països àrabs que pateixen d'una fugida important de nacionals. No només, la fugida de ciutadans africans congela les fronteres espanyola, catalana, maltesa i italiana ben sovint, sense que la Unió Europea vulgui fer-hi realment alguna cosa. Per això mateix, Itàlia i Malta, entre altres, decideixen no acollir refugiats sirians en contra de les decisions d'Alemanya i França. Les reaccions d'aquestes dues són les que porten posteriorment a victòries de l'extrema dreta.[cal citació]

    Mort d'Ossama Bin Laden[modifica]

    Vegeu també: Conflicte armat del Nord-Oest del Pakistan
    Barack Obama, president dels EUA, anunciant per la televisió la mort d'Ossama Bin Laden

    Al Pakistan, la guerra contra el terror ha derivat en la Guerra del Nord-oest del Pakistan que oposa l'armada pakistanesa contra els moviments islamistes armats, com ara Tehrik-eTailban Pakistan (talibans pakistanesos) o Thrik-e-Nifaz-e-Shariat-e-Mohammadi, i altres moviments pakistanesos que reben suport de combatents estrangers. El conflicte va començar el 2004 a Waziristan, quan la tensió acumulada degut a la captura d'elements d'Al-Qaeda per l'armada pakistanesa degenera en resistència armada per part de tribus locals. Encara que centrat en regions tribals i la província de Khyuber Pakhutunkhwa, el conflicte acaba afectant el conjunt del Pakistan, amb nombroses atemptats en grans ciutats.[41] Tot i això, les incursions de les tropes nord-americanes en territori pakistanès va permetre arrestar Ossama Bin Laden que s'havia amagat d'ençà de l'atemptat de l'11-S, enviant vídeos d'amenaça als Estats Units i als països occidentals en mig de muntanyes o grutes. La caça de Bin Laden no fou senzilla i necessità dues presidències de dos mandats.

    Vegeu també: Mort d'Ossama bin Laden

    La mort d'Ossama bin Laden es va informar el dilluns, 2 de maig de 2011, aproximadament a les 02:30 UTC.[42] Les forces Militars dels Estats Units d'Amèrica van disparar i matar Ossama bin Laden després d'un bombardeig de 40 minuts a Abbottabad, el Pakistan, i llavors van agafar el cos de la víctima.[43][44][45][46] L'operació va ser realitzada per 25 forces sota el comandament de la unió d'operacions especials en funcionament al Pakistan amb l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) dels EUA.

    Guerra contra l'Estat Islàmic[modifica]

    Vegeu també: Intervenció militar contra l'Estat Islàmic

    Malgrat la mort d'Ossama Bin Laden, considerat cervell del terrorisme islàmic a escala global, la jihad s'expandeix a l'Àfrica, concretament al Sudan des d'on rep fins i tot l'ajuda de les autoritats locals. Grups armats com l'Hesbol·là, l'Hamàs, Gamaa al islamiya, etc, troben un lloc ideal per a desenvolupar les seves activitats. Si alguns pensaren que havent mort l'Ossama Bin Laden s'aconseguia fer un avenç important, els fets posteriorment desconfirmen completament aquest convenciment. Efectivament el mateix Ossama designà nous caps operatius, Alek Shek Mohammed i Ayman al-Zawahiri, els quals s'esforçaren ja de formar un islamisme fonamentalista molt diferent al d'al-Qaeda. La nova cara d'aquest fonamentalisme és l'Estat Islàmic, organització terrorista islàmica que neix de la nova generació que ha begut de les idees l'Alek, Ossama i Ayman. Encapçalada per Abou Bakr al-Baghdadi, la nova organització té nous mentors, Abou Moussad al-Suri i Abou Moussab al-Sarkawi, amb objectius, si fa no fa, els mateixos que al-Qaeda, però amb una estratègia de control de territori molt eficaç.

    Les tribus sunnites síries s'adhereixen ràpidament a l'organització que en poc temps aconsegueix crear un Califat entre l'Iraq i Síria. La diferència important entre al-Qaeda i l'Estat Islàmic és, potser, de fet, les ferramentes per a arribar als objectius. La nova organització basteix una forta comunitat de guerrers que avancen imparablement en territori iraquià i sirià. Els vídeos d'amenaça d'Ossama Bin Laden deixen pas a produccions propagandístiques que semblen haver estat elaborades per Hollywood. La guerra contra el terrorisme adquireix des de llavors una altra dimensió. El juny del 2014 va entrar a Mossul, la segona ciutat de l'Iraq, i va desencadenar persecucions i matances ètniques contra les minories religioses de la zona, especialment els yazidites i els cristians. Aquest grup anteriorment havia estat anomenat Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant i havia format part de l'organització Al-Qaeda a l'Iraq. De fet, Estat Islàmic és una mutació d'al-Qaida.

    Descodificant l'Estat Islàmic[modifica]

    Vegeu també: Atemptat a la Rambla de Barcelona
    Soldats francesos fent tasques de vigilància contra-terrorista al voltant de la catedral d'Estrasburg (França), l'estiu de 2016.

    L'Estat Islàmic entra en la nova fase de la guerra amb tècniques dignes de produccions dels Estats Units. L'objectiu és crear alarma, terror psicològic, a les llars occidentals i fent entendre al mateix temps als governs occidentals que el fonamentalisme islàmic és imparable. Per arribar-hi, l'organització terrorista procedeix a atemptar a Occident, primerament amb bombes, però finalment, amb tota mena d'enginys capaços de matar. Així, un simple camió serveix per a atemptar, tal com ho demostraren a Barcelona, Cambrils i Niça. De fet, un simple concert pot esdevenir arma tal com es demostrà a Londres l'any 2017.[47] Els objectius són així doncs ben clars, atemptar fins i tot en allò més sensible, concerts d'adolescents i periòdics. En efecte, l'Estat Islàmic orquestrà un atemptat contra el satíric francès Charlie Hebdo que freqüentment satiritzava amb el fonamentalisme islàmic.

    Vegeu també: Llistat d'atacs terroristes islàmics

    Els atemptats contra Europa van aconseguir sacsejar l'opinió pública i, en conseqüència, Estats com França decidiren actuar directament amb les forces militars, ajudant les operacions militars dels Estats Units. Es forma d'aquesta manera una coalició internacional de països occidentals preparats per a bombardejar i, teòricament, atemptar contra les bases de l'islamisme radical afí d'erradicar-lo.

    Cal precisar, però, que des que Estat Islàmic esdevé operatiu, els atemptats es multipliquen per tot el planeta, en països musulmans, asiàtics o occidentals. El cert és que els mitjans de comunicació occidentals acostumen a muntar operatius especials per a informar sobre els atemptats que tenen lloc exclusivament a Europa o els Estats Units aconseguint d'aquesta manera donar una dramatisme particular que es vincula a la població. Els funerals d'Estats organitzats per França, Espanya o Catalunya aconsegueixen, si més no, dona molta més atenció a allò que succeeix a Occident quan a la pràctica el terrorisme islàmic atempta fins i tot a l'Afganistan, Indonèsia o la Xina.

    Propaganda

    L'organització terrorista utilitzà Internet com a arma propagandística. A través de la xarxa divulgava vídeos d'assassinats, declaracions de guerra o destrucció de monuments. En els vídeos s'hi pot veure com es degolla, es crema vius o es tortura a periodistes i altres ciutadans europeus o nord-americans vestit amb el trajo de les presó de Guantánamo. Els vídeos són en alta qualitat, sota guions ben elaborats amb traducció a l'anglès, el francès o el rus. Els seus vídeos propagandístics ha aconseguit allistar occidentals a la seva causa de manera que Estat Islàmic ha donat a entendre a tots els Estats bel·ligerants que l'armada és mundial i es troba a dins dels Estats occidentals mateixos. Qualsevol pot atemptar i així mateix animaren a fer-ho des d'Internet i les xarxes socials.[48]

    Finançament

    L'ISIS es comportà com un verdader Estat. El seu finançament l'aconseguí en part a imposts que imposava a empreses i particulars que es trobaven sota la seva tutela. S'estimà que 3 milions de dòlars eren guanyats per dia amb el contraban de petroli, tràfic de persones, robatori i extorsions. En aquest sentit, 500 milions de dòlars provenien del robatori a bancs d'Iraq. També guanyava diners amb els segrests, prop de 20 milions de dòlars. Per tot plegat, l'Estat Islàmic aconseguí col·locar-se a nivell de qualsevol Estat del món.[49]

    La mort de cristians[modifica]

    En conseqüència amb els fonaments dels nous teòlegs d'Estat Islàmic, els territoris en què la religió musulmana és majoritària, el fonamentalisme islàmic s'hi dedicà a matar, torturar i perseguir persones innocents pel fet de ser de confessió cristiana. El resultat fou que el cristianisme tornà a ser la religió més perseguida al món després d'haver dominat el planeta durant prop de més de 1300 anys. Les pràctiques contra cristians tornaren el cristianisme als seus inicis en què Roma perseguia i executava públicament innocents pel fet de ser cristians i no professar la fe de l'Estat.[50]

    També, els atemptats i la guerra contra el terrorisme islàmic, creà als països occidentals un rebuig generalitzat contra l'Islam de manera que la simple construcció d'una mesquita esdevingué motiu de polèmica i confrontacions veïnals o polítiques a països com França, Catalunya o Andorra. De retruc, es pot dir que qui patí més conseqüències foren els musulmans mateixos, estigmatitzats per la imatge que vinculaven organitzacions com l'Estat Islàmic.[51]

    Vegeu també: Persecució als rohingyes a Birmània de 2016-2017

    I encara caldria parlar de la persecució a musulmans feta a l'Àsia. En efecte, Myanmar, país que aconseguí sortir durant la guerra de la dictadura militar, fou el lloc de persecució dels rohingyes, una minoria ètnica musulmana, assentada al sud del país i perseguida, no només per la població local, sinó també pel Govern. En conseqüència el Bangladesh patí una crisi de refugiats important. S'estimà que els rohingyes eren la comunitat ètnica més torturada i perseguida del món.[52] D'altra banda, la Xina, en la seva obsessió de reprimir contra qualsevol forma d'autodeterminació, va fer passar la voluntat d'emancipar-se de la minoria ètnica musulmana uigur de l'Oest del país per terrorisme islàmic, portant campanyes de repressió, a més d'arrests i registres. La persecució contra aquesta minoria ètnica de Xinjang també s'ha trobat a Occident atès que els Estats Units decidiren després de l'11-S detenir 22 uigurs i empresonar-los a Guantánamo. Els Estats Units han rebutjat de tornar-los a la República Popular de la Xina perquè corren el risc de ser reprimits per la Xina, però, tot i això, Gantánamo fou una presó en què s'hi torturaven, violaven i executaven presoners.

    A Occident mateix alguns Estats començaren a fer un ús abusiu de la Llei i la democràcia per tal de reprimir els opositors ideològics amb la fi d'erradicar la llibertat d'expressió de minories o contestataris als partits polítics al govern. És el cas de Rússia, Espanya o Turquia. Països que semblava que prenien el seu ideari de la Xina comunista des d'on es detenia arbitràriament opositors al règim acusant-los de practicar "terrorisme". D'aquesta manera, la Justícia espanyola perseguí gent favorable a la independència de Catalunya, la Justícia xinesa gent favorable a la democràcia a Hong Kong, la russa, gent favorable a un règim liberal i democràtic a Rússia, i, finalment, a Turquia, gent favorable a l'autodeterminació del poble kurd o d'un règim liberal i democràtic per Turquia. En aquest sentit, la mateixa Xina comunista començà a emprar vocabulari propi de l'Estat espanyol en voler pretendre que les manifestacions de Hong Kong són contràries a la Constitució o, encara més, cap mena de cessió volguda des de la minoria musulmana de la Xina pot ser atesa en virtut del dret d'autodeterminació perquè la Constitució ho prohibeix; la Constitució xinesa parla de l'existència de "nacionalitats" al si de l'Estat, per tant, no prohibeix el dret a autodeterminació.

    Les operacions militars de França a l'Àfrica[modifica]

    Vegeu també: Intervenció militar al Mali, Operació Barkhane, i Conflicte centreafricà de 2012-2013

    A banda de les operacions contra l'Estat Islàmic a Síria i l'Iraq, l'Estat francès en particular, inicià operacions militars a l'antiga Àfrica colonial. L'any 2012 el govern del Mali es veié amenaçat pel Moviment Nacional per a l'Alliberament del Azaward, una organització independentista majoritàriament tuareg, que s'alçà en rebel·lió contra el govern central amb el suport de grups islamistes com ara Ansar Dine. L'Estat del Malí acabà perdent progressivament el control de la zona i el govern francès accedí a respondre a la sol·licitud d'ajut llançada des d'Àfrica. Una resposta que tenia un rerefons diferent de qualsevol argument humanitari. França intervingué efectivament per a protegir els recursos naturals que controlava a la zona i que es trobaren amenaçats per l'aparició dels grups insurrectes. La guerra començà el 2013 amb el nom en clau d'Operació Seval i tingué l'ajuda militar d'alguns països africans i europeus. L'operació acabà el 2014 amb un cert èxit, però, tot i això, es decidí continuà amb operacions militars, aquest cop amb el nom en clau d'Operació Barkhane.

    Com el Malí, la República Centre-africana també sol·licità ajuda i l'Estat francès reaccionà amb l'Operació Sangaris l'any 2013. A banda, l'Àfrica del Nord i de l'Oest (el Txad, Tunísia, Mauritània, el Marroc, etc) hagueren de fer front al sorgiment de grups armats islamistes, fet que traslladà vertaderament la guerra a l'anomenat Gran Orient Mitjà; tot plegat en el marc de la Trans Sahara Counter Terrorism Iniciative (TSCT).

    Boko Haram[modifica]

    Michelle Obama amb un missatge fet viral "#bringbackourgirls" en contra del segrest de les alumnes del Nigèria.

    L'expressió de l'islamisme radical a l'Àfrica tingué el nom de Boko Haram. Boko Haram fou un grup extremista islàmic amb base operativa al nord-est de Nigèria, concretament a les províncies de Borno, Yobe i Adamawa. Però, esdevingué operatiu al Camerun, Mali, el Txad i el Níger. Com l'homòleg ISIS, Boko Haram, d'ideologia salafista, tenia per objectiu instaurar un califat i aplicar la xària a l'Àfrica. Format el 2002 per Mohamed Ysuf, el grup esdevingué conegut per les insurreccions armades del 2009 en les quals el mateix Mohamed Yusuf troba la mort. El grup terrorista mai aconseguí atènyer els èxits d'Estat Islàmic però sí que resultà un problema cabdal per a la guerra contra el terrorisme. En efecte, la pobresa i inestabilitat endèmica del continent africà, donava a l'organització camp abonat per actuar.[53]

    Vegeu també: Segrest de les alumnes de Chibok

    L'abril del 2014 Boko Haram va segrestar[54] 276 alumnes al Nigèria. El segrest fou altament seguit per la premsa internacional. Només 57 noies aconseguiren fugir de les mans de l'organització i entre el 2017 i el 2017 el grup n'alliberà unes 107 després de negociacions amb el govern nigerià. Des de llavors i en data del 2018, les 112 restants s'han donat per a desaparegudes.

    Vegeu també: Insurrecció islàmica a Nigèria

    Boko Haram també estigué en l'origen d'insurreccions islàmiques al Nigèria. Les insurreccions són per al país un fenomen relativament i contraposà el fanatisme islàmic contra el govern central nigerià. Boko Haram pretenia imposar la xària a tots els Estats del Nigèria. El govern central nigerià considerà les insurreccions "avançament nefast de la violència anticristiana". I és que el país és religiosament parlant força variat i les pretensions de Boko Haram atempten contra els drets de cristians nigerians. A més, la varietat religiosa hi acostuma a ser font de creació de sectes.

    Guerra dels drons d'Obama[modifica]

    Segons les informacions aparegudes en diversos mitjans (The New York Times, The Guardian, Rolling Stone) el successor de Bush, Barack Obama, va iniciar una "guerra secreta" contra el terrorisme autoritzant atacs amb drones contra supòsits dirigents i militants d'al-Qaeda i grups jihadistes associats, al Iemen, Somàlia i al Pakistan.[55]

    El divendres 30 de setembre de 2011 es va produir un atac selectiu de la CIA amb drons al Iemen que va causar la mort d'Anwar al-Awlaki, cap d'al-Qaeda a la península aràbiga, segons les autoritats nord-americanes. El president Barack Obama va valorar la mort de l'Aulaki com "una altra fita en el camí cap a la derrota d'al-Qaeda i els seus afiliats". Segons va informar el corresponsal del diari espanyol El País, "Obama va advertir que eixe colp demostra, a més, la decisió de la seua Administració de perseguir sense treva als capitosts terroristes allí on es troben" i "Al-Qaeda no trobaria cap santuari del món". El Govern d'Obama va multiplicar aquest tipus d'atacs selectius, especialment amb avions sense tripulació (drons) a l'Afganistan, però també al Pakistan, Somàlia i el Iemen.

    El dimarts 5 de juny de 2012 el Pentàgon informava que el dia anterior un atac amb drons sobre un lloc en la regió nord-oest del Pakistan havia causat la mort d'Abu Yaliya al Libi, suposat "número dos" d'al-Qaeda. En cas de confirmar-se la notícia, es tractaria del major èxit obtingut per l'Exèrcit nord-americà des de la mort d'Osama Bin Laden, ja que Libi estava considerat com el cap d'operacions de l'organització terrorista.

    L'administració Obama[modifica]

    L'arribada de Barack Obama a la presidència dels Estats Units va fer canviar les polítiques envers la guerra degut a les crítiques acumulades a les presidències anteriors. D'entrada, el nou president decideix rebutjar l'apel·lació mateixa de "guerra contra el terrorisme" en favor de l'"overseas contingency operations" (2009). Tot seguit decidí posar un punt final amb els "enhanced interrogation techniques", un eufemisme emprat per l'administració Bush per a designar les interrogacions amb tortura iniciades just en l'onada d'arrests post-11-S. També volgué tancar la presó de Guantánamo però finalment no ho aconseguí, si bé es reduïren considerablement els nombre de presos. El Congrés dels Estats units fou qui s'oposà al seu tancament però malgrat aquest cop de comunicació, les detencions començaren a ver-se a partir del 2011 directament en alta mar als vaixells de guerra de l'Unted States Navy. En aquesta línia el nou president volgué acabar amb els "black places" o llocs morts que són el nom utilitzat per a designar presons d'alta seguretat com la de Guantánamo. Tanmateix, mantingué el programa de vigilància de l'NSA descobert gràcies a la polèmica d'Edward Snowden.

    Les insurreccions del Caucas[modifica]

    Vegeu també: Guerra Civil d'Ingúixia

    A Ingúixia, Rússia, la guerra contra el terror ha derivat en la Guerra Civil d'Ingúixia que és el nom amb què es coneix la insurgència islamista que pretén la creació d'un califat regit per la xària al Caucas nord i on, contínuament, hi ha enfrontaments entre jihadistes i les forces de seguretat. Moscou hi ha donat respostes dràstiques amb 2500 tropes extres mobilitzades. El conflicte s'ha estat descrivint darrerament com una guerra civil per diferents organitzacions defensores dels drets humans i, també, per part de polítics de l'oposició. A mitjans del 2009 el conflicte ultrapassa el txetxè, col·locant-se com el més violent del Caucas Nord.

    Vegeu també: Insurrecció a la Vall del Pankissi
    Ramzan Kadírov (a la dreta) reunit amb Vladímir Putin el 2008.

    El Caucas esdevé una zona sensible des de la caiguda del mur de Berlín per bé que els problemes que s'hi presenten són de l'era soviètica. L'organització islamista al-Qaeda n'ha aprofitat la inestabilitat per establir-s'hi amb força èxit. Els islamistes d'Abou Moussad al-Zarqaoui es varen instal·lar, per exemple, a la vall del Pankissi, propera a la frontera de Txetxènia, república disputada entre les vel·leïtats separatistes i el poder central rus. Així, en el marc de les preparacions de la guerra de l'Iraq del 2003, desenes de nord-africans (algerians principalment), sospitosos de preparar armes químiques i biològiques, són detinguts pel Regne Unit, França i Espanya. El secretari d'Estat dels Estats Units, Colin Powell, va indicar que treballaven amb la xarxa islamista d'Zarqaoui així com amb el grup islamista Ansar al-Islam, actiu al Kurdistan iraquià.

    De fet, allò que és simplement una guerra per establir una República independent de Moscou, s'ha transformat en el cas de Txetxènia, en una guerra santa més, en apropar-s'hi jihadistes en defensa de la comunitat musulmana de Txetxènia en contra de les forces militars russes. L'escenari, de fet, fa recordar a les arribades de mujahidins a Bòsnia-Hercegovina en el moment de la desintegració de Iugoslàvia.

    El president rus Vladimir Putin ha aconseguit, això no obstant, estabilitzar completament Txetxènia erradicant-hi tota forma de separatisme mitjançant la implantació d'una dictadura local en la persona de Ramzan Kadírov qui juga precisament amb els sentiments religiosos de la zona per tal d'apaivagar tota forma de violència. Els opositors són presos o executats i tota forma de voluntat d'autodeterminació callada mitjançant un ferri control de la República Federal de Txetxènia.

    Finalment, Geòrgia i Armènia porten, des de l'inici de la guerra, operacions militars al Caucas en contra del terrorisme islamista. La zona és constantment objecte d'atemptats i anades i tornades de combatents txetxens. El 3 de setembre del 2003 el president georgià, Eduard Txevardnadze, afirmà que les forces de seguretat geòrgies havien reprès el control de la Vall del Pankissi, S'hi varen enviar concretament uns mil oficials de policia a més d'armades militars.

    El Kazakhstan és l'un dels veïns principals de Geòrgia i Armènia, de fet, del Caucas. El país vivia durant la guerra contra el terrorisme dins d'una dictadura d'ençà que sortí de l'era soviètica. És de majoria musulmana però malgrat això ha incorporat la vida occidental en el seu tarannà. Les imatges de gratacels, telefonia mòbil, festes underground i altres ocultaren davant l'opinió pública occidental la realitat del país. Efectivament la dictadura no tolera cap mena de dissidència i per això ataca manifestants amb armes de foc, prohibeix l'existència de premsa crítica amb el govern, deté presos polítics, prohibeix partits polítics crítics, practica un culte clar al dictador amb tot l'starsystem als seus peus, etc. El petroli i l'urani, que són font de proveïment de molts països occidentals, permet explicar i comprendre la situació del país a nivell geopolític.

    La guerra del Iemen i de Somàlia[modifica]

    Vegeu també: Insurgència d'al-Qaida al Iemen

    Al Iemen la lluita antiterrorista ha derivat en una sèrie d'enfrontaments armats entre l'Exèrcit del Iemen i les milícies d'al-Qaida. L'Exèrcit del Iemen compta amb el suport dels Estats Units, i lluita contra les unitats rebels d'al-Qaida, en un conflicte que forma part de la Guerra Civil Iemenita. Aquest conflicte ha estat qualificat pel govern dels EUA com una part integral de la seva Guerra contra el terrorisme però en realitat forma part de la voluntat d'Aràbia Saudita a donar suport al règim ja establert al Iemen en contra de les possibles vel·leïtats d'ètnies que no es troben satisfetes pel tracte desigual en un país federat però alhora habitat per comunitats diferents. La campanya del Govern Iemenita contra al-Qaida al Iemen va començar l'any 2001 i es va intensificar a partir del 14 de gener de l'any 2010, quan l'Exèrcit Iemenita va declarar la guerra a al-Qaida.[56] Així doncs a més de combatre contra al-Qaida a diverses províncies l'Exèrcit del Iemen també combat contra la insurrecció xiïta al Iemen del Nord, i contra els separatistes del Iemen del Sud.

    Vegeu també: Guerra Civil Somalí

    En la seqüència de la guerra a Somàlia, que derivà finalment a un acord l'any 2005 amb el qual el govern provisional de Somàlia, establert al Kènia, començaria a traslladar-se al seu país amb el suport de les forces de seguretat d'Etiòpia, Somàlia ha vist aparèixer nous enfrontaments armats que han estat aprofitats per les corts islàmiques de Somàlia, amb el suport d'Eritrea, país de majoria musulmana que manté una disputa fronterera amb Etiòpia. Les milícies jihadistes va aconseguir adoperar-se al juny del 2005 de Mogadiscio i altres grans ciutats del sud de Somàlia des d'on han impulsat un règim integrista basat en la xària. En resposta Etiòpia hi va realitzar una ofensiva general contra les forces de les Corts Islàmiques, aconseguint expulsar-les de la major part dels territoris en poder seu. El 21 de desembre del 2006 el líder islàmic de la Unió de Corts Islàmiques, Sheik Hassan Dahir Aweys, declarà la jihad a Etiòpia. En conseqüència les forces aèries dels Estats Units s'han incorporat al combat contra les milícies islàmiques de Somàlia. El país ha estat igualment pres per al-Qaeda qui rep el suport de Fazul Abdul·lah a la zona, responsable de la mort de 224 persones en atemptats contra ambaixades dels Estats Units al Kènia i Tanzània.

    L'extensió de la guerra a l'Àsia[modifica]

    Les intervencions dels Estats Units contra l'islamisme radical a l'Àsia s'han concentrat majoritàriament a l'Afganistan, Indonèsia, el Pakistan, les Filipines i Geòrgia. En efecte, la marina i les forces de l'aire dels EUA van treballar amb soldats filipins de l'arxipèlag de Sulu i Zamboanga. La missió consistia en assessorar les forces armades de les Filipines en la lluita contra el terrorisme. Gran part de la missió es va portat a terme a l'illa de Basilan. Entre el 2005 i 2006 els combats entre les forces governamentals i la guerrilla d'Abu Sayyaf es van ressentir. Abu Sayyaf és el nom amb el qual es coneix Al-Harakat Al-Islamiyya, un moviment separatista i jihadista, l'escenari d'operacions del qual és el sud de les Filipines.

    Vegeu també: Terrorisme islamista a Indonèsia

    A banda, Indonèsia ha estat víctima de diversos atemptats terroristes islamistes amb el començament de la Guerra contra el Terrorisme. El terrorisme a Indonèsia s'hi ha desenvolupat en la seva majoria al segle XXI, tot i ser un país de majoria musulmana. La major part dels atemptats s'han atribuït a Jemaah Islamiyah, un grup terrorista islamista afiliat a al-Qaeda. El resultat fou una acció força violenta del govern indonesi contra els grups islamistes amb la creació d'unitats especials de la policia nacional indonèsia. Es compten prop de 40 atemptats terroristes islamistes amb més de 200 persones lesionades i prop de 300 morts.

    Fet de contrast, Malàisia és dels pocs països al món més tolerants i amb una pràctica de l'Islam molt oberta. El país conté d'ençà la seva independència una població majoritàriament musulmana però conviu amb els valors occidentals i un mixt important d'ètnies. La varietat hi és norma i les dones tenen assegurats drets que en altres països amb majoria de pràctica musulmana no tenen. El vel, per exemple, hi és opcional, fins i tot concebut com un element decoratiu o complementari de la moda. Tanmateix, Malàisia no barreja legalment musulmans amb altres confessions. El passaport conté la indicació de la confessió de la persona. Algú que practiqui l'Islam ha d'atenir-se a les Lleis islàmiques, és a dir, a la Xaria. Aquesta prohibeix les dones de comportar-se equitativament a un home. De resultes, una persona musulmana pot ésser condemnada per tribunals religiosos, perseguida per una policia religiosa i es veu condicionada a la Xaria. La Guerra contra el Terrorisme només empitjorà aquesta situació i la població Malàisia en general veié un fort creixement del fonamentalisme islamista. Les fuetades com a pena penal, la prohibició de l'homosexualitat o les lapidacions es tornaren cada volta més freqüents al país.

    Conseqüències per als EUA[modifica]

    La guerra obliga als Estats Units a posar en marxa una sèrie de mesures per a fer front a l'amenaça terrorista. Bona part d'elles són pràctiques derogatòries del dret, legitimades davant la població a través de la declaració d'Estats d'urgència induïdes per la guerra contra el terrorisme. A banda de la USA Patriot Act i de nombroses altres lleis similars, l'administració Bush pren diverses mesures executives d'excepció (creació per Paul Wolfowitz del Treat and Local Observation Notice que registra manifestacions pacífiques i antimilitars, etc). Aplicant de manera entusiasta la resolució 1373 del Consell de Seguretat de l'ONU, els Estats Units van prendre també vàries mesures per a reforçar el control de les fronteres i endurir les lleis sobre immigració.

    Accions judiciàries[modifica]

    Del 2001 al 2008, 512 persones són acusades de crims lligats al terrorisme per part del Departament de Justícia dels Estats Units, i a data d'avui, l'acusació ja ateny les 319 condemnes. La major part de la resta de casos encara no s'han jutjat.[57]

    Human Rights Firs estimava al mes de juny del 2009 que 195 de les condemnes foren pronunciades per la proclamació de vincles d'al-Qaeda ou d'altres grups terroristes islamistes per part de les defenses.

    Només tres dels casos han estat condemnats per tribunals militars i dos d'entre ells foren reenviats al país d'origen, des d'on recobraren la llibertat.[58]

    Arrests massius post-11-S[modifica]

    Immediatament després dels atemptats de l'11-S, el govern nord-americà llança un programa d'arrests massiu que culmina al mes de novembre del 2001 amb la detenció sense drets de comunicar-se a l'exterior de més de 1200 persones, la major part estrangers, àrabs o provinents de països musulmans, les famílies dels quals no tingueren cap mena d'informació sobre la seva desaparició. Les associacions de defensa de drets humans varen arribar a parlar de depuració ètnica. El 25 de gener del 2002 el Departament de Justícia emeté un memoràndum, conegut amb el nom d'Absconder Apprehension Initiative, on s'hi demanava l'arrest i expulsió de persones. L'Immigration and Naturalization Service va transmetre una llista de noms a les forces policials, posant l'accent en particular sobre immigrats en situació irregular provinents de països àrabs i/o musulmans (tot i que la majoria d'immigrats en situació irregular ja havien estat expulsats per l'Amèrica Llatina). El Departament de Justícia va anunciar llavors que posaria el nom de 314 000 immigrants en situació irregular a les bases de dades criminals de l'FBI, particularment les de 6000 persones provinents de països àrabs i/o musulmans.[59] · [60]

    Departament de Seguretat Interior[modifica]

    Tot i que tradicionalment la seguretat local és la responsabilitat d'Estats federals, l'administració nord-americana va crear una nova agència encarregada de protegir les fronteres, els ports i el tràfic aeri. L'1 de gener del 2003, el departament de Seguretat Interior (Department of Homeland Security) va reunir prop de 22 serveis federals, fent servir 180 000 funcionaris, amb un pressupost de 32 milions de dòlars. El 2003 el Departament llança el programa Operation Liberty Shield, una política fonamentada sobre criteris de nacionalitat i que havia de regular la situació del dret a asil provinent de països àrabs o musulmans, derivant així en un aïllament d'una trentena d'Estats. El programa ha estat criticat perquè s'acusa de racista.[61]

    Patriot Act[modifica]

    Vegeu també: Patriot Act

    Es coneix com a Patriot Act la llei antiterrorista que va votar el Congrés dels EUA i signat el president George W. Bush el 26 d'octubre del 2001. L'un dels eixos centrals d'aquesta llei és suprimir la distinció jurídica entre les recerques efectuades pels serveis d'intel·ligència exteriors i les agències federals responsables de les recerques criminals (FBI) quan s'hi veuen implicats terroristes estrangers. En la pràctica la llei autoritza els serveis de seguretat a accedir a les dades informàtiques de particulars que puguin tenir empreses, sense l'autorització prèvia dels concernits. La llei ha estat substituïda al 2015 per la Freedom Act, signada pel president Barack Obama, i que posa límits a les activitats d'espionatge massiu. Tot plegat arran de la polèmica que va generar les declaracions d'Edward Snodwn.[62]

    L'afer Edward Snowden[modifica]

    L'Edward Snowden és un ciutadà nord-americà que va treballar per a la CIA en tant que subcontractista. Es va fer conegut després que al 2013 publiqués a la premsa que l'NSA obtenia metadades telefòniques de qualsevol ciutadà nord-americà o estranger, és a dir, que visqués a fora dels Estats Units mitjançant la cessió de dades en el marc del program Prism. PRISM fou un programa dels govern nord-americà amb els quals obtenia tota mena de dades sobre qualsevol ciutadà del món que tingués o hagués adquirit algun tipus d'aparell amb software o creat per una empresa nord-americana Així, segons les dades vessades per l'ex-treballador a la premsa, Microsoft, Apple, entre altres, haurien estat cedint dades personals de qualsevol ciutadà del món, inclosos polítics europeus, els quals eren objecte d'espionatge a través del programa PRISM.

    Com l'escàndol WikiLeaks, el govern nord-americà s'apressà a amenaçar l'Edward Snowden que, contràriament a Julian Assange, preveient la reacció del seu propi govern, decidí embarcar-se en una fugida ben programada, la qual l'acabà portant a Rússia, país que resolgué donar-li asil i protecció atès que, en efecte, el govern nord-americà el posà en crida i cerca, considerant-lo enemic de la nació; tot plegat amb el vist-i-plau d'Estats occidentals, els quals manifestaren, però, alguna reacció per les punxades i seguiments telefònics de líders de país.

    Restitucions extraordinàries[modifica]

    Els serveis d'intel·ligència dels Estats Units foren acusats d'haver transferit cap a països estrangers presoners sospitosos de terrorisme. Oficialment es tractava de cooperació amb altres serveis secrets dels països d'origen dels sospitosos. Tanmateix, bona part d'aquests països practiquen tortures, de forma que la restitució extraordinària és contrària a la Convenció contra la Tortura que els Estats Units varen signar el 1994. Tant és així que el govern dels Estats Untis ha arribat a rebutjar l'extradició d'uigurs a la Xina perquè el país hi practica la pena de mort a gran escala.

    Gràcies a periodistes de l'International Herald Tribune se sap que aquesta pràctica no és nova i que data probablement de la presidència de Ronald Reagan. Tot i això, l'escàndol només ha sorgit després de l'atemptat de l'11-S i la pràctica massiva ha estat realitzada per l'administració Bush. Més de 53 països han participat així doncs en aquest programa de restitucions extraordinàries.

    El Parlament europeu (EU) va arribar a estimar uns 1245 vols dins l'espai aeri europeu amb l'objectiu de transferències de persones capturades cap a països tercers com Egipte o Síria. Al mes de maig del 2007 l'ACLU decideix queixar-se contra Jeppesen, acusant la firma aeronàutica d'haver col·laborat amb la CIA per tal de transferir persones cap al Marroc, Egipte i una base nord-americana a l'Afganistan.

    L'FBI en la guerra contra el terrorisme[modifica]

    Mesos després de l'11 de setembre, el director de l'FBI, Robert Mueller, nomenat tres dies abans dels atemptats, va cridar a una reforma del mode de funcionament de l'agència. En la seqüència dels atemptats, un terç dels agents de l'FBI (és a dir, més d'1 800 persones) van ser recol·locats als departaments d'intel·ligència i contra-terrorisme. Això va fer que l'agència manqués de personal per a lluitar contra els delictes de guant blanc, tenint dificultats per assegurar les enquestes en els mitjans financers en plena la crisi de les subprimes i de la crisi financera de 2008.

    En novembre 2003, l'administració Bush va crear el Terrorist Screening Center, una agència federal depenent de l'FBI, consagrada a la identificació i a l'emmagatzemament de les dades en relació amb les persones sospitoses de practicar el terrorisme per una o diverses agències governamentals americanes, o per organitzacions aliades estrangeres. L'agència, dotada d'una base de dades informatitzada (Terrorist Screening Database - TSDB), ha mirat de centralitzar les informacions sortides dels diferents organismes públics, federals o locals. En 2005, el seu pressupost s'elevava a 30 milions de dòlars, mentre que el Centre empra aproximadament 180 agents.

    A més de la base de dades TSDB, l'FBI mantingué una « watchlist » de les persones sospitoses d'implicació eventual en el terrorisme, fet que ha comportat uns 400 000 noms per al setembre 2008. Segons un informe del Departament de Justícia de les Estats Units del mes de maig del 2009, 24 000 dels noms no haurien d'haver-se registrat a la llista.

    Conseqüències per al món[modifica]

    El control d'aeroports[modifica]

    La primera mesura que prenen pràcticament tots els governs occidentals a nivell mundial és el reforç de la seguretat dels aeroports per tal d'evitar que més avions siguin presos en ostatge per part de grups armats o terroristes islamistes. L'atac de l'11-S fou efectivament possible per la presa en ostatge de quatre avions. Així doncs per evitar-ne més, els aeroports del món sencer es muneixen per primera vegada de l'alta tecnologia amb escàners que obliguen a tots els passatgers a declarar les seves pertinences i deixar-se examinar per tal de confirmar que no hi ha introducció de material bèl·lic dins dels avions. En aquest sentit, s'estableixen noves normes que afecten fins i tot les pertinences personals dels mateixos passatgers. Així els líquids queden prohibits a les maletes d'embarcació dels passatgers.

    L'efecte immediat dels atacs de l'11-S és una reducció immediata dels vols al món sencer i dels viatges per part de la població. Les agències de viatges varen començar a registrar un descens notable de la seva activitat habitual. Això tingué repercussions per al conjunt de l'economia. El traumatisme de poder ésser víctima d'un ostatge en vol fa defugir molts ciutadans occidentals de cap mena de viatge a l'exterior.

    Balanç humanitari de la guerra[modifica]

    Morts i xifres per atemptats[modifica]

    • Morts per atemptats terroristes:
      • 2996 morts a l'atemptat de l'11-S
      • 312 morts pel segrest de l'Haram
      • 429 morts a la dècada dels 1980
      • 760 morts a la dècada dels 1990
      • 6000 morts a la dècada dels 2000
      • 8000 morts a la dècada dels 2010
    • Xifres d'atemptats al món:
      • 4 atemptats a Europa des dels 1980 als 1990
      • 5 atemptats a l'Àsia des dels 1980 als 1990
      • 6 atemptats al Llevant des dels 1980 als 1990
      • 8 atemptats a l'Àfrica des dels 1980 als 1990
      • 6 atemptats a Europa als 2000
      • 47 atemptats a l'Àsia als 2000
      • 4 atemptats al Llevant als 2000
      • 7 atemptats a l'Àfrica als 2000
      • 3 atemptats a l'Amèrica del Nord als 2000
      • 54 atemptats a Europa als 2010
      • 61 atemptats a l'Àsia als 2010
      • 81 atemptats a l'Àfrica als 2010
      • 15 atemptats a l'Amèrica del Nord als 2010
      • 79 atemptats al Llevant als 2010

    nota: segons Global Terrorism Database de la Universitat de Maryland hi hagué a la dècada dels 2010 una mitjana de 10.000 atemptats l'any al món amb prop de 40.000 víctimes[63]

    • 14 506 atemptats al món l'any 2007 i 11 770 l'any 2008 segons el Centre Nacional de Contra-terrorisme dels EUA (NCTC)
    • 10 337 atemptats al món l'any 2010 i 12 122 l'any 2011 segons l'OTAN

    Morts per la guerra[modifica]

    • Morts al Llevant:
      • 49.000 morts a l'Afganistan
      • 160 000 civils morts a l'Iraq, 26 544 insurgents morts, 4491 soldats nord-americans morts, 17690 soldats iraquians morts, 179 soldats britànics morts i 139 soldats d'altres nacionalitats morts
      • 353 935 a 511 000 morts estimats a Síria
      • 2000 morts aprox. al Iemen
    • Morts a l'Àsia:
      • 43 175 morts al Pakistan
    • Morts a l'Àfrica:
      • 500 morts a Centre-àfrica
      • 3750 morts al Mali
      • 51 567 morts a Nigèria
      • 7000 morts provocades per Boko Haram
      • 300 000 morts a Somàlia
    • Morts al Caucas:
      • 6400 morts aprox.
    • Morts per la guerra contra l'ISIS:
      • 459 a 1086 aprox. de civils
      • 111 a 185 soldats morts occidentals
      • 10 000 a 13 000 aprox. soldats de l'Estat Islàmic

    Xifres de refugiats per guerra[modifica]

    • Refugiats de guerra:
      • 700 000 refugiats per la guerra al Mali
      • 1 600 000 refugiats globals registrats a Europa

    Xifres globals[modifica]

    • Xifres totals de morts per la guerra:
      • 1 040 641 morts aprox. al món (soldats i civils confosos de tots els camps bel·ligerants)
      • 60 011 900 morts aprox. a la Segona Guerra Mundial
      • 3 801 053 morts aprox. a la Guerra del Vietnam
      • 5 000 000 morts aprox. a les Guerres Napoleòniques
      • 7.599 milions de persones viuen al món al 2018
    • Xifres totals de morts per atemptats:
      • 15 500 morts per atemptats des dels 1970 als 2010
      • 15 765 l'any 2007 i 22 508 l'any 2008 segons els EUA
      • 17 403 l'any 2011 segons l'OTAN
    • Xifres totals de morts per guerra i atemptat:
      • 1 056 142 morts aprox.

    Cooperació internacional[modifica]

    Les grans aliances militars al món entre Estats
  • OTAN
  • OCS, OTSC
  • CPS[64]
  • Consell de Defensa de l'Amèrica del Sud
  • El Consell de Seguretat de l'ONU va reforçar la coordinació entre els tres Comitès creats per la lluita en contra del terrorisme i encarregats de vigilar l'aplicació de les seves resolucions per part dels Estats membres.

    La llista dels comitès és:

    • Comitè per la resolució 1267 (1999); sancions contra al-Qaeda i els talibans
    • Comitè per la resolució 1373 (2001); contra el terrorisme
    • Comitè per la resolució 1540 (2004); no proliferació d'armes de destrucció massiva

    A banda, decidí amb la resolució 1624 del 2005 actuar a nivell mundial. En conseqüència, diversos estats han signat acords de cooperació per a lluitar contra el terrorisme i, endemés, s'han adherit a convenis i cartes europees o de caràcter internacional per tal de limitar la proliferació del terrorisme islamista.

    La Interpol, per la seva banda, s'especialitza en el seguiment antiterrorista i fa entrar en cooperació les policies d'Europa.

    La paralització de França[modifica]

    Arran dels atemptats al satíric Charlie Hebdo i del Bataclan de París, el govern de François Hollande decidí decretar l'Estat d'urgència l'any 2015. L'Estat d'urgència per a l'Estat francès comportà una sèrie de mesures excepcionals de caràcter prebèl·lic. En efecte, l'Estat traslladà militars i un operatiu especial de gendarmeria al carrer amb lleis específiques per a controlar xarxes socials i Internet. Quedà justament marcat per als annals el discurs del president francès a l'Assemblea Nacional en què constatava que "estem en guerra". És l'únic país europeu que decidí recórrer a aquest tipus de mesura. La resta d'Estats tingueren en permanència una alerta de seguretat 4 sobre 5 en la majoria dels casos però no calgué l'aplicació de mesures d'urgència. A banda d'això, Rússia, la Xina i algunes nacions de l'Àsia central decidiren signar un acord de cooperació (Organització de Cooperació de Shanghai) amb el qual s'establí un organisme que havia de lluitar contra "el terrorisme, el separatisme i l'extremisme". Un cop més, en el cas xinès i rus, la voluntat de suprimir i reprimir qualsevol mena de poble que s'estimi amb dret a autodeterminació va portar els Estats citats a barrejar expressament el concepte de terrorisme islàmic amb autodeterminació. L'Estat d'urgència a França s'allargà fins al 2017.

    Referències[modifica]

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra contra el terrorisme Modifica l'enllaç a Wikidata
    1. Eric Schmitt; Thom Shanker «U.S. Officials Retool Slogan for Terror War». New York Times, 26-07-2005 [Consulta: 8 gener 2015].
      Wojtek Mackiewicz Wolfe. Winning the War of Words: Selling the War on Terror from Afghanistan to Iraq. ABC-CLIO, 1 gener 2008, p. 45. ISBN 978-0-313-34967-6 [Consulta: 10 gener 2015]. 
    2. «Bush lamentó haber calificado de “cruzada” a la guerra contra los terroristas». La Nación.
    3. Schmitt, Eric; Shanker, Thom «U.S. Officials Retool Slogan for Terror War». The New York Times, 26-07-2005. ISSN: 0362-4331.
    4. «L'expression "guerre contre le terrorisme" abandonnée» (en fr-fr). France 24.
    5. «GDLC - terrorisme». [Consulta: 18 agost 2018].
    6. Infopédia. «Definição ou significado de terrorismo no Dicionário Infopédia da Língua Portuguesa» (en pt-pt). [Consulta: 18 agost 2018].
    7. «Terrorismes, les origines et l'histoire (Le Dessous des Cartes)» (en francès). ARTE, 13-04-2005.
    8. 8,0 8,1 «Què és el terrorisme (Món)» (en català). TV3.
    9. «El terrorismo machista» (en es). eldiario.es.
    10. «L'Estat Islàmic promet "esborrar" les fronteres de Sykes-Picot» (en ca). Ara.cat.
    11. Francia, Ricardo Mir de «Trump dinamita el Pròxim Orient al reconèixer Jerusalem com a capital d'Israel» (en es). elperiodico, 06-12-2017.
    12. «Àrabs i jueus: Un segle de lluita Per la mateixa terra» (en ca). Ara.cat.
    13. «La bomba nuclear israelí, un secreto conocido por todos pero del que no se habla» (en es). eldiario.es.
    14. «Cròniques des de Cisjordània» (en en). À Punt Mèdia, 14-08-2018.
    15. Madjid Laib. «De Ben Laden à Daech, Aux Origines du Mal " Le Terrorisme"», 14-08-2017. [Consulta: 24 agost 2018].
    16. «Deu mapes que expliquen Sykes-Picot (i algunes coses més del Pròxim Orient)» (en ca). Nationalia.
    17. «La guerra de Afganistán». [Consulta: 19 agost 2018].
    18. 18,0 18,1 «Al-Qā‘ida | enciclopèdia.cat». [Consulta: 19 agost 2018].
    19. http://www.leparisien.fr/tv/video-france-2-un-jour-dans-l-histoire-aux-origines-du-jihad-29-11-2015-5322895.php
    20. «L'Aràbia Saudita al descobert (30 minuts)» (en català). TV3, Reportatge original James Jones. [Consulta: traducció].
    21. «Ventes d’armes à l’Arabie saoudite : Paris loin derrière Washington et Londres - France 24» (en fr-fr). France 24, 10-04-2018.
    22. Món, El «L'Aràbia Saudita és un dels majors compradors d'armes d'Espanya» (en en). El Món.
    23. «Aràbia Saudita: el soci incòmode, però irresistible» (en ca). Ara.cat.
    24. 24,0 24,1 http://www.latercera.com/noticia/el-sangriento-rastro-de-la-yihad-que-nacio-con-un-atentado-en-la-meca/
    25. «El World Trade Center sufrió otro atentado el 26 de febrero de 1993 con resultado de seis muertes». [Consulta: 19 agost 2018].
    26. 26,0 26,1 «Huellas del terror». [Consulta: 19 agost 2018].
    27. https://fas.org/irp/world/para/docs/980223-fatwa.htm
    28. 28,0 28,1 28,2 28,3 «operació Llibertat Duradora | enciclopèdia.cat». [Consulta: 19 agost 2018].
    29. «atemptats de l’onze de setembre de 2001 | enciclopèdia.cat». [Consulta: 19 agost 2018].
    30. «Abonnement Le Monde» (en fr-fr). [Consulta: 19 agost 2018].
    31. Norman, Joshua. «9/11 conspiracy theories won't stop» (en anglès). CBS, 11-09-2011. [Consulta: 8 novembre 2015].
    32. 32,0 32,1 «Ancorada en l’eix del mal - Any 2003 - Articles». [Consulta: 19 agost 2018].
    33. «Segons l' "informe Chilcot" Saddam Hussein no representava cap "amenaça imminent" l'any 2003 - Geopolítica.cat» (en ca-es). Geopolítica.cat, 06-07-2016.
    34. «El engaño que provocó la guerra en Irak» (en castellà). [Consulta: 19 agost 2018].
    35. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta aboutwikileaks
    36. McGreal, Chris. Wikileaks reveals video showing US air crew shooting down Iraqi civilians, The Guardian, 5 d'abril del 2010.
    37. «Els Estats Units revelen per error que van imputar Assange i que ho han mantingut en secret». [Consulta: 19 novembre 2018].
    38. informe de Human Rights de 2003
    39. 20 minutos
    40. Cronologia de Guantánamo
    41. http://ddc.arte.tv/nos-cartes/des-nouvelles-du-pakistan
    42. «Osama bin Laden Death Prompts Networks to Break Into Programming». The Hollywood Reporter.
    43. Cooper, Helene «Obama Announces Killing of Osama bin Laden». The New York Times. Arthur Ochs Sulzberger, Jr. [[[New York City]], USA], 01-05-2011 [Consulta: 2 maig 2011].
    44. «Al-Qaeda leader Osama Bin Laden dead — Obama». BBC News, 02-05-2011 [Consulta: 1r maig 2011].
    45. «Osama bin Laden is dead, Obama announces». The Guardian, 02-05-2011. [Consulta: 2 maig 2011].
    46. "Obama Announces that Bin Laden is Dead" by Jake Maxon — May 1, 2011 - News.WBRU - Retrieved May 2, 2011.
    47. BARCELONA, EL PERIÓDICO / «Almenys 22 morts i 50 ferits en un atemptat al concert d'Ariana Grande a Manchester» (en es). elperiodico, 23-05-2017.
    48. «Descodificant Estat Islàmic (30 minuts)» (en català). TV3.
    49. http://www.latercera.com/noticia/quien-y-como-se-financia-el-estado-islamico/
    50. SOS Cristians (en català). Grup62. 
    51. «Una mesquita al costat de casa (30 minuts)» (en català). TV3, 2018.
    52. «Benocidi a Birmània (30 minuts)» (en català). TV3.
    53. «El terror de Boko Haram (30 minuts)» (en català). TV3.
    54. «Nigèria confirma el segrest de 110 noies per Boko Haram» (en ca). Ara.cat.
    55. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta val
    56. Yemeni al-Qaeda suspects 'killed' (en anglès) Al-Jazeera
    57. (anglès) PART ONE: 2009 SUMMARY OF REQUEST AND KEY PERFORMANCE MEASURES BY STRATEGIC GOAL, Département de la Justice.
    58. (francès) Les trois leçons à tirer de l'attentat manqué de Times Square, Fred Kaplan, Slate, 4 mai 2010.
    59. Rob Rhandava, Analysis: The “Absconder Apprehension Initiative, Civil rights.org, 8 février 2002.
    60. Dan Eggen, « Deportee Sweep Will Start With Mideast Focus », Washington Post, 8 février 2002 (page A01).
    61. (anglès) Charlotte Maitre Asylum Today, Tougher Policies, Tumbling Numbers, Intolerance in Between, UN Chronicles, 2007.
    62. http://www.media.cat/2015/06/04/snowden-segons-el-mundo-un-pobre-tipus/
    63. «Encara que no ho sembli, la xifra d’atemptats al món va baixant». [Consulta: 22 agost 2018].
    64. (anglès) Africa-Union : Peace and Security Council. Plantilla:Lien archive