Primavera Àrab

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'esdevenimentPrimavera Àrab
2010-2011 Arab world protests.svg

Mapa de la situació al mes de març del 2011
  •  Cap d'Estat enderrocat
  •  Insurrecció armada
  •  Canvi de primer ministre
  •  Grans manifestacions
  •  Manifestacions menys importants
  •  Actualment sense incidents
  •  Manifestacions
  •  Sense incidents
  • Tipus protesta
    Data 17 de desembre de 2010 (2010-12-17) - Actualitat
    Lloc

    Tunísia Algèria

    Mauritània
    Format per civil uprising phase of the Syrian Civil War Tradueix, revolució egípcia de 2011, Guerra Civil Líbia, Revolució Iemenita de 2011 i 2013 Libyan coup d'état attempt Tradueix
    Causa Reivindicacions socioeconòmiques i polítiques[1]
    Accions En general manifestacions populars multitudinàries
    Participants Bàsicament poblacions del món islàmic
    Modifica dades a Wikidata
    Una caricatura per Carlos Latuff, que representa una fitxa de Hosni Mubarak a punt de caure, després que ho fes el règim de Tunísia, amb efecte dòmino.

    Les protestes dels països àrabs de finals de l'any 2010 i principis del 2011 foren una sèrie d'importants aixecaments, manifestacions i protestes sense precedents[2] en clamor, segons els manifestants, de la democràcia i els drets socials que s'iniciaren als països àrabs de l'Orient Mitjà i el Màgrib, com Tunísia (Revolució de Tunísia), Egipte (revolució egípcia de 2011), el Iemen,[3] Líbia (revolució líbia de 2011),[4] Síria (Revolta a Síria de 2011), Algèria i Jordània, i amb menor incidència a Mauritània,[5] l'Aràbia Saudita,[6] Oman, Sudan[7] i el Líban,[8][9][10] que van derrocar els governs d'Egipte, Tunísia i Líbia.

    Origen[modifica]

    L'inici d'aquestes manifestacions va ocórrer el 17 de desembre de 2010 en la ciutat de Tunísia, quan un venedor ambulant (Mohamed Bouazizi) va ser arrebatat de les seves mercancies per la policia. Com a mode de resposta, es va inmolar en forma de protesta. Aquest esdeveniment va causar que milers de tunesians es rebelessin contra les injustícies i males condicions a les que el país estava sotmés. L'aixecament popular del poble tunisià va crear un efecte dominó amb totes les altres nacions arabs, que es sumaren a la rebel·lió.[cal citació]

    Qualificats com revolucions per la premsa internacional, la cadena de conflictes va començar amb la revolució tunisiana, al desembre de 2010. No obstant això, Noam Chomsky, cèlebre filòsof i activista nord-americà, considera que les protestes d'octubre de 2010 al Sàhara Occidental van ser el punt de partida de les revueltas.9 En un primer moment, la premsa occidental la va denominar també com a «revolució democràtica árabe».[cal citació]

    Causes i conseqüències[modifica]

    Tunísia va experimentar una sèrie de conflictes durant els tres anys previs a la primavera àrab, el més notable es produeix a la zona minera de Gafsa el 2008, on les protestes van continuar durant molts mesos. El catalitzador per a l'escalada de protestes va ser la autoimmolació Mohamed Bouazizi a Tunísia. Les protestes van seguir fins a la revolució demòcrata.[cal citació]

    La revolució democràtica àrab és considerada la primera gran onada de protestes laiques i democràtiques del món àrab al segle XXI. Les protestes, d'índole social i en el cas de Tunísia, recolzada per l'exèrcit, van estar causades per factors estructurals i demogràfics, unes condicions de vida dures arrelades en la desocupació, al que s'afegien règims corruptes i autoritaris. Segons explica Pere Fonts des del PSOL aquests règims, nascuts dels nacionalismes àrabs d'entre les dècades de 1950 i 1970, es van anar convertint en governs repressors que impedien una oposició política creïble que va donar lloc a un buit omplert per moviments islamistes de diversa índole. Juan Goytisolo llista altres causes de les males condicions de vida, a més de la desocupació i de la injustícia política i social dels seus governs; aquestes radiquen en la manca de llibertats, l'alta militarització dels països i la manca d'infraestructures en llocs on tot el benefici d'economies creixents va a parar a mans d'uns pocs corruptos. Manuel Castells les amplia amb els empresonaments foscos.[cal citació]

    Alguns havien analitzat per què aquestes revolucions no van poder ocórrer abans en el món àrab. S'ha dit que fins a la Guerra Freda els països àrabs supeditaven els seus interessos nacionals als de les superpotències nord-americana i soviètica, enfrontades per l'hegemonia global. No és fins a la fi de la Guerra Freda quan, llevat d'excepcions, es permet a aquests països més llibertat política, coincidint amb un ampli procés de globalització que va difondre les idees d'Occident i que a finals de la primera dècada del segon mil·lenni va acabar per tenir una gran presència de les xarxes socials, que el 2008 es van imposar a Internet. La Xarxa, al seu torn, va implementar la seva presència a la dècada dels 2000 gràcies als plans de desenvolupament de la Unió Europea. La majoria dels manifestants van ser joves (no en va les protestes d'Egipte han rebut el nom de revolució dels joves), propers a Internet i la principal diferència amb les seves generacions predecessores és que compten amb estudis bàsics, i fins i tot de vegades superiors i universitarios.33 Immanuel Wallerstein considera la Primavera àrab actual com una segona rebel·lió àrab, hereva del que s'anomena esperit o corrent de 1968 anticolonialista -davant l'exterior- i antiautoritària -enfront del interior- que no va arribar a triomfar en el seu dia i que ara torna a ressorgir -encara amb contradiccions-, i que s'ha d'entendre com a part fonamental dels moviments mundials de protestes (protestes a Grècia de 2010-2011, Moviment 15-M, Mobilització estudiantil a Xile de 2011-2013, Moviment #Yosoy132 a Mèxic, movilizaciones estudiantils a Colòmbia de 2011 i 2012, Occupy Wall Street, vagues a la Xina el 2011).[cal citació]

    Paper de les xarxes socials[modifica]

    Les xarxes socials van ser l'eina mitjançant la qual els col·lectius àrabs de ideologies anàlogues sobre la decadent situació de la seva població, es reunien virtualment i organitzaven i difoníen les manifestacions arreu. Gràcies a l'abast mundial sense fronteres que proporcionen les xarxes, la situació de la població àrab va ser ràpidament coneguda internacionalment. Tant és així que la causa va esdevenir Trending Tòpic a Twitter, obtenint una amplia repercussió mundial. La digitalització del conflicte a les xarxes va causar un impacte de tals magnituds que diversos governs, com per exemple, el d'Egipte, va tallar internet i totes les connexions internacionals immediatament, aillant al poble de la seva eina més poderosa. Actualment, les xarxes socials com Facebook i Twitter són considerades com una icona de les revolucions de la Primavera Àrab.

    Cronologia[modifica]

    Inici País Fi Tipus de protestes Reacció Morts
    9 d'octubre de 2010 Sàhara Occidental Sàhara Occidental 9 de novembre de 2010 Campament de protesta, protestes multitudinàries i atacs d'oficines del govern. Negociacions entre el Ministeri de l'Interior del Marroc i el comitè del campament de protesta (Nov. 4-5), intervenció de la policia par desmantellar el campament (Nov. 8), disturbis a Al-Aaiun i altres poblacions, enfrontaments entre manifestants saharauis i policia i colons marroquins (Nov. 8-9), cese del governador d'Al-Aaiun (Nov. 26). 18 (Marroc oficial)
    38 (Front Polisario)
    18 de desembre de 2010 Tunísia Tunísia
    Revolució:
    Immolació pel foc de Mohamed Bouazizi; manifestacions multitudinàries per tot el país; ocupació d'espais públics; atacs d'oficines del partit al govern i també d'algunes comissaries de policia.
    Derrocament del president Ben Ali[11] i del primer ministre Ghannouchi; dissolució de la policia política i de l'antic partit governamental; alliberament dels presos polítics[12] 223+[13][14]
    28 de desembre de 2010 Algèria Algèria
    Multitudinàries:
    manifestacions; immolacions.
    El president Bouteflika promet el final de l'estat d'emergència promulgat des de fa 19 anys en un futur molt proper (3 febr.), el primer ministre Ahmed Ouyahia diu que l'estat d'emergència serà eliminat a finals de mes (16 Feb).(2/16).[15] 8
    13 de gener de 2011
    15 de febrer de 2011
    Flag of Libya (1977–2011).svg Líbia
    Revolta armada:
    manifestacions per tot el país contra l'oligarquia i la corrupció. Les protestes més importants van començar a Bengasi i es van escampar a altres ciutats;[16] xocs violents entre els manifestants i els seguidors del govern i la policia, producte de la forta repressió. Opositors al règim controlen diverses ciutats incloent Misurata i Bengasi i envolten Trípoli. L'oposició constitueix un govern paral·lel reconegut per diversos països i per la Lliga Àrab.
    El govern libi promet inicialment millores en habitatge i economia.[17] Davant de protestes, ataca militarment opositors i aconsegueix recuperar territori, envoltant Bengasi i Misurata. Les Nacions Unides rebutgen les accions de Gaddafi, embarguen béns del govern a l'estranger i posteriorment estableixen una zona d'exclusió aèria. Una coalició internacional executa accions militars contra l'exèrcit lleial a Gaddafi. 5.000 (?)
    14 de gener de 2011 Jordània Jordània
    Menors:
    manifestacions
    Canvi de govern: el rei Abdallah II anuncia la caiguda del Primer Ministre i la convocatòria d'un nou govern.[18] 0
    17 de gener de 2011 Mauritània Mauritània 17 de gener de 2011
    Menors:
    immolació
    1
    17 de gener de 2011 Sudan Sudan 1 de febrer de 2011
    Menors:
    manifestacions
    1
    17 de gener de 2011 Oman Oman 17 de gener de 2011
    Menors:
    manifestacions
    El sultà Qaboos anuncia un increment en el salari mínim dels empleats del sector privat de 140 rials (268 ? ) als 200 rials (382 ? ).[19] 0
    18 de gener de 2011 Iemen Iemen
    Multitudinàries:
    protestes a nivell nacional; disturbis
    President Salih anuncia que no es presentarà a les eleccions de 2013 (2 de febrer)[20] 10.[21]
    20 de gener de 2011 Albània Albània
    Menors:
    manifestacions poc massives però violentes.[22]
    0
    21 de gener de 2011 Aràbia Saudita Aràbia Saudita
    Menors:
    La policia deté les protestes 15 minuts després d'haver començat. Entre 30 i 50 detinguts. 4
    25 de gener de 2011 Egipte Egipte 3 de juliol de 2013
    Revolució:
    immolacions; importants aldarulls als carrers; protestes per tot el país; atacs contra comissaries i oficines; enfrontament entre protestants i afins al govern; ocupació d'espais públics.
    Caiguda del govern de Mubarak 365.[23]
    26 de gener de 2011 Síria Síria Immolacions; manifestacions pacífiques i, després de la repressió policial amb víctimes, multitudinàries; destrosses de símbols del poder, Revolta a Síria de 2011. El president Bashar al-Assad promet reformar el govern (31 de gener).[24][25] 3
    30 de gener de 2011 Líban Líban Manifestacions; enfrontaments entre la policia antiavalots i els partidaris de Saad Hariri 0
    30 de gener de 2011 Marroc Marroc
    Multitudinàries:
    immolacions; el moviment del 20 de febrer[26] reclama "igualtat, justicia social, ocupació, habitatge, educació i salaris més alts".
    El rei Mohammed VI anuncia reformes a la Constitució del Marroc.[27] 5.[28]
    1 de febrer de 2011  Djibouti Djibouti 1 de febrer de 2011
    Menors:
    manifestacions
    0
    10 de febrer de 2011 Iraq Iraq
    Multitudinàries:
    immolaciones; manifestacions a diverses ciutats. Dia de la ira
    El primer ministre Nuri Al Maliki anuncia que no es presentarà per un tercer mandat (5 de febrer).[29] 6
    13 de febrer de 2011 Somàlia Somàlia
    Menors:
    manifestacions
    5.[30]
    14 de febrer de 2011 Bahrain Bahrain
    Multitudinàries:
    manifestacions massives; ocupació dels principals espais públics
    El rei Hamad promet 1.000 dinars ($2.652) per família.[31] El 22 de febrer el rei decideix alliberar els presos polítics.[32] 6
    14 de febrer de 2011 Iran Iran
    Multitudinàries:
    manifestacions massives; ocupació d'espais públics
    3
    18 de febrer de 2011 Kuwait Kuwait
    Menors:
    manifestacions
    0
    Víctimes totals: entre 3.500 i més de 10.000

    Referències[modifica]

    1. Korotàiev A., Zinkina J. Egyptian Revolution: A Demographic Structural Analysis. Entelequia. Revista Interdisciplinar 13 (2011): 139–169.
    2. «The Arab World's 'Unprecedented' Protests» (en anglès). Council on Foreign Relations, 20-01-2011.
    3. Bakri, Nada; Goodman, J. David. «Thousands in Yemen Protest Against the Government» (en anglès). The New York Times, 27-01-2011.
    4. «Gadafi: "No dejaré Libia. Moriré como un mártir"» (en castellà). La Vanguardia, 25-02-2011. [Consulta: 25 febrer 2011].
    5. «Mauritanie: mécontent du régime, un homme s'immole par le feu à Nouakchott» (en francès). Le Parisien, 17-01-2011.
    6. «Man dies after setting himself on fire in Saudi Arabi» (en anglès). BBC News, 23-01-2011.
    7. Muawia, Amani. «Sudan opposition leader arrested» (en anglès). Press TV, 19-01-2011.
    8. Cassel, Matthew. «Lebanon convulses on 'Day of Rage'» (en anglès). Al-Jazeera, 27-01-2011.
    9. «Protest spreads in the Middle East» (en anglès). The Boston Globe, 26-01-2011.
    10. «El germen de la revolta tunisiana es reprodueix en altres països àrabs». 3cat24.cat, 29-01-2011. [Consulta: 29 gener 2011].
    11. «Tunisia President Ben Ali 'will not seek new term'». BBC News, 13-01-2011.
    12. «Tunisia forms national unity government amid unrest». BBC News, 17-01-2011.
    13. «Tunisia protests against Ben Ali left 200 dead, says UN». BBC News, 01-02-2011.
    14. «4 dead in Tunisia after renewed violence». CTV News, 27-02-2011.
    15. . «Algeria to End State of Emergency, PM Says'». VOA News, 17-02-2011. [Consulta: 17 febrer 2011].
    16. «Protests in Libya», 16-02-2011.
    17. «Libia está al borde de una guerra civil», 20-02-2011.
    18. . King Abdullah Ii of Jordan sacks government amid street protests, The Telegraph, February 1, 2011.
    19. . Bahrein protesters urgeix visqui pressure on rulers, The Washington Post, February 16, 2011.
    20. . «Yemen President Ali Abdullah Saleh 'to quit in 2013'». BBC News, 02-02-2011. [Consulta: 2 febrer 2011].
    21. . «6 days Yemen uprising leaves 10 killed». PressTV, 17-02-2011. [Consulta: 17 febrer 2011].
    22. . «Violentas protestas en Albania contra el Gobierno», 21-01-2011.
    23. . http://dostor.org/society-and-people/variety/11/february/16/36406
    24. . Syria's Assad talks of reform as protests loom, washingtontimes.com, February 15, 2011.
    25. . Syria Strongman: Time for 'Reform', wsj.com, February 15, 2011.
    26. . [1]
    27. . El rei del Marroc anuncia una reforma "global" de la Constitució que retalla els seus poders, El País, 9 de març de 2011, consultat el mateix dia.
    28. . [2]
    29. . Iraqi prime minister won't run for third term, msnbc.com, February 5, 2001.
    30. . http://www.nytimes.com/2011/02/16/world/africa/16briefs-Somalia.html
    31. . Bahrain's king gives out cash ahead of protests, Reuters, 11 de febrer de 2011
    32. . Notícia en 20minutos.es

    Vegeu també[modifica]

    Enllaços externs[modifica]

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primavera Àrab Modifica l'enllaç a Wikidata