Juan Goytisolo i Gay

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJuan Goytisolo i Gay
Juan-goytisolo.jpg
Biografia
Naixement (es) Juan Goytisolo Gay
6 de gener de 1931
Barcelona, Barcelonès
Mort 4 de juny de 2017(2017-06-04) (als 86 anys)
Marràqueix, Marroc
Lloc d'enterrament Cementiri espanyol de Larraix (Marroc) 
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Educat a Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació Escriptor i periodista
Gènere artístic Novel·la i assaig
Moviment Generació del 50
Família
Cònjuge Monique Lange Tradueix (1956–1996)
Germà o germana
Premi rebut

Lloc web lloc web
IMDB: nm0333093
Modifica dades a Wikidata

Juan Goytisolo i Gay (Barcelona, 1 de juny de 1931 - Marràqueix, Marroc, 4 de juny de 2017)[1] fou un escriptor i periodista català en castellà. Provinent d'una petita família burgesa, va haver d'exiliar-se a París, on treballà com a editor per a Gallimard. Va impartir classes en diverses universitats americanes i fou articulista del diari El País. Des de 1997 vivia al Marroc, on l'Institut Cervantes va batejar la biblioteca de la seva seu a Tànger amb el seu nom. El 2008 el Ministeri de Cultura espanyol va atorgar-li el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles en reconeixement a la seva trajectòria. Fou escollit guanyador del Premi Cervantes en l'edició del 2014.[2][3]

Era germà dels també escriptors José Agustín Goytisolo (1928-1999) i Luis Goytisolo (1935).[4]

Biografia[modifica]

Tercer de quatre fills (Marta, José Agustín, Juan i Luis) d'un matrimoni barceloní de classe mitjana, aviat va conèixer les penúries de la guerra: fam i, molt especialment, la mort de la seva mare, Julia Gay, a mitjans de març de 1938 en un bombardeig a Barcelona per part de l'aviació italiana quan Juan només tenia set anys. Una vegada acabada la Guerra Civil, va estudiar al col·legi de jesuïtes de Sarrià i, posteriorment, al col·legi de la Bonanova dels Germans de les Escoles Cristianes. El 1948 va ingressar a la Universitat de Barcelona, en la que va començar la carrera de Dret amb la intenció de convertir-se en diplomàtic. Durant la seva època universitària va descobrir la literatura contemporània i va manifestar inequívocament el seu ateisme.

Malgrat que la seva afició literària el va animar a escriure novel·les des dels catorze anys, la seva primera obra publicada, Juegos de manos, és de 1954, data en què va abandonar la universitat. En un dels seus viatges a París, va conèixer a Monique Lange, amb la que va compartir gran part de la seva vida. El 1956 va complir sis mesos de servei militar como a sergent a Mataró, fet que inspiraria elements dels relats La guardia i Aquí abajo, inclosos en el llibre Para vivir aquí. Aquell mateix any es va instal·lar a la capital francesa i va començar a treballar com a assessor literari de l' editorial Gallimard. A partir d'aquesta data va residir a diferentes localitats de fora d'Espanya: París, TàngerMarràqueix... Entre 1969 i 1975 va exercir de professor de literatura a universitats de CalifòrniaBoston i Nova York; d'aquesta època son les seres ediciones de la novel·la picaresca del segle XVII Vida de Estebanillo González, hombre de buen humor i la combativa antologia de l'heterodoxe decimonònic José María Blanco White, escrita amb l'evident intenció subterrània d'atacar en doble lectora el tancat règim franquista, que va prohibir o va censurar diversas de les seres obres i va mantener, per mitjà de la Premsa oficial, una contínua hostilitat vers l'escriptor. En paraules de Jordi Amat, volia «destruir la tradició carca d’una pàtria zombi i invalidar la llengua castissa del sistema que ocultava la realitat de la misèria, la intolerància i la repressió[5]».

Malgrat que sempre va mantenir unes fermes conviccions ideològiques que són indestriables de la seva obra, va mantenir-se sempre totalment independent d'organitzacions polítiques. Pel que fa a la seva relació amb Espanya, va cultivar una relación d'amor a la seva llengua i literatura alhora que un deliberat intent d'allunyament (intent que no sempre va ser capaç d'observar). Des de final dels anys 60, la seva passió pel món àrab es va integrar a les seves creacions fins a convertir-se en element fonamental de la seva obra, especialment de l'assagística.

Va cultivar l'assaig, la narrativa, el reportatge, la literatura de viatges i les memòries. La publicació de les seves obres fora d'Espanya el va convertir en un dels intel·lectuals espanyols més influents a l'estranger. Va publicar articles a la premsa espanyola, en particular a El País, mitjà del que va ser corresponsal de guerra a Txetxènia i Bòsnia. Va ser un crític de la civilització occidental, a la que va contemplar des d'una òptica perifèrica. Des de la mort de la seva dona, Monique Lange, el 1996, va fixar la seva residència a Marràqueix. A la seva autobiografia en dos volums (Coto vedado i En los reinos de taifa), Goytisolo parla de com va saber que era homosexual i del seu diàleg íntim, intel·lectual i sincer amb Monique Lange (la dona de la seva vida) i amb Genet (el seu gran mestre), i suposa, segons l'escriptor i expert en l'obra de Juan Goytisolo, Jorge Carrión, la seva gran aportació a la literatura testimonial de la llengua castellana.[6]

La seva primera novel·la, Juegos de manos, va ser adaptada el 1980 per el realitzador Enzo Tarquini al telefilm italià Gioco di morte, del que Goytisolo és coguionista.

El compositor José María Sánchez-Verdú va adaptar lliurement la novel·la Las virtudes del pájaro solitario de Goytisolo a l'òpera El viaje a Simorgh, estrenada el 4 de maig de 2007 al Teatro Real de Madrid.

Últims anys[modifica]

El 2012 Juan Goytisolo va afirmar que deixava la narrativa per sempre: «És definitiu. No tinc res a dir i és millor que calli. No escric per diners ni al dictat dels editors». Va continuar, això sí, amb els assaigs literaris i va debutar en poesia. De la publicació del seu primer poemari va dir: «Són nou, ni un més ni un menys. Quan vaig deixar la narrativa van passar una mena de grup de cigonyes que em van deixar aquests poemes».

Va morir el 4 de juny de 2017 a MarràqueixMarroc, als 86 anys d'edat. Va ser enterrat el dilluns 5 de juny de 2017 al cementiri civil de Larraix, localitat a prop de Tànger. En la seva làpida es pot llegir: «Juan Goytisolo. Escriptor. Barcelona 1931-Marràqueix 2017». Al seu costat hi ha la tomba de l'escriptor Jean Genet, mort el 1986. A la cerimònia van prendre la paraula el seu marmessor, José María Ridao, l'arabista Lola López Enamorado i la seva traductora al francès, Alin Schulman, que va citar uns versos de Federico García Lorca: “Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace, un español tan claro y tan rico en aventuras”. El Conseller de cultura de l'ambaixada d'Espanya, Pablo Sanz, va parlar en representació de l'ambaixador Ricardo Díez-Hochleitner.

Obra[modifica]

Narrativa:

  • Juegos de manos (1954).
  • Duelo en el Paraíso (1955).
  • El circo (1957). Trilogia El mañana efímero.
  • Fiestas (1958). Trilogia El mañana efímero.
  • La resaca (1958). Trilogia El mañana efímero.
  • Para vivir aquí (1960). Contes
  • La isla (1961).
  • La Chanca (1962).
  • Fin de Fiesta. Tentativas de interpretación de una historia amorosa (1962). Contes
  • Señas de identidad (1966). Trilogia Álvaro Mendiola.
  • Reivindicación del conde don Julián (1970). Trilogia Álvaro Mendiola.
  • Juan sin Tierra (1975). Trilogia Álvaro Mendiola.
  • Makbara (1980).
  • Paisajes después de la batalla (1982).
  • Las virtudes del pájaro solitario (1988).
  • La cuarentena (1991).
  • La saga de los Marx (1993).
  • El sitio de los sitios (1995).
  • Las semanas del jardín (1997).
  • Carajicomedia (2000).
  • Telón de boca (2003).
  • Novelas y ensayo 1954 - 1959. Obras completas vol. I (2005).
  • Obra completa vol. II (narrativa y relatos de viaje) (2006).
  • Obras completas vol. III (novelas de 1966 a 1982) (2006).
  • Obras completas vol. IV (novelas de 1988 a 2003) (2008).
  • Obras completas vol. V (autobiografía y viajes al mundo islámico) (2008).

Assaig:

  • Problemas de la novela (1959). Literatura.
  • Furgón de cola (1967).
  • España y los españoles (1979). Historia i política.
  • Crónicas sarracinas (1982).
  • El bosque de las letras (1995). Literatura.
  • Disidencias (1996). Literatura.
  • De la Ceca a la Meca. Aproximaciones al mundo islámico (1997).
  • Cogitus interruptus (1999).
  • El peaje de la vida (2000). Amb Sami Naïr.
  • El Lucernario: la pasión crítica de Manuel Azaña (2004).
  • La saga de los Marx (2005).
  • Contra las sagradas formas (2007).
  • Ensayos escogidos (2008).

Altres:

  • Campos de Níjar (1954). Viatges
  • Pueblo en marcha. Tierras de Manzanillo. Instantáneas de un viaje a Cuba (1962). Viatges
  • Obra inglesa de Blanco White (1972). Edició.
  • Coto vedado (1985). Memòries.
  • En los reinos de taifa (1986). Memòries.
  • Alquibla (1988). Guió.
  • Estambul otomano (1989). Viatges.
  • Aproximaciones a Gaudí en Capadocia (1990). Viatges
  • Cuaderno de Sarajevo (1993). Viatges
  • Argelia en el vendaval (1994). Viatges
  • Paisajes de guerra con Chechenia al fondo (1996). Viatges
  • Lectura del espacio en Xemaá-El-Fná (1997).
  • El universo imaginario (1997).
  • Diálogo sobre la desmemoria, los tabúes y el olvido (2000). Diàleg amb Günter Grass.
  • Paisajes de guerra: Sarajevo, Argelia, Palestina, Chechenia (2001).
  • Pájaro que ensucia su propio nido (2001). Articles
  • Memorias (2002).
  • España y sus Ejidos (2003).

Les seves obres han estat traduïdes per Peter Bush.

Referències[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Ana María Matute
Premi Nacional de les Lletres Espanyoles
2008
Succeït per:
Rafael Sánchez Ferlosio