Estat nació

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'estat nació[1] és una unitat política formada per un estat en què els seus membres se senten units per una identitat comuna basada en el concepte de nació. La identitat nacional es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. També es basteix sovint sobre mites —com un passat gloriós, unes qualitats incomparables o una raça— o contraposant-se a altres identitats nacionals. Els estats nació han perdurant en el temps, a diferència de les ciutats estat, pel seu pes poblacional, però també perquè els seus nacionals surten en defensa d'aquesta quan és atacada. En els estats nació l'autoritat política i la població es retroalimenten, mentre que la primera reforça la identitat nacional a través d'institucions estatals com les lleis, els mitjans de comunicació o el sistema educatiu, la població nacional resulta més disposada a acceptar l'autoritat i defensar-la d'amenaces. Si bé l'estat com a organització política comença a originar-se al voltant de les monarquies en els segles XIII-XVIII,[2] la idea de nació parteix del romanticisme alemany de finals del segle XVIII. Els dos conceptes conflueixen en els estats nació, en els quals l'element territorial i poblacional de l'estat correspon amb el de la nació i el poder polític emana d'aquesta, que és representat en una parlament, que expressa la voluntat nacional.[1][3]

Altrament dit, un estat nació és un estat que s'identifica amb un poble i amb una llengua; és l'estat del poble X i funciona en la llengua X. En la immensa majoria de casos, els estats del món tendeixen a presentar-se com a estats nació, tot i que gairebé sempre són de composició plurinacional o multinacional i, en un grau o altre, apliquen polítiques d'absorció lingüístico-cultural envers els al·lòfons.[4]

L'estat nació es considera que es va erigir com un mecanisme polític per a delimitar el poder i influències de les potències europees en els diferents territoris on es discutia l'hegemonia sobre els pobles. L'estat nació veu la llum, històricament, mitjançant el tractat de Westfàlia firmat el 1648, al final de la guerra dels 30 anys i que buscava una sortida a les lluites de religions iniciades per les reformes protestant. El principi bàsic d'aquest tractat és l'equilibri de poders dels diferents estats d'Europa, i per fer-ho es va recórrer a la fórmula de l'estat nació i el reconeixement internacional de certa tolerància política i religiosa en el desenvolupament intern de cada estat.[cal citació] Mitjançant aquest tractat s'acaba amb l'antic ordre dels estats feudals, controlats i privatitzats per un títol nobiliari, que no mantenia cap correlació amb fronteres, nacions, pobles, correlacions i es limitaven a una explotació medieval dels dominis. A partir d'aquí, es dóna pas a organitzacions territorials i poblacionals definides al voltant d'un govern que reconeix els seus límits espacials, i per tant, de poder.[5][6][7]

Desenvolupament de l'estat nació[modifica]

Dos vies diferents han portat a la creació d'estats nació. Per una banda, un estat preexistent que construeix una nació (en anglès, nation-building), per altra banda, uns individus amb una identitat nacional que creen un estat (state-building). En el primer cas, els estats impulsen la construcció de la nació a través d'instruments estatals —com l'educació pública, el servei militar, l'església oficial o la burocràcia— destinats a homogeneïtzar la identitat col·lectiva amb diversos atributs diferenciadors. La idea implícita és que «cada estat ha de comptar amb la seva pròpia nació». Exemples d'aquest procés els trobem a Espanya, França o diversos estats descolonitzats. Per contra, en el segon cas, els individus amb una identitat nacional es mobilitzen per reivindicar una personalitat política i la creació d'un estat propi. La consigna implícita seria que «cada nació tingui el seu propi estat». Exemples d'aquest tipus, són la unificació alemanya i la unificació italiana del segle XIX.[8]

El progrés de l'estat modern, no va consistir només en un desplaçament de les velles institucions, sinó la seva destrucció, creant un ordre social nou (liberal, burgès i capitalista), en eliminar les velles formes estamentals d'origen feudal de l'Antic Règim mitjançant un triple procés revolucionari: Revolució liberal, Revolució burgesa i Revolució Industrial. No obstant això, el procés està lluny de ser una revolució instantània, perquè tot i que es van produir periòdicament esclats revolucionaris (Guerra dels Vuitanta anys, Revolució anglesa, Revolució americana, Revolució Francesa, Revolució de 1820, Revolució de 1830, Revolució de 1848), com procés de llarga durada el que es va produir va ser una lenta evolució i transformació de les monarquies feudals. Primer es van transformar en monarquies autoritàries i després a monarquies absolutes, que durant l'Antic Règim van ser conformant la personalitat de nacions i estats basant-se en aliances territorials i socials canviants de la monarquia; tant d'unes monarquies amb altres com de cada monarquia en el seu interior: socialment amb l'ascendent burgesia i amb els estaments privilegiats, i espacialment amb el manteniment o vulneració dels privilegis territorials i locals (furs).[cal citació] L'estat nació sorgeix cap a l'any 1648 amb el Tractat de Westfàlia, i les institucions polítiques d'aquesta entitat es desenvolupen fins a la maduració el 1789 amb la Revolució Francesa amb models d'agrupació al voltant d'una autoritat central. La primera plasmació política textual d'aquest procés intel·lectual van ser els textos de la Revolució Americana: la Declaració d'Independència dels Estats Units (4 de juliol de 1776) i la Constitució dels Estats Units del 1787.[9]

La creació de l'estat a partir d'una nació, ha seguit un patró semblant històricament. Primerament, recupera i recrea la llengua nacional, que depura d'influències d'altres llengües. Busquen i publiquen documents i obres literàries escrites en aquesta llengua, especialment aquelles més antigues. Paral·lelament, fan una recerca històrica per proporcionar arguments històrics a les reivindicacions. Adopten símbols oficials, com ara himnes i banderes. Recuperen el folklore i qualsevol manifestació cultural que pugui servir de testimoni de la identitat nacional. Finalment, el moviment reclama sobirania nacional, encara que pot formar part d'un estat multinacional amb certa autonomia, la seva aspiració és la independència de qualsevol autoritat aliena.[10][11]

Les diferents escoles de ciència política, defineixen de diverses maneres el concepte de l'estat nació, però en la majoria dels casos es reconeix que les nacions, grups humans identificats per característiques culturals, tendeixen a formar estats amb base a aquestes similituds. Cal anotar que sota aquesta òptica la nació és un agrupament humà, delimitat per les similituds culturals (llengua, religió) i físiques (tipologia). Un estat pot albergar a diverses nacions en el seu espai territorial i una nació pot estar dispersa a través de diversos estats.[12]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 TERMCAT, Centre de Terminologia «estat nació». Diccionari de relacions internacionals [Barcelona], 2018.
  2. Oleart, Oriol «L'Estat modern». La creació del dret i la ciència jurídica a l’època moderna (del naixement de l’Estat a la fi de l’Antic Règim, segles XV-XVIII). UOC, pàg. 12-19.
  3. Vial Dumas, Manuel José «La Ilustración, el Estado y las crisis de la modernidad». FUOC, 2020, pàg. 25-28.
  4. [Connor, Walker «A Nation is a Nation, is a State, is an Ethnic Group, is a...». Ethnic and Racial Studies, 1, 4, 1978, pàg. 377–400. DOI: 10.1080/01419870.1978.9993240.
  5. Peter Radan. The break-up of Yugoslavia and international law. Psychology Press, 2002, p. 14. ISBN 978-0-415-25352-9 [Consulta: 25 novembre 2010]. 
  6. Alfred Michael Boll. Multiple nationality and international law. Martinus Nijhoff Publishers, 2007, p. 67. ISBN 978-90-04-14838-3 [Consulta: 25 novembre 2010]. 
  7. Daniel Judah Elazar. Covenant and civil society: the constitutional matrix of modern democracy. Transaction Publishers, 1998, p. 129. ISBN 978-1-56000-311-3 [Consulta: 25 novembre 2010]. 
  8. Vallès, Josep Mª; Martí i Puig, Salvador. «Los elementos constitutivos del estado: población, territorio, soberanía». A: Ciencia política: un manual (en castellà). 3. Barcelona: Editorial Planeta, 2015, p. 146-153. ISBN 978-84-344-2267-4. 
  9. «UNITED for Intercultural Action». united.non-profit.nl. Arxivat de l'original el 2006-10-04. [Consulta: 3 maig 2017]. and Hobsbawm, Eric; Ranger, Terence. The Invention of Tradition. Nova York: Cambridge University Press, 1992. ISBN 0-521-43773-3.  Melman, Billie «Claiming the Nation's Past: The Invention of an Anglo-Saxon Tradition». Journal of Contemporary History, 26, 3/4, 1991, pàg. 575–595. DOI: 10.1177/002200949102600312. JSTOR: 260661.
  10. Arola, Miguel; Ledesma, Manuel Pérez. Contemporánea: La historia desde 1776 (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 2005, p. 105-106. ISBN 978-84-206-4765-4. 
  11. Vial Dumas, Manuel José «La Ilustración, el Estado y las crisis de la modernidad». FUOC, 2020, pàg. 25-28.
  12. Kohli, Atul. State-Directed Development: Political Power and Industrialization in the Global Periphery. Cambridge: Cambridge University Press, 2004, p. 1. ISBN 978-0-521-54525-9. 

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]