Estat nació

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Retrat de "La Ratificació del Tractat de Münster", un dels tractats que durien a la Pau de Westfàlia, on va néixer el concepte de l'"estat nació".

L'estat nació[1] és una unitat política formada per un estat en què els seus membres se senten units per una identitat comuna basada en el concepte de nació.[2][3][4][5] Es considera un concepte més precís que "país", atès que un país no necessita tenir un grup ètnic predominant.

La identitat nacional es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. També es basteix sovint sobre mites —com un passat gloriós, unes qualitats incomparables o una raça— o contraposant-se a altres identitats nacionals. Els estats nació han perdurant en el temps, a diferència de les ciutats estat, pel seu pes poblacional, però també perquè els seus nacionals surten en defensa d'aquesta quan és atacada. En els estats nació l'autoritat política i la població es retroalimenten, mentre que la primera reforça la identitat nacional a través d'institucions estatals com les lleis, els mitjans de comunicació o el sistema educatiu, la població nacional resulta més disposada a acceptar l'autoritat i defensar-la d'amenaces. Si bé l'estat com a organització política comença a originar-se al voltant de les monarquies en els segles XIII-XVIII,[6] la idea de nació parteix del romanticisme alemany de finals del segle XVIII. Els dos conceptes conflueixen en els estats nació, en els quals l'element territorial i poblacional de l'estat correspon amb el de la nació i el poder polític emana d'aquesta, que és representat en una parlament, que expressa la voluntat nacional.[1][7]

Altrament dit, un estat nació és un estat que s'identifica amb un poble i amb una llengua; és l'estat del poble X i funciona en la llengua X. En la immensa majoria de casos, els estats del món tendeixen a presentar-se com a estats nació, tot i que gairebé sempre són de composició plurinacional o multinacional i, en un grau o altre, apliquen polítiques d'absorció lingüístico-cultural envers els al·lòfons.[8]

L'estat nació es considera que es va erigir com un mecanisme polític per a delimitar el poder i influències de les potències europees en els diferents territoris on es discutia l'hegemonia sobre els pobles. L'estat nació veu la llum, històricament, mitjançant el tractat de Westfàlia firmat el 1648, al final de la guerra dels 30 anys i que buscava una sortida a les lluites de religions iniciades per les reformes protestant. El principi bàsic d'aquest tractat és l'equilibri de poders dels diferents estats d'Europa, i per fer-ho es va recórrer a la fórmula de l'estat nació i el reconeixement internacional de certa tolerància política i religiosa en el desenvolupament intern de cada estat.[cal citació] Mitjançant aquest tractat s'acaba amb l'antic ordre dels estats feudals, controlats i privatitzats per un títol nobiliari, que no mantenia cap correlació amb fronteres, nacions, pobles, correlacions i es limitaven a una explotació medieval dels dominis. A partir d'aquí, es dona pas a organitzacions territorials i poblacionals definides al voltant d'un govern que reconeix els seus límits espacials, i per tant, de poder.[9][10][11]

Dissociació entre estat i nació[modifica]

Les diferents escoles de ciència política defineixen de diverses maneres el concepte de l'estat nació, però en la majoria dels casos es reconeix que les nacions, grups humans identificats per característiques culturals, tendeixen a formar estats amb base a aquestes similituds. Cal anotar que sota aquesta òptica la nació és un agrupament humà, delimitat per les similituds culturals (llengua, religió) i físiques (tipologia). Un estat pot albergar a diverses nacions en el seu espai territorial i una nació pot estar dispersa a través de diversos estats.[12] Però també es pot trobar el concepte d''"entitat nacional" aplicat als països on hi ha diversos grups ètnics o lingüístics, com és el cas de Suïssa que, formada per una federació de cantons, reuneix poblacions parlant quatre llengües oficials. No obstant això, comparteixen una identitat nacional, una història nacional i un heroi nacional, Guillem Tell, i la seva unitat es va veure reforçada per una opció política arran de la guerra de Sonderbund ( 1847 ) i de la constitució federal ( 1848 ), que va posar fi a l'anterior ordre confederal.[13]

En qualsevol cas, hi ha diverses possibilitats:

  • Una nació pot no tenir un estat. De fet, algunes nacions sense estat tenen un territori, una població i un sentit de la seva pròpia identitat, però no tenen una organització política que pugui garantir la seva plena sobirania. Tenen, en el millor dels casos, una autoritat territorial. Alguns exemples inclouen la població del Quebec que és reconeguda pel Canadà com a nació dins de l'estat canadenc, les poblacions berbers del nord d'Àfrica o la població catalana que actualment té l'estatus a Espanya d'"autonomia regional», tot i autoproclamar-se nació en el seu estatut d'autonomia, i tindre una història que anterior a la mateixa creació de l'Estat espanyol.
  • Un estat pot englobar diverses nacions. Aquest va ser el cas de l'Imperi Austrohongarès, o el cas actual del Regne Unit, amb quatre nacions constituents: anglesa, gal·lesa, escocesa i irlandesa del nord.
  • Una nació pot incloure diversos grups ètnics. Aquest és avui el cas de Turquia, que només admet al seu sòl una nació turca formada per diferents ètnies (turcs, albanesos, àrabs, bosnians, kurds, lazes, gitanos, etc.).[14] Les reivindicacions de les minories nacionals, com les dels kurds, són reprimides. També seria el cas d'Espanya, on les minories nacionals tampoc són reconegudes.
  • Un estat es pot crear sense una veritable base nacional, per exemple com a successor d'un districte administratiu d'un antic imperi colonial desmantellat, però amb la voluntat de constituir una nació unificada en el marc de les seves fronteres. És el cas, per exemple, de determinats estats de l'Àfrica contemporània.

Abans de l'Estat nació[modifica]

A Europa, durant el segle XVIII, els estats clàssics eren els imperis multiètnics, l'Imperi Austríac, el Regne de França, el Regne d'Hongria,[15] l'Imperi Rus, l'Imperi Portuguès, l'Imperi Espanyol, l'Imperi Otomà, l' Imperi Britànic i nacions més petites. Aquests imperis multiètnics eren monarquies absolutes governades per un rei, emperador o sultà, la població pertanyia a molts grups ètnics, i es parlaven diverses llengües. Tot i això, l'imperi estava dominat per un grup ètnic, i la seva llengua era normalment la llengua de l'administració pública. La dinastia governant era generalment, però no sempre, d'aquest grup.

Mapa ètnic de l'Imperi austro-hongarès, dissolt el 1918

Aquest tipus d'estat no és específicament europeu: aquests imperis existien a Àsia, Àfrica i Amèrica. Les dinasties xineses, com la dinastia Tang, la dinastia Ming i la dinastia Qing, eren tots règims multiètnics governats per un grup ètnic dominant, els turcs, els han-xinesos i els manxús, respectivament. Al món musulmà, immediatament després de la mort de Mahoma l'any 632, es van establir califats,[16] estats islàmics sota el lideratge d'un successor polític-religiós del profeta islàmic Mahoma .[17] Aquestes entitats polítiques es van convertir en imperis transnacionals multiètnics.[18]

Alguns estats europeus petits no eren diversos ètnicament, però éssent estats dinàstics, governats per una casa reial, el seu territori podria expandir-se mitjançant matrimonis reials o fusionar-se amb un altre estat quan la dinastia es fusionés. En alguns llocs, especialment l'Alemanya, existien unitats territorials molt petites. Eren reconeguts pels seus veïns com a independents, i tenien el seu propi govern i lleis. Alguns eren governats per prínceps o altres governants hereditaris, alguns eren governats per bisbes o abats. Com que eren tan petits, però, no tenien una llengua o cultura separades: els habitants compartien la llengua de la regió circumdant.

En el cas europeu, alguns estats van ser simplement enderrocats per aixecaments nacionalistes al segle XIX. Les idees liberals del lliure comerç van jugar un paper en la unificació alemanya, que va ser precedida per una unió duanera, la Zollverein . Tanmateix, la guerra austro-prussiana, i les aliances alemanyes en la guerra francoprussiana, van ser determinants en la unificació. L'imperi austrohongarès i l'imperi otomà es van trencar després de la Primera Guerra Mundial, i l' imperi rus es va convertir en la Unió Soviètica després de la guerra civil russa.

Alguns dels estats més petits van sobreviure: els principats independents de Liechtenstein, Andorra, Mònaco i la república de San Marino. La Ciutat del Vaticà és un cas especial. Tots els Estats Pontificis més grans, excepte el mateix Vaticà, van ser ocupats i absorbits per Itàlia el 1870. La qüestió romana resultant es va resoldre amb l'ascens de l'estat modern sota els tractats del Laterà de 1929 entre Itàlia i la Santa Seu.

L'Estat modern[modifica]

El progrés de l'estat modern, no va consistir només en un desplaçament de les velles institucions, sinó la seva destrucció, creant un ordre social nou (liberal, burgès i capitalista), en eliminar les velles formes estamentals d'origen feudal de l'Antic Règim mitjançant un triple procés revolucionari: Revolució liberal, Revolució burgesa i Revolució Industrial. No obstant això, el procés està lluny de ser una revolució instantània, perquè tot i que es van produir periòdicament esclats revolucionaris (Guerra dels Vuitanta anys, Revolució anglesa, Revolució americana, Revolució Francesa, Revolució de 1820, Revolució de 1830, Revolució de 1848), com procés de llarga durada el que es va produir va ser una lenta evolució i transformació de les monarquies feudals. Primer es van transformar en monarquies autoritàries i després a monarquies absolutes, que durant l'Antic Règim van ser conformant la personalitat de nacions i estats basant-se en aliances territorials i socials canviants de la monarquia; tant d'unes monarquies amb altres com de cada monarquia en el seu interior: socialment amb l'ascendent burgesia i amb els estaments privilegiats, i espacialment amb el manteniment o vulneració dels privilegis territorials i locals (furs).[cal citació] L'estat nació sorgeix cap a l'any 1648 amb el Tractat de Westfàlia, i les institucions polítiques d'aquesta entitat es desenvolupen fins a la maduració el 1789 amb la Revolució Francesa amb models d'agrupació al voltant d'una autoritat central. La primera plasmació política textual d'aquest procés intel·lectual van ser els textos de la Revolució Americana: la Declaració d'Independència dels Estats Units (4 de juliol de 1776) i la Constitució dels Estats Units del 1787.[19]

Primavera de les nacions[modifica]

Revolució de març de 1848 a Berlín

A Europa, després de la Revolució de 1848Primavera dels pobles»), es van establir els «estats-nació» un darrere l'altre. Per exemple, l'Imperi Alemany i el Regne d'Itàlia van ser estats-nació nascuts per un moviment d'unificació, i a la Península Balcànica, el Regne de Sèrbia, el Principat de Montenegro , el Regne de Romania i el Principat de Bulgària a arrel de la independència de l'Imperi Otomà. També a Espanya hi ha un desig nacionalitzador, segons expresà l’Antonio Alcalà Galiano.

En el sistema nacional modern, la sobirania recau en el poble, que al mateix temps està obligat a pagar impostos, fer el servei militar i educar-se. La formació de l'estat-nació sovint es descriu com un "esdeveniment de desitjos" per a les persones interessades. No obstant això, a molts estats nació hi ha una diversitat social i ètnica que forçada a la uniformització pot causar incidents històricament greus.

Desenvolupament de l'estat nació[modifica]

La distinció entre Estat i Nació pot diferir segons els països i les èpoques. Es considera dos processos que duen a la creació d'un estat-nació:[20]

  1. L'estat preexistent construeix la nació (en anglès, nation-building) en base a les característiques de l'ètnia dominant, com ara l'idioma i tradicions, i en detriment d'altres ètnies esdevingudes minories nacionals. Els estats impulsen la construcció de la nació i un sentiment nacionalista a través d'instruments estatals —com l'educació pública, el servei militar, l'església oficial o la burocràcia— destinats a modelar nacionalment al ciutadà i homogeneïtzar la identitat col·lectiva amb diversos atributs diferenciadors. En alguns casos també s'empra la violència, com ara amb netejes ètniques i/o genocidis culturals. La idea implícita és que «cada estat ha de comptar amb la seva pròpia nació». Exemples d'aquest procés els trobem a Espanya, França, Turquia, la Xina, o diversos estats descolonitzats.
  2. En altres països (com a Suïssa o Alemanya) els ciutadans es reconeixen de la mateixa nació, manifesten la voluntat de conviure, i la nació precedeix l'Estat.[21] El ciutadà modela nacionalment l'estat, atès que els individus que comparteixen una identitat nacional creen un estat (state-building). La consigna implícita seria que «cada nació tingui el seu propi estat». Exemples d'aquest tipus, són la unificació alemanya i la unificació italiana del segle XIX.[22] Pel que fa a l'Alemanya, cal indicar l'acceleració causada per en Bismarck, atés que l'actual Estat alemany va ser fruit d'una política unionista deliberada d'aquest que va intentar, i va aconseguir, reunir sota la bandera de Prússia un mosaic d'estats independents, que compartien llengües germàniques, per tal d'augmentar el seu poder militar, polític i econòmic.

En la creació d'una nació a partir d'un estat, les elits de l'Estat empren les seves estructures per modelar als ciutadans, promovent la cultura, història, i valors de l'ètnia dominant vers les altres. Això comporta una biopolítica d'assimilació, folklorització, i àdhuc el genocidi cultural de les minories nacionals, i en el pitjor dels casos fins i tot la neteja ètnica o el genocidi.

La creació de l'estat a partir d'una nació, ha seguit un patró força constant històricament. Primerament, recupera i recrea la llengua nacional, que depura d'influències d'altres llengües. Busquen i publiquen documents i obres literàries escrites en aquesta llengua, especialment aquelles més antigues. Paral·lelament, fan una recerca històrica per proporcionar arguments històrics a les reivindicacions. Adopten símbols oficials, com ara himnes i banderes. Recuperen el folklore i qualsevol manifestació cultural que pugui servir de testimoni de la identitat nacional. Finalment, el moviment reclama sobirania nacional, encara que pot formar part d'un estat multinacional amb certa autonomia, la seva aspiració és la independència de qualsevol autoritat aliena.[23][24]

Les minories nacionals[modifica]

Vegeu també: Minoria nacional i Democràcia ètnica

La desviació més òbvia de l'ideal d'"una nació, un estat" és la presència de minories, especialment minories ètniques/culturals que difereixen de l'ètnia dominant/majoritària, i en la majoria de casos hi ha una idea clara que les minories són diferents del grup considerat nacional. Els gitanos i els jueus poden ser exemples històrics de grups que s'han assenyalat com a forasters.

Les accions vers les minories dins dels estats-nació han anat des de l'assimilació cultural obligada a l'expulsió, persecució, violència i àdhuc l'extermini. Les polítiques d'assimilació solen ser aplicades per l'estat, però la violència contra les minories no sempre és iniciada per aquest, pot produir-se en forma de violència popular com ara linxaments o pogroms. En aquest sentit, els estats nació són responsables d'alguns dels pitjors exemples històrics de violència contra minories nacionals

La majoria dels estats nació tenen lleis que, sobre el paper, protegeixen els drets de les minories, però no són tant els estats nació que accepten veritablement minories nacionals com a part del conjunt de la nació. Els sòrabs a l'Alemanya n'és un exemple: durant segles han viscut en estats de parla alemanya, envoltats d'una població d'ètnia alemanya molt més nombrosa, i no tenen cap altre territori històric. Actualment se'ls considera generalment part de la nació alemanya i són acceptats com a tals per la República Federal d'Alemanya, que garanteix constitucionalment els seus drets culturals. Dels milers de minories ètniques i culturals dels estats nacionals de tot el món, només unes poques tenen aquest nivell d'acceptació i protecció.

Exemples d'estats[modifica]

Bèlgica[modifica]

Bèlgica és un exemple clàssic d'estat que no és un estat-nació. L'estat es va formar per secessió del Regne Unit dels Països Baixos l' any 1830, la neutralitat i integritat del qual van ser protegides pel Tractat de Londres de 1839 ; així va servir d' estat amortidor després de les guerres napoleòniques entre les potències europees França, Prússia (després de 1871 l' Imperi alemany ) i el Regne Unit fins a la Primera Guerra Mundial, quan la seva neutralitat va ser trencada pels alemanys. Actualment, Bèlgica es divideix entre els flamencs al nord, la població de parla francesa al sud i la població de parla alemanya a l'est. La població flamenca al nord parla holandès, la població valona al sud parla francès o, a l'est de la província de Lieja, alemany. La població de Brussel·les parla francès o holandès.

La identitat flamenca també és cultural, i hi ha un fort moviment separatista propugnat pels partits polítics, el dretà Vlaams Belang i el Nieuw-Vlaamse Alliantie . La identitat valona francòfona de Bèlgica és lingüísticament diferent i regionalista . També hi ha el nacionalisme belga unitari, diverses versions d'un ideal dels Països Baixos i una comunitat de parla alemanya de Bèlgica annexada d' Alemanya el 1920 i reannexionada per Alemanya el 1940-1944. Tanmateix, aquestes ideologies són totes molt marginals i políticament insignificants durant les eleccions.

Espanya[modifica]

Vegeu també: Nacionalisme espanyol, Cronologia de la repressió del català, i Anticatalanisme

Si les monarquies antigues sovint reunien diferents regnes/territoris/ètnies sota una mateixa corona, en els estats-nació moderns les elits polítiques cerquen la uniformitat de la població, donant lloc al nacionalisme d'estat.[25][26] En el cas d'Espanya, la Monarquia espanyola regnava sobre diferents regnes, cadascún amb les seves particularitats culturals, lingüístiques i polítiques. Els reis havien de jurar els Furs de cada territori davant de les respectives Corts.

Mapa polític d'Espanya l'any 1850

Després de la Guerra de successió, partint del pòsit polític del Comte-duc d'Olivares i l'absolutisme d'en Felip V, l'assimilació de la Corona d'Aragó per la Corona castellana mitjançant els Decrets de Nova planta fou el primer pas en la creació de l'estat-nació espanyol. Com altres estats europeus contemporanis, la unió política és el primer pas en la creació de l'estat-nació espanyol, en aquest cas no sobre una base ètnica uniforme, sinó mitjançant la imposició de les característiques polítiques i culturals de l'ètnia dominant, en aquest cas la castellana, sobre les de les altres ètnies, esdevingues minories nacionals a assimilar.[27][28] De fet, des de la unificació política del 1714, les polítiques d'assimilació espanyoles vers els territoris catalanoparlants (Catalunya, País Valencià, les Illes, i part d'Aragó) i altres minories nacionals són una constant històrica.[29][30][31][32]

Es comença amb instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado", [33], i a partir d'aquí les accions, discretes o agressives, són continuades, i arriben fins al darrer detall, com ara, el 1799, la Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".[34] Aquestes polítiques nacionalistes, a vegades molt agressives[35][36][37][38], i encara vigents[39][40][41], han sigut i encara són la llavor dels reiterats conflictes territorials dins l'Estat.

El procés nacionalitzador s'accelerà el s. XIX, de forma paral·lela a l'origen del nacionalisme espanyol, el moviment social, polític i ideològic que intenta conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat. Els polítics de l'època eren conscients que tot i les polítiques agressives dutes fins aquell moment, no existia la "nació espanyola" uniforme i monocultural, com ho indicava el 1835 l’Antonio Alcalà Galiano, quan a les Cortes del Estatuto Real defensava

«fer de la nació espanyola una nació, que ni ho es ni ho ha sigut fins ara»

Construir la nació (com a França, és l'estat qui crea la nació i no el procés contrari) és un pensament que les elits espanyoles repeteixen constantment, i, per exemple, el podem trobar també en boca del feixista José Pemartín, cent anys després, admirat les polítiques modeladores alemanya i italiana:[38]

«Existeix un íntim i decisiu dualisme, tant en el feixisme italià com en el nacional-socialisme alemany. D'una banda se senti la doctrina hegeliana de l'absolutisme de l'Estat. L'Estat origina a la Nació, educa i forma la mentalitat de l'individu; és, segons l'expressió de Mussolini, l'ànima de l'ànima»[42]

Atés que el nucli de les nacions pivota en quatre eixos, són els que el nacionalisme espanyol ataca:

  • La història, construint una història a mida de la nova nació (Vegeu també: nacionalisme espanyol)
  • La cultura, sobre la base cultural de l'ètnia castellana
  • La llengua, monolíngüe castellana, en que les altres llengües s'accepten només com a folklorismes o en l'àmbit domèstic.
  • Autogovern i autonomia financera, les elits espanyoles en definitiva cerquen el poder.[38]

El tombant del segle XIX al XX i la primera meitat del s. XX han sigut els de més violència ètnica, coincidint amb el racisme que àdhuc arribà a identificar els estats amb races, en el cas espanyol amb una suposada raça espanyola sublimada en la castellana, de la que les minories nacionals eren formes degenerades de la primera a les que calia depurar.[38]

Ramón Menéndez Pidal

En aquest sentit, es poden trobar discursos d'extrangerització dels catalanoparalants, com ara, per exemple, un article titulat «Cataluña bilingüe», del Menéndez Pidal, on defensa el decret Romanones contra la llengua catalana, publicat a El Imparcial, el 15 de desembre de 1902: [38]

«… allí veuran que les Corts de la Confederació catalanoaragonesa mai van tenir per llengua oficial el català; que els reis d'Aragó, fins i tot els de dinastia catalana, empraven el català només a Catalunya, i usaven l'espanyol no només en les Corts d'Aragó, sinó que les relacions exteriors, el mateix amb Castella o Navarra, que amb els reis infidels de Granada, d'Àfrica o d'Àsia, perquè fins i tot en els dies de més importància de Catalunya l'espanyol s'imposava com a llengua del regne aragonès i el català es reservava per als assumptes peculiars del comtat català...»[43]

o l'article «Los Catalanes. A las Cortes Constituyentes», aparegut a diversos diaris, entre altres: El Dia d’Alacant, el 23 de juny de 1931, a El Porvenir Castellano i al Noticiero de Soria, el 2 de juliol de 1931, a l’Heraldo de Almeria el 4 de juny del 1931, remés per el «Comité pro-justicia», amb apartat de correus a Madrid: [38]

"Els catalanistes han declarat recentment que ells no són espanyols, ni volen ser-ho, ni poden ser-ho. També fa ja temps que diuen que són un poble oprimit, esclavitzat, explotat. S'imposa fer-los justícia... Que tornin a Fenícia o que vagin on vulguin admetre'ls. Quan les tribus catalanes van veure a Espanya i es van instal·lar en el territori espanyol que avui ocupen les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, que poc s'imaginaven que en elles anava a repetir-se el cas de l'esclavatge de les tribus d'Israel a Egipte!... Respectem la seva santíssima voluntat. Són eterns inadaptables... La seva cobardia i el seu egoisme no els deixen lloc per a la fraternitat... Així doncs, proposem a les Corts Constituents l'expulsió dels catalanistes...Ets lliure! La República t'obre de bat a bat les portes d'Espanya, la teva presó. Marxa't. Fora d'aquí. Torna a Fenícia, o ves-te on vulguis, que gran és el món..."[44]

El principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengues no castellanes, que al llarg dels darrers tres-cents anys ha intentat subsituir per el castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil. Per exemple, es poden recollir les declaracions del Queipo de Llano a l’article subtitulat «Contra Cataluña, la Israel del món modern», publicat al Diario Palentino el 26 de novembre de 1936, on deixa caure que a Amèrica consideren els catalans com «una raça d'hebreus, perquè es valen dels mateixos procediments que realitzen els hebreus en totes les nacions del Globus». Y considerant als catalans com a hebreus i tenint en compte el seu antisemitisme "La nostra lluita no és una guerra civil, sinó una guerra per la civilització occidental contra el món jueu", no es fa estrany que aquest mateix militar expressés clarament les seves intencions anticatalanes: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres seran arrossegats per les Rambles» [38] No era parlar per parlar, atès que en arribar a Barcelona els sollevats assaltaren casa seva, llençaren la seva enorme biblioteca al carrer i li calaren foc. En Fabra havia fugit a l'exili poc abans.[45]


Una altra mostra de l'agressivitat feixista vers la llengua catalana l'assenyala en Paul Preston a "L'Holocaust espanyol", [46] atès que durant la guerra civil pràcticament es derivà a un conficte ètnic:

“Els dies posteriors a l’ocupació de Lleida (…) els presoners republicans identificats com a catalans eren executats sense judici. Qui fos que sentissin parlar en català era molt possible que acabés arrestat. La brutalitat arbitrària de la repressió anticatalana va arribar a tal punt que Franco mateix va haver d’emetre una ordre disposant que s’havien d’evitar els errors que més tard es poguessin lamentar” (pàg. 459)

"Hi ha exemples de l’assassinat de pagesos no per cap més raó aparent que la de parlar català" (pàg. 463)

Després d'un possible intent de netega ètnica,[47][48] la imposició biopolítica del castellà durant la dictadura franquista, fins al punt de considerar-se un intent de genocidi cultural,[37][31] la democràcia consolidà un règim asimètric de bilingüisme, en el que progressivament s'ha teixit una teranyina de lleis i ajuds que priviligien el castellà[49][50][51][52][39][40][53][41] respecte el català, que esdevé la llengua feble del bilingüisme, i per tant, en absència d'altres estats on es parli, és sentenciat a la desaparició a mitjà o curt termini. En la mateixa linea, s'impedeix l'ús al Congrés espanyol,[54][55] i s'impedeix que sigui oficial a Europa, a diferència de llengües menys parlades com ara el gaèlic.[56] En altres àmbits institucionals, com ara la justícia, Plataforma per la Llengua ha denunciat catalanofòbia.[57] Les associacions Sobirania i Justícia i Drets també ho han denunciat en un acte al Parlament Europeu.

El juliol del 2013 Omnium cultural organitzà una trobada d'intel·lectuals catalans i madrilenys al Círculo de bellas artes per mostrar el suport a la reforma en marxa de l'estatut d'autonomia català que pretenia solucionar les tensions territorials, i entre altres coses, protegir millor la llengua catalana. Pel costat català es fletà un vol xarter un centenar de representants del món cultural, cívic, intel·lectual, artístic i esportiu de Catalunya, però pel costat espanyol, excepte Santiago Carrillo, polític provinent de la Segona República no acudí ningu més.[58] El posterior fracàs de la reforma estatutària respecte els seus objectius obriria la porta al creixement del sobiranisme català.[59]

A part de discriminacions lingüístiques per part de funcionaris públics[60], p.e. als hospitals[61], la prohibició actual d'emprar la llengua catalana a les institucions de l'Estat, com ara el Congreso,[62] tot i ser l'antiga Corona d'Aragó, amb tres territoris catalanoparlants, un dels cofundadors de l'actual estat espanyol, no és més que la continuació de l'estrangerització dels catalanoparlants del primer terç del s.XX, en ple auge del racisme d'estat i el feixisme.

Susceptible de ser classificada com a democràcia ètnica, actualment l’Estat espanyol només reconeix com a minoria nacional els gitanos, i n’exclou a catalans[63] (i per descomptat valencians i illencs), bascos i gallecs. Tot i això, és una evidència per a qualsevol observador extern que existeixen diversitats socials a l'Estat espanyol que responen a diverses categories de minoria nacional, com ara l'existència de minories lingüístiques a territoris ancestrals, per exemple.[64] Hi ha autors que apunten que la construcció de l'estat nació espanyol (i per tant la destrucció de les cultures no castellanes) és una política d'estat activa al marge dels règims polítics i color dels governs.[38]

Israel[modifica]

Israel es va fundar com a estat jueu el 1948. Les seves "Lleis bàsiques " el descriuen com un estat jueu i democràtic. La Llei bàsica: Israel com a estat-nació del poble jueu (2018) especifica explícitament la naturalesa de l'estat d'Israel com a estat-nació del poble jueu. Segons l' Oficina Central d'Estadística d'Israel, el 75,7% de la població d'Israel són jueus.[65] Els àrabs, que representen el 20,4% de la població, són la minoria ètnica més gran d'Israel. Israel també té comunitats molt petites d' armenis, circassis, assiris, samaritans.[66] També hi ha alguns cònjuges no jueus de jueus israelians. No obstant això, aquestes comunitats són molt reduïdes, i solen comptar només entre centenars o milers.

El 19 de juliol de 2018, la Knesset, en una votació de 62 a 55, va adoptar una llei que defineix Israel com l'estat-nació del poble jueu.[67][68]

Pakistan[modifica]

Pakistan, tot i ser un país ètnicament divers i oficialment una federació, és considerat com un estat-nació [69] a causa de la seva base ideològica sobre la qual se li va donar la independència de l'Índia britànica com una nació separada. Els diferents grups ètnics del Pakistan estan fortament vinculats per la seva identitat musulmana comuna, valors culturals i socials comuns, patrimoni històric comú, una llengua franca nacional ( urdú ) i interessos polítics, estratègics i econòmics conjunts.[69] [70]

Regne Unit[modifica]

El Regne Unit és un exemple inusual d'estat-nació a causa dels seus "països dins d'un país". Està format per la unió d' Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, però és un estat unitari format inicialment per la fusió de dos regnes independents, el Regne d'Anglaterra (que ja incloïa Gal·les) i el Regne d'Escòcia. El Tractat d'unió (1707) que estableix els termes acordats ha assegurat la continuació de les característiques diferents de cada estat, incloent sistemes legals separats i esglésies nacionals separades.[71][72][73]

El 2003, el govern britànic va descriure el Regne Unit com "països dins d'un país".[74] Mentre que l' Oficina Nacional d'Estadística i altres descriuen el Regne Unit com un "estat nacional", [75][76] altres, inclòs un llavors primer ministre, el descriuen com un "estat multinacional", [77][78][79] ] [80] i el terme Home Nations s'empra per descriure les quatre seleccions nacionals que representen les quatre nacions del Regne Unit ( Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les ).[81] Alguns s'hi refereixen com un "Estat Unió".[82][83]

Hi ha hagut un debat acadèmic sobre si el Regne Unit es pot dissoldre legalment, ja que està reconegut internacionalment com un únic estat-nació. El jurista anglès AV Dicey va escriure des d'una perspectiva jurídica anglesa que la qüestió es basa en si la legislació que va donar lloc a la unió (la Union with Scotland Act), una de les dues legislacions que van crear l'estat, es pot derogar.[84]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 TERMCAT, Centre de Terminologia «estat nació». Diccionari de relacions internacionals [Barcelona], 2018.
  2. Cederman, Lars-Erik. Emergent Actors in World Politics: How States and Nations Develop and Dissolve. 39. Princeton University Press, 1997, p. 19. ISBN 978-0-691-02148-5. 
  3. Brubaker, Rogers. Citizenship and Nationhood in France and Germany (en anglès). Harvard University Press, 1992, p. 28. ISBN 978-0-674-25299-8. 
  4. Hechter, Michael. Containing Nationalism (en anglès). Oxford University Press, 2000. ISBN 978-0-19-829742-0. 
  5. Gellner, Ernest. Nations and Nationalism (en anglès). Cornell University Press, 2008. ISBN 978-0-8014-7500-9. 
  6. Oleart, Oriol «L'Estat modern». La creació del dret i la ciència jurídica a l’època moderna (del naixement de l’Estat a la fi de l’Antic Règim, segles XV-XVIII). UOC, pàg. 12-19.
  7. Vial Dumas, Manuel José «La Ilustración, el Estado y las crisis de la modernidad». FUOC, 2020, pàg. 25-28.
  8. [Connor, Walker «A Nation is a Nation, is a State, is an Ethnic Group, is a...». Ethnic and Racial Studies, 1, 4, 1978, pàg. 377–400. DOI: 10.1080/01419870.1978.9993240.
  9. Peter Radan. The break-up of Yugoslavia and international law. Psychology Press, 2002, p. 14. ISBN 978-0-415-25352-9 [Consulta: 25 novembre 2010]. 
  10. Alfred Michael Boll. Multiple nationality and international law. Martinus Nijhoff Publishers, 2007, p. 67. ISBN 978-90-04-14838-3 [Consulta: 25 novembre 2010]. 
  11. Daniel Judah Elazar. Covenant and civil society: the constitutional matrix of modern democracy. Transaction Publishers, 1998, p. 129. ISBN 978-1-56000-311-3 [Consulta: 25 novembre 2010]. 
  12. Kohli, Atul. State-Directed Development: Political Power and Industrialization in the Global Periphery. Cambridge: Cambridge University Press, 2004, p. 1. ISBN 978-0-521-54525-9. 
  13. Thomas Riklin. «[https://web.archive.org/web/20061013204126/http://www.federalism.ch/files/documents/Nation.pdf Worin unterscheidet sich die schweizerische „Nation“ von der Französischen bzw. Deutschen „Nation“?]» (en deutsch). www.unifr.ch, 2005. Arxivat de l'original el 13-10-2006.
  14. (turc) «Ethnicites en Turquie - Article « Nombre des Kurds dans la Turquie »». [Consulta: 6 juny 2008].
  15. ^ Eric Hobsbawm, Nations and Nationalism since 1780 : programme, myth, reality (Cambridge Univ. Press, 1990; ISBN 0-521-43961-2) chapter II "The popular protonationalism", pp.80–81 French edition (Gallimard, 1992). According to Hobsbawm, the main source for this subject is Ferdinand Brunot (ed.), Histoire de la langue française, Paris, 1927–1943, 13 volumes, in particular volume IX. He also refers to Michel de Certeau, Dominique Julia, Judith Revel, Une politique de la langue: la Révolution française et les patois: l'enquête de l'abbé Grégoire, Paris, 1975. For the problem of the transformation of a minority official language into a widespread national language during and after the French Revolution, see Renée Balibar, L'Institution du français: essai sur le co-linguisme des Carolingiens à la République, Paris, 1985 (also Le co-linguisme, PUF, Que sais-je?, 1994, but out of print) ("The Institution of the French language: essay on colinguism from the Carolingian to the Republic. Finally, Hobsbawm refers to Renée Balibar and Dominique Laporte, Le Français national: politique et pratique de la langue nationale sous la Révolution, Paris, 1974.
  16. Nigosian, Solomon A. Islam: Its History, Teaching, and Practices. Indiana University Press, 29 gener 2004, p. 18. ISBN 978-0-253-11074-9. 
  17. Kadi, Wadad; Shahin, Aram A. The Princeton Encyclopedia of Islamic Political Thought, 2013, pàg. 81–86.
  18. Al-Rasheed, Madawi. Demystifying the Caliphate: Historical Memory and Contemporary Contexts. Oxford University Press, 11 desembre 2012, p. 3. ISBN 978-0-19-932795-9. 
  19. «UNITED for Intercultural Action». united.non-profit.nl. Arxivat de l'original el 2006-10-04. [Consulta: 3 maig 2017]. and Hobsbawm, Eric; Ranger, Terence. The Invention of Tradition. Nova York: Cambridge University Press, 1992. ISBN 0-521-43773-3.  Melman, Billie «Claiming the Nation's Past: The Invention of an Anglo-Saxon Tradition». Journal of Contemporary History, 26, 3/4, 1991, pàg. 575–595. DOI: 10.1177/002200949102600312. JSTOR: 260661.
  20. Michel Pastoureau. «Des armoiries aux drapeaux». A: Une histoire symbolique du Moyen Âge. Éditions du Seuil, 2014 (Points). ISBN 978-2-7578-4106-8. 
  21. pdf_3_Rappel_de_NOTIONS_1.pdf sur Académie de Besançon (12/2015)
  22. Vallès, Josep Mª; Martí i Puig, Salvador. «Los elementos constitutivos del estado: población, territorio, soberanía». A: Ciencia política: un manual (en castellà). 3. Barcelona: Editorial Planeta, 2015, p. 146-153. ISBN 978-84-344-2267-4. 
  23. Arola, Miguel; Ledesma, Manuel Pérez. Contemporánea: La historia desde 1776 (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 2005, p. 105-106. ISBN 978-84-206-4765-4. 
  24. Vial Dumas, Manuel José «La Ilustración, el Estado y las crisis de la modernidad». FUOC, 2020, pàg. 25-28.
  25. Michel Pastoureau. «Des armoiries aux drapeaux». A: Une histoire symbolique du Moyen Âge. Éditions du Seuil, 2014 (Points). ISBN 978-2-7578-4106-8. 
  26. [Connor, Walker «A Nation is a Nation, is a State, is an Ethnic Group, is a...». Ethnic and Racial Studies, 1, 4, 1978, pàg. 377–400. DOI: 10.1080/01419870.1978.9993240.
  27. Sales Vives, Pere. L'Espanyolització de Mallorca: 1808-1932. El Gall editor, 22-09-2020, p. 422. ISBN 9788416416707. 
  28. Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, páginas 45-46, L'Espill, nº 24, Universitat de València
  29. Mayans Balcells, Pere. CRÒNIQUES NEGRES DEL CATALÀ A L'ESCOLA. Edicions del 1979, p. 230. ISBN 978-84-947201-4-7. 
  30. Lluís, García Sevilla. Recopilació d'accions genocides contra la nació catalana. Base, p. 300. ISBN 9788418434983. 
  31. 31,0 31,1 Bea Seguí, Ignaci. En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana. Cossetània, p. 216. ISBN 9788490341339. 
  32. «Enllaç al Manifest Galeusca on en l'article 3 es denuncia l'asimetria entre el castellà i les altres llengües de l'Estat Espanyol, inclosa el català.». Arxivat de l'original el 2008-07-19. [Consulta: 2 agost 2008].
  33. de la Cierva, Ricardo. Historia general de España: Llegada y apogeo de los Borbones (en castellà). Planeta, 1981, p. 78. ISBN 8485753003. 
  34. Amorós, Andrés; Díez Borque, José María; Alvar, Carlos. Historia de los espectáculos en España (en castellà). Castalia, 1999, p. 167. 
  35. Sobrequés Callicó, Jaume. Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle XVIII. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 29-01-2021, p. 410. ISBN 978-84-18601-20-0. 
  36. Ferrer Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, p. 320. ISBN 978-8429723632. 
  37. 37,0 37,1 Benet, Josep. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-620-8. 
  38. 38,0 38,1 38,2 38,3 38,4 38,5 38,6 38,7 Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107. 
  39. 39,0 39,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  40. 40,0 40,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2019 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  41. 41,0 41,1 «Comportament lingüístic davant dels cossos policials espanyols». Plataforma per la llengua, 2019.
  42. Existe un íntimo y decisivo dualismo, tanto en el fascismo italiano como en el nacional-socialismo alemán. Por un lado se sienta la doctrina hegeliana del absolutismo del Estado. El Estado origina a la Nación, educa y forma la mentalidad del individuo; es, según la expresión de Mussolini, el alma del alma.
  43. … allí verán que las Cortes de la Confederación catalano-aragonesa jamás tuvieron por lengua oficial el catalán; que los reyes de Aragón, aun los de dinastía catalana, empleaban el catalán solo en Cataluña, y usaban el español no solo en las Cortes de Aragón, sino que las relaciones exteriores, lo mismo con Castilla ó Navarra que con los reyes infieles de Granada, de África ó de Asia, pues aun en los días de más importancia de Cataluña el español se imponía como lengua del reino aragonés y el catalán se reservaba para los asuntos peculiares del condado catalán...
  44. «Los catalanistas han declarado recientemente que ellos no son españoles, ni quieren serlo, ni pueden serlo. También hace ya tiempo que vienen diciendo que son un pueblo oprimido, esclavizado, explotado. Se impone hacerles justicia... Que regresen a Fenicia o que vayan donde quieran admitirles. Cuando las tribus catalanas vieron a España y se instalaron en el territorio español que hoy ocupan las provincias de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona, ¡qué poco se imaginaban que en ellas iba a repetirse el caso del cautivero de las tribus de Israel en Egipto!... Respetemos su santísima voluntad. Son eternos inadaptables... Su cobardia y su egoísmo no les dejan sitio para la fraternidad... Así pues, proponemos a las Cortes Constituyentes la expulsion de los catalanistas...¡Eres libre! La República te abre de par en par las puertas de España, tu prisión. Márchate. Largo de aquí. Regresa a Fenicia, o vete a donde quieras, que grande es el mundo...»
  45. «Fabra, diccionari d'un home sense biografia». TV3, 23-04-2019. [Consulta: 2021].
  46. Preston, Paul. The Spanish Holocaust. W. W. Norton & Company, 2012. ISBN 978-0-393-06476-6. 
  47. Lluís, García Sevilla. Recopilació d'accions genocides contra la nació catalana. Base, p. 300. ISBN 9788418434983. 
  48. Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107. 
  49. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2014 que afecten Catalunya». Plataforma per la llengua, 2015.
  50. «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2015 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua, 2015.
  51. «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2016». Plataforma per la llengua, 2016.
  52. «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2017». Plataforma per la llengua.
  53. «Informe discriminacions lingüístiques 2016». Plataforma per la llengua.
  54. «El Congrés a Bosch i Jordà: el català hi «està prohibit»». Naciódigital, 2013.
  55. «La presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, prohibeix parlar en català a Albert Botran (CUP) i li talla el micròfon». Diari de les Balears, 2020.
  56. «L'oficialització del gaèlic a la UE torna a evidenciar la discriminació del català». CCMA, 2022.
  57. Nova campanya contra la catalanofòbia a la justícia
  58. «El suport explícit de la societat civil de Madrid a l'Estatut es limita a Santiago Carrillo». Vilaweb, 26-07-2013. [Consulta: 05-2022].
  59. «FOTOS Set anys de la manifestació del 10-J, punt de partida del procés sobiranista» (en català). Nació digital, 10-07-2017. [Consulta: 05-2022].
  60. «Informe de discriminacions lingüístiques 2020: «Habla en castellano, cojones, que estamos en España»». Plataforma per la llengua, 23 decembre 2021. [Consulta: 24 maig 2021].
  61. «“En espanyol, perquè no t’entenc”: obligada a parlar en castellà mentre visitava un familiar a l’hospital». Vilaweb, 24-05-2022. [Consulta: 24 maig 2022].
  62. «Batet talla la paraula a Botran perquè parlava en català: “La llengua castellana és la de tots”». Vilaweb, 17-05-2022. [Consulta: maig 2022].
  63. «Garrotada de l’ONU a Espanya: reconeix els catalans com a “minoria nacional”». El Nacional, 13-03-2020.
  64. «España y el Convenio Marco para la Protección de las Minorías Nacionales: Una reflexión crítica» (en castellà). Biblioteca de cultura jurídica.
  65. «Israel at 62: Population of 7,587,000». Ynet.co.il, 20-06-1995. [Consulta: 20 febrer 2013].
  66. Israel Central Bureau of Statistics, 01-05-2019.
  67. "Final text of Jewish nation-state law, approved by the Knesset early on July 19", The Times of Israel
  68. "Israel passes controversial ‘Jewish nation-state’ law", Al Jazeera
  69. 69,0 69,1 Wolpert, Stanley A. Jinnah of Pakistan. Oxford University Press, 2005. ISBN 9780195678598. 
  70. , ISBN 978-969-0-10122-8, <https://books.google.com/books?id=pENuAAAAMAAJ>
  71. Doherty, Michael. Public Law. Rutledge, 2016, p. 198–201. ISBN 978-1317206651. 
  72. McCann, Philip. The UK Regional–National Economic Problem: Geography, globalisation and governance. Routledge, 2016, p. 372. ISBN 9781317237174. 
  73. The Permanent Committee on Geographical Names. «UK Toponnymic Guidelines». UK Government.
  74. «Countries within a country, number10.gov.uk». Webarchive.nationalarchives.gov.uk, 10-01-2003. Arxivat de l'original el 9 September 2008. [Consulta: 20 febrer 2013].
  75. «ONS Glossary of economic terms». Office for National Statistics. Arxivat de l'original el 7 September 2011. [Consulta: 24 juliol 2010].
  76. Giddens, Anthony. Sociology. Cambridge: Polity Press, 2006, p. 41. ISBN 978-0-7456-3379-4. 
  77. Hogwood, Brian. «Regulatory Reform in a Multinational State: The Emergence of Multilevel Regulation in the United Kingdom». European Consortium for Political Research. [Consulta: 27 febrer 2017].
  78. Brown «Gordon Brown: We must defend the Union». , 25-03-2008.
  79. «DIVERSITY AND CITIZENSHIP CURRICULUM REVIEW». Department for Education and Skills. [Consulta: 27 febrer 2017].
  80. «DIVERSITY AND CITIZENSHIP CURRICULUM REVIEW». Department for Education and Skills. [Consulta: 27 febrer 2017].
  81. Magnay «London 2012: Hugh Robertson puts Home Nations football team on agenda». , 26-05-2010 [Consulta: 11 setembre 2010].
  82. INDEPENDENT WORKERS UNION OF GREAT BRITAIN (IWGB). «WRITTEN INTERVENTION FOR THE INDEPENDENT WORKERS UNION OF GREAT BRITAIN (IWGB)», 2016.
  83. McLean, Iain. «The United Kingdom as a Union State». A: State of the Union. Oxford University Press, 2006, p. 1–12. DOI 10.1093/0199258201.003.0001. ISBN 9780199258208. 
  84. Dicey, A.V.. Introduction to the Study of the Law of the Constitution. 8th, 1915. 

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]