Món islàmic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa mostrant, de més fosc a més clar, la densitat de població de musulmans al món l'any 2009

La noció de món islàmic es pot entendre de dues maneres: en un sentit cultural es refereix a la comunitat dels musulmans (l'umma), és a dir els practicants de l'islam, que compta uns 1,6 bilions de persones, el que representa aproximadament una cinquena part de la població mundial. Aquesta comunitat, composta per una gran diversitat de països i ètnies, comparteix una determinada visió del món vehiculada per la religió que li ha permès desenvolupar una certa homogeneïtat cultural i de pensament. Des d'aquest punt de vista, l'islam va influir fortament la història del món durant l'edat mitjana, deixant una petja profunda a través l'art, la ciència i la filosofia.

Com que el missatge del profeta Muhàmmad es caracteritza per la unió indissociable entre l'aspecte espiritual i el social, la religió és molt present a nivell del funcionament polític i legislatiu dels països on predomina. En l'àmbit històric o geopolític, doncs, la noció de "món islàmic" s'aplica als països en què l'islam domina políticament. Aquest domini pot ser més o menys marcat, incloent monarquies constitucionals (com el Marroc), repúbliques democràtiques (com Turquia) o estats teocràtics (com l'Aràbia Saudita o l'Iran).

Existeix una expressió en àrab equivalent a "món islàmic": Dar al-Islam (Terra de l'islam), tot i que aquesta s'utilitza sovint amb connotacions reivindicatives.

Aspectes socioculturals[modifica | modifica el codi]

Context històric[modifica | modifica el codi]

L'expansió de l'islam entre els anys 622-750
  •  Expansió entre 622-632
  •  Expansió entre 632-661
  •  Expansió entre 661-750

Parlar de la "història de l'islam" és parlar alhora de la història de la fe islàmica com a religió i com a institució social, ja que són dos aspectes inseparables: l'objectiu bàsic de l'ensenyament del profeta Muhàmmad és el de recordar que els individus, i tota la Creació, estan "sotmesos" a les lleis d'un Déu únic (el mot "islam" significa "submissió"). Per això recomana tenir en compte aquestes lleis en tots els aspectes de la vida, ja que de totes maneres hom no pot escapar-se'n. Així, en l'islam s'ha desenvolupat un sistema legislatiu, la xaria, que, basant-se en els texts sagrats, intenta determinar què és en acord amb les lleis divines, i això a tots els nivells de la vida social.

La història de l'islam va començar al segle VII a Aràbia, amb les primeres recitacions de l'Alcorà fetes per Muhàmmad. Sota els primers califes i els omeies, el califat es va estendre ràpidament més enllà de la Península Aràbiga fins a esdevenir un vast imperi amb una àrea d'influència que abastava el nord de l'Índia, l'Àsia Central i l'Orient Mitjà, i l'Àfrica del Nord, el sud d'Itàlia i la Península Ibèrica fins als Pirineus.

Aquesta civilització va viure un període de gran esplendor al llarg de tota l'edat mitjana. Gràcies al comerç que s'establí entre diversos territoris conquerits i a l'ús de l'àrab com a llengua unificada de transmissió cultural, les coneixences i tècniques d'aquella època van circular per tot el món musulmà i van influenciar les diverses civilitzacions amb què entraren en contacte. Van ser notables els aports a la filosofia (amb la traducció, difusió i estudi dels antics grecs), a les diverses tècniques (com per exemple les agrícoles), a la ciència (especialment en l'astronomia, les matemàtiques i la medicina) i a l'art.

La història recent d'aquests països ha estat marcada pel colonialisme i la influència en general de la civilització occidental. D'un cantó el món islàmic ha assimilat conceptes com els de l'estat laic o la democràcia; de l'altra, s'han originat corrents identitaris com el panislamisme i els nacionalismes àrabs i, darrerament, l'auge de l'integrisme religiós.

Corrents religiosos[modifica | modifica el codi]

Article principal: Corrents de l'islam

Les dues corrents principals de l'islam les componen els sunnites i els xiïtes. Els sunnites, o musulmans ortodoxos, representen la majoria aclaparadora de la població musulmana global, aproximadament el 85%; els xiïtes i altres corrents minoritaris componen la resta, és a dir al voltant d'un 15%. Els països on la població és majoritàriament xiïta són l'Iran, Iraq, Azerbaidjan i Bahrain.[1] Els kharijites, que són menys coneguts, són presents gairebé exclusivament a Oman, on formen al voltant del 75% de la població.

Sunnites i xiïtes difereixen sobre llur visió de com s'ha de regir l'umma i sobre el paper de l'imam, o l'autoritat religiosa, dins de la comunitat. Aquestes diferències van aparèixer ben d'hora en la història de l'islam, arran dels problemes generats per a atribuir la legitimitat dels successors de Muhàmmad (ja que aquesta successió implicava, a més d'una visió precisa sobre la religió, el poder polític). Per la minoria xiïta, el missatge de l'Alcorà recela un aspecte esotèric que només els descendents directes de la "família del Profeta", personificada en els imams, són capaços d'interpretar correctament. Per això, dins del xiisme es dóna importància al clergat. Pels ortodoxos, en canvi, en última instància cada fidel ha d'interpretar sol el missatge diví. El clergat com a tal no existeix i aquells qui dicten pautes de comprensió del missatge diví no es consideren pas una autoritat infal·lible.

Escoles d'interpretació[modifica | modifica el codi]

Per a poder adaptar a la vida diària els preceptes religiosos de les fonts originals documentals (Alcorà i hadits -o sunna, "tradició del Profeta"-), que són sovint confusos, l'islam ha desenvolupat diverses escoles d'interpretació dels texts sagrats. Aquestes escoles, anomenades màdhhabs, utilitzen diferents sistemes per a crear jurisprudència (fiqh), especialment el consens de la comunitat (ijmà), l'analogia (qiyàs) o el respecte de l'opinió dels erudits (taqlid). Com que cadascuna emfatitza més o menys un d'aquests sistemes, cada escola ha acabat predominant en diferents zones del món musulmà, d'acord amb les sensibilitats de les diverses poblacions.

Així, l'escola hanafita, que dóna importància a l'analogia, predomina a l'Àsia Central i del Sud i a l'Orient Mig; la malikita, que dóna importància al consens, és més present a l'Àfrica del Nord i de l'Est; la xafiïta, que també dóna importància al consens i rebutja el taqlid, predomina al Sud-est asiàtic i a l'Àfrica de l'Oest; la hanbalita, que preconitza el taqlid, és la que domina a la Península Aràbiga i la jafarita, d'ideologia xiïta, se segueix principalment a l'Iran.

La cultura del món islàmic[modifica | modifica el codi]

Article principal: cultura islàmica

Extensió geogràfica[modifica | modifica el codi]

Aproximadament una cinquena part de la població mundial (entre 1,3 i 1,8 bilions de persones) pertany al món o cultura islàmica; els musulmans són majoritaris en 57 països, parlen una seixantena de llengües i pertanyen a una munió d'ètnies diferents.

Mapamundi amb els països on l'islam és majoritari

Països on els musulmans són majoritaris o bé gaudeixen d'un estatus especial:

Els musulmans també són majoritaris a Txetxènia, el Dagestan, Kabardino-Balkària, Karatxai-Txerkèssia, Ingúixia, Tatarstan i Baixkíria a Rússia.

També se solen comptabilitzar les minories musulmanes significatives de:

Religió i estat[modifica | modifica el codi]

El dret islàmic no distingeix entre "qüestions d'església" i "qüestions d'estat"; els ulemes exerceixen tant com a juristes que com a teòlegs. Per això, tradicionalment, en la majoria de països musulmans s'ha utilitzat la llei islàmica (la xaria), que s'executa a partir d'interpretacions de l'Alcorà i dels hadits.

Els contactes entre les societats musulmanes i els ideals seculars occidentals van originar diferents respostes dins del món islàmic: mentre la Turquia esdevenia una república laica arran de les reformes de Mustafà Kemal, la Revolució iraniana de 1979 canviava un règim bàsicament secular per una república islàmica dirigida per l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini. Altrament, molts països del món musulmà declaren l'islam a religió estatal en la seva constitució.

Relació religió-estat en els països majoritàriament musulmans.
  •  Estat islàmic
  •  L'islam és religió d'estat
  •  Estat secular
  •  Sense declarar

Estats islàmics[modifica | modifica el codi]

Un estat islàmic és aquell que ha adoptat l'islam com a fonament ideològic per a les seves institucions polítiques.

Religió d'estat[modifica | modifica el codi]

Països en què l'estat dóna suport oficialment al cos religiós o al credo.

Estats seculars[modifica | modifica el codi]

Un estat secular és oficialment neutre en qüestions de religió, sense donar suport ni oposar-se a cap religió en particular.

Aspectes sociopolítics[modifica | modifica el codi]

Economia i comerç[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia islàmica

A principis del segle XIX, el producte interior brut del món musulmà es calculava pels volts d'un 12 % del total mundial; al final del mateix segle, només representava aproximadament un 5 %, proporció que quedaria estancada al llarg del segle XX.

A partir de 2008, però, els països àrabs representen les dues cinquenes parts del producte interior brut mundial gràcies a la indústria del petroli i als serveis relacionats. Actualment, l'Aràbia Saudita, Turquia i Indonèsia forment part del G20, les vint economies més importants del món.

L'economia islàmica prohibeix l'interès o la riba (usura), per això aquests darrers anys s'ha desenvolupat un nou concepte bancari, la banca islàmica, que gaudeix de força èxit inclús en els països occidentals (ja que minimitza els riscos de fallida). Tot i així, la majoria de països musulmans accepten igualment el sistema bancari occidental.

Organitzacions destacades[modifica | modifica el codi]

  • La Lliga Àrab o Lliga d'Estats Àrabs, organització política que es va establir l'any 1945 amb la signatura del Pacte per la lliga àrab, el mateix any va intentar boicotejar la creació d'Israel i el 1947 li va declarar la guerra. El 1958 les Nacions Unides la van reconèixer oficialment.
  • L'Organització de la Conferència Islàmica (OCI) és una agrupació d'organitzacions intergovernamentals de cinquanta-set estats creada el 1969. Aquests estats van decidir reunir els seus recursos, combinar esforços i parlar a l'uníson per protegir els interessos de les seves poblacions i les dels altres musulmans, i per assegurar-ne el progrés i benestar.
  • L'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) inclou moltes nacions que també formen part de la Lliga Àrab.

Capacitats nuclears[modifica | modifica el codi]

El Pakistan és l'únic país nuclear del món islàmic declarat com a nuclear. El programa nuclear del Pakistan es va fer en resposta a la prova nuclear de l'Índia del 1974.

El món islàmic en la política moderna[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Islamisme polític i Panislamisme

L'islam polític és present en tots els països de majoria musulmana. Per exemple, els partits islamistes han pres el poder a nivell provincial a Turquia, el Pakistan i Algèria. Les relacions entre aquests grups i la democràcia són complexos (en els països democràtics hi ha normalment com a mínim un partit islamista). Alguns d'aquests grups són acusats de practicar el terrorisme islamista.

Israel[modifica | modifica el codi]

Israel és una causa d'hostilitat al món musulmà per haver-se creat a la Palestina, anomenada per la tradició jueva Terra d'Israel, una terra sagrada tant pels jueus com pels musulmans, i a causa dels perllongats conflicte araboisraelià i conflicte israelopalestí.

Turquia va ser el primer estat de majoria musulmana en reconèixer Israel, només un any després de la seva fundació. Abans de la revolució iraniana, l'Iran i Israel mantenien una forta amistat política; tanmateix, el govern iranià actual (2012) és durament antisionista, el que ha causat molta desconfiança a Israel, on es tem que l'Iran desenvolupi armament nuclear. L'Egipte i Jordània també van establir ràpidament relacions diplomàtiques i van signar els tractats de pau amb Israel, i des del 1994, els estats del Golf Pèrsic van disminuir la seva aplicació del boicot àrab. Tot i així, arran de la dita 'Primavera àrab' del 2011 i dels canvis de govern que ha comportat, aquestes bones relacions semblen estar compromeses.

Altres esdeveniments històrics recents[modifica | modifica el codi]

Alguns dels esdeveniments fonamentals que han marcat la relació dels països musulmans amb la resta del món aquests darrers anys han estat:

Notes[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • SEGURA, Antoni. Aproximació al món islàmic: des dels orígens fins als nostres dies. Pòrtic: Universitat Oberta de Catalunya, 2000. 205 p. (Àgora. Biblioteca oberta). ISBN 978-84-7306-634-1.
  • AYUBI, Nazih. El Islam político: teorías, tradición y rupturas. Bellaterra, 1996. 378 p. (Biblioteca del Islam contemporáneo). ISBN 978-84-7290-079-0.