Guerra civil libanesa
 La plaça dels màrtirs de Beirut el 1982 | ||||
| Tipus | guerra civil  | |||
|---|---|---|---|---|
| Data | 13 d'abril de 1975 - 13 d'octubre de 1990 | |||
| Lloc | Líban | |||
| Estat | Líban | |||
| Conseqüència | Acord de Taïf | |||
Front Libanès, Moviment Nacional Libanès, Moviment Amal, Arab Deterrent Force (en)  , Hesbol·là, Islamic Unification Movement (en) , Tigers Militia (en) , Army of Free Lebanon (en) , UNIFIL i Multinational Force in Lebanon (en) | ||||
| Bàndols | ||||
| ||||
| Entre 120.000 i 150.000 morts en total | ||||
Mandat Britànic de Palestina (1920-1948) | |
Pogrom de Jerusalem (1920) · Disturbis palestins (1929) · Revolta àrab (1936-39) · Guerra Civil (1947-48) | |
Israel (1948 - actualitat) | |
Guerra arabo-israeliana (1948) · Crisi de Suez (1956) Guerra dels Sis Dies (1967) · Guerra de desgast (1967-1970) · Guerra del Iom Kippur (1973) | |
Operació Litani (1978) · Primera Guerra del Líban (1982-1985) · Conflicte del sud del Líban (1985-2000) · Segona Guerra del Líban (2006) | |
Primera intifada (1987-93) · Segona intifada (2000-05) Plom Fos (2008-09) · Flotilla de Gaza (2010) · Columna de Núvol (2012) · Marge Protector (2014) · Onada de violència (2015) · Esplanada de les Mesquites (juliol 2017) · Jerusalem capital (desembre 2017) · Frontera de Gaza (2018) · Conflicte Hamàs-Israel (2021) | |
Altres | |
La Guerra civil libanesa fou un conflicte multipartit al Líban que s'expandí entre 1975 i 1990 amb un resultat d'entre 120.000 i 150.000 morts i un milió de desplaçats.[1] Hi participaren diferents faccions cristianes, musulmanes i seculars i estigué també marcat per intervencions de Síria i Israel.[2]
El conflicte enfrontà inicialment el Moviment Nacional Libanès i el Front Libanès. El MNL fou un front de partits i organitzacions esquerranes, nacionalistes sirianes, panarabistes i musulmanes en actiu durant els primers anys de la guerra civil libanesa, que va donar suport a l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP). Estava encapçalat per Kamal Jumblatt, un important líder drus del Partit Socialista Progressista (PSP). El vicepresident va ser Inaam Raad, líder del Partit Socialista Social Sirià i Assem Qanso del partit socialista àrab Ba'ath Liban pro-sirià. El secretari general del MNL va ser Mohsen Ibrahim, líder de l'Organització d'Acció Comunista al Líban (OCAL). El Front libanès comprenia la Falange, el Partit Nacional Liberal i altres forces dretanes, majoritàriament cristianes; així com algunes parts del govern central dominat pels cristians maronites.
Les disputes entre les forces maronites i les palestines (principalment de l'Organització d'Alliberament de Palestina) van començar el 1975, aleshores els grups d'esquerra, panarabistes i musulmans libanesos van formar una aliança amb els palestins. Durant el transcurs dels combats, les aliances es van canviar de manera ràpida i imprevisible. A més, potències estrangeres, com Israel i Síria, es van implicar en la guerra i van lluitar al costat de diferents faccions. Hi intervingueren també forces internacionals de manteniment de la pau, com la Força Multinacional del Líban i la UNIFIL, també estacionades al Líban.
La Guerra del Líban de 1982, denominada per Israel «Operació Pau per Galilea» i també de vegades coneguda com a Primera Guerra del Líban, va ser un conflicte armat dins aquesta guerra, que va començar el 6 de juny de 1982 quan l'Exèrcit d'Israel va envair el sud del Líban amb l'objectiu d'expulsar l'OAP d'aquest país. El Govern d'Israel va ordenar la invasió com a resposta a l'intent d'assassinat de l'ambaixador israelià al Regne Unit, Shlomo Argov, per part del grup d'Abu Nidal.[3][4]
Antecedents[modifica]
El conflicte entre el Líban i Israel es remunta a la dècada de 1970 i ha donat lloc a nombroses i sagnants incursions militars israelianes contra grups armats palestins i Hesbol·là.[5] El 1978, Israel va ocupar part del territori libanès en l'Operació Litani, assentant-se en una franja situada al sud del riu del mateix nom. Més de 1.000 civils van morir en la contesa. Aquest mateix any, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar sengles resolucions en què instava Israel a abandonar els territoris ocupats i creava una força provisional internacional per tal de confirmar aquesta retirada i garantir el restabliment de la pau.[6] Al juny de 1978, les forces israelianes es van retirar del Líban, exceptuant el que Tel Aviv va denominar "zona de seguretat". En aquesta regió, els israelians han comptat amb l'ajuda d'una milícia cristiana libanesa, l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL), a qui proporcionen instrucció militar i ajuda econòmica.[7]
Durant l'estiu de 1982, Israel va posar en marxa novament una gran ofensiva contra el país veí. En aquesta ocasió prengué el control de Beirut, que va ser assetjada i bombardejada durant dos mesos, fins que les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) van acceptar sortir de la ciutat. L'operació militar va rebre el nom de Pau per a Galilea. Durant l'ocupació israeliana de Beirut, es va permetre l'entrada de milícies cristià-falangistes libaneses a la zona oest de la ciutat, on es trobaven dos camps de refugiats. El 16 de setembre, aquestes milícies van entrar als camps i van iniciar l'execució d'uns 1.000 refugiats palestins a la ciutat (vegeu Matança de Sabra i Xatila).[8] Les forces israelianes van ocupar Beirut fins a juliol de 1983, quan es van retirar al riu Awali, al nord de Sidó. Tota la zona compresa entre aquest riu i la frontera va seguir ocupada fins a 1985, quan van retrocedir novament a la 'zona de seguretat'. Les forces de Tel Aviv van ser assetjades durant aquest període per multitud de grups armats libanesos, entre els quals destaquen els sorgits de la comunitat xiïta, la més nombrosa del sud del Líban. Entre ells ocupa un lloc preferent l'organització Hesbol·là, fundada el 1982.[9]
Les relacions entre les diferents milícies libaneses s'han caracteritzat sovint per la rivalitat, el que ha provocat diversos enfrontaments armats. La Lliga Àrab va posar fi a aquests atacs amb la signatura de l'Acord de Taïf a 1989.
El poder de Hesbol·là[modifica]
Per la seva banda, el Govern libanès va decretar el desarmament de tots els grups armats del país, amb excepció de Hesbol·là, que va desmantellar la seva estructura a Beirut, però la va mantenir al sud del Líban per continuar el seu conflicte amb Israel. Des de 1981, els combats al sud del Líban han involucrat a Hesbol·là i les forces israelianes i de l'ESL. El 25 de juliol de 1983, després de l'assassinat de set soldats israelians, Tel Aviv va posar en marxa l'operació Rendició de Comptes (la Guerra dels Set Dies des de l'òptica àrab), en la qual el sud del país va patir l'ofensiva militar. Els combats van acabar en arribar les parts contendents, amb la mediació dels Estats Units, a un acord pel qual s'estipulava que els combatents de Hesbol·là no atacarien el nord d'Israel i que els israelians no atacarien a persones o blancs civils al Líban.
No obstant això, aquest acord no va acabar amb els combats, traslladats a la zona de seguretat i al nord d'Israel.
L'11 d'abril de 1996, després dels assassinats de diversos israelians a la frontera nord del país, Israel va emprendre la 'operació Raïm de la Ira', que es va perllongar per espai de 17 dies i que va suposar la represa dels atacs contra Hesbol·là per primera vegada des de 1982. Més de 300.000 libanesos i 30.000 israelians es van veure obligats a fugir de les seves llars per no morir en la contesa. Les baixes civils van ser, no obstant això, quantioses.
Les hostilitats van acabar amb un nou acord, amb disposicions relatives a la protecció dels civils. Per supervisar la seva aplicació es va crear un Grup de Vigilància format pels Estats Units, França, Síria, el Líban i Israel.
La retirada d'Israel[modifica]
El maig de 2000, l'Exèrcit israelià es va retirar dels territoris ocupats al sud del Líban, sis setmanes abans del que s'havia acordat.[10][11]
La tensió entre els dos països va empitjorar per la decisió dels libanesos d'apoderar-se de part del cabal de l'aigua d'un dels afluents del riu Jordà. Israel va qualificar d'"intolerable" la postura i va amenaçar amb l'ús de la força per evitar-ho.
Des de llavors, el clima de tensió i desavinença ha estat constant a la zona. Tant Israel com el Líban contribueixen a alimentar-lo amb incursions ocasionals en territori enemic i vetllades amenaces contra la integritat del país contendent.
Al cinema[modifica]
La matança de Sabra i Shatila ha estat reflectida pel director Ari Folman és el seu documental animat "Vals Im Bashir" de 2008, on en primera persona explora els seus records com a soldat en aquella guerra.[12] També es refereix aquest conflicte bèl·lic en el llargmetratge "Lebanon" de 2009, del director Samuel Moaz.[13]
Referències[modifica]
- ↑ IMPLEMENTATION OF GENERAL ASSEMBLY RESOLUTION 60/251 OF 15 MARCH 2006 ENTITLED HUMAN RIGHTS COUNCIL (en anglès). UN Human Rights Council [Consulta: 15 febrer 2016]. Arxivat 17 de juny 2013 a Wayback Machine.
- ↑ CIA World Factbook. "CIA World Factbook: Lebanon: Refugees and internally displaced persons" Arxivat 2019-09-12 a Wayback Machine.. CIA World Factbook, 10 September 2012.
- ↑ "Israel invades Lebanon in response to terrorist attacks by PLO guerrillas based there", USA Today (guardian.co.uk, Facts on File, AP).
- ↑ Time. The Year in Review. Nova York: Time Books, 2006.
- ↑ «Lebanon's History: Civil War». ghazi.de.
- ↑ «Extracts relating to Article 98 of the Charter of the United Nations: Supplement No 5 (1970–1978)» (PDF). Repertory of Practice of United Nations Organs p. §275. United Nations. [Consulta: 6 agost 2006].
- ↑ ; Netanel Lorch«The Lebanon War: Operation Peace for Galilee (1982)». The Israel Ministry of Foreign Affairs, 2013. «The failure of Operation Peace of Galilee to achieve its objective prevailed upon the new national coalition government, which took office in 1984, to withdraw forthwith from Lebanon.»
- ↑ Malone, Linda A. «The Kahan Report, Ariel Sharon and the SabraShatilla Massacres in Lebanon: Responsibility Under International Law for Massacres of Civilian Populations». Utah Law Review, 1985, pàg. 373–433 [Consulta: 1r gener 2013].
- ↑ «La invasión israelí de 1982, el Hezbollah y una situación que se reedita» (en castellà). Clarin, 13-07-2006. [Consulta: 25 setembre 2021].
- ↑ The New York Times (2012). "After 2 Decades, Scars of Lebanon's Civil War Block Path to Dialogue".
- ↑ "Lebanon (Civil War 1975–1991)", GlobalSecurity.org
- ↑ Muñoz, Juan Miguel. «El baile del horror» (en castellà). El Pais, 14-02-2009. [Consulta: 25 setembre 2021].
- ↑ Cooke, Rachel. «Samuel Maoz: my life at war and my hopes for peace» (en anglès). The Guardian, 02-05-2010. [Consulta: 25 setembre 2021].
Bibliografia[modifica]
- Aractingi, Jean-Marc. La politique à mes trousses: du Liban au Centrafrique, des Comores à Haïti (en francès). L'Harmattan, 2006. ISBN 978-2-296-00469-6.
- Firzli, Nicola. The Iraq-Iran Conflict (en anglès). Editions du Monde arabe, 1981. ISBN 978-2-86584-002-1.
- Bregman, Ahron. Israel's Wars: A History Since 1947 (en anglès). Psychology Press, 2002. ISBN 978-0-415-28716-6.
- Bregman, Ahron; El-Tahri, Jihan. The Fifty Years War: Israel and the Arabs (en anglès). Penguin Adult, 1998-03-05. ISBN 978-0-14-026827-0.
- El-Khazen, Farid. The Breakdown of the State in Lebanon, 1967-1976 (en anglès). Harvard University Press, 2000. ISBN 978-0-674-08105-5.
- O'Ballance, E. Civil War in Lebanon, 1975-92 (en anglès). Springer, 1998-10-21. ISBN 978-0-230-37468-3.
- Salibi, Kamal Suleiman. Cross Roads to Civil War: Lebanon, 1958-1976 (en anglès). Caravan Books, 1976. ISBN 978-0-88206-010-1.
- Bulloch, John. Death of a Country: The Civil War in Lebanon (en anglès). Weidenfeld & Nicolson, 1977. ISBN 978-0-297-77288-0.
- Harris, William W. Faces of Lebanon: Sects, Wars, and Global Extensions (en anglès). Markus Wiener Publishers, 1997. ISBN 978-1-55876-115-5.
- Chomsky, Noam. Fateful Triangle: The United States, Israel, and the Palestinians (en anglès). South End Press, 1999. ISBN 978-0-89608-601-2.
- Hitti, Philip K. History of Syria Including Lebanon and Palestine (Volume 2) (en anglès). Gorgias Press, 2002. ISBN 978-1-931956-61-1.
- Picard, Elizabeth. Lebanon, a Shattered Country: Myths and Realities of the Wars in Lebanon (en anglès). Holmes & Meier, 2002. ISBN 978-0-8419-1415-5.
- Bannerman, M. Graeme. Lebanon in Crisis: Participants and Issues (en anglès). Syracuse University Press, 1979. ISBN 978-0-8156-2210-9.
- Hiro, Dilip. Lebanon: Fire and Embers : a History of the Lebanese Civil War (en anglès). St. Martin's Press, 1993. ISBN 978-0-312-09724-0.
- Fisk, Robert. Pity the Nation: Lebanon at War (en anglès). Oxford University Press, 2001. ISBN 978-0-19-280130-2.
- Dawisha, A. I.; Dawīša, Adhid Isam. Syria and the Lebanese Crisis (en anglès). St. Martin's Press, 1980. ISBN 978-0-312-78203-0.
- Deeb, M. Syria’s Terrorist War on Lebanon and the Peace Process (en anglès). Palgrave Macmillan US, 2004-01-20. ISBN 978-1-4039-6248-5.
- Rabinovich, Itamar. The War for Lebanon, 1970-1985 (en anglès). Cornell University Press, 1985. ISBN 978-0-8014-9313-3.
- Naaman, Abdallah. La guerre Libanaise, the Lebanese war (1975-1985): essai bibliographique, bibliographical survey (en francès). Maison Naaman pour la culture, 1985.
- Smith, Charles D. Palestine and the Arab-Israeli Conflict (en anglès). Bedford/St. Martin's, 2001. ISBN 978-0-312-20828-8.
- Nehmé, Lina Murr. Les otages libanais dans les prisons syriennes jusqu'à quand?: lettre ouverte au président Bachar Assad et à la Communauté Internationale (en francès). Aleph et Taw, 2008. ISBN 978-2-9515213-9-1.
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra civil libanesa |
- Lebanon's Forgotten Civil War-Washington Post Foreign Service 20 December 1999
- sans titre/unitiled-in Fillip
- Lebanese civil war from 13 April 1975 to 13 October 1990 & War on Lebanon 2006 Full of pictures
- The Lebanese civil war and the Taef agreement
- A 15-episode documentary about the Lebanese Civil War, 1975–1990