Xinjiang

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regió Autònoma Xinjiang Uigur
uigur: شىنجاڭ ئۇيغۇر ئاپتونوم رايونى
Shinjang Uyghur Aptonom Rayoni;
xinès:
新疆维吾尔自治区
Xīnjiāng Wéiwú'ěr Zìzhìqū;
Abreviació(ns): 新

(pinyin: Xīn)

Xinjiang is highlighted on this map
Origen del nom 新 xīn - nova
疆 jiāng - frontera
"nova frontera"
Tipus d'administració Regió autònoma
Capital i
Principal Ciutat
Ürümqi
CPC Xinjiang Secretari de Comité Wang Lequan
Governador Ismail Tiliwaldi
Àrea 1.660.000 km² (1r)
Població (2004)
 - Densitat
19.630.000 (24th)
11.8/km² 29é)
PIB (2004)
 - per càpita
CNY 2.200.000 milions (25é)
CNY 11,200 (13th)
HDI (2005) 0.757 (14th) — medium
Nacionalitats principals (2000) Uigurs - 45%
Han - 41%
Kazakh - 7%
Hui - 5%
Kirguisos - 0,9%
Mongol - 0,8%
Dongxiang - 0,3%
Tajik - 0,2%
Xibe - 0,2%
Nombre de prefectures 14
Nombre de comtats 99
Nombre de ciutats 1005
ISO 3166-2 CN-65
Lloc web:
http://www.xinjiang.gov.cn xinès simplificat

Xinjiang (al mapa postal xinès romanitzat com Sinkiang; nom sencer Regió Autònoma Xinjiang Uigur en uigur: شىنجاڭ ئۇيغۇر ئاپتونوم رايونى [Shinjang Uyghur Aptonom Rayoni]; en xinès tradicional: 新疆維吾爾自治區, xinès simplificat: 新疆维吾尔自治区, pinyin: Xīnjiāng Wéiwú'ěr Zìzhìqū) és una regió autònoma de la República Popular de la Xina. La capital és Ürümqi. Se li va concedir la categoria de Regió Autònoma l'1 d'octubre de 1955. "Xinjiang" en mandarí i "Hissi Jecen" en manxú, volen dir literalment "Nova Frontera", nom donat durant la dinastia Qing i considerat xinocèntric per molts defensors de la independència que prefereixen usar noms històrics o ètnics com, Turquestan Oriental, Uiguristan. A vegades se l'esmenta com Turquestan Xinès o com Àsia Central Xinesa.

Història[modifica | modifica el codi]

La lluita entre els Xiongnu i la Xinesa Han[modifica | modifica el codi]

Al començament de la dinastia Han (206 aC - 220 dC) la regió depenia dels Xiongnu, un poderós poble nòmada radicat en l'actual Mongòlia. En el segle segon abans de Crist va arribar a la zona Zhang Qian, enviat dels Han, el que seria el començament de diverses dècades d'enfrontaments amb els xiongnu pel domini de la regió que van acabar amb la victòria dels Han. En l'any 60 a. de C. van establir el Protectorat de les Regions Occidentals (西域都護府 Hsi-yü o Terra Occidental) a Wulei (烏壘; prop de l'actual Luntai) per a supervisar tota la regió fins al Pamir, anomenat la Hsi-yü Tu-hu Fu (comandància del territori occidental).

Durant la usurpació de Wang Mang a la Xina, els estats dependents del Protectorat es van rebel·lar i van tornar sota dominació xiongnu l'any 13 dC Durant el següent segle, els Han van enviar diverses expedicions a la regió, restablint el Protectorat durant els períodes 74-76, 91-107 i des del 123 fins ara. Després de la caiguda de la dinastia Han (220 dC), el protectorat es va mantenir sota la dinastia Wei i la dinastia Jin Occidental.

Una successió de pobles[modifica | modifica el codi]

La dinastia Jin Occidental va sucumbir davant les successives onades invasores dels nòmades del nord al començament del segle iv. Els següents regnes que van governar el nord-oest de Xina, Liang Anteriors, Qin Anteriors, Liang Posteriors i Liang Occidentals, van intentar mantenir el Protectorat amb diferent èxit. Després de la reunificació final del nord de Xina sota la dinastia Wei del Nord, el Protectorat abastava el terç sud-oriental de l'actual Xinjiang. Estats locals com Shule, Yutian, Guizi i Qiemo controlaven la meitat occidental, mentre que la zona central entorn de Turpan estava controlada pels Gaochang, descendents dels Liang del Nord que un dia governaren part del que ara és la província de Gansu.

L'imperi Turc[modifica | modifica el codi]

A la fi del segle V els Tuyuhun i els Rouran van començar a envair la regió i a fer valer el seu poder en les zones sud i nord de Xinjiang, respectivament, i el Protectorat xinès va desaparèixer un cop més. Al segle VI, els turcs aparegueren a la regió d'Altai com a vassalls dels Rouran, als quals un segle després derrotarien, establint un vast imperi que s'estenia per la major part d'Àsia Central, més enllà del mar d'Aral per l'oest i del llac Baikal per l'est. El 583 l'imperi Turc es va dividir en dues meitats, l'occidental i l'oriental, quedant Xinjiang a la meitat occidental. El 609, sota la dinastia Sui, Xina va vèncer als Tuyuhun, prenent el control de la zona sud-oriental de Xinjiang.

La dinastia Tang i els khanats[modifica | modifica el codi]

La dinastia Tang, establerta en 618, fou una de les més expansionistes de la història xinesa. A partir de l'any 620 va enviar una sèrie d'expedicions contra els turcs, forçant la rendició dels turcs occidentals en 657. Xinjiang va ser posat sota protectorat amb el nom d'Anxi (安西都護府; "Protectorat Pacificador de l'Oest"). El Protectorat no va sobreviure en caure la dinastia en el segle viii. Durant la devastadora rebel·lió d'An Lushan, Tibet va envair la Xina Tang per un ample front que abastava des de Xinjiang a Yunnan, saquejant la capital en 763 i prenent control del Xinjiang Meridional al final de la centúria. Al mateix temps, el khanat Uigur (que el 744 va adoptar el maniqueisme com a religió d'estat i fins al 840) va prendre control del Xinjiang Septentrional, com també d'una gran part de l'Àsia Central, incloent Mongòlia. La invasió musulmana de la regió de Tiraz o Talas es va acabar el 750/751 amb la batalla del Talas[1] i els musulmans no tornaran en força a la regió fins a l'arribada dels karakhànides o Ileks Khans al segle X.[2]

Tant el Tibet com el khanat uigur van declinar a mitjans del segle ix, entrant la zona en una era de fragmentació. El khanat karakhànida va controlar el Xinjiang Occidental al final del segle x i al segle xi mentre que branques dels uigurs dominaven el Xinjiang central en aquesta mateixa època. En 1132, el que quedava de l'imperi Khitan de Manxúria va entrar al Xinjiang fugint dels violents atacs dels Jurchen i van establir al khanat Kara-Khitai, unificant l'actual Xinjiang durant un segle. Els karakhànides van adoptar l'islam segurament sota Yusuf Kadir Khan (1026-1032) i es va consolidar a Kaixgar i al Regne de Khotan. Les possessions dels karakhànides al Sinkiang foren arrabassades pels kara-kithai, budistes confucianistes i l'expansió de l'islam es va aturar.

Arribada dels mongols[modifica | modifica el codi]

L'imperi Mongol de Gengis Khan va conquistar el Kara-khitai en 1218. Després de la desintegració de l'Imperi, el Xinjiang va quedar a l'ulus de Txagatai Khan, un dels fills de Genguis Khan, i dels seus successors. Els khans txagataïdes no van perseguir l'islam però tampoc no el van promocionar clarament i les conversions es van produir de manera molt lenta excepte en el regnat de Tughluk Temur (1359-1363). A la meitat del segle xiv el khanat de Txagatai es va començar a desintegrar en una part occidental i una oriental: a l'oriental, la vall del Tarim i Turfan, el khanat va subsistir fins al final del segle xvii però hi van sorgir diversos estats com Khuldja, Yarkand i Turfan. Els Dughlat turcs de Kashghària van protegir als khans. En aquest període ja s'havien islamitzat. Al final del segle xvi la família dels Khodja sorgits de l'orde religiós dels nakshbandiyya de Samarcanda, va adquirir gran influència religiosa, i es va dividir en dues branques: els aktaghliks (poble de la muntanya blanca) centrats a Kaixgar, i els karataghliks (poble de la muntanya negra) centrats a Yarkand.

A partir de l'inici del segle xvii l'autoritat dels khans fou suprimida de fet per la família Khodja, que va governar les diferents ciutats del Sinkiang com a caps religiosos (un membre de la família diferent en cada lloc) i va accentuar el seu caràcter musulmà. El 1678 Hadrat Apak, dels aktaghliks, va derrotar als seus rivals amb l'ajut dels mongols calmucs i va reunificar la Kashghària fundant un estat teocràtic musulmà que va esdevenir un protectorat de l'estat mongol dels dzungars (oirats en plena ascensió, conegut com a Imperi de Jungària. Això va suposar un desafiament per la Xina que va derrotar als dzungars el 1697. A la meitat del segle XVII, el 1755, l'imperi manxú va atacar Khuldja i va capturar al khan dels dzungars i calmucs; els calmucs que abans eren una part de l'imperi de Dzungària, eren ara el darrer imperi nòmada d'Àsia i controlaven una vasta regió coneguda a Occident com a Gran Tartària (a vegades Imperi Calmuc), que s'estenia des de la Gran Muralla fins al riu Don i des de l'Himàlaia fins a Sibèria. Les lluites entre la Xina i els calmucs van acabar amb la victòria dels primers i l'annexió de Dzungària a la Xina (1757). La conca del Tarim fou anomenada com Hui p'u (regió musulmana) pels xinesos. Aquestos van repoblar Dzungària amb poblacions diverses entre les quals musulmans de la conca del Tarim i de Kansu. Annexionada Kashghària el 1759 fou unida a Dzungària i el conjunt rebatejat Hui-chiang (dependències musulmanes).

Imperi Manxú[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Qing dominava ara el Sinkiang. El 1759, una rebel·lió al sud de les muntanyes Tian va ser sufocada i va cimentar el poder manxú sobre Xinjiang. Els manxú van establir la caserna general de la zona a Khuldja.

Les revoltes musulmanes foren constants especialment dirigides per la família Khoja. Aquesta família, exiliada a Kokand encoratjava la resistència dels musulmans i va provocar rebel·lions el 1825, 1830, 1846 i 1857. La darrera revolta khoja fou el 1857, i va durar només unes setmanes sota la direcció de Wali-Khan, famós per l'assassinat de l'explorador Adolf Schlagintweit. La gran revolució musulmana dels dungans (barreja de xinesos i turcs) va esclatar el 1862 i es va estendre aviat. El 1864 la major part del Xinjiang noroccidental, fins al llac Balkhash, va ser cedida a l'Imperi Rus pel tractat de Tacheng; aquesta zona constituïx actualment part del Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan. Aquest mateix any les rebel·lions es van succeir per tot Xinjiang, incloent Khuldja, Hotan, Kasghar, Turfan i altres zones en favor dels khoges. A Kaixgar els xinesos foren massacrats i la ciutat va demanar ajut al khan de Khokand que va enviar al cap kirguís Sadik Beg que tenia el suport de Buzurg Khan Khodja, hereu del notable cap khodja Jahanghir Khodja, i del seu general Yakub Beg (de sobrenom Atalik Ghazi) nascut a Kokand. Aquestos dos darrers van prendre el control de Kaixgar (1865) abans de l'arribada de Sadik Beg, que quan va arribar fou rebutjat i va haver de tornar a Khokand. L'estat khodja feia servir les banderes blanques tradicionals de la família.

Banderes dels khoja, Yakub Beg (vassall otomà i khan independent) i sultanat dels Tres Cavalls establerts per la família Ma a Kansu, Tsinghai y Ninghsia, ja al segle XX

Buzurg Khodja era indolent però Yakub tenia mola energia i quan Buzurg el va voler eliminar (1866) va donar un cop d'estat i va prendre el poder a Kaixgar; Yakub es va apoderar de diverses regions veïnes incloses Yarkand i Khotan i va esdevenir de fet l'únic senyor del país sent reconegut pel sultà otomà; es creu que per això va adoptar bandera vermella amb mitja lluna i estrella semblant a la de l'Imperi, si bé es va declarar vassall del khan de Kokand. Els musulmans de Dzungària (al nord de les muntanyes amb Kuldja, a l'Ili, i Urumqi) li van donar suport tallant les comunicacions entre la Xina i Kashghària (que era el territori al sud de les muntanyes amb Kaixgar, Yarkand, Hotan, Turfan, Aksu i Yangi Hissar). Els russos van ocupar la vall de l'Ili el 1871-1872, on s'havia establert un govern independent. Yakub Beg va quedar independent de Kokand el 1873; va governar fins al maig de 1877 quan va morir en estranyes circumstàncies i el país fou recuperat pels xinesos sota el seu general i governador Tsao Tsung Tang que van entrar a Kaixgar el desembre d'aquell any i a altres llocs els primers mesos de 1878; el 1882 o 1884 el territori va ser rebatejat Hsin-chiang (transcrit també com Sinkiang que vol dir "Nous Territoris").

Després de la dinastia Qing[modifica | modifica el codi]

Bandera del govern de Xinjiang de vers 1928 a 1933

El 1912 es posa fi a la dinastia Qing i es proclama la República de la Xina, la qual es va reconèixer al Xinjiang. El senyor de la guerra Yang Zengxin va ésser nomenat pel Guomindang governador de la província. Va sufocar les revoltes d’Aksu i del khan de Kasgària. Després d’això va mantenir sota control mantenint-la aïllada de la resta de la Xina i la Unió Soviètica fins al seu assassinat el 1928.

Després, el govern va quedar en mans de Jin Shuren, el qual va aplicar polítiques en favor dels xinesos i en contra dels musulmans augmentant les tensions entre aquests. També va annexionar l'oasi de Komul (Hami), fins aleshores el darrer khan autònom d’Àsia Central. Es van enviar molts funcionaris i refugiats xinesos a la zona, creant una gran agitació que va propiciar l'esclat de la revolta d’uigurs el 1931 contra Jin Shuren, liderada per Yulbars Khan i el senyor de la guerra hui Ma Zhongying.

Altres grups d’uigurs i pobles turcs van aixecar-se contra el control xinès influïts per sentiments panislamistes i panturanistes. No obstant, els rebels estaven dividits i no hi va haver cap moviment unificat fins al 1933, quan es va produir “l’Incident del 12 d’abril”.[3] D’aquesta manera, es va consolidar la rebel·lió musulmana i es va formar el Govern Islàmic de Khotan, dirigit per líders religiosos i polítics locals que s’oposaven tant a la influència soviètica com a la xinesa. Amb l'ajuda de Ma Zhongying, els rebels uigurs van aconseguir controlar el terç sud del país i es va proclamar a Kaixgar la Primera República islàmica del Turquestàn Oriental.

Per altra banda, Sheng Shicai, un militar que havia lluitat amb Chiang Kai-shek, juntament amb el suport de tres mil manxús que havien estat repatriats pels soviètics a Xinjiang, va dur a terme un cop d’estat i va enderrocar a Jin Shuren. Com a nou governador de la provincia va demanar ajuda a la Unió Soviètica per fer front al govern de Ma Zhongying. En la seva retirada, Ma va intentar controlar el sud de Xinjiang, però finalment el 1934 es va abolir la República del Turquestàn Oriental.

Per mantenir la província sota control va aplicar polítiques semblants a les Yang Zengxin i va mantenir la influència soviètica al nord de la província on la influència russa era molt forta. Tanmateix, l'oposició al règim xinès i els moviments independentistes va continuar clandestinament. Durant el seu mandat va esclatar la revolta coneguda com la “Revolta dels Tres Districtes”, fent referència als districtes de Yili, Tacheng i Ashan (o Altai), liderada per uigurs i kazakhs influïts per comunistes soviètics i xinesos. Es va expulsar el Guomindang de la ciutat de Ghulja i es va proclamar el 1944 la segona República del Turquestàn Oriental. Per mantenir el control, les tropes del Guomindang es van retirar a Dihua (Urumqi) i va començar una sèrie de negociacions amb la nova República. El Guomindang es declarava altament nacionalista i va denominar un  nou governador de la província, però no va arribar a tenir poder de facto a la zona dels tres districtes.[4]

El 1949, quan el Partit Comunista Xinès va guanyar la guerra civil contra el Guomindang, la província va acabar sota el govern comunista en el qual es coneix com “alliberament pacífic del Xinjiang”. La província va rendir-se a l'Exèrcit Popular d’Alliberament i la República del Turquestàn Oriental va caure en mans de l'administració comunista. Vuit líders de la República varen ésser convidats a Beijing per iniciar unes negociacions però suposadament el seu avió va estavellar-se de camí a la capital. Després d’aquest fet es va dissoldre la república i es va incorporar l'exèrcit del Turquestàn Oriental a l'Exèrcit Popular d’Alliberament.

La historiografia oficial considera la República del Turquestàn Oriental com un pas previ a “l’alliberament pacífic”, ja que es va lluitar contra les forces del Guomindang. No obstant, pel poble uigur encara avui es recorda com un període d’independència que suscita sentiments antihan i consideren l'entrada de l'Exèrcit Popular d’Alliberament una invasió. La bandera de la República es avui dia un símbol d’independència i nacionalisme musulmà.[5] 

República Popular de la Xina[modifica | modifica el codi]

 Quan el PCX va prendre el control de la província el 1950, es van dur a terme mesures en contra els contrarevolucionaris i es va aplicar la reforma agrària. Es van confiscar i redistribuir els wafq (les terres que pertanyien a les mesquites). També es va promoure la migració han a la zona. D’aquesta manera, el PCX pretenia trencar amb l'estructura social, política i religiosa de la zona per consolidar el comunisme i el domini de la República Popular Xinesa al Xinjiang.[4] Per aconseguir-ho, es va crear  Xinjiang Military District (XKMD), un govern autoritari i militar format per han.[6] També es va implementar Xinjiang Production and Construction Corps (XPPC), una administració paramilitar que tenia el control del desenvolupament de l'economia i les infraestructures.[6] A més a més, el Partit comunista va tenir cura de que el Xinjiang no tingués relacions de proximitat amb la Unió Soviètica, ni que tingués cap influència sobre la zona. Un cop es va declarar la “Regió Autònoma del Xinjiang Uigur” el 1955, el govern de Beijing va impulsar l'economia, la política i la integració social de la regió amb la resta del país. Entre 1956 y 1976, el Partit comunista va promoure una serie de polítiques ètniques nacionalistes per tal d’incloure les minories ètniques musulmanes dins la nació comunista.

Tanmateix, al sud del Xinjiang es va generar una nombrosa oposició a la reforma agrària i a la  creació de comunes. El 1954 va esclatar una revolta a Khotan liderada per l'organització panturanista i antihan Amin. Es van produir diversos aixecaments i fins al 1956 el PCX no va poder mantenir el control de la zona. A Yili es van produir el 1962 disturbis a causa del sistema de racionament i el repartiment de la terra. Això va provocar un èxode massiu de kazakhs cap a l'oest i el nord. El govern xinès va acusar la Unió Soviètica, a causa de la influencia que exercia sobre el nord del Xinjiang. Aquest fet va donar peu a la formació d’una resistència antihan fora de les fronteres xineses.[4]

Durant la Revolució Cultural (1966-1976), diverses organitzacions clandestines d'uigurs y kazakhs es van mobilitzar aprofitant el caos que vivia l'administració xinesa.[3] La major d’aquestes fou el Partit Revolucionari del Poble del Turquestàn Oriental, un partit de caràcter marxista-leninista independentista format majoritàriament per uigurs sota la influència soviètica que va obtenir el control de diverses zones de la província. El govern utilitzà l'autoritat militar per fer fora tota la influència soviètica i eradicar els moviments independentistes, ja que segons la seva versió, aquests fets trencaven la “seguretat nacional”.[6] Amb aquest pretext, el partit podia vigilar la frontera amb l'URSS, ja que en aquests anys de revolució, les relacions amb els soviètics eren més crispades. El 1969 les autoritats xineses van acabar amb un dels aixecaments al sud de la província i el Partit Revolucionari del Poble del Turquestàn Oriental va continuar les seves activitats de manera clandestina.

Les tensions continuen[modifica | modifica el codi]

Les tensions continuen en la regió a causa de les aspiracions independentistes dels uigurs, i a allò que Amnistia Internacional i Human Rights Watch descriuen com a repressió de la cultura no Han. Per contra, molts xinesos han perceben la política de automia ètnica de la RPC com a discriminatòria contra ells. Els defensors de la independència consideren que el govern xinès sobre Xinjiang és imperialisme xinès. Aquestes tensions provoquen ocasionalment greus incidents i xocs violents, com l'èxode dels kazakhs de Xinjiang (1962), durant el qual 60.000 refugiats fugiren a la Unió Soviètica; els disturbis de la ciutat de Baren (5 d'abril de 1990) en els quals van morir cinquanta persones (coneguts com la rebel·lió del 5 d'abril), quan els líders religiosos de Kaixgar van fundar el Partit Musulmà del Turquestan Oriental i van demanar la fi del domini xinès i comunista i els joves es van llançar a la lluita a la Baren, a la regió d'Aksu; la lluita va durar uns mesos fins que repressió xinesa hi va posar final. El desembre de 1992 un miler de delegats musulmans de la regió van fer un Congrés a Ankara que va decidir la separació del Xinjiang de la Xina i l'establiment de la (tercera) República del Turquestan Oriental, readoptant-se la bandera blava en la mateixa disposició que la turca, i tanmateix un escut nacional. El 1993 dotze ciutats es van rebel·lar al mateix temps i les seus del Partit Comunista de la Xina foren destruïdes per bombes; els militars xinesos van liquidar la revolta causant un centenar de morts. El 1995 hi va haver manifestacions patriòtiques a 6 ciutats: Zos, Teks, Gundu, Shin Uan, Nileh i Tsavtsar; es reclamava la fundació d'un estat independent pels uigurs i els hasangs; es creu que prop de 200 manifestants van ser morts per la policia i un centenar detingut. El 5 de febrer de 1997 es van iniciar disturbis a Inin o Gulja (Khuldja) que provocà almenys 9 morts;[7] les forces xineses van assetjar la ciutat i van disparar als manifestants; a més del 9 o 10 morts, un centenar van resultar ferits; els disturbis van durar encara uns dies tot i l'afusellament d'uns 40 uigurs i detencions massives entre uigures i hasags (fins al 15 de febrer); els manifestants van provocar el descarrilament d'un tren amb soldats i la destrucció d'una estació de subministrament d'aigua de les forces militars xineses; els darrers enfrontaments van tenir lloc el 25 d'abril. El 25 de febrer de 1997 esclataven uns autobusos bomba a Ürümqi amb nou morts i 68 ferits.

La ideologia del pan-islamisme va alimentar l'esperança de crear un únic Estat a Asia Central del qual formés part el poble uigur.[8] A principis de 1997 més d’un millar de separatistes musulmans van causar disturbis a la ciutat de Yining, situada a l'extrem occidental a prop de la frontera amb Kazajistán. Els disturbis van ser provocats per l'intent d’arrest d’un presumpte criminal d’ètnia uigur, quan l'home va resistir-se a ser detingut per l'agent va ser colpejat per un policia han. Aquest fet va provocar una situació molt agressiva, ja que la gent que va ser espectadora de la injustícia va començar a rebel·lar-se i a atacar diferents edificis governamentals. La rebel·lió fou controlada per les forces de seguretat del govern pequinès, però no sense abans causar deu morts y més d’un centenar de ferits.

A aquest fet van seguir una sèrie d’atacs terroristes i llançament de bombes a la ciutat d’Urumqi, ciutat on la majoria de la població és d’etnia han (75%) essent minoritàries les ètnies uigur (133%) hui(2,3%) i kazakhs i kirguiz (segons el cens del 2000).

A altres ciutats, van produir-se atemptats contra autobusos on viatjaven persones d’ètnia han. Aquests actes van ser atribuïts a terroristes uigurs per funcionaris de la República Popular de la Xina.

Tot plegat, el govern de pequinès va reaccionar davant el creixement del nacionalisme uigur incrementant les tropes de la Exèrcit Popular d’Alliberació desplegades a la zona nord-est del Xinjiang. Els atacs de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, van donar una justificació sense precedents a Beijing per aplicar les seves mesures i polítiques en aquest territori. Des de l'11 de setembre de 2001, Pequin identifica l'activisme independentista amb el territori alineant-se en la lluita contra el terrorisme encapçalat pels EUA.[9]

El que prèviament s’anomenava “separatistes” ara es comença a denominar “terroristes violents” i s’enquadra el conflicte en el marc de la “guerra contra el terror” impulsada pels Estats Units i recolzada per membres de l'OTAN. Els funcionaris del partit han fet ús del terme “wahhabisme” per designar tot tipus d’islamisme radical i els rumors de l'extensió d’aquest pensament a la província de Xinjiang causen una gran preocupació. S’entén com a wahhabisme una variant de l'Islam molt estricta, amb molta carrega política que neix a Aràbia Saudita i que centra molts esforços en la seva promoció internacional.

A mitjans dels anys 90 es va descobrir un gran nombre de wahhabistes a la prefectura de Hotan (Nicolás Frankenfeld. "La problemática de las minorías étnicas en China: El caso uigur.").

Alguns dels incidents recents més destacables a la zona són:

  • Una incursió al Xinjiang per part del govern de Pequin el gener de 2007: la policia mata a 18 persones en un suposat campament d’entrenament militar separatista.[10]
  • Aixecaments d’Urumqui el juliol de 2009: es van produir una sèrie d’aixecaments que van durar dies. Es va iniciar com una protesta però va derivar en atacs a la ètnica han que van concloure amb 197 morts[11]
  • Els disturbis de Xinjiang de setembre de 2009: van començar amb l'atac amb xeringues a centenars de persones que va desembocar en una gran protesta. Va ser reprimida però van morir 5 persones[12]
  • Els atacs de Hotan el juliol de 2011: va produir-se un assalt a una estació de policia amb bombes, bombes molotov y ganivets que va produir 14 morts (Olesen, 2011).
  • Atacs de bandes amb ganivets a una estació de policia, a un edifici governamental y a unes obres públiques el juny de 2013 que deixa 27 morts i 3 ferits[13]
  • Atac amb explosius en un mercat de carrer a Urumqi, capital de la regió Autònoma del Xinjiang, el 2014, on 31 persones d’ètnia han moren i 94 en resulten ferides.[14]
  • L'últim episodi de violència va tenir lloc el juny de 2015, en un control de tràfic rutinari que va esdevenir enfrontament y va acabar amb la vida de 18 persones[15]

Subdivisions[modifica | modifica el codi]

Xinjiang està dividit en 2 Ciutats de Nivell de Prefectura, 7 Prefectures i 5 Prefectures Autònomes. Dues de les set Prefecturas formen ara part de la Prefectura Autònoma d'Ili. Per sota d'elles hi ha 11 Sectors, 20 Ciutats de Nivell de Districte, 62 Districtes i 6 Districtes Autònoms. Quatre de les Ciutats de Nivell de Districte no pertanyen a cap Prefectura i són administrades de facto pel cos de Producció i Construcció de Xinjiang.

Nom convencional Uigur
(Kona Yeziq)
Uigur llatinitzat
(Yengi Yeziq)
Xinès Pinyin Comentaris
Ciutats de Nivell de Prefectura
Ürümqi ئۈرۈمچى شەھرى Ürümchi Shehri 乌鲁木齐市 Wūlǔmùqí Shì
Karamay قاراماي شەھرى Qaramay Shehri 克拉玛依市 Kèlāmǎyī Shì
Ciutats Directament Administrades de Nivell de Districte
Shihanza شىخەنزە شەھرى Shixenze Shehri 石河子市 Shíhézǐ Shì Administrades de facto pel Cos de Producció i Construcció de Xinjiang
Tumshuke تۇمشۇق شەھرى Tumshuq Shehri 图木舒克市 Túmùshūkè Shì
Alar ئارال شەھرى Aral Shehri 阿拉尔市 Ālā'ěr Shì
Wujiaqu ئۇجاچۇ شەھرى Ujachü Shehri 五家渠市 Wǔjiāqú Shì
Prefectures
Turfan تۇرپان ۋىلايىتى Turpan Wilayiti 吐鲁番地区 Tǔlǔfān Dìqū
Kumul قۇمۇل ۋىلايىتى Qumul Wilayiti 哈密地区 Hāmì Dìqū
Khotan خوتەن ۋىلايىتى Xoten Wilayiti 和田地区 Hétián Dìqū
Aksu ئاقسۇ ۋىلايىتى Aqsu Wilayiti 阿克苏地区 Ākèsū Dìqū
Kasgar قەشقەر ۋىلايىتى Qeshqer Wilayiti 喀什地区 Kāshí Dìqū
Tacheng تارباغاتاي ۋىلايىتى Tarbaghatay Wilayiti 塔城地区 Tǎchéng Dìqū Subordinada a la P.A. d'Ili
Altay ئالتاي ۋىلايىتى Altay Wilayiti 阿勒泰地区 Ālètài Dìqū
Prefectures Autònomes
P.A. Kirguís de Kizilsu قىزىلسۇ قىرغىز ئاپتونوم ئوبلاستى Qizilsu Qirghiz Aptonom Oblasti 克孜勒苏柯尔克孜自治州 Kèzīlèsū Kē'ěrkèzī Zìzhìzhōu
P.A. Mongol de Bayin'gholin بايىنغولىن موڭغۇل ئاپتونوم ئوبلاستى Bayin'gholin Mongghol Aptonom Oblasti 巴音郭楞蒙古自治州 Bāyīnguōlèng Měnggǔ Zìzhìzhōu
P.A. Hui de Changji سانجى خۇيزۇ ئاپتونوم ئوبلاستى Sanji Xuizu Aptonom Oblasti 昌吉回族自治州 Chāngjí Huízú Zìzhìzhōu
P.A. Mongol de Börtala بۆرتالا موڭغۇل ئاپتونوم ئوبلاستى Börtala Mongghol Aptonom Oblasti 博尔塔拉蒙古自治州 Bó'ěrtǎlā Měnggǔ Zìzhìzhōu
P.A. Kazakh d'Ili ئىلى قازاق ئاپتونوم ئوبلاستى Ili Qazaq Aptonom Oblasti 伊犁哈萨克自治州 Yīlí Hāsàkè Zìzhìzhōu

Geografia[modifica | modifica el codi]

La regió té frontera amb Rússia, Mongòlia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Pakistan i Afganistan. Limita també amb les províncies de Gansu, Qinghai i amb la regió autònoma del Tibet. Té una extensió d'1.600.000 km², que la converteix en la província més gran de Xina, amb un sisè del total de la seva superfície i una quarta part de les seves fronteres. Està dividida en dues conques per les muntanyes Tian Shan: la conca dzungariana al nord i la del Tarim al sud. Aquesta cadena muntanyenca delimita també la seva frontera amb Kirguizistan, on es troba el pas de Torugart (3.752 m). El punt més baix de la província, que també ho és de la RPC, està situat a 155 m sota el nivell del mar. El més elevat és el K2, amb una altura de 8.611 m i situat a la frontera amb el Caixmir. També es troba aquí el punt del planeta més llunyà al mar (46° 16.8′ N, 86° 40.2′ I), al Desert de Dzoosoton Elisen, a 2.648 km del mar. L'autopista del Karakoram uneix Islamabad, Pakistan, amb Kaixgar a través del pas de Khunjerab. El principal riu és el Tarim.

Economia[modifica | modifica el codi]

Xinjiang és coneguda per les seves fruites, especialment raïms i melons. També produïx cotó, blat, seda i nous. Destaca la criança de bestiar boví. Hi ha importants dipòsits de minerals i de petroli. El Producte Interior Brut (PIB) va ser aproximadament de 187.000 milions de RMB en 2003, que es van incrementar fins als 220.000 milions gràcies a la política de desenvolupament de Xina Occidental introduïda pel consell d'Estat. La renda per cápita en 2003 va anar de 9.710 RMB. La indústria d'extracció de petroli i gas d'Aksu i a Karamay experimentarà una gran emrbanzida a causa del projecte de gasoducte i oleoducte fins a Shanghai. El 2004 Xinjiang va exportar per valor de 3,047 bilions de dòlars mentre que les importacions van ascendir a 2,589 bilions. La major part del volum d'importacions i exportacions es dirigeix a i des de Kajakhstan a través del Pas d'Ala. La primera frontera de lliure comerç de Xina va ser establerta en la ciutat d'Horgos (Zona de lliure comerç d'Horgos). Horgos és el major port terrestre de la Xina occidental i té fàcil accés als mercats d'Àsia Central. El 2006 es va obrir un segon pas cap al Kazakhstan, la zona comercial de la frontera de Jeminay.

Composició ètnica[modifica | modifica el codi]

En Xinjiang hi ha diversos grups turcs musulmans, com els uigurs i kazakhs. Altres grups minoritaris són els hui, kirguisos, mongols, russos, xibes (sibos), solons, tafurs, tadjiks, uzbecs, tàtars, tongkans, i manxús. El percentatge de l'ètnia Han xinesa ha augmentat des del 6% en 1949 fins a l'actual 40%, segons les dades oficials. Aquesta dada no inclou al personal militar ni a les seves famílies ni als molts treballadors immigrants no registrats. Una gran part d'aquesta transformació pot ser atribuïda al Cos de Producció i Construcció de Xinjiang, una organització semimilitar de colons que ha construït granges, pobles i ciutats en diverses parts de la província. Aquesta transformació demogràfica és vista per alguns com una amenaça per al manteniment de la cultura dels uigurs i altres ètnies distintes de l'han, de manera similar al que passa al Tibet.

Mapa de Xinjiang indicant la nacionalitat principal a cada prefectura: Uigurs en blau, kazakhs en groc i han (xinesos) en vermell
Grups ètnics de Xinjiang, cens de 2000
Nacionalitat Població Percentatge
Uigurs 8.345.622 45,21%
Han 7.489.919 40,58%
Kazakhs 1.245.023 6,74%
Hui 839.837 4,55%
Kirguisos 158.775 0,86%
Mongols 149.857 0,81%
Dongxiang 55.841 0,30%
Tadjiks 39.493 0,21%
Xibes 34.566 0,19%
Manxús 19.493 0,11%
Tujies 15.787 0,086%
Uzbecs 12.096 0,066%
Russos 8.935 0,048%
Miao (Hmong) 7.006 0,038%
Tibetans 6.153 0,033%
Zhuang 5.642 0,031%
Daurs 5.541 0,030%
Tàtars 4.501 0,024%
Salar 3.762 0,020%

No inclou els membres de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPA) en servei actiu.
Font: Departament d'Estadística de Població, Social, Científica i Tecnològica de l'Oficina Nacional d'Estadística de Xina (国家统计局人口和社会科技统计司) i Departament de Desenvolupament Econòmic de la Comissió Estatal Xinesa d'Afers Ètnics (国家民族事务委员会经济发展司), ed. Tabulació de Nacionalitats del cens de població de 2000 de Xina (《2000年人口普查中国民族人口资料》). 2 vols. Beijing: Editorial de les Nacionalitats (民族出版社), 2003. (ISBN 7-105-05425-5)

En general, els uigurs són l'ètnia majoritària en la part occidental de Xinjiang, incloent les Prefectures de Kaixgar i Khotan, la Prefectura Autònoma Kirguís de Kizilsu i Aksu, així com a la Prefectura de Turfan, al Xinjiang oriental. Els Han són l'ètnia majoritària en el Xinjiang oriental i septentrional, incloent les ciutats d'Ürümqi, Karamay, Shihezi i les Prefectures de Changji, Börtala, Bayin'gholin, Ili (especialment la ciutat de Kuitun) i Kumul. Els kazakhs es concentren principalment en la Prefectura d'Ili, al nord de Xinjiang.

Grups ètnics principals an Xinjiang per regions, cens de 2000
Uigurs Han Kazakhs altres
Xinjiang 45,2% 40,6% 6,7% 7,5%
C.N.P. d'Ürümqi 12,8% 75,3% 2,3% 9,6%
C.N.P. de Karamay 13,8% 78,1% 3,7% 4,5%
P. de Turfán 70% 23,3% <0,1% 6,6%
P. de Kumul 18,4% 68,9% 8,8% 3,9%
P.A. de Changji + C.D.A.N.D. de Wujiaqu 3,9% 75,1% 8,0% 13%
P.A. Mongol de Börtala 12,5% 67,2% 9,1% 11,1%
P.A. Mongol de Bayin'gholin 32,7% 57,5% <0,1% 9,7%
P. d'Aksu + C.D.A.N.D. d'Alar 71,9% 26,6% <0,1% 1,4%
P.A. Kirguis de Kizilsu 64% 6,4% <0,1% 29,6%
P. de Kaixgar + C.D.A.N.D. de Tumushuke 89,3% 9,2% <0,1% 1,5%
P. de Khotan 96,4% 3,3% <0,1% 0,2%
P.A. Kazakh d'Ili1 16,1% 44,4% 25,6% 13,9%
- C.D.A.N.D. de Kuitun 0,5% 94,6% 1,8% 3,1%
- antiga P. d'Ili 27,2% 32,4% 22,6% 17,8%
- P. de Tacheng 4,1% 58,6% 24,2% 13,1%
- P. d'Aletai 1,8% 40,9% 51,4% 5,9%
C.D.A.N.D. de Shihezi 1,2% 94,5% 0,6% 3,7%

1— La P.A. d'Ili està composta per la C.D.A.N.D. de Kuitun, la P. de Tacheng i la P. Aletai, així com de l'antiga P.A. d'Ili. La P. d'Ili ha estat dissolta i la seva antiga regió és ara directament administrada per la P.A. d'Ili. Font: 2000年人口普查中国民族人口资料,民族出版社,2003/9 (ISBN 7-105-05425-5) No inclou als membres de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL) en servei actiu. P = Prefectura; P.A. = Prefectura Autònoma; C.N.P. = Ciutat del Nivell de Prefectura; C.D.A.N.D. = Ciutat Directament Administrada del Nivell de Districte.

Educació[modifica | modifica el codi]

Política educativa del Partit Comunista Xinès

L'objectiu immediat del Partit Comunista Xinès en els seus primers anys de lideratge va ser la creació d’un sentiment d’unitat nacional després de mig segle de divisió interna, a més de guanyar la lleialtat de les diferents poblacions de minories ètniques. La meta final de la política educativa de la República Popular de la Xina era la integració de tots els grups ètnics en un únic estat socialista. Tots dos objectius es mantenen avui en dia com a primordials en l'educació de les minories ètniques, sobretot en regions fronteres com Xinjiang.

Des dels inicis, la implantació d’aquestes polítiques va ser complicada. Als 50’, la prioritat era la consolidació del domini de la República Popular de la Xina sobre Xinjiang. Amb aquest propòsit, es va mantenir intacte el sistema existent d’escoles diferents per a cada grup ètnic. En especial, la manca d’escoles, pocs mestres formats i una carència de llibres de texts a tots els nivells educatius va fer pràcticament impossible establir un sistema educatiu regional. A més d’aquests problemes, una qüestió fonamental a la qual s’afrontava el Partit Comunista, tant a Xinjiang com a altres zones amb minories, era l'elecció de la llengua d’instrucció. A Xinjiang, les nombroses llengües i les quatre formes d’escriptura diferents (aràbica, xinesa, mongol i ciríl·lica) no tan sols van complicar enormement la tasca de formar professors i preparar materials educatius, sinó que també va plantejar moltes qüestions de caràcter polític; com per exemple: si es podia fomentar la unitat nacional si cada grup ètnic feia servir la seva pròpia llengua, si l'ús de diferents llengües i escoles exacerbaria les divisions entre musulmans i xinesos Han, o si les escoles gestionades per les minories ètniques transmetrien el mateix relat sobre la història de la regió i la seva relació amb la Xina. Després de mig segle, aquests assumptes encara no s’han resolt i continuen emmarcant el debat sobre la política educativa al Xinjiang. Per tant, drets i llibertats del poble uigur han estat al llarg de la història una realitat més d'iure que de facto, perquè fins i tot amb l'autonomia i les lleis de protecció cultural, no s’ha sentit mai part d’un país multinacional i no ha pogut viure amb les seves singularitats i tradicions a causa del control aferrissant de les autoritats centrals. En la primera meitat del segle xix, els nivells d’escolarització i alfabetització a Xinjiang eren força baixos. Atès que la gran majoria de la població era musulmana, la forma més comuna d’educació era la que oferien les escoles dirigides per les mesquites. En aquests madrassah tradicionals, els nens memoritzaven el Qur’an i aprenien a llegir i escriure l'escriptura aràbica. Els homes i nens que es formaven en aquestes institucions conformaven les elits locals.[16] Tot i que es van fundar algunes escoles laiques, la turbulent situació política i militar que va persistir a la regió durant la primera meitat del segle xx va impedir el desenvolupament d’un sistema educatiu modern i unificat capaç de proveir d’educació als nens del Xinjiang. Aquest procés va començar amb la victòria comunista del 1949. Llavors, la política al Xinjiang per part de les autoritats de Beijing abans del període comunista no va tenir efectes importants coneguts a causa de l'escàs control polític a la zona. Fins a mitjans dels 40’ el sistema educatiu al Xinjiang seguia el model de la URSS per influències polítiques i econòmiques, on el rus era present com a idioma estranger principal en el pla d’estudis, fet que enfortia vincles amb les Repúbliques soviètiques.[17] La planificació lingüística es va centrar en influenciar les generacions joves a través de la composició de cançons patriòtiques venerant el socialisme i unitat nacional.

La política a partir de 1949 teòricament garantia la protecció de tradicions culturals de les minories com la llengua.[18] Després d’assegurar la integritat territorial del Xinjiang, el Partit Comunista va començar a promoure un sistema educatiu regional. La llengua vehicular a les escoles durant aquest període era l'uigur i el model s’inspirava en l'escola soviètica. Seguien encara un currículum desenvolupat per educadors uigur i russos, compost per 4 anys d’educació primària i 3 de secundària, i cap de les escoles eren mixtes. La llei educativa del 1956 va fer que per primer cop es requerissin 3 hores setmanals de classes de xinès. El material escolar provenia en gran part de les repúbliques soviètiques d’Àsia Central, i per tant als inicis el uigur s’escrivia en ciríl·lic.[19] Però després de la ruptura sino-soviètica del 1958, es va abandonar aquesta escriptura i Beijing va imposar el alfabet llatí, una decisió que va resultar molt impopular entre els musulmans. Durant els 60’ i 70’ va augmentar en un gran nombre la població xinesa Han al Xinjiang. Els fills d’aquests immigrants s’educaven en escoles xineses, que seguien el mateix currículum que a la resta de la Xina. A partir dels 60', els nens uigurs també eren admesos en aquests col·legis. Tanmateix, l'escolarització de les minories ètniques fins als 70’ va ser molt baixa, i el gran augment de les xifres absolutes de nens escolaritzats que es va produir entre els 50’ i els 70’ es deu sobretot al creixement massiu de població Han xinesa.[19] La planificació es centrava en l'ús dels mitjans de comunicació oficials escrits en uigur per difondre els ideals de Mao. Els llibres de text feien propaganda de la mentalitat comunista i nacional enlloc d’expressar la cultura uigur. Unes tàctiques per proporcionar formació ideològica uigur era la traducció del Qur’an al xinès, la qual contenia paràgrafs seleccionats compatibles amb la ideologia comunista.[20] El poble uigur podia estudiar en la seva llengua fins a la secundària tot i que els temaris giraven al voltant d’una revisada història de la Xina; per exemple: “Xinjiang a estat part de la pàtria des de temps antics”.[21] Durant aquesta època encara havia una producció literària uigur important. L'accés a la universitat tenia el handicap de l'idioma perquè tan sols es donava en xinès. El 45% de la població uigur no era capaç de llegir caràcters tot i que acceptava el xinès com l'estàndard nacional d’educació.

Només el 0,2% d'uigurs va completar la universitat fins als 80’, fet que agreujava les xifres elevades d’analfabetisme, poca qualificació i la gent gran que no sap escriure res en xinès.[22] Per tal d’explotar les riqueses naturals de la zona, el govern central va a promoure migracions per la necessitat de treballadors qualificats que els uigurs no podien proporcionar, per contribuir en avançar en la seva educació atraçada perquè la llengua uigur no té la capacitat del xinès per utilitzar-se en altres àmbits més científics, per modernitzar el territori i integrar les minories en el corrent oficial.[23]

La revolució cultural va desautoritzar les polítiques anteriors de reconeixement de singularitats uigur. Els mitjans escrits i ràdios van ser clausurades, i les escoles amb matèries en llengua vehicular uigur es van dissoldre. La Constitució de 1975 restaurava en cert grau els drets i llibertats uigur, però la revolució cultural va propiciar la creació i manteniment d’una consciència nacional molt forta en gran part del territori.

Aquí s’inicia el que es coneix com a doble discurs del govern comunista. Les polítiques que diu que implementa no corresponen amb la planificació real de les autoritats al Xinjiang. Aquest és un motiu del malestar uigur i l'inici de reivindicacions culturals pel no compliment del govern de la seva pròpia legislació.

Amb la mort de Mao al 76, el sistema educatiu del Xinjiang va tornar a patir grans canvis. La més important va ser el retorn a l'escriptura aràbica per les llengües de les minories turquiques i perses. Com a conseqüència, tres generacions d'uigurs no es podien comunicar per escrit entre elles, atès que havien après una forma d'escriure la seva llengua diferent. Aquest fet va ser vist com un greuge important per part dels uigurs. La política lingüística del govern als 80’ amb els nous quadres que van venir al poder després de la mort de Mao reconeixien la gran necessitat de millorar l'accés de l'educació a la regió. Amb la revisió de la Llei d’Autonomia Local del 1985, es va apelar a les regions a eliminar l'analfabetisme, a instituir per fi l'educació primària obligatòria i la construcció d'internats per nens nòmades.[24] Per altra banda, en aquesta època es va començar a donar un impuls més fort a l'estàndard com a llengua nacional i es va incrementar la seva presència a les escoles uigur. A més, per entrar a l'educació secundària es va establir un examen d’ingrès en xinès que va obstaculitzar molt el progrés dels nens de les minories. L'educació dels nens de les minories es veure afectat també per introducció de taxes. La planificació es va traduir amb la marginació de la llengua uigur de l'espai públic i el foment de l'estàndard en centres educatius. El poble uigur protestava per la destrucció cultural i assimilació progressiva d’uns joves que opten per acceptar les polítiques del govern per un futur més prometedor. Al sistema educatiu bilingüe a partir dels 80’ (双语教育), dona molta més importancia currícular al estàndard. Però la manca de recursos i professors qualificats per fer aquesta transició només ha empitjorat la qualitat de l'educació a les escoles uigur, incrementant els greuges percebuts per les comunitats de minories. Aquesta planificació va començar a consolidar la implantació de l'estàndard com a llengua vehicular en substitució gradual de l'ensenyament de matèries en llengua uigur. La població uigur no s’oposa a aprendre l'estàndard, però el problema radica en la persecució i marginació. El 2002 va començar una campanya per sinitzar els noms musulmans a través del pinyin per tal de registrar la població de la Xina i oficialitzar llocs històrics de la zona per turisme ressaltant la unitat ètnica. Això és un procés de sinització constant de l'espai públic i simbòlic uigur. Per exemple, el 2012 totes les matèries de les escoles de la ciutat de Kashgar, de població bàsicament uigur, són en xinès estàndard. Al Kazakhstan va tancar l'únic centre educatiu on s’impartien classes en uigur com a llengua vehicular des de la infància fins a estudis secundaris.

Actualment l'educació al Xinjiang es realitza en tres tipus d’escoles: centres exclusius Han, centres per minories ètniques i centres d’integració. Als primers les classes són exclusivament en xinès, les segones hi ha la possibilitat d’aprendre l'idioma uigur com a extra opcional i els tercers són en xinès on hi accedeixen alumnes minories amb competències lingüístiques en xinès altes. Per tant, el sistema bilingüe mencionat a la legislació de la política educativa no actua com a tal, perquè la llengua uigur no forma part de la formació secundària i es imprescindible ser hàbil en xinès per poder prosperar acadèmicament. No existeix la possibilitat real d’escollir la llengua en la qual vols que els fills s’eduquin. El concepte educació bilingüe ha estat prostituït pel govern per potenciar en realitat una planificació monolingüista que va en contra de la diversitat cultural i lingüística dels pobles. Malgrat tot això, als anys 90 les taxes d’escolarització i alfabetisme es trobaven molt a prop de la mitjana nacional, i en concret la minoria kazakh la superava.[24] Progressivament l'impuls cap a la estandardització de l'educació a la Xina s’ha accentuat. Des de l'any 2004, s’ha impulsat un pla per consolidar les escoles xineses i les de les minories i d’establir el mandarí com a llengua universal d’escolarització. La implantació de l'examen de HSK va representar una proba d’aptitud i requisit per tots els docents uigurs als centres educatius. Els professors que no tinguin les competències exigides per les autoritats són substituïdes i cessades les persones que expressin idees o queixes sobre el sistema educatiu.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bai, Shouyi. A History of Chinese Muslim, Vol.2 (en anglès). Zhonghua Book Company, 2003, p.224–225. ISBN 7-101-02890-X. 
  2. Brown, E. K.; Ogilvie, Sarah. Concise Encyclopedia of Languages of the World (en anglès). Elsevier, 2009, p.1143. ISBN 0080877745. 
  3. 3,0 3,1 Dillon, Michael. Xinjiang-China's Muslim Far Northwest. Routledge Curzon, 2004, p. 57. ISBN 0-415-32051-8. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Dillon, Michael. Xinjiang-China's Muslim Far Northwest. Routledge Curzon, 2004, p. 56. ISBN 0-415-32051-8. 
  5. Dillon, Michael. Xinjiang-China's Muslim Far Northwest. Xinjiang-China's Muslim Far Northwest, 2004, p. 32. ISBN 0-415-32051-8. 
  6. 6,0 6,1 6,2 CLARKE, Michael E. Xinjiang and China’s Rise in Central Asia - A History. Taylor and Francis Group, 2011, p. 44. 
  7. http://www.hrw.org/backgrounder/asia/xinesa-bck1017.htm
  8. Frankenfeld, Nicolás. «La problemática de las minorías étnicas en China: el caso uigur». La problemática de las minorías étnicas en China: el caso uigur.
  9. De Pedro, Nicolás. «El conflicto de Xinjiang: La minoría étnica uigur y la política de Pekín». Opex.
  10. «Uyghuramerican», 2008.
  11. «BBC News», 2009.
  12. «La prensa gráfica», 2009.
  13. «El País», 2013.
  14. «El País», 2014.
  15. «El diario ABC», 2015.
  16. Benson, Linda. Education and Social Mobility among Minority Populations a Xinjiang: China’s Muslim Borderland.. 2004. New York: Ed. Frederick Starr ME Sharpe. 
  17. Mackerras, C. China’s Minorities. Integration and Modernization in the Twentieth Century. 1995. Hong Kong: Oxford University Press, p. 40-75. 
  18. Dreyer, J. The People’s Republic of China”. 1981. New York: Protection of Ethnic Minorities. Comparative Perspectives., p. 149. 
  19. 19,0 19,1 Benson, Linda. Education and Social Mobility among Minority Populations a Xinjiang: China’s Muslim Borderland.. 2004. New York: Ed. Frederick Starr ME Sharpe.. 
  20. Braker. Nationality Dynamics in Sino-Soviet Relations.. 1985. London and Sydney: Croom Helm.: In Wimbush, Enders S., ed, Soviet nationalities and Strategic Perspective., p. 57-101. 
  21. Mackerras. China’s Minorities. Integration and Modernization in the Twentieth Century.. 1995. Hong Kong: Oxford University Press., p. 45-75. 
  22. Naby, E. Uighur Elites in Xinjiang.. 1986. Central Asian Survey, Vol. 5, No. 3-4., p. 241-254. 
  23. Hereber, T. Population Policies: Ethnic Minorities and Migration into Minority Areas.. 1989. New York: An East Gate Boo.: In China and Its National Minorities. Autonomy or Assimilation?, p. 74-101. 
  24. 24,0 24,1 Ma, Rong. «Xinjiang minzu jiaoyude fazhan yu shuangyu jiaoyude shijian (El desenvolupament de l’eduació de les étnies i la pràctica d’educació bilingüe)». Peking University Education Review.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 46° 16.8′ N, 86° 40.2′ E / 46.2800°N,86.6700°E / 46.2800; 86.6700