L'urdú és una llengua parlada fonamentalment a l'Índia i al Pakistan. Al Pakistan és considerada la llengua nacional, mentre que a l'Índia és un dels 24 idiomes oficials en el país.
Malgrat la seua condició de llengua nacional del Pakistan, solament uns deu milions de persones en aqueix país (un 8% de la població total) el parlen com a llengua materna. Aquest menut percentatge, el formen els anomenats mohajir ('emigrants' en urdú), l'elit social i econòmica del Pakistan que procedeix dels refugiats musulmans que van fugir del nord de l'Índia després de la partició de l'antiga Índia britànica el 1947, quan van sorgir els dos estats independents de l'Índia i el Pakistan.
Com a llengua parlada, l'urdú és pràcticament indistingible de l'hindi, llengua nacional de l'Índia. La diferència entre les dues llengües és que l'urdú s'escriu amb una forma lleugerament adaptada de l'alfabet persa, variant al seu torn de l'alfabet àrab, i és la llengua escrita usada pels parlants musulmans. L'hindi, per contra, s'escriu amb l'alfabet devanagari, originalment emprat per al sànscrit, i és la llengua escrita usada pels parlants hindús. Encara que l'idioma col·loquial és pràcticament el mateix, la norma culta de l'urdú fa ús de nombrosos termes d'origen àrab i persa, mentre que l'hindi recorre, en estils formals, al sànscrit com a font de vocabulari culte. La forma parlada comuna de l'urdú i l'hindi es denomina sovint hindustànic.
