Urdú
| اردو (لشکری) | |
|---|---|
  | |
| Altres noms | Lashkari |
| Tipus | Nivells de parla, llengua natural, llengua viva i llengua estàndard |
| Dialecte de | hindustànic |
| Ús | |
| Parlants | 60-70 milions com a primera llengua, 160 milions en total |
| Parlants nadius | 68.600.000 (2019 ) |
| Rànquing | entre 19 i 21 |
| Oficial a | Pakistan i regions de l'Índia (Jammu i Caixmir) (Uttar Pradesh) |
| Autòcton de | Àsia Meridional |
| Estat | l'Índia, el Pakistan i l'Afganistan, i almenys per un 1% de la població del Bahrain, Botswana, Fiji, Malawi, Maurici, Oman, Qatar i Aràbia Saudita |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües indoiranianes llengües indoàries llengües indoàries centrals llengües hindi occidentals hindustànic Kauravi (en)  Khariboli (en) | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | Urdu orthography (en) , Kaithi i devanagari |
| Institució de normalització | no està regulat |
| Codis | |
| ISO 639-1 | ur |
| ISO 639-2 | urd |
| ISO 639-3 | urd |
| SIL | URD |
| Glottolog | urdu1245 |
| Linguasphere | 59-AAF-q |
| Ethnologue | urd |
| ASCL | 5212 |
| IETF | ur |
L'urdú (conegut alternativament com a lashkari)[1] és una llengua parlada fonamentalment a l'Índia i al Pakistan. Al Pakistan és considerada la llengua nacional, mentre que a l'Índia és un dels 24 idiomes oficials de l'estat.[2]
Malgrat la seua condició de llengua nacional del Pakistan, solament uns deu milions de persones en aqueix estat (un 8% de la població total) el parlen com a llengua materna. Aquest percentatge minso, el formen els anomenats mohajir ('emigrants' en urdú), l'elit social i econòmica del Pakistan que procedeix dels refugiats musulmans que van fugir del nord de l'Índia després de la partició de l'antiga Índia britànica el 1947, quan van sorgir els dos estats independents de l'Índia i el Pakistan.
Com a llengua parlada, l'urdú és pràcticament indistingible de l'hindi, llengua nacional de l'Índia. La diferència entre les dues llengües és que l'urdú s'escriu amb una forma lleugerament adaptada de l'alfabet persa, variant al seu torn de l'alfabet àrab, i és la llengua escrita usada pels parlants musulmans. L'hindi, per contra, s'escriu amb l'alfabet devanagari, originàriament emprat per al sànscrit, i és la llengua escrita usada pels parlants hindús. Encara que l'idioma col·loquial és pràcticament el mateix, la norma culta de l'urdú fa ús de nombrosos termes d'origen àrab i persa, mentre que l'hindi recorre, en estils formals, al sànscrit com a font de vocabulari culte. La forma parlada comuna de l'urdú i l'hindi es denomina sovint hindustànic.
L'urdú i l'hindi comparteixen una base indoària, però l'urdú s'associa amb l'estil de l'escriptura de la cal·ligrafia persa nastaliq i es llegeix de dreta a esquerra, mentre que l'hindi s'assembla al sànscrit i es llegeix d'esquerra a dreta. Les primeres influències lingüístiques en el desenvolupament de l'urdú probablement hagin començat amb la conquesta musulmana de Sind en l'any 711. La llengua va començar a evolucionar a partir de contactes amb el farsi i l'àrab durant les invasions de les forces perses i túrquiques al subcontinent indi a partir del segle xi. L'urdú es va desenvolupar en forma més decisiva durant el Sultanat de Delhi (1206-1526) i l'Imperi mogol (1526-1858). Quan el Sultanat de Delhi es va expandir cap al sud fins a l'altiplà de Deccan, la llengua literària es va veure influenciada per les llengües que es parlaven al sud: panyabí i hariani, i pel sufí i el llenguatge usat en la cort. Els primers versos daten del segle xv, i l'època daurada de la poesia urdú va tenir lloc als segles xviii i xix. La prosa religiosa urdú es remunta a diversos segles, mentre que l'escriptura secular florí a partir del segle xix. L'urdú modern és l'idioma nacional del Pakistan i també és parlat per milions de persones a l'Índia.[3]
| Lletra | Nom | Pronunciació en l'alfabet fonètic internacional (AFI). |
|---|---|---|
| ا | alif | [ə, ɑ] darrera consonant; muda en posició inicial |
| ب | be | [b] |
| پ | pe | [p] |
| ت | te | [t̪] dental |
| ٹ | tte | [ʈ] retroflexa |
| ث | se | [s] |
| ج | dzhīm | [dʒ] |
| چ | tshe | [tʃ] |
| ح | badi he | [h] |
| خ | je | [x] |
| د | dāl | [d̪] dental |
| ڈ | ddāl | [ɖ] retroflexa |
| ذ | zāl | [z] |
| ر | re | [r̪] dental |
| ڑ | arr | [ɽ] retroflexa |
| ز | ze | [z] |
| ژ | zhe | [ʒ] |
| س | sīn | [s] |
| ش | shīn | [ʃ] |
| ص | suād | [s] |
| ض | zuād | [z] |
| ط | toe | [t] |
| ظ | zoe | [z] |
| ع | aein | [ɑ] darrera consonant; en altres posicions [ʔ], [ə], o muda |
| غ | ghain | [ɣ] |
| ف | fe | [f] |
| ق | qāf | [q] |
| ک | cāf | [k] |
| گ | gāf | [g] |
| ل | lām | [l] |
| م | mīm | [m] |
| ن | nūn | [n] o una vocal nasal |
| و | vāo | [v, u, ʊ, o, ɔ, ow] |
| ہ, ﮩ, ﮨ | tshottī he | [ɑ] al final d'una paraula, en altres posicions [h] o muda |
| ھ | do tshasmī he | indica que la consonant precedent es aspirada (p, t, tsh, c) o xiuxiuejada (b, d, dzh, g) |
| ی | tshottī ye | [j, i, ɪ, e, ɛ, ej] |
| ے | badī ye | [eː] |
| ء | hamzah | [ʔ] o muda |
Cantants en urdú[modifica]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Aijazuddin Ahmad. Geography of the South Asian Subcontinent: A Critical Approach. Concept Publishing Company, 2009, p. 120–. ISBN 978-81-8069-568-1.
- ↑ «Urdu language». Encyclopædia Britannica [Consulta: 23 octubre 2017].
- ↑ Laal, Waaz. اردو زبان کی تاریخ, 1920 [Consulta: 23 octubre 2017].
 |
Hi ha una edició en urdú de la Viquipèdia |
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Urdú |