Sobirania nacional

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La sobirania nacional és un concepte que dona tot el poder a la nació, és a dir, a la ciutadania. Aquesta deixa constància en la constitució que li cedeix el poder a l'estat. En primer lloc, hem de tenir en consideració la definició de sobirania que afecta àmbits de la història, la política i el dret; la qual podem entendendre com la qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. En aquesta definició es concreta el tipus de sobirania que ens pertoca, la sobirania nacional, la qual fou formulada per primer cop per l'abat Sieyès com aquella en què la sobirania resideix en la nació, considerada com a entitat real difereanciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, fet que va permetre a la burgesia consolidar el seu domini. .

És fonamental entendre la sobirania nacional com la sobirania del poble que conforma la nació[1], en altres paraules com un apoderament del poble, de la comunitat, enfront de la concentració existent fins llavors del poder en uns pocs, representats en les monarquies i les nobleses. Per tant, la societat s’organitza en un conjunt de drets i deures, buscant la participació dels ciutadans a l’hora de prendre decisions de caràcter polític, social i econòmic. Per organitzar aquesta implicació del poble necessàriament cal un marc legal que ho reguli i també una creació d’institucions representatives que permetin l’administració dels Estats. Tradicionalment, s’han organitzat els estats en els poders executiu, legislatiu i judicial. Per tal de aprofundir en aquesta idea és adient la següent cita:

"Asimismo, la soberania popular o nacional és inalienable i indivisible. Su inalienabilidad proviene del pacto social Rousseauniano; si la soberanía pudiese enajenarse , el soberano – Pueblo o Nación – desparecería.”[2]

Fa pertànyer la sobirania a la nació, una entitat abstracta i única, vinculada normalment a un espai físic (la "terra pàtria"), a la qual pertanyen els ciutadans presents tant com els passats i futurs, i es defineix com a superior als individus que la componen. El mateix concepte de ciutadà (subjecte de drets, en igualtat de drets amb els altres membres de la nació, i no súbdit o objecte passiu de pertinença a una entitat política que se li imposa) està associat al principi de sobirania nacional. En la teoria clàssica, la sobirania nacional es tradueix en un règim representatiu, perquè la nació no pot governar-se a si mateixa directament (ni tan sols en els sistemes de democràcia directa, donada la impossibilitat de reunir, de fet, la "nació sencera"). La simple majoria del poble (concepte també difús, però més equivalent al conjunt dels habitants d'una nació) no és necessàriament la voluntat de la nació, si aquesta és superior als ciutadans individuals.

Origen del concepte[modifica]

Els orígens de la sobirania nacional els podríem situar a la Revolució Francesa on es considerà el cos civil com un cos polític organitzat amb vida pròpia i necessitats comunes. A més, en aquest context és crucial conèixer la importància creixent que va tenir la burgesia a les diferents societats i la davallada de l’Antic Règim feudal. Tot i això, no podem obviar la importància que van tenir diferents filòsofs, els quals van postular diferents supòsits que creaven entorns teòrics, al voltant de la sobirania nacional, que més endavant van arribar a la pràctica amb moltes adaptacions, correccions i fins fracassos. Són rellevants pensadors com Rousseau, Hobbes, Locke, amb rellevants estudis sobre el contracte social.

En aquest sentit, "Rousseau afirmó la soberanía como una categoría absoluta: «Pertenece a la esencia del poder soberano el no poder ser limitado; o lo puede todo o no es nada». A partir de la famosa definición de la ley como «expresión de la voluntad general», se reconocía al pueblo soberano la capacidad para cambiar en cualquier momento las leyes o los gobernantes."[3]

Amb les idees i aportacions de Rousseau, s'arriba a una nova concepció de la soberania del poble: "Rousseau hace de la soberanía del pueblo la única forma en acto de la soberanía, pero hace simplemente inaplicable en la historia"[4]

Com ja s'ha comentat anteriorment, va ser notable l'aportació de l'abat Sieyès amb el seu pamflet Què és el tercer estat, en què identificava els interessos d'aquest (el tercer estat, o sigui, els no privilegiats; en la pràctica, la burgesia), amb els de la nació francesa. La formulació que es va encunyar en l'article 3 de la Declaració dels Drets Humans i del Ciutadà va determinar que "tota sobirania resideix essencialment en la nació". Així, la sobirania nacional es concebrà com una, indivisible i inalienable, que no es pot confondre amb els individus que la conformen.

Ara el rei esdevé un representant ideològic sorgit de la teoria política liberal, que pot remuntar-se a Locke i Montesquieu (finals del segle xvii a Anglaterra, segle xviii a França)

En perfilar així el concepte, l'individu és part de la nació, però aquesta és un tot que no el representa directament. No serà, doncs, automàtica l'aplicació del sufragi universal igual per a tots i amb poder de decisió, tal com es pretendrà amb el concepte de sobirania popular. En la concepció restringida de sobirania nacional, el vot no és un dret de l'individu, sinó que aquesta funció serà reservada per als que reuneixin la dignitat suficient, generalment unida a la riquesa personal (per entendre que estaran més identificats amb els interessos de la nació) i, per tant, es justifica el sufragi censatari.

Referències[modifica]

  1. «sobirania nacional - Cercaterm | TERMCAT». [Consulta: 24 febrer 2024].
  2. Coral, Del Ángel; Karime, Ileña «La soberanía nacional.». Universidad de Quintana Roo, 2018, pàg. 25.
  3. Fernández García, Antonio «La cuestión de la soberanía nacional». Cuadernos de historia contemporánea, 24, 2002, pàg. 41–60. ISSN: 0214-400X.
  4. Charles Zarka, Yves «ROUSSEAU Y LA SOBERANÍA DEL PUEBLO». Derechos y Libertades, 2006, pàg. 63.