Revolució de 1848

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Plantilla:Infotaula esdevenimentRevolució de 1848
Tipusrevolució Modifica el valor a Wikidata
Data1848 Modifica el valor a Wikidata

La Revolució de 1848, o revolucions de 1848, conegudes en alguns països com la primavera de les nacions, la primavera dels pobles o l'any de les revolucions, fou una onada revolucionària que va sorgir a Sicília i, agreujada per les revolucions de 1848 a França, aviat es va estendre per la resta d'Europa i fins i tot fora, com al Brasil. Les revoltes tingueren lloc principalment durant el primer trimestre de l'any 1848 i anaren dirigides contra l'absolutisme i els imperis. Aquestes revolucions eren conseqüències violentes d'una varietat tan àmplia de causes que, per aquest motiu, és difícil de veure-les com a resultat de qualsevol tipus de moviment o fenomen social.

Mapa de les revolucions de 1848

Causes[modifica]

Durant la primera part del segle xix van tenir lloc canvis a Europa. En política, tant els reformistes burgesos com els polítics radicals estaven buscant un canvi per als governs de les seves nacions. En la societat, la revolució industrial estava creant noves formes de vida per a les classes obreres; a part, una premsa popular estenia consciència política, i els valors nous i les idees de democràcia, radicalisme, liberalisme, el nacionalisme i el socialisme començaven a aparèixer.[1] Malgrat els esforços contundents i sovint violents de les potències establertes i reaccionàries per contenir-les, les idees disruptives van guanyar popularitat exigint una constitució, el sufragi universal masculí, la llibertat de premsa, la llibertat d'expressió i altres drets democràtics, l'establiment de milícies civils, l'alliberament dels camperols, la liberalització de l'economia, l'abolició de les barreres aranzelàries i l'abolició de les estructures de poder monàrquiques a favor de la establiment d'estats republicans, o almenys la restricció del poder príncep en forma de monarquies constitucionals.

Revolució de març de 1848 a Berlín

Les causes de les revolucions del 1848 són molt diverses, a més a més, en cada estat va haver-hi característiques diferents. Alguns llocs que van viure aquestes onades van ser París, Berlín, Viena, Praga, Budapest o Roma, i mentre en alguns països la revolta va tenir només caràcter social, en d'altres s'hi van ajuntar reivindicacions nacionals, ja sigui reivindicant la unitat de nacions dividides (sobretot a Alemanya, però també a Itàlia), com la independència o autonomia d'altres (a Polònia i als territoris de l'Imperi austríac).

Econòmiques[modifica]

L'any 1847 es va produir una crisi econòmica, que va afectar el sector agrari justament després d'una temporada de males collites, especialment de patates, aliment bàsic per a les classes populars. La mala situació de la gent al camp va influir en els sectors industrial i financer, provocant el creixement de l'atur. Els anys 1845 i 1846, el míldiu de la patata va causar una crisi de subsistència al nord d'Europa, que es van manifestar severament a la gran fam irlandesa,[2] les terres altes escoceses i a tota l’Europa continental. Les collites de sègol a Renània van ser el 20% dels nivells anteriors, mentre que la collita de patates txeca es va reduir a la meitat.

La negació de drets i llibertats a grans sectors de la societat francesa: la monarquia de Lluís Felip d'Orleans només satisfeia els interessos de l'alta burgesia; per tant, deixant així la petita burgesia i el proletariat políticament i econòmicament de banda.

Conseqüències[modifica]

Tot i que les revolucions de 1848 van fracassar, les seves reivindicacions van influir poderosament en la ideologia liberal del segle xix. A curt termini, només van produir el canvi durador d'un règim autoritari a un de més democràtic a Dinamarca i al Piemont.

Socials[modifica]

Els diferents grups que es van unir als inicis de la revolució es van separar més tard a l'hora de defensar diferents objectius:

  • Gran part de la petita burgesia, amb por que esclatés una revolució social, es va unir a la gran burgesia, encara que durant tot el segle xix les seves diferències van encarnar-se en les lluites polítiques entre moderats i radicals.
  • El proletariat va començar a adquirir consciència de classe i, si bé va actuar amb desorganització, es va constituir com un moviment autònom.
  • Els camperols, un cop aconseguida la seva alliberació del règim senyorial, es van conduir de manera molt moderada i el seu objectiu en el futur fou preservar les conquestes aconseguides.

Polítiques[modifica]

A l'Europa occidental la revolució de l'any 1848 va comportar el sorgiment dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social: va significar l'aparició de la classe treballadora com a força política. Com en altres ocasions, la revolució va començar a França. Pel febrer, un alçament popular va posar fi a la monarquia de Lluís Felip d'Orleans i es va proclamar la república social (drets per als treballadors) i el sufragi universal.

A l'Europa oriental la lluita va ser essencialment antiabsolutista i contra la dominació imperial austríaca. Així, la revolta va tenir un caire liberal a Viena, on la revolució va obligar el canceller Metternich a dimitir, i nacionalista, perquè nombrosos pobles es van alçar contra la dominació imperial (Hongria, Bohèmia, el nord d'Itàlia, i la Confederació germànica).

Tot i que la majoria de les revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i el processos d'independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle xix.

Revoltes[modifica]

França[modifica]

Article principal: Revolució francesa de 1848

Les revoltes de París s'inicaren els dies 22-24 de febrer. Amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions —per sufragi universal— per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52).[3]

Itàlia[modifica]

Vegeu també: Cinc dies de Milà
Episodi dels Cinc dies de Milà, pintura de Baldassare Verazzi

A Itàlia, els revolucionaris reivindicaren constitucions liberals, l'expulsió dels austríacs i la reunificació de la península; el papa i els sobirans de Nàpols, Toscana i Piemont hagueren d'atorgar constitucions que, en general, tingueren vida efímera; cinc dies de lluites als carrers de Milà (18-22 de març) obligaren les tropes austríaques a evacuar la Llombardia; el 23 de març, al Piemont, Carles Albert I de Sardenya declarà la guerra a Àustria, però, no havent rebut l'ajut exterior reclamat, fou derrotat a San Donato (juliol del 1848) i a Novara (març del 1849); a Roma, l'agitació dugué a la fugida de Pius IX i a la proclamació de la república, a la qual posaren fi les tropes franceses pel juliol del 1849.[3]

Àustria[modifica]

A Àustria, el primer aixecament de Viena (13-15 de març) provocà la dimissió de Metternich, que es va exiliar a Londres,[4] i l'atorgament d'una constitució; una nova revolta, el mes de maig, donà com a resultat la convocatòria d'una assemblea constituent que acordà l'abolició dels drets feudals encara subsistents; i una tercera revolta, per l'octubre, i la repressió subsegüent, dugueren a la renúncia de l'emperador Ferran I a favor del seu nebot Francesc Josep.[3]

Bohèmia[modifica]

A Bohèmia, el congrés eslau de Praga (juny del 1848) promogué manifestacions nacionalistes, durament reprimides pel govern vienès.[3]

Hongria[modifica]

Article principal: Revolució hongaresa de 1848

A Hongria, la revolució, dirigida per L. Kossuth, esclatà el 15 de març; malgrat algunes concessions, els hongaresos rebutjaren la monarquia dels Habsburg, la qual, per restablir la seva dominació, atià les diferències entre magiars i croats i demanà ajut rus; la capitulació de Vilagos (agost del 1849) posà fi a la resistència hongaresa i fou l'inici d'una cruel persecució de patriotes.[3]

Alemanya[modifica]

Article principal: Revolució alemanya de març

A Alemanya, després dels avalots de Berlín (15-18 de març), el rei Frederic Guillem IV de Prússia declarà el propòsit d'impulsar la reunificació alemanya i d'establir un règim parlamentari, però més tard, en vista de les victòries dels contrarevolucionaris austríacs, es limità a promulgar una constitució que mantenia gairebé intacta l'autoritat reial; l'actitud de Frederic Guillem IV fou imitada pels altres prínceps; mentrestant, l'estès desig d'una Alemanya unida aplegà a Frankfurt una assemblea nacional (1848-49) que redactà una constitució que prefigurava la del II Reich.[3]

Referències[modifica]

  1. Breunig, Charles. The Age of Revolution and Reaction, 1789–1850 (en anglès). 2a ed.. Norton, 1977. ISBN 978-0393056129. 
  2. «Irish Potato Famine» (en anglès). History. [Consulta: 6 octubre 2021].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Revolució de 1848». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. * Schwarzschild, Léopold. The Red Prussian: The Life and Legend of Karl Marx (en anglès). New York: C. Scribner's Sons, 1947, p. 174. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Revolució de 1848

Bibliografia[modifica]