Klemens Wenzel Lothar von Metternich

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Metternich)
Infotaula de personaKlemens Wenzel Lothar von Metternich
Klemens von Metternich by Lawrence.jpg
Metternich, retrat pintat per Thomas Lawrence Modifica el valor a Wikidata
Nom original(de) Klemens Wenzel Lothar von Metternich-Winneburg-Beilstein
(de) Clemens Wenceslaus Nepomuk Lothar von Metternich-Winneburg zu Beilstein Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 maig 1773 Modifica el valor a Wikidata
Coblença Modifica el valor a Wikidata
Mort11 juny 1859 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Viena Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMetternich tomb (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Minister-President of Austria (en) Tradueix
25 maig 1821 – 13 març 1848
← Wenzel AntonFranz Anton von Kolowrat-Liebsteinsky (en) Tradueix →
Ambaixador d'Àustria a França
1806 – 1809 – Charles Philippe de Schwarzenberg →
Ambassador of the Holy Roman Empire to Prussia (en) Tradueix
1803 – 1806
← Franz Binder von KriegelsteinFranz Binder von Kriegelstein →
Ambassador to Saxony (en) Tradueix
1801 – 1803 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat d'Estrasburg - political science (en) Tradueix
Universitat d'Estrasburg
Universitat de Magúncia - ciència del dret, political science (en) Tradueix (–1794) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódiplomàtic, polític, escriptor Modifica el valor a Wikidata
OcupadorGovern Federal Austríac Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ProfessorsChristophe-Guillaume Koch Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc Modifica el valor a Wikidata
FamíliaHouse of Metternich (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CònjugeEleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix (1795–)
Maria Antonia Gräfin Leykam (en) Tradueix (1827–)
Gräfin Melanie Zichy-Ferraris de Zich et Vásonykeö (en) Tradueix (1831–) Modifica el valor a Wikidata
ParellaCatherine Bagration (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsRichard von Metternich (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Maria Antonia Gräfin Leykam (en) Tradueix)
Maria Antonia Prinzessin von Metternich-Winneburg zu Beilstein (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Princess Klementine von Metternich (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Leontine Fürstin von Metternich (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Paul Klemens Lothar Prinz von Metternich (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Gräfin Melanie Zichy-Ferraris de Zich et Vásonykeö (en) Tradueix)
Klemens Prinz von Metternich (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Gräfin Melanie Zichy-Ferraris de Zich et Vásonykeö (en) Tradueix)
Maria Emilia Stephania Prinzessin von Metternich-Winneburg zu Beilstein (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Gräfin Melanie Zichy-Ferraris de Zich et Vásonykeö (en) Tradueix)
Franz Karl Viktor Ernst Lothar Clemens Joseph Anton Adam Prinz von Metternich-Winneburg (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Franz Karl Johann Georg von Metternich-Winneburg zu Beilstein (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Melanie Metternich-Zichy
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Gräfin Melanie Zichy-Ferraris de Zich et Vásonykeö (en) Tradueix)
Klemens Eduard von Metternich-Winneburg zu Beilstein (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Marie-Clementine Bagration (en) Tradueix, Fill il·legítim
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Catherine Bagration (en) Tradueix)
Maria Leopoldina Prinzessin von Metternich-Winneburg zu Beilstein (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eleonore Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Pauline von Metternich
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Moritz Sándor (en) TradueixLeontine Fürstin von Metternich (en) Tradueix)
Lothar Stephan August Klemens Maria Prinz von Metternich-Winneburg zu Beilstein (en) Tradueix
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Gräfin Melanie Zichy-Ferraris de Zich et Vásonykeö (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
ParesFranz Georg Karl von Metternich Modifica el valor a Wikidata  i Maria Beatrix Gräfin von Kageneck (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Signatur Klemens Wenzel Lothar von Metternich.PNG Modifica el valor a Wikidata

Coat of Arms of the Prince von Metternich-Winneburg.svg Modifica el valor a Wikidata

IMSLP: Category:Metternich,_Klemens_von Modifica el valor a Wikidata

Klemens Wenzel (o Clemens Wenceslaus) Nepomuk Lothar, comte (des del 1813), príncep de Metternich-Winneburg a Beilstein (Coblença, 15 de maig del 1773-Viena, 11 de juny del 1859), comte de Königswart, i des de 1818 duc de Portella. Va ser un polític d'Àustria. Va ser l'impulsador del sistema que duia el seu nom, pel qual es volia garantir l'equilibri i l'ordre absolutista a Europa, i va tenir un paper molt important al Congrés de Viena després de les guerres napoleòniques.

Estudis[modifica]

Estudià dret a la universitat d'Estrasburg de 1788 a 1790 amb professors propers al protestantisme, i entre 1790 i 1792 a la Universitat de Mainz amb una educació més conservadora. Quan França va declarar la guerra a Àustria, Metternich no va poder seguir a Mainz i va ser enviat a una missió especial al front dirigint l'interrogatori del ministre de guerra francès, el marquès de Beurnonville, i de diversos comissaris de la Convenció Nacional que l'acompanyaven. Al front, Metternich va observar el setge i la caiguda de Valenciennes.

Estada a Anglaterra[modifica]

A principis de 1794 va ser enviat a Anglaterra, aparentment per negocis oficials, ajudant el vescomte Desandrouin, pel Tresorer General dels Països Baixos austríacs, a negociar un préstec. A Anglaterra, va conèixer el rei en diverses ocasions i va sopar amb diversos influents polítics britànics, inclosos William Pitt, Charles James Fox i Edmund Burke. Metternich va ser nomenat nou ministre plenipotenciari als Països Baixos austríacs, que Àustria va recuperar després de aixafar la revolució brabançona en 1790[1] i va deixar Anglaterra el setembre de 1794.

Diplomàtic[modifica]

En arribar als Països Baixos austríacs el govern s'havia exiliat i l'exèrcit es retirava davant de l'avanç francès durant les Guerres de la Revolució Francesa. A l'octubre, un exèrcit francès es va endinsar a Alemanya i va annexionar totes les terres de Metternich, excepte Königswart, i es va reunir als seus pares a Viena al novembre. El 27 de setembre de 1795 es va casar amb la comtessa Eleonore von Kaunitz-Rietberg, néta de qui havia estat canceller austríac Wenzel Anton, que el va introduir a la societat vienesa. El pare de la núvia, el príncep Kaunitz a condició que la encara jove Eleonore havia de continuar vivint a casa, i a Metternich se li va prohibir servir de diplomàtic mentre el príncep encara estigués viu. La seva filla Maria va néixer el gener de 1797. Després d'estudiar a Viena, la mort del príncep el setembre de 1797 va permetre a Metternich participar al Segon Congrés de Rastatt en el què el seu pare, que dirigia la delegació imperial, el va prendre com a secretari fins al 1799, quan finalment es va acabar el congrés.

Ambaixador[modifica]

Dresden i Berlin[modifica]

La derrota imperial a la Guerra de la Segona Coalició va sacsejar els cercles diplomàtics, i a Metternich se li va oferir escollir entre tres posicions ministerials: a la Dieta Imperial de Ratisbona; al Regne de Dinamarca a Copenhaguen; o l'electorat de Saxònia a Dresden. Va triar Dresden a finals de gener de 1801 i va assumir el seu nou càrrec el 4 de novembre,[2] i allà va prendre una amant, la princesa Katharina Bagration-Mukhranska, que li va donar una filla, Marie-Clementine. El gener de 1803, Metternich i la seva dona van tenir un fill que van anomenar Viktor.[2] A Dresden, Metternich també va establir diversos contactes importants, incloent Friedrich Gentz, un publicista que serviria a Metternich com a confident i crític durant els següents trenta anys. També va establir vincles amb importants personatges polítics polonesos i francesos.[3]

Per compensar la pèrdua de les terres dels Metternich a la vall del Mosel·la quan la República Francesa va annexionar-se la riba oest del Rin, el Reichsdeputationshauptschluss de 1803 va atrorgar-l'hi noves possessions a Ochsenhausen, el títol de príncep i un seient a la Dieta Imperial. En la posterior remodelació diplomàtica, Metternich va ser nomenat ambaixador al Regne de Prússia, que va ocupar el novembre de 1803,[3] un moment crític de la diplomàcia europea, preocupat per les ambicions territorials de Napoleó Bonaparte, nou líder de França. Aquesta por va ser compartida per Alexandre I de Rússia, que va mantenir Metternich informat de la política russa. A la tardor de 1804 Viena va decidir la seva participació en la Tercera Coalició i es va encomanar a Metternich la tasca gairebé impossible de convèncer Prússia d'unir-se a la coalició contra Bonaparte. El seu eventual acord no es va deure a Metternich, i després de la derrota de la coalició a la batalla d'Austerlitz, Prússia va ignorar l'acord i va signar la Pau de Schönbrunn amb els francesos.[4]

Paris[modifica]

Quan Johann Philipp von Stadion es va convertir en el ministre d'Afers Exteriors de l'Imperi Austríac, Metternich va assumir el càrrec d'ambaixador a l'Imperi Rus però abans d'anar a Moscou va quedar disponible l'ambaixada a Paris el juny de 1806 i es va establir a l'agost de 1806 assistit pel baró von Vincent i Engelbert von Floret, qui seria el seu assessor les següents dues dècades. El 5 d'agost es va reunir amb el ministre francès d'Afers Exteriors, el príncep Charles Maurice de Talleyrand-Périgord, i el mateix Napoleó cinc dies després a Saint-Cloud; aviat, la Guerra de la Quarta Coalició va dur a Talleyrand i a Napoleó cap a l'est.[5] L'esposa i els fills de Metternich es van unir a ell a l'octubre, i va entrar a la societat fent servir el seu encant per guanyar-hi una gran eminència. Després del Tractat de Tilsit del juliol de 1807, Metternich va veure que la posició d'Àustria a Europa era més vulnerable i creia que l'acord entre Rússia i França no duraria. Mentrestant, va trobar-se amb el nou ministre francès d'Afers Exteriors, Jean-Baptiste Champagny per negociar un acord satisfactori sobre el futur de diversos forts francesos al riu Inn. Durant els mesos següents, l'abast de la política austríaca i la pròpia reputació de Metternich van augmentar, i va impulsar una aliança rus-austríaca, tot i que el tsar Alexandre estava massa preocupat per les altres tres guerres en què estava compromès. Amb el pas del temps, Metternich va arribar a veure inevitable una eventual guerra amb França.

A finals de 1808 Metternich va ser cridat a Viena per debatre la possibilitat que Àustria envaís el Primer Imperi Francès mentre Napoleó feia campanya a Espanya. El seu informe deia que era improbable que Rússia volgués lluitar contra Àustria i que França tenia poques tropes disponibles per lluitar al centre d'Europa. De tornada a París, quan Àustria va declarar la guerra a França, Metternich va ser arrestat en represàlia per la detenció de dos diplomàtics francesos a Viena, però els seus efectes van ser mínims. Se li va permetre deixar França sota escorta cap a Àustria a finals de maig de 1809. Després de la presa de Viena per Napoleó, Metternich va ser conduït a la capital austríaca i sent canviat per diplomàtics francesos.[6]

Ministre d'Exteriors[modifica]

Relaxació amb França[modifica]

De tornada a Àustria, Metternich va ser testimoni de primera mà de la derrota de l'exèrcit austríac a la batalla de Wagram el 1809, i quan Johann Philipp von Stadion va presentar la seva renúncia com a ministre d'Afers Exteriors, l'emperador va oferir immediatament el lloc a Metternich, i preocupat que Napoleó se n'aprofités per exigir unes condicions de pau més dures, va nomenar-lo ministre d'Estat per dirigir les negociacions amb els francesos, entenent que substituiria més tard Stadion com a ministre d'Afers Exteriors.[7] Durant les converses de pau a Altenburg, Metternich va presentar propostes pro-franceses per salvar la monarquia austríaca. A Napoleó Bonaparte no li va agradar la seva posició sobre el futur de Polònia, i Metternich va ser gradualment desplaçat de les converses pel príncep de Liechtenstein. Aviat va recuperar la influència com a ministre d'Afers Exteriors i ministre de la Casa Imperial, nomenat el 8 d'octubre.[7] A principis de 1810 la relació anterior de Metternich amb Laure Junot es va fer pública, però, a causa de la comprensió d'Eleonore, l'escàndol fou mínim.[8]

Una de les primeres tasques de Metternich va ser impulsar el matrimoni de Napoleó amb l'arxiduquessa Maria Lluïsa d'Àustria per davant de més que amb Anna de Rússia la germana menor d'Alexandre I de Rússia, i el 7 de febrer Napoleó va acceptar i la parella es va casar per representació l'11 de març. Posteriorment, Metternich intentaria distanciar-se del matrimoni afirmant que havia estat idea de Napoleó. Maria Lluïsa va marxar a França poc després i Metternich va seguir extraoficialment una ruta diferent per dur la seva família a casa, atrapada a França per l'esclat de la guerra, i per informar a l'emperador austríac de les activitats de Maria Lluïsa.[8] Metternich va romandre sis mesos, confiant el despatx de Viena al seu pare, usant el matrimoni i l'adulació per renegociar els termes establerts a la Pau de Schönbrunn. Les concessions que va obtenir van ser trivials, però: alguns drets comercials, retard en el pagament de la indemnització de guerra, restitució d'algunes terres pertanyents a alemanys al servei austríac, inclosa la de la família Metternich, i l'eliminació d'un límit de 150.000 homes a l'exèrcit austríac. L'últim va ser particularment ben rebut com a signe d'una major independència austríaca, tot i que Àustria ja no es podia permetre un exèrcit major.[9]

Aliat de França[modifica]

Quan Metternich va tornar a Viena l'octubre de 1810, la seva influència es va limitar als afers exteriors, i els seus intents de reintroduir un Consell d'Estat complet havien fracassat. Convençut que Àustria, molt debilitada havia d'evitar una altra invasió del Primer Imperi Francès, va rebutjar els intents d'Alexandre I de Rússia i va concloure una aliança amb Napoleó Bonaparte el 14 de març de 1812. També va donar suport a un període de censura moderada, dirigit a evitar la provocació dels francesos. El tractat exigia només 30.000 tropes austríaques per lluitar al costat dels francesos, més generós que el que Prússia havia signat un mes abans; això va permetre a Metternich donar garanties tant a Gran Bretanya com a Rússia que Àustria seguia compromesa a frenar les ambicions napoleòniques. Va acompanyar el seu sobirà per a una reunió final amb Napoleó a Dresden el maig de 1812 abans que Napoleó s'embarqués en la Invasió francesa de Rússia.[10] La reunió de Dresden va revelar que la influència d'Àustria a Europa havia arribat al seu punt més baix, i Metternich estava ara decidit a restablir-la mitjançant el que considerava forts llaços amb totes les parts de la guerra, proposant converses generals de pau encapçalades per Àustria. Durant els següents tres mesos, aniria distanciant lentament Àustria de la causa francesa, tot evitant aliances amb Prússia o Rússia, i quedant obert a qualsevol proposta que assegurés un lloc per a la combinació de la dinastia Bonaparte-Habsburg per evitar que si Napoleó fos derrotat, Rússia i Prússia guanyarien massa. Napoleó era intransigent, i després del desastre de la Grande Armée a Rússia, les potències continentals que havien estat constantment humiliades per Napoleó en diverses guerres al llarg de tota una dècada, van veure finalment una oportunitat de derrotar, i es van unir a la Sisena Coalició.[11] L'aliança d'Àustria amb França va acabar el febrer de 1813, i Àustria va passar a una posició de neutralitat armada.[12]

Neutralitat[modifica]

Metternich tenia molt menys ganes de revenjar-se del Primer Imperi Francès que molts dels seus contemporanis i va afavorir els seus propis plans per a un acord general. Al juny, Metternich va deixar Viena per dirigir personalment les negociacions a Gitschin, Bohèmia, on va gaudir de l'hospitalitat de la princesa Wilhelmine de Sagan, amb qui va viure una aventura que va durar diversos mesos. Cap altra amant no va aconseguir mai cap influència sobre Metternich com ella, i ell li continuaria escrivint després de la seva separació. Com que Gran Bretanya no va poder ser coaccionada, va enviar propostes només a França i Rússia que van ser rebutjades, però, després de les batalles de Lützen i Bautzen els francesos van demanar una treva iniciada per francesos i l'abril, Metternich va començar a preparar lentament i a contracor Àustria per a la guerra amb França. l'armistici va proporcionar a Àustria temps per a una mobilització més completa.[13] Mentrestant, el ministre francès d'Afers Exteriors, Hugues-Bernard Maret, va romandre esquiu tot i que Metternich va aconseguir discutir l'estat de les coses amb Alexandre I de Rússia en 18 i 19 de juny a Opotschna, converses que després es ratificarien com a Conveni de Reichenbach, en què es van acordar les demandes generals de pau i s'establia el procés pel qual Àustria podia entrar en la guerra al bàndol de la Coalició. Poc després, Metternich va ser convidat a unir-se a Napoleó a Dresden per exposar-li els termes directament. Tot i que no existeix cap registre fiable de la seva reunió del 26 de juny de 1813, sembla que va ser una reunió tensa però eficaç, acordant que les negociacions de pau començarien a Praga al juliol, ignorant la Convenció de Reichenbach, cosa que va enfadar els aliats de la Coalició austríaca. La Conferència de Praga no es reuniria mai de manera efectiva, doncs Napoleó Bonaparte no va donar als seus representants Armand Caulaincourt i el comte de Narbona suficients poders per negociar. En les discussions informals que es van mantenir en lloc de la conferència, Caulaincourt va donar a entendre que Napoleó no negociaria fins que un exèrcit aliat no amenacés la mateixa França, i això va convèncer Metternich. Després d'un ultimàtum ignorat que Metternich va enviar a França, Àustria va declarar la guerra el 12 d'agost.

Sisena Coalició[modifica]

Article principal: Sisena Coalició

Els aliats de l'Imperi d'Austria van veure la declaració de guerra com el fracàs de les ambicions diplomàtiques d'Àustria, però Metternich la va veure com un moviment en una campanya molt més llarga. Durant la resta de la guerra, es va esforçar per mantenir la Coalició unida i frenar l'impuls rus a Europa, aconseguint que un general austríac, el príncep de Schwarzenberg, fos nomenat comandant suprem de les forces de la coalició en lloc d'Alexandre I de Rússia i va aconseguir que els tres monarques aliats anessin amb els seus exèrcits en campanya. Amb els tractats de Teplitz, Metternich va permetre que Àustria continués sense comprometre's sobre el futur de França, Itàlia i Polònia. Però estava pressionat pels britànics, que finançaven Prússia i Rússia, i al setembre Metternich va sol·licitar subvencions també per a Àustria.[14] Mentrestant, les forces de la coalició van prendre l'ofensiva. El 18 d'octubre de 1813 Metternich va ser testimoni de l'èxit de la batalla de Leipzig i, dos dies després, va ser recompensat per la seva "sàvia direcció" amb el rang de príncep. Metternich va quedar encantat quan Frankfurt es va recuperar a principis de novembre i, en particular, per la deferència que el tsar va mostrar a Francesc en una cerimònia organitzada allà per Metternich.

Amb la guerra a punt d'acabar, Metternich estava romandre decidit a impedir la creació d'un estat alemany fort i unificat, i el novembre de Metternich 1813 va oferir a Napoleó les propostes de Frankfurt, que permetrien a Napoleó seguir sent emperador, però reduint França a les seves "fronteres naturals", revertint el control de les zones ocupades d'Itàlia i Alemanya. El 2 de desembre Napoleó va acceptar parlar, tot i que aquestes converses es van endarrerir per la necessitat de la participació d'un diplomàtic britànic d'alt nivell. Abans de començar les converses, els exèrcits de la coalició van creuar el Rin el 22 de desembre. Metternich es va retirar de Frankfurt a Breisgau per celebrar el Nadal amb la família de la seva dona abans de viatjar a la nova seu de la Coalició a Basilea el gener de 1814. A principis de 1814, quan assetjaven París, Napoleó va acceptar les propostes de Frankfurt, però la Gran Bretanya no estava disposada a renunciar a una supremacia militar que havia trigat durant vint anys per establir i es van proposar termes més estrictes. Metternich estava preocupat per que la retirada de Napoleó comportés un desordre que perjudiqués els Habsburg i creia que s'havia de concloure una pau. El tsar va exigir una empenta cap al centre de França però estava massa preocupat per oposar-se a les altres idees de Metternich, com una conferència de pau final a Viena. Metternich no va assistir a converses amb els francesos a Chatillon, ja que volia quedar-se amb Alexandre. Les converses es van estancar i, després d'un breu avanç, les forces de la coalició van haver de retirar-se després de Montmirail i Montereau. Això va alleujar els temors de Metternich que un Alexandre massa confiat pogués actuar unilateralment.[15] El Tractat de Chaumont de febrer de 1814 demanava a Napoleó que deixés totes les seves conquestes, revertint així a França a les seves fronteres pre-revolució, a canvi d'un alto el foc. Si Napoleó refusava el tractat, els Aliats prometien continuar la guerra. L'endemà Napoleó va refusar el tractat, acabant la seva última possibilitat d'un final negociat.[16]

Metternich va continuar les negociacions amb Armand-Augustin-Louis de Caulaincourt fins a mitjans de març de 1814, quan la victòria a Laon va tornar a posar la coalició a l'ofensiva. En absència de prussians i russos, la Coalició va acordar la restauració de la dinastia borbònica. Francesc va rebutjar una petició final de Napoleó que abdicaria a favor del seu fill amb Marie Louise com a regent, i París va caure el 30 de març. Les maniobres militars havien fet anar Metternich cap a Dijon el 24 de març i va marxar a Paris el 7 d'abril. El 10 d'abril va trobar una ciutat en pau i en gran manera sota el control del tsar Alexandre. Als austríacs no els agradaven els termes del Tractat de Fontainebleau que Rússia havia imposat a Napoleó en la seva absència, però Metternich es va mostrar reticent a oposar-s'hi i l'11 d'abril va signar el tractat i es va centrar a salvaguardar els interessos austríacs en la pau, afirmant la influència d'Àustria a Alemanya per sobre la de Prússia, i desfer la russa, i es va assegurar que les províncies italianes de Llombardia i Venècia, que van passar al Regne napoleònic d'Itàlia, un estat client francès, el 1805 pel Tractat de Pressburg, fossin degudament recuperades per Àustria.[17]

Quant a la Polònia i Alemanya ocupades pels francesos, la qüestió es va ajornar fins que es va signar un tractat de pau. Metternich, com molts dels seus homòlegs, estava ansiós de proporcionar a la renovada monarquia francesa els recursos per suprimir la nova revolució, i es va signar el generós tractat de París el 30 de maig. Metternich i Wilhelmina van acompanyar el tsar Alexandre a Anglaterra, i allà Metternich va restablir la seva reputació i la d'Àustria i va ser guardonat amb un títol en dret honorari per la Universitat d'Oxford. Es va produir poca diplomàcia i tot el que es va acordar fermament va ser que es duran a terme debats adequats a Viena, amb una data provisionalment fixada per al 15 d'agost. Quan el tsar va intentar posposar-lo a l'octubre, Metternich va acceptar aplicant condicions que impedien a Alexandre exercir cap avantatge pel seu control de facto de Polònia. Metternich es va reunir finalment amb la seva família a Àustria a mitjan juliol de 1814, després d'haver-se aturat una setmana a França per calmar els temors de la dona de Napoleó Marie Louise, ara la duquessa de Parma. El seu retorn a Viena va ser celebrat per una cantata ocasional que incloïa la línia "La història et manté fins a la posteritat com a model entre grans homes".[18]

El congrés de Viena[modifica]

Article principal: Congrés de Viena

A la tardor de 1814, els caps de les cinc dinasties regnants i els representants de 216 famílies nobles van començar a reunir-se a Viena. Metternich va nomenar el seu ajudant Friedrich Gentz com a secretari de les negociacions. Els Sis Grans (Gran Bretanya, l'Imperi Austríac, Prússia, l'Imperi Rus, els Quatre Grans més Espanya i França) es van convertir en el Comitè Preliminar dels Vuit (afegint Suècia i Portugal), i la primera decisió del qual va ser que el mateix congrés fos ajornat a l'1 de novembre, i es tornaria a ajornar, amb només una petita comissió començant a treballar al novembre. Mentrestant, Metternich va organitzar una àmplia varietat d'entreteniments per als delegats, inclòs ell mateix.[19]

Deixant Castlereagh per negociar en nom d'Alexandre el Gran, Metternich va dirigir breument la seva atenció a sufocar el sentiment anti-Habsburg a Itàlia, i va contrariar el tsar Alexandre durant les negociacions sobre el Gran Ducat de Varsòvia en donar a entendre que Àustria podria igualar militarment a Rússia. Francesc es va negar a destituir-lo, i la crisi política va sacsejar Viena culminant amb una declaració del tsar per la que Rússia no es comprometria en la seva reclamació sobre Polònia com a regne satèl·lit, i la Coalició ho va rebutjar totalment, però finalment va acceptar la partició de Polònia, va suavitzar la seva posició respecte al Regne de Saxònia i per primera vegada va permetre a Talleyrand participar en totes les discussions dels Quatre Grans (ara Cinc Grans).[20]

Les principals qüestions relacionades amb Polònia i Alemanya es van resoldre la segona setmana de febrer de 1815. Àustria va guanyar terres en la partició de Polònia i va impedir l'annexió prussiana de Saxònia, però es va veure obligada a acceptar el domini rus a Polònia i augmentar la influència prussiana a Alemanya, i Metternich es va centrar en aconseguir que els diferents estats alemanys cedissin drets històrics a una nova Dieta Federal que pogués enfrontar-se a Prússia. També va ajudar el Comitè Suís. El 7 de març, Metternich va conèixer la notícia que Napoleó s'havia escapat d'Elba i en una hora s'havia trobat tant amb Alexandre el Gran com amb Frederic Guillem III de Prússia. Metternich no volia cap canvi de rumb precipitat, i al principi, hi va haver poc impacte al Congrés. Finalment, el 13 de març els Cinc Grans van declarar Napoleó fora de la llei i els aliats van començar els preparatius per a una nova guerra i el 25 de març van signar un tractat que comprometia cadascun a enviar 150.000 homes. Després que els comandants militars van marxar es va establir un treball de fixar els límits d'uns Països Baixos independents, formalitzant propostes per a una confederació laxa de cantons suïssos i ratificant acords anteriors sobre Polònia. A finals d'abril només quedaven dues qüestions importants, l'organització d'una nova federació alemanya i el problema d'Itàlia.[21]

Itàlia va començar a arribar a un punt important, Àustria havia consolidat el seu control sobre la Llombardia i el Vènet, establint el Regne Llombardovènet i va estendre la seva protecció a províncies controlades nominalment per Maria Lluïsa d'Àustria. El 18 d'abril, Metternich va anunciar que Àustria estava formalment en guerra amb el Regne de Nàpols de Joaquim Murat. Àustria va guanyar la batalla de Tolentino el 3 de maig[22] i va capturar Nàpols menys de tres setmanes després, i Metternich va poder aplaçar una decisió sobre el futur del país fins després de Viena. Les discussions sobre Alemanya s'allargarien fins a principis de juny, quan es va ratificar una proposta conjunta austríac-prussiana. Va deixar la majoria de les qüestions constitucionals a la nova dieta, que presidiria l'emperador Francesc. Malgrat les crítiques des d'Àustria, Metternich estava satisfet amb el resultat i el grau de control que atorgava als Habsburg i, a través d'ells, ell mateix. Metternich va ser capaç d'utilitzar la dieta per als seus propis fins en nombroses ocasions. L'acord va ser igualment popular entre la majoria de representants alemanys. El 19 de juny es va signar un tractat sumatori (els russos van signar una setmana més tard), que va posar fi oficialment al Congrés de Viena. El mateix Metternich havia marxat el 13 de juny cap al front, preparat per a una llarga guerra contra Napoleó. Napoleó, però, va ser derrotat decisivament a la batalla de Waterloo el 18 de juny.[23]

París i Itàlia[modifica]

Metternich va tornar aviat amb els aliats de la coalició a París, una vegada més discutint els termes de pau. Després d'unes negociacions més llargues que el Govern dels cent dies, el 20 de novembre es va concloure el segon Tractat de París. Metternich, que creia que França no hauria de ser trossejada, estava content amb el resultat: França només va perdre una petita terra al llarg de les seves fronteres orientals, set-cents milions de francs francesos, i les obres d'art que havia saquejat. També va acceptar un exèrcit d'ocupació de 150.000 persones. Mentrestant, el 26 de setembre s'havia signat un tractat separat, proposat per Alexandre i redactat de nou per Metternich. Això va crear una nova Santa Aliança centrada en l'imperi Rus, Prússia i l'Imperi d'Àustria; va ser un document que Metternich no pretenia ni desitjava, donats els seus sentiments vagament liberals. Finalment van signar representants de la majoria dels estats europeus, amb l'excepció dels Estats Pontificis, el Regne Unit i l'Imperi Otomà. Poc després, un tractat separat va reafirmar la quàdruple aliança i va establir a través del seu article sisè el sistema del Congressos de reunions diplomàtiques periòdiques, alhora que inaugurava un període reaccionari que en historiografia es coneix com a Vormärz.[24] Amb Europa en pau, Àustria havia guanyat més d'un 50% més de territori que quan Metternich havia esdevingut ministre d'Afers Exteriors.

Metternich va tornar a la qüestió d'Itàlia, fent la seva primera visita al país a principis de desembre de 1815. Després de visitar Venècia, va instar Francesc a donar una certa autonomia a la regió. Metternich va passar quatre mesos a Itàlia, intentant controlar la política exterior austríaca des de Milà i quan hi va haver un greu desacord entre l'Imperi i el Regne de Baviera, va ser molt criticat per la seva absència però els seus enemics no ho van poder aprofitar doncs Johann Philipp von Stadion estava ocupat pel seu treball com a ministre de finances i l'emperadriu Maria Lluïsa d'Àustria-Este, una ferotge crítica de les polítiques de Metternich, va morir a l'abril.[25] Metternich va tornar a Viena el 28 de maig de 1816 després de gairebé un any d'absència, per dedicar-se a la política fiscal i el seguiment de l'expansió del liberalisme a Alemanya i del nacionalisme a Itàlia, i en juliol va rebre noves finques al llarg del Rin a Johannisberg, a només 40 km del seu lloc de naixement a Coblença.[25]

En 1821 fou nomenat Canceller de l'Imperi Austríac. Fruint de la total confiança de Francesc I, imposà un nou equilibri polític europeu en el congrés de Viena restablint el poder austríac a Itàlia, amb la creació del Regne Llombardovènet,[26] i a Alemanya, amb l'establiment de la Confederació Germànica.[27] Per mitjà de la Quàdruple Aliança, intentà d'oposar-se als principis de la llibertat i autodeterminació dels pobles. Abandonat per la Gran Bretanya, hagué d'acceptar la independència de Grècia (1829) i les revolucions de França i Bèlgica (1830). Únicament Rússia i Prússia restaren fidels a la política de Metternich. La Revolució de 1848 de Viena de l'any 1848 l'obligà a dimitir i a fugir temporalment d'Àustria i exiliar-se a Londres,[28]

Aquest sistema es basava en una sèrie d'aliances entre potències, de les més destacades va ser la Santa Aliança.[29] Va tenir un paper important al Congrés de Viena, la signatura del qual va obrir l'època coneguda com a "concert d'Europa"

Referències[modifica]

  1. Kossmann, E. H.. The Low Countries, 1780–1940 (en anglès). Oxford: Clarendon Press, 1978, p. 62. ISBN 978-0-19-822108-1. 
  2. 2,0 2,1 Palmer, 1972, p. 31–37.
  3. 3,0 3,1 Palmer, 1972, p. 37–40.
  4. Palmer, 1972, p. 40–44.
  5. Palmer, 1972, p. 47–56.
  6. Palmer, 1972, p. 61–69.
  7. 7,0 7,1 Palmer, 1972, p. 69.
  8. 8,0 8,1 Palmer, 1972, p. 72.
  9. Palmer, 1972, p. 77.
  10. Palmer, 1972, p. 78-86.
  11. Mansoor, Peter R.; Murray, Williamson. Grand Strategy and Military Alliances (en anglès). Cambridge University Press, 2016, p. 78. ISBN 1107136024. 
  12. Palmer, 1972, p. 86-92.
  13. Palmer, 1972, p. 92-96.
  14. Palmer, 1972, p. 103-107.
  15. Palmer, 1972, p. 107-117.
  16. Paul W. Schroeder, The Transformation of European Politics 1763-1848 (1994) pp 501-4
  17. Palmer, 1972, p. 118-123.
  18. Palmer, 1972, p. 123-129.
  19. Palmer, 1972, p. 130-139.
  20. Palmer, 1972, p. 133-139.
  21. Palmer, 1972, p. 139-146.
  22. Lance, Adolphus. The history of Italy from the fall of Venice, up to the eve of the renewed struggle in MDCCCLIX. Struggles for freedom, or, The liberation of Italy (en anglès). Adolphus Lance, 1859, p. 326. 
  23. Hofschröer, Peter. 1815: The Waterloo Campaign. The German Victory (en anglès). 2. London: Greenhill Books, 1999, p. 150. ISBN 978-1-85367-368-9. 
  24. Moreno i Cullell, Vicente. «L'Europa de la Restauració». Sàpiens, 05-10-2010. [Consulta: 14 setembre 2019].
  25. 25,0 25,1 Palmer, 1972, p. 156-165.
  26. Nafziger, George F. Historical Dictionary of the Napoleonic Era (en anglès). Scarecrow Press, 2002, p.21. ISBN 0810840928. 
  27. Müller, Jürgen. Der Deutsche Bund: 1815 - 1866 (en alemany). Oldenbourg Verlag, 2006. ISBN 3486550284. 
  28. Schwarzschild, 1947, p. 174.
  29. «Congress of Laibach» (en anglès). Britannica. [Consulta: 7 setembre 2021].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Klemens Wenzel Lothar von Metternich