Qüestió d'Orient
L'anomenada qüestió d'Orient o qüestió oriental fa referència als problemes diplomàtics i polítics en la història d'Europa plantejats per la decadència de l'Imperi Otomà.[1] Aquesta expressió no fa referència a un sol problema particular, sinó que és una àmplia categoria de problemes que anaren sorgint durant els segles xviii, xix i xx, incloent-hi la inestabilitat dels territoris governats per l'Imperi Otomà situats en terres europees.
Se sol considerar que la «qüestió oriental» s'inicia el 1774, al final de la Guerra russo-turca (1768-1774), que va concloure amb la derrota otomana. Com que a l'època es creia que la desfeta total de l'Imperi Otomà tindria lloc de manera imminent, les potències europees es començaren a disputar els possibles beneficis militars, estratègics i comercials que sorgirien del nou ordre sociopolític a la part oriental d'Europa. L'Imperi Rus suposava que es beneficiaria àmpliament de la derrota otomana.
L'Imperi Austrohongarès i el Regne Unit creien que s'havia de preservar l'imperi per tal de mantenir els seus interessos a la regió i impedir que els russos aconseguissin accés a la mar Mediterrània,[2] i quan en 1831 Egipte va envair l'Imperi Otomà, per la convenció de Kutahya el 8 d'abril de 1833 Mahmut II concedia a Muhàmmad Alí Paixà el govern de Síria i la província d'Adana, i Rússia va donar suport als otomans a canvi del Tractat de Hünkâr İskelesi, amb la garantia que els otomans tancarien l'estret de Dardanels a qualsevol vaixell de guerra estranger si els russos sol·licitaven aquesta acció, i els termes de l'acord van preocupar enormement la resta de les potències europees.[3]
En 1848 va esclatar la Qüestió d'Orient quan Adolphe Thiers intentà negociar un acord entre Muhàmmad Alí Paixà i Abdülmecit perquè aquest cedís Síria al paixà, que havia capturat després d'aturar la invasió otomana a la batalla de Nezib, però Àustria, Anglaterra, França, Rússia i Prúsia van imposar un acord que garantia la integritat de l'Imperi Otomà[4] revivint la humiliació del tractat de París de 1815 i l'esclat del nacionalisme. Thiers, recolzat pel duc d'Orleans, volia enviar la flota al Mediterrani i va manar construir una nova muralla, l'Enceinte de Thiers[5] Com a resultat, Prússia va tancar la seva frontera al Rin, provocant una tensió molt forta. Finalment s'arriba a un compromís amb Anglaterra pel què Muhàmmad Alí havia de retornar totes les seves conquestes a Abdülmecit mantenint Egipte hereditàriament. Acabada la crisi, les tensions amb el rei seguiren, i finalment dimití el 28 d'octubre, sent substituit per François Guizot, un home de pau.[6]
La «qüestió oriental» va deixar de ser un problema polític al final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), perquè una de les seves conclusions va ser la caiguda definitiva de l'Imperi Otomà i la seva partició.
Referències[modifica]
- ↑ Palmer, Alan. Metternich: Councillor of Europe (en anglès). 1997 reprint. Londres: Orion, 1972, p. 169–180. ISBN 978-1-85799-868-9.
- ↑ «Qüestió d'Orient». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Palmer, Alan. Metternich: Councillor of Europe (en anglès). 1997 reprint. Londres: Orion, 1972, p. 255–264. ISBN 978-1-85799-868-9.
- ↑ Palmer, Alan. Metternich: Councillor of Europe (en anglès). 1997 reprint. Londres: Orion, 1972, p. 279–283. ISBN 978-1-85799-868-9.
- ↑ (en francés) Bulletin des lois de l'Empire français [París], XIV, 738, 16-06-1859, pàg. 747-751 [Consulta: 7 juliol 2016].
- ↑ Fortescue, William. France and 1848: The End of Monarchy (en anglès). Psychology Press, 2005, p. 53. ISBN 9780415314626.