La Qüestió d'Andorra

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Llista de coprínceps d'Andorra
Llista de caps de govern d'Andorra
Llista de síndics d'Andorra

La Qüestió d'Andorra és l'expressió amb la qual hom es refereix a la revolució del 1881 que es va produir a Andorra i els efectes posteriors que en va derivar. L'expressió també fa referència al sorgiment del nacionalisme andorrà que es confronta davant d'una societat estamental regida per dos prínceps (els coprínceps), fet que porta el país a una revolta de caràcter important, a partir de la qual França comença a tractar el país com una colònia. El terme "Qüestió d'Andorra" fa, en aquest sentit, referència a la "Qüestió d'Orient".

Context[modifica]

Andorra[modifica]

L'Andorra anterior del segle XIX és una Andorra que viu encara sota una legislació feudal. La sobirania era compartida entre dos "coprínceps" degut a la signatura del Pariatge del 1278. El pariatge establia la cosobirania, és a dir, cadascuna de les parts havia de prendre obligatòriament decisions junts i ho feien sobre el territori que avui anomenem Andorra. El poble andorrà era súbdit i, com a tal, devia vassallatge als dos prínceps. En la pràctica el vassallatge es va traduir en el pagament de la quèstia (impost feudal andorrà) que el poble havia de lliurar cadascun dels coprínceps. La figura del copríncep requeia sobre el bisbe de la Seu d'Urgell (Catalunya) i el monarca (o emperador Napoleó quan es proclama la Segona República Francesa). El Consell General de les Valls és el nom del parlament andorrà. Havia estat creat arrel de privilegis feudals cedits al poble durant el medieval. El Consell General compartia el poder legislatiu i executiu al mateix temps. Tot i que la sobirania era compartida pels coprínceps, aquests havien autoritzat la sobirania popular mitjançant aquest parlament que tenia poder per manar sobre el poble, però quedava sotmès a l'acció dels coprínceps. Pel fet de ser cosobirans, podien crear delegacions que els representessin i actuessin en nom seu a Andorra. És el cas dels veguers.[1]

Europa[modifica]

Article principal: nacionalisme

A nivell europeu la Revolució Industrial està canviant els hàbits i les mentalitats. El vapor, l'acer, el tèxtil o el carbó han permès que Europa visqui de manera generalitzada una revolució agrària sense precedents, seguida d'una verdadera revolució demogràfica i urbana, sense deixar de banda la revolució dels transports i cultural. Precisament, culturalment Europa s'ha enamorat del romanticisme, que ha anat nodrint un nou concepte: el nacionalisme. Els imperis colonials que són el Regne Unit, França, Bèlgica o Alemanya volen controlar el món. El nacionalisme xenòfob els cega i això fa que la consciència nacional desperti entre la població llatinoamericana i europea. És el segle de la lluita per la independència i també per l'adquisició de colònies. Tot plegat acaba en una Primera Guerra Mundial, en part per la Qüestió d'Orient.[2][3]

Les causes de la revolta[modifica]

La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana[modifica]

Andorra la Vella l'any 1920

Si pel Regne Unit, Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya la revolució industrial va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'època moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l'Estat espanyol, Andorra s'arruïna per la manca d'adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de bestiar al país. El bestiar es redueix a la meitat. L'any 1767 com a conseqüència de la revolució tèxtil la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les fargues van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L'any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L'alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l'esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L'únic sector que encara es mantenia mig dret era el contraban. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El decret del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l'aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la còlera i a la febre groga. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l'aïllament, es va transformar en el verí de l'economia del país. Incapaç d'adaptar-se als nous temps, l'Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.[4][5][6][7][8]

La còlera i febre groga: èxode migratori[modifica]

El nombre d'habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, Andorra la Vella tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l'Areny-Plandolit, van patir mortalitat infantil. La ira, per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l'epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l'aigua. Els andorrans van adreçar-se a la Mare de Déu de Meritxell perquè resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l'epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l'Arieja va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, immigrar o emigrar, i mantenir contactes amb barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de Besiers) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d'andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l'estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.[9][10][11]

Una societat estamental[modifica]

Article principal: Museu Casa d'Areny-Plandolit
Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d'igual manera que ho va fer l'economia, amb l'estructura de l'època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. La mentalitat n'és un bon exemple: se seguia practicant la pena de mort. L'estructura social andorrana era doncs estamental. D'un costat estaven les cases riques, els focs. De l'altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al parlament, segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.[12][13][14][15][16][17]

Paral·lelament, hi havia molts casalers que s'havien fet rics en poc temps gràcies al comerç, el contraban i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al país no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d'aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.[12][13][18][19][15][16]

Reforma des de dalt[modifica]

Vegeu també: Guillem d'Areny-Plandolit

Davant la reiterada negativa del Consell General a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d'aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar Guillem d'Areny-Plandolit, un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una veritable mostra del luxe en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'aquest senyor és considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la Nova Reforma, és a dir, el document resultant d'aquestes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d'abril del 1866 el bisbe, Josep Caixal i Estradé hi va decretar a favor a través del decret “Pla de Reforma” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:[20][13][21][19][22][16][16]

  • dret a vot a tots els caps de casa sense diferències
  • creació del càrrec de comissionat de poble amb la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals
  • renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys
  • incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú
  • limitació del nombre de consellers de comú de cada parròquia
  • durada màxima d'un càrrec a 4 anys[21][22]

Tres anys més tard el copríncep francès Napoleó III va ratificar la reforma.[23] Els dos canvis més importants són el dret a vot, ja que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ja que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fos positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.[20][21][19] La solució va venir de l'experiència que els andorrans van treure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s'hi venia vi i s'hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del segle XIX, quan la crisi es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.[24][16] Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l'entreteniment. Uns pocs andorrans van veure en aquest nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per sortir de la crisi. Així, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la terciarització de l'economia que es va traduir en la voluntat de crear balnearis, casinos i negocis d'esbarjo.[25][13][26]

El Mònaco andorrà[modifica]

El Principat de Mònaco, un petit país governat per un príncep que gaudia d'independència envers França, però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l'exemple a seguir. França va prohibir l'obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permetin l'accés a un país fins ara únicament accessible amb mula o cavall. L'octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador amb la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d'Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l'època com a garantia.[27][28][13][26][29][30][16][31]

Però el projecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d'Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular amb la concessió del joc i va decidir construir el casino a la Solana del Pas de la Casa, una zona que, a més, patia litigis entre Canillo, Encamp i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seves esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d'acceptar aquesta decisió perquè implicava l'emigració cap a l'exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l'únic camí, la revolució.[32][28][13][26][29][30][16][31]

La Reforma des de baix[modifica]

Pintura i portada del llibre Revolució de 1881 de l'Editorial Andorrana

El 8 de desembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i amb el suport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el Consell Revolucionari Provisional. Assalten la casa del síndic general i l'obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seva família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, metge de Sant Julià de Lòria. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de Canillo i Encamp, les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a Ordino i La Massana per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, però finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, després de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, es va arribar a un acord conegut com el Tractat del Pont dels Escalls. L'acord va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bàndols i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l'amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jutjar i condemnar els revolucionaris. Un gran nombre va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d'una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independitzar de França i del bisbe l'any 1993 amb la constitució que va permetre l'autodeterminació del país, el govern d'Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en aquest nou casino hi ha estat l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, aquest cop no perquè el copríncep hi estigués en contra, ja que després de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar suport al projecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "rentadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paradisos fiscals. En canvi, sí que es va legalitzar la loteria i les apostes. Però com que el projecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.[33][13][34][35][36][37][38]

La Qüestió d'Andorra[modifica]

Article principal: Qüestió d'Orient

El fracàs d'aquesta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que Madrid tornava a taxar l'entrada de mercaderies vingudes d'Andorra (1887). El govern de París, del seu costat, veient que el contraban proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l'esperança. L'única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d'Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica tabaquera del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l'evolució dels naixements i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va comptar 300 naixements, el 1920 ja només se'n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el 1920 ja només 10.[39][40][41][42][43]

Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila

Tanmateix, si d'alguna cosa va servir la revolta del 1881 va ser per estirar les orelles al copríncep francès. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s'havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d'això fou l'estrena de l'obra de teatre “Le Val d'Andorre” a París el 1848 on l'autor estava lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del País Basc, les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Així, amb la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un protectorat. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van proposar als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisi (carreteres, teatres,...) a canvi de perdre la independència. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.[39][40][44][45][46][43]

L'enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l'altra els pro-bisbe. El confrontament va desembocar en una petita guerra civil després de les eleccions comunals de l'hivern del 1885 a Canillo. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el Consell General, va portar el bisbe a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886 el bisbe Casañas deia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir després de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l'actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L'esclat de la guerra es va conèixer amb el nom de “La Qüestió d'Andorra” que s'ha d'emmarcar dins de l'anomenada Qüestió d'Orient. De sobte, es van iniciar nombrosos estudis sobre l'origen i la història del país que van anar en la línia de legitimar la postura dels tres camps: colonialisme francès, dominació eclesiàstica o independència de l'estat-nació andorrà. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament aquest nom i que va contribuir a tals estudis. Els pro-francesos i pro-bisbe també van fer el mateix. Els coprínceps per la seva banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns serveis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar amb escoles concertades,... Per als andorrans, mentre això no suposés perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'aquesta actitud que va néixer l'expressió catalana, però ben andorrana de: fer-se l'andorrà.[39][40][44][45][43]

Com que França volia influenciar l'opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un telègraf el 1882 entre l'Ospitalet (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d'ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep mitjançant una carta qualificant l'acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d'arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavització de les pretensions del veguer francès perquè finalment s'instal·lés el primer telègraf l'any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ja el 1990 a La Massana i Ordino. Però, lògicament, el bisbe va contrarestar demanant al govern de Madrid la instal·lació d'un telègraf l'any 1903.[39][40][47][48][49][43]

Escoles per afrancesar els andorrans[modifica]

La “Qüestió d'Andorra” deriva en la creació de les primeres escoles al país. L'obertura d'escoles es va fer a càrrec dels comuns durant molt de temps fins que els esdeveniments que van derivar del 1881 van empènyer els coprínceps a interessar-se per l'educació del país. Els comuns contractaven un mestre que de manera general acostumava a ser capellà. A la segona meitat del segle XIX els comuns van començar a contractar alguns metres laics, tot i la negativa del copríncep episcopal. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyament dels nens i nenes andorranes, que s'havien d'adoctrinar segons l'ètica de l'Església, va voler obrir ràpidament les seves pròpies escoles a partir del moment en què el copríncep francès instal·là la primera escola laica al país. L'any 1882 es va establir a Canillo l'escola religiosa de la Sagrada Família, encara dempeus en l'actualitat, seguida de la d'Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887).[50][51][52] Amb la fi de contrarestar aquest avenç progressiu França va proposar les primeres beques estudiantils a noies andorranes que volguessin estudiar magisteri. Tot seguit, l'any 1900 el copríncep francès va instal·lar a Sant Julià de Lòria i a Andorra la Vella dos centres escolars més.[50] La implantació d'escoles per part dels coprínceps podria emmarcar-se dins del nacionalisme romàntic que viva França al segle XIX, però també i sobretot en la Qüestió d'Andorra, ja que es presenta com una eina per afrancesar els andorrans i fer-los renunciar així a la seva autodeterminació, cosa que transforma la iniciativa en una cosa negativa.[53] Aquest volia incorporar necessàriament el francès i el laicicisme a les escoles. Per tant, els infants eren castigats si s'atrevien a parlar català, occità o una altra llengua que no fos la francesa. París justifica aquesta política pel fet que la França d'aquella època patia greument d'analfabetisme i els únics professors que podien ensenyar eren parisencs, zona francòfona.[54][55][56][57] Però per a molts historiadors i lingüistes això no justificava la repressió viscuda a França. I efectivament no ho justifica. Jules Ferry el ministre que es va encarregar de les escoles del país era partidari del colonialisme i cada cop que evocava la qüestió enunciava tot seguit arguments del tot racistes. Les escoles andorranes del sistema francès van haver d'adaptar-se també a aquestes exigències.[53]

El despertar de la consciència nacional[modifica]

Articles principals: romanticisme i nacionalisme

De mentre que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el romanticisme va permetre la unió dels dos països. Anomenat també nacionalisme cultural, el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana, gallega, romanesa, grega o sèrbia. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va veure endinsat en l'excursionisme, una altra de les característiques del segle. Aquest excursionime va fer dels Pirineus l'indret de moda. Els andorrans van impregnar-se d'aquests nous viatgers que portaven amb ells, precisament, aquest romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a altres territoris europeus en ple nacionalisme romàntic (ex.: Catalunya que vivia en plena Reneixença catalana), es pot dir que el país va prendre consciència que és una nació. La Qüestió d'Andorra va acabar per visibilitzar aquest sentiment.[58][59][60][61]

De fet, utilitzar la paraula "qüestió" per definir el conflicte entre coprínceps i andorrans no és ingenu. En aquells anys a Europa els nacionalismes romanès, serbi, eslovac o txec reclamaven el seu dret a l'autodeterminació. Aquesta crisi va rebre el nom de Qüestió d'Orient, d'aquí la transcendència de la Qüestió d'Andorra. Quillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país del qual ell mateix en forma part: "participar més o menys directament en el govern i administració del país"... "s'ha regit aquesta República"... "res més distant de l'anima del nou govern"... "a excepció dels ramats de la República"... i finalment "aquest país es troba incomunicat". Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Ell mateix va representar Andorra durant l'Exposició Universal de parís del 1867 i va voler encunyar moneda pròpia pel país. Un altre exemple el tenim amb l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular al seu treball sobre senderisme "La República d'Andorra: guia itinerària". Fer servir la paraula "república" no és ingenu. Diuen que "som com som, però acabem sent una mica com ens veuen que som". Doncs bé, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació i reaccionaven envers aquesta com a tal: encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia sobirania intervenint directament per la força. El polític català Valentí Almirall va deixar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen amb passió llur pàtria". Mossèn Cinto Verdaguer, un cèlebre excursionista català, va ser el primer romanticista a ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior en tant que país. La premsa regional francesa expressava ja paraules com "nació" en referir-se a Andorra.[58][59][60][61]

I és que els excursionistes van ajudar i molt a aquesta presa de consciència. Venien del Regne Unit, Catalunya, Espanya o Amèrica. Andorra els era atractiva per la seva natura, "bella" i a vegades fins i tot "exòtica". Hi buscaven "el caràcter andorrà". Pels andorrans aquell moviment va ser del tot beneficiós, ja que van adonar-se que podien viure del turisme, d'aquí la proposta de casinos-balnearis. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry va ser el primer a animar excursionistes britànics a viatjar fins a Andorra (A Summer In The Pyrenees, 1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país. És el cas d'Albert Laporte (Aux Pyrénées, le sac au dos; 1876). És en aquest context que es va estrenar l'obra "Le Val d'Andorre" a París. Era una òpera en què, per ser realistes, la descripció que es feia del país era molt lluny de ser real. Es barrejava cultura basca i francesa però tant era, ja que amb l'èxit que va tenir l'obra, es va internacionalitzar el país. Per fer-se'n una idea, l'Opéra Comique de París, lloc on es va estrenar, va haver-la de reproduir unes 165 vegades més, un rècord per la institució. L'obra es va traduir a l'alemany, espanyol i anglès. La reina Victòria i d'Anglaterra la va veure a Londres. Sens dubte va contribuir a fer venir més excursionistes i fer entendre a la resta del món que els andorrans se sentien un nació independent. L'obra deixa anar paraules com "república" o "orgull" de ser andorrà i fins i tot "estat lliure i independent". L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori nacional que fins llavors mai s'havia realitzat. Els exploradors, a més, van acabar per deixar anar un sentiment d"'admiració" pel paisatge i els propis habitants. A poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país. El nacionalisme va contribuir, i molt, de manera general durant el segle XIX a divulgar la cartografia. S'usava a fins propagandístics o de guerra. És probablement per aquesta raó que la CAF va cartografia el país, però no es poden donar afirmacions sobre aquest aspecte en concret. Atès que es vivia en plena Qüestió d'Andorra es podria entendre que França volia cartografia el territori nacional per després annexionar-se'l.[58][59][60][61][62]

La Renaixença[modifica]

Article principal: Renaixença
La capçalera de la Renaixensa, un diari català il·lustratiu del moviment de recuperació cultural i lingüístic de Catalunya.

L'etapa de foscor viscuda arreu dels Països Catalans durant l'Edat Moderna va acabar finalment gràcies a l'arribada del romanticisme. La llengua d'Andorra, compartida amb la resta de Països Catalans, va reprendre amb força. Sota l'impuls del moviment romàntic, Catalunya també va viure un despertar nacional com aquell que es va donar a Andorra. Aquest despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la literatura, la política (catalanisme),.... i la història. Un procés conegut amb el nom de Renaixença. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, així com la cultura catalana. Apareixen els Jocs Florals, l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, però també nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera premsa escrita en català.[63] A Andorra el català ja era parlat des de l'edat medieval i malgrat la decadència de l'època moderna, la llengua del país mai va defallir.[63][64] L'arribada d'aquest moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'ús del català a Andorra. Tant és així que el mateix veguer francès, que en principi havia de parlar francès perquè així li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.[65] Tots els escrits fets per andorrans que trobem en aquest segle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que molts cops es va voler implantar durant la Renaixença.[66][63][67] El Consell General redactava bona part dels seus decrets, i altres documents administratius en llengua catalana. El romanticisme va ser també per al país la clau perquè els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.[20][68] A l'escola, però, és molt probable que s'hi ensenyés el francès si s'escollia el sistema francès. A França les lleis de Jules Ferry van anar en la mateixa direcció iniciada per la Convenció Nacional. Per tant, el francès era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa a Andorra havia de seguir aquestes normes.[69][70][71] El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seva banda, s'adreçava a Madrid en castellà, cosa que ens explica que molt probablement tant ell com l'església seguiren el paper històric que sempre han seguit: suport al govern espanyol. Tanmateix, es podria assegurar amb certesa que el bisbe sabia parlar català.[72][63]

Referències[modifica]

  1. Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996.
  2. http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/nacionalismes.htm
  3. http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/revolucioindustrial.htm
  4. Peruga Guerrero, 1998, p. 35.
  5. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38.
  6. Armengol Aleix, 2009, p. 174, 175, 196, 197.
  7. Peruga Guerrero, 1998, p. 174, 175, 177, 196, 197.
  8. Armengol Aleix, 2009, p. 344.
  9. Peruga Guerrero, 1998, p. 20 a 32.
  10. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 16, 17, 18, 19, 20, 21.
  11. Armengol Aleix, 2009, p. 174, 175.
  12. 12,0 12,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 54, 55, 56.
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65.
  14. Armengol Aleix, 2009, p. 178, 179, 177, 176.
  15. 15,0 15,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 176, 177.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 Armengol Aleix, 2009, p. 345 a 347.
  17. http://www.bondia.ad/cultura/andorra-home-petit-fragil-i-nervios
  18. Jordi Planellas, 2013, p. 46.
  19. 19,0 19,1 19,2 Armengol Aleix, 2009, p. 178, 179.
  20. 20,0 20,1 20,2 Peruga Guerrero, 1998, p. 57.
  21. 21,0 21,1 21,2 Jordi Planellas, 2013, p. 46, 47.
  22. 22,0 22,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 178, 179.
  23. «Andorra en l'entorn històric». (Diari d'Andorra, 30-04-2010).
  24. Peruga Guerrero, 1998, p. 42.
  25. «Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)».
  26. 26,0 26,1 26,2 Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006.
  27. Peruga Guerrero, 1998, p. 58.
  28. 28,0 28,1 «"Els casinos a Andorra", article del lloc web especialitzat en història d'Andorra www.andorraantiga.com».
  29. 29,0 29,1 Armengol Aleix, 2009, p. 192, 193.
  30. 30,0 30,1 Guillamet Anton, 2009, p. 191, 192, 193.
  31. 31,0 31,1 Segalàs, 2012, p. 93 a 95.
  32. Peruga Guerrero, 1998, p. 58, 59.
  33. Peruga Guerrero, 1998, p. 59, 60, 63.
  34. Armengol Aleix, 2009, p. 194, 195.
  35. Guillamet Anton, 2009, p. 194, 195.
  36. Armengol Aleix, 2009, p. 348 a 350.
  37. Segalàs, 2012, p. 95.
  38. «La Generalitat es reuneix a Las Vegas amb Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi a Catalunya», (31-03-12, Canal 324).
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 64, 65, 66, 67, 68.
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 67 a 70.
  41. Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199, 203.
  42. Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 202, 203.
  43. 43,0 43,1 43,2 43,3 Armengol Aleix, 2009, p. 352, 353.
  44. 44,0 44,1 Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199.
  45. 45,0 45,1 Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199.
  46. Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 203.
  47. Jordi Planellas, 2013, p. 48.
  48. Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199, 201.
  49. Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 200, 201.
  50. 50,0 50,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 78, 77.
  51. Armengol Aleix, 2009, p. 202.
  52. Guillamet Antoni, 2009, p. 202.
  53. 53,0 53,1 Segalàs, 2013.
  54. SANABRE, José. La Resistència del Rossellò a incorporar-se a França. Trabucaire, 1985, p. 177. ISBN 2905828013. 
  55. «France : politique liguistique sur le Français».
  56. Labouysse, Georges. Histoire de France: l'imposture, mensonges et manipulations de l'hisotire officille. IEO Edicions, p. 90-92. 
  57. «300, capítol primer: La Identitat» (en català). [Consulta: 2014].
  58. 58,0 58,1 58,2 Peruga Guerrero, 1998, p. 78, 79, 80, 81.
  59. 59,0 59,1 59,2 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 74.
  60. 60,0 60,1 60,2 Armengol Aleix, 2009, p. 354, 355, 356, 357.
  61. 61,0 61,1 61,2 Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006, p. 33.
  62. Segalàs, 2012.
  63. 63,0 63,1 63,2 63,3 http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf
  64. Xavier Rull, 2007, p. 25, 13, 48.
  65. Peruga Guerrero, 1998, p. 67.
  66. Peruga Guerrero, 1998.
  67. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 27, 31, 74.
  68. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 27.
  69. «El govern francès considera que l'ensenyament del català no és un prioritat (Llibertat.cat, 05-09-14)».
  70. «El català s'obre pas a l'escola pública de la Catalunya Nord (directe.cat, 07-02-14)».
  71. Peruga Guerrero, 1998, p. 77, 78.
  72. Peruga Guerrero, 1998, p. 66.

Bibliografia[modifica]