Andorra durant la prehistòria

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Llista de coprínceps d'Andorra
Llista de caps de govern d'Andorra
Llista de síndics d'Andorra

Les restes arqueològiques que es tenen d'Andorra durant la prehistòria porten a la Balma de la Margineda. Un grup d'Homo Sapiens s'hi va apropar i des d'allà va començar el desenvolupament humà. Cap al Neolític aquests grups de caçadors-recol·lectors es traslladen a la resta del territori andorrà on hi construeixen poblats insípids. Des d'aquí s'evoluciona amb els canvis exteriors fent entrar Andorra en la cultura ibèrica.

Edat de Pedra[modifica]

Paleolític superior[modifica]

L'origen de la població d'Andorra es remunta al paleolític superior just quan s'acaba el període glacial Würm. El gènere Homo ha patit ja tantes transformacions que el darrer descendent, Homo sapiens¡¡, viu a tots els continents.[1][2] Així, entrats al final del Würm, Andorra ja gaudeix d'un clima temperat, amb vegetació, rius... i animals. En aquest entorn apareix un grup de caçadors-recol·lectors provinents de l'Arieja i del Segre que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-s'hi només durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10000 aC era difícilment habitable durant les altres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va allunyar. Ara bé, a la Balma hi van trobar un bon camí per passar la frontera. Així, tot i que temporalment, l'indret es presentava com una bona connexió entre els dos vessants dels Pirineus, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, però no només. L'indret també era ideal per caçar: a Andorra hi havia presència d'isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvatges.[3][4][5]

La Balma de la Margineda se situa a Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metres d'altitud per sobre del riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nord). Les restes que s'hi han trobat d'aquests caçadors-recol·lectors són principalment arpons azilians utilitzats per a pescar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilitzades per la caça amb llança, còndls gravats amb figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilitzats per a la caça amb arc.[4][2] Aquests objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara té en fase d'esborrany el Museu de la Pau, que, a causa de la crisi del 2008, ha posposat el projecte.[6][7]

Neolític[modifica]

S'ha trobat a la Balma formes arrodonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica. S'hi ha constatat un augment de la població cap al VI mil·lenni a.C. (6000 aC fins a 5000 aC) i la utilització de l'indret com a pleta per al ramat; és a dir, la Balma passa d'una vida nòmada a una de sedentària. No obstant això, la Balma és abandonada cap al 6640 aC i el desenvolupament humà continua a la Vall del Madriu –avui parc natural declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO– i altres indrets d'Andorra.[8][2]

Al Madriu, concretament, hi neix una Explotació Humana. Es tracta d'un campament permanent on l'agricultura encara és incipient i on es combina la caça i la recol·lecció amb l'explotació del medi. Els grups d'humans que hi vivien eren poc estructurats i la presència d'utillatge i ornaments exògens al medi reforcen la hipòtesi que s'intercanviaven amb grups del Segre i d'Occitània. La cabra, l'ovella i el bou hi són domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l'aliment amb el qual viuen.[8][2]

A Ordino (una altra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restes de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. A l'enterrament amb aixovar de Segudet s'hi ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys amb braçalets, polseres i tot un conjunt d'ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s'hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ja coneixien l'agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carboni fetes a ambdós llocs, la Tomba de Segudet dataria d'uns 4300 aC aproximadament i la Feixa del Moro d'uns 4930 aC.[8][2]

Edat del Bronze[modifica]

Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'Edat del Bronze. Els gravats són més coneguts sota el nom "Roc de les Bruixes".

S'ha d'entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia per l'altre. Així, es pot entendre que mentre el Pròxim Orient experimentava canvis gegantins durant el Bronze, com ara l'aparició de la civilització Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com al Neolític. En aquest context, mentre al 10000 aC el Pròxim Orient ja cultivava, Andorra entrava al Paleolític Superior. És potser una lectura molt simplista, però permet entendre que el país s'adaptava progressivament. Això es deu en part a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per què els primers pobladors d'Andorra s'anaven adaptant molt lentament a la resta de territoris.[9][2]

Per la qual cosa, el bronze a Andorra segueix amb una economia mixta i un predomini de la ramaderia sobre l'agricultura, però sempre combinant-t'ho amb caça i recol·lecció. El model d'hàbitat de petits poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metal·lúrgiques, la vida segueix un model similar a l'anterior. En aquest entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instal·len en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s'assenten just per sobre del fons de la vall, al llarg de més de mig quilòmetre, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d'Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més assolellat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d'Andorra la Vella. Es tractava d'una de les zones demogràficament més poblades d'Andorra, però no n'era pas l'única. De l'Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats i el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes (jaciment del Roc d'Enclar), però són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar amb les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualitzar cada jaciment amb claredat.[9][2]

El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada a Prats, Canillo (una altra de les 7 divisions del país). Dins s'hi ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lactis, cereals i estramoni. Les anàlisis realitzades porten a considerar que pugui tractar-se bé d'un aixovar d'un enterrament o bé d'una fossa amb caràcter votiu. A Prats mateix també s'ha descobert un conjunt de gravats anomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuari de l'Edat del Bronze, cosa que suposa també algun possible poblat a les vores, però sobretot, indica ja les primeres traces d'escriptura, encara que rupestres, a Andorra (element característic del Bronze, veure'n més a escriptura cuneïforme).[10][2]

Edat del Ferro[modifica]

Cap al 750 aC al bell mig de l'Edat del Ferro grecs i els fenicis instal·len colònies a la península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sud té presència marcadament fenícia mentre que la part corresponent a Catalunya té presència marcadament grega. Un exemple clar és la presa d'Empúries i Marsella com a colònies gregues. Aquesta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran d'aprendre a conviure amb els colons. A poc a poc els autòctons s'aculturen als nouvinguts. El poble Iber, amb l'anomenada cultura Ibèrica, és el que va dominar la península. El món Ibèric s'estenia en el litoral mediterrani des d'Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d'Andorra també passen a ser ibers.[11][2]

La prova més evident d'això és l'existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers no eren un grup homogeni i existien diferents tribus. Cadascuna tenia el seu propi nom (o això ens ha arribat dels escrits romans) i els andorrans van passar a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castel·lans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una altra evidència d'aquesta cultura ibèrica a Andorra és la llengua ibèrica: l'iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Abans de la colonització romana, la península Ibèrica era un nínxol de llengües.[12][13][2] S'hi parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàl·lic) i les anomenades “llengües aïllades”; ja que no se'n sap l'origen (és el cas del basc). Si ens fixem en la zona corresponent a Andorra, veiem que lingüísticament el país estava molt influenciat per l'iber i l'aquità. Es pensa que l'aquità donà el basc actual i els topònims andorrans vénen d'aquest idioma, tot i que hi ha altres propostes per explicar l'origen dels topònims andorrans: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc. L'origen basc dels topònims andorrans és poc probable.[14]

D'altra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restes de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l'Edat del Ferro a Andorra. Dites restes s'han trobat a quatre llocs precisos:

D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ja que s'ha trobat d'un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'hi ha trobat una tomba. El forn té una base circular d'un metre i una alçada de 88 centímetres. L'Antuix és un poblat a l'aire lliure, trobat l'any 1985, on s'ha descobert molt material iber. Ara bé, la manca de restes i el fet que els habitants del país encara vivien com a l'edat anterior dificulta, un cop més, la datació del Ferro a Andorra i s'hauria de parlar d'una arribada del ferro molt tardana. És el cas d'una peça interpretada com a exvot o amulet que data del segle II aC. La peça és única a Andorra i es tracta d'un peuet fet de bronze trobat al Roc de l'Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap mena de context arqueològic, s'han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, tot i que no se n'està segur, a la cultura ibèrica; dues de les quals són del Roc d'Enclar (a Andorra la Vella).[2]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]