Ilercavons

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de grup humàIlercavons
019,445 Pátera del lobo (50053318703).jpg
La pàtera del llop, trobada a Tivissa Modifica el valor a Wikidata
Tipusgrup ètnic històric Modifica el valor a Wikidata
Part deibers Modifica el valor a Wikidata
Grups relacionatsilergets
Geografia
Originari deTerres de l'Ebre i País Valencià Modifica el valor a Wikidata

Els ilercavons, ilergàvons o ilercàons[1] foren una tribu ibèrica entre els segles VI i I aC. Abastava aproximadament el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. Llur territori apareix documentat en els autors romans amb les fórmules ager Ilergauonensium, Ilurcaonum gens i regio Ilergaonum, i amb denominació Ilercaonia.[2]

El seu origen probable és el poble dels ilaraugats, esmentat per Hecateu de Milet al segle vi aC. Vers el segle iii aC, aquest poble s'hauria dividit en dues branques, els ilergàvons de la costa, i els ilergets de l'interior. Els ilergàvons s'haurien estès, aleshores, fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els sedetans.

Territori[modifica]

Plini el Vell i Claudi Ptolemeu fan referència als ilergàvons. El primer els situa des del riu Udiva (possiblement el riu Millars) fins passat l'Ebre. Ptolemeu anomena el cap i el port Tenebri (possiblement, Orpesa), la desembocadura de l'Ebre i les ciutats de Cartago Vetus, Biscargis, Theava, Edeba, Tear Iulia i Sigarra, a més de la capital, Dertosa. Si acceptéssim que Cartago Vetus es Cantavella —com, de vegades, s'ha anat sostenint, amb fonaments escassos—, els ilergàvons comptarien amb una dilatada superfície en la zona muntanyenca de l'interior, on s'haurien estès fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els sedetans. Se suposa que el límit entre els ilergàvons i els ilergets és la serra de la Llena, i que el coll de Balaguer els separa dels cossetans. En general, es pot dir que vivien al sud de Catalunya i nord del País Valencià (la Plana, a Castelló) fins a la serra d'Almenara. El riu Ebre era el centre dels seus territoris i una via bàsica de comunicació i comerç.

Ciutats atribuïdes als ilergàvons:

Jaciments arqueològics[modifica]

La Falcata del Museu de les Terres de l'Ebre.

I les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), del mas de Mussols (l'Aldea) i de l'Oriola (Amposta).

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Hi ha problemes textuals amb el nom d'aquest poble i diverses adaptacions en català resultat d'aquesta diversitat. Entre les formes recomanades hi ha ilergàvons, ilergàons i ilercàons, i ilergavonencs, ilergaonencs i ilercaonencs. La forma ilercavons i altres formes agudes són una adaptació poc reeixida que cal corregir. Vegeu Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 8477392250.  § 219.
  2. Arasa i Gil, Ferran. La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. València: Diputació Provincial de València, 2001, p. 68. 
  3. Beltrán Lloris, Francisco «Sobre la localización de Damania, Leonica, Osicerda y Orosis». Palaeohispanica, 4, 2004, pàg. 79 [Consulta: 20 novembre 2021].
  4. Gracià, Oriol «En el país dels ilercavons». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 68-69. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia disponible[modifica]

  • La Ilercavònia de Jordi Diloli i Fons. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa 1991. ISBN 84-604-1062-5.
  • L'Ebre final: del Paleolític al món romà. Margarida Genera i Monells. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa 1991. ISBN 84-604-1312-8.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilercavons