Ilercavons

Ilercavons
	La pàtera del llop, trobada a Tivissa
	Airenosis Andosins Sòrdons Elísics Iacetans Ilergets Ilercavons Ceretans Castel·lans Bargusis Indicets Lacetans Ausetans Laietans Cessetans
Tipus	grup ètnic històric
Part de	ibers
Grups relacionats	ilergets
Geografia
Originari de	Terres de l'Ebre (Catalunya) i País Valencià (Espanya)
Mapa de distribució

Els ilercavons o ilercàvons^[a] van ser una tribu ibèrica documentada entre els segles vi i i aC. Abastava aproximadament el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa, anomenat Ilercavònia.^[4]

Història

El seu origen probable és el poble dels ilaraugats, esmentat per Hecateu de Milet al segle vi aC. Vers el segle iii aC, aquest poble s'hauria dividit en dues branques, els ilercàvons de la costa, i els ilergets de l'interior. Els ilercàvons s'haurien estès, aleshores, fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els sedetans.

Territori

Llur territori apareix documentat en els autors romans amb les fórmules ager Ilergauonensium, Ilurcaonum gens i regio Ilergaonum, i amb denominació Ilercaonia.^[4] Plini el Vell els situa del riu Udiva (possiblement el riu Millars) fins passat l'Ebre. Claudi Ptolemeu anomena el cap i el port de Tenebri (possiblement, Orpesa), la desembocadura de l'Ebre i les ciutats de Cartago Vetus,^[5] Biscargis, Theava,^[6] Edeba, Tear Iulia i Sigarra (en realitat pertanyia als lacetans), a més de la capital, Dertosa. Suposant que Cartago Vetus és Cantavella (val a dir que aquesta hipòtesi té fonaments escassos), els ilercàvons comptarien amb una dilatada superfície en la zona muntanyenca de l'interior, on s'haurien estès fins a les aigües del riu Guadalop, que farien de frontera amb els sedetans. Se suposa que el límit entre els ilercàvons i els ilergets és la serra de la Llena, i que el coll de Balaguer els separa dels cossetans. En general, es pot dir que vivien al sud de Catalunya i nord del País Valencià (la Plana, a Castelló) fins a la serra d'Almenara. El riu Ebre era el centre dels seus territoris i una via bàsica de comunicació i comerç.

Ciutats atribuïdes als ilercàvons:

Ibera (prop de la desembocadura de l'Ebre, a la riba esquerra, possiblement Amposta o Sant Carles de la Ràpita).
Intibili (possiblement Traiguera).
Otobessa (Orpesa?)^[7]
Querronès (possiblement Peníscola).
Sebelaci (Borriana?)^[8]
Ildum (terme de Vilanova d'Alcolea).
Cartalias^[9] (entre l'Ebre i Sagunt), situació desconeguda, podria correspondre als edetans.
Osicerda (a la comarca del Baix Martín o del Baix Aragó; s'han proposat els municipis de la Puebla de Híjar o Alcanyís).^[10]

Jaciments arqueològics

Poblat de Sant Antoni (Calaceit, el Matarranya). Declarat Monument Històric l'any 1931 (Gazeta de Madrid de 04/6/1931).
Poblat els Castellans (Cretes-Calaceit).
Poblats a Massalió (el Matarranya).
Castellet de Banyoles (Tivissa). Declarat Monument Històric el 1978 (BOE 15/12/1978) és sense cap dubte un dels nuclis ibèrics més importants de Catalunya.
Poblat ibèric de Sant Miquel (Vinebre).
Castellot de la Roca Roja (Benifallet).^[11]
Coll del Moro (Gandesa).
Tossal del Moro (Batea).
Poblat de l'Assut (Tivenys).
Jaciment arqueològic del barranc de les Fonts (Xerta). Protegit com a BCIL pel POUM de Xerta malgrat que, als anys 60, un 80% del jaciment va quedar destruït per les obres de captació del canal Xerta-Sénia.
Poblat de les Planetes (Bítem, Tortosa).
Castell d'Amposta. Substrat arqueològic inferior.
Poblat de la Moleta del Remei (Alcanar). Declarat Monument Històric l'any 1979 (BOE 19/02/1979).
Puig de la Nau (Benicarló). Amb expedient incoat l'any 1992 de declaració de zona arqueològica, sent la ciutadella ibèrica més important d'El Baix Maestrat.
Poblat iber del Puig de la Misericòrdia i la peculiar edificació de finals del segle IIIaC del Perengil (Vinaròs).

A més de les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), del mas de Mussols (l'Aldea) i de l'Oriola (Amposta).

Vegeu també

Falcata del Museu de les Terres de l'Ebre

Notes

↑ Hi ha problemes textuals amb el nom d'aquest poble i diverses adaptacions en català resultat d'aquesta diversitat. Entre les formes recomanades pels llatinistes catalans hi ha ilergàvons, ilergàons i ilercàons, i ilergavonencs, ilergaonencs i ilercaonencs.^[1] La forma ilercavons i altres formes agudes, malgrat que són rebutjades pels llatinistes com a formes poc reeixides, són acceptades per l'Institut d'Estudis Catalans^[2] i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.^[3]

Referències

↑ Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 8477392250. § 219
↑ «ilercavó». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
↑ «ilercavó» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
1 2 Arasa i Gil, Ferran. La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. València: Diputació Provincial de València, 2001, p. 68.
↑ «Carthago vetus». A: Pauly-Wissowa.
↑ «Theava». A: Pauly-Wissowa.
↑ «Otobesa». A: Pauly-Wissowa.
↑ «Sepelacum». A: Pauly-Wissowa.
↑ «Cartalias». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
↑ Beltrán Lloris, Francisco «Sobre la localización de Damania, Leonica, Osicerda y Orosis». Palaeohispanica, 4, 2004, p. 79 [Consulta: 20 novembre 2021].
↑ Gracià, Oriol «En el país dels ilercavons». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 68-69. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia

La Ilercavònia de Jordi Diloli i Fons. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa 1991. ISBN 84-604-1062-5.
L'Ebre final: del Paleolític al món romà. Margarida Genera i Monells. Ed. Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa 1991. ISBN 84-604-1312-8.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilercavons

Els ilercavons - Museu d'arqueologia de Catalunya Arxivat 2009-06-01 a Wayback Machine..
Mapa detallat dels pobles d'Ibèria preromans (200 aC) Arxivat 2011-02-26 a Wayback Machine..
Article dels ilercàvons al projecte wiki Ilercavònia (Fandom-Wikia).

[4] Hi ha problemes textuals amb el nom d'aquest poble i diverses adaptacions en català resultat d'aquesta diversitat. Entre les formes recomanades pels llatinistes catalans hi ha ilergàvons, ilergàons i ilercàons, i ilergavonencs, ilergaonencs i ilercaonencs.^[1] La forma ilercavons i altres formes agudes, malgrat que són rebutjades pels llatinistes com a formes poc reeixides, són acceptades per l'Institut d'Estudis Catalans^[2] i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.^[3]

[1] Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 8477392250. § 219

[2] «ilercavó». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.

[3] «ilercavó» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.

[Arasa2001-5] 1 2 Arasa i Gil, Ferran. La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. València: Diputació Provincial de València, 2001, p. 68.

[6] «Carthago vetus». A: Pauly-Wissowa.

[7] «Theava». A: Pauly-Wissowa.

[8] «Otobesa». A: Pauly-Wissowa.

[9] «Sepelacum». A: Pauly-Wissowa.

[10] «Cartalias». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.

[11] Beltrán Lloris, Francisco «Sobre la localización de Damania, Leonica, Osicerda y Orosis». Palaeohispanica, 4, 2004, p. 79 [Consulta: 20 novembre 2021].

[Sapiens-12] Gracià, Oriol «En el país dels ilercavons». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 68-69. ISSN: 1695-2014.

[a]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[1]

[2]

[3]