Bonaventura Carles Aribau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bonaventura Carles Aribau
EspalterAribau.jpg
"Bonaventura Carles Aribau” (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
Naixement Bonaventura Carles Aribau i Farriols
4 de novembre de 1798
Barcelona
Mort 27 de setembre de 1862 (als 63 anys)
Sepultura Cementiri del Poblenou, capella (restes desaparegudes en 1936)
Nacionalitat Catalunya
Ocupació Escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari

Bonaventura Carles Aribau i Farriols[1] (Barcelona, 4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862)[2] va ser un escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari català.[3] Era fill d'un comerciant. Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.[4] No acabà els estudis d'hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars.[4][1][5] Amb dinou anys, l'any 1815, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica[6] i va publicar Ensayos poéticos.

L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego.[3] Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823).[4][3] En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic.[1][5][3] En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore.[4] Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà.[7] Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns i Serinyà.[4]

Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa i Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director,[4] així com a La Nación, La España, El Tío Vivo, La Tribuna de los Economistas i El Correo Español.[3][4] En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso».[4] Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i Moratín.[3]

A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837.[3] Va ser nomenat director general del Tresor el 1847,[4] de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857[1][5] i bon amic de l'economista Lluís Maria Pastor i Rodríguez.

Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins, de Barcelona,[4] on va morir el 27 de setembre de 1862. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936.

Obra[modifica | modifica el codi]

Escultura d'Aribau feta per Manel Fuxà i conservada al Museu Víctor Balaguer.

La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes (sic) després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.[3] El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell també residia a Madrid.[8]

Eixes són algunes de les seves obres:

  • Ensayos poéticos (1817)
  • Libertad, libertad sacrosanta, himne revolucionari (1820)
  • La libertad restaurada, col·laboració amb altres autors (1820)
  • A la señora Leticia Cortesi (1821)
  • La Pàtria (1833)
  • All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840)
  • A la virgen de los Dolores (1845)
  • A la Srta. Maria Dolors de Belza

Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors.[3] Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.[4]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[9] Al Parc de la Ciutadella de Barcelona es va erigir un monument a honor A Aribau, obra de Josep Vilaseca i Manuel Fuxà (1884).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Bonaventura Carles Aribau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Nota d'aclariment sobre la data de defunció
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6, p. 58, entrada: "Aribau i Farriols, Bonaventura Carles"
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23. ISBN 84-8256-232-0. 
  5. 5,0 5,1 5,2 LletrA. «Bonaventura Carles Aribau». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
  6. «Societat Filosòfica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1. 
  8. Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9. 
  9. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il.lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]