Bonaventura Carles Aribau

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaBonaventura Carles Aribau
EspalterAribau.jpg
"Bonaventura Carles Aribau” (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
Dades biogràfiques
Naixement Bonaventura Carles Aribau i Farriols
4 de novembre de 1798
Barcelona
Mort 27 de setembre de 1862 (63 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri del Poblenou, capella (restes desaparegudes en 1936)
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació Escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari
Influències de Alessandro Manzoni
Modifica dades a Wikidata

Bonaventura Carles Aribau i Farriols[1] (Barcelona, 4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862)[2] va ser un escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari català.[3] Era fill d'un comerciant. Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià.

Biografia[modifica]

Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.[4] No acabà els estudis d'hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars.[4][1][5] Amb dinou anys, l'any 1815, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica[6] i va publicar Ensayos poéticos.

L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego.[3] Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823).[4][3] En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic.[1][5][3] En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore.[4] Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà.[7] Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns i Serinyà.[4]

Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa i Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director,[4] així com a La Nación, La España, El Tío Vivo, La Tribuna de los Economistas i El Correo Español.[3][4] En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso».[4] Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i Moratín.[3]

A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837.[3] Va ser nomenat director general del Tresor el 1847,[4] de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857[1][5] i bon amic de l'economista Lluís Maria Pastor i Rodríguez.

Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins, de Barcelona,[4] on va morir el 27 de setembre de 1862. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936.

Obra[modifica]

Escultura d'Aribau feta per Manel Fuxà i conservada al Museu Víctor Balaguer.

La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes (sic) després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.[3] El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell també residia a Madrid.[8]

Eixes són algunes de les seves obres:

  • Ensayos poéticos (1817)
  • Libertad, libertad sacrosanta, himne revolucionari (1820)
  • La libertad restaurada, col·laboració amb altres autors (1820)
  • A la señora Leticia Cortesi (1821)
  • La Pàtria (1833)
  • All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840)
  • A la virgen de los Dolores (1845)
  • A la Srta. Maria Dolors de Belza

Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors.[3] Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.[4]

Llegat[modifica]

Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[9] Al Parc de la Ciutadella de Barcelona es va erigir un monument a honor A Aribau, obra de Josep Vilaseca i Manuel Fuxà (1884). Així mateix, la ciutat té un important vial de trànsit anomenat carrer d'Aribau.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Bonaventura Carles Aribau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Nota d'aclariment sobre la data de defunció
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6, p. 58, entrada: "Aribau i Farriols, Bonaventura Carles"
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23. ISBN 84-8256-232-0. 
  5. 5,0 5,1 5,2 LletrA. «Bonaventura Carles Aribau». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
  6. «Societat Filosòfica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1. 
  8. Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9. 
  9. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Enllaços externs[modifica]