Vés al contingut

Seminari Conciliar de Barcelona

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióSeminari Conciliar de Barcelona
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusseminari Modifica el valor a Wikidata
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació20 novembre 1593
Fundadorarquebisbat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Gerent/directorSalvador Bacardit i Fígols (2020–) Modifica el valor a Wikidata
Lloc webhttps://seminaribarcelona.cat/
Seu social
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Edifici del Seminari Conciliar de Barcelona
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEdifici Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteElies Rogent i Amat
Bernardí Martorell i Puig Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònichistoricisme arquitectònic Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
LlocDiputació, 231, Balmes, 27-43, Enric Granados, 2 i Consell de Cent, 272-274 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 18″ N, 2° 09′ 47″ E / 41.3883°N,2.1631°E / 41.3883; 2.1631
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC41274 Modifica el valor a Wikidata
Bé amb protecció urbanística
Tipusbé amb elements d'interès
Id. Barcelona1480 Modifica el valor a Wikidata

El Seminari Conciliar de Barcelona és una institució destinada a la formació de sacerdots, fundada el 20 de novembre del 1593 per l'bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris.[1][2][3] La seva seu ocupa la totalitat de l'illa delimitada pels carrers de la Diputació, Balmes, Enric Granados i Consell de Cent, i està catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C).[4] Actualment, acull la Facultat de Teologia de Catalunya, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, la Biblioteca Pública Episcopal, l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, l'Ateneu Universitari Sant Pacià, i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.[5]

Història

[modifica]

Arran del Concili de Trento, l'Església Catòlica va crear els seminaris a partir d'un decret de 15 de juliol del 1563,[6] que ordenava «que en cada diócesis se instituyera un Seminario para la conveniente formación de los aspirantes al sacerdocio».[7] En aplicació d'aquest decret, el bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris va crear el 20 de novembre del 1593[1][2][8] el Seminari Conciliar de Barcelona en un primer edifici al Convent de Santa Maria de Montalegre situat al carrer de Montalegre,[9] que no es va inaugurar, però, fins al 13 de setembre del 1598.[10][11][12] El primer reglament de l'entitat són les Ordinacions del Collegi ò Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre de la ciutat de Barcelona, redactades pel bisbe Lluís de Sanç i Manegat el mes de gener de l'any 1614.[13] Entre 1650 i 1735, restà tancat i sense activitat pròpia.[14]

El 31 de març[15] (tot i que alguns autors donen la data del 7 d'abril)[16] del 1772 va ser traslladat a l'antic Col·legi de Cordelles, al costat de l'Església de Betlem, a la Rambla, fins a la Revolució del 1868,[17] quan fou confiscat per la Junta Revolucionària i s'hi instal·là un institut de Batxillerat. Després d'uns quants intents de cohabitació infructuosos, el 1877 es va prendre la decisió de traslladar el Seminari a una seu provisional, la casa Magarola del carrer dels Tallers, 22, el que es produiria l'agost del 1878.[18]

El 10 de març del 1877, el Seminari adquirí uns primers terrenys «tras la nueva Universidad» amb una superfície de més de 13.000 m² per 548.407,20 pessetes,[5] que van ser ampliats progressivament fins a arribar a tota la superfície de l'illa delimitada pels carrers d'Enric Granados, Diputació, Balmes i Consell de Cent.[17] Finalment, el 30 d'octubre del mateix any es convocà el concurs de projectes per al nou edifici,[17] al que només es va presentar l'arquitecte vigatà Antoni de Ferrer. Segons es desprèn de dues cartes, la primera, enviada pel vicari capitular el dia 28 de setembre del 1878, i la segona, enviada pel rector del Seminari, mossèn Salvador Casañas el 5 d'octubre del mateix any, es tractà d'un encàrrec directe a Elias Rogent i Amat,[17] autor de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Les obres van començar l'11 d'octubre del 1878,[19] i la primera pedra es va col·locar el 4 de maig del 1879,[20] durant el pontificat del bisbe Urquinaona. Els treballs de fonamentació duraren fins l'1 d'octubre del 1880, i el febrer del 1882, els seminaristes ocuparen el nou edifici, malgrat que instal·lacions bàsiques, com per exemple l'església (que no es va cobrir fins al 1885), encara no s'havien acabat.[21] Rogent morí el 1897, i l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig rebé l'encàrrec d'acabar el conjunt (li són atribuïts el mur perimetral, el saló d'actes i diferents elements de la façana), i les obres s'executaren entre el juny del 1903 i el 4 desembre del 1904,[22][23] quan es produí la inauguració oficial.[1] Entre 1905 i 1961, la direcció del Seminari va anar a càrrec dels Sacerdots Operaris.[24]

Durant la Setmana Tràgica (1909), el Seminari fou assaltat i incendiat parcialment.[1] Durant la Guerra Civil (1936-1939), l'edifici fou saquejat,[23] i el rector José María Peris Polo, així com diversos professors i seminaristes, sofriren el martiri.[1] El Seminari va tenir diferents utilitats: seu de la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries,[23] alberg de refugiats de guerra, hospital, camp de presoners i residència per als presos de diversos camps de treball de Barcelona.[1] Després del conflicte, fou ràpidament restaurat i els seminaristes hi retornaren.[1] Les façanes van ser reformades entre 1942 i 1944.[25]

El 6 de juny del 1969, set sacerdots catalans: Esquirol, Sánchez, Fornáriz, Vilaró, Calders, Boronat i un caputxí van iniciar una vaga de fam a l'infermeria del Seminari, en suport a l'acció dels sacerdots bascos que van iniciar una vaga de fam el 30 de maig a les oficines del bisbat de Bilbao, i van fer públic el document El sentit d'un gest.[26]

A partir del 1970, els seminaristes anaren a viure a residències de diferents indrets de Barcelona, quedant només les institucions acadèmiques a l'edifici del carrer de la Diputació, El 1984 s'hi inicià un procés de rehabilitació per a acollir la comunitat de seminaristes i professors, que s'hi instal·laren de nou totalment el 1999, distribuïts en tres residències.[1]

A partir d'un conveni signat el 1999, el 2000 es va portar a terme la rehabilitació de 5.305 m² de jardins, que es van obrir al públic,[27] i el 2002 es va substituir el mur original del 1888 per una nova tanca metàl·lica de 364 m de perímetre.[23] El 2014, el cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach anuncià que la nova Facultat Antoni Gaudí s'ubicaria al mateix edifici.[28]

Edifici

[modifica]

Es tracta d'un complex religiós i educatiu de planta en forma de creu grega, que deixa a les quatre cantonades uns espais buits d'edificació inicialment ocupats per jardins.[5] Comprèn planta baixa i tres pisos i teulada a doble vessant amb un potent ràfec sustentat per mènsules. L'elevada alçada dels sostres ha permès en alguns indrets crear un pis intermedi.[5]

El conjunt d'edificacions segueix les línies de l'arquitectura medievalista, tant de moda en aquells moments i més exactament del que es coneix com a neoromànic i utilitza, excepte a l'edifici de l'església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab, etc.) per donar una imatge d'austeritat. Les façanes són sòbries, amb un parament cobert d'estuc trencat per les cantonades i les obertures emmarcades amb pedra.[5]

L'accés principal es troba al carrer de la Diputació, i també hi ha un accés secundari al d'Enric Granados, que permet accedir directament al Seminari Menor. La façana principal està realitzada amb carreus, amb un portal central cobert per una arquivolta sostinguda per pilastres que al timpà presenta un mosaic policrom. Aquest portal dona accés a un vestíbul rectangular amb terra de mosaic geomètric i sostres amb motllures de guix. Des d'aquest punt es pot accedir al primer dels tres claustres que estructuren interiorment l'edifici, al voltant dels quals es desenvolupen les diferents dependències. Aquests patis-claustre recorden els de la veïna Universitat, tant per la seva tipologia com pels elements formals utilitzats. A la dreta del vestíbul s'accedeix per una escala noble a la sala d'actes, espai profusament decorat on destaca l'enteixinat del sostre, el treball de ferro de les baranes de les tribunes i les columnes jaspiades, entre d'altres.[5]

Al centre s'alça l'església, de planta de creu llatina, situada perpendicularment al carrer de la Diputació. A l'interior destaquen les tribunes de les naus laterals, els vitralls emplomats de les obertures i, especialment, el cimbori octogonal que se situa al centre de tota la composició de l'edifici, que s'inspira en el que executà a la Ripoll,[29] i que és un dels elements més visibles del conjunt.[5]

Hi destaca també l'orgue, fabricat amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'empresa de Silvio Puggina Felisati Fábrica de Órganos de Nuestra Señora de Montserrat.[30][31][32] L'orgue instal·lat al cor de la capella fou inaugurat el 16 de març del 1946.[33]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Seminari Conciliar de Barcelona. Història». Arxivat de l'original el 2010-05-31.
  2. ↑ 2,0 2,1 Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784, p. 2. 
  3. ↑ Zaugner Espinosa, 2012, p. 300.
  4. ↑ «Seminari Conciliar». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 «Seminari Conciliar de Barcelona». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  6. ↑ Corbera Palau, 2016, p. 53.
  7. ↑ Un Seminario mártir: notas biográficas e históricas, el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940, p. 14. 
  8. ↑ Masabeu i Tierno, 2004, p. 20.
  9. ↑ Zaugner Espinosa, 2013, p. 300.
  10. ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 29.
  11. ↑ «Història de la Casa de la Caritat». Diputació de Barcelona. [Consulta: 17 gener 2024].
  12. ↑ Gil Solés, Daniel «El decret de creació del Seminari Conciliar de Barcelona». Catalunya Cristiana, vol. 46, núm. 2340, 08-09-2024, pàg. 6.
  13. ↑ Codina y Formosa, Juan B.; Alabart y Sans, Gumersindo. Efemérides para la historia del Seminario Conciliar de Barcelona. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de la Caridad, 1908, p. 23. OCLC 892304162. 
  14. ↑ Subirà i Blasi, 1993.
  15. ↑ Masabeu i Tierno, Josep. Santa Maria de Montalegre. Església de l'antiga Casa de Caritat: centenari 1902-2002. Terrassa: Editorial Albada, 2004, p. 22. ISBN 8487023541. 
  16. ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 48.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Molet i Petit, 2019, p. 105.
  18. ↑ Seminario Conciliar de Barcelona: segunda enseñanza agregada al Instituto Provincial (en castellà). Barcelona: Imprenta de Magriñá, 1878. 
  19. ↑ «Adequar-se al modernisme». Fulls dels Enginyers, 271, (gener-febrer-març 2011), pàg. 20.
  20. ↑ Diario de Barcelona, 05-05-1879, p. 5209-5210. 
  21. ↑ Molet i Petit, 2019, p. 113.
  22. ↑ Borrell Escudé, Mariola. «Bernardí Martorell i Puig. Autor del saló d'actes, la reixa i la façana del Seminari Conciliar de Barcelona». A: Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019, p. 121-122. ISBN 9788491681496. 
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Barcelona, posa't guapa: crònica d'una transformació. Barcelona: Lunwerg Editores, 2003, p. 26. ISBN 847782973X. 
  24. ↑ Martín Hernández, Francisco. Los seminarios españoles : historia y pedadogía (en castellà). Volum I: (1563-1700). Salamanca: Ediciones Sígueme, 1964, p. 37. OCLC 892236432. 
  25. ↑ «Seminari Conciliar». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  26. ↑ «Sacerdots bascos i catalans fan la vaga de fam». Combat per la coordinació de les forces polítiques de Catalunya, 1, juny 1969, pàg. 6. Arxivat de l'original el 2021-05-25.
  27. ↑ Sierra, Lluís «Los jardines del Seminario serán rehabilitados y abiertos al público» (en castellà). La Vanguardia, 14-01-2000, pàg. 4.
  28. ↑ «L'Arquebisbat de Barcelona impulsa la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes». Vilaweb, 17-07-2014.
  29. ↑ Bassegoda y Amigó, Buenaventura. El arquitecto Elías Rogent (en castellà). Barcelona: Imprenta Farré y Asensio, 1929, p. 55 (Galería de Arquitectos Ilustres ; 1). OCLC 802836143. 
  30. ↑ Gil Solés, Daniel «L'orgue del Seminari Conciliar de Barcelona». Catalunya Cristiana, vol. XLVI, núm. 2355, 15-12-2024, pàg. 6.
  31. ↑ Escalona, Josep Maria. L'orgue a Catalunya: història i actualitat. Primera edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2000, p. 103 (Lectura i so ; 3). ISBN 9788439352174. 
  32. ↑ Vallès Altés, Joan. Ramon Rogent i el seu entorn. Primera edició. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000, p. 59 (Biblioteca Serra d'Or; 249). ISBN 978-8484152330. 
  33. ↑ Bada i Elias, Joan. El Seminari Conciliar de Barcelona (1868-1982). Barcelona: Seminari Conciliar de Barcelona, 1983, p. 37. ISBN 8430087346. 

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Seminari Conciliar de Barcelona
  • Seminari Conciliar de Barcelona - Lloc web oficial (català)
  • «Seminari Conciliar». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  • «vídeo històric seminari conciliar de Barcelona 1939». youtube. sanfelipTV.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Seminari_Conciliar_de_Barcelona&oldid=36477470»