Conflicte armat birmà

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarConflicte armat birmà
They go back.jpg
Combatents del Partit Comunista de Birmània. (1963)
Tipusguerra civil Modifica el valor a Wikidata
Data19 juliol 1947; fa 74 anys (1947-07-19) (en curs)
EscenariMyanmar
LlocMyanmar Modifica el valor a Wikidata
EstatMyanmar Modifica el valor a Wikidata
ResultatAlto el foc l'any 2012[1] però la violència contínua.
Bàndols
Flag of Myanmar.svg Myanmar
(a partir de 2010)
Anteriorment:
Flag of Burma (1948-1974).svg Birmània (1948-1962)
Flag of Myanmar (1974-2010).svg República Socialista de la Unió de Birmània (1962-2010)
Les forces anti-governamentals
Karen National Union Flag.png Unió Nacional Karen (KNU)
  • Karen National Liberation Army flag.svg Exèrcit d'Alliberament Nacional Karen

Kachin Independence Army flag.svg Exèrcit per la independència Kachin
Flag of the Myanmar National Democratic Alliance Army.svg Exèrcit de l'Aliança Democràtica Nacional de Myanmar
United Wa State Army flag.png Exèrcit Unit de l'Estat Wa
Flag of Jihad.svg Mujahidins
Communist Party of Burma flag (1939-1946) and (1946-1970).svg Partit Comunista de Birmània (1948–1978)
Armats per:
Tailàndia Tailàndia[4]
Estats Units Estats Units

República Popular de la Xina República Popular de la Xina[5]
Taiwan Taiwan
Forces
513 250 soldats[2] 50 000 (2015)[3]
Baixes
501.000 morts (militars, civils i rebels)

Es coneix amb el nom de conflicte armat birmà o conflicte armat de Myanmar la guerra civil que té lloc a Myanmar d'ençà l'adquisició de la independència d'aquest país el 1948. Els governs centrals successius han mirat de combatre nombroses rebel·lions separatistes i comunistes des de llavors. Les primeres insurreccions contra l'Estat birmà les iniciaren el Partit Comunista Birmà i la Unió Nacional Karen (KNU), que lluiten per la independència d'un Estat Keren. Altres rebel·lions ètniques han esclatat cap al principi dels 1960, després que el govern central rebutgés la creació d'un estat federal. No debades, des de l'inici dels anys 1980 les insurreccions d'extrema esquerra han anat desapareixent, sobretot a causa de la caiguda del mur de Berlín a Europa i la dislocació de l'URSS al final de la guerra freda.

Les insurreccions han rebut el suport de certs països estrangers, com per exemple el Regne Unit que ha donat suport a la creació de l'estat keren. La situació, tanmateix, s'ha anat agreujant arran de l'aïllament diplomàtic de Birmània imposat per potències estrangeres. També fraccions religioses (musulmanes i cristianes) han pres la decisió de lluitar contra la junta militar birmana, que governa el país.

El govern birmà tampoc ha aconseguit mai signar cap acord de pau amb els rebels, remarcant malgrat això, que la majoria de les insurreccions són emmordassades eficaçment. En efecte, l'armada birmana ha estat acusada en més d'una ocasió de violar els drets humans, fent que els afectats la considerin com una força que ocupa il·legalment les regions ètniques.

El conflicte ha tingut lloc principalment entre el període del 1962 i 2011 en contra del règim militar, qui governava el país. Amb tot, la guerra ha esdevingut el conflicte de base més intens del món. L'atenció internacional ha estat màxima a causa del sollevament del 1988, on va destacar la militant Aung San Suu Kyi. Malgrat haver estat expulsada del país i haver tingut greus dificultats pel seu posicionament advers cap al govern militar, el partit de la militant Aung San Suu Kyi va aconseguir guanyar les darreres eleccions.[6]

Les quatre claus del trencaclosques birmà[modifica]

Ubicació[modifica]

Àsia del sud-est asiàtic
Article principal: Myanmar

Birmània és un estat independent i reconegut per l’ONU situat al sud-est asiàtic. És fronterer amb Bangla Desh, el Tibet, Laos, l’Índia, Sri Lanka i Tailàndia. S’alimenta de l’oest fins a l’est tot passant pel nord d’una serralada de muntanyes que comencen a Bengla Desh i acaben a Tenasserim, a tocar de la frontera amb Tailàndia, que conformen un arc muntanyenc. Tota aquesta serralada constitueix una bona font de protecció natural contra invasions. Així com els Pirineus havien estat utilitzats a Roma per contenir-hi les invasions germàniques, aquest gran arc muntanyós ha permès al país de protegir-se de grans incursions tot i que també ha estat des del nord que han vingut les vagues migratòries més importants[7]

Aquesta situació és un privilegi a diferents nivells. L’Antoine Sfeir, periodista franco-libanès, qualifica el país de carrefour[a] de l’Àsia del sud-est (2018). Convé fixar-se que aquesta geografia li dona accés a l’Àfrica i Oceania mitjançant el sud, Europa mitjançant l’Índia, i l’Àsia mitjançant el nord. És gairebé un país situat al vell mig entre l’Orient i l’Occident.[7]

Si es mira de traçar les vies de circulació del tràfic d’opi, hom percep fàcilment el potencial de la situació geogràfica de Brimània:[8]

  • De Birmània parteix l'opi cap Laos i l'Índia
  • D'Afganistan parteix l'opi cap a l'Índia i Birmània
  • De tots dos països l'opi passa per Turquia, Àfrica Oriental, la Xina i, finalment, de Rússia i Grècia a Europa, d'Europa a Amèrica del nord mitjançant Colòmbia i Mèxic

Al capdavall, el país és realment un lloc xarnera en què tot allò que prové d'Àsia circula per Birmània i tot allò que circula d'Occident de cap a l'Àsia, circula per Birmània. Al vell mig hi trobem l'Afganistan, centre més important de producció d'opi i drogues arreu del món.[9]

Mirant aquest trajecte vist amb una altra perspectiva troba potencial cultural, econòmic i medi ambiental. Birmània,

Culturalment:

  • Importa l’hinduisme i l’Islam, les llengües del subcontinent indi
  • Expandeix el budisme com a centre difusor direcció de Tailàndia, Laos i Cambodja, importa les llengües tai
  • Expandeix el budisme a Tibet, importa la cultura xinesa i tibetana, importa les llengües tibetanes
  • Importa les llengües australianes pel sud

Econòmicament:

  • En ésser la cruïlla entre l’Orient i Occident pot explotar-ne el comerç i el turisme
  • Les migracions venen de la mar, de les muntanyes, del nord, del sud, de l’oest i l’est, és a dir, té accés ràpid i fàcil a mà d’obra
  • Té sortida la mar i pot explotar els ports pesquers i comercials

Medi ambient:

  • Tibet és el núvol d’aigua de tot el sud-est asiàtic amb qui comparteix frontera. Nodreix d’aigua a través del riu Irauadi i el riu Mècong[b]
  • Les muntanyes birmanes nodreixen el territori de neu durant l’hivern i això pot explotar-se econòmicament

Per l'Oceà Índic hi passa gairebé tot el comerç entre Occident i l'Orient i la frontera marítima li dona accés a l'Àfrica, Oceania i l'Àsia, un punt de contacte entre vàries cultures.[7] Aquesta situació geogràfica hauria de proporcionar a Myanmar un gran privilegi, però no aprofita el potencial de la seva situació geogràfica en no ser a la ruta principal de tràfic de contenidors.[10]

Tot i això, cal notar que és al centre d’una placa tectònica.

A la banda sud comparteix costa marítima amb l'Índia, que té de l'illa de Nicobar i frontera amb Sri Lanka. A les costes del sud-est comparteix frontera amb l'Illa de Coco on s'hi situa un port marítim xinès. El país té una costa en el Mar d'Andaman i el golf de Bengala. És a dir, la seva costa marítima es troba a l'Oceà Índic.[11]

Situació política[modifica]

Mapa de les subdivisions de Birmània.
Article principal: Política a Birmània

Birmània és reconeguda per l’ONU des del 19 d’abril del 1948. És legalment una república però a la pràctica és un règim totalitari en mans d’una dictadura militar budista. L’actor principal que provoca problemes és justament aquesta dictadura, responsable de canviar la capital per Nay Pyi Taw (ciutat dels reis) l’any 2005, com a nom del país.[12]

El règim canvia el nom colonial Birmània per Myanmar l’any 1989. L’etimologia evoca notablement el rerefons del conflicte. Birmània prové de l’apel·latiu per designar la majoria ètnica brama però anomenar el país de Birmània és ocultar l’existència de la resta de minories i fer de totes aquestes birmans. Birmània és doncs l’associació a una idea d’imperi, de birmanització de les minories.[13] Amb el pretext que “Birmània” va ser imposat pels colons britànics, el règim canvia el nom del país per Myanmar i l’ONU l’adopta. El canvi és més estètic que real perquè oficialment hauria de visibilitzar la resta de minories ètniques. Però, en brama, Myanmar i Birmània es pronuncien de la mateixa manera, és a dir, parlar de Myanmar o de Birmània és la mateixa cosa.[14]

La ciutat més poblada de Birmània és Rangun (altre nom modificat ideològicament). El país està habitat per prop de 50 milions de persones. Proporcionalment a la resta de veïns, Birmània és el segon més habitat. Això li confereix potencial de cara a la indústria i al comerç perquè posseeix mà d’obra abundant i un gran nínxol potencial de consumidors.[15] La població està concentrada principalment prop de Rangun i Mandalai. És a dir, la població se situa majoritàriament a les zones urbanes que corresponen igualment a la majoria brama.[16]

Administrativament el país es divideix per regions i estats. Hi ha al voltant de set estats que haurien de correspondre a l’autonomia cedida a les minories nacionals i vora set regions més. A banda, la capital és considerada una unió federada. L’existència d’illes a les costes és favorable a l’establiment de bases militars.[17] El país es deixa al voltant del 4% del seu PIB en despesa militar. L’estat obliga els seus ciutadans a servir l’exèrcit. La despesa militar dels veïns és molt baixa en comparació al Paquistan, Birmània mateix o el Quirguizistan. S’eleva a l’1% i no depassa el 2% mentre que aquests països superen el 4% del PIB.[18]

Des del cop d’estat del 1988 una junta militar governa el país. Mitjançant el Consell d’Estat per la Pau i el Desenvolupament el legislatiu, l’executiu i la justícia són en mans d’un únic govern col·legial elegible. És a dir, no hi ha separació de poders i el consell està format per membres de la junta militar.[19] Les eleccions no són transparents. Birmània posseeix dues cambres legislatives que han quedat suspeses diversos cops i es troben en mans de la junta militar. La primera cambra representa les “nacionalitats” del país i la segona els diputats electes de tot el conjunt territorial.[20]

Recursos[modifica]

Mapa topogràfica de Birmània.
Article principal: Geografia de Birmània

Birmània són 678 578 quilòmetres quadrats de superfície, és a dir, és el país del sud-est asiàtic més gran. Es nodreix de l’Irauadi -vora 2.000 quilòmetres- que és com el Nil a Egipte, una font de vida que rega el país amb aigua de la qual es pot practicar agricultura. Al sud del país forma un delta, així com el Nil també forma un altre delta al nord. El riu s’explota a banda de l’agricultura, amb barratges elèctrics, una mica repartits per tot el nord.

El centre del país conforma un gran altiplà envoltat per una serralada que s’estén des de l’oest fins a l’est. Són prop de mil quilòmetres d’altiplà i és en aquest que es concentra l’Irauadi. Dit altrament, és sobre aquest altiplà que s’ubica l’activitat poblacional i econòmica del país. L’ètnia brama viu justament en aquesta porció del país, més urbanitzada que la resta. El riu d’Irauaddi ha fornit durant tota la història del país les condicions adequades per a la pràctica de l’arròs. A més a més, el riu és navegable i constitueix una de les principals fonts de transport del país. Els hidrocarburs terrestres es concentren en aquest altiplà mentre que les costes marítimes amb hidrocarburs són a les perifèriques, a les puntes de la serralada muntanyenca.

Les muntanyes estan poblades d’una tensa vegetació tropical i són l’indret d’habitatge principal de les altres ètnies del país. És una àrea majoritàriament pagesa i de difícil control a causa del relleu mateix. És tot al llarg d’aquestes muntanyes que s’hi dibuixen els set estats federals del país. Al centre de Birmània s’hi troben la resta de set regions que corresponen a la divisió administrativa de l’ètnia brama. Els principals recursos del país es troben en aquestes muntanyes. S’hi allotgen els minerals, el gas natural, les pedres precioses, el teck birmà, l’opi, el zinc, l’argent, el coure i l’or.

Entre les illes i el país mateix, hi ha fins a tres ports en mans xineses i índies. L’istme de Kra just a la frontera amb Tailàndia en direcció cap a Malàisia, acull el port marítim de Laem Chaband. Aquest port és el que més ha crescut en comparació als seus homòlegs de Vietnam o les Filipines des l’any 2009. En termes de transport marítim, Indonèsia continua liderant el rànquing de desenvolupament. Tal com s’ha indicat anteriorment, Birmània és una cruïlla entre l’Orient i l’Occident, la presència d’aquests ports no és doncs innocent. Són la porta d’arribada i sortida del comerç mundial.

A nivell de les exportacions, Occident és el principal negociador amb Birmània. S’exporta principalment gas natural, minerals, gemes i mongeta. Les sancions que els Estats Units i la Unió Europea han aplicat per tal de pressionar el règim militar han dut el país a procurar-se altres negociadors. És el cas de la Xina, Singapur i Tailàndia que constitueixen actualment una de les principals fonts de venda de matèries primeres. De prop hi trobem l’Índia, Corea del Nord i el Japó. El fet que les costes marítimes estiguin nodrides de llits d’hidrocarburs, torna la possessió de les illes, un element de vital importància.

A banda d’això, cal notar que les muntanyes són nevades durant dos mesos l’any i gràcies a això, el país podria aprofitar-se’n per generar diners amb esports de neu. Però Myanmar és un país poc industrialitzat, amb una situació social profundament dolenta.

Situació social[modifica]

Article principal: Economia de Myanmar

El país parla birmà que constitueix la majoria de la població assentada als ecosistemes subtropicals i a les zones industrialitzades. Representa el 68% de la població total. L'altra gran part de la població parla altres llengües provinents de tres branques:[21][22]

  • Llengües tibetobirmanes
  • Llengües austroasiàtiques
  • Llengües tai-kadai

Totes tres juntes conformen unes cent llengües repartides majoritàriament a les zones ruralitzades. D'entre aquesta gran diversitat es pot destacar el xan (7%), el karens (7%), el rakhine (3,5%), el mon (2%), etc.[21][22]

Haver d'explicar que el birmà és majoritàriament urbà i la resta de diversitat lingüística rural obliga a parlar de la situació política i social. La dictadura i els governs successius de Myanmar no volen reconèixer la diversitat lingüística del territori i per això s'obliga el 32% a saber parlar birmà. Vora el 82% de la població del país entén o té el birmà com a llengua secundària. El birmà és l'única llengua oficial, l'única que pugui ser ensenyada a les escoles, l'única franca i l'única administrativa.[21][22]

El birmà és posicionat expressament a les àrees urbanes i administrativament l'estat cerca la centralització amb la idea de fer perllongar en l'imaginari de la població myanmaresa que el birmà és civilitzat, la resta és dialecte rural, patuès i gens legítim de ser valorat. La imposició crea friccions molt importants al país de manera que no hi ha pau social. El reconeixement de certa autonomia per les prop de 134 ètnies del país no és garantia de bon tracte i la imposició del birmà no fa altra cosa que accentuar les diferències entre comunitats malgrat que hi ha una certa hibridació. Resumidament, existeix segregació social.[23]

Els xinesos i els indis conformen al voltant del 3% de la població i són considerats estrangers. A banda, els Rohinya que és una ètnia de religió musulmana situada a l'extrem sud-oest del país, no és considerada ciutadania myanmaresa. Concretament, l'estat els considera invasors, estrangers de llarga durada. Dit altrament, el nacionalisme brama hi practica l'exclusió expressa de les minories nacionals i tracta com a estrangers poblacions instal·lades des del segle XIX al país. Alhora no facilita les nacionalitzacions, fent de xinesos i indis població no autòctona.[7]

El 87% del país és de confessió budista, més concretament de la branca theravada.[7] El 6% és de confessió cristiana i el 4% de confessió musulmana. La resta de confessions inclouen l‘animisme o l'hinduisme.[24] La religió musulmana és exclosa del país i tot ciutadà que confessi aquesta religió és objecte de persecució.

Econòmicament el país és pobre. Està poc industrialitzat. La població és majoritàriament jove, fet que indica que els índexs d'esperança de vida no són elevats. La mortalitat i la natalitat hi són doncs altes. L'urbanització arriba al 27%. La taxa de creixement demogràfic és de l'1 %. L'alfabetització és del 80%. L'accés a l'aigua potable no és per a tothom. Només el 43% té accés a serveis sanitaris.[25][26]

El conflicte armat birmà[modifica]

Què s'hi juga a Birmània?[modifica]

A Birmània s’hi juga essencialment un problema d’unitat territorial a la qual s’hi afegeixen interessos exteriors de caràcter econòmic.

El país és d’una gran riquesa cultural però la majoria brama no vol interioritzar aquesta realitat. Alimenta el seu nacionalisme d’un component ètnic i per això té el desig d’eradicar les minories i, fet això, implantar un únic país de cultura i llengua brama. Les minories són reprimides i es revolten contra aquest projecte opressiu que és abans de tot imperial. L’arrel de la unitat territorial la treu del regne de Pagan. Però, tanmateix, no entén que el regne de Pagan era divers i tolerant amb la varietat cultural del país. Aleshores la diversitat no era cap impediment per al desenvolupament de l’Imperi. El nacionalisme brama interpreta doncs la història amagant allò que no li agrada.

Durant les colonitzacions l’Imperi britànic hi promou expressament l’animadversió entre minories i majoria amb l’objectiu de debilitar el poder brama. D’aquesta manera en treia profit econòmic perquè tenia accés més fàcil als recursos del país que d’una altra manera havia de negociar. Durant el segle XX i en plena independència, les divisions entre majoria i minories no s’han salvat. El nacionalisme brama no accepta les minories i va promoure un cop d’estat a l’entrant de la independència per tal d’imposar un règim totalitari amb què aconsegueixi exterminar les minories. Parlem de genocidi. Un exemple d’això és el tracte que reben els Rohingyes.

Mantenir les minories sota la pota imperial és primordial per al nacionalisme brama perquè el gran arc muntanyenc està nodrit de recursos naturals. L’altiplà urbà on sojornen els brames és practicable per al comerç de l’arròs però l’or, el coure, el petroli o el gas natural, són més fructífers econòmicament. D’aquí l’obsessió a preservar la unitat territorial.

Tot això és el que ens dona un anàlisi micropolític, ara fixem-nos en un anàlisi macropolític.

Fora ningú s’interessa realment per la repressió que pateixen totes aquestes minories. En joc hi ha els recursos naturals i la situació geogràfica del país que constitueixen un potencial econòmic de grans dimensions, sobretot en context de globalització. Cal recordar o notar com després d’implantar les seves multinacionals a la Xina, Occident relocalitza les seves multinacionals al sud-est asiàtic perquè han portat amb les seves activitats al creixement econòmic de la Xina i ara els sous base del país han augmentat. Ha deixat de ser un país rentable. Birmània i la resta dels països del sud-est asiàtic continuen tenint un sou base encara inferior al sou xinès, bona mà d’obra i recursos. Els interessa doncs implantar-se a Birmània, Tailàndia, Laos o Cambodja.

Els països veïns com occidentals se n’han adonat perfectament i mouen fitxa per accedir a aquests recursos. Per exemple, la multinacional francesa TOTAL explota el petroli de les costes marítimes birmanes i, per tant, l’estat francès no es preocupa gaire més per la situació de les minories. Expressa públicament rebuig però a la pràctica no fa res al respecte. El regne d'Espanya ha ajudat a formar l'armada birmana intencionadament, la qual cosa només van en contra de les minories i els drets humans. El Regne Unit i els Estats Units mantenen postures semblants a França. Les sancions de la Unió Europea són paper mullat i això la mateix UE ho sap abans d'aplicar-es. Ho són perquè Birmània ja s’ha trobat altres socis de negoci i, alhora, la Unió Europea mateixa sap d’avantsala que les sancions no funcionen, no tan sols a Birmània, sinó enlloc més. És una manera d’injectar propaganda als seus països, fer pensar a les poblacions respectives que els seus governs es preocupen pels drets humans. És una operació de maquillatge.

Per què interessen els recursos birmans?[modifica]

Per entendre com d’interessant poden ser els recursos del país, s’evoca tot seguit la geopolítica més actualitzada.

L’existència de gas natural i petroli fa moure la placa de les estratègies econòmiques i polítiques de la Xina i l’Índia. No només això, sinó també el passatge de mercaderies cap a Occident. La Xina fins avui fa poc feia passar els vaixells de matèria primera, petroli i productes a vendre per l’Oceà Índic mitjançant l’estret d’Ormuz en direcció de Malàisia i Indonèsia a través de l’estret de Malaca. Per tal de fer arribar aquests vaixells a la Xina, el país fa passar-los per l’estret de Formosa, entre Taiwan i Hong Kong. Taiwan és un rival ideològic i Hong Kong es revolta contra la Xina perquè és un règim totalitari i voldria viure en una democràcia. Birmània és membre de l’ASEAN, però aquesta és una zona de lliure-canvi que constitueix un bloqueig ideològic de cara a Pequín. A més d’això, el passatge a la Mar de la Xina dels seus vaixells genera friccions amb l’ASEAN perquè la Xina reivindica la potestat d’aquesta zona marítima i això és l’equivalent a trepitjar la sobirania marítima dels seus membres. Els Estats Units recolzen els països membres de l’ASEAN perquè la Xina és un rival ideològic i econòmic que amenaça la seva posició de superpotència.

La situació geogràfica de Birmània és en aquest punt clau. La Xina mira de construir un passatge alternatiu a Birmània. Vol construir-hi un corredor terrestre amb què pogués desviar els seus vaixells i tot aprofitant-se del passatge que constitueix l’Iriwaddi, desviar-hi el seu comerç i petroli per evitar qualsevol confrontació amb els Estats Units, Taiwan i l’ASEAN. El corredor hauria de dibuixar-se per sobre de la línia del gasoducte que va des de Shwe fins a la frontera amb la Xina al nord. Cal recordar que els Estats Units tenen repartits per tot el planeta divisions de flotes i justament la setena es troba a la Mar de la Xina. La flota hi és per tal d’aportar seguretat al seu comerç que es dirigeix de cap a l’Àsia. Per tant, l’estratègia de la Xina és construir amb tres mil milions d’euros un oleoducte entre Shwe i la província xinesa del Yunnan, el qual inscriu dins el marc de la Nova Ruta de la Seda. Els vaixells xinesos ja només han de passar pel Golf de Bengala.

Però, és clar, diverses dificultats emergeixen. Cal negociar amb la dictadura birmana i, per tant, fer cas omís dels drets humans. Això no constitueix cap veritable impediment per a la Xina perquè el país és objecte d’intents de secessió. Projecte imperial, la construcció nacional de la Xina és com la birmana, ètnica. Per tant, les seves minories es revolten contra Pequín. Aquí és on l’Índia, Bengla Desh i Tailàndia poden jugar-hi un fort paper contra la Xina. Bengla Desh és musulmana i no conjuga amb la repressió birmana. L’Índia és un rival econòmic de la Xina. Tailàndia és dins l’ASEAN i s’aprofita del passatge de l’estret de Malaca. La Xina no té mar al Golf de Bengala i és precisament aquí on cadascun d’aquests actors pot promoure-hi un bloqueig. L’Índia havia previst la construcció d’un gasoducte entre Shwe i el nord de Bengla Desh amb trajecte final a Kolkata. El projecte es va aturar perquè Bengla Desh exigia una gran quantitat de taxes duaneres i ara l’Índia preveu projectar el gasoducte mitjançant l’estret terrestre que separa Nepal i Bengla Desh. Alhora les illes d’Adama, Coco i Nicobar són l’estació dels vaixells militars i comercials de l’Índia -les bases navals constitueixen en argot un collar de perles. En altres paraules, el Golf de Bengala és a la pràctica sobirania de l’Índia.

En darrer terme, cal fer evident com la producció d’opi és igualment un afer de gran cabal. Les muntanyes de l’est birmà, on sojornen les minories xan, wa, katxin i mon, entre més, van plenes d’opi i aquest és venut als veïns laosià i tailandès, fet que dibuixa per sobre del mapa un triangle, anomenat en argot triangle d’or de l’opi. Amb aquest opi les minories ètniques fan comptes de finançar la seva resistència contra la dictadura. Birmània és en tot això el productor d’opi més gran de tot el planeta. Només l’any 2011 havia produït 610 tones d’opi.

Les minories comparteixen ben sovint territori amb la Xina. Els wa, per exemple, viuen en territori xinès i birmà. Són 600.000 a la Xina, 400.000 a Birmània. Dir això, és dir com d’important pot ser per a la Xina el control de les minories birmanes, sobretot si hom considera que el territori birmà Wa posseeix grans extensions de bosc amb què s’hi pot extreure matèria primera per fabricar làtex. Aquesta minoria que és just a la cruïlla del triangle d’or de l’opi produeix a més de tot plegat metamfetamines, una droga altament cobejada, vulgui ser a Tailàndia, vulgui ser a Laos. Part important de l’èxtasi que es ven a Europa prové de Birmània. Alimenta les nits de discoteca dels occidentals.

En gran conclusió, s’evidencia com d’importants i interessants són els recursos naturals que hi ha a Birmània i, com de cabal és la seva situació geogràfica.

El genocidi a Birmània[modifica]

Extermini Rohingya[modifica]

Article principal: Genocidi rohingya
Ashin Wirathu, monjo budista i qualificat per la revista The Times com a Hitler birmà. Els monjos budistes a Birmània animen a l'odi, la crema i la matança de musulmans.

Carles Solà, periodista, apuntava l'any 2018 que l'Alt Comissionat de l'ONU alertava que els Rogingya a Birmània estaven sent objecte d'"una neteja ètnica de manual" a Birmània, raó que havia empès l'ens a acordar una repatriació, que els mateixos perseguits temen. En efecte, el règim birmà promou matances, violacions, enderrocaments, crema de poblats i tot tipus de vexacions contra els Rohingya. Des de l'any 1982 que el règim els considera apàtrides per Llei, malgrat que viuen a Birmània de fa més de mil anys.[27]

El genocidi es duu a terme entre l'exèrcit i la població mateixa. L'exèrcit havia encerclat l'any 2018 els Roginhyas mentre que la població mateixa, atiada per monjos budistes, persegueix civilment els musulmans birmans. Sense medicació, sense proveïment, sense hàbitat, sense documentació identificativa, etc, l'exèrcit mira de perpetrar el genocidi sense deixar rastre. S'estima que en poc menys d'un mes l'any 2018 en plena crisi internacional l'exèrcit va cremar 200 pobles amb població musulmana.[28]

Les restes que existeixen d'aquest extermini a escala massiva són filmades d'amagat, per espontanis o organitzacions no governamentals que lluiten per fer passar els Rogingya cap a Bengla Desh mitjançant rutes d'evasió. Els periodistes no poden treballar a Birmània amb plena llibertat. Els camps de reclòs de les poblacions musulmanes són vetades. L'evacuació de la població hi és dramàtic, els periodistes que s'hi han pogut infiltrar mostren imatges de cadàvers transportats per l'aigua a l'altra banda amb Bengla Desh.[29]

La voluntat d'amagar el procés d'extermini fa que es torni impossible saber quants humans han estat víctimes de la persecució. Però, així i tot, la frontera amb Birmània allotja milers de refugiats en camps improvisats que dormen una mica per tot el relleu bengalí.[30] Les mateixes organitzacions no governamentals han hagut de marxar campi qui pugui de Birmània[31] i avui com ahir la seva estada perilla. Cap organització pot treballar per la supervivència de cap musulmà.

Qui s'interessa de debò pel genocidi a Birmània?[modifica]

Ras i curt, ningú s'interessa pel genocidi Rohingya a Birmània. En primer lloc perquè l'Àsia del sud-est en general pateix de racisme crònic que prové de les invasions mongoles a l'Edat mitjana. Foren percebudes per les poblacions asiàtiques com un intent d'extermini de les seves respectives cultures. Degut a això, tot país hinduista o budista repudia i alimenta l'odi contra tot musulmà. En vulneren els drets més fonamentals amb persecucions, matances i violacions. Alguns països se'n preocupen, com és el Nepal, però no hi poden fer res, perquè són uns minúsculs i pensats per a transformar-se una zona d'apaivagament entre l'Imperi xinès i indi.

L'Índia no té cap mena de consideració vers les poblacions musulmanes perquè la partició del Paquistan va enuntjar enormement l'elit governant i, d'ençà, que s'hi practicar un nacionalisme ètnic que no vol tolerar cap mena de presència musulmana dins el país. Occident menysté per qüestions petrolieres tot musulmà i, per tant, deixa que el nacionalisme ètnic, indi i, de forma general, a tot el sud-est asiàtic creixi. Des dels mèdia de comunicació (ex.: cinema, literatura, televisió) i d'informació (ex.: revistes, diaris, etc), es promou voluntàriament o per inèrcia un discurs racial que no fa altra cosa que empitjorar el genocidi que dur a terme Birmània.

A tot plegat cal afegir-hi altres components, econòmics, d'ambicions imperials, etc.

Actors regionals:

  • La Xina no està gens interessada a protegir les minories del conflicte birmà. Argumenta que no pot intervenir en “assumptes interns” d'altres països.[32] Veta les sancions del Consell de Seguretat de l'ONU. El gran gegant asiàtic no hi està interessat perquè el territori de la República Popular de la Xina és una construcció imperial formada mitjançant l'annexió de minories com són els uigurs o els tibetans. Hi ha secessionismes una mica repartits per tot el territori xinès i el règim a Pequín tem que les seues aspiracions arriben a bon port perquè seria la porta oberta a la caiguda de la dictadura xinesa.[33] Segons feia remarcar el diari ARA l'any 2021 "Birmània és un estat clau en l'expansió" de la "influència econòmica" xinesa i "el país [...] li permetrà evitar el coll d'ampolla de l'estret de Malacca, infestat de pirates, i tenir una via directa d'accés a l'oceà Índic per a l'entrada i la sortida de mercaderies, incloent-hi la importació de petroli". Quelcom que cal emmarcar en la Nova Ruta de la Seda.[34] La dictadura xinesa no s'oposa a la persecució contra la minoria Rohinya i en aquest àmbit manté bones relacions amb el govern de San Suu Kyi.[34]
  • L'Índia manté una postura de cap compromís amb les minories birmanes i d'una aparent voluntat de voler veure-hi una democràcia. Això s'explica pel fet que l'Índia ven material bèl·lic a Brimània, alhora que existix en aquest país un creixement important del fanatisme hinduista que no acaba de conjugar amb l'Islam[34][35] El país està poblat d'una gran diversitat cultural i com el seu homòleg birmà, tampoc no expressa sempre simpaties amb els desigs secessionistes de les minories birmanes. La secessió del Paquistan i Bangla Desh són l'origen d'aquest malestar. No és però un país amb gran capacitat de fer canviar les coses tot i que col·labora amb el règim dictatorial birmà, sobretot davant les sancions occidentals.[34] Treu guanys de la compra i venda de petroli i altres recursos. Fa i ha fet històricament de les costes birmanes un lloc de trànsit per al seu comerç.[7]
  • Tailàndia s'alinea amb la Xina perquè el país es troba igualment sota la mà d'una dictadura comandada per una monarquia. Birmània fa de Tailàndia un dels seus principals negociadors en exportacions i importacions arran de les sancions occidentals. Tailàndia és a més de tot això un país profundament dividit entre la ruralia i els monàrquics.[32][36]
  • Bengla Desh és contrari al règim però manté una postura conciliadora. Acull la minoria Rohinya en territori nacional. És població de confessió musulmana i com que el país també és musulmà, hi ha simpatia a ambdues bandes.[32] És l'únic que hi mou peça. Les seves aliances amb Turquia i l'exportació de mà d'obra a l'Aràbia Saudita li han valgut dues grans forces protectores contra el genocidi a Birmània.
  • Birmània és dins l'ASEAN i l'ens supranacional té com a acord entre membres no "intervenir en afers interns" però Indonèsia ha pres el davant algun cop amb la intenció, deia a la premsa la seva ministra d'Afers Exteriors, de posar en marxa un pla perquè "no fer res" empitjorava la situació. Així i tot, segons l'agència Reuters, l'ASEAN reconeix la junta militar com a legítima i només dona suport a qui es postuli al govern, amb independència de si respecta o no la democràcia.[37] Ben cert de tot plegat és que Tailàndia és qui impedeix tota negociació a l'amigable i de resolució del conflicte. Manté molt bones relacions amb França perquè fou l'únic país asiàtic que va voler recrear una Unió Europea a l'Àsia i, per tant, té una posició totpoderosa en la resolució dels conflictes que sorgeixen al si de l'ASEAN.
  • La Junta Militar posseex el control del país. Fa regnar una lògica de clientelisme amb multinacionals de tota mena. Al centre hi trobem els sectors claus de l'economia. La junta tindria el control gairebé absolut de sectors primordials com el petroli, que li permetrien fer negocis i treure'n guanys molt lucratius amb multinacionals com la francesa Total (vegeu-ne més a Corrupció a Birmània).

Actors internacionals:

  • Rússia manté la mateixa postura que la Xina. La Xina i Rússia són socis i la segona es mou en aquest àmbit a la contra de França, els Estats Units i el Regne Unit perquè tots tres mantenen una terra-pivot i un cèrcol en contra seua. Per a França el Procés català és un “assumpte intern”[38] i en contrapartida, Rússia considera el conflicte armat birmà un “assumpte intern” més.[39] Cal afegir que Rússia ven i compra armes a Birmània encara que no és un actor principal dins el conflicte.[34]
  • Alemanya i França s'aprofiten de la situació birmana. Les seves multinacionals hi són i n'extrauen matèries primeres. No és fins que l'activisme d'ONG europees es tornen un soroll massa gros que els dos països fan alguna cosa. Als faristols, però, tots dos diuen amoïnar-se per les minories birmanes, pels drets humans i per la construcció social i econòmica del país. S'ajuden de la UE per a imposar sancions econòmiques a la Junta Militar birmana, però en paral·lel no fan res per tal que les seves multinacionals deixin d'explotar els birmans, armen i formen l'exèrcit birmà, etc. La resta de membres de la UE no tenen cap criteri al respecte, imiten França i Alemanya.
  • Els EUA no pateixen per Birmània ni per les seves minories. Estan convençuts que les divisions entre països del sud-est asiàtic els ajuda. El divideix i venceràs els hauria de servir per a presentar-s'hi com a protector de la pau i la bondat contra el gran dolent xinès que amenaça l'Àsia, sobretot el comerç mundial degut a les seves reivindicacions a la Mar de la Xina. Les sancions dels EUA són com les de la UE, maquillatge i propaganda interna.

Actors no estatals:

  • L’Aliança del Té amb Llet ha sorgit mitjançant internet l’any 2020 i uneix ciutadans tailandesos, birmans, hongkonguesos i taiwanesos que lluiten plegats per fer caure les seves respectives dictadures. La població birmana és majoritàriament contrària a la junta militar i les poblacions veïnes se solidaritzen amb els seus homòlegs. D'una banda com de l'altra del sud-est d'Àsia hi ha dictadures i les poblacions les patixen, fet que explica els suports mutus.[40] En resposta, les poblacions birmanes també són favorables als manifestants pro-democràcia de Tailàndia.[41]
  • Cadascuna de les minories ha muntat les seves pròpies guerrilles per resistir a la repressió i desestabilitzen conscientment, obertament, el país amb l’opi. La resistència juga entre les fronteres dels països veïns i del territori nacional
  • L’activista Aung Son Suu Kyi és la líder del partit de l’oposició de Birmània, Lliga Nacional per la Democràcia (LND), i ha lluitat enormement per fer caure la dictadura. Ha rebut el premi Nobel però una vegada ha accedit a la presidència, ha promogut l’extermini de Rohingyes. Aquesta sorpresa d’última hora que ningú s’esperava a Occident, demostra que el seu partit és una operació de maquillatge que voldria assolir la democràcia però continuar duent a terme el projecte ètnic nacionalista brama encara que amb mètodes més lleus

Refugiats de Lotshampa: entre dos imperis[modifica]

Vegeu també: Crisi dels refugiats de Lotshampa
Refugiats Lotshampa en un camp bengalí

La situació entre el Nepal i Bhutan ens dona moltes explicacions de les actituds d’alguns veïns de Birmània.

D’arribada caldrà dir que tots dos estats són al vell mig de la serralada de l’Himalaia, que geogràficament, no pas políticament, s’insereix dins el Tibet. És a dir, l’Himalaia és geogràficament, no culturalment, encara menys políticament, part del Tibet i per això es pot inserir les muntanyes napaleses i bhutaneses dins la geografia tibetana. L’Himalaia és el sistema muntanyós més gran i alt de tot el planeta, la punta principal més alta n'és l’Everest. Constitueix una barrera natural entre dos grans Imperis, el xinès al nord, l’indi al sud.

L’àrea cultural del Tibet, però, no comprèn l’Himalaia, encara que el Bhutan practiqui el budisme. Dins l’àrea cultural tibetana cal introduir les províncies xineses de Qingbai i Sintxuan, a més del Tibet mateix. Lhassa és la capital històrica i actualment administrativa del Tibet. Finalment, el Tibet està proveït de mines de tota mena. S’hi troba petroli, ferro i hulla, amb fàbriques de tractament a la província de Qingbai. Més rellevant encara, cal notar que la majoria de la població tibetana es concentra al sud-oest del país, perquè la resta del territori és poc practicable. És a dir, la població mateixa tibetana es concentra prop de les fronteres amb el Bhutan. Tot això indica com d’important és la serralada de l’Himalaia, repetim-ho, a l’encontre entre l’Imperi indi i xinès.

Però fixem-nos en primer lloc en el Bhutan:

  • En relació a la seva història és pot concloure que és un estat-tampó que serveix a l’Índia per evitar que la Xina posi peu sobre l’Himalaia. Dit altrament, és un estat mig tutelat que no té gaire marge d’acció. És a dir, si fem una mirada més general, veurem que al nord, fa frontera amb la nació tibetana i aquesta, en l'àmbit econòmic és rentable perquè dona aigua al Bhutan, Laos, Vietnam, Tailàndia o Nepal. La Xina s’ha annexionat Tibet perquè vol controlar-ne els recursos. El micro-estat es gira voluntàriament cap a l’Índia per evitar ingerències xineses, tot i que manté una actitud de fer l’andorrà amb Pequín i Nova Deli, i això el torna un estat dependent. La Xina reivindica porcions del territori bhutanès, alhora que manté l’annexió del Tibet. L’any 2006 mitjançant un acord entre la Xina i Bhutan, la reivindicació territorial del nord se cedeix a la Xina.

Abans del segle XX, el territori nacional bhutanès era molt més vast que l’actual. És amb el decurs del segle XIX que el seu territori s’empetiteix. L’Imperi britànic de les Índies no va voler annexionar-se Bhutan, per bé que es va instal·lar durablement a l’Índia. A l’oest, just a la frontera, els britànics no varen annexionar-se tampoc l’estat de Sikkim, que resta durant molt de temps independent. L’any 1865 la corona britànica s’annexiona el sud del Bhutan, territori que el país mai no recuperarà. L’any 1907 la corona britànica té interès a promoure la construcció d’una monarquia hereditària al Bhutan, fet que indica que el micro-estat és des de ben inicialment en tutelatge constant, malgrat una independència legal.

  • L’any 1947 el Regne Unit cedeix la independència a l’Índia i aquesta no reclama el Bhutan perquè el torna en un estat-tampó contra la Xina. No el reclama, però, en canvi, l’estat de Sikkim deixa de ser independent i passa a formar part del territori nacional indi. A canvi de la independència, el Bhutan no pot xafardejar en assumptes interns indis. L’annexió del Tibet dut a terme per la xina durant els anys 1950 confirmarien, segons Jean-Christophe Victor, aquesta posició d’estat-tampó.

L’any 1971 el Bhutan és finalment acceptat per l’ONU, fet que permet al país fer-se reconèixer per la comunitat internacional i fer respectar, sobre el paper, la seva independència. És, segons Jean-Christophe Victor, una manera que va trobar el Bhutan perquè l’Índia va fer-se amb l’estat de Sikkim i, això, constituïa una projecció a carrega curta del Bhutan. En efecte, el Bhutan és budista, encara que la tercera franja es nodreix de població nepalesa, majoritàriament poblacions fugides de la pobresa des del segle XX. El país té llengua pròpia, el dzongka, que s’escriu amb alfabet tibetà i que s’arrela en la tradició monàstica budista del territori nacional. El 70% de la seva població és budista, el 20% és hinduista i l’anglès hi és oficial degut a la presència passada dels colons britànics a les seves fronteres. Alhora la població més culta normalment és bilingüe, practicant de l’indi i del dzongka. D’ençà el país ha passat de ser un estat teocràtic de confessió budista, a una monarquia absoluta i a una monarquia constitucional.

Economia i geografia bhutanesa:

  • Geogràficament se situa entre el Tibet i l’Índia, però a poca distància, també fa frontera amb Nepal i Bengla Desh. El seu relleu va en acord amb la seva situació. Al nord hi ha la serralada de l’Himalaia i d’aquesta serralada cap al sud, hi ha una desescalada muntanyenca fins a l’altiplà indi. En aquest espai s’hi concentren tres graus de clima i natura. El nord comença per una gran línia que va des de l’oest fins a l’est, que se situa a la serralada mateix de l’Himalaia i coberta de pastures, que alimenten els iacs salvatges. El segon grau, centre del país, és molt més fèrtil, amb un altiplà ple de vegetació i propici a l’agricultura de l’arròs i el blat de moro. Les principals ciutats i la capital, Thimbu, hi sojornen. El tercer nivell correspon a l’Altiplà dels Duars que és tropical. Aquestes tres nivells duen el nom de marxes de l’Himalaia.
  • El sol bhutanès permet explotar l’agricultura que conforma el 69% del PIB. Se situa majoritàriament a la tercera marxa, tot i que es concentra només al 8% del sol. L’aigua és utilitzada per produir energia hidroelèctrica, la beneficiària més gran n’és l’Índia. El territori sencer va ple de fusta degut a una gran abundància del seu bosc, que abraça el 72,5% del seu territori. La Constitució estableix que la gran xarxa de boscos no pot reduir-se més del 60%. El turisme és una altra font d’alimentació, encara que si ens fixem en les exportacions i importacions, l’Índia és la més importadora, prop del 95% dels productes bhutanesos i 74% constitueix les importacions bhutaneses de l’Índia a territori nacional.

La crisi dels refugiats:

  • Socialment, un quart de la població viu sota els nivells de pobresa. El país no coneix una situació de pau social degut a la presència a la tercera marxa de poblacions d’origen nepalesa. El Bhutan necessita tenir mà d’obra i fa d’aquestes poblacions la seva gran vàlvula de treball. Però, el país, des dels anys 1980 que no vol reconèixer la ciutadania d’aquesta mà d’obra. Els considera estrangers, encara que siguin poblacions que viuen des del principi del segle XX en territori nacional. Una política migratòria d’aquesta manera és pròpia del nacionalisme ètnic.

Les protestes no es deixen esperar i el país expulsa durant els 1980 part d’aquests originaris del Nepal, anomenats Lotshampa, els quals en contra-partida promouen els atemptats contra el Bhutan. Els refugiats nepalesos bhutans han preferit tornar al Nepal, a l’est d’aquest país, on hi sojorna una gran quantitat de camps de refugiats. Camps de refugiats, perquè Nepal també els nega la ciutadania, considerant-los bhutanesos. La realitat és que han de demanat exili a les excolònies britàniques, com ara Austràlia, o ara al Regne Unit mateix.

Per això mateix paguen les troballes endinsar-se en la situació nepalesa:

  • Nepal està poblat en un 20% de població tibetobirmana. És gent que fuig de la repressió xinesa al Tibet. El país és una dictadura en mans d’una monarquia absoluta. Però, fixant-nos en altres aspectes, veiem que el Nepal és un altre estat-tampó. Al nord, és veí amb el Tibet, al sud amb l’Índia. En mig de la serralada de l’Himalaia, s'hi troba la cruïlla entre dos imperis. A més a més, com el seu homòleg bhutanès, s’hi dibuixen tres franges, que en determinen l’economia. La marxa del nord, de neu i amb els cims més alts de l’Himalaia, poc practicable, el centre, amb la formació dels Siwaliks, fortament nodrida de pluja, amb vegetació alpina i, el sud, més tropical, a l’Altiplà del Terrai. Aquest darrer constitueix la franja més fèrtil de tot el país, on s’hi concentra bona part de la població. S’hi practica l’agricultura de l’arròs, mentre que el centre és més procliu al blat de moro i la transhumància a la franja nord. Els iacs salvatges proporcionen cuir, els búfals proporcionen carn i de tots els animals domesticats, s’hi treu adob. Tot plegat constitueix el 80% del PIB nepalès. La resta de la riquesa prové del turisme, sobretot esportiu.
  • Culturalment, el Nepal ja no presenta la mateixa similitud amb el Bhutan, encara menys amb el Tibet. El 90% de la seva població és hinduista perquè prové en un 80% d’antics refugiats indis que durant l’Edat moderna varen fugir de l’expansió musulmana a l’Índia. Un cop establerts al Nepal, varen oficialitzar la seva llengua, el nepalès, així com la seva religió, l’hinduisme. Degut a la forta presència actual d’immigrants indis, el nepalès pateix d’una situació de sesquisme amb el maithili, principalment.
  • Comparant la situació geopolítica entre Bhutan, Tibet i Nepal, qualsevol podria concloure que l’Índia té reivindicacions de sobirania sobre territori nacional nepalès i, efectivament, durant tot la seva història, Nepal ha estat reclamat per l’Índia. Si actualment l’Índia n’accepta la independència, és perquè, com el Bhutan, constitueix un estat-tampó contra l’Imperi xinès. Sobretot perquè políticament el Nepal és una monarquia que hesita entre l’absolutisme o el constitucionalisme. És un país majoritàriament pobre, amb grups de guerrilla favorables al comunisme maoista. La repressió que exerceix la monarquia contra el comunisme maoista el torna un país favorable a l’Índia. Mitjançant el maoisme, les ingerències xineses poden sovintejar molt més. Les guerrilles controlen el 40% del territori i, per tant, l’Índia tampoc no pot acostar-s’hi gaire.

En conclusió, ni el Bhutan, ni el Nepal poden, ni volen, moure cap dit en relació a la situació que pateixen les minories birmanes. Tots dos són estats d’alguna manera tutelats. La seva independència és més fruït de la influència que exerceixen l’Imperi xinès i indis. En no aconseguir-ne una possessió efectiva, han pogut proclamar-se independents i nodrir-se així mateix d’una cultura pròpia.

La situació migratòria de nepalesos a Bhutan és una font de conflicte major i, si Bhutan no vol nepalesos dins el seu territori, tampoc no voldrà interferir en la qüestió Rohigyna. Malgrat trobar-se en mig d’una serralada muntanyosa, són països amb cert potencial econòmic. Cal, però, adonar-se’n i saber posar els desavantatges a favor seu. Cosa diferent la trobem a Bengla Desh, favorable a donar suport a les minories birmanes.

En primer lloc cal fer un cop d’ull geogràfic i econòmic al país. Es troba al Golf de Bengala i fa frontera amb l’Índia i Birmània. És en aquest sentit un estat enclavat, per bé que té accés a la mar. Dins el país, un gran delta, format per la conjunció de dos rius, dona una gran fertilitat al Bengla Desh. De lluny, és el país immensament més avantatjat si el comparem amb el Nepal o Bhutan. Aquest gran delta prové de l’Índia, amb el Ganges, i del Tibet, amb el Brahmaputra. Permet cultivar arròs, te, jute i, a més de tot això, el territori oriental del país conté una gran extensió amb gas natural. Tanmateix, el gran potencial econòmic s’extreu del tèxtil, no pas perquè hi hagi matèries primeres, que s’aconsegueixen de l’Índia o l’Uzbequistan, més aviat perquè els sous mínims són molt baixos i la mà d’obra abundant.

L’Índia no ha acceptat mai la secessió de Bengla Desh i manté algunes bel·ligeràncies amb Dahka. L’Índia s’aprofita de ser la detentora principal del Ganges per tal de bloquejar el delta bengalí. Per tant, l’Índia és un actor que pot influir a les decisions bengalines. Socialment, el país hi és majoritàriament musulmans i d’ètnia bengalí. La seva població molts cops surt a treballar a l’Aràbia Saudita i és en aquest país on Bengla Desh pot arribar a trobar un aliat. L’acció diplomàtica de Turquia a favor dels musulmans birmans es va dur a terme a còpia d’aquestes afinitats.

La seva frontera, d’altra banda, amb Birmània permet a les poblacions Rohingyes de fugir mitjançant la divisió de Txittagong en direcció de Bengla Desh. Dit altrament, el país es troba sol per defensar les minories, però el seu territori hi és en contacte directe. Els aliats els troba fora de l’Àsia del sud-est, sobretot davant l’Índia que no accepta la seva independència i posa problemes amb el Ganges.

Bengla Desh: fàbrica d'Occident[modifica]

Botiga Zara a Occident

Per treure els Rohingya de l'atzucac on es troben, Bengla Desh fa servir el comerç del tèxtil i, d'aquesta manera, teixeix aliances a favor seu amb Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs o Turquia.[42] En efecte, Zara, Bershka, Mango, Pull&Bear, Oysho o Stradivarius són marques que es troben actualment al centre de la polèmica, i dels tribunals. Juntament amb l’estatunidenca Sketchers, la francesa SMCP i el japonès Uniqlo, ha estat denunciada als tribunals francesos per subcontractar part de la seva producció a la Xina, més delimitadament a Xijinang.[43] La informació saltava al mes de febrer a La Vanguardia i constituïa un precedent inaudit perquè significava la primera denúncia contra una multinacional occidental que fa fabricar els seus productes amb mà d’obra reprimida a l’Àsia.

En aquest cas l’epicentre del terratrèmol es troba en el tracte que la Xina confereix als uigurs, una minoria de confessió musulmana, perseguida i internada en camps d’adoctrinament oberts per Pequín. El país dur a terme una persecució lenta, programada, recurrent i sistèmica contra aquesta minoria, fet que permet qualificar-ho de genocidi. Però no és pas l’única minoria musulmana que treballa per compte de multinacionals occidentals.[44] Bengla Deix allotja prop de 300 fàbriques de la companyia gallega i gairebé unes 1800 més a Turquia. No és cap casualitat, Bengla Deix s’ha tornat la fàbrica de teixits d’Occident. El 80% de les seves exportacions provenen dels tèxtils. S’aporta la matèria primera, es talla, es confecciona, es pinta, s’estampa i s’acaba. Tot això és el circuït pel qual passa la nostra roba abans de trobar-la a les botigues de Zara o Mango.[45] Pel mig s’ha contractat mà d’obra il·legal, sense pagar o pagada malament, reprimida per les autoritats turques o xineses, sense condicions de treball, ni de salut. Un circuït que mou prop de 65.000 peces de roba de l’Àsia cap a Occident, rebudes per les 7.500 botigues ubicades en 95 països de tot el planeta. Un cop surt l’ordre de comanda, vuit hores s’enfilen abans no surtin de la fàbrica. Fet això, les peces són dirigides directament en 48 hores, com a màxim, a les botigues. I això, a cada nova temporada, fil per randa, tot calculat, mil·limètricament al segon. És l’era del fast fashion o el que és el mateix, la moda ràpida. Però té un preu.[46]

Treball forçat i risc laboral[modifica]

Vegeu també: Comerç atlàntic d'esclaus

Si les multinacionals s’arrisquen a recórrer quilòmetres i fer passar els seus productes entre continents, és perquè la fabricació s’ha tornat molt més barata fora que dins. El sou mitjà a Bangla Deix és de tres dòlars, el d’un europeu s’enfila als 1500 dòlars —segons el país. L’avantatge és torna doncs molt evident.

El problema és el procés de fabricació perquè es duu a terme en països amb mà d’obra maltractada. Són països pobres. Bengla Deix, per exemple, és un país essencialment agrari. Només el 15% de la població viu a les ciutats.[47][48] La majoria dels 161 milions de bangalins ha de marxar de casa per treballar en condicions no sempre òptimes a l’Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units o Oman. Des d’aquests països transfereixen diners a les seves famílies. L’aport és tan important que els diners que transfereixen els immigrants conforma gairebé el 12% del PIB del país.[49][50] Dins com fora, tothom contribueix a fabricar la roba que consumeix Occident. Al país d’origen, les fàbriques contracten personal tal com arriba. Sovint s’exigeix uns dies de prova no remunerats. Tot seguit es confina el personal en establiments sense finestres, ni condicions contra les temperatures exteriors. Dins hi treballen més de les vuit hores reglamentàries de qualsevol país europeu. No es paga per hora.[51] El sou no suma més de tres o un euro. La pressió durant el dia laboral és enorme. Un ordre vingut de la multinacional, i el temps comença a comptar. Tot ha de quedar enllestit just a temps per poder agafar el vaixell. No hi ha contracte laboral, perquè tampoc no hi ha hores fixes. L’ordre de comanda arriba i el subcontractant treballa. És a dir, nit i dia, la fàbrica ha de funcionar a tot rendiment, moltes vegades en multitud.[52]

Algunes tècniques per tal de donar un aspecte atrevit als nostres pantalons són altament perilloses per als treballadors. A Bengla Deix no hi ha cap norma que els protegeixi. Els pulmons en queden afectats amb risc de morir per càncer i altres malalties derivades. Però, a més, alguns tipus de tints que es fan servir per a la confecció de roba són altament nocius. Els productes químics són en contacte directe amb la pell dels empleats.[53] Un exemple d’això és el dissolfor de carboni. En conseqüència la població mor d’atacs de cor, pateix de miopia, d’infertilitat, etc. Existeixen casos de paraplègia, fins i tot de pèrdua de la parla, però cap estadística a la mà per tal de mesurar l’impacte d’aquestes pràctiques.[54] Cap treballador rep formació per utilitzar correctament aquests productes. La roba entra i surt de la fàbrica a mans de població pobre que no troba cap altra alternativa que treballar per compte d’empreses que no els informen dels riscos que comporta manipular aquests tòxics.[55]

Algunes fàbriques tenen hospital propi on hi traslladen els seus empleats. Això vol dir que moltes multinacionals fan subcontractar els seus productes a empreses que miren de fugir a la llei per tal que ningú pugui aturar-ne el negoci. En efecte, els empleats haurien de ser traslladats a hospitals públics,[56] però els mateixos patrons munten les seves hospitalitzacions d’improvisat i així eviten qualsevol sanció per maltracte al personal. La informació no circula. Quelcom que es fa sovint amb el vist-i-plau de les mateixes multinacionals del tèxtil tot i que cap ni una vol reconèixer-ho. Per aquest camí hi passen poblacions senceres que a Bengla Deix viuen en barris insalubres.[57]

El país tampoc no sembla tenir cap més alternativa.

Comerç d’esclaus[modifica]

12 Anys d'Esclavitud, disponible a FilmIn

Res de gaire nou. El cotó i altres matèries primeres han estat utilitzades tot al llarg de la història per justificar la violència més cruenta. Durant el segle XVIII el cotó s’extreia als Estats Units, principalment, i alimentava un circuït de venda de persones negres, comprades a l’Àfrica pels europeus, revenudes a Amèrica i tractades com a simples objectes.[58] Un per menut ja evoca com es tractava aquelles poblacions. Tot europeu que posseís un esclau havia de pagar imposts i moltes vegades hi havia qui mirava de no declarar-los tots per tal d’estalviar-se diners. Aquell també era un tipus de globalització més, però no rebia pas aquest nom. Les potències europees es lliuraven com avui una guerra a escala planetària. Les multinacionals eren les companyies colonials, en mans de l’estat.[59]

S’estima que la companyia colonial francesa va esclavitzar prop d’1,2 milions de persones al segle XVIII. L’anglesa seria al darrere de 3 milions de persones més per un període més llarg. Durant el segle XIX entre França i Anglaterra, l’esclavatge feia circular unes 5,2 milions de persones entre continents.[60] Unes xifres que no compten el tràfic il·legal, que s’estima a 2 milions de persones al s. XIX. La primera pedra per construir el mur de l’esclavitud es deu a Portugal. El país s’interessava per l’or, les espècies i l’ivori que intercanviava per esclaus comprats a canvi d’or i altres matèries primeres. Però, de seguida, l’Imperi espanyol, a més de neerlandesos (sota l'Imperi holandès), hi veié tot l’interès. Espanya passa a practicar l’esclavisme a Amèrica del sud on els esclaus hi són forçats a treballar en la producció de sucre.[61]

Ara bé, les xifres no haurien d’amagar la misèria i ni la deshumanització de què eren objecte. A l’Àfrica se separava els fills de les seves mares. No tornaven a veure’ls mai més. Sense consentiment previ, amb violència i sense dret a poder defensar-se, es destinava els africans a presentar-se com a mercaderies. Els blancs feien llavors aposta. Qui donés més pel producte, s’enduia l’esclau. A casa de l’amo les coses no milloraven gaire. L’amo podia infligir-los tortura i fuetades a tota hora, sempre que l’esclau no obeís. I, no cal ser molt eixerit per adonar-se’n que les ganes de no plaure a l’amo no eren moltes. De retruc qualsevol matí en què l’amo s’aixequés amb el peu tort, podria tornar-se un infern per a l’esclau. Les dones eren utilitzades ben sovint per satisfer les necessitats sexuals dels europeus a l’Àfrica. És degut a les violacions de congoleses que s’exporta la SIDA a tot Occident, tornant-se una epidèmia a la dècada dels anys 1980.

Molts esclaus eren comprats i recomprats. Venuts i revenuts. Passaven de mans a mans. En aquests casos també passaven de continent a continent. Se’ls obligava a sojornar a les fosques als magatzems dels vaixells. No eren sempre alimentats i encara que se’ls alimentés, l’aport era ridícul, humiliant. Molts morien durant el viatge. Per aquest motiu es triaven els més joves i de millor aspecte. El mercat d’esclaus es torna una fira en què es palpava i es descomponia les futures mercaderies, com si d’una peça de roba es tractés.

  • Tot plegat a la romana. Segons l’historiador Marc Ferro (2010), el colonialisme europeu treu les seves maneres de fer de la Roma imperial. Aleshores gairebé el 30% d’Itàlia es constituïa de població esclavitzada. Apunta igualment que l’ús d’esclaus per fer diners tenia un component eminentment racista. Fa notar com el poeta antillà Aimé Césaire clou que allò que es reprotxava a l’Alemanya nazi en temps de Segona Guerra Mundial no era la seva ideologia, sinó haver tractat població blanca, en aquest els jueus, tal com els blancs havien tractat els negres a l’Àfrica. I, efectivament, la tracta d’esclaus tenia un component racial. Les poblacions africanes eren considerades inferiors. Se les havia de civilitzar perquè de cap manera, els negres podien ser més intel·ligents que els europeus. En aquest àmbit cal destacar com hi havia un ventall de treballs científics que miraven de mesurar el cervell de blancs i negres per reforçar el convenciment que els blancs eren superiors. Abans d’entrar als Estats Units, un test d’intel·ligència esperava els nouvinguts. D’intel·ligència? No ben bé. Els estereotips racials omplien el formulari de preguntes intencionades.
  • Moltes Exposicions Internacionals mostraven població africana amb els seus costums i balls com a forma exòtica, de contemplació de la primitivitat dels negres. Així mateix Jules Ferry, responsable de l’educació francesa durant part del segle XIX, preveia desproveir els africans de les seves pròpies llengües perquè l’Estat no podia pas considerar-les altra cosa que patuès negrer. Altres imperis com l’Espanyol imposaren el catolicisme, a més del castellà, acompanyant les descobertes a Amèrica de tot un ritual. Així mateix a cada nova terra ocupada, Portugal, com el seu homòleg hispànic, plantava la creu. L’Imperi holandès preferia deixar parlar els indonesis les seves respectives llengües, sempre que els blancs no les aprenguessin. És a dir, es practicava segregacionisme lingüístic. Desposseïts de les seves cultures, sense cap arma a la mà, els esclaus dels camps de cotó als EUA fan servir la seva pròpia veu per clamar a Déu. D’aquests cants, treballats, n’acaba sorgint el soul que en llengua anglesa ja evoca prou bé aquest passat traumàtic.

La globalització de la roba[modifica]

L’adquisició i transformació de les matèries primeres amb finalitats comercials és doncs un ítem molt antic. Si resseguim la història de la fabricació del tèxtil, s’albiren més episodis d’esclavatge i de cobdícia al voltant de les matèries primeres. A grans trets existeixen quatre tipus de teixits.[62] L’any -9000 s’aconsegueix el primer a partir dels pèls de les cabres a Mesopotàmia. Era matèria que podia comercialitzar-se fora de les fronteres, a Egipte més concretament, que intercanviava lli. L’actual Paquistan ara fa -5000 produeix per primera vegada cotó. Es comercialitzava aquesta matèria amb l’Índia. També era comerciat entre el Perú, Guatemala o l’Equador, fins i tot a Mèxic. S’expandeix durant l’Edat Mitjana i ja en aquesta època es torna objecte d’esclavatge a l’Àfrica.[63]

Marc Ferro (2010) afirma que aleshores es diferencia ja entre blancs i negres. La Xina comercia durant gairebé tota l’Edat Mitjana amb la seda, un tipus de teixit que era objecte de protecció especial. Ningú podia revelar-ne el secret de fabricació, sota pena de mort.

  • Durant el segle XIX el cotó es torna el teixit més comercialitzat al món. Era el teixit més barat i amb millor qualitat, però la seva fabricació s’extreia del triangle negre, és a dir, els europeus compraven esclaus a l’Àfrica i els utilitzaven per collir el cotó a Amèrica.[64] Tot seguit Europa confeccionava la roba. Entre trajecte i trajecte, s’hi dibuixava un triangle, Amèrica, Àfrica i Europa. Avui trobem el mateix mecanisme, tot i que sota altres formes. D’aquesta manera les multinacionals europees extreuen les matèries primeres de l’Àfrica, fan fabricar els productes a l’Àsia i tot seguit ho venen a Europa. Aquest procés porta el nom actualment de globalització.[65]

La industrialització havia permès augmentar el potencial d’aquest teixit fins que l’any 1932 s’inventa el niló, del qual deriva el polièster i l’acrílic. S’estima que aquest teixit, tota una revolució a l’època, produeix prop de 48 mil milions de tones de roba l’any.[66] La xifra amaga l’emergència del prêt-à-porter que durant les Trenta Glorioses va accelerar la velocitat de desenvolupament de la indústria tèxtil a Occident. Avui aquestes xifres s’han redoblat després que Zara hagi inventat el concepte de moda ràpida. Es tracta de canviar d’armari a cada nova temporada amb preus excessivament barats.[67]

El punt final a l’esclavatge és més obra de la revenja imperial que de les voluntats benèvoles. Cauen els mites aviat. En efecte, el Regne Unit es rebel·la després de la Declaració Unilateral d’Independència dels Estats Units contra l’antiga colònia. Neix el debat abolicionista. L’Imperi britànic no voldria pas que els EUA s’emportessin tots els guanys que produïa el tràfic d’esclaus i la plantació de cotó, d’aquí l’interès a promoure el final de l’esclavatge. Els EUA entren llavors en un període de crisi interna profund. La Guerra de Secessió porta diversos noms, tots molt evocadors. És un traumatisme que avui encara omple els carrers i els noticiaris televisats del país. Abolir les estàtues i els símbols dels estats del sud, és delicat perquè al capdavall el debat abolicionista ha continuat sota altres formes. Així els EUA han encapçalat les vexacions contra persones afroamericanes a la dècada dels anys 1950, 1960 i 1970. Matín Luter King va ser assassinat per la seva postura, gens còmoda per a un país que s’autoanomena el centre del continent: Amèrica. La lluita contra l’esclavatge es torna apassionada durant tot el segle XIX vulgui ser a Europa vulgui ser a Amèrica del nord. Ni França, ni Espanya, ni cap altre imperi europeu està disposat a desfer-se del comerç que genera la tortura de població negra.

Vegeu també: Black Lives Matter

El conflicte explicat mitjançant els antecedents històrics[modifica]

Article principal: Història de Birmània

Pedestal del conflicte etnicoreligiós[modifica]

Budisme: sòcol de la ideologia d'estat[modifica]

El budisme és majoritari a Birmània i la junta militar l’utilitza en primer lloc per assolir l’homogeneïtzació de tot el país. En segon lloc és una eina per tal d’estendre els seus valors a la resta de veïns. És d’alguna manera una eina de soft-power amb què construeix el seu Imperi. És, resumidament, d’interès resseguir l’origen de la conversió birmana al budisme i, així doncs, entendre com aquest ha exercit històricament un paper rellevant en la construcció imperial de Birmània.[68]

El budisme prové de l’Índia, tot i originar-se a Nepal, i penetra sol birmà als segles cinquè i segon abans de la nostra era. El regne de Thaton és llavors el primer estat constituït a Birmània. Hauria estat fundat per l’ètnia mon vora el quart segle abans de la nostra era.[69] La informació al respecte prové de les cròniques xineses i per això es troben dificultats en dilucidar allò real d’allò mitificat. Però, si hem de refiar-nos-en, caldria dir que els mon provenen de la Xina meridional actual, concretament de Iunan. Haurien penetrat igualment a partir de Tailàndia i Cambodja. Són responsables del primer port marítim del país i de dur a terme la primera experiència comercial.[70]

La religió budista penetra territori thaton a mans de missioners enviats pel rei Aixoka a l’Índia. Es va proposar de convertir Sri Lanka i Birmània. El seu objectiu era obrir relacions comercials per instal·lar en aquests dos països colònies a les costes marítimes. El resultat d’aquesta acció de diplomàcia va donar lloc a formes de sincretisme que cal assimilar a les mateixes que es varen produir a Roma.[71]

Vers el segle XIè es construeix un regne rival a Birmània. Pagan procedeix a annexionar-se Thaton i consolida, un cop assolida la batalla final, la situació religiosa. El budisme thevara es torna d’ençà religió d’estat. En aquesta època una secta budista anomenada Ari i encapçalada per Xin Arahan promou un cisma religiós a partir de la confessió thevara. A l’època era un cisma progressista per la seva relació amb el celibat, però l’estat va mirar de desfer-se’n perquè el trobava una secta amb conductes depravades.[72]

A mesura que el regne de Pagan es fa fort, rivalitza amb Angkor. Els dos imperis miren de sobreposar-se l’un a l’altre i la religió esdevé una eina d’influència. Pagan exporta el budisme a tota Àsia del sud. Avui països com ara Laos són de confessió majoritàriament budista i altres com ara Vietnam en fan una “gran religió d’estat”.

Les tres branques lingüístiques:

La construcció de l'estat a partir del budisme és més artificiosa que real atès que Birmània, per la seva situació geogràfica, és un país de gran valor, degut a la gran multitud de cultures i llengües que hi conviuen.

Hem vist com la varietat lingüística del país planteja problemes per al nacionalisme brama a les seccions anteriors. Nacionalisme, tot s'ha de dir, ètnic. És, altre cop, de gran interès entendre d’on prové tota aquesta varietat.

La branca lingüística tibetobirmana s’instal·la al primer mil·lenni mitjançant la frontera amb l’actual Iunnan a la Xina. Els portadors d’aquesta varietat foren els karens i els rakhine. Parlaven probablement pyu tot i que les fonts xineses diuen que practicaven el “paio”. En assentar-se haurien construït un regne que varen acompanyar de diverses llengües com ara el pali.[73] El pali es torna llengua de litúrgia. El regne de Thaton absorbeix aquestes poblacions i n’oficialitza les llengües. El mon es torna llengua d’estat, així com el pali. Vora l’any 822 l’ètnia brama hauria introduït el brama a partir del regne de Nanzhao, actualment Iunan. El cronista birmà U Kala menciona al segle XVIII que la capital dels pyu hauria estat enderrocada pels brames que haurien fundat el regne de Pagan al seu torn. El regne de Pagan era lingüísticament força tolerant.[74] El mon era llengua d’estat al costat del brama. L’ètnia mon participava en l’exercici de poder i va contribuir enormement a desenvolupar la potència pagana.

La branca lingüística tai-kadai, per la seva banda, penetra sol birmà tot just començar la segona meitat de l’Edat Mitjana. Instal·len la seva pròpia estructura feudal al nord-est del país. El regne de Pagan els fa anomenar ben aviat de Xans. Formen actualment l’ètnia de majoria tai de l’estat Xan.[75]

La branca austroasiàtica penetra el territori birmà amb el regne de Taunguu durant el segle XVI. Els bramans estenen el seu territori fins a Tailàndia, Laos i part de Cambodja. El resultat és un imperi culturalment molt variat que incorpora noves llengües.[76]

La unitat: motiu imperial[modifica]

La unitat territorial és al centre de l’afer bèl·lic que sacseja Birmània. Repassem-ne doncs la construcció territorial.

Birmània no va ser mai un estat unitari abans del segle XI. I, la unitat, només s’aconsegueix entre el segle XI i XIII. Ben bé no és un període d’unitat, sinó d’expansió imperial però l’actual estat birmà vol veure-hi el naixement de Birmània, com a estat i nació, no pas com a imperi. Aquí és quan l’estat assimila ésser birmà a l’extensió imperial que els brames varen dur a terme.

La figura prominent en aquesta empresa imperial va ser Anawaratha, així com els seus successors. El monarca és qui va liderar l’expansió de l’estat de Pagan, transformant-lo en un imperi de gran riquesa, considerat el rival més gran i important de l’Imperi cambodjà d’Angkor.

Tenia tres factors claus amb què es va poder erigir entre les potències de tota Àsia:

  • força econòmica
  • força militar
  • força cultural

És a dir, podia influenciar mitjançant la seva capacitat cultural, moure l’economia del sud-est asiàtic amb el seu comerç i una força militar amb què podia imposar-se davant els seus veïns.

A nivell cultural, la portada de la força de l’Imperi Pagan es pot mesurar de diverses maneres. La primera és la rivalitat religiosa entre Angkor i Pagan. El primer era hinduista, el segon budista thevara. Tots dos miraven d’influenciar-se l’un a l’altre. Així mateix Pagan enviava missioners budistes a convertir els khmers, tenint un impacte notable a Sri Lanka, Tailàndia, Cambodja, Laos o l’Índia. Avui tots aquests països practiquen el budisme thevara mentre que l’hinduisme s’ha arraconat a l’Índia. Una de les claus d’aquest èxit va ser la doctrina d’estat, la Karmaraja.[77] Pagan va haver de fer front molt aviat a una revolta secessionista vinguda de la minoria Mon. Després d’aplacar-la, el regne va entendre que si volia mantenir-se dempeus, havia de procedir d’una altra manera. Així doncs la Cort es va diversificar. La llengua Mon es va tornar oficial. Els reis varen alimentar la seu reial del millor coneixement que venia de les minories ètniques, fent-les partícips de l’expansió de l’Imperi. D’aquesta forma tota llengua i cultura provinent de les minories era acceptada i promoguda. Per exemple, el mateix alfabet birmà, creat en aquesta època, és hereu de l’alfabet Mon. El rei no regnava per poder diví i això va ajudar enormement a la pau social. En canvi, el seu rival directe, Angkor, optava per divinitzar el rei. És la doctrina dharmaraja.[78]

Una altra manera de mesurar-ne l’abast és l’ambient científic a la Cort. L’astronomia es va tornar en la més gran força de l’Imperi de Pagan i arran d’això, el regne va passar a adoptar dos calendaris, que com el budisme, eren de portada internacional. Un èxit que el mateix Marco Polo va donar a conèixer a Europa.[79] Mai no va trepitjar l’Imperi de Pagan però el ressò que tenia la seva cultura al sud-est asiàtic va arribar a les seves oïdes i en va parlar amb lloances als seus escrits. I és que el regne es rere les prop de 4000 pagodes que avui constitueixen un patrimoni cultural de gran valor a l’Àsia. Pagan obria monestirs a tot arreu i d’aquesta manera alfabetitzava la població. Tot això dins un estricte respecte per la diversitat del regne, fent-se anomenar i tot Regne de Pyu.[80]

A nivell militar, la força de Pagan es mesura per les guerres interminables amb el veí, però, sobretot, pel llarg període de desgast contra l’Imperi mongol. Mongòlia va aconseguir fer-se amb gairebé tota Euràsia, però, quan va voler annexionar-se Pagan, varen passar anys i panys, fins que la Cort dels Yuan a Pequín, resol reconèixer la desfeta i retirar-se.[81] L’exèrcit de Pagan es constituïa d’elefants i d’una economia potent que gaudia de la seva situació geogràfica, a la cruïlla entre l’Orient i Occident. Ara bé, en tant que regne medieval, Pagan era una estructura feudal amb esclaus.[82]

Derrota i mitificació de la unitat:

El punt final d’aquesta unitat va arribar amb la invasió mongola l’any 1277. Els mongols exigeixen mitjançant dues missions diplomàtiques que Pagan en reconegui les annexions, però el rei paganès ho rebutja. S’inicia així un llarg període de guerra de desgast que va durar fins l’any 1303. Encara que els mongols resolgueren no annexionar-se Pagan i reconèixer la seva sobirania, la guerra de desgast va desintegrar l’Imperi.[83] Els Mon aprofitaren el cas per revoltar-se contra el poder central. Wareru es va auto-proclamar rei dels Mon, tot seguit es formaren reialmes minúsculs fins que l’aspecte que tenia l’Imperi deixà de ser el mateix. El territori birmà queda fraccionat en Ava, Arakan, Pegu, Xiang Mai, Sukhotai i Ayutthaya.[84]

El nou període d’unificació ens porta a l’any 1527 amb la deposició de qui governava a Ava i l’ascens de descendents directes dels Pagan. Punt d’inflexió, la batalla de Nyango. Però, aleshores, res no torna a ser tot plenament igual. En plena Era de les exploracions, els europeus s’introdueixen progressivament en territori birmà i capgiren els equilibris de l’antic imperi de Pagan. Si durant l’Edat Mitjana el rival a l’Imperi unificat birmà era Angkor, a l’Edat Moderna el rival era el veí tailandès, el regne i imperi de Siam.[85] Tant és així que l’Imperi birmà inicia un llarg període de guerres contra Siam, concretament unes quatre guerres, que duren tot el segle XVI. L’imperi de Taunguu, nom de la seva capital, aconsegueix annexionar-se Tailàndia, Laos i part del sud-est asiàtic, sense aconseguir fer-se amb Arakan, tot i que pren algun territori cambodjà. N’és la màxima extensió i, a la vegada, la clau de la seva caiguda. Les guerres d’expansió varen esgotar el regne de Taunguu i l’any 1599 la desintegració és una realitat. Els portuguesos, tot veient el caire que pren la colonització en mans franceses i britàniques, inicien la guerra contra Taunguu.[86]

L'Islam: invasió, coexistència o integració?[modifica]

L'Imperi birmà va basar doncs la seva ideologia d'estat mitjançant el budisme i quan els mongols resolen fer-hi la guerra, des de l'Imperi birmà es percep la situació com un intent d'extermini de l'estat de Pagan, per tant, del seu poder d'influència, la seva capacitat militar i econòmica. Per això, Birmània mai no ha acceptat població musulmana, la considera forastera.[87]

L’Islam és una religió monoteista que es forma al Llevant durant l’Edat Mitjana. Avui la minoria birmana Rohingya s’hi identifica i això és així degut a la seva penetració durant els segles XV i XVI a Birmània, però la dictadura actual considera els practicants musulmans uns invasors. Resseguint la història, és fàcil d’adonar-se que no és així.

Tot començant el segle XV, el territori birmà es troba en guerra. Ava, descendent de la tradició brama, amb l’Imperi de Pagan, inicia una Guerra dels Quaranta Anys amb què mira de tornar a construir una unificació, però això engendra guerres entre Pegú, Arakan i Ava, sense cap unificació a la vista.[88] De retruc, el rei d’Arakan es veu en l’obligació de refugiar-se a l’actual Bangla Desh i, en aquest país s’hi converteix a l’Islam. Un cop torna a Arakan, tot i conservar el budisme, divulga l’Islam. És aleshores una religió jove per als arakanesos que ha estat introduïa pels marxants perses, àrabs i pel poder mongol a l’Índia.[89]

Davant les pretensions d’Ava, el rei d’Arakan es deixa ajudar per l’exèrcit bengalí i juntament foragiten les tropes brames. Com a mostra d’agraïment, el rei Saw Mon ofereix als bengalins terres al seu propi regne. S’inicia així un procés de certa arabització que es visibilitza en el tracte a la dona o a les monedes que imprimia el regne d’Arakan, fetes d’inscripcions en àrab o amb toc arabesc.[90] En contrast, el regne de Pegú es torna en una potència amb una monarca al seu capdavant, Shin Sawbu. El comerç i la religió budista tornen a ser en aquest cas elements de creixement de la potència Pegu.

Quan els portuguesos desembarquen a les costes actuals birmanes, alimenten l’estigmatització brama contra l’Islam perquè per als portuguesos, la desfeta contra Constantinoble durant les croades, els ha fet perdre l’accés que tenien a la Ruta de la Seda. A més a més, totes les colonitzacions europees es van fer sota aires evangelitzadors, d’unes religions inferiors a unes altres. L’Islam era inferior per als colons portuguesos.

En canvi, a Ava, el regne cau en una profunda tempesta. En primer lloc, el regne es veu assetjat per l’est-nord contra tropes Xan, a l’interior per abdicacions i deposicions reials continuades, i pel nord, per la dinastia xinesa Ming, amb ambicions expansionistes. La Xina troba en aquesta expedició una resistència ferotge per part de l’ètnia Xan que es torna enemiga, vulgui ser per als Ming, vulgui ser per als Ava.[91] És davant els Xan que Ava ha d’abandonar les seves pretensions hegemòniques i deixar que Pegu es torni un defensor de la independència d’Ava. Alhora no pot pretendre atacar Arakan, de forma que els Ming i Ava inicien bones relacions diplomàtiques al segle XV. I és que al territori Xan, entre el Tibet i Ava, hi reposa una ruta comercial molt lucrativa per la diplomàcia xinesa i brama. Els prínceps Xan amenaçaven de tallar-la si hi hagués bel·ligerància.[92]

Avui el territori ocupat per la minoria Rohingya correspon a aquest regne d’Arakan. D’ençà que l’Islam s’ha tornat una religió més que conforma la diversitat del territori birmà actual, però la dictadura no vol pas veure-ho així. Practica un sentit ètnic del que hauria de ser el seu estat i, alhora, de com hauria de ser una futur potència, que mai no ha tornat a reviure. La situació és al segle XV de recolliment per als brames, però no és volguda. Un sentiment que perdura amb el ròssec del temps. Prova d’això el segle XVI. Ava s’uneix en confederació amb els Xan, una estratègia per tornar a projectar la unificació sense témer pels sollevaments Xan. Arakan preserva la seva independència fins al segle XVIII aproximadament i això és quelcom que pesa a les ambicions imperials dels brames.

Pedestal del conflicte ecocòmic i polític[modifica]

Dels ports a la colonització europea[modifica]

Les primeres expedicions europees a Birmània vingueren dels portuguesos. Instal·laren inicialment ports marxants en punts claus com ara Malaca. És important agafar el mapa i col·locar-los amb un llapis perquè hom se n'adona aviat de com es tornen a traçar les mateixes rutes comercials actuals. En efecte, els portuguesos s'establiren primerament a Oman, tot seguit a Daman i Diu i finalment a Goa.[93] Fet això, s'estableixen a Malacca, l'estret per on hi passa tot el comerç mundial. Al vell mig necessitaven un recolzament i per això s'establiren a l'estat d'Arakan,[94] de confessió musulmana. Això els permetia traçar tota la línia actual que va del Mediterrani fins a l'Índia i d'aquesta fins a Vietnam. És clar que actualment hi ha el canal de Suez que no existia, que se salvava aleshores amb la colonització de Moçambic.

Les coses per als portuguesos no els anà tant bé com haurien volgut. Entre el segle XVI i XVII l'Oceà Índic és explorat igualment per neerlandesos i anglesos. El Regne de Portugal és expulsat aviat de Birmània.[95] Mitjançant la Inquisició, els portuguesos hi forçaren les poblacions locals a convertir-se al cristianisme. Robaren massivament en temples, en prohibiren el budisme i l'hinduisme, a més de caçar el clergat local, entre altres més vexacions. La presència neerlandesa, però, fou més metòdica, gràcies a creació de la Companyia de les Índies neerlandesa.[96] Birmània es torna de cop i volta un pol d'atracció. Era un dels territoris asiàtics amb millor nivell de vida. Els neerlandesos hi cercaren aviat l'explotació del tèxtil, tot i que el tracte no fou pas millor: esclavisme, etc.[97]

Vora el segle XVIII els portuguesos es troben fora de joc i el comerç mundial s'hi juga entre francesos, anglesos i neerlandesos. França mira de posar el peu sobre el tek, un tipus de fusta que era molt preuat a Europa.[98] Com els seus homòlegs europeus, imposa el catolicisme mitjançant campanyes d'evangelització. Els jesuïtes havien estat durant aquesta època el monopoli dels regnes portuguès i hispànic.[99]

Guerres anglobirmanes[modifica]

Els Sgaw Karen van cristianitzats per missioners protestants americans al segle xix, que els van alfabetitzar en la seva pròpia llengua, ensenyar la seva pròpia història i tradicions, afavorint el seu nacionalisme i que s'aliessin als colons britànics colonials, ajudant-los a sufocar les rebel·lions birmanes a les tres guerres anglo-birmanes i a la revolta de Saya San a principis de la dècada de 1930.[100]

Durant la Segona Guerra Mundial, els Karen van lluitar al costat dels britànics contra els invasors japonesos, ajudats pels birmans. Quan el Japó va capturar Rangoon, les forces britàniques es van retirar a l'Índia, i birmans i japonesos van matar sistemàticament els Karen. L'ocupació japonesa va acabar el 1945 quan les forces aliades van recuperar Myanmar. Els dirigents Karen creien que el seu suport als britànics els havia valgut el dret de tenir un estat independent, però el nou govern birmà els el va negar.[100]

Pedestal de les postures europees i asiàtiques[modifica]

Guerra dels 7 Anys a Birmània[modifica]

És amb la presència dels britànics que s'extingeix tot regne local. Els neerlandesos es queden a Indonèsia i França explora la Península d'Indoxina. Birmània és a mans britàniques. El resultat d'això és un segle XVIII de guerra constant a Birmània. Fent-ne un repàs a ullada d'ocell per tal d'entendre quines relacions diplomàtiques s'estableixen entre europeus i asiàtics.

Els anglesos quan arriben a Birmània ja hi veuen una profunda divisió entre la minoria mon i la majoria brama. També hi veuen com hi ha desig de reunificació. Procedeixen doncs a promoure l'autodivisió dins totes les diverses ètnies. Els mon protagonitzen efectivament l'any 1740 una revolta importantíssima contra el poder brama per les seves maneres autoritàries de fer. Promou la secessió. No conjuga amb un poder que vol marginar-los i estigmatitzar-los. Els colons anglesos se n'adonen aviat. La data, 1740, és avui molt represa per la minoria mon amb intenció de deixar constància de l'empipada.

La doctrina del divideix i venceràs que prové de l'Imperi romà és represa per l'Imperi britànic amb la intenció d'accedir als recursos birmans sense haver de fer-ho negociant. És a dir, negociar comporta comprar i revendre. Els colons veuen que si divideixen obtenen els recursos sense pagar-los i ara només cal vendre'ls; no és una revenda, és una venda directament i no cal afegir-hi el preu de compra.[101] Colonitzen doncs Birmània. Dins hi promouen la divisió interna a més de l'esclavisme més cruent possible. A qualsevol revolta l'Imperi munta les ètnies les unes contra les altres.[102]

Sfeir Antoine apunta igualment que la revolta del 1740 s'esbiaixa a les dues bandes i que simplement cal anar amb compte a l'hora de llegir-s'ho.

L'estratègia per fer-se amb Birmània va ser posar-se al costat dels brames. En efecte, després de la guerra de 1740, puja al tron brama Alaungpaya que comença una política de neteja ètnica. França és aleshores a Birmània i els brames volen expulsar-la. Li fan la guerra. En saber la rivalitat colonial que existeix entre el regne de França i el Regne Unit, els brames s'acosten als anglesos. Entre tots arriben a expulsar l'Imperi francès.[103] Però a l'Imperi britànic ja li agrada les divisions. Per això promou el conflicte entre ètnies, principalment entre els Mon i els brama. Més dividida encara, l'Imperi de Siam a la Tailàndia actual, s'embolica a les guerres de Birmània per a annexionar-se el territori. Les dinasties entre els brama s'hi succeeixen i Birmània vol procedir com a ofensiva a Siam per annexionar-se l'actual Laos.[104]

La Xina finalment també hi sembla voler posar peu i envia el seu exèrcit per treure partit de la situació. Imperi altament repressiu, no dubta tampoc de reprimir les minories sota el seu jou. La Xina és la construcció ètnica dels Han que volen fer-se a tot preu amb tota l'Àsia. I, no sense remordiments, és la primera potència a l'Edat Mitjana. Europa enveja la Xina i a l'Edat moderna els britànics s'hi disputen l'hegemonia mundial.[105]

A Europa en plena Guerra dels Set Anys, França queda debilitada i els anglesos s'annexionen Bengala. Aconsegueixen igualment quedar-se amb Birmània. Sense moltes alternatives es queda a la Península d'Indoxina i, amb les mateixes maneres de fer que els anglesos, hi divideix i vens.[106] A tot això no cal dir que els brames breguen contra l'ètnia musulmana de Birmània i volen imposar-los el budisme. I, això, es farà contra totes les minories de la Birmània actual. És un procés d'assimilació cultural gens ètic que tendeix clarament al genocidi cultural.[107]

Tota aquesta divisió entre imperis asiàtics i minories fou el cas ideal i, finalment, l'any Birmània queda sota sou britànic.

Línia d'actualització del conflicte armat birmà[modifica]

Conflicte post independència[modifica]

Els governs centrals successius han mirat de combatre nombroses rebel·lions separatistes i comunistes des de llavors. Les primeres insurreccions contra l'Estat birmà les iniciaren el Partit Comunista Birmà i la Unió Nacional Karen (KNU), que lluiten per la independència d'un Estat Keren.

Conflicte post cop d'estat[modifica]

Després d'aprovar-se una nova Constitució, que va definir l'estat com a "república socialista" (gener del 1974), al març del 1974 Ne Win va ser triat president mentre creava un sistema unipartidista, s'allunyava de l'exèrcit, aïllava l'estat, nacionalitzava la indústria i unia el poder legislatiu, judicial i executiu en el Consell Revolucionari. Reelegit al març del 1978, va dimitir al juny del 1981 (el va succeir el general San Yun), però va seguir al capdavant del partit únic del país i d'aquest fins al 1988.

El cop d'estat a Birmània de 1962 va suposar l'inici del govern d'un partit i el domini polític de l'exèrcit a Birmània (actual Myanmar) que es va estendre durant 26 anys.[108] Els militars van substituir el govern civil dirigit pel primer ministre U Nu, pel Consell Revolucionari de la Unió, presidit pel general Ne Win.[109]

Aixecament 8888[modifica]

L'aixecament 8888 va ser iniciat per estudiants a Yangon el 8 d'agost de 1988 i es van estendre per tot el país. L'aixecament va acabar el 18 de setembre després d'un sagnant cop militar del Consell de Restauració de la Llei i l'Ordre de l'Estat (SLORC), en el que s’han atribuït als militars milers de morts durant aquest aixecament.[110] Durant la crisi, Aung San Suu Kyi, confinada al seu domicili, va emergir com una icona nacional. Quan la junta militar va organitzar eleccions el 1990, el seu partit, la Lliga Nacional per la Democràcia, va guanyar àmpliament les eleccions però la junta militar es va negar a reconèixer els resultats i va continuar governant el país com a Consell de Restauració de la Llei i l'Ordre de l'Estat, un canvi cosmètic del Partit del Programa Socialista de Birmània. L'arrest domiciliari de Suu Kyi es va retirar en 1995, però tornà a quedar confinada en setembre de 2000 fins al 2010.[111]

Kachin[modifica]

Article principal: Kachin

Els insurrectes de Kachin lluiten contra soldats governamentals des del 1961, i només es va negociar un alto el foc, que va durar 17 anys des del 1994 fins al 2011. Des de la represa de les hostilitats el 2011, milers de civils han estat assassinats, mentre que més de 100.000 han estat desplaçats. Les dues parts han al·legat un ús generalitzat de mines terrestres, nens soldats, violació sistemàtica tortures.[112]

Kayah[modifica]

Article principal: Kayah

El 1957, grups independentistes de l’Estat de Karenni (actual Estat de Kayah) van fundar el Partit Progressista Nacional Karenni (KNPP) i poc després es va establir el seu braç armat, l'Exèrcit Karenni, per lluitar per l'autodeterminació del poble Karenni. Des de llavors, l'exèrcit Karenni i les forces armades birmanes han combatut tret d'un breu alto el foc de tres mesos el 1995.[113] Entre els rivals del KNPP hi ha el partit d'esquerres Kayan New Land Party (KNLP) i el Front Nacional d'Alliberament del Poble Karenni (KNPLF).

Les reivindicacions de l’exèrcit Karenni envers el govern inclouen l’explotació del govern i el ràpid esgotament dels recursos naturals de la regió, la venda forçada de productes agrícoles per a preus baixos, l’extorsió i la corrupció a les autoritats locals, treballs forçats, trasllat forçat de pobles sencers i granges, destrucció de cases, plantació de mines a zones civils, tortures, violacions, assassinats extrajudicials, crema de pobles, expropiació de subministraments d'aliments i bestiar, detencions sense càrrecs i explotació dels pobres. Actualment, l'exèrcit Karenni està dirigit pel general Bee Htoo, i disposa d'entre 500[114] i 1.500 soldats.[115]

El conflicte es va intensificar després del Cop d'estat a Myanmar de 2021, amb la Força de Defensa Popular Karenni (KPDF) dirigida per civils que va obrir un nou front al nord de l'estat de Kayah. Després que les tropes de Tatmadaw van atacar i van cremar diversos pobles de la regió, els combatents del KPDF van llançar una ofensiva contra els Tatmadaw, segrestant i destruint diversos avantatges militars.[116]

Kayin[modifica]

Rakhine[modifica]

Rakhine[modifica]

Rohingya[modifica]

Shan[modifica]

Altres fronts: Wa, Kokang, Mon, Chin State i Sagaing[modifica]

Annexos[modifica]

Indicacions lingüístiques[modifica]

  1. Deixem que tota llengua faci les seves evolucions i introduïm encara que catalanitzant-los termes que han vingut per quedar-se, sempre que no trobem cap altra alternativa més a la nostra llengua.
  2. Deixem que tota llengua faci les seves evolucions i introduïm encara que catalanitzant-los termes que han vingut per quedar-se, sempre que no trobem cap altra alternativa més a la nostra llengua.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Pinos, concha. Birmània, la veu de les dones. MTM EDITOR, 2010. (català)
  • Aung-Thwin, Michael; Aung-Thwin, Maitrii. A history of myanmar since ancient times: Traditions and transformations.. 2nd. London, UK: Reaktion Books, 2013. ISBN 978-1861899019. 
  • Taylor, Robert H. General Ne Win: A Political Biography.. Singapore: Institute of Southeast Asian Studies, 2015. 

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Conflicte armat birmà
  1. Seth Mydans «Burmese Government and Ethnic Rebel Group Sign Cease-Fire» (en anglès). The New York Times, 12-01-2012 [Consulta: 11 febrer 2016].
  2. International Institute for Strategic Studies. Hackett, James. The Military Balance 2010. Londres: Routledge, 3 febrer 2010, p. 420-421. ISBN 1-85743-557-5. 
  3. «Armed ethnic groups» (en anglès). Myanmar Peace Monitor. [Consulta: 11 febrer 2016].
  4. [enllaç sense format] http://www.drugtext.org/library/books/McCoy/book/62.htm Arxivat 2011-09-23 a Wayback Machine.
  5. Richard Michael Gibson. The Secret Army: Chiang Kai-shek and the Drug Warlords of the Golden Triangle. John Wiley & Sons, 4 agost 2011, p. 88. ISBN 978-0-470-83018-5. 
  6. «El partit d'Aung San Suu Kyi guanya les eleccions a Birmània». VilaWeb, 13-11-2015 [Consulta: 11 febrer 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415. 
  8. [https://www.vilaweb.cat/noticies/afganistan-heroina-opi-efectes-consequencies-guerra/ Quins efectes tindrà el conflicte a l’Afganistan sobre el comerç mundial d’heroïna? (Vilaweb, 13.08.2021)
  9. [https://www.vilaweb.cat/noticies/afganistan-heroina-opi-efectes-consequencies-guerra/ Quins efectes tindrà el conflicte a l’Afganistan sobre el comerç mundial d’heroïna? (Vilaweb, 13.08.2021)
  10. Tertrais, Huges. Atlas de l'Asie du Sud-Est. París: Autrement, 2014
  11. Myanmar. Britannica
  12. Myanmar. Britannica
  13. ¿Myanmar o Birmania? La Vanguardia, 2015
  14. ¿Myanmar o Birmania? La Vanguardia, 2015
  15. Atlas de l'Asie du Sudd-Est. Éditions Autrement
  16. Atlas de l'Asie du Sudd-Est. Éditions Autrement
  17. Myanmar. Britannica
  18. Atlas de l'Asie du Sudd-Est. Éditions Autrement
  19. Myanmar. Britannica
  20. Myanmar. Britannica
  21. 21,0 21,1 21,2 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades C
  22. 22,0 22,1 22,2 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades https
  23. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  24. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  25. Racó.cat, Dades Myanmar
  26. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  27. Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle. Genocidi a Birmània. Caravelle, 2018. Disponible a TV3 a la carta.
  28. Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle. Genocidi a Birmània. Caravelle, 2018. Disponible a TV3 a la carta.
  29. Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle. Genocidi a Birmània. Caravelle, 2018. Disponible a TV3 a la carta.
  30. Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle. Genocidi a Birmània. Caravelle, 2018. Disponible a TV3 a la carta.
  31. Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle. Genocidi a Birmània. Caravelle, 2018. Disponible a TV3 a la carta.
  32. 32,0 32,1 32,2 Après le coup d'État en Birmanie, une pluie de condamnations internationales, France24 (01/02/2021)
  33. Revolta d'identitats a l'imperi xinès, Regió 7 (11.07.2009)
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 Birmània, nou tauler de la pugna entre la Xina i els Estats Units , ARA (07/02/2021)
  35. El supremacisme hindú de Modi, El Punt Avui (28 febrer 2020)
  36. Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia? Vilaweb (14.05.2019)
  37. Face à la situation birmane, la diplomatie timide et maladroite de l'Asean, Le Courrier Internationnal (25/02/2021)
  38. França considera l'independentisme un afer intern espanyol, ARA (18/09/2013)
  39. China y Rusia evitan una condena a Birmania en el Consejo de Seguridad (El Mundo, 27/09/2007)
  40. En Asie, l'“Alliance du thé au lait” soutient les manifestants birmans (Le Courrier Internationnal, 05/03/2021)
  41. Les birmans solidaires des manifestants prodemocratie thailandais (Le Courrier International, 22/03/2021)
  42. Le Dessous des Cartes : des nouvelles du Bengladesh, ARTE
  43. Inditex, denunciada a França per aprofitar-se del treball forçat dels uigurs (ARA, 12/04/2021)
  44. [https://www.expansion.com/empresas/distribucion/2018/09/29/5baf99b0e2704e3a9e8b457d.html DISTRIBUCIÓN Y CONSUMO Inditex: ¿dónde fabrica el gigante textil? (Expansión, 2018)]
  45. [https://www.expansion.com/empresas/distribucion/2018/09/29/5baf99b0e2704e3a9e8b457d.html DISTRIBUCIÓN Y CONSUMO Inditex: ¿dónde fabrica el gigante textil? (Expansión, 2018)]
  46. [https://www.expansion.com/empresas/distribucion/2018/09/29/5baf99b0e2704e3a9e8b457d.html DISTRIBUCIÓN Y CONSUMO Inditex: ¿dónde fabrica el gigante textil? (Expansión, 2018)]
  47. Le Dessous des Cartes : Au cœur du sous continent indien, ARTE
  48. Le Dessous des Cartes : des nouvelles du Bengladesh, ARTE
  49. Le Dessous des Cartes : Au cœur du sous continent indien, ARTE
  50. Le Dessous des Cartes : des nouvelles du Bengladesh, ARTE
  51. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  52. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  53. Gilles Bovon, Edouard Perrin. Moda ràpida: què amaguen les gangues?. JAVA Films, 2021. TV3 A la Carta.
  54. Gilles Bovon, Edouard Perrin. Moda ràpida: què amaguen les gangues?. JAVA Films, 2021. TV3 A la Carta.
  55. Gilles Bovon, Edouard Perrin. Moda ràpida: què amaguen les gangues?. JAVA Films, 2021. TV3 A la Carta.
  56. Gilles Bovon, Edouard Perrin. Moda ràpida: què amaguen les gangues?. JAVA Films, 2021. TV3 A la Carta.
  57. Gilles Bovon, Edouard Perrin. Moda ràpida: què amaguen les gangues?. JAVA Films, 2021. TV3 A la Carta.
  58. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  59. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  60. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  61. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  62. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  63. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  64. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  65. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  66. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  67. Le Dessous des Cartes : Quan la planete s'habille, ARTE
  68. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  69. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  70. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  71. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  72. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  73. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  74. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  75. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  76. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  77. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  78. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  79. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  80. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  81. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  82. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  83. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  84. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  85. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  86. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  87. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  88. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  89. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  90. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  91. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  92. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  93. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  94. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  95. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  96. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  97. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  98. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  99. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  100. 100,0 100,1 Falcone, Daniel. «Myanmar and the Karen Conflict: the Longest Civil War You Have Never Heard Of» (en anglès). Reiff Center, 18-01-2016. [Consulta: 12 desembre 2020].
  101. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  102. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  103. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  104. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  105. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  106. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  107. Sfeir, Antoine. Histoire de la Birmanie Des Rois de Pagan à Aung San Suu Kyi. Paris: Editorial Tallandier Editions, 2018. ISBN 9791021032415.
  108. Aung-Thwin i Aung-Thwin, 2013, p. 245.
  109. Taylor, 2009, p. 255–256.
  110. «Myanmar remembers the bloody summer of 8888, 25 years later» (en anglès). Agence France-Presse, 08-08-2013. [Consulta: 10 agost 2021].
  111. «Aung San Suu Kyi: la nobel de la Paz y heroína caída en desgracia que ahora enfrenta un golpe de Estado» (en castellà). BBC News Mundo, 10-12-2019. [Consulta: 10 agost 2021].
  112. «Untold Miseries». Human Rights Watch. Arxivat de l'original el 24 setembre 2015.
  113. «Burma: Government, Rebels Sign Ceasefire». UCA News, 08-03-2012.
  114. I. Rotberg, Robert. Burma: Prospects for a Democratic Future. Brookings Institution Press, 1998. ISBN 0815791690. 
  115. «Burma center for Ethnic Studies». Briefing Paper No. 1, gener 2012.
  116. «Karenni resistance fighters open new front against junta» (en anglès). Myanmar Now, 26-05-2021.