Història de Tailàndia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Buda de Wat Kukkut, Lamphun, Tailàndia

La història de Tailàndia comença amb la migració dels tailandesos al territori que avui es coneix com a Tailàndia durant el primer mil·lenni. Anteriorment a això, havien existit civilitzacions a l'edat del bronze a l'edat del ferro durant diversos milers d'anys, i posteriorment els regnes Mon, Malai i Khmer. Els tailandesos van establir els seus propis regnes, més prominentment a Sukhothai i de manera més duradora al Regne d'Ayutthaya. Aquests regnes van estar constantment amenaçats per Birmània i pel Vietnam, així com per rivals tailandesos i Laos. Les potències colonials europees van amenaçar Tailàndia al segle XIX i al començament del segle xx, però Tailàndia va sobreviure com l'únic estat del sud-est d'Àsia que escapà de ser colonitzat. Després del final de la monarquia absoluta tailandesa el 1932, Tailàndia va estar gairebé sis anys sota un govern militar gairebé permanent abans de l'establiment d'un sistema democràtic.

Els tais que originàriament vivien al sud-oest de la Xina van migrar al sud-est asiàtic continental durant un període de molts segles. La menció més antiga coneguda de la seva existència a la zona ve de l'exònim siamès, que es troba en una inscripció del segle xii aC en el complex del temple khmer d'Angkor Vat a Cambodja, que fa referència als syam, o gent de color "marró fosc".[1] Es creia que Siam derivava de l'antiga paraula malaia sagûm, o ètnia marró, amb un significat despectiu.[2]

Durant el regnat de Rama III (1824–1851) un comerciant escocès a instàncies del rei va encunyar experimentalment unes monedes a Anglaterra, encara que no aprovades per a utilitzar-se, el nom del país posat en aquestes primeres monedes era Muang Thai, no Siam.[3] També pronunciat Siem, Syâm o Syâma, ha estat identificat amb el sànscrit Śyâma (श्याम, que significa 'fosc' o 'marró'). Els noms shan i A-hom semblen ser variants de la mateixa paraula, i Śyâma possiblement no és el seu origen, sinó una distorsió apresa i artificial.[4]

La designació del país com Siam pels occidentals probablement procedia dels portuguesos, els primers europeus a donar un relat coherent del país. Les cròniques portugueses assenyalaven que en les cròniques del rei de Sukhothai aquest havia enviat una expedició a Malacca a l'extrem sud de la península de Malacca en el 1455. Seguint la seva conquesta de Malacca el 1511, el portuguesos van enviar una missió diplomàtica a Ayutthaya. Un segle més tard, el 15 d'agost de 1612, The Globe, un vaixell mercant de l'East India Company amb una carta del rei Jaume I d'Anglaterra, va arribar a la ruta de Syam.[5] A finals del segle XIX, Siam s'havia tornat tan consagrat en la nomenclatura geogràfica que es creia que amb aquest nom i no un altre seria el que continuaria sent conegut i utilitzat."[6]

Estats inicials de Tailàndia[modifica]

Abans de la migració dels tais des de Yunnan cap al sud en el segle xx, la península d'Indoxina havia estat la llar de diferents pobles indígenes animistes, les comunitats dels quals es remunten a 500.000 anys enrere.

El recent descobriment de fòssils d'Homo erectus com l'humà Lampang n'és només un exemple. Les restes van ser descobertes durant les excavacions a la província Lampang de Tailàndia. Les troballes han estat datades en uns 1.000.000-500.000 anys enrere durant el Plistocè. Hi ha innombrables jaciments a Tailàndia que es remunten fins a l'edat del bronze (1500-500 aC). El més investigat a fons d'aquests llocs és al nord-est del país, especialment a les valls fluvials dels rius Mun i Chi. El riu Mun, en particular, és la llar de molts dels llocs envoltats d'aigua que formen monticles rodejats de fossats i muralles. Els monticles contenen l'evidència de l'ocupació prehistòrica.

Al voltant del segle i aC, d'acord amb una epigrafia de Funan i els registres d'historiadors xinesos (Coedes), sembla que s'havien organitzat un nombre d'assentaments comerciants del sud en diversos estats malais, entre els quals els primers a originar-se es creu que són els de Langkasuka i Tambralinga.

Història antiga[modifica]

El major jaciment arqueològic a Tailàndia és Ban Chiang. Datar objectes d'aquest lloc és controvertit, però s'accepta que almenys cap al 3600 aC els habitants havien desenvolupat eines de bronze i havien començat a conrear arròs humit, donant ímpetu a l'organització social i política.

Posteriorment les civilitzacions malaia, mon i khmer van florir a la regió anterior a la dominació dels tailandesos, especialment el Regne de Srivijaya al sud, el Regne Dvaravati a Tailàndia central i l'Imperi khmer fundat a Angkor. Els tailandesos estan lingüísticament relacionats amb grups originaris del sud de la Xina. Algunes migracions de la Xina meridional al sud-est d'Àsia van tenir lloc durant el primer mil·lenni aC, probablement pel nord de Laos.

Sukhothai i Lannathai[modifica]

Els tailandesos daten la fundació de la seva nació al segle xiii. Segons la tradició, alguns caps tailandesos es van revoltar contra el domini de l'Imperi khmer a Sukhotai l'any 1238 i van establir el Regne de Tailàndia. La ciutat va dominar breument l'àrea de l'actual Tailàndia durant el regnat de Ramkhamhaeng, però després de la seva mort va decaure i fou sotmès l'any 1365 pel Regne d'Ayutthaya, el qual va dominar Tailàndia del sud i central fins al segle XVIII.

Ayutthaya[modifica]

El primer monarca del Regne d'Ayutthaya, Ramathibodi I, va fer dues contribucions importants a la història tailandesa: establir i fomentar el budisme theravada com a religió oficial, per diferenciar-se del Regne hindú d'Angkor, i recopilar el Dharmashastra, un codi legal basat en fonts hindús i costums tailandesos. El Dharmashastra continuà sent llei tailandesa fins ben entrat el segle xix. Començant amb els portuguesos al segle xvi, Ayutthaya va tenir contacte amb Occident, però fins al segle xix, les seves relacions amb nacions veïnes, així com l'Índia i la Xina eren primordials. Ayutthaya dominà una àrea considerable, des dels estats musulmans a la península Malaia fins als estats del nord de Tailàndia. No obstant això, Birmània, que controlava Lanna i també havia unificat el seu regne sota una poderosa dinastia, intentà envair Tailàndia diverses vegades el 1750 i el 1760. Finalment, els birmans van atacar la ciutat i la van conquerir el 1767. La família reial va fugir de la ciutat, on el rei va morir de fam deu dies més tard, i desaparegué el llinatge reial d'Ayutthaya.

Període de Bangkok[modifica]

Després de més de 400 anys de domini, el 1767, el Regne d'Ayutthaya caigué davant la invasió de l'exèrcit birmà. La seva capital va ser incendiada i el territori dividit. El general Taksin pogué reunir el Regne tailandès des de la seva nova capital, Thonburi, i se'n declarà rei l'any 1769. Tanmateix, Taksin suposadament embogí i va ser deposat, fet presoner i executat el 1782. El general Chakri li va succeir el 1782 amb el nom de Branca I, el primer rei de la dinastia Chakri. El mateix any, fundà la nova capital a Bangkok, a la vora del riu Chao Phraya i al marge oposat de Thonburi, la capital de Taksin. Birmània fou derrotada el 1790 i obligada a retirar-se de Siam. Lanna també es va alliberar de l'ocupació birmana, però el rei d'una nova dinastia establerta en la dècada de 1790 fou en la pràctica un titella del monarca Chakri.

Els hereus de Rama I estaven cada vegada més preocupats per l'amenaça del colonialisme europeu, després de les victòries britàniques a la veïna Birmània el 1826. El primer reconeixement d'una potència occidental a la zona fou el tractat d'Amistat i Comerç (Amity) amb el Regne Unit el 1826. El 1833 els Estats Units van iniciar contactes diplomàtics amb Siam, com Tailàndia es deia fins al 1939 (i també entre 1945 i 1949). No obstant això, va ser durant un regnat posterior, el de Chulalongkorn (Branca V, 1868 - 1910) i el seu pare, el rei Mongkut (Branca IV, 1851 - 1868), que Tailàndia va establir un acostament amb les potències occidentals. Els tailandesos creien que les habilitats diplomàtiques d'aquests monarques, combinades amb les reformes modernitzadores del govern tailandès, feien que Siam fos l'únic país del sud i del sud-est d'Àsia que evitava la colonització europea. Això es reflecteix en el nom modern del país, Prathet Thai (Tailàndia), usat no oficialment entre 1939 i 1945 i posteriorment de manera oficial a partir de l'11 de maig de 1949. Prahet vol dir 'nació' i thai significa 'lliure'.

El tractat anglosiamès de 1909 establí la frontera moderna entre Siam i la Malàisia britànica assegurant l'autoritat tailandesa a les províncies de Pattani, Yala, Narathiwat i Satun, que eren anteriorment part dels sultanats malais semiindependents de Pattani i Kedah. Una sèrie de tractats amb França fixà l'actual frontera oriental amb Laos i Cambodja, territoris que Siam havia anteriorment reclamat i en part controlat.

Final de la monarquia absoluta (1932) i les seves conseqüències[modifica]

El cop d'estat siamès del 1932 transformà el govern de Tailàndia d'una monarquia absoluta a una monarquia constitucional. El rei Prajadhipok (Branca VII) inicialment acceptà aquest canvi, però després abdicà a favor del seu nebot de deu anys, Ananda Mahidol (que durant la Segona Guerra mundial era favorable a l'Imperi del Japó en el conflicte entre el Japó d'una banda i per l'altre costat els Estats Units, el Regne Unit i França (els tres junts), tot i que, no obstant això, fou neutral en el conflicte entre l'Imperi del Japó i l'URSS; i fins i tot va ser favorable a l'URSS en el conflicte entre aquesta i l'Alemanya nazi; que regnà com Branca VIII de Tailàndia. En abdicar, Prajadhipok va dir que l'obligació d'un governant era regnar pel bé de tota la gent, no d'una selecta minoria. El rei Ananda Mahidol (Branca VIII) va morir el 1946 sota circumstàncies una mica misterioses. L'explicació oficial era que s'havia disparat accidentalment mentre netejava la seva arma (però alguns creuen, tot i que encara no està confirmat, que Branca VIII Ananda Mahidol, el rei de Tailàndia, se suïcidà perquè no va poder suportar la derrota del Japó, país amb el qual estava ferventment aliat). Va ser succeït per Bhumibol Adulyadej, el rei que més temps va regnar a Tailàndia i molt popular pels tailandesos. Encara que nominalment una monarquia constitucional, Tailàndia fou governada per una sèrie de governs militars (amb Luang Phibunsongkhram i Sarit Dhanarajata com a líders més prominents), amb breus períodes de democràcia. El 1992 l'últim governant militar, Suchinda Kraprayoon, renuncià al poder en resposta a grans protestes populars, recolzades pel rei. Des de llavors, Tailàndia ha estat una democràcia amb canvis constitucionals de govern.

El 8 de desembre de 1941, poques hores després de l'atac a Pearl Harbor, el Japó va exigir el dret de traslladar tropes a través de Tailàndia a la frontera malaia. Els japonesos van desembarcar a Bangkok i diversos llocs al llarg de la costa est de Tailàndia meridional, on es van enfrontar a l'exèrcit tailandès de sis a vuit hores abans que l'exèrcit tailandès determinés que hagués estat impossible defensar el regne. Poc més tard es va concedir lliure trànsit al Japó, i el 21 de desembre de 1941 Tailàndia i el Japó van signar una aliança amb un protocol secret en el qual Tòquio acordava ajudar Tailàndia a recuperar territoris perduts a les potències colonials, el Regne Unit i França, i Tailàndia acordava donar assistència al Japó en la seva guerra contra els aliats.

Després de la derrota del Japó el 1945, amb l'ajuda d'un grup de tailandesos conegut com a Seri Thai, amb suport dels Estats Units, Tailàndia fou tractada com un país derrotat pels britànics i pels francesos, tot i que el suport americà mitigà els termes dels aliats. Tailàndia no va ser ocupada per aquests, però l'obligaren a tornar el territori obtingut dels britànics i francesos. En el període de la postguerra, Tailàndia va gaudir de bones relacions amb els Estats Units, a qui va veure com un protector de les revolucions comunistes en estats veïns.

Tailàndia des del 1945 fins a la revolució del 1973[modifica]

El 1946 el rei Mahidol mor i el seu germà Bhumidol es corona com a Rama IX (actual rei). El 1947 el nou rei signa i promulga una nova constitució, per la qual cosa es crea un nou parlament de 2 cambres: 100 senadors i 240 de la Casa de Representants. Des de llavors, Tailàndia va estar dominada pels militars i va patir més de vint cops d'estat i contraatacs, amb intervals breus de democràcia. Després que, el 1962, la revolució comunista triomfés al nord del país, Estats Units va col·laborar amb el govern de Bangkok, contribuint a reforçar l'exèrcit i la policia i establint-hi bases militars, que foren evacuades el 1976. D'aquesta manera, Tailàndia es va trobar cada vegada més compromesa en el conflicte vietnamita, igual que poc abans havia sofert nombrosos frecs amb Cambodja.

La història de Tailàndia després del 1973[modifica]

La història de Tailàndia des del 1973 ha estat un seguit de transicions difícils i, de vegades, sagnants, entre el poder militar i el civil. La revolució del 1973 va ser seguida d'una breu i inestable democràcia, al seu torn seguida de la tornada a un règim militar portat al poder per un cop d'estat l'any 1976. Aquest règim militar ha estat molt inestable a causa de més cops d'estat. Al llarg de la major part dels anys 1980, el general Prem Tinsulanonda ha regnat sobre Tailàndia encapçalant un règim militar, i també, amb un mandat democràtic a partir del 1983. A continuació, el país ha mantingut una democràcia posada a part en un breu període sota un règim militar del 1991 al 1992. El partit Thai Rak Thai (Tai que estimen els Tai) dirigit pel primer ministre Thaksin Shinawatra ha governat el país des del 2001.

Revolució[modifica]

A l'octubre del 1973 es van produir manifestacions massives a Bangkok, exigint el final del règim militar. El general Thanom Kittikachorn hi va respondre amb força i fins a 70 manifestants van ser assassinats als carrers, cosa mai vista a Tailàndia. Aquesta intervenció violenta del règim militar va incitar el rei Rama IX a fer la seva primera intervenció en la política tailandesa retirant el seu suport al règim militar, i el 14 d'octubre del 1973 el general Thanom Kittikachorn va dimitir i abandonà el país.

Els esdeveniments de l'octubre del 1973 es van revelar com una revolució dins de la política tai. Per primera vegada, la burgesia urbana, dirigida pels estudiants, havia derrotat les forces combinades de la vella classe regnant i l'exèrcit, alhora que havien guanyat la benedicció aparent del rei per realitzar una transició a la plena democràcia, simbolitzada per una nova Constitució que preveia una legislatura totalment triada.

Desafortunadament, a Tailàndia no s'havia produït encara una classe política en la mesura suficient com per fer funcionar aquesta nova democràcia sense un sol cop. Les eleccions del gener del 1975 no van produir una majoria estable, i una nova elecció a l'abril del 1976 va tenir els mateixos resultats. El veterà polític Seni Pramoj i el seu germà Kukrit Pramoj es van alternar en el poder, però no van ser capaços de crear una reforma coherent del sistema polític. La forta pujada dels preus del petroli el 1974 va portar a una recessió i a una inflació, i afeblí la posició del govern.

El gest polític més popular realitzat a la democràcia va ser fixar la retirada de les forces americanes de Tailàndia. Això va coincidir amb l'abolició de la monarquia de 600 anys a Laos, i la victòria comunista al Vietnam. No obstant això, els conservadors van obtenir millors resultats en les eleccions del 1976 que els que havien tingut en les del 1975. L'ala esquerra del moviment estudiantil no va acceptar aquesta victòria i van continuar manifestant-se a favor de canvis radicals.

Règim militar[modifica]

Al final del 1976 l'opinió de la burgesia moderada va donar l'esquena al radicalisme cada vegada més militant dels estudiants de la Universitat Thammasat. L'exèrcit i els partits de dretes van lluitar contra els radicals amb grups paramilitars com ara els "Exploradors de Pobles" o la "Xarxa Gauss". L'exemple es va presentar a l'octubre, quan Thanom tornà a Tailàndia per entrar en un monestir. Les manifestacions d'estudiants van xocar contra els contramanifestants i agents dels serveis d'intel·ligència, i resultaren en violència. El 6 d'octubre del 1976 l'exèrcit deixà anar els paramilitars sobre els manifestants i va utilitzar aquesta orgia de violència, en la qual centenars d'estudiants van ser torturats i assassinats, per suspendre la Constitució i reprendre el poder.

Eleccions i cop d'estat[modifica]

Democràcia i nou règim militar[modifica]

Recentment Tailàndia ha estat també un membre actiu de l'Associació de Països del Sud-est Asiàtic (ASEAN, en anglès), particularment després de la restauració de la democràcia el 1992. El 19 de setembre del 2006 els militars van donar un cop d'estat contra el govern del país per "deposar del càrrec el primer ministre corrupte". Amb el suport del rei van començar un procés que va derivar en un govern provisional i en l'elaboració d'una nova constitució, amb data de lliurament a l'octubre del 2007, data en què es van celebrar unes noves eleccions.

El 2010, varen tenir lloc unes protestes amb l'objectiu d'enderrocar el govern del llavors primer ministre Abhisit Vejjajiva i per aplanar la tornada de l'exprimer ministre Thaksin Shinawatra, un polític populista que compta amb nombrosos seguidors entre la població més humil. Després dels comicis de 2011, Tailàndia fou governada pel partit Pheu Tailandès, del qual Thaksin és líder de facto. La seva germana Yingluck Shinawatra va ser nomenada primera ministra[7] fins al maig de 2014, en què el Tribunal Constitucional tailandès va forçar-ne la destitució acusant-la d'abús de poder.[8] El 20 de maig de 2014, l'exèrcit va declarar l'estat d'excepció[9] i la llei marcial.[10] Si bé inicialment l'exèrcit va manifestar que no tenia intenció de donar un cop d'estat, sinó garantir l'ordre públic, el 22 de maig, el cap de l'exèrcit, general Prayuth Chan-ocha, va anunciar el cop d'estat militar.[11]

Referències[modifica]

  1. Seekins, Donald M. «1 - Historical Setting». A: Leitch, Barbara (ed.). Thailand: A country study. DA pam 550-53. 6a ed.. Washington: GPO for Library of Congress, 1989 (Area handbook series). LC classification DS563.5. T4563 1989 [Consulta: 8 octubre 2011]. 
  2. Leonowens, Anna H. The romance of the harem. 1991a ed.. Charlottesville: University of Virginia Press, 1873, p. 1. ISBN 978-0-8139-1327-8. OCLC 61600988 [Consulta: 22 octubre 2011]. «The appellation which we employ is derived from a Malay word sagûm (the brown race), and is never used by the natives themselves; nor is the country ever so named in the ancient or modern annals of the kingdom.» 
  3. «The History of Siamese Money». Chiangmai and Chiangrai magazine, 16-06-2010. [Consulta: 22 setembre 2011].
  4. Eliot, Charles. The Project Gutenberg EBook of Hinduism and Buddhism, An Historical Sketch, Vol. 3 (of 3) [EBook #16847]. Londres: Routledge & Kegan Paul, 1921, p. Ch. xxxvii 1. «Footnote 189: The name is found on Champan inscriptions of 1050 A.D. and according to Gerini appears in Ptolemy's Sâmaraṭṭha. See Gerini, Ptolemy, p. 170. But Samarade is located near Bangkok and there can hardly have been Tais there in Ptolemy's time; and Footnote 190: So too in Central Asia Kustana appears to be a learned distortion of the name Khotan, made to give it a meaning in Sanskrit.» 
  5. Wright, Arnold (ed.). «History». A: Twentieth century impressions of Siam (65.3 MB). London: Lloyds Greater Britain Publishing, 2008, p. 18 [Consulta: 7 octubre 2011]. 
  6. Wright, p. 16.
  7. Milers de camises vermelles ocupen el centre de Bangkok.
  8. El Constitucional de Tailandia força la destitució de la primera ministra.
  9. L'exèrcit declara l'estat d'excepció a Tailàndia per la turbulència política.
  10. Llei marcial a Tailàndia.
  11. Colp d'estat a Tailàndia.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Tailàndia
  • Thongchai Winichakul. Siam Mapped. University of Hawaii Press, 1984. ISBN 0-8248-1974-8.
  • Wyatt, David. Thailand: A Short History (2a edició). Yale University Press, 2003. ISBN 0-300-08475-7.
  • Thongchai Winichakul. Siam Mapped University of Hawaii Press, 1984, ISBN 0-8248-1974-8.