Homo erectus

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuHomo erectus Modifica el valor a Wikidata
Homo erectus tautavelensis.jpg
Crani d'Homo erectus
Període
Estat de conservació
Fossils-icon.png Fòssil
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdrePrimates
FamíliaHominidae
GènereHomo
EspècieHomo erectus Modifica el valor a Wikidata
Eugène Dubois, 1893
Tipus taxonòmicTrinil 2 Modifica el valor a Wikidata
Subespècies

Homo erectus és una espècie extinta d'homínid que visqué durant el Plistocè a Euràsia i Àfrica.

Història[modifica]

L'abast de l'espècie, i per tant la seva distribució geogràfica i temporal i la seva posició en l'arbre evolutiu del gènere Homo és encara debatuda. Una interpretació clàssica engloba com a Homo erectus les formes evolucionades a partir d'Homo habilis, originades a l'Àfrica fa al voltant de dos milions d'anys,[2] convivint en els primers estadis amb australopitecs i parantrops al mateix temps al mateix lloc a les coves de Drimolen, molt a prop del bressol de la Humanitat a Sud-àfrica.[3] Es desconeix quant interaccionaren aquestes diferents espècies.

Homo erectus fou la primera espècie que va abandonar Àfrica, fa 1,85 milions d'anys, quan va arribar a l'actual Geòrgia, i d'allà es va estendre a cap al sud d'Àsia i Europa (preneandertals) fins fa pocs centenars de milers d'anys, i faria Homo erectus antecessor dels neandertals i dels humans moderns, o dels avantpassats comuns de les dues espècies.[4][5][6] Una altra interpretació anomena Homo erectus només els fòssils asiàtics i fa servir la denominació Homo ergaster per als primers exemplars africans,[7][8] que serien avantpassats dels Homo erectus asiàtics i dels que van seguir a l'Àfrica i es van estendre cap a l'Orient Mitjà i Europa, anomenats Homo antecessor i considerats avantpassats dels neandertals i els humans moderns.

Els exemplars més recents son els Homo erectus soloensis trobats al llarg del riu Solo a Java, que tenen entre 117.000 i 108.000 anys,[9] i coincideixen amb l'inici d'una era interglacial. No van coincidir en el temps amb Homo sapiens, però podrien haver-ho fet amb els hominins de Deníssova.[10]

Descobriment[modifica]

S'anomena erectus (o arcantrop) perquè, quan el descobrí Eugène Dubois a Triní, a l'illa de Java (Indonèsia) l'any 1891 consistien en un fèmur molt semblant a un fèmur humà i un crani (aquest darrer és conegut com a Trinil 2, l'espècimen tipus. Dubois va batejar-lo com a Pithecanthropus erectus ('humà mico que camina dret' o 'pitecantrop').[11]a Indonèsia en la dècada de 1890,[12] En aquell moment era l'Homo fòssil més antic que podia caminar dret, però posteriorment se n'han trobat de més antics. H. erectus es localitza a molts llocs d'Euràsia i Àfrica, amb una antiguitat d'entre 1,8 milions a 300.000 anys.

Morfologia i cultura[modifica]

El pitecantrop agafava la posició vertical perfectament, igual que els altres Homo erectus; se sap que fabricava utensilis i es creu que es menjaven el cervell dels seus congèneres. El crani del sinantrop és més humà que el dels australopitecs, però encara segueix guardant parentiu amb els simis; era d'alçada lleugerament superior però de baixa capacitat craniana -amb tot, aquesta capacitat era superior als australopitecs- i la dentadura era essencialment humana. La capacitat craniana del pitecantrop és inferior a la del sinantrop i és més semblant a la de l'atlantrop. L'alçària d'un pitecantrop estaria sobre 1,65 m i la del sinantrop seria lleugerament inferior. Es discuteix el dimorfisme sexual.[13] Construïen els seus acampaments i practicaven la recol·lecció i la caça i fabricaven llances de fusta. Els últims Homo erectus van descobrir com dominar el foc. Utilitzaven vestits i eren capaços de comunicar-se.

Característiques[modifica]

  • Edat: d'1,8 a 0,3 milions d'anys
  • Alçada: 1,50 a 1,65 m
  • Pes : 45 a 55 kg
  • Capacitat cranial: 850–1.000 cm³
  • Localització: Àsia central i oriental, i Europa
  • Hàbitat: sabanes, boscos
  • Foc: dominà el foc al final de la seva existència.
  • Eines: fabricades

Indústria lítica[modifica]

Articles principals: olduvaià i acheulià

H. erectus dominava la tècnica de tallar pedres fabricació de bifaços i petites destrals, en la indústria lítica d'eines de pedra anomenades olduvaià, que eren les primeres desenvolupades pels homínids. L'aparició de la indústria lítica de l'acheulià és una de les grans fites de l'evolució humana, amb la que apareix un comportament complex, expressat en la fabricació recurrent d'eines de tall de grans dimensions senzilles i elaborades, i destrals bifacials, amb formes estandarditzades, que implica una previsió i una planificació més avançades per part dels homínins que les que requeria la tecnologia anterior.[14] En un jaciment arqueològic a Gona, al nord d'Etiòpia es van trobar les eines olduvaianes més antigues conegudes al costat dels cranis BSN12 de 1,26 milions d'anys, i el DAN5 d'entre 1,6 i 1,5 milions d'anys.[13] Les dues tecnologies van conviure simultàniament durant centenars de milers d'anys.

Domini del foc[modifica]

La primera evidència definitiva del domini del foc pels primers humans va ser trobada a Swartkrans, Sud-àfrica. S'han trobat diversos ossos cremats entre les eines acheulianes, eines d'os i els ossos amb marques de talls d'homínids.[15] Aquest lloc mostra algunes de les primeres proves de carnivorisme d'Homo erectus. A la cova de les Llars (Cave of Hearths) al sud d'Àfrica, s'han trobat dipòsits amb data de 0,2-0,7 Ma, igual que en diversos altres llocs com Montagu Cave (0,058-0,2 Ma) i a la desembocadura del riu Klasies (0,12-0,13 Ma BP).[15]

Els Homo erectus utilitzaven el foc de manera sistemàtica, i la posició dels ossos dels animals calcinats dona informació per determinar que van ser rostits i menjats a l'interior de la cova. El domini del foc va ser un avanç crucial per a la humanitat, a banda de la cocció dels aliments, en facilitar la reunió al voltant d'una foguera, fet que va estimular una major comunicació i cohesió social i va ajudar a estructurar grups més complexos.[16]

Navegació[modifica]

Els artefactes de l'acheulià descoberts en illes aïllades que mai havien estat connectades a terra en el pleistocè semblen indicar la capacitat de navegar de l'Homo erectus fa un milió d'anys a Indonèsia, on van arribar a les illes Flores, Timor i Roti, cosa que hauria obligat a creuar la Línia de Wallace almenys abans de 800.000 anys. També és possible que fossin els primers en creuar l'estret de Gibraltar. Una anàlisi genètica del 2021 d’aquestes poblacions insulars de H. erectus no va trobar cap evidència de mestissatge amb humans moderns.[17] La capacitat de navegar demostraria que Homo erectus tenia una gran capacitat de planificació, probablement mesos abans del viatge.[18] De la mateixa manera, l’Homo luzonensis es data entre fa 771.000 a 631.000 anys. Com que Luzon ha estat una illa tot el quaternari, els avantpassats de Homo luzonensis haurien hagut d'haver realitzat una important travessia marítima i haver creuat la línia Huxley.[19]

Dieta[modifica]

Els homo erectus tenien una dieta basada en aliments tous com fruites i baies,[20] i mamífers de mida mitjana i també algunes tortugues.[16]

Roba[modifica]

No està clar quan es va inventar la roba, amb les primeres estimacions que s'estenien fins a 3 milions d'anys per compensar la manca de pèl aïllant.[21] Se sap que els polls del cap i els polls del cos, que només poden habitar individus vestits als humans moderns van divergir aproximadament 170000 anys, molt abans que els humans moderns abandonessin l'Àfrica, és a dir, la roba ja s’utilitzava bé abans de trobar-se amb climes freds. Es creu que un dels primers usos de la pell animal era per a la roba, i els raspadors de pell més antics daten d’uns 780000 anys, tot i que això no és indicatiu de l'ús de la roba.[22]

Descendents i subespècies[modifica]

Homo erectus continua sent una de les espècies més reeixides i de llarga vida dels Homo. Com una espècie diferent d'Àsia, però, no hi ha hagut consens quant a si és ancestre d'H. sapiens o de qualssevol homínids posteriors.

Espècies relacionades

Jaciments[modifica]

Els jaciments més importants se'n situen a l'illa de Java («home de Java») i en altres illes d'Indonèsia, a la Xina i nord d'Àfrica (atlantrop). Entre els jaciments xinesos, la cova de Zhoukoudian, a uns 50 km de Pequín, n'és un dels més importants. Les restes descobertes s'hi anomenaren inicialment Sinanthropus pekinensis (sinantrop), humà de Pequín.

Referències[modifica]

  1. Van Arsdale, A. P. «Homo erectus - A Bigger, Smarter, Faster Hominin Lineage» (en anglès). Nature Education Knowledge, 4, 1, 2013, pàg. 2.
  2. Herries, Andy I. R.; Martin, Jesse M.; Leece, A. B.; Adams, Justin W.; Boschian, Giovanni; Joannes-Boya u, Renaud; Edwards, Tara R.; Mallett, Tom; Massey, Jason «Contemporaneity of Australopithecus, Paranthropus, and early Homo erectus in South Africa» (en anglès). Science, 368, 6486, 03-04-2020, pàg. eaaw7293. DOI: 10.1126/science.aaw7293. ISSN: 0036-8075. PMID: 32241925.
  3. Handwerk, Brian. In Groundbreaking Find, Three Kinds of Early Humans Unearthed Living Together in South Africa (en anglès). Smithsonian magazine, 2 abril 2020. 
  4. Origen i evolució de l'home. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985. ISBN 84-505-1043-0. 
  5. «The emergence of humans». Understanding evolution. Universitat de Berkeley. [Consulta: 12 gener 2019].
  6. Pontzer, Herman. «Overview of Hominin Evolution». Nature Education Knowledge, 2012.
  7. «Homo ergaster». Exploring The Fossil Record. Bradshaw Foundation.
  8. Tattersall I. (2007) 10 Homo ergaster and Its Contemporaries. In: Handbook of Paleoanthropology. Springer, Berlin, Heidelberg.
  9. Rizal, Yan; Westaway, Kira E.; Zaim, Yahdi; van den Bergh, Gerrit D.; Bettis, E. Arthur; Morwood, Michael J.; Huffman, O. Frank; Grün, Rainer; Joannes-Boyau, Renaud «Last appearance of Homo erectus at Ngandong, Java, 117,000–108,000 years ago» (en anglès). Nature, 577, 7790, gener 2020, pàg. 381–385. DOI: 10.1038/s41586-019-1863-2. ISSN: 0028-0836. PMID: 31853068.
  10. «El Homo Erectus se extinguió hace 110 000 años en Indonesia» (en castellà). El Comercio, 18-12-2019. [Consulta: 30 setembre 2021].
  11. «Homo erectus». What does it mean to be human?. Smithsonian Institution. [Consulta: 12 gener 2019].
  12. Bernard Wood et alii, Wiley-Blackwell Encyclopedia of Human Evolution, June 2013 (single-volume paperback version of the original 2011 2-volume edition), 1056 pp.; ISBN 978-1-1186-5099-8 (anglès)
  13. 13,0 13,1 Georgiu, Aristos. «Homo Erectus Used a Variety of Stone Tools for Hundreds of Thousands of Years, Study Finds» (en anglès). Newsweek, 03-04-2020. [Consulta: 30 setembre 2021].
  14. F. Diez-Martín, P. Sánchez Yustos, D. Uribelarrea, E. Baquedano, D. F. Mark, A. Mabulla, C. Fraile, J. Duque, I. Díaz, A. Pérez-González, J. Yravedra, C. P. Egeland, E. Organista & M. Domínguez-Rodrigo «The Origin of The Acheulean: The 1.7 Million-Year-Old Site of FLK West, Olduvai Gorge (Tanzania)» (en anglès). Scientific Reports, 5, 07-12-2015 [Consulta: 3 octubre 2021].
  15. 15,0 15,1 James, Steven R. «Hominid Use of Fire in the Lower and Middle Pleistocene: A Review of the Evidence». Current Anthropology. University of Chicago Press, 30, 1, febrer 1989, pàg. 1–26. DOI: 10.1086/203705 [Consulta: 12 des. 2007].
  16. 16,0 16,1 Corbella, Josep. «Los 'Homo erectus' ya asaban la carne hace un millón de años» (en castellà). La Vanguardia, 02-04-2012. [Consulta: 2 octubre 2021].
  17. «New evidence in search for the mysterious Denisovans» (en anglès), 23-03-2021.
  18. Bednarik, R. G. «Pleistocene seafaring in the Mediterranean». Anthropologie, 37, 3, 1999, pàg. 275–282. JSTOR: 26294895.
  19. Détroit, F.; Mijares, A. S.; Corny, J.; Daver, G.; Zanolli, C.; Dizon, E.; Robles, E.; Grün, R.; Piper, P. J. «A new species of Homo from the Late Pleistocene of the Philippines». Nature, 568, 7751, 2019, pàg. 181–186. Bibcode: 2019Natur.568..181D. DOI: 10.1038/s41586-019-1067-9. PMID: 30971845.
  20. «¿Qué comían los primeros homínidos?» (en castellà). SINC, 22-04-2020. [Consulta: 2 octubre 2021].
  21. Gilligan, I. «The Prehistoric Development of Clothing: Archaeological Implications of a Thermal Model». Journal of Archaeological Method and Theory, 15, 2010, pàg. 15–80. DOI: 10.1007/s10816-009-9076-x.
  22. Toups, M. A.; Kitchen, A.; Light, J. E.; Reed, D. L. «Origin of Clothing Lice Indicates Early Clothing Use by Anatomically Modern Humans in Africa» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 28, 1, 2011, pàg. 29–32. DOI: 10.1093/molbev/msq234. PMC: 3002236. PMID: 20823373.