Dvaravati

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'esdevenimentDvaravati
DvaravatiMapThailand.png
Tipus estat desaparegut
Continent Àsia
Modifica les dades a Wikidata

Els període Dvaravati (en tailandès ทวารวดี); (en cambodjà ទ្វារវត្តី - Tvearvottey) va durar des de al voltant del segle VI fins al XI en els territoris que ara pertanyen a Tailàndia. Dvaravati fa referència a la cultura, l'estil artístic i un gran nombre de principats. La recerca arqueològica durant les últimes dues dècades ha revelat la presència d'un període "proto-Dvaravati" que hauria durat del segle IV al V, i potser abans.[1]

Història[modifica]

La cultura Dvaravati estava basada en ciutats en abismes, la primera de les quals sembla que va ser U Thong, en l'actual província de Suphanburi. Altres punts clau van ser Nakhon Pathom, Phong Tuk, Si Thep, Khu Bua i Si Mahosot entre d'altres.[2] Llegendes gravades en urnes reials fan testimoni dels següents reis: Suryavikrama (673-688), Harivikrama (688-695), Sihavikrama (695-718).[3] Una inscripció en khmer datada l'any 937 documenta una dinastia de prínceps que va començar amb un Bhagadatta i va acabar amb un Sundaravarman i els seus fills Narapatisimhavarman i Mangalavarman.[4] Però en aquella època, al segle X, els Dvaravati van començar a estar sota la influència de l'Imperi Khmer i el centre de Tailàndia va ser finalment invaït pel rei Suryavarman II, en la primera meitat del segle XII.[5] L'imperi Hariphuncai va sobreviure els seus progenitors del sud fins a finals del segle XIII, quan va ser incorporat al regne de Lanna.[6] La gent de la regió usaven la llengua mon, malgrat que no se sap del tot clar que fossin del poble mon. Hi ha evidències que aquests principats haurien inclòs molts grups culturals de gent diferent, com ara els malais o els khmers. La teoria de la migració tailandesa a Dvaravati ha estat rebutjada, ja que es va donar molt més tard.

El terme Dvaravati deriva de les monedes que esetaven inscrites en el sànscrit śrī dvāravatī. La paraula del sànscrit dvāravatī significa "allò que té portes"[7]:301 (de dvāra "porta, accés, entrada"). El seu nom pot derivar de la ciutat de Dvārakā a la Índia.

Se sap poc sobre l'administració de Dvaravati. És possible que simplement fos una mera reunió de representants més que no pas un estat centralitzat, que s'expandia des de les zones de costa del nord de la península fins a la regió fluvial de Chao Phraya. L'hinduisme i el budisme eren significatius. Els tres establiments més grans semblen haver estat Nakhon Pathom, Suphanburi, Praak Srigacha, amb centres addicional a U Thong, Chansen, Khu Bua, Pong Tuk, Muang Phra Rot, Lopburi, Si Mahasod, Kamphaeng Saen, Dong Lakhorn, U-Taphao, Ban Khu Muang, i Sri Thep.[7]:303–312

La cronologia tradicional de Dvaravati es basa bàsicmanet en els comptes textuals xinesos i en la comparació estilística d'historiadors d'art. Tanmateix, els resultats de les excavacions a Chansen i Tha Muang a U-Thong qüestionen la datació. Ítems típics de la cultura Dvarati datats recentment de U-Thong indiquen que el punt d'inicide la tradició de la cultura Dvaravati podria haver estat l'any 200 després de Crist.[8] [9] La major part de les proves, ja siguin arqueològiques, artístiques o epigràfiques (inscripcions) indiquen, tanmateix, demostren tanmateix que el principal període Dvaravati es va estendre al llarg dels segles VII i IX.[10] La cultura i influència Dvaravati també s'estén al nord-est de Tailàndia i en parts del sud de Laos a partir del segle VI. Els principals punts inclouen Muang Fa Dead a la província de Kalasin i Muang Sema a la província de Nakhon Ratchasima.[11]

Art[modifica]

Article principal: Art dvaravati

Els dvaravati va estar fortament influït per la cultura índia, i van tenir un paper important en la introducció del budisme i particularment l'art budista en la regió. Els motius d'estucs en els monuments religiosos incloïen garudes, makares i nāgues. A més, es van representar grups de músics amb els seus instruments, presoners, dones amb els seus assistents, soldats i indicadors de la vida social. Tambés es van trobar exvots, també moldatges de petits amulets, ceràmica, safates de terracota, i un calendari de bronze, arrecades, campanes i platets.[7]:306–308

Referències[modifica]

  1. Murphy, Stephen A. «The case for proto-Dvāravatī: A review of the art historical and archaeological evidence» (en en). Journal of Southeast Asian Studies, vol. 47, 3, October 2016, pàg. 366–392. DOI: 10.1017/s0022463416000242. ISSN: 0022-4634.
  2. Murphy, Stephen A. «The case for proto-Dvāravatī: A review of the art historical and archaeological evidence» (en en). Journal of Southeast Asian Studies, vol. 47, 3, October 2016, pàg. 366–392. DOI: 10.1017/s0022463416000242. ISSN: 0022-4634.
  3. Coedés 1968, p. 86
  4. Coedés 1968, p. 122
  5. «The Mon-Dvaravati Tradition of Early North-Central Thailand». The Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 15 desembre 2009].
  6. David K. Wyatt and Aroonrut Wichienkeeo. The Chiang Mai Chronicle, p.33
  7. 7,0 7,1 7,2 Higham, C., 2014, Early Mainland Southeast Asia, Bangkok: River Books Co., Ltd., ISBN 9786167339443
  8. Glover, I. (2011). The Dvaravati Gap-Linking Prehistory and History in Early Thailand. Bulletin of the Indo-Pacific Prehistory Association, 30, 79-86.
  9. Murphy, Stephen A. «The case for proto-Dvāravatī: A review of the art historical and archaeological evidence» (en en). Journal of Southeast Asian Studies, vol. 47, 3, October 2016, pàg. 366–392. DOI: 10.1017/s0022463416000242. ISSN: 0022-4634.
  10. Murphy, Stephen A. «The case for proto-Dvāravatī: A review of the art historical and archaeological evidence» (en en). Journal of Southeast Asian Studies, vol. 47, 3, October 2016, pàg. 366–392. DOI: 10.1017/s0022463416000242. ISSN: 0022-4634.
  11. Murphy, Stephen A. «Buddhism and its Relationship to Dvaravati Period Settlement Patterns and Material Culture in Northeast Thailand and Central Laos c. Sixth–Eleventh Centuries a.d. : A Historical Ecology Approach to the Landscape of the Khorat Plateau» (en en). Asian Perspectives, vol. 52, 2, 2013, pàg. 300–326. DOI: 10.1353/asi.2013.0017. ISSN: 1535-8283.

Bibliografia[modifica]

  • G. Coedès (1968), The Indianized States of Southeast Asia, Honolulu: University of Hawaii Press
  • Stephen A. Murphy, "Buddhism and its Relationship to Dvaravati Period Settlement Patterns and Material Culture in Northeast Thailand and Central Laos c. Sixth–Eleventh Centuries a.d. : A Historical Ecology Approach to the Landscape of the Khorat Plateau", Asian Perspectives, Volume 52, Number 2, Fall 2013, pp. 300-326.
  • Stephen A. Murphy, "The case for proto-Dvāravatī: A review of the art historical and archaeological evidence," Journal of Southeast Asian Studies, Volume 47, Issue 3, October 2016 , pp. 366-392.

Bibliografia complementària[modifica]

  • Robert L. Brown, The Dvaravati Wheels of the Law and the Indianization of South East Asia. Studies in Asian Art and Archaeology, Vol. 18, Fontein, Jan, ed. Leiden and New York: E. J. Brill, 1996.
  • Elizabeth Lyons, “Dvaravati, a Consideration of its Formative Period”, R. B. Smith and W. Watson (eds.), Early South East Asia: Essays in Archaeology, History and Historical Geography, Oxford University Press, New York, 1979, pp. 352–359.
  • Dhida Saraya, (Sri) Dvaravati: the Initial Phase of Siam's History, Bangkok, Muang Boran, 1999, ISBN 974-7381-34-6
  • Swearer, Donald K. and Sommai Premchit. The Legend of Queen Cama: Bodhiramsi's Camadevivamsa, a Translation and Commentary. New York: State University of New York Press, 1998. ISBN 0-7914-3776-0
  • สุรพล ดำริห์กุล, ประวัติศาสตร์และศิลปะหริภุญไชย, กรุงเทพฯ: สำนักพิมพ์เมืองโบราณ, 2004, ISBN 974-7383-61-6.
  • Pierre Dupont, The Archaeology of the Mons of Dvāravatī, translated from the French with updates and additional appendices, figures and plans by Joyanto K.Sen, Bangkok, White Lotus Press, 2006.
  • Jean Boisselier, “Ū-Thòng et son importance pour l'histoire de Thaïlande [et] Nouvelles données sur l'histoire ancienne de Thaïlande”, Bōrānwitthayā rư̄ang MỮang ʻŪ Thō̜ng, Bangkok, Krom Sinlapakon, 2509 [1966], pp. 161–176.
  • Peter Skilling, "Dvaravati: Recent Revelations and Research", Dedications to Her Royal Highness Princess Galyani Vadhana Krom Luang Naradhiwas Rajanagarindra on her 80th birthday, Bangkok, The Siam Society, 2003, pp. 87–112.
  • Natasha Eilenberg, M.C. Subhadradis Diskul, Robert L. Brown (editors), Living a Life in Accord with Dhamma: Papers in Honor of Professor Jean Boisselier on his Eightieth Birthday, Bangkok, Silpakorn University, 1997.
  • C. Landes, “Pièce de l’époque romaine trouvé à U-Thong, Thaïlande”, The Silpakorn Journal, vol.26, no.1, 1982, pp. 113–115.
  • John Guy, Lost Kingdoms: Hindu Buddhist Sculpture of Early Southeast, New York and Bangkok, Metropolitan Museum of Art and River Books, 2014, p. 32.
  • Wārunī ʻŌsathārom. Mư̄ang Suphan bon sēnthāng kan̄plīanplǣng thāng prawattisāt Phutthasattawat thī 8 - ton Phutthasattawat thī 25 (History, development, and geography of the ancient city of Suphan Buri Province, Central Thailand, 8th-25th B.E.), Samnakphim Mahāwitthayālai Thammasāt, Krung Thēp, 2547.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dvaravati Modifica l'enllaç a Wikidata