Història de Mongòlia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La història de Mongòlia cobreix tots els esdeveniments dels pobles que han habitat els territoris de l'actual Mongòlia al llarg del temps.

Prehistòria[modifica]

Els primers homínids van habitar la zona cap a l'any 8000000 aC i hi ha constància de presència de l'ésser humà modern des de l'any 200000 aC a partir de restes i eines usades per a la caça. Alguns autors han apuntat a un sistema matriarcal[1] que regiria les famílies extenses que funcionaven com a tribus. L'art rupestre mostra la presència de cavalls des de finals del paleolític. A l'edat de bronze hi havia cultures diferenciades a la regió.[2] En aquella època els enterraments es duien a terme en uns túmuls anomenats khirigsuur, alguns dels quals s'han conservat en bon estat. Diversos petròglifs coetanis mostren imatges d'humans muntats a cavalls amb arc i fletxes. Els animals perseguits són sobretot cérvols i uapitís. A partir del segle V aC la família patriarcal, lligada a terres de conreu, substitueix l'estructura de família extensa.

Genguis Khan[modifica]

Període anterior a Genguis Khan[modifica]

Al nord del Gobi, a les muntanyes Altai, Khangai i Kentei vivien un gran nombre de tribus d'ètnia altaica, mongoles, turques i evenkis. Tot i parlar diferents llengües, la seva aparença, costums i forma de vida era idèntica.

Un dels pobles principals turcomongols era els dels naiman o naïman, que habitaven probablement l'actual districte del Kobdo, i del costat d''Ubsa Nor, fins a l'Irtix negre i el Zaisan Nor, i d'altra part fins al Selenga Superior. Vegeu naiman.

Al nord dels naiman, a l'alt Ienissei, vivien els kirguís, turcs, els caps dels quals portaven el títol d'"inal", que el 840 havien expulsat als uigurs de la regió de l'Orkhon, per ser expulsats al seu torn el 920 per una incursió dels kitan, i havien restat nòmades en aquesta zona (l'alt Ienissei) sense tenir cap paper històric.

Els kerait o keraït (també karait) eren dels més poderosos junt amb els naiman; no se sap prou bé quines terres ocupaven;[3] en general se'ls assigna al sud del riu Selenga, a l'alt Orkhon, el Tula i l'Ongkin, però alternativament se suposa que els naiman podrien arribar fins a la regió de Karakorum, i a l'est estarien els kerait.

Al nord dels kerait, al curs inferior del Selenga, vivien els markit (märkit).

Al nord dels markit, a l'oest del llac Baikal, vivien els oyirat o oirat.

A l'extrem nord de Manxúria, entre l'Argun i l'Amur, on avui dia viuen els solon d'ètnia tungús, vivien els qui foren els seus ancestres, els solang.

Al sud dels solang, a la riba sud del riu Kerulen, cap a Buir Nor i fins al Khingan, vivien els nòmades tàtars.

Una tribu de nom djelair o djelaïr, classificada entre els mongols, vivia al sud de la confluència entre el riu Khilok i el Selenga, és a dir, prop de l'Onon, però era probablement una tribu turca vassalla dels mongols.[4]

Els mongols, en sentit històric, vivien al nord-est de la moderna Mongòlia. El nom de mongols apareix per primer cop a l'època Tang, com una de les tribus del grup Che-wei al baix Kerulen i al Khingan del nord, anomenada pels xinesos mong-wou o mong-wa.[5] No fou fins al temps de Genguis Khan que el nom es va donar al conjunt de pobles de llengua mongola.[6]

Les llegendes mongoles, recollides per Rashid al-Din, diuen que el poble fou vençut pels turcs i s'havia refugiat a les muntanyes de l'Erkene-kun, en una època incerta però que la majoria dels historiadors situa al segle ix; més tard van descendir d'aquesta zona cap al Selenga i l'Onon. Les llegendes parlen de l'ancestre mítica Alan-qo'a, que a la mort del seu marit Dobun-mergan, va concebre d'un raig de llum l'ancestre dels mongols, Nirun, del qual Bodontchar fou l'avantpassat, a la vuitena generació, de Genguis khan.

Al segle XII els mongols estaven dividits en diversos ulus (grans tribus). Aquestes tribus eren independents entre si, i sovint es feien la guerra, a més de lluitar contra els veïns, especialment els tàtars. La família de Genguis khan pertanyia al clan (omuk) dels qiyat (kiyat); després del triomf de Genguis, les tribus es van reorganitzar entre les que derivaven de l'ulus qiyat i les altres.

Una tribu de nom djelaïr, classificada entre els mongols, que vivia al sud de la confluència entre el riu Khilok i el Selenga, és a dir, prop de l'Onon, era probablement una tribu turca vassalla dels mongols i assimilada per aquests des del temps de l'heroi llegendari mongol Qaidu.[4]

Sistemes de vida[modifica]

Les tribus mongoles tenien dos sistemes de vida al segle xii: de pastors al costat de les estepes; i de casadors i pescadors a la part dels boscos i rius; els seus dominis estaven entre la zona d'estepa i quasi desèrtica al sud, i la zona de boscos al nord. El seu origen de poble de bosc es detecta en l'ús que fan avui encara de botes de fusta en comptes dels odres de pell o cuir com altres pobles esteparis.[note 1] Les tribus estepàries de pastors (ke'er-un irgen) canviaven de lloc sovint a la recerca de pastures i allà on paraven aixecaven les tendes, comunament anomenades yurtes (encara que no era aquest el seu nom); les tribus dels boscos vivien en coves o barraques de fusta.

Aristocràcia dirigent[modifica]

Les tribus pastores eren més riques amb una aristocràcia forta i influent: els caps portaven el títol de bagadur o ba'aatur (equivalent a 'cap segon') i noyan (equivalent a 'cap') i també el de setchen o setsen ('savi' en mongol) bilgä ('savi' en turc) i l'ai-tsi o taitchi ('príncep' en xinès); l'aristocràcia tenia la missió de trobar terres de pastura (nuluk) i d'assegurar el nombre de clients i esclaus que s'encarreguessin dels ramats i les tendes.[7]

Altres classes socials[modifica]

Aquesta aristocràcia dirigia les altres classes socials: els guerrers, persones lliures (nökud), els comuns (qaratxu o arad), i els esclaus (bagul). Els esclaus eren de dues menes: els individuals, que pertanyien a un individu, i els col·lectius, tribus vençudes que passaven a tenir consideració d'esclaus, encara que eren més aviat vassalls i servents dels vencedors, que es cuidaven dels ramats i servien com auxiliars en la guerra. En canvi l'aristocràcia de les tribus dels boscos (hoïn-irgue) no tenia un paper tan important: la influència principal era la dels xamans; quan un xaman reunia també la condició de sobirà, prenia el títol de baqi (o bagui), que en temps de Genguis Khan portaven els caps dels oirat i dels markit.[8]

Els xamans mongols s'anomenaven en antic turc com a qam, en mongol com a böga o xaman, i en xinès xan-man (procedent de la transcripció xinesa del tungús).[9]

Els pastors estaven un xic més civilitzats; tenien contactes amb els uigurs del Gobi central, amb els kitan del Leao-ho o amb els jin de Pequín. No tenien ciutats, però formaven grans campaments per grups (aïl) i les iurtes (guer) portades en carros de rodes (qara'ulai terguen o qasaq terguen) s'agrupaven en cercles (quriyen), embrió de futures viles.[10]

Societat[modifica]

La iurta de feltre (guer) constituïa un avançament sobre la cabana de fusta dels caçadors; era fàcil de plegar. Va esdevenir amb el temps un lloc espaiós i confortable i, amb els seus folres i terres de tapissos, vertaders palaus errants; fins i tot disposaven d'un tub d'aire que servia també de fumeral. Els guers es van anar empobrint amb la decadència mongol fins al segle xx, quan van anar desapareixent. L'aplicació del nom iurta al guer és impròpia. El guer era rodó i requeria un gran nombre de pals; fou inicialment usat pels caçadors del bosc, però es va desenvolupar i engrandir per ser usat pels pastors.

Els pastors utilitzaven inicialment la tenda plana, llarga i baixa, anomenada maikhan, fàcil de confeccionar pels nòmades que vivien a les estepes. Quan els pastors van adoptar la tenda de feltre o guer, la carregaven en carros de rodes, cosa que facilitava el transport en terrenys plans i el seu muntatge; el conjunt de guers esdevenia una veritable ciutat. Aquest transport es va perdre amb el temps.[11]

L'estepa mongola[modifica]

Quan els mongols van dominar l'Orkhon al segle xii aquesta zona portava molt de temps en estat salvatge; després de la conquesta kirguís del 840, la incipient agricultura iniciada pels turcs orientals i els uigurs va desaparèixer. Es nota una diferència cultural important entre els turcs i els mongols, que en deixa percebre una neta superioritat dels primers; la conquesta del kirguís del 840 havia aturat de cop la civilització maniquea que els uigurs havien introduït a la zona, i quan foren expulsats el 920, la zona va caure en el caos tribal.

Primer estat mongol[modifica]

La tradició ja parla d'un primer intent de crear l'estat de la nació mongola (ulus-irgen) al segle xii. El cap mongol Qaidu (Kaidu) va adquirir un cert poder.

El seu besnét, Qabul (Kabul), que portava el títol reial (Qabul Khan) i pòstumament el títol imperial (Qabul kakhan), va ser el primer que va gosar enfrontar-se als reis Jin (jurchen) de la Xina del nord; els fets sobre aquest personatge són dubtosos i podria tractar-se de representacions al·legòriques de les lluites dels Jin i els nòmades entre 1135 i 1139. Fou el pare de Qutula khan, que va combatre als jurtxets i tàtars. Al temps de la redacció de la Història secreta (vers 1240) Qutula kakhan ja era un heroi llegendari. Probablement fou derrotat pels jurtxets, ja que els seus fills Jotxi i Altan no consta que portessin cap títol reial, tot i que en la Història secreta, per donar una continuïtat dinàstica, s'atribueix a Altan el títol de kakhan. Cal suposar que vers el 1161 el primer estat mongol fou destruït pels Jin i tàtars i que la derrota de Qutula kakhan va donar pas altre cop a la reaparició dels territoris entre gran nombre de tribus (ulus), clans i sub clans sense cap unitat.

La tradició genguiskhànida associa a Yesuqeï (Yesugei), el pare de Genguis Khan, a la línia dels antics reis.

Genguis Khan[modifica]

Genguis Khan

Joventut[modifica]

Anomenat Temujin en néixer, era fill de Yesugei, cap de la tribu (ulus) dels borjigid, i del clan qiyat. Segons les creences mongoles, va nàixer amb un coàgul de sang a la mà, signe del seu futur destí. El 1162, sent encara un nen, es convertí en cap de la seva tribu a causa de la mort del seu pare, assassinat pels tàrtars. Rebutjant ser dirigit per un nen, el seu clan l'abandonà amb sa mare. Passà els anys següents amb la seva família seguint la forma de vida dels nòmades. Fet presoner per una tribu rival, poc després aconseguí escapar amb l'ajuda d'un dels seus captors. A l'edat de 20 anys, conegué la seva futura dona, Borte, i la tribu li oferí una pell de marta. La llegenda diu que s'hi casà després de salvar-la de les mans d'uns segrestadors.

Unió de les tribus[modifica]

En aquest període, els pobles nòmades d'Àsia central estaven dividits i eren fàcilment manipulats pels pobles sedentaris dirigits per reis poderosos, com els de la dinastia Jin del nord de la Xina. Aliat dels xinesos, el jove Temujin intervingué en les lluites contra els seus adversaris, principalment els tàtars, el poble mongol més potent. Forjant sòlides amistats entre els caps dels clans mongols, Temujin començà una política de guerres i d'aliances que el conduïren a convertir-se en el senyor dels mongols el 1206.

Fundació de l'imperi[modifica]

L'Imperi mongol al segle XIII

Un kuriltai (consell de caps mongols) donà a Temujin el títol de Genguis Khan, que significa 'Cap Suprem'. Pertanyia a una tribu mongola, de religió xamanista, que havia dominat la Mongòlia oriental fins que, a mitjans del segle xii, fou gairebé anorreada pels tàtars. Temujin trobà refugi a l'Ulan Bator, entre la tribu nestoriana comandada per Togrul (el preste Joan de Marco Polo). Ajudat per aquest i al capdavant d'un poderós exèrcit inicià diverses campanyes, que el conduïren a l'extermini dels seus rivals (tàtars, 1198-1202; karaits, 1203; etc.). El 1206 fou elegit cap suprem de tota Mongòlia per l'assemblea dels prínceps mongols i emprengué la conquesta de la Xina, dominada pels tanguts i pels evenkis (presa de Pequín, 1215). A l'oest s'enfrontà amb els xas (shahs) de Coràsmia (Khwarizm), a qui arrabassà Bukharà (1219) i Samarcanda (1220), mentre que les seves tropes arribaven a l'Azerbaidjan i a la Rússia meridional. El 1221 passà l'Oxus i entrà a Balkh; saquejà també Gazni, Herat i Merw. L'èxit de Genguis Khan, més enllà dels seus dots de guerrer, fou degut a l'organització que proporcionà el rudiment de llei imperial mongòlica (yasa) donada al conjunt de tribus que unificà. El seu imperi (de la mar Càspia a Corea) no durà gaire, car, en morir, el repartí entre els seus fills.[12]

Com a nou emperador desenvolupà una nova organització militar basada en el sistema decimal, dividint els exèrcits en grups de 10, 100, 1.000 i 10.000 (tumen). Els soldats duien les seves famílies i cavalls amb ells; cada genet disposava de tres o quatre cavalls.

La campanya de la Xina[modifica]

El 1206, Genguis Khan va iniciar la invasió de la Xina, la qual estava dividida en quatre regnes. En la frontera ja havien començat a perdre la lleialtat cap als chin, que en foren els primers a capitular. Un cop acabada aquesta campanya, ja tenia una bona base per atacar als yuchen. El conflicte que Genguis Khan va tenir amb la dinastia xinesa de Xia Occidental des de l'època del kuriltai, donà lloc a la primera guerra de conquesta de l'emperador. Aquesta conquesta acaba amb un acord de pau el 1209, en què l'emperador de Xia Occidental reconegué la seva inferioritat. L'atac als xin s'enfocà com un conflicte de caràcter nacional i ètnic en el qual els pobles turcomongols s'unien contra els pobles que ocupaven les províncies septentrionals de la Xina. D'aquesta forma els onguts que custodiaven les fronteres septentrionals dels xin i altres pobles com els ch'i-tan (kitan) es van unir amb rapidesa a la causa mongola. Així Genguis Kan va arribar fins a Pequín el 1214, encara que la ciutat fou presa un any més tard per Muqali, un dels seus generals, perquè es requerí l'atenció del Gran Khan a l'oest.

Família[modifica]

Chabi, primera muller de Khublai Khan

Temujin va tenir quatre germans i una germana:

  • Khasar (germà)
  • Khajiun (germà)
  • Temüge (germà)
  • Temülen (germana)

Amb la seva dona Borte va tenir quatre fills:

Els seus quatre fills participaren en les campanyes de Genguis i varen esdevenir Khan de diferents khanats, però va ser Ogödei (Ogodei) qui fou Gran Khan. Genguis Khan va morir el 1227.

Herència[modifica]

El de Genguis Khan fou el darrer imperi tribal de la història universal, hereu dels milers d'anys de guerres entre les tribus nòmades i el món civilitzat, dels antics enfrontaments dels caçadors i els pastors contra el camperols. El xoc entre la cultura nòmada i urbana no acabaria amb Genguis Khan, però no ha tornat a assolir els nivells a què arribà amb el cabdill mongol.[13]

L'any 1937 l'ànima de Genguis Khan va desaparèixer del monestir budista de Mongòlia Central, situat al costat del riu de la Lluna, al costat de les muntanyes negres de Shanj, on els lames l'havien protegit i venerat durant segles i segles. Durant els anys trenta, soldats a les ordres de Stalin executaren uns trenta mil mongols en una sèrie de campanyes contra la cultura i la religió d'aquest poble. Els soldats saquejaren els monestirs, mataren els monjos, violaren les monges, destrossaren tots els objectes religiosos, espoliaren les biblioteques, cremaren les escriptures i destruïren els temples. Segons s'explica, algú va rescatar secretament l'encarnació de l'ànima de Genguis Khan del monestir de Shanj i, per protegir-la, la va traslladar a la capital, Ulan Bator, on finalment va desaparèixer.[13] Avui dia Genguis Khan ha esdevingut el símbol d'una Mongòlia que s'esforça a definir la seva identitat. La seva cara apareix a les etiquetes de vodka i als bitllets de banc.

Primera regència[modifica]

El quart fill de Genguis Khan, Tolui, com el més jove, era segons el dret mongol l'otchigin o odjigin, guardià de la llar, i per tant hereu del patrimoni patern primitiu a la regió entre el Tula, l'alt Onon i l'alt Kerulen. Bon general, però alcoholitzat, va morir amb 40 anys el 9 d'octubre de 1232, després d'una eficient campanya a Henan. La seva dona era una princesa kerait de nom Sorgaqtani o Sorgaqtani (neta de Wang Khan), i era nestoriana.

Inicialment Tolui va rebre la regència a l'espera de l'elecció d'un gran khan (1227-1229) i rebé l'urdus patern (el palau i tendes del pare) i 101.000 soldats.

Ogodei[modifica]

A la primavera del 1229 es va celebrar el gran kuriltai a la riba del Kerulen. Segons la voluntat de Genguis Khan, Ogodei en fou escollit, probablement el 13 de setembre del 1229. La residència ordinària es va establir a Karakorum.

Campanya contra el Khwarizm[modifica]

Djalal al-Dun Manguberti, el khwarizmshah refugiat a Delhi amb Iltumish (1221), havia aprofitat la sortida dels mongols (1224) per a recuperar tot Pèrsia i l'Azerbaidjan. El 1230 Ogodei va enviar a Pèrsia un exèrcit de 30.000 soldats per fer front a la inesperada restauració dels khwarizmshahs, sota la direcció del general i noble Tchormaghan.[14] A l'hivern del 1230 al 1231 van arribar a l'Iran pel Khorasan i Rayy, i es van dirigir de dret a l'Azerbaidjan abans que Djalal al-Din, que generalment vivia a Tabriz, pogués reunir les seves forces. Djalal s'esverà i va fugir cap a la plana del Moghan o Mukan, i cap a l'Arran, prop de la desembocadura dels rius Araxes i Kura, i d'allí va passar al Diyarbekir, perseguit pels mongols, i a les muntanyes d'aquest regió fou obscurament assassinat per un camperol kurd (15 d'agost de 1231).

Campanya a la Xina[modifica]

Ogodei també va fer una campanya contra els jurchen (dinastia Jin) a partir del 1231 que culminà amb una sèrie de victòries fins que el rei Jin es va suïcidar (febrer o març del 1234). Els Song xinesos van ajudar els mongols amb alguns contingents d'infanteria i en recompensa Ogodei cedí a l'Imperi Song alguns districtes al sud-est del modern Henan, però no van quedar satisfets, ja que volien tot l'Henan; per això van atacar als mongols i es va lliurar una guerra que durà del 1234 al 1239.

Conquesta de Corea[modifica]

El 1231 els mongols van conquerir la capital de Corea Kai-syeng (nord-est de la moderna Seül) el desembre d'aquell any, i el país quedà sota protectorat governat per 72 darugatchi, però aquests van ser massacrats el 1232 per ordre del rei de Corea Ko-tjong, que es va refugiar tot seguit a l'illot de Kang hua a l'oest de Seül (juliol del 1232). L'exèrcit d'Ogodei ocupà sòlidament Corea el 1236, però la cort coreana es va mantenir a l'illot i encara que després de 1241 envià ambaixades declarant el seu vassallatge, va restar durant trenta anys sense control.

Operacions a Pèrsia i Àsia Menor[modifica]

El general Tchormaghan va restar deu anys al front de l'exèrcit mongol acampat al nord-oest de Pèrsia, generalment a la plana del Moghan i de l'Arran, dedicat al pillatge, primer a Armènia i l'Azerbaidjan (Maragha i Tabriz) i al Diyarbakir i Arbela, després cap al Caucas (Gandja) i Geòrgia, on la reina Russudan va haver de fugir de Tbilisi cap a Kutaisi (probablement el 1236), i la regió de Tbilisi quedà sota protectorat mongol; el 1239 Tchormaghan va anar a la Gran Armènia (Kars i Ani).[15] El 1242 Baidju va succeir com a governador a Tchormaghan (mort el 1241) i va governar Pèrsia del 1242 al 1256.[16] Baidju atacà el soldanat seljúcida de Rum o Konya, assaltà i saquejà Erzurum (1242) i després derrotà l'exèrcit seljúcida dirigit pel mateix soldà a Kozadagh, prop d'Erzindjan (26 de juny de 1243); després d'aquesta victòria el general mongol va entrar a Sivas. Tokat i Qaisariya, que van voler resistir, foren saquejades i parcialment destruïdes. Kai Khosraw va implorar la pau i la va obtenir a canvi de declarar-se vassall del gran khan. Ara els mongols eren veïns dels romans d'Orient de l'Imperi de Nicea.

El rei de l'Armènia Menor, Hethum I (1226-1269), va tenir l'habilitat de posar-se voluntàriament sota sobirania del gran khan, que protegia al seu regne dels seljúcides i dels mamelucs (1244).[17] El 1245 Baidju va ocupar Khelat i Amida, i la primera fou donada als seus vassalls georgians. L'atabeg de Mosul, Badr al-Din Lulu, polític prudent, va reconèixer espontàniament, com havia fet el rei de l'Armènia Menor, la sobirania del gran khan.

Campanya europea[modifica]

El 1234 Ogodei ordenà a Batu Khan dirigir un gran exèrcit de 150.000 soldats cap a Europa. La direcció efectiva de l'expedició correspongué al general Subotai, que tenia llavors uns 60 anys. L'expedició començà el 1236 i va durar fins al 1242. El 1236 fou destruït el Regne búlgar del Kama; el 1237 els mongols ataquen als turcs pagans, nòmades i salvatges, de les estepes russes, als quals els musulmans anomenaven turcs qiptxaq;[18] els turcs es van sotmetre i van formar el gruix principal de la població del futur khanat de Batu (conegut com a Khanat de Qiptxaq o com a Horda d'Or); la darrera resistència dels qiptxaq fou liquidada el 1238 per Berke; el cap qiptxaq Kutan emigrà amb 40.000 tendes cap a Hongria, on es va fer cristià.

Entre finals del 1237 i 1239 els mongols ataquen els principats russos (Riazan el 21 de desembre de 1237), Kolomna, Moscou (febrer del 1238), Suzdal i Vladímir (14 de febrer de 1238). Yuri II de Suzdal fou derrotat i mort en una batalla a la vora del Sita o Siti, afluent del Mologa, el 4 de març de 1238. Altres destacaments mongols saquejaren Yaroslav i Tver. Nóvgorod se'n salvà pel desglaç, que va fer intransitables els camins.

L'hivern següent les operacions es van reprendre en direcció cap a Ucraïna; Txernigov fou saquejada i seguidament conqueriren Kíev (6 de desembre de 1240), que fou parcialment destruïda. Després assolaren el Principat d'Halicz o Galitzia, el príncep del qual, Daniel, va fugir a Hongria.

L'hivern del 1239 al 1240 els mongols van acabar de sotmetre les estepes de Rússia meridional, i sota direcció de Mongke van ocupar Maghas, capital dels alans o ases (asod en mongol).[19]

L'hivern del 1240 l'exèrcit de Batu, sota la direcció de Baidar i Qaidu, va marxar contra Polònia.[20] Van creuar el Vístula glaçat (13 de febrer de 1241) i saquejaren Samdomierz; arribaren fins als afores de Cracòvia; un exèrcit polonès fou derrotat a Chmielnik (18 de març de 1241). Cracòvia fou cremada pels mongols, que seguidament entraren a Silèsia sota la direcció de Baidar[note 2] i van creuar l'Oder a Ratibor. El duc Enric els va fer front amb 30.000 soldats,[note 3] que foren derrotats el 9 d'abril de 1241 en la batalla de Legnica; tot seguit els mongols van entrar a Moràvia, i assolaren el país, però sense poder ocupar la ciutat d'Olmutz. De Moràvia, aquesta part de l'exèrcit mongol es va dirigir cap a Hongria, on ja operava la resta de l'exèrcit, sota la direcció del mateix Batu i del general Subotai.

Als Carpats, entre Inghvar i Munkacz, fou derrotat el comte palatí encarregat de la defensa (12 de març de 1241); tres cossos d'exèrcit mongol es van reunir prop de Pest entre el 2 i el 5 d'abril. A Pest el rei Béla IV reunia al seu exèrcit; la batalla comença el dia 7 d'abril; els mongols van retrocedir en direcció a la confluència del riu Sayo i el Theiss; al sud de Mohi, a la confluència, Subotai derrota els hongaresos (11 d'abril de 1241). Pest fou assaltada i cremada i el rei Béla IV fugí cap a la mar Adriàtica. Tot el país fins al Danubi fou dominat i només algunes fortaleses hi resistiren. El juliol del 1241 els mongols arriben a Neustadt, prop de Viena. Batu creua el Danubi glaçat el 25 de desembre de 1241 mentre Qada'an, enviat en persecució del rei Béla IV, refugiat a Croàcia (a les Illes dàlmates), arriba fins a Spalato i Cattaro (que fou saquejada) per tornar després a Hongria (març de 1242).

Mort d'Ogodei[modifica]

L'11 de desembre de 1241 mor Ogodei. Això va provocar l'evacuació d'Hongria pels mongols. Passen per Bulgària i retornen cap a la mar Negra (primavera del 1242) i l'hivern del 1242 a 1243, per Valàquia i Moldàvia, i Ucraïna van arribar a les seves bases del Volga.

Segona regència[modifica]

La regència de l'imperi a la mort d'Ogodei fou confiada a la vídua khatun Toragana, que va tenir el poder entre 1242 i 1246. Ogodei havia destinat al tron el seu tercer fill Qutchu, però aquest mor en la guerra contra els Song (1236) i el seu lloc el va ocupar el fill gran de Qutchu, Chiramon. Però Toragana volia fer nomenar gran khan el seu fill Guyuk. Toragana tenia el suport del vell Txagatai, que li havia fet confiar la regència, però va morir el 1242. Llavors el germà petit de Genguis khan, Temugé Otchigin (els territoris del qual s'estenien per la Mongòlia oriental i la regió de Girin) es va dirigir amb soldats cap als territoris imperials amb intencions poc clares. Però l'arribada de Guyuk des d'Europa al seu ulus del Iemil, va estabilitzar la situació. D'altra banda, Batu Khan era enemic personal de Guyuk, que l'havia desobeït en la campanya a Europa, i va retardar tant com va poder el kuriltai per a l'elecció del nou gran khan, i quan finalment fou convocat va excusar la seva assistència al·legant una malaltia.[21]

Guyuk[modifica]

El kuriltai per l'elecció es va celebrar a la primavera o estiu del 1246 prop del llac Kuku Nor, a les fonts de l'Orkhon, i no lluny de Karakorum. Conforme als desitjos de la regent, Guyuk fou escollit i entronitzat el 24 d'agost de 1246. Guyuk només ho acceptà si l'imperi restava hereditari de la seva línia, condició que fou aclamada pels presents.[22] Al cap de dos o tres mesos va morir Toragana.

Guyuk afavoria lleugerament als cristians, però mantenia la neutralitat i la tolerància habitual. El nou gran khan era sever i gelós del seu poder. Considerava que durant el regnat d'Ogodei i la regència de Toragana, el poder de l'estat s'havia reduït, i estava disposat a retornar al poder del gran khan com en temps de Genguis khan. Va fer investigar la conducta del seu besoncle, Temugé Otchigin, que havia tractat d'atacar la regent, i va castigar el seu entorn. El khan de l'Ili, Txagatai, que havia mort el 1242, havia transmès la seva herència al seu net Kara Hulagu,[23] però Guyuk el va fer deposar i nomenà al seu lloc el fill gran de Txagatai, Yissu Mangu, que era amic seu personal (1247).

Guyuk envià a Pèrsia un home de confiança, Eldjigidai, com una mena d'alt comissari, que del 1247 al 1251 governà superposat al general Baidju, comandant de l'exèrcit mongol del Mughan. A l'Extrem Orient l'administrador financer de les províncies xineses, Abd al-Rahman, fou executat acusat de prevaricació, i substituït per Masud Yalawatch. El kerait Tchinqai (que era nestorià) recuperà el seu càrrec de camarlenc imperial.[note 4] Geòrgia fou repartida entre els dos pretendents: Lacha el Kartli i Narin (fill de la reina Russudan) l'Imerètia. Al Soldanat de Rum o Konya, el tron fou donat a Kilidje Arslan IV en preferència sobre el seu germà gran Kai Kabus II, que regnava fins aleshores.[24]

Per aturar l'autonomia creixent de les diverses branques genguiskhànides, Guyuk va començar per la branca de Jotxi o jocida, és a dir, amb Batu Khan. Al començament del 1248 es preparava una guerra entre Guyuk i Batu, guerra que semblava inevitable, quan Guyuk, a causa de l'abús de l'alcohol i el sexe, va morir probablement l'abril del 1248.

Tercera regència[modifica]

La regència va passar a la seva vídua Oghul Qaïmich. La regent volia fer atribuir el tron a un dels prínceps de la línia d'Ogodei, bé Chiramon (nebot de Guyuk)[25] o encara millor al fill que ella havia tingut amb Guyuk, de nom Kutcha.[note 5] Però el deganat de la casa genguiskhànida el tenia Batu Khan, i aquest volia excloure'n la branca d'Ogodei (Ogodeïdes), i es va aliar amb la vídua de Tului, Sorgaqtani o Soyurghaqtani, princesa kerait (neboda del wang khan Togrul Khan), nestoriana, intel·ligent i hàbil. En la investigació encarregada per Guyuk sobre els abusos de les branques genguiskhànides en perjudici de l'estat mongol, la princesa havia aconseguit que la branca de Tului en sortís amb tots els pronunciaments favorables. Ara, aliada amb Batu, va convèncer aquest de fer elegir Mongke o Mongka,[note 6] que era el fill gran de Tului, i la mare del qual era la mateixa Sorgaqtani.[26]

Mongke[modifica]

El kuriltai per a l'elecció de gran khan es va fer presidit per Batu, al seu campament d'Alaqmaq, al nord de l'Issiq Qul, el 1250. Els representants de les branques d'Ogodei i Txagatai no assistiren a la reunió o els que hi van anar l'abandonaren abans de l'elecció; així la decisió quedava en mans de les branques de Jotxi i Tolui. Elegit Mongke com estava previst, les branques absents es negaren a ratificar l'elecció i reconèixer el nou gran khan al·legant que l'assemblea s'havia fet molt lluny dels llocs sagrats genguiskhànides i havia estat incomplerta. Batu convoca llavors un segon kuriltai més complet a la regió sagrada a la vora de l'Onon o del Kerulen, i convida les branques refractàries a assistir-hi, però totes les requisitòries van rebre un complet refús. Batu seguí endavant i el seu germà Berke fou encarregat d'organitzar el kuriltai a Koda'a-aral o Köto'ü-aral, a la vora del Kerulen. Els representants de la branca d'Ogodei protestaren i igual Yissu Magu, cap de l'ulus de Txagatai, que donava suport als ogodeïdes. Però Berke va fer proclamar Mongke com a gran khan l'1 de juliol de 1251,[27] amb 43 anys d'edat, i l'imperi va passar així de la branca d'Ogodei a la de Tului.

Aquest virtual cop d'estat fou possible per la debilitat dels prínceps ogodeïdes, tots joves, i per la influència de Batu com a degà dels genguiskhànides i cap de la branca major. Però això trencava la legitimitat i els perjudicats no s'hi podien conformar. Finalment Chiramon decidí anar al kuriltai per fer homenatge al nou gran khan, però en realitat per intentar una sorpresa i destronar Mongke, però el complot fou descobert i les forces de Chiramon foren desarmades; finalment Chiramon fou executat; el jove Qutcha, el més jove dels fills de Guyuk, fou deportat a un districte a l'oest de Karakorum; Qada'an se sotmeté espontàniament a Mongke i fou perdonat però es va haver d'erigir en instrument de la venjança del gran khan contra Eldjigidai a Pèrsia. També se'n salvà Qaidu i se li permeté conservar l'ulus d'Ogodei al Iemil. Finalment Mongke va fer matar al khan de l'ulus de Txagatai, Yissu Mangu, que havia donat suport als ogodeïdes, i el substituí per un altre príncep de la mateixa casa, Kara Hulagu, i després per la seva vídua, la princesa Orghana (1252). Büri, un altre nét de Txagatai, fou enviat a Batu Khan, que el va fer matar en revenja per una ofensa que li havia fet en la campanya d'Europa.

Vinculació a Batu Khan[modifica]

Mongke fou un gran khan, auster, disciplinat, vigorós, bon guerrer, intel·ligent, administrador sever i just.[28] Començà el regnat en part obligat al seu oncle Batu, que l'havia pujat al tron. Batu actuava pràcticament com a independent a l'oest del Balkai.[29] Batu va morir probablement el 1255 i Mongke esdevingué llavors el sobirà absolut. Va prohibir dictar exempcions d'impostos als territoris dels ulus o feus dels prínceps i de partir la recaptació entre el feu i l'imperi. El gran khan va afavorir els nestorians (la seva mare era nestoriana).

Campanyes de Pèrsia i Xina[modifica]

El 1253 Mongke va fer un kuriltai a les fonts de l'Onon i va decidir que el seu germà petit Hülegü aniria a acabar la conquesta de Pèrsia sotmetent el califat de Bagdad i Mesopotàmia, i quan acabés aniria a Síria; i Mongke en persona amb l'altre germà, Khublai, aniria a la Xina per activar la guerra contra els Song.

Els Song havien ofert als mongols més resistència de l'esperada. El 1251 Mongke nomena el seu germà Khublai com a governador de les parts conquerides de la Xina i poc després li dona com a feu l'Henan.[30] Khublai es va rodejar de funcionaris xinesos i especialment el conseller Yao Chang, que havia estat el seu mestre de xinès breument quan era jove. Va fer esforços per restaurar l'agricultura a l'Henan, arruinada per la guerra, i va repartir llavors i eines als pagesos, i transformà els soldats en pagesos.

Conquesta de Nan Chao[modifica]

Abans d'atacar als Song de front, per ordre de Mongke, Khublai els va rodejar i amb la cooperació del general Quriyangqatai (en persa Ouriyanqadai), fill del general Subotai, sortí de Shensi (octubre del 1252), travessà el Setchwan i va entrar al Yunnan, que era un regne particular des del segle viii, el Nan Chao o Ta-li en xinès, habitat per l'ètnia lo-lo (thai). Khublai ocupa la capital Ta-li i Chan-chan (Yu-nan-fu o potser Ping ting hiang), on s'havia refugiat el rei, que els xinesos anomenaven Tuan Hing-tche (1253). Aquest rei va poder restar al tron com a maharajà, però amb un administrador mongol al costat, càrrec que va recaure en el xinès pro mongol Lieu Che-tchong; el país fou dividit en districtes mongols confiats a prínceps genguiskhànides, entre els quals Ugetchi, fill de Khublai, Tugluk, i Essen Timur (aquest darrer fill d'Ugetchi).[31] Després el general Uriyangqatai va atacar els tibetans, als quals va forçar a reconèixer el vassallatge mongol.

Dominació d'Anam[modifica]

El 1257 Uriyangqatai va atacar el Regne d'Anam, que tenia per capital Hanoi. Va baixar des del Yunnan a la plana de Tonquín i va saquejar Hanoi el desembre del 1257. El rei d'Anam Tranh Tai Tong se'n va reconèixer vassall mongol poc després (març del 1258).

Mort de Mongke[modifica]

El 1258 en un kuriltai celebrat a Mongòlia, Mongke va decidir agafar la direcció de la guerra contra els Song personalment. Amb el principal exèrcit mongol avançà del Shensi al Setchwan (octubre del 1258) i va conquerir Pao-ning (vers desembre del 1258), però tot i grans esforços no va poder conquerir Ho-tcheu (moderna Ho-tsiuan) important per estar a la cruïlla del Kian Ling i els seus dos afluents. Mongke va morir prop d'aquesta ciutat de disenteria, que havia agafat durant el setge (l'11 d'agost de 1259).

Mentre Mongke moria, Kubilai baixava de l'Hopei amb un altre exèrcit i assetjava Wu-tcheu (moderna Wu-tchang) al Yang-tse mitjà, enfront de Han Keu al Hopei; al mateix temps el general Uriyangqatai, que havia tornat des del Tonquín al Yunnan a finals del 1257, passà al Kwangsi, on atacà Kuei-lin, i va seguir cap a Honan per assetjar Tchang-cha. Així els Song es veien atacats pel nord i el sud. Només la mort de Mongke els donà un breu respir, ja que Kubilai volia tenir les mans lliures per assolir la successió al tron genguiskhànida i signà una treva amb el ministre song Kia Sseu-tao, que establí el Iang-Tsé de frontera, i llavors va tornar a l'Hopei amb el seu exèrcit. (Vegeu Kubilai Khan.)

En endavant la història de Mongòlia fou la dels diferents khanats. Vegeu:

Història moderna[modifica]

Pendent: Col·laboreu editant aquesta secció.

Khanat de Mongòlia[modifica]

Article principal: Khanat de Mongòlia

República Popular de Mongòlia[modifica]

Notes[modifica]

  1. László Lőrincz, Histoire de la Mongolie: des origines à nos jours, Akadémiai Kiadó, 1984 (ISBN 9789630533812).
  2. Esther Jacobson-Tepfer, The Hunter, the Stag and the Mother of Animals: Image, Monument, and Landscape in Ancient North Asia, Oxford University Press, 2015, 413 p. (ISBN 978-0-19-020236-1).
  3. M. Pelliot, Chrétiens d'Asie Centrale er d'Extrême-Orient.
  4. 4,0 4,1 D'Obsson en Histoire des Mongols, I, 29.
  5. M. Pelliot, A propos des Comans, J. A. 1920, I, 146.
  6. Entre els pobles suposadament de llengua mongola cal esmentar els sien-pei del segle III, els juanjuan, els heftalites, del segle v, els àvars europeus, del segle VI a IX, i els kitan dels segles VIII a XII, encara que aquests darrers parlaven una variant mongola fortament influïda pel tungús.
  7. B. Vladimirtsov, Life of Genguis-khan, pàgina 3; i Obxtxèstvenni stroi Mongólov: Mongólskikh kotxevoi feodalizm (Leningrad, avui Sant Petersburg, 1934, títol traduït com a Règim social dels mongols: el feudalisme nòmada mongol).
  8. M. Pelliot, Notes sur le Turkestan, T'oung-pao, 1930.
  9. M. Pelliot, Sur quelques mots d'Asie Centrale, III, Chaman, J. A., 1913.
  10. Obxtxèstvenni stroi Mongólov: Mongólskikh kotxevoi feodalizm, Leningrad (avui Sant Petersburg), 1934, pàgines 34, 39, 41 i 128.
  11. Owen Lattimore, The geographical factor in Mongol history, Londres, gener de 1938.
  12. Article de l'Enciclopèdia Catalana.
  13. 13,0 13,1 WEATHERFORD, Jack: Genghis Khan. Editorial Crítica, 2006.
  14. M. Pelliot, Les Mongols et la Papauté, Revue de l'Orient chretien, 1924.
  15. G. Altunian, Die Mongolen und ihre Eroberungen in kaukasischen und kleinasiatischen Ländern.
  16. M. Pelliot, Les Mongols et la Papauté, Revue de l'Orient Chrétien, 1924.
  17. René Grousset, Histoire des Croisades, III, 526.
  18. Els hongaresos i romans d'Orient els anomenaven cumans, i els russos polovtsy.
  19. M. Pelliot, A propos des Comans, J. A. 1920.
  20. Strakosch-Grassmann, Der Einfall der Mongolen in Mittleuropa in der ahren 1241-1242, Innscruck, 1893.
  21. Encyclopaedia of Islam, Brill Publishers, Leiden, s.v. "Batu" (W. Barthold).
  22. Jean de Plan Carpin, enviat del papa Innocenci IV, relació del viatge.
  23. Fill de Mutugen, mort el 1221 al setge de Bamian.
  24. Rashid al-Din i Djuweyni; Chronique de Kirakos; Brosset, Histoire de la Georgie.
  25. M. Pelliot pensa que aquest nom és equivalent a Salomó, Les Mongols et la Papauté, pàgines 203 i 204.
  26. M. Pelliot, Sur quelques mots d'Asie Centrale, J. A., 1913.
  27. Saunders, John Joseph. The History of the Mongol Conquests (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2001, p.100. ISBN 0812217667. 
  28. D'Ohsson diu que va fer pagar totes les taxes que romanien impagades.
  29. Rubrouck situa la frontera entre Batu i la resta de l'imperi a la part de l'Ala-tau, al nord de l'Issiq qul, i considera que Batu i Mongke formaven virtualment una diarquia i segons el gran Khan els dos miraven en la mateixa direcció; però en tot cas la decisió final estava en mans de Mongke, que era autoritari per saber imposar-se a Batu si calia.
  30. en aquell moment el Honan tenia una extensió superior a la moderna província i abraçava tot el territori entre el riu Groc i el Yang-tse i anava per l'oest fins als 110 graus est, i a més el districte de Kong-tc'ang al alt Wei, al actual Kansu
  31. Chavannes, Inscriptions et pieces, pàgines 7 i 31, i Nan-tchao ye-che, pàgines 110 a 112.
  1. Per exemple els kazakhs.
  2. Els polonesos l'anomenen Peta.
  3. Polonesos, croats alemanys, cavallers teutònics.
  4. Testimoniat en aquest càrrec per Plan Carpin.
  5. Aquest fill era molt jove i la seva elecció era improbable.
  6. En turc Mängü o Mangu, que vol dir 'Etern'.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Mongòlia