Tabriz

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaTabriz
Tabriz Mosaic Logo.jpg

Localització

38° 05′ 00″ N, 46° 17′ 00″ E / 38.083333333333°N,46.283333333333°E / 38.083333333333; 46.283333333333
País Iran
Divisió administrativa Azerbaidjan Oriental
Xarestans Tabriz County
Bakhsh Central District of Tabriz County
Població
Total 1.494.998 (2011)
• Densitat 4.614,19 hab/km²
Geografia
Forma part de Tabriz County
Superfície 324 km²
Altitud 1.340 m
Organització i govern
• Cap de govern Alireza Navin
Indicatius
Codi postal 51368
Fus horari UTC+03:30
Prefix telefònic 041
Altres dades
Agermanament

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Tabriz (antigament enc català Toris o Tauris) és una ciutat del nord-oest de l'Iran, capital de l'Azerbaidjan Meridional. Té una població d'uns dos milions d'habitants i és a la riba de l'Adji Shai (Talkheh), a la zona dels turons de Sahand a 1.400 m sobre el nivell del mar. És la quarta ciutat de l'Iran, i és un centre comercial, industrial, i nus de transports. Tabriz és esmentada anteriorment com a Tauris. El basar històric de Tabriz ha estat considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2010.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Localització[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Tabriz està situada al nord-oest d'Iran a la província de l'Azerbaidjan Oriental entre les muntanyes de Eynali i la serralada de Sahand en la vall fèrtil del riu Aji. La ciutat es troba en una zona amb un alt risc tectònic i ha hagut de ser reconstruïda diverses vegades al llarg de la seva historia.

Clima[modifica | modifica el codi]

Tabriz té un clima semiàrid amb estacions regulars. La precipitació anual és d'uns 380 mm i amb unes precipitacions de neu abundants durant l'hivern.

Història[modifica | modifica el codi]

Rawwàdides i Banu Radyani[modifica | modifica el codi]

Tauris és el nom que va portar Tabriz antigament. En Armeni es deia Tavrezh. Formava part de l'antiga província de la Mèdia Atropatene

L'armeni Vardan al segle XIV atribuí la fundació de la ciutat de Tauris al rei d'Armènia Khosrov I (Tiridates II d'Armènia) que va regnar del 216 fins a almenys el 238, potser fins al 252, però això no se sap per cap més font. Fou una ciutat de certa importància de l'Atropatene (la capital era Gazaka, mes al sud) i no va ser teatre de cap esdeveniment i després del segle IV durant les guerres de perses i romans que van portar a la partició d'Armènia el 387, es va quedar reduïda a un poble petit. Els rawwàdides els que la van engrandir i va esdevenir el centre dels seus dominis. El primer que s'hi va establir for Al-Rawad al-Azdi vers el 759, però el que més hi va fer fou el seu fill i successor Al-Wadjna ben Rawwad, després que fou destruïda per un terratrèmol al 791.

Tauris va pertànyer a aquesta dinastia si bé durant el confusos anys de la rebel·lió de Babak un tal Muhammad ben Baith, enemic de Babak, havia ocupat els castells de Tauris i de Shahi. Però el 840 els rawwàdides tornaven a ser a Tabriz segons l'historiador Ibn Khurradadhbih que diu que hi governava governava Muhammad ibn al-Rawwad.[1] El terratrèmol més fort el va patir el 858 quan hi però un parell d'anys després s'havia recuperat. En aquest moments es creu que fou ocupada pels Banu Rudayni (vers 960-978) junt amb Djabrawan i Ushnuh, però els Rawwàdides devien recuperar-la i durant aquest temps en què governava l'Azerbaidjan Afshin al-Sadj (mort el març del 901) Tauris no fou inquietada per aquest emir, ni pels seu fill Diwdad, efímer successor, ni per son germà el poderós Yusuf al-Sadj (901-929) amb el que va acabar la dinastia dels sadjides.

Musafírides i rawwàdides[modifica | modifica el codi]

Els problemes van començar quan el general del governador ziyàrida Mardawidj, Lashkari ben Mardi, va prendre el poder a l'Azerbaidjan el 938 per a ser expulsat poc després pel kurd Daysam, que després es va enfrontar amb els musafírides. Daysam va entrar a Tauris i el musafírida Marzuban li va posar setge. Daysam va haver de sortir de la ciutat i el 942 la khutba (oració) es va fer en nom de l'emir musafírida. Però el 943 van arribar els russos que van ocupar Bardaa i més tard la derrota musafarída davant els buwàyhides el 949 va permetre la continuïtat dels Rawwàdides com a poder independent a Tauris. Es creu que els rawwàdides eren descendents d'al-Rawwad al-Azdi que tenien arrels a la ciutat des del segle VIII.

El 1029 l'emir rawwàdida Wahsudan ben Mamlan (o Mahlan) va fer matar a Tabriz un gran nombre de caps turcs oghuz (ghuzz). El 10401/1042 la ciutat fou altre cop destruïda per un terratrèmol. El 1054 l'emir de Tauris, Sayf al-Dawla wa-Sharaf al-Milla Abu Mansur Wahsudan ben Mamlan ben Abul Haidja Mawla amiri l-muminin, es va sotmetre a Toghrul Beg, que el 1058 va permetre l'accés al govern del seu fill Mamlan, fins que fou deposat el 1071 per Alp Arslan.

Tauris va esdevenir possessió seljúcida i el nom Tauris va desaparèixer substituït per Tabriz.

Domini seljúcida i dels atabegs[modifica | modifica el codi]

Dominada pels seljúcides, durant la guerra civil entre Muhammad Tapar i Barkyaruk, el 1101 va ser dominada pel darrer que s'hi va retirar, però a la pau del 1104 fou donada a Muhammad que hi va instal·lar com a wazir a Sad al-Mulk, però poc temps després va passar a Sukman al-Kutbi, de la dinastia dels Shah-Armin d'Akhlat (1100-1207) que la dominava vers el 1111 o 1112, però va tornar als seljúcides d'Irak. El sultà Mahmud II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah (1118–1131) hi va residir el 1120, quan la ciutat era amenaçada pels georgians, i el govern local l'exercia l'atabek Kun Toghrul que va morir el 1121.

L'emir de Maragha Ak Sunkur, de la dinastia ahmadílida la va demanar a Toghrul, germà del sultà, però no la va obtenir. Mahmud va nomenar governador al amir djuyush de Mosul però va ser assassinat a les portes de la ciutat el 1122. Al morir Mahmud el 1131 va ser ocupada per son germà Masud ibn Muhammad que hi va ser assetjat pel fill de Mahmud, Dawud o Daud I ibn Mahmud, que la va ocupar i la va convertir en la capital (1132-1139) d'un domini que abraçava Azerbaidjan, Arran i Armènia. El 1139 l'esclau de Dawud, Kara Sunkur, va governar Azerbaidjan i Arran però va traslladar la capital a Ardabil. A la seva mort el 1140 el va succeir l'amir Djalul al-Tughruli (Shawli) però ràpidament Tabriz i l'Azerbaidjan van passar a Ildegiz, de la dinastia d'atabeks Ildegízides i Tabriz fou llavors governada altre cop pels ahmadílides de Maragha fins al 1175 en què la va ocupar Muhammad Pahlawan ibn Ildegiz quan la governava Kakr al-Din, nét d'Ak Sunkur. Pahlawan la va donar en feu a son germà Kizil Arslan que en va devenir atabek (1186-1191).

El 1205 o 1206 l'emir Kara Sunkur Ala al-Din dels ahmadílides es va aliar al atabek d'Irbil i va atacar Tabriz on governava Abu Bakr, successor de Kizil Arslan. L'atac va fracassar i els ahmadilides van perdre Maragha.

Khwarizmshahs i mongols[modifica | modifica el codi]

El 1220 o potser el 1221 es van presentar els mongols davant la ciutat els mongols, quan era governada per l'atabek ildegízida Uzbeg ben Pahlawan, que va comprar la seva retirada, però van tornar el 1222 i l'atabek va fugir a Nakhichevan, però la resistència fou organitzada per Shams al-Din al-Tughrai i finalment els mongols es van retirar després d'obtenir un fort tribut. Ozbeg va tornar però el 1224 els mongols van tornar a arribar a la ciutat i van reclamar l'entrega dels khwarizms refugiats a la ciutat, que foren ràpidament lliurats. El Khwarizmshah Djalal al-Din Manguberti, que era a Maragha, es va presentar a la ciutat i hi va entrar el 15 de juliol de 1225, mentre Ozbeg va tornar a fugir. Djalal al-Din va organitzar des allí una expedició a Tbilisi i va derrotar els turcmans a la tribu Aywa (Al-Aywaiyya) que es dedicaven al pillatge per la regió. Djalal al-Din es va casar amb la dona d'Ozbeg i va conservar Tabriz sis anys.

El 1230 el cap turcman dels Kushyalwa, assentats a Ruyindiz, prop de Maragha, va assolar la regió de Tabriz. El 1231 Djalal al-Din va evacuar la regió que immediatament va ser ocupada pels mongols i van entrar a Tabriz sense lluita. El cap (malik) dels mongols, Djurmaghunnoyin, va establir un tribut anual i va confiar el govern a una junta de notables. Un temps després Tabriz va quedar dins el govern d'Arran i l'Azerbaidjan encomanat al malik Sadr al-Din, un persa al servei dels mongols.

Ilkhànides[modifica | modifica el codi]

Després d'ocupar Bagdad el khan Hulagu va anar a Tabriz i va fixar la seva residència a Maragha, però després de ser derrotat pel seu rival Berke el 1263, va establir-se a Tabriz on els mercaders originaris del Kipxak (el feu de Berke) foren massacrats. El 1264, en el repartiment de feus, Hulagu va confirmar Tabriz i l'Azerbaidjan a Sadr al-Din.

Sota el khan Abaka Tabriz va esdevenir capital oficial del khanat, rang que va conservar fins a l'adveniment d'Oldjeytu (1305). El 1289 amb el khan Arghun, el ministre jueu Said al-Dawla va encarregar el govern de Tabriz a son cosí Abu Mansur. El 1294 es va produir una revolta degut a la introducció dels assignats (čao). El 1294 el khan Ghazan va arribar a Tabriz i es va establir a un palau construït uns anys abans per Arghun al barri de Sham, a l'oest de Tabriz. Ghazan i va fer moltes construccions, especialment un mausoleu que va ser el més alt del món musulmà, una mesquita, una madrassa xafiïta i una hanafita, un hospici per als sayyids, un hospital, un observatori, una biblioteca, un arxiu, oficines administratives, una cisterna d'aigua, i uns banys. També va construir un nou mur i el seu wazir, el persa Rashid al-Din va construir també notables edificis. En aquesta època fou un centra cultural molt important amb escriptors i místics. Ghazan hi fou enterrat el 1305, però el seu successor Oldjeytu va decidir crear una nova capital a Sultaniyya. El 1317 el wazir Rashid al-Din, que havia renunciat, es va retirar a Tabriz (l'any següent va ser executat per ordre del khan Abu Said i els seus béns confiscats però el seu fill Ghiyat al-Din fou cridat altra vegada al govern pel mateix Abu Said i els va recuperar) però la capital va restar a Sultaniyya. El 1336 el khan Arpa va perdre la batalla de Taghatu, i Ghiyat al-Din va morir assassinat pel guanyador Ali Padshah Oyrat i els seus béns a Tabriz foren saquejats.

Jalayírides i cobànides[modifica | modifica el codi]

El 1336 va arribar al tron Sultan Muhammad, col·locat per Hasan-i Buzurg Djalair que va fundar la dinastia Djalayírida. La capital es va establir a Tabriz. Però el cobànida Hasan-i Kučik tenia el seu propi candidat i Hasan Buzurg es va haver de retirar a Bagdad. Hasan-i Kučik va col·locar al tron el 1340 a Muhammad Khan, dominant Azerbaidjan, Iraq Ajamita, Arran, Mughan i la Geòrgia. El successor de Hasan-i Kučik, son germà Ashraf, va proclamar khan a Anushirvan però el va instal·lar a Sultaniyya i ell mateix va restar a Tabriz. Va ser extremament cruel i per això va intervenir al país Janibeg, de l'Horda d'Or o Kipxak occidental que va derrotar a Ashraf a un lloc entre Khoy (Her) i Marand, i va morir a la lluita. El seu cap va ser penjat a la porta d'una mesquita de Tabriz. El poder a l'Azerbaidjan fou confiat per Janibeg a un wazir, Akhidjuk, que aviat va perdre Tabriz davant Uways ibn Hasan Buzurg de la dinastia Djalayàrida, que dominava Bagdad. El wazir Akhidjuk va recuperar Tabriz però fou atacat seguidament per Mubariz al-Din Muhammad, de la dinastia muzaffàrida de Fars, que no volia reconèixer la sobirania de Janibeg al Fars. Akhidjuk fou derrotat a Miyana i Mubariz va entrar a Tabriz el 1357, però al cap de dos anys (1359) es va retirar davant l'atac del djalayàrida Uways que va entrar a Tabriz i va matar al wazir Akhidjuk. Uways va morir el 1377 i el muzaffàrida de Fars Shah Shudja (successor de Mubariz) va marxar contra Tabriz; Husayn, fill d'Uways fou derrotat i Tabriz fou ocupada, però al cap d'uns mesos es va haver de retirar davant una revolta que havia esclatat a Udjan, i Husayn va entrar a la ciutat sense lluita. Husayn va ser assassinat a Tabriz i el va succeir el seu germà Ahmad.

Qara qoyunlu i aq qoyunlu[modifica | modifica el codi]

El 4 d'octubre de 1406 Abu Bakr fou derrotat pel cap turcman dels Kara Koyunlu, Kara Yusuf. En la fugida les seves tropes van entrar a Tabriz i la van saquejar. Kara Yusuf va ocupar Sultaniyya i va traslladar la població a Tabriz (i a Ardabil i Maragha). El contraatac de'Abu Bakr, ajudat pel cap turcman Bistam Djagir, fou desfet a la batalla de Sardarud a 8 km al sud de Tabriz, en la que va morir el seu pare Mihran Shah, que fou enterrat al cementiri de Surkhab a Tabriz (1408).

D'acord amb el pactat amb el djalayàrida Ahmed, Tabriz havia de passar a aquesta dinastia, però Kara Yusuf va fer un estratagema i va col·locar al tron a Tabriz al seu propi fill Pir Budagh, que era també fill adoptiu d'Ahmed. Això va passar vers el 1410. Ahmed no va reaccionar immediatament però quant Kara Yusuf va sortir de Tabriz no va tardar a anar allí i ocupar la ciutat. Kara Yusuf va tornar i el va derrotar decisivament el 30 d'agost de 1410. Ahmad va ser capturat i executat i fou enterrat a Tabriz.

Mort Kara Yusuf el 12 de novembre de 1420, l'anarquia es va apoderar dels dominis Kara Koyunlu. Mirza Baysunghur va prendre el poder a Tabriz però al cap de poc temps el timúrida Shahrukh, després de derrotar a Armènia als fills de Kara Yusuf (1421) va presentar-se a Tabriz i la va ocupar. El 1429 Iskandar, fill de Kara Yusuf, va ocupar Sultaniyya però Shahrukh el va derrotar a Salmas. El 1430 Abu Said, fill de Kara Yusuf, va rebre en feu l'Azerbaidjan després de reconèixer a Shahrukh però el 1431 fou mort per son germà Iskandar. El 1434 Shahrukh es va presentar davant Tabriz i Iskandar se'n va retirar, però son germà Djahan Shah es va sotmetre a Shahrukh i va rebre (1436) el govern de Tabriz.

Djahan Shah va tornar a fer de Tabriz una gran capital amb moltes construccions, especialment l'anomenada mesquita blava (Gok masdjid) obra del príncep i la seva dona Begum Khatun. En aquesta època es va introduir a Tabriz la secta Ahl-i Hakk.

Djahan Shah fou mort per Uzun Hasan Bayandurf, cap dels Ak Koyunlu, el 10 de novembre de 1467. A Tabriz dues filles d'Iskandar (el germà de Djahan Shah) van proclamar a un germà dervix anomenat Husayn Ali però la begum Khatun el va eliminar molt aviat. Llavors el boig Hasan Ali, fill de Djahan Shah i d'una dona que no era la begum, es va apoderar del poder i va matar a la begum i als seus parents (els Munedjdjimbashi). Ahmad es va aliar amb el timúrida Abu Said, però fou derrotat a Marand i fins i tot Abu Said va morir en aquestes lluites. El 1468 Uzun Hasan va entrar a la ciutat i la va establir com a capital. Hi va morir el 1477 i fou enterrat a la madrassa de Nasriya, construïda per ell on també més tard fou enterrat el seu fill Yakub que va regnar amb seu a Tabriz del 1477 al 1490 hi va construir els jardins Sahibabad i el palau Hashbishit (Astibisti).

Safàvides i otomans[modifica | modifica el codi]

Ismail el safàvida va guanyar la batalla de Sharur al Ak Koyunlu Mirza Alwand el 1500 i va entrar a Tabriz. Va instaurar la doctrina xiïta (la majoria de la població era sunnita). Ismail va sortir de la ciutat en persecució del Ak Koyunlu Mirza Alwand i aquest va aprofitar per entrar a la ciutat, però Ismail la va recobrar aviat.

El 23 d'agost de 1514 els otomans van guanyar la batalla de Čaldiran i l'1 de setembre de 1514 el wazir Dukagin Oghlu i el deferdar Piri van entrar a Tabriz, seguits pel sultà Selim el dia 6. Els turcs es van retirar el 13 de setembre de 1514 perquè els geníssers no volien seguir la campanya. Després d'això els safàvides van traslladar la capital mes a l'est, a Kazwin.

Un trànsfuga turcman, Ulama, de la tribu Tekke, antic governador de l'Azerbaidjan, va convèncer al sultà otomà Solimà I el Magnífic (Suleiman) de tornar a Tabriz. El gran visir Ibrahim Pasha la va ocupar el 13 de juliol de 1534 i el govern de la província fou donat a Ulama. El 27 de setembre Solimà va entrar a la ciutat i s'hi va estar 14 dies. Però a causa del fred els otomans es van haver de retirar i els perses van avançar fins a Van. El 1548 Alkas Mirza, germà del shah Tahmasp I, va convèncer altra vegada als otomans de prendre Tabriz, que fou ocupada el 28 de juliol de 1548; el sultà Solimà i va ser 5 dies. La pau d'Amasya del 29 de maig de 1555 va retornar Tabriz a Pèrsia.

La pau es va trencar el 1585 i el gran visir otomà Ozdemirzade Othman Pasha va atacar Tabriz defensada per Ali Kuli khan, que després d'una resistència notable es va retirar i el setembre fou ocupada pels otomans. Alguns soldats turcs van ser assassinats i la ciutat fou saquejada durant tres dies i els habitants massacrats. Othman Pasha i va fer construir una ciutadella defensiva. L'eunuc Djafer Pasha fou nomenat governador de Tabriz. Othman Pasha va morir el 29 d'octubre de 1585 i el va substituir el governador de Van, Cighalazade, que va derrotar els perses, que atacaven la ciutat, però va quedar assetjat en ella. Durant molts dies es va combatre (fins a 48 xocs) fins que Farhad Pasha va arribar amb reforços i va fer aixecar el setge. A la pau de 1590 el Shah Abbas va haver de confirmar la cessió de Tabriz i l'Azerbaidjan i de Transcaucàsia a Turquia.

El 1603 va esclatar una revolta anomenada dels sipahis. El mateix any els perses van entrar a Tabriz, i molts turcs van ser morts per fanàtics xiïtes. El 1610 el gran visir Murad Pasha va intentar reconquerir la ciutat defensada per Pir Budak Khan, però van fracassar. El tractat de pau de 1612 va restablir l'statu quo anterior al 1590 deixant Tabriz i l'Azerbaidjan a Pèrsia.

El 1618 els turca van tornar a atacar Tabriz i els perses van evacuar aquesta ciutat i Ardabil, però més enllà, prop de Sarab, foren derrotats per Karshkay Khan, siphasalar de Tabriz. Un nou tractat va confirmar el tractat de 1612.

El 1635 Murad IV va ordenar altra vegada la invasió de l'Azerbaidjan i va ocupar Tabriz el 12 de setembre de 1635. La ciutat fou destruïda i evacuada. El tractat de 1639 en va confirmar la possessió a Pèrsia.

El 1722 durant la invasió afganesa, Tahmasp II es va refugiar a Tabriz on fou coronat. El 1723 per un tractat va cedir les províncies de la mar Càspia a Rússia i Turquia en compensació va declarar que es veia obligada a reocupar les províncies occidentals. Tabriz fou atacada pel serasker Abd Allah Pasha Koprulu (1724) però no la va poder ocupar. L'any següent la va atacar de nou i aquest cop, i amb milers de baixes per ambdós costats, fou ocupada; la guarnició persa es va retirar cap a Arbadil (5000 sobrevivents d'un total de 35.000). Els turcs van tenir unes vint mil baixes.

Kiyànides i Afxàrides[modifica | modifica el codi]

Un tractat amb l'afganès Ashraf Khan (de la dinastia Ghilzay o Kiyànida) el 1727, va confirmar Tabriz i l'Azerbaidjan i altres territoris a Turquia (fins a Sultaniyya i Abhar). Però el 1729 Nadir Shah va derrotar els turcs manats per Mustafa Pasha a Suhaylan, prop de Tabriz, i va entrar a la ciutat el 3 d'agost. El governador del Hashtarud (el territori turc) Rustem Pasha, fou fet presoner.

En aquest moment el shah Tahmasp va prendre l'ofensiva i encara que fou derrotat a Kuridjan, prop de Hamadan, els turcs dirigits pel serasker Ali Pasha van poder recuperar Tabriz desguarnida pels afgans. El tractat de 1732 va cedir a Turquia les regions al nord de l'Araxes però Tabriz fou retornat a Pèrsia. Ocupada com estava aquesta ciutat, la seva entrega va provocar la dimissió del gran visir. Però com que poc després Nadir Shah va enderrocar a Tahmasp II (fundant la dinastia afxàrida) i després fou derrotat a Bagdad, el governador de Van, Rustem Pasha, va reocupar Tabriz (1733). Nadir la va atacar i ocupar el 1734 i el tractat de 1736 va confirmar els territoris d'acord al tractat de 1639.

Vers el 1747, al morir Nadir Shah, el poble de Tabriz es va declarar per un pretendent de nom Sam Mirza. Fath Ali Khan, diwan begi de Tabriz, va enviar al seu fill Rida Khan a Erzurum a demanar ajut turc per un altre candidat, suposadament un afxàrida. Però Turquia va romandre neutral. El governador de l'Azerbaidjan Amir Arslan Khan (cosí de Nadir) es va posar al costat d'Ibrahim Khan (nebot de Nadir) contra l'altra pretendent principal Sultan Ali Shah (o Adil Shah)que era son germà. Però després del triomf d'Ibrahim, Amir Arslan el va fer matar i es va establir a Tabriz on es va proclamar rei. Però al cap de sis mesos va morir davant Shahrukh, nét de Nadir i el poder a l'Azerbaidjan va passar a l'afgà Azad Khan, que la va perdre el 1756 davant Muhammad Husayn Khan Kadjar (o Qadjar) però poc després Fath Ali Khan Afshar, que dominava Urmia, va ocupar Tabriz.

La ciutat fou molt malmesa al terratrèmol de 1780.

Qajars[modifica | modifica el codi]

El 1790 Aka Muhammad, fundador de la dinastia qajar, va anar a sotmetre Tabriz. En tota la zona els poders local s'havien fet independents i així en arribar alguns se li van sotmetre com Husain Khan Dumbuli, khan de Khoy. El xa va donar Tabriz en feu a aquest khan. El 1796, a la mort d'Aka, el cap de la tribu shakki, Sadik Khan, va ocupar Tabriz i va proclamar al germà d'Aka, Muhammad Ali Sultan, però els Dumbuli de Khoi van acabar sufocant aquest intent i el nou shah, Fath Ali Shah, va confirmar Tabriz a Djafar Kuli Khan, khan de Khoi. Però el 1798 aquest khan es va aliar a Sadik, que havia recuperat Sarab i al khan Afshar d'Urmia, i van expulsar els representants del shah, esdevenint independents. Durant algun temps va poder rebutjar les tropes perses amb ajut dels kurds però el 1799 els perses van ocupar la ciutat que fou confiada a beglerbei Ahmad Khan Mukaddam de Maragha. Els Dumbuli però encara van tenir temporalment el govern de la ciutat en els següents anys.

El 24 d'octubre de 1827 la ciutat fou ocupada pel general rus Eristov aliat amb alguns khans de la zona. El comte Paskewitx, comandant en cap rus, va venir a la ciutat i es va entrevistar amb el shah Abbas Mirza a Dih Kharrakan, i es va signar un armistici que no fou aprovat per la cort persa. Els russos van continuar l'ofensiva i van ocupar Urmia, Maragha i Ardabil, fins que el tractat de Turkmantxai (22 de febrer de 1828) va posar fi a la guerra i va establir l'Araxes com a frontera. El 1830-1831 va patir una epidèmia de colera i pesta i la població que havia arribat a més de tres-cents mil habitants, era el 1842 de només cent vint mil.

Després d'això Tabriz fou seu dels hereus del tron persa. El 9 de juliol de 1850 fou executat a la ciutat el Bàb, fundador de la Fe babí i precursor de Bahà'u'llàh. El 1880 fou amenaçada pels kurds de Shaykh Ubayd Allah que no hi van arribar. El 1895 la ciutat tenia uns 200.000 habitants.

La població de Tabriz era una barreja de turcs oghuz, mongols, turcmans i perses i no s'identificava amb la dinastia. El 23 de juny de 1908 va esclatar a Tabriz la revolució. El príncep Ayn al-Dawla va rodejar i bloquejar la ciutat (1909). Gran Bretanya i Rússia d'acord van acordar l'enviament de soldats oficialment per assegurar l'abastiment dels consolats europeus. Tropes russes van entrar a la ciutat el 30 d'abril de 1909 i hi van romandre sense problemes fins al 1911 quan el destacament rus fou atacat pels fidais. Els russos van enviar més soldats dirigits per Voropanov i van establir tribunals militars que van executar bastants caps locals. Els russos van romandre a la ciutat fins a l'esclat de la guerra el 1914 i l'amenaça per les tropes de Tabriz dels irregulars kurds manats per Enver Pasha. El 6 de gener de 1915 va sortir l'últim soldat rus i la ciutat fou ocupada pels kurds dirigits per Ahmad Mukhtar Bey Shamkhal. Els russos van tornar amb moltes forces el 31 de gener de 1915 i van recuperar la ciutat, si bé representants del govern persa van establir-se a la ciutat que fou nominalment persa.

Azadistan[modifica | modifica el codi]

En esclatar la revolució a Rússia (finals de 1917) l'exèrcit es va desorganitzar i els soldats russos van evacuar Tabriz a començaments de 1918 però el poder fou entregat no a les autoritats perses sinó al Partit Democràtic (28 de febrer de 1918) dirigit per Ismail Nawbari. El 18 de juny de 1918 els otomans van entrar a la ciutat, el 8 de juliol va entrar el general Ali Ihsan Pasha i el 25 d'agost el comandant en cap Kazim Karabekir Pasha. Nawbari fou enderrocat i col·locat al seu lloc Madjs al-Saltana amb el càrrec de governador de l'Azerbaidjan. Durant un any la situació fou confusa fins que acabada la guerra, el governador persa va entrar a la ciutat el juny de 1919.

Pahlevis i i l'Azerbaidjan autònom[modifica | modifica el codi]

Durant tot el govern de la dinastia Pahlavi Tabriz fou discriminada pel seu separatisme i anhels democràtics. El 1920 era la segona ciutat del país i el 1990 havia esdevingut la quarta ciutat. El 1941 Reza Shah va abdicar i els russos es van establir a Tabriz el setembre i durant el seu govern es va afavorir als comunistes locals. El 10 de desembre de 1941 es va proclamar la república autònoma del Azerbaijan Iranià dirigit pels líder local Djafar Pishawari. Es van produir nacionalitzacions, reforma agrària, igualtat de la llengua, i altres coses bàsiques (com una universitat). Les pressions americanes van obligar als russos a sortir el desembre i el dia 12 de desembre de 1946 les forces iranianes van entrar a la ciutat que va patir unes fortes purgues politiques. Pishawari va fugir a Bakú.

República islàmica[modifica | modifica el codi]

A la revolució islàmica del 1979 les tendències separatistes van tornar a esclatar però l'aiatol·là Shariatmadari que representava a totes les forces autonomistes i democràtiques de tot el país, si bé es va oposar políticament als radicals de l'aiatol·là Khomeini (al front del Partit Republicà Popular Islàmic), a l'octubre de 1979, quant ja era clar que les tesis de Khomeini s'havien imposat, no va donar continuïtat a les manifestacions dels seus seguidors a Tabriz (que es van apoderar de la ràdio local i dominaven els carrers). Els seguidors de Khomeini van organitzar contra manifestacions i Shariatmadari va dissoldre el partit el desembre de 1979, i es va retirar. Tot i així les tendències nacionalistes continuen tenint a Tabriz el seu principal centre a tot l'Azerbaidjan Iranià.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bosworth, C. E.. The History of al-Tabari (en anglès). vol.33. SUNY Press, p. 16. ISBN 0791497216. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tabriz Modifica l'enllaç a Wikidata
  • R. Grousset, Histoire d'Armenie
  • Enciclopèdia de l'Islam

Coord.: 38° 5′ N, 46° 17′ E / 38.083°N,46.283°E / 38.083; 46.283