Fernando Fernández de Córdova Valcárcel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaFernando Fernández de Córdova Valcárcel
Fernando Fernández de Córdova y Valcárcel.jpg
Nom original Fernando Fernández de Córdova
 President del Consell de Ministres
Lesser Royal Coat of Arms of Spain (1700-1868 and 1834-1930) Pillars of Hercules Variant.svg
17 de juliol de 1854 – 18 de juliol de 1854
Dades biogràfiques
Naixement 2 de desembre de 1809
Buenos Aires
Mort 30 d'octubre de 1883(1883-10-30) (als 73 anys)
Madrid
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació Militar
Rang General
Modifica dades a Wikidata

Fernando Fernández de Córdova y Valcárcel (Buenos Aires, 2 de setembre de 1809Madrid, 30 d'octubre de 1883), II marquès de Mendigorría, fou un militar espanyol, fill del capità de fragata de la Reial Armada José María Fernández de Córdova y Rojas i de María de la Paz Rodríguez de Valcárcel y O'Conrry, I marquesa de Mendigorría. Juntament amb el seu germà Luis va combatre en la Primera Guerra Carlista. Pertanyia al Partit Moderat i més tard al Partit Demòcrata-Radical.

Caràcter[modifica | modifica el codi]

Fernándo Fernández de Córdova, 2n Marquès de Mendigorría

Amb 21 anys va obtenir el grau de tinent coronel i el comandament d'un batalló en incorporar-se a l'abril de 1834 a la tropa isabelina de Gerónimo Valdés. Mancava de tota experiència militar, ignorant l'esforç físic que havia de realitzar el soldat del carrer, mentre que ell només es movia muntat a cavall. Bé aviat, igual que el seu germà Luis, va ser detestat per la tropa que tenia al seu comandament pel mal tracte que dispensava als seus soldats. Ell mateix explica en les seves memòries que res més rebre el comandament a Vitòria, en veure que un dels seus soldats no saludava com devia a un tinent, «...vaig manar en l'acte al batalló posar armes a l'espatlla i fent sortir al granader vint passos al capdavant, el vaig fer despullar de les seves armes i equip i aplicar seixanta pals per quatre caps de la companyia al toc de fagina. Executat amb rigor el càstig i gairebé exánime el granader, el vaig manar conduir a l'hospital».

Carrera política i militar[modifica | modifica el codi]

Va ascendir a tinent general en 1847 i va ser destinat a Itàlia per restaurar el poder temporal de Papa Pius IX i enderrocar a la República Romana, democràticament triada. Va ocupar el Ministeri de la Guerra i del 17 al 19 de juliol de 1854 va ser President del Consell de Ministres en plena crisi revolucionària. Malgrat haver estat partidari d'Isabel II, es va unir al moviment revolucionari de 1868 que va encerrocar la Corona. Novament va ser Ministre de la Guerra amb Amadeu de Savoia i amb la Primera República Espanyola, però en 1873 es va retirar per complet de la vida política.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Fernando Fernández de Córdova. Mis memorias íntimas. Madrid, 1886.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fernando Fernández de Córdova Valcárcel


Càrrecs públics
Precedit per:
Manuel Pavía y Lacy
Capità General de Catalunya
Lesser Royal Coat of Arms of Spain (1700-1868 and 1834-1930) Pillars of Hercules Variant.svg

1848
Succeït per:
Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen
Precedit per:
Luis José Sartorius y Tapia
President del Consell de Ministres
Lesser Royal Coat of Arms of Spain (1700-1868 and 1834-1930) Pillars of Hercules Variant.svg

1854
Succeït per:
Ángel de Saavedra
Precedit per:
Manuel de Mazarredo y Mazarredo
Anselmo Blaser San Martín
José María Marchessi y Oleaga
Francisco Serrano Domínguez
Francisco Serrano Domínguez
Ministre de la Guerra
Lesser Royal Coat of Arms of Spain (1700-1868 and 1834-1930) Pillars of Hercules Variant.svg

1847
1854
1864 - 1865
1871
1872 - 1873
Succeït per:
Ramón María Narváez
Leopoldo O'Donnell
Felipe Rivero y Lemoine
Joaquim de Bassols i de Maranyosa
Domingo Moriones Murillo
Precedit per:
Cristino Martos Balbi
Ministre d'Estat
Lesser Royal Coat of Arms of Spain (1700-1868 and 1834-1930) Pillars of Hercules Variant.svg

1871
Succeït per:
José Malcampo y Monge