Antonio Goicoechea Cosculluela

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntonio Goicoechea Cosculluela
Antonio Goicoechea.jpg
Nom original (es) Antonio Goicoechea y Cosculluela
Biografia
Naixement 21 de gener de 1876
Barcelona
Mort 1 de febrer de 1953(1953-02-01) (als 77 anys)
Madrid
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre de Governació
15 d'abril de 1919 – 20 de juliol de 1919
COA Spain 1945 1977.svg  Governador del Banc d'Espanya
abril de 1938 – març de 1950
Activitat
Ocupació Advocat
Partit polític Partit Conservador
Unión Patriótica
Acció Nacional
Renovación Española
FET y de las JONS
Moviment Maurism Tradueix
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Antonio Goicoechea Cosculluela (Barcelona, 21 de gener de 1876 - Madrid, 1 de febrer de 1953) va ser un advocat i polític espanyol, conegut pel seu paper durant la Segona República al capdavant del partit Renovación Española (RE).[1]

Biografia[modifica]

Carrera política[modifica]

Membre del Partit Liberal Conservador, en 1899 va ser nomenat lletrat del Consell d'Estat i en 1919 va ser ministre de Governació al govern d'Antoni Maura i Montaner, però va dimitir al cap de poc per l'oposició tant dels liberals com dels partidaris d'Eduardo Dato e Iradier. Va ser elegit diputat per Lugo a les eleccions generals espanyoles de 1907 i 1910;[2] en 1919 com a representant del districte d'El Puente del Arzobispo, i per Madrid en 1918.

Després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, Goicoechea passà a col·laborar amb el nou règim i en 1927 s'afilià a la Unión Patriótica (UP), alhora que fou membre de l' "Assemblea Nacional Consultiva".[3] En 1922 fou escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

Segona República[modifica]

Quan es va proclamar la Segona República es va unir a Acció Nacional, partit del que poc després es va separar en 1933 per crear Renovación Española (RE), del que va ser president i pel qual va ser elegit diputat en les eleccions generals de 1933. Goicoechea va ser un dels principals partidaris de la tornada de la monarquia alfonsina. També era íntim amic de José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, i de fet Goicoechea va buscar la màxima cooperació amb Falange.[4] No obstant això, l'ingrés de José Calvo Sotelo en el partit va eclipsar la figura de Goicoechea, el qual no va ser elegit diputat en les eleccions generals de 1936. Durant aquests anys Goicoechea es va convertir en el principal contacte de Mussolini a Espanya.[5] De fet, al març de 1931 ja havia signat un pacte secret amb la Itàlia feixista.[6] Després de l'assassinat de Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936, Goicoechea va tornar a convertir-se en el principal líder de Renovación Española.

Guerra Civil i franquisme[modifica]

Va participar activament en la preparació de la revolta militar que va donar origen a la Guerra Civil. Perfectament assabentat dels plans colpistes, per la tarda del 17 de juliol Goicoechea va sortir de Madrid, traslladant-se a Burgos. El 25 de juliol de 1936 es va traslladar a Roma al costat de l'intel·lectual monàrquic Pedro Sainz Rodríguez a entrevistar-se amb Galeazzo Ciano, ministre d'Afers exteriors de Benito Mussolini, amb l'objectiu d'aconseguir el suport italià per als revoltats.[7] Les seves gestions davant Ciano portarien a l'enviament d'ajuda militar italiana als revoltats, en forma de voluntaris, armes, municions i avions.[6] Quan Franco va aprovar el Decret d'Unificació a l'abril de 1937, que va suposar la unificació de totes les forces polítiques del Bàndol revoltat en la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, Goicoechea va dissoldre formalment Renovación Española. Això va suposar el final de la seva activitat política.

Entre 1938 i 1950 va ser president del Banc d'Espanya, del Banc Exterior d'Espanya, del Banc Hipotecari i del Banc de Crèdit Industrial i director de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Durant la Dictadura franquista també va exercir com a Procurador en les Corts franquistes, en representació d'associacions, col·legis i cambres. En 1943, juntament amb altres procuradors, va signar un escrit dirigit a Francisco Franco en el qual sol·licitava la restauració de la monarquia, "continuadora de la nostra tradició històrica".

Referències[modifica]

  1. Burnett Bolloten (1991). The Spanish Civil War: revolution and counterrevolution, University of North Carolina Press, pág. 11
  2. Buscador Històric de Diputats - Eleccions de 1907
  3. Buscador Històric de Diputats - Eleccions de 1927
  4. Stanley G. Payne (1989) [1969]. Falange: A History of Spanish Fascism, pág. 62
  5. Robert H. Whealey (2005) [1989]. Hitler and Spain: The Nazi Role in the Spanish Civil War, 1936-1939, pág. 11
  6. 6,0 6,1 Paul Preston (1996). The Republic Besieged: Civil War in Spain 1936-1939, pág. 33
  7. Robert H. Whealey (2005) [1989]. Hitler and Spain: The Nazi Role in the Spanish Civil War, 1936-1939, pág. 12


Càrrecs públics
Precedit per:
Amalio Gimeno y Cabañas
Ministre de Governació
Escudo de España 1874-1931.svg

abril-juliol 1919
Succeït per:
Manuel de Burgos y Mazo
Precedit per:
Lluís Nicolau i d'Olwer
Governador del Banc d'Espanya
COA Spain 1945 1977.svg

abril 1938- març 1950
Succeït per:
Francisco de Cárdenas y de la Torre
Premis i fites
Precedit per:
Guillermo Joaquín de Osma y Scull
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Moral and Political Sciences.svg
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 28

1922-1953
Succeït per:
Manuel de la Plaza Navarro
Precedit per:
Vicente Piniés Bayona
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Jurisprudence and Legislation.svg
President de la
Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació

1932-1934
Succeït per:
José Calvo Sotelo