Antoni Rovira i Virgili

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntoni Rovira i Virgili
Antoni rovira.jpg
Biografia
Naixement26 novembre 1882 Modifica el valor a Wikidata
Tarragona Modifica el valor a Wikidata
Mort5 desembre 1949 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Perpinyà (Rosselló) Modifica el valor a Wikidata
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg 4t President del Parlament de Catalunya
15 octubre 1940 – 5 desembre 1949
← Josep Irla i BoschManuel Serra i Moret →
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg Diputat al Parlament de Catalunya
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióHistoriador, polític, periodista i lingüista Modifica el valor a Wikidata
PartitEsquerra Republicana de Catalunya (1932–)
Acció Republicana de Catalunya (1930–)
Acció Catalana (1922–)
Unió Federal Nacionalista Republicana Modifica el valor a Wikidata

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 26 de novembre de 1882 - Perpinyà, 5 de desembre de 1949) fou un periodista, lingüista i polític català, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l'exili.[1]

Biografia[modifica]

Entrada de la seva casa natal al Carrer Major, amb una placa damunt la porta.

Nascut el 1882 a Tarragona, Antoni Rovira i Virgili s'instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri barceloní d'Horta el 1916. Va tenir dos fills: la Teresa[2] i l'Antoni. Fou sebollit al cementiri del Pertús.

Per motiu de la seva carrera política hagué de fugir un cop completada l'ocupació franquista de Catalunya. S'exilià primer a Montpeller i més endavant a Perpinyà. Narrà l'exili a França des d'una perspectiva personal a Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries de l'èxode català narra els fets de l'exili català en els dies de l'ocupació franquista de Catalunya. Escrit el 1939, es publicà per primer cop a Buenos Aires el 1940 amb la revista Catalunya.[3][4] S'han produït diverses reedicions: Curial (1976), Premsa Catalana (1989) i Proa (1999).[5] La darrera reedició la dugueren a terme el 2014 A Contra Vent i Xarxa de Mots gràcies a una campanya de micromecenatge.[6] L'editor Quim Torra defineix l'obra com «un assaig a mig camí d'un dietari i d'un reportatge periodístic».[7] Com Rovira i Virgili, diversos escriptors també van narrar el que havien viscut en pròpia pell durant la primera etapa de l'exili a França en obres memorialístiques com De lluny i de prop (1973), de Lluís Ferran de Pol, o L'exiliada (1976), d'Artur Bladé i Desumvila.[8]

Trajectòria periodística[modifica]

Fou periodista i redactor en diverses publicacions especialitzat en política estrangera i en història nacional catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català, L'Esquella de la Torratxa, La Mainada, La Nació, La Veu de Catalunya, La Publicitat,[9] Mirador, La Humanitat i Meridià i fundà i dirigí la Revista de Catalunya (1924) i el diari La Nau (1927). A Tarragona va fundar i dirigir el setmanari federal La Avanzada.[10] També col·laborà en la revista aliadòfila Iberia i redactà el «Manifest dels Catalans», un document de caràcter francòfil.[11][12] Dels seus articles publicats a Iberia, va publicar Les valors ideals de la guerra (1916).[13]

Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme i Història nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el premi Valentí Almirall, concedit a la millor recopilació d'articles periodístics.

Trajectòria política[modifica]

La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi. El 15 d'octubre de 1914 pronuncià una conferència al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria on reivindicà «la necessitat que tot nacionalisme tingui una política internacional».[14]

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà, l'any 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el 1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya.

Fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal.

L'1 d'octubre de 1938 fou elegit vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després de l'assassinat de Lluís Companys pel franquisme l'octubre del 1940.

A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya

Lingüista[modifica]

Antoni Rovira i Virgili va condemnar[15] els noms de les lletres de l'abecé a la castellana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es) divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. D'altra banda, entre 1923 i 1928 va defensar públicament la llengua auxiliar internacional esperanto a diversos articles i editorials de publicacions com La Publicitat o La Nau.[16] De fet, uns anys abans a "El crim de Pere Poc", una de les narracions d'Episodis (1909) i que segons Magí Sunyer conté diversos fets autobiogràfics (un jove estudiant tarragoní de dret a Barcelona, amb dificultats econòmiques i que passarà un temps a la presó), el protagonista "té una passió noble, que constitueix el seu únic fanatisme: l'esperanto".[17]

Obra[modifica]

Narrativa breu

  • Episodis. Barcelona: L'Avenç, 1909.

Poesia

  • La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947.
  • La collita darrera. Poesia inèdita. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2019.

Infantil i juvenil

  • Història de Catalunya. Barcelona: L'Ocell de Paper, 1933.
  • L'11 de Setembre del 1714 [Il·lustracions de Josep Obiols]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1934.

Teatre

  • Nova vida. Tarragona: E. Pàmies, 1905.

Crítica literària o assaig

  • La Representació proporcional en el sufragi universal. Barcelona: Llibr. Espanyola, 1910.
  • Història dels moviments nacionalistes. Barcelona: Soc. Catalana d'Ed., 3 vol., 1912-1914.
  • La nacionalització de Catalunya. Barcelona: Soc. Catalana d'Ed., 1914.
  • La guerra de les nacions: història documentada. Barcelona: Soc. Catalana d'Ed., 5 vol., 1914-1925.
  • Debats sobre el catalanisme. Barcelona: Soc. Catalana d'Ed., 1915.
  • El Nacionalismo catalán: su aspecto político, los hechos, las ideas y los hombres. Barcelona: Minerva, 1916.
  • El nacionalisme. Barcelona: La Revista, 1916.
  • Les valors ideals de la guerra. Barcelona: Soc. Catalana d'Ed., 1916.
  • Nacionalisme i federalisme. Barcelona: Soc. Catalana d'Ed., 1917.
  • La crisi del règim: crònica documentada dels darrers esdeveniments de la política espanyola. Barcelona: Editorial Catalana, 1918.
  • Història de Rússia: des dels temps primitius fins als temps actuals. Barcelona: Editorial Catalana, 1919.
  • Història nacional de Catalunya. Barcelona: Edicions Pàtria, 7 vol., 1922-1934.
  • Els camins de la llibertat de Catalunya. Barcelona: La Publicitat, 1922.
  • Guifré I. Barcelona: Barcino, 1926.
  • Defensa de la democràcia. Barcelona: Fundació Valentí Almirall, 1930.
  • Catalunya i la República. Barcelona: Llibr. Catalònia, 1931.
  • La Constitució interior de Catalunya. Barcelona: Barcino, 1932.
  • Els sistemes electorals. Barcelona: Barcino, 1932.
  • El principi de les nacionalitats. Barcelona: Barcino, 1932.
  • El Corpus de Sang (estudi històric). Barcelona: Barcino, 1932.
  • Les muralles de Tarragona. Tarragona: Ajuntament, 1933.
  • Resum d'història del catalanisme. Barcelona: Barcino, 1936.
  • Pi i Maragall i Proudhon. Barcelona: Norma, 1936.
  • Els corrents ideològics de la Renaixença catalana. Barcelona: Barcino, 1966.
  • Catalunya i Espanya [a cura de Jaume Sobrequés i Callicó]. Barcelona: La Magrana, 1988.
  • La Renaixença [Il·lustracions de Madaula]. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1990.
  • L'Estat català. Estudi de dret públic [a cura de Xavier Ferré Trill]. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2016.

Obra traduïda a l'anglès[modifica]

El 2012[18] Publicacions URV edità la traducció de l'obra In Defence of Democracy.[19]

Llegat[modifica]

Al barri barceloní de La Font d'en Fargues es conserva la Torre Maria, on hi visqué abans de la guerra civil.

Reconeixements[modifica]

  • El nom del Premi Rovira i Virgili, dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, és una mostra d’homenatge i reconeixement. Es va convocar per primera vegada l’any 1984 i, posteriorment, entre els anys 1991 i 2010.
  • Des de l'any 1991 la universitat pública del Camp de Tarragona, i posteriorment també de les Terres de l'Ebre, porta el seu nom: Universitat Rovira i Virgili (URV).
  • Diverses localitats com Tarragona, Barcelona o Reus el recorden amb el nom d’un carrer.

Vegeu també[modifica]

  • Torre Maria, casa on havia viscut Antoni Rovira i Virgili a Barcelona.

Referències[modifica]

  1. «Antoni Rovira i Virgili». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Rovira i Virgili, Antoni. Cartes de l'exili: 1939-1949. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, 2002, p. 44 [Consulta: 6 març 2013]. 
  3. Clara i Resplandis, Josep «ROVIRA I VIRGILI, ANTONI: Els darrers dies de la Catalunya republicana». Revista de Girona, 81, 1977, p. 412.
  4. Figueres, Josep Maria «Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres». Sàpiens, 18-03-2013.
  5. «Memòries. Obra. Antoni Rovira i Virgili». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 20 desembre 2013].
  6. Sabé, Mar. «Reeditant Rovira i Virgili». El Singular Digital, 30-10-2013.
  7. Torra, Quim. «Els darrers dies de la Catalunya republicana». El Singular Digital, 10-10-2013.
  8. «L'exili». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 20 desembre 2013].
  9. Foix, Josep Vicenç. J.V. Foix (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 35. ISBN 8476581661. 
  10. Safont, 2012, p. 138.
  11. Safont, 2012, p. 15.
  12. Safont i Plumed, Joan. «La Gran Guerra des de la Penya de l’Ateneu: una mobilització intel·lectual» (àudio). Ateneu Barcelonès, 03-07-2014. [Consulta: 24 octubre 2014].
  13. Safont, 2012, p. 135.
  14. Safont, 2012, p. 53.
  15. Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p.211. ISBN 8484157717. 
  16. Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p. 293. ISBN 9788484157717. 
  17. Sunyer Molné, Magí «Els inicis literaris d'Antoni Rovira i Virgili». Rovira i Virgili, 50 anys després, 2000, pàg. 24-26.
  18. Notícia i enllaç al vídeo de la presentació
  19. L'obra es pot descarregar gratuïtament des d'aquest enllaç.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]



Càrrecs públics
Precedit per:
Josep Irla i Bosch
President del Parlament de Catalunya
19401949
Succeït per:
Manuel Serra i Moret