Vés al contingut

Esquerra Republicana de Catalunya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
«ERC» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «ERC (desambiguació)».
Infotaula d'organitzacióEsquerra Republicana de Catalunya

LemaLa suma del nou país, la força del canvi Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtERC Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític català Modifica el valor a Wikidata
Ideologiasocialisme democràtic
europeisme
feminisme
independentisme català
republicanisme
ecologisme Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticacentreesquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaAcció Catalana
Partit Republicà Català
Estat Català Modifica el valor a Wikidata
Creació19 març 1931
Activitat
Membre deAliança Lliure Europea Modifica el valor a Wikidata
Membres9.844 (2019) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaOriol Junqueras i Vies (2011–) Modifica el valor a Wikidata
Secretària generalMarta Rovira i Vergés (2011–) Modifica el valor a Wikidata
President Modifica el valor a WikidataOriol Junqueras i Vies Modifica el valor a Wikidata
JoventutsJovent Republicà Modifica el valor a Wikidata
Part deEsquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal
Esquerra Republicana de Catalunya - Catalunya Sí (2011–)
Junts pel Sí (2015–2017) Modifica el valor a Wikidata
Parlament de Catalunya (2021)
33 / 135
Congrés dels Diputats (2019)
13 / 350
Senat espanyol (2019)
11 / 262
Parlament Europeu (2019)
2 / 720 Modifica el valor a Wikidata
Indicador econòmic
Pressupost10.124.095,96 € (2020) Modifica el valor a Wikidata
Ingressos totals14.290.258,6 € (2019) Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc webesquerra.cat Modifica el valor a Wikidata
Facebook: Esquerra.ERC Twitter (X): Esquerra_ERC Instagram: esquerrarepublicana Telegram: esquerrarepublicana Youtube: UCUGFRov7dosDlOfaOSU1UYQ TikTok: esquerrarepublicana Flickr: 131920308@N04 Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Map

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), genèricament anomenat Esquerra Republicana,[1] és un partit polític català fundat el març de 1931,[2] que es defineix com a socialdemòcrata[3] i és partidari de la independència dels Països Catalans.

En l'actualitat, el nom fundacional només representa la federació a Catalunya del partit,[4] ja que està implantat a tots els Països Catalans i té tres federacions: la del Principat de Catalunya (ERC), la del País Valencià (ERPV) i la de les Illes Balears i Pitiüses (ERIB).[5] El setembre de 2019 tenia prop de 10.000 militants.[6]

La seva branca juvenil és Jovent Republicà i la seva publicació és la revista Esquerra Nacional.

Història[modifica]

La fundació[modifica]

Edifici on es va fundar

Els dies 17, 18 i 19 de març de l'any 1931 se celebrà al Foment Republicà de Sants (barri de Sants de Barcelona) la Conferència d'Esquerres, on es va fundar com a partit polític l'Esquerra Republicana de Catalunya, de la unió de les organitzacions Estat Català de Francesc Macià,[7] el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup L'Opinió de Joan Lluhí,[2] a més de diverses associacions comarcals i locals. El primer president de la nova organització política va ésser Francesc Macià, escollit per unanimitat.

Els principis més importants van ser: el reconeixement de la identitat de Catalunya com a nació, la defensa dels drets individuals de l'home i la redistribució de la riquesa, mentre que el programa social s'estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del salari mínim, la jornada de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilacions i escoles de treball.

L'hegemonia republicana[modifica]

Francesc Macià, conegut popularment com L'Avi, president de la Generalitat de Catalunya d'ençà del restabliment de la Generalitat el 1931 fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933.

Amb Francesc Macià com a líder, ERC va esdevenir el partit més votat a les eleccions municipals d'abril de 1931. Després de la victòria Macià va proclamar la República Catalana, però aquest acte no va ser una proclamació d'independència de Catalunya sinó la proclamació de la República, com va passar a altres ciutats d'Espanya, i del nou règim català donat que un dels punts del pacte de Sant Sebastià (1930) era l'autogovern per a Catalunya. Així es va redactar un Estatut d'Autonomia que suposava el restabliment de la Generalitat de Catalunya, institució que Macià dirigiria inicialment.

L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, com a marc legal a partir del qual el Principat recuperava competències d'autogovern per primera vegada des de la derrota a la Guerra de Successió (1700-1715). Aquest Estatut, tot i ser esmenat pel Congrés dels Diputats, va entrar en vigor el setembre de 1932.

ERC, a partir d'aquell moment, i en el marc de la II República Espanyola (1931-1939), guanya totes les eleccions que es van celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les legislatives. És en aquest context polític que el desembre de 1933 mor Francesc Macià. Lluís Companys el succeeix com a President de la Generalitat.

El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent era una resposta contra el successos d'Astúries i un acte de protesta contra el govern conservador, al que acusaven d'haver trencat els valors de la República. Companys detingut i empresonat, i el govern suspès, en el que històricament s'ha anomenat els Fets del sis d'octubre.

« Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat! »
— Lluís Companys i Jover, 6 d'octubre de 1934

La creació, el 1934, a Castelló de la Plana, d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalada per Gaetà Huguet i Segarra, va ser dins el marc de la Izquierda Republicana de Manuel Azaña. Posteriorment Huguet donà suport a un procés de convergència amb Esquerra Valenciana.

Guerra civil[modifica]

Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant gran part de la II República espanyola i la Guerra Civil, afusellat per les tropes franquistes el 1940

El 1936, Esquerra va formar part del Front popular que va guanyar les eleccions. Lluís Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat. Aviat sorgiren dificultats, en primer lloc, en considerar ERC massa regionalista, es produí la sortida pràcticament en bloc dels militants d'ERC del sector fins aleshores autònom d'Estat Català que incloïa la pràctica totalitat de les joventuts del partit (Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català JEREC). En segon lloc, pel juliol, amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat internament pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.

El 17 de juliol de 1936 els militars espanyols es revolten contra la legitimitat democràtica que representava la Segona República Espanyola. El cop d'estat del 18 de juliol és reprimit amb èxit a Catalunya en 48 hores, però no a altres zones d'Espanya. Esclata la Guerra Civil espanyola, conflicte que s'estendrà al llarg de tres anys i que serà interpretat com l'assaig general de les grans potències previ a la Segona Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la presidència de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre de 1936, la de Finances. La Guerra Civil acabà oficialment l'abril del 1939 amb el triomf del bàndol nacional liderat pel general Francisco Franco Bahamonde.

Postguerra i franquisme[modifica]

S'inicia aleshores una obscura època de repressió política i social que es perllongarà durant 36 anys de dictadura, el franquisme (1939-1975). Dels més de 70.000 militants d'ERC, la meitat s'exilien i una quarta part són empresonats, executats o han mort a la guerra. El president Lluís Companys és lliurat per la Gestapo al govern espanyol, que l'afusella al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, esdevenint l'únic president elegit democràticament a Europa que ha sigut afusellat.

L'any 1945, el Congrés d'ERC, reunit a l'exili a Tolosa, nomena l'exconseller Josep Tarradellas secretari general, càrrec que abandona el 1954 quan és elegit president de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La Secretaria General d'ERC passa aleshores a mans de Joan Sauret.

Des del 1939 ERC passa a la clandestinitat i s'organitza a l'interior com a resistència antifranquista, al voltant de Manuel Juliachs i Jaume Serra.

Al final de la Segona Guerra Mundial, en vista d'un possible derrocament del feixisme espanyol per l'entrada de les forces aliades, la direcció d'ERC a l'exili envia a l'interior Pere Puig, i després Joan Rodriguez-Papasseit. Durant aquests anys ERC és present al Consell de la Democràcia Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.

El 1952 Heribert Barrera torna a l'interior i assumeix de facto la direcció del partit, que havia quedat molt malmesa des de les detencions de 1946 i 1947, quan estava articulada al voltant de Miquel Ferrer, Manuel Juliachs, Pere Puig, Pau Ris, Joan Rodríguez, Jaume Serra i Josep Subirats.[8] L'Onze de Setembre de 1964, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, ERC i altres grups organitzen la primera manifestació antifranquista des de la fi de la guerra. ERC participa successivament al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfronti al franquisme.

Transició política espanyola[modifica]

Mort el general Franco (1975), ERC celebra el juliol de 1976 el 8è Congrés Nacional, en què Barrera es confirma com a líder. A les eleccions a Corts Constituents de 1977 ERC hi va en coalició, atès que encara no estava legalitzada per la seva condició de partit republicà. ERC havia sol·licitat la inscripció al registre de partits polític el 14 de març d'aquell any, però el ministeri de Governació —un mes després dels comicis— va respondre: «La denominació proposada per l'entitat, al referir-se a un sistema polític incompatible amb el vigent legalment a Espanya, pot representar un supòsit d'inadmissibilitat».[9] El partit va intentar una coalició amb Front d'Esquerres o amb Convergència Democràtica, encara que finalment es va aliar amb el Partit del Treball d'Espanya. El nom de la coalició electoral va ser Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic.[9] L'aliança va aconseguir un diputat, l'escó d'Heribert Barrera. Algunes de les promeses electorals van ser l'Estatut d'Autonomia o un referèndum sobre la monarquia.[9] Esquerra Republicana de Catalunya va ser finalment legalitzada pel nou govern el 2 d'agost de 1977.[9]

El mateix 1977, i en el marc del 9è Congrés, Heribert Barrera és escollit nou secretari general. En la discussió del text de la nova Constitució espanyola, ERC és l'únic partit català que defensa els principis republicans i el dret a l'autodeterminació dels pobles, idees a les quals la majoria d'espanyols evidentment no donen suport, per la qual cosa ERC defensa el no en el referèndum constitucional celebrat el 6 de desembre de 1978. Durant aquests mesos d'incertesa política, ERC utilitza la nomenclatura «Estudis i Recerques Contemporanis, E.R.C.» en la seu del partit al Carrer Ausiàs Marc, per tal d'evitar problemes amb la policia espanyola.[10][11]

L'octubre de 1977 torna el president Tarradellas i es restaura la Generalitat. Es redacta un nou text de l'Estatut, al qual ERC s'oposa perquè no garanteix un autogovern mínim. En el referèndum per a la seva aprovació, el 1979, ERC demana el sí, car l'única alternativa a la minsa autonomia oferta a l'Estatut era el no-res. En les eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, ERC obté 14 escons —d'un total de 135—, que porten Barrera a la Presidència del Parlament de Catalunya. El 1984, però, ERC només aconsegueix 5 diputats, i comença un breu període de declivi, que continua el 1986 amb la pèrdua de la presència parlamentària a les Corts de Madrid.

La vertebració de la nova ERC[modifica]

Acte d'Esquerra, 1987

El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que volen que ERC aglutini la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. L'entrada d'aquesta gent jove dinamitza el partit, i a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 s'obtenen 6 escons. Al 16è Congrés Nacional, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, s'escull una nova direcció que assumeix la independència de tot Catalunya, com a objectiu polític.

Fruit d'aquesta nova orientació, el 1990, el Front Nacional de Catalunya, històrica organització de resistència fundada a l'exili als anys quaranta, s'integra a ERC i s'inicia així el procés d'unitat de l'independentisme. El 1991, arran de l'evolució i clarificació del panorama polític, l'organització Terra Lliure es planteja la seva estratègia, i abandona la lluita armada, on alguns dels seus militants s'incorporen i bona part dels que formaven Catalunya Lliure s'incorporen a ERC. Aquests dos fets converteixen ERC, de facto, en la casa comuna de l'esquerra independentista, tot i que un grup de militants encapçalats per Joan Hortalà s'escindí formant Esquerra Catalana.[12]

Els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya el 15 de març de 1992 situen ERC com a tercera força política del Principat, amb el suport de més de 210.000 electors i l'obtenció d'11 diputats, després d'una campanya en què, per primer cop d'ençà de la Transició, un partit que es presentava com a independentista rebia un ampli suport popular.

El 18è Congrés Nacional d'ERC, celebrat el juny de 1992, aprova la reforma dels seus Estatuts davant el creixement electoral, de militància i de presència territorial al Principat, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i a la Catalunya Nord. ERC propugna en el seu primer article estatutari la unitat territorial i la independència de la nació catalana, mitjançant la construcció d'un estat propi en el marc europeu i juntament amb un posicionament ideològic d'esquerres que pren com a referents la democràcia i la defensa del medi ambient, dels drets humans i dels pobles, i fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat nacional. Aquest posicionament queda referendat pel 19è Congrés Nacional, el desembre del 1993, amb l'aprovació de la Declaració Ideològica.

En les eleccions legislatives de 1993, ERC recupera la seva presència al Congrés dels Diputats espanyol. Durant aquest any s'incorporen a ERC Jordi Carbonell i Avel·lí Artís i Gener, Tísner, al capdavant del reagrupament dels Nacionalistes d'Esquerra.[13] Les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 representen un important salt quantitatiu i qualitatiu de la presència institucional del partit. ERC recupera la presència a molts ajuntaments del Principat en aconseguir més de 550 càrrecs electes i 32 alcaldies, i esdevé així la tercera força política en implantació municipal. A les eleccions al Parlament de Catalunya, ERC obté el millor resultat en nombre absolut de vots des de la República; més de 305.000 votants i 13 diputats. El bon resultat fa que un centenar de membres de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva del Moviment de Defensa de la Terra, s'incorporin a ERC. En 1995, Heribert Barrera abandona la política activa i el 10 juliol Jaume Campabadal i Farré és escollit President.[14]

El 1996 després d'una greu crisi interna, Àngel Colom, juntament amb Pilar Rahola abandonaren el partit i fundaren el Partit per la Independència.[15] Aquest partit, però, tingué una vida curta. En les eleccions municipals del 1999 obtingueren resultats pobres i Pilar Rahola que es presentava com a cap de llista a la ciutat de Barcelona no aconseguí l'acta de regidora. Després d'això la formació es dissolgué.

Al congrés de Vilafranca de 1996 Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van presentar la llista esquerra nacional que es va imposar amb autoritat en l'elecció dels consellers nacionals, i Carod fou nomenat secretari general i Jordi Carbonell va ser escollit president. La nova direcció va imposar un canvi estratègic destinat a competir per l'espai d'esquerres amb socialistes i postcomunistes d'obediència espanyola i deixar de competir només espai nacional amb CiU.[16]

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999, ERC obté 12 escons amb Carod-Rovira com a cap de llista.[17] Aquell mateix any, s'havien celebrat eleccions europees i municipals, a les quals ERC hi participà amb una aliança amb Els Verds - CEC;[18] pel que fa a les eleccions europees, també formen part de la Coalició Nacionalista - Europa dels Pobles amb el PNB, Eusko Alkartasuna, Unió Mallorquina, que li aportà un eurodiputat durant la segona part de la legislatura (2001-2004).

Els governs tripartits (2003-2010)[modifica]

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, en les que va concórrer amb independents de Catalunya 2003[19] malgrat que Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, va aconseguir el màxim nombre d'escons per a la seva formació, no va obtenir la majoria necessària per formar govern i es produeix un acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Esquerra acaba sent expulsada del govern, però el reedita en 2007, fent de nou president de la Generalitat a un socialista, José Montilla, que substituïa Pasqual Maragall.

Líders d'ERC encapçalant la manifestació del 18/02/2006 a Barcelona amb el lema 'Som una Nació'

El partit va entrar en una fase de caiguda de suport dels seus votants des de l'any 2006[20] i les eleccions a les Corts Generals de 2008 van suposar la pèrdua del grup parlamentari que havia aconseguit el 2004 amb 638.902 vots (15,89%), passant a obtenir menys de la meitat de suport amb 289.927 vots (7,86%). Aquest esquema es va repetir en les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006 en les que va perdre una quarta part dels votants, i en les municipals, en les que ha perdut un de cada cinc votants, i en les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, en les que de nou va perdre gairebé la meitat dels vots de 2006.[21]

La crisi interna de 2007 a 2010[modifica]

El 16 de novembre de 2007 va ésser presentada al Col·legi de Periodistes de Catalunya la Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya, una iniciativa que tenia com a objectiu la consolidació d'una força política majoritària que desplegués una estratègia de construcció d'un estat català propi. Aquesta iniciativa va estar encapçalada per Hèctor López Bofill i Diego Arcos. Entre les persones que van donar suport a la Crida Nacional hi havia Miquel de Palol, Pilar Dellunde, Antoni Abad, Gemma Rubí, Julià Cufí i Sebastià Alzamora.[22] En 2007 van néixer els corrents interns Reagrupament i Esquerra Independentista. D'ençà del 25è congrés de Barcelona de 2008 el president del partit fou Joan Puigcercós i el secretari general Joan Ridao.[23] Reagrupament se'n va escindir en 2009 i en 2010 ho feu Esquerra Independentista[24] davant la creació de la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència i la integració en ell del seu líder Uriel Bertran i d'alguns caps visibles del corrent, tot i que la major part dels adherits van continuar militant dins d'Esquerra Republicana de Catalunya.[25]

Crisi de 2010 – 2011[modifica]

Suport en tant per cent d'ERC a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.

Per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la formació engegà una precampanya electoral sota el nom de "Catalunya Decideix", iniciada el 8 de gener i finalitzada el 24 d'octubre de 2010 al Teatre Grec de Barcelona. El projecte tingué per objectiu recollir l'opinió de fins a cent quaranta mil ciutadans sobre quines haurien d'ésser les condicions per a formar pacte de govern després de les eleccions.[26]

La direcció del partit, fruit de la caiguda constant de votants i els pèssims resultats a les eleccions municipals espanyoles de 2011, va dimitir en bloc el 23 de maig,[27] i el seu anterior president, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va donar de baixa del partit el 3 de juny de 2011.[28] En aquelles eleccions municipals, ERC arribà a acords electorals amb Els Verds - Esquerra Ecologista en alguns municipis.[29][30][31]

L'etapa de Junqueras[modifica]

El 17 de setembre de 2011, en el context del 26è congrés nacional, la militància va escollir Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària nacional.[32]

Sota la nova direcció executiva del partit, Esquerra Republicana va aconseguir revertir la dinàmica electoral negativa en la qual estava immersa. En les eleccions espanyoles de 2011, ERC, en coalició amb Reagrupament de Joan Carretero i Catalunya Sí, va treure 3 escons, els mateixos que ICV-EUiA. El candidat va ésser Alfred Bosch i també hi destacà Teresa Jordà. En les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012, Esquerra Republicana va aconseguir arribar a ser la segona força política de Catalunya en aconseguir 21 diputats, superant així al PSC en nombre d'escons i fent que Junqueras esdevingués el primer cap de l'oposició republicà.

Govern de Catalunya del 2016, amb representació d'ERC, amb el seu president, Oriol Junqueras, a la primera fila, el tercer per l'esquerra.

El 2014, Esquerra Republicana va guanyar les eleccions europees a Catalunya amb el 23,6% dels vots, un fet que no havia succeït des dels temps de la Segona República Espanyola.

El 2015, sota les eleccions al Parlament, ERC, CDC, i les entitats sobiranistes (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Associació de Municipis per la Independència i Súmate) i altres partits com (Moviment d'Esquerres i Demòcrates de Catalunya), s'uneixen per un objectiu comú, bastir una candidatura transversal per poder guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, en les quals ells mateixos les defineixen com un plebiscit sobre la independència, i així començar el procés formal d'independència: Junts pel Sí. Finalment la CUP, no s'hi uneix, ja que per les seves diferències ideològiques se n'acaben distanciant.

Finalment, a les eleccions generals espanyoles de 2015, Esquerra Republicana va obtenir els millors resultats de la seva història, aconseguint 9 diputats dels 47 diputats catalans que hi han al Congrés dels Diputats. Van obtenir 599.289 vots, un 15,98% del vot total de Catalunya. Amb aquests resultats, el president d'ERC Oriol Junqueras i el tàndem Gabriel Rufián-Joan Tardà van superar els millors resultats d'ERC en unes generals (fins ara amb els resultats més bons per als republicans van ser les de les eleccions generals espanyoles de 2004 amb Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant. Amb la repetició de les eleccions, Esquerra va aconseguir millorar els seus resultats respecte les anteriors eleccions, i va obtenir 629.294 vots i un 18,17% de vot a Catalunya; amb això, ERC va esdevenir primera força en 474 municipis.

Després del Referèndum sobre la independència de Catalunya de l'1 d'octubre de 2017 i l'aplicació de l'article 155, Esquerra Republicana va concórrer en solitari a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 el 21 de desembre, malgrat que incorporà a les seves llistes a Demòcrates de Catalunya,[33] formació democrata-cristiana i independentista escindida d'Unió Democràtica de Catalunya, i, també a les formacions provinents del PSC, Avancem i MES. La candidatura liderada per Oriol Junqueras va ser la tercera més votada, per darrere de Ciutadans i Junts per Catalunya.

De cara a les Eleccions generals espanyoles d'abril de 2019, convocades anticipadament per Pedro Sánchez, ERC va firmar un acord de coalició amb Sobiranistes, un partit escindit de Catalunya en Comú-Podem, amb el lideratge de Joan Josep Nuet i Comunistes de Catalunya.[34] En canvi, a les eleccions municipals de Barcelona ERC arribà a un acord amb el grup d'Elisena Alamany, que formà un petit partit amb el nom de Nova,[35] també provinent dels comuns.

Govern de Catalunya en 2022, en solitari d'Esquerra i encapçalat per Pere Aragonès, després de la sortida dels consellers de Junts

El 2021 el partit va confiar en Pere Aragonès i Garcia, llavors vicepresident del govern Torra, com a cap de llista per a les eleccions al Parlament de Catalunya, que es va convertir en el 132è President de la Generalitat de Catalunya el 21 de maig de 2021 en un govern de coalició amb Junts per Catalunya[36] El 10 d'octubre Aragonès va reorganitzar el seu govern per substituir els exconsellers de Junts, que havien abandonat el govern, apostant per antics perfils del PSC, En Comú Podem i PDeCAT.[37] L'acció del govern Aragonès va amortir les polítiques independentistes per ampliar la base de suport i canviar l'actitud del govern i els poders fàctics de l'Estat espanyol envers les demanades independentistes mitjançant una taula de diàleg,[38] que obtenir uns escassos resultats.[39]

En 2024 es va destapar l'existència d'una estructura interna dedicada a fer atacs de falsa bandera, que es finançada pel partit amb factures falses a través de l'empresa de comunicació Relevance,[40] i que va enviar uns en octubre de 2022 un grup de mariachis a la seu de Junts quan es debatia sortir del govern, poc abans de les eleccions municipals de 2023 hauria fet una enganxada de cartells en els que es mostraven Xavier Trias i Jaume Collboni fent-se un petó, i un altre contra els germans Maragall per la malaltia d'Alzheimer de Pasqual Maragall, van llençar bitllets falsos amb missatges difamatoris contra Laura Borràs durant un judici,[41] a més d'accions a les xarxes socials,[42] per la que va dimitir Sergi Sabrià, responsable de les campanyes electorals de Esquerra i viceconseller de Comunicació i Estratègia del Govern en funcions.[43]

La crisi de 2024[modifica]

L'important descens a les eleccions municipals espanyoles de 2023 va suposar el primer gran fracàs electoral del partit des que Oriol Junqueras i Marta Rovira dirigien el partit, amb una estratègia dirigida encapçalar l'independentisme i posar final a l'hegemonia socialista a l'Àrea Metropolitana de Barcelona[44] amb l'acostament al PSC per arribar a acords en qüestions com la protecció de la llengua, l'aprovació dels pressupostos del Parlament o investint i pactant amb el govern de Pedro Sánchez que va fer recuperar la centralitat i l'hegemonia a tot el país al PSC.[45]

Pere Aragonès anuncia la convocatòria avançada d'eleccions per al 12 de maig de 2024, després del rebuig al projecte de pressupostos de 2024

L'endemà de les eleccions eleccions al Parlament de Catalunya de 2024, que es van haver d'avançar després del rebuig al projecte de pressupostos de 2024, Pere Aragonès anuncià la seva retirada pels mals resultats obtinguts,[46] en les què Esquerra va perdre molta part dels antics votants a mans del PSC i en menor quantitat a l'abstenció i a Junts+,[47] i Oriol Junqueras deixà la presidència uns dies després,[48] convocant un congrés per al 30 de novembre en el què Marta Rovira va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a secretària general.[49]

Líders[modifica]

Presidència[modifica]

Presidència
Número Imatge Nom Inici mandat Final mandat
1
Francesc Macià i Llussà 22 de febrer de 1931 25 de desembre de 1933
2
Lluís Companys i Jover 25 de desembre de 1933 6 d'octubre de 1934
3
Carles Pi i Sunyer 6 d'octubre de 1934 11 de maig de 1936
4
Lluís Companys i Jover 11 de maig de 1936 15 d'octubre de 1940
5
Heribert Barrera i Costa 15 de desembre de 1991 10 juliol de 1995[50]
6 Jaume Campabadal i Farré 10 juliol de 1995[51] 24 de novembre de 1996
7
Jordi Carbonell i de Ballester 24 de novembre de 1996 4 de juliol de 2004
8
Josep-Lluís Carod-Rovira 4 de juliol de 2004 7 de juny de 2008
9
Joan Puigcercós i Boixassa 7 de juny de 2008 17 de setembre de 2011
10
Oriol Junqueras i Vies 17 de setembre de 2011 En el càrrec

Secretaria general[modifica]

Actualitza ara

Informació actualitzada per un bot. Els canvis manuals es perdran quan s'actualitzi!

Número Imatge Nom Inici del mandat Fi del mandat Dades a Wikidata
1 Joan Lluís Pujol i Font 01-03-1931 01-04-1931 Modifica les dades a Wikidata
2
Josep Tarradellas i Joan 01-04-1931 01-03-1932 Modifica les dades a Wikidata
3 Joan Tauler i Palomeras 01-03-1932 01-01-1938 Modifica les dades a Wikidata
4
Josep Tarradellas i Joan 01-01-1938 01-01-1954 Modifica les dades a Wikidata
5
Joan Sauret i Garcia 01-01-1954 01-01-1976 Modifica les dades a Wikidata
6
Heribert Barrera i Costa 01-01-1976 01-01-1987 Modifica les dades a Wikidata
7
Joan Hortalà i Arau 01-01-1987 01-01-1989 Modifica les dades a Wikidata
8
Àngel Colom i Colom 01-01-1989 01-01-1996 Modifica les dades a Wikidata
9
Josep-Lluís Carod-Rovira 01-01-1996 04-07-2004 Modifica les dades a Wikidata
10
Joan Puigcercós i Boixassa 04-07-2004 07-06-2008 Modifica les dades a Wikidata
11
Joan Ridao i Martín 07-06-2008 17-09-2011 Modifica les dades a Wikidata
12
Marta Rovira i Vergés 17-09-2011 Modifica les dades a Wikidata
Fi de la llista autogenerada.

Imatge corporativa[modifica]

Nou logotip d'ERC escollit el 2013 per la militància

Logotip[modifica]

Entre el 14 i el 21 de març de 2013 militants, simpatitzants, i amics del partit van sotmetre a votació electrònica l'alternativa a triar com a nou logotip, després que un 52,79% dels votants es va mostrar favorable a renovar-lo en el darrer Congrés Nacional del partit abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012.[52] Fou així que l'opció presentada per l'equip Nou Barons, integrada per Carles Grau i Pau Casals, i votada per un 65,82% dels participants va resultar escollida.[52]

Organització interna[modifica]

Els òrgans nacionals de direcció política són: el Congrés Nacional, òrgan sobirà de caràcter assembleari, ja que hi pot participar tota la militància; i el Consell Nacional i l'Executiva Nacional, òrgans de gestió del partit.

Organigrama[modifica]

El president és el líder o màxim representant del partit. L'actual president és Oriol Junqueras i Vies, des del 17 de setembre de 2011.

El secretari general és la segona persona amb més poder a l'organigrama del partit. De vegades ha estat el candidat del partit a la Presidència de la Generalitat. Actualment el càrrec l'ocupa Marta Rovira i Vergés, des de l'1 d'octubre de 2011.

Desplegament territorial[modifica]

L'organització territorial d'Esquerra Republicana és d'estructura federativa i s'organitza en àmbits territorials, federacions territorials i seccions locals.[53]

Els àmbits territorials són:

Les federacions regionals de Catalunya són:

  • Federació de la regió metropolitana de Barcelona.
  • Federació de la regió de Girona.
  • Federació de la regió del Camp de Tarragona.
  • Federació de la regió de l'Ebre.
  • Federació de la regió de la Catalunya Central.
  • Federació de la regió de Lleida.
  • Federació de la regió de l'Alt Pirineu-Aran.
  • Federació de la regió de la ciutat de Barcelona.
  • Federació de la regió del Penedès.
  • Federació de la Catalunya Nord.

Esquèrra Republicana Occitana (ÈRO)[modifica]

Esquèrra Republicana Occitana (ÈRO) s'autodefineix com un partit occitanista i d'esquerres que vetlla pel benestar de les persones i que lluita per la independència de Catalunya, a la que s'inclouria com un estat lliure associat.[55] Un dels objectius principals de la formació és trencar el bipartidisme de Convergència Democràtica Aranesa - Partit Nacionalista Aranès (CDA) i Unitat d'Aran (UA), però té una escassa implantació[56] i no es va presentar a les eleccions municipals de 2019.[57] En 2020, Hug de la Rosa Ruperto, president d'Aran Amassa fou escollit president, substituint a Josep Boix i Pociello,[58] El 2023 es va presentar en la coalició Acord Municipal amb Aran Amassa[59] a les eleccions municipals obtenint 515 vots (10,54%) i set regidors,[60] i a les eleccions al Consell General d'Aran amb 498 (10,71%) sense obtenir representació.[61]

Moviments interns[modifica]

Entre els corrents i moviments a l'òrbita del partit s'hi troben:

Resultats electorals[modifica]

Eleccions al Parlament de Catalunya
Any eleccions Vots % vots (posició) Diputats +/- Govern Candidat
1932 269.550 52,6 (1)
56 / 85
Majoria Absoluta Francesc Macià
1980 240.871 8,87 (5)
14 / 135
Disminució 42 Oposició Heribert Barrera
1984 126.943 4,41 (5)
5 / 135
Disminució 9 Oposició
1988 111.647 4,1 (5)
6 / 135
Augment 1 Oposició Joan Hortalà
1992 210.366 7,9 (3)
11 / 135
Augment 5 Oposició Àngel Colom
1995 305.867 9,4 (4)
13 / 135
Augment 2 Oposició
1999 271.173 8,6 (4)
12 / 135
Disminució 1 Oposició Josep-Lluís Carod-Rovira
2003 544.324 16,44 (3)
23 / 135
Augment 11 Coalició (PSC–ERC–ICV)
2006 416.355 14,0 (3)
21 / 135
Disminució 2 Coalició (PSC–ERC–ICV)
2010 218.046 7,0 (5)
10 / 135
Disminució 11 Oposició Joan Puigcercós
2012 496.292 13,7 (2)
21 / 135
Augment 11 Oposició Oriol Junqueras
2015 1.620.973 39,54 (1)
62 / 135
(32 amb JxSí)
Augment11 Coalició (JxSi) Raül Romeva
(independent)
2017 935.861 21,38 (3)
32 / 135
= Coalició (JxCat–ERC) Oriol Junqueras
2021 605.581 20,99 (2)
33 / 135
Augment1 Coalició (ERC–Junts) Pere Aragonès
Minoria (des d'oct. 2022)
2024 427.135 13,68 (3)
20 / 135
Disminució 13 ?

Congrés dels Diputats[modifica]

Congrés dels Diputats
Eleccions Catalunya Candidat
Vots % Escons
1977 143.954 4,7
1 / 47
Heribert Barrera
1979 123.453 4,2
1 / 47
1982 138.116 4
1 / 47
Francesc Vicens
1986 84.628 2,6
0 / 47
1989 84.756 2,7
0 / 46
Joan Hortalà
1993 189.632 5,1
1 / 47
Pilar Rahola
1996 167.641 4,2
1 / 46
2000 194.715 5,6
1 / 46
Joan Puigcercós
2004 652.196 15,9
8 / 47
Josep-Lluís Carod-Rovira
2008 298.139 7,8
3 / 47
Joan Ridao
2011 256.985 7,07
3 / 47
Alfred Bosch
2015 599.289 15,98
9 / 47
Gabriel Rufián
2016 629.294 18,17
9 / 47
2019 (I) 1.015.355 24,59
15 / 48
Oriol Junqueras i Vies
2019 (II) 869.934 22,56
13 / 48
Gabriel Rufián
2023 462.883 13,16
7 / 48

Parlament Europeu[modifica]

Parlament Europeu
Eleccions Catalunya Escons Candidat
Vots %
1987 112.107 3,7
0 / 60
Carlos Garaikoetxea (EA)
Heribert Barrera (ERC)
1989 78.408 3,3
1 / 60
1994 141.285 5,5
0 / 64
Carlos Garaikoetxea (EA)
Max Cahner (ERC)
1999 174.374 6
1 / 64
Gorka Knörr (EA)
Miquel Mayol (ERC)
2004 262.958 11,8
1 / 54
Bernat Joan (ERC)
Mikel Irujo (EA)
2009 181.213 9,2
1 / 54
Oriol Junqueras (ERC)
Ana Miranda (BNG)
Iñaki Irazabalbeita (Aralar)
2014 630.072 23,7
2 / 54
Josep Maria Terricabras
2019 733.401 21,19
3 / 54
Oriol Junqueras i Vies
2024 354.240[66] 14,8
3 / 61
Diana Riba i Giner

Ajuntaments[modifica]

Ajuntaments
Eleccions Catalunya Líder
Vots % Regidors
1979 103.547
3,8 / 100
210 / 8.223
Heribert Barrera
(Secretari general)
1983 85.168
2,9 / 100
155 / 8.199
1987 75.422
2,4 / 100
188 / 8.186
1991 92.003
3,3 / 100
228 / 8.328
Àngel Colom
(Secretari general)
1995 204.906
6,3 / 100
525 / 8.426
1999 225.576
7,7 / 100
677 / 8.497
Josep-Lluís Carod-Rovira
(Secretari general)
2003 419.961
12,8 / 100
1.282 / 8.690
2007 347.601
11,6 / 100
1.594 / 8.932
2011 271.503
9 / 100
1.422 / 9.132
Joan Puigcercós
(President)
2015 513.169
16,4 / 100
2.388 / 9.069
Oriol Junqueras
(President)
2019 819.845
23,48 / 100
3,107 / 9,147
2023 520.360
17,31 / 100
2,895 / 9,147

Posició envers els referèndums[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Estatuts d'Esquerra Republicana». [Consulta: 12 gener 2019]. «El partit assumeix com a marca genèrica Esquerra Republicana»
  2. 2,0 2,1 Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998, p. 658. ISBN 84-930048-0-4. 
  3. «Junqueras diu que CiU i el PSC són "la vella política" rendida al poder amb BCN World», 31-03-2014. [Consulta: 2 setembre 2022].
  4. «Estatuts d'Esquerra Republicana». [Consulta: 12 gener 2019]. «A Catalunya, pren el nom d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).»
  5. «Estatuts d'Esquerra Republicana». [Consulta: 12 gener 2019]. «L'organització territorial d'Esquerra Republicana és d'estructura federativa i s'articula segons el que es detalla en els capítols següents de forma singular en cadascun dels àmbits territorials: Catalunya, les Illes Balears i Pitiüses i el País Valencià.»
  6. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2024-06-03. [Consulta: 16 setembre 2019].
  7. Esculies, Joan «El cavaller de l'ideal». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.22-28. ISSN: 1695-2014.
  8. «Heribert Barrera i Costa». Fundació Josep Irla. Arxivat de l'original el 30 de setembre 2020. [Consulta: 24 setembre 2020].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Moldes, Aleix «ERC, un partit il·legal al Congrés de Diputats». Ara, 19-04-2019, p. 7.
  10. «Còpia arxivada». La Humanitat, Abril 1978, pàg. 3. Arxivat de l'original el 2015-01-15 [Consulta: 7 desembre 2014]. Arxivat 2015-01-15 a Wayback Machine.
  11. Miret, Eduard «El Casal Barcelona Vella». La República, Març 1989, pàg. 5. Arxivat de l'original el 2015-01-15 [Consulta: 7 desembre 2014]. Arxivat 2015-01-15 a Wayback Machine.
  12. «Esquerra Catalana». GEC. Fundació Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 6 de novembre 2021. [Consulta: 6 novembre 2021].
  13. Lucas, Manel. ERC: la llarga marxa, 1977-2004 : de la il·legalitat al govern. Columna, 2004. ISBN 846640421X. 
  14. Mauri, Lluís. «Ángel Colom, reelegido secretario general de ERC» (en castellà). El País, 10-07-1995. [Consulta: 11 juny 2024].
  15. «Còpia arxivada». Anuaris.cat. Arxivat de l'original el 2009-01-07. [Consulta: 7 març 2021].
  16. Bataller, Marc. «ERC recull els fruits». El Punt Avui, 25-06-2014. [Consulta: 11 juny 2024].
  17. Catalunya, Parlament de. «Historial grups». Arxivat de l'original el 2022-10-01. [Consulta: 1r octubre 2022].
  18. «El juez dirime a favor de IC-V la disputa con ERC sobre Els Verds» (en castellà), 08-01-2002. Arxivat de l'original el 2024-06-03. [Consulta: 1r octubre 2022].
  19. «EDICTO de 20 de octubre de 2003, por el que se hace pública la lista de candidaturas proclamadas para las elecciones al Parlamento de Cataluña de 2003, ante la Junta Electoral Provincial de Barcelona.». Arxivat de l'original el 2013-01-15. [Consulta: 15 abril 2012].
  20. Departament de Governació i Administracions Públiques Dades electorals de totes les convocatòries Arxivat 2009-06-15 a Wayback Machine.
  21. Balcells, Joan; Cardenal Izquierdo, Ana Sofía «Internet y competición electoral: el caso de Esquerra Republicana de Catalunya». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 141, 12-02-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-27. DOI: 10.5477/cis/reis.141.3. ISSN: 1988-5903 [Consulta: 27 maig 2024].
  22. «Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya». Arxivat de l'original el 21 de maig 2008. [Consulta: 3 novembre 2009].
  23. 324.cat, El congrés d'ERC dona el control del partit a Puigcercós, però veta la presència de Xavier Vendrell Arxivat 2010-04-05 a Wayback Machine. (15/6/2008) Consulta el 19/8/09
  24. Es dissol Esquerra Independentista, el corrent intern crític amb la direcció d'ERC Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., RacóCatalà.cat, 10 d'agost 2010 (consulta: 13-8-10).
  25. Esquerra Independentista no marxa en bloc amb Uriel Bertran Arxivat 2021-12-12 a Wayback Machine., Nació Digital, 10 d'agost 2010.
  26. «Esquerra tanca avui la campanya participativa Catalunya Decideix». Vilaweb, 24-10-2010. Arxivat de l'original el 25 d’octubre 2010. [Consulta: 10 octubre 2024].
  27. «L'executiva d'ERC dimiteix en ple l'endemà del 22-M». Avui, 23-05-2011. Arxivat de l'original el 26 de maig 2011. [Consulta: 4 juny 2011].
  28. «Carod-Rovira es dona de baixa d'ERC.». Avui, 4 juny2011. Arxivat de l'original el 7 de juny 2011. [Consulta: 4 juny 2011].
  29. «Els Verds-Esquerra Ecologista sopesa unirse a la candidatura de ERC para las municipales». Europa Press, 17-12-2010. Arxivat de l'original el 2022-10-01. [Consulta: 1r octubre 2022].
  30. «Esquerra tancarà en els dies vinents un acord amb Els Verds Esquerra Ecologista de cara a les eleccions municipals» (en castellà). El Llobregat. Arxivat de l'original el 2022-10-01. [Consulta: 1r octubre 2022].
  31. «Coalició d'ERC amb Els Verds a les municipals» (en castellà). Arxivat de l'original el 2022-10-01. [Consulta: 1r octubre 2022].
  32. «La militància escull Oriol Junqueras com a nou president d'ERC». ARA Girona, 18-09-2011. Arxivat de l'original el 2016-10-26. [Consulta: 25 octubre 2016].
  33. Ara. «Demòcrates segella l'acord amb ERC amb Castellà (15) i Laïlla (20) com a principals candidats», 16-11-2017. [Consulta: 1r octubre 2022].
  34. «Comunistes de Catalunya aposten per una coalició de Sobiranistes i ERC el 28-A - 09 març 2019». El Punt Avui. Arxivat de l'original el 2022-09-30. [Consulta: 1r octubre 2022].
  35. Error en el títol o la url.Pascual, Roger. «[{{{url}}} El partido de Elisenda Alamany ya tiene nombre: Nova]» (en castellà), 24-02-2019. [Consulta: 1r octubre 2022].
  36. «Pere Aragonès, investit 132è president de la Generalitat». 324cat, 20-05-2021. [Consulta: 21 maig 2021].
  37. «La militància de Junts decideix sortir del govern amb un 55,73% dels vots». 324, 07-10-2022 [Consulta: 13 octubre 2022].
  38. Matas, Jordi. «El declivi d’ERC». La República, 14-07-2024. [Consulta: 17 juliol 2024].
  39. Espada, Ferran. «17 juliol 2024». Públic, 12-07-2023. [Consulta: 17 juliol 2024].
  40. «Escàndol: ERC hauria pagat 50.000 euros per silenciar els joves dels cartells contra els Maragall». La República, 06-07-2024. [Consulta: 17 juliol 2024].
  41. Cesc Maideu, Aleix Moldes i Núria Orriols Guiu. «Relevance va demanar a ERC que l'estructura B justifiqués les facures encara que fos amb "informes inventats"». Ara, 15-07-2024. [Consulta: 17 juliol 2024].
  42. «Així funcionava la maquinària B d'ERC, encarregada de la contracampanya». CCMA, 04-07-2024. [Consulta: 17 juliol 2024].
  43. Castaño, Judit. «Las claves del escándalo de los carteles contra los Maragall que sacude a ERC en pleno debate interno» (en castellà). Publico, 04-07-2024. [Consulta: 17 juliol 2024].
  44. Etxearte, Odei A. «ERC a la “gola del llop” socialista». Vilaweb, 20-06-2023. Arxivat de l'original el 19 de maig 2024. [Consulta: 19 maig 2024].
  45. Rocamora i Seguí, Carme. «La davallada municipal força ERC a repensar l'estratègia». Nació, 29-05-2023. Arxivat de l'original el 19 de maig 2024. [Consulta: 19 maig 2024].
  46. 324cat. «Aragonès abandona la primera línia política "per responsabilitat"», 13-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-05-13. [Consulta: 13 maig 2024].
  47. Tugas Vilardell, Roger. «Per què s'ha estavellat l'independentisme?». Nació, 24-05-2024. Arxivat de l'original el 3 de juny 2024. [Consulta: 24 maig 2024].
  48. Miró, Xavier. «Junqueras deixa la presidència d’ERC però desitja tornar a liderar el partit». El Punt Avui, 16-05-2024. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 16 maig 2024].
  49. Vilaró, Bernat. «Marta Rovira anuncia que no es presentarà a la reelecció com a secretària general d'ERC al congrés del 30 de novembre». ACN, 15-05-2024. Arxivat de l'original el 18 de maig 2024. [Consulta: 18 maig 2024].
  50. Mauri, Lluís. «Ángel Colom, reelegido secretario general de ERC» (en castellà). El País, 10-07-1995. [Consulta: 11 juny 2024].
  51. Mauri, Lluís. «Ángel Colom, reelegido secretario general de ERC» (en castellà). El País, 10-07-1995. [Consulta: 11 juny 2024].
  52. 52,0 52,1 «ERC 'retoca' el logotip». Vilaweb, 22-03-2013. Arxivat de l'original el 2020-09-22. [Consulta: 24 març 2013].
  53. «Estatuts d'Esquerra Republicana». Arxivat de l'original el 2015-07-01. [Consulta: 8 març 2014].
  54. «Dret a «escuélher»». El Punt Avui, 13-01-2013. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 13 agost 2014].
  55. «Quin serà lo futur d'Aran amb l'independéncia de Catalonha?» (en occità). Jornalet, 31-03-2015. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 25 maig 2015].
  56. «La cruïlla aranesa». El Temps, 29-03-2015. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 26 maig 2015].
  57. «Resultats eleccions municipals 2019». Nació Digital. Arxivat de l'original el 14 de gener 2021. [Consulta: 12 gener 2021].
  58. «ERC tria els candidats pirinencs a les eleccions del 14-F». Ara, 01-12-2020. Arxivat de l'original el 19 de desembre 2023. [Consulta: 26 gener 2021].
  59. Garcia, Maria. «ERC i Aran Amassa, la formació occitanista i d’esquerres de Mireia Boya, s’alien de cara les municipals de 2023 de la Vall d’Aran». La República, 28-12-2022. Arxivat de l'original el 3 de juny 2024. [Consulta: 28 novembre 2023].
  60. «Resultats de les Eleccions Municipals 2023 a era Val d'Aran». Nació, 2023. Arxivat de l'original el 19 de desembre 2023. [Consulta: 28 novembre 2023].
  61. «Resultats eleccions al Conselh Generau d'Aran 2023». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Arxivat de l'original el 2023-06-17. [Consulta: 15 juny 2023].
  62. «Reactivem l'Esquerra Nacional». [Consulta: 2 juliol 2024].
  63. «Col·lectiu Primer d'Octubre». Arxivat de l'original el 2019-06-29. [Consulta: 29 juny 2019].
  64. «Nova Crida Nacional a ERC». Arxivat de l'original el 2018-12-09. [Consulta: 9 desembre 2018].
  65. «Catalunya Sí». Arxivat de l'original el 2017-11-12. [Consulta: 9 desembre 2018].
  66. «Tots els resultats de les eleccions europees: el 9-J, al detall». Nació, 10-06-2024. [Consulta: 14 juny 2024].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]