Pilar Rahola i Martínez

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPilar Rahola
Pilar Rahola 1.jpg
Pilar Rahola, el 2007.
 Diputada al Congrés dels Diputats
Escudo de España (mazonado).svg
21 de juny de 1993 – 18 de gener de 2000
← -
- →
Circumscripció Barcelona
Dades biogràfiques
Naixement Pilar Rahola i Martínez
21 d'octubre de 1958 (1958-10-21) (59 anys)
Barcelona, Barcelonès
Nacionalitat Catalunya
Educació Llicenciada en les Filologies catalana i hispànica (UB)
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Ocupació Periodista, política i escriptora
Ocupador TV3
Altres dades
Partit polític Esquerra Republicana de Catalunya

Lloc web http://www.pilarrahola.cat
Modifica dades a Wikidata

Pilar Rahola i Martínez (Barcelona, 21 d'octubre de 1958)[1] és una periodista, escriptora i política catalana d'ideologia catalanista i independentista.

Biografia[modifica]

Filla de Josep Manel Rahola i Quirch[2] i de Pilar Martínez Ponsa, prové d'una família republicana i antifeixista, amb diversos familiars dedicats a la política. Entre d'altres, el cosí germà del seu besavi fou Pere Rahola, ministre de la República; el fill d'un altre cosí del besavi fou Frederic Rahola i d'Espona, primer Síndic de Greuges de la democràcia, i el germà del mateix besavi, l'escriptor Carles Rahola, afusellat pel franquisme el 1939. Està casada i té tres fills, dos d'ells adoptats, a Barcelona i Sibèria respectivament. És llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona.

Trajectòria política[modifica]

Fou l'única representant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés dels Diputats durant la V i VI legislatura, de manera que ERC recuperava la representació en aquesta cambra perduda a les eleccions generals espanyoles de 1986.[3] Va fer-se militant d'ERC abans de ser candidata per Barcelona a les eleccions municipals de 1995,[3] a partir de quan va ser tinent d'alcalde de Barcelona. L'any 1996 va abandonar ERC, poc després va fundar amb Àngel Colom el Partit per la Independència (PI), que no va obtenir representació parlamentària.[3] Després del fracàs polític del PI va abandonar la política activa per tornar a centrar la seva carrera en l'escriptura i el periodisme.

És situada a l'òrbita de Convergència Democràtica de Catalunya,[3] i el 2013 va ser nomenada membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, un organisme assessor d'experts que treballa per tal d'assessorar la Generalitat de Catalunya en el procés d'independència de Catalunya.[4]

Activitat professional[modifica]

És autora de diferents llibres publicats en català i castellà, i és columnista diària a La Vanguardia. Ha escrit en altres diaris, com El País, el diari argentí La Nación; el Diario de América, editat als EUA. El seu llibre Carta al meu fill adoptat ha estat traduït a diversos idiomes. El 2010 va publicar una biografia d'Artur Mas.

Des de 1987 fins a 1990, va ser directora de l'editorial Pòrtic, amb diverses col·leccions literàries a les seves mans. Va publicar, entre d'altres, Bella del senyor d'Albert Cohen i La foguera de les vanitats de Tom Wolfe. A més, fins a 2003 va ser directora de la Fundació Acta, per a la difusió del pensament i el debat

Com a periodista, va estar en diversos conflictes com la guerra entre Etiòpia i Eritrea, la guerra dels Balcans, la primera guerra del Golf (des de Jerusalem), la caiguda del mur de Berlín, la crisi constitucional russa de 1993 i el procés d'independència dels països bàltics. Ha estat col·laboradora en diversos programes de televisió com Els matins de TVC i 8 al dia de 8tv —ambdós amb Josep Cuní— o Crónicas marcianas i La noria de Telecinco. A la ràdio va presentar Vis à vis, programa d'entrevistes —exclusivament a homes— que es va emetre a Ona Catalana de 2000 a 2003 i que el 2006 es va adaptar a la televisió per emetre per Barcelona TV. Des de 2007 va col·laborar en el programa de ràdio Julia en la Onda a Onda Cero, amb Júlia Otero, on donava la seva opinió sobre diversos temes, com el catalanisme, els drets de la dona i el conflicte araboisraelià.

Ha donat conferències en universitats d'Argentina, Colòmbia, Brasil, Mèxic, Costa Rica, Israel, Perú i Xile. També les ha donat en diverses ciutats estatunidenques, entre elles Miami, San Diego, Palm Beach, així com a Puerto Rico, al Palau Legislatiu d'Uruguai i a Panamà.

Premis i reconeixements[modifica]

Ha participat en el Fòrum de Porto Alegre i és doctora honoris causa per la Universitat de les Arts i les Ciències de la Comunicació de Santiago de Xile, centre acadèmic no reconegut per la Comissió Nacional d'Acreditació de Xile,[5] un reconeixement atorgat per la seva lluita en favor dels drets fonamentals (juny de 2004). També ha estat guardonada amb el Premi Javier Olam (2004), atorgat per la Comunitat de Xile el Dia de l'Holocaust, així com amb el Premi Cicla (2005), atorgat a Jerusalem, per la seva lluita contra l'antisemitisme. És membre d'honor de la Universitat de Tel Aviv des del 2006, i ha guanyat el premi Menorà d'or, juntament amb Simone Weil, atorgat per la B'nai Brith de França. El novembre de 2007 va rebre el premi a la millor articulista de premsa, atorgat per la "Asociación Profesional Española de Informadores de Prensa, Radio y Televisión". També ha rebut el premi Scopus 2007, el guardó més prestigiós que atorga la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que li ha estat concedit per la seva lluita en favor dels drets humans. Va participar, com a convidada d'honor, a la Conferència anual nord-americana d'AIPAC (American Israel Public Affairs Commitee) del 2008, on va donar una conferència sobre l'antisemitisme i l'esquerra.

Premi Senador Angel Pulido, 2009, per la seva lluita contra la intolerància. Premi Mass Media Award, 2009, atorgat per la American Jewish Committee, per la seva lluita a favor dels drets humans. Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv, concedit el 2009. Premi Daniel Pearl Award, atorgat per la Anti Defamation League americana, per la seva lluita per un periodisme honest i valent. El 2011 va rebre a Ginebra el premi Morris Abram Human Rights Award per l'organització UN Watch, per la seva defensa de la dona a l'Islam i la seva lluita global pels drets humans. També el 2011 el Gremi del Cava Català li atorgà la distinció de "Cofrare de Mèrit". El 2011 va rebre també el "Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista", atorgat per l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, per practicar "un periodisme rigorós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions". El 2012, rebé el premi Samuel Hadas atorgat per l'Ambaixada d'Israel i rebut juntament amb Jordi Pujol, Felipe González i José María Aznar, per la seva contribució a l'entesa entre el poble jueu i els pobles d'Espanya. El 2012 rep la Medalla al Mèrit Sardanista “per la seva tasca de reivindicació i al·lusió a la sardana al llarg de les seves intervencions públiques i col·laboracions a mitjans de comunicació”.

El 2013 el Keren Kayemet va plantar un bosc de 2.500 arbres al seu nom, per la seva contribució a la lluita contra l'antisemitisme. El bosc és a Yatir, al Nègev.[6] També va rebre, el 2013, el premi Jerusalem atorgat a Buenos Aires pel Keren Kayemet, per la seva lluita per les llibertats.

El febrer de 2017 se li concedeix el Premi Ramon Llull per la seva novel·la Rosa de cendra.[7][8]

Polèmiques[modifica]

Hipotètica arrogància

L'any 1996 es va fer públic un incident de Pilar Rahola amb un agent de la guàrdia urbana responsable del dipòsit municipal de vehicles on es trobava el seu automòbil. Després d'exigir-se-li el pagament de la multa corresponent per retirar el vehicle, comencen uns minuts de discussió entre l'agent i l'aleshores candidata d'Esquerra Republicana de Catalunya. Llavors Rahola va ordenar el seu xofer que retires el cotxe, el qual va acabar bloquejat a la sortida. L'incident, que va ser gravat per les càmeres de seguretat, va ser recollit per diversos mitjans, que van criticar les paraules "que no sap qui sóc?". La candidata d'ERC va lamentar l'incident i va demanar disculpes.[9]

Currículum incorrecte

L'any 2014 es va conèixer que la versió en castellà del seu currículum, publicat a la seva pàgina web personal, contenia diversos errors que no s'havien corregit durant anys. Concretament, en el C.V. s'hi acreditaven dos doctorats inexistents.[10]

Les tortures dels mossos a Lucian Padurau

Pilar Rahola va escriure un article d'opinió al diari La Vanguardia en el qual feia unes polèmiques declaracions sobre un cas de tortures a Lucian Padurau. Aquest cas va ser denunciat per Amnistia Internacional. En l'article en qüestió s'afirmava que "en pocas horas se aclaró el error y el joven retornó a casa (...) delitos que no significaron ni el ingreso en hospital de la víctima (...) hoja de servicios impecable".[11]

Aquestes paraules negaven les tortures que posteriorment van ser ratificades tant per l'Audiència de Barcelona com pel Tribunal Suprem malgrat que el govern del Partit Popular concedís un segon indult als agents el 2012, després de reduir-los-hi la pena.

Acusacions d'antisemitisme contra Teresa Forcades

En una de les seves intervencions al programa 8 al dia de 8TV Pilar Rahola va acusar la monja i membre de Procés Constituent Teresa Forcades d'antisemitisme : "Vostès són directament antisemites amb un nou vestit". Les acusacions van ser ràpidament reprovades per Teresa Forcades, que va respondre dient que la presència d'un grup extremista en un determinat territori no pot justificar, en cap cas, l'aplicació d'un càstig col·lectiu.[12]

Llibres[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Nota biogràfica». pilarrahola.com. [Consulta: 10 setembre 2012].
  2. Mort en 2015, era fill de Manel Rahola i Albert (1899-1986) i de Gràcia Quirch i Escofet; Manel Rahola era fill de Josep Rahola i Llorens, germà de Carles Rahola i Llorens.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Colomer, Marc «Independents que han pres partit». Ara, 16-08-2015, p. 14.
  4. [enllaç sense format] http://www.govern.cat/pres_gov/govern/ca/grans-reptes/transicio-nacional/notapremsa-192868.html
  5. Comisión Nacional de Acreditación. «Resultados de acreditación». [Consulta: 5 desembre 2014].
  6. [enllaç sense format] http://www.kkl.org.il/eng/about-kkl-jnf/green-israel-news/march-2013/pilar-rahola-visit-negev/
  7. «Pilar Rahola guanya el premi Ramon Llull amb ‘Rosa de Cendra’». VilaWeb, 03-02-2017 [Consulta: 3 febrer 2017].
  8. «ha sido galardonada con el XXXVII Premi Ramon Llull por su novela Rosa de cendra». La Vanguardia, 03-02-2017 [Consulta: 3 febrer 2017].
  9. «El País, Arxiu-Hemeroteca, 24 de febrer de 1996 Pilar Rahola treu el seu cotxe del dipòsit municipal sense pagar la multa.» (en castellà), 24-02-1996. [Consulta: 20 juny 2015].
  10. «"Los falsos doctorados de Pilar Rahola" El Mundo» (en castellà). [Consulta: 20 juny 2015].
  11. «"Sentencia contra los Mossos", La Vanguardia, 30 de novembre de 2008» (en castellà), 30-11-2008. [Consulta: 20 juny 2015].
  12. «"Forta enganxada entre Pilar Rahola i Teresa Forcades a 8TV" Nació Digital, 19 de juny de 2015» (en català), 19-06-2015. [Consulta: 20 juny 2015].
  13. Nopca, Jordi «L'autor preferit dels vostres escriptors de capçalera». Diari Ara, 12-08-2014 [Consulta: 12 agost 2014].
  14. 14,0 14,1 https://uwhisp.com/elmonarac1/el-mon-pilar-rahola-anuncia-dos-nous-llibres-per-despres-de-lestiu-20-04-15

Enllaços externs[modifica]